ARA Mestres

El Sr Cuní diu el català de l’any és aquella persona que té prou mèrits acumulats per ser-ho.
Mèrits? He anat a buscar la definició de mèrit a l’enciclopèdia catalana i diu: Allò que fa digne
de recompensa, d’estima, que dóna valor a una cosa.
Fa estona que penso en la definició i com que no ho veig clar decideixo esbrinar quins van ser els catalans de l’any en les edicions anteriors.
Ràpidament trobo la informació que cerco de les persones que han estat catalans de l’any i el perquè han tingut aquest honor.
Llegeixo l’explicació de per què els han fet catalans de l’any i me n’adono que han aconseguit aquest prestigi per què són personatges públics, però que jo convisc a diari amb catalans de l’any.
Decideixo fer la meva pròpia elecció.
Any 2000: Ernest Lluch, va destacar perquè va ser un fervent defensor del diàleg com a eina per aconseguir el respecte pels drets humans.
Jo el dono a totes les persones anònimes que han mort per aconseguir el dret a opinar.

Any 2001: Pau Gasol, ha destacat com a líder indiscutible del seu equip.
Jo el dono a tots els esportistes que es desviuen i són líders del seu equip del poble, del barri i de la seva pròpia escola.

Any 2002: Manuela de Madre, ha destacat pel seu coratge davant la malaltia que pateix i pel seu paper al capdavant d’una fundació impulsada per ella mateixa dedicada a la fibromiàlgia.
Jo el dono a totes aquelles que pateixen en silenci una malaltia crònica, que no en fan bandera i que lluiten a diari.

Any 2003: Ferran Adrià, reclamat per dirigir la cuina de grans esdeveniments, com el sopar de gala de l’enllaç dels prínceps d’Astúries. És creador de noves tècniques culinàries i per elevar la gastronomia a la categoria d’art.
Jo el dono a totes les mares i pares que cada dia entren a la cuina i dirigeixen el gran esdeveniment de cuinar pels seus fills menjars variats, equilibrats i sans. Creadors de noves tècniques per aconseguir fer menjar fruita i verdura a un públic poc entusiasta i no defallir en l’intent. Tot un art.

Any 2004: Joan Manuel Serrat, per ser la banda sonora de diverses generacions.
Jo el dono a tots aquells homes i dones, que van ser, i són, la banda sonora de la meva vida.

Any 2005: Joan Massagué, considerat un dels investigadors del càncer més prestigiosos.
Jo el dono a tots els investigadors i metges que no tenen el privilegi d’investigar als EE.UU amb tots els mitjans necessaris però que realitzen cada dia la seva tasca en consultoris petits i ens atenen a diari personalment.

Any 2006: Neus Català, és l’única supervivent catalana del camp de concentració de dones de Ravensbrück. Va ser capturada i deportada pels nazis quan col•laborava en activitats de la resistència francesa.
Jo el dono a totes les dones que van patir de manera anònima abusos de tot tipus en els camps de concentració.

Any 2007: Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona durant quinze anys, en els quals va destacar la renovació de la ciutat per acollir els Jocs Olímpics del 1992. Malalt d’Alzheimer.
Jo el dono a tots els “alcaldes” de la nostra ciutat que lluiten per fer-ne un lloc bonic per viure i criar als nostres fills, i a tots els nostres amics que també estan malalts d’Alzheimer i lluiten amb força.

Any 2008: Vicente Ferrer va dedicar tota la seva vida a millorar les condicions dels més desafavorits de l’Índia.
Jo el dono a totes les persones que destinen temps i recursos a millorar les condicions dels més desafavorits lluny de casa nostra però sobretot als que pensen que no cal anar tan lluny per ajudar, a casa també tenim molta feina per fer.

Any 2009: Josep Guardiola va aconseguir el 2009, com a entrenador del Barça, una fita històrica en el món del futbol: guanyar sis títols en una temporada. També per la seva tenacitat, disciplina i humilitat.
Jo el dono a tots els entrenadors de petits equips, com els escolars, que lluiten per aconseguir valors, humilitat i disciplina en els nostres nens i nenes, bressol de grans jugadors.

Any 2010: David Miret, cap de colla i haver portat la millor temporada de la història dels Castellers de Vilafranca i que la UNESCO declarés els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Jo el dono a tots els caps de colla que aconseguiu cada dia portar als que us envolten a fer la millor temporada com a pares, mares, mestres, amics… persones.

A qui donaríeu vosaltres el premi de CATALÀ DE L’ANY???

Rebombori a Madrid amb les declaracions de la Presidenta de la Comunitat, Esperanza Aguirre, on diu que separaran els millors alumnes en un batxillerat d’elit.

I per què no?

El nostre model educatiu no afavoreix mai als alumnes brillants.

Es pot aprovar per Junta alumnes que ho tenen tot suspès, s’abaixa el currículum quan no arriben als mínims, es permet que destorbin i no es deixi avançar als que ho volen.

Dins del rol d’adolescents ser bon estudiant no està ben vist i en aquests moments els autèntics líders de les classes són els alumnes amb menys rendiment escolar.

Hi ha nois que volen aprendre i no poden en moltes de les nostres aules degut a la pressió que han de suportar.

Estudiar no està ben vist.

Els alumnes avantatjats també han de tenir drets i oportunitats de desenvolupar les seves possibilitats.

És evident que l’ensenyament ha de ser integrador, però els alumnes excel·lents són aparcats ja que l’esforç que ha de fer un mestre per mantenir l’ordre a la classe no deixa avançar en conceptes i procediments.

No és cert que es donin les mateixes condicions arreu.

Hi ha centres on és impossible estudiar amb un nivell alt d’exigència degut a que la majoria d’alumnes no deixen fer-ho.

Es sistema perfecte seria poder integrar en una mateixa escola programes d’aprofundiment pels que destaquin i altres per als que tenen necessitats especials però això és, ara per ara, inviable. Es destinen molt més recursos als problemes que a les excel·lències.

Hi ha professors de suport i en canvi no hi ha professors d’ampliació per alumnes que es troben per sobre d’una mitjana de 8.

Alumnes amb grans capacitats són engolits pel sistema. Fins i tot entren a la roda del fracàs escolar per manca de motivació, o perquè no els deixen treballar o per no ser rebutjats pel grup-classe.

En un país necessitem tant gent molt preparada que després pugui fer carreres superiors, com currículums ajustats per poder accedir a altres camps.

Crec que és una pena no promocionar ments brillants per por de disgregar tot l’alumnat. Al cap i a la fi el que aconseguim és que marxin a l’estranger buscant nous reptes i després es quedin allà i els perdem.

De totes maneres de ben segur que aquest projecte només és foc d’encenalls,  com la majoria de projectes ambiciosos en educació en aquest país.

És políticament incorrecte. De ben segur obsolet i gens progressista, però la veritat és que jo no estic d’acord amb la digitalització de les aules tal i com es planteja actualment.

Tres línies escrites i molts de vosaltres ja us heu posat les mans al cap: una mestra, Directora d’una escola, no està d’acord amb un projecte capdavanter i que obre camins a les noves tecnologies?

No ens equivoquem.

Aquest país ha de fer molts progressos educatius, ha de millorar moltes coses, abans de digitalitzar les aules.

Quin sentit té tenir un portàtil per alumne quan les connexions no funcionen, quan els mestres no estan preparats ni formats i quan hi ha un fracàs escolar absolut per manca d’expressió i comprensió oral i escrita?

Queda molt bonic fer una reunió i dir als pares que l’escola té un ordinador per alumne, Internet lliure i que som capdavanters de noves tecnologies. Això és la clau d’èxit escolar?

Jo em pregunto si abans s’ha ensenyat a estudiar, s’ha ensenyat a pensar i raonar, a llegir i a escriure.

Els nostres nens i nenes, nois i noies, poden estar sis hores connectats a una petita pantalla?

Com afectarà això a la seva visió?

Els únics que poden fer una bona escola són els mestres, no els ordinadors. Mestres que ensenyen a estimar els llibres, el paper, l’escriptura i les explicacions.

Un mestre no pot captar l’atenció de 30 alumnes mirant una pantalla.

Us heu adonat que quan tenim el mòbil al davant no escoltem a ningú? Que quan estem davant de l’ordinador no ens interessa el que ens envolta?

En una aula hi ha d’haver papers, llapis, llibres i llibretes. Hi ha d’haver un mestre que expliqui i que ens embriagui dels seus coneixements. Això mai ens ho pot donar un ordinador.   

La Consellera Rigau diu que congela el projecte per manca de diners. Per primera vegada penso que la crisi ens afavoreix.

Fa dies que penso en la recuperació del nom de “Departament d’Ensenyament”.

El Sr. Maragall va canviar el nom a les coses però va seguir amb els mateixos problemes que ja teníem.

De totes maneres si jo hagués de decidir escolliria el nom de Departament d’Educació.

Educar, segon definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol dir formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals per tal d’aconseguir el creixement integral de la seva personalitat.

Ensenyar, segons el mateix diccionari, vol dir comunicar a algú una ciència, un art, coneixences, habilitats, etc.

Tenint les dues definicions clares aleshores ens formulem la pregunta: els mestres eduquem o ensenyem?

La resposta fàcil és dir que nosaltres ensenyem i l’educació és feina de les famílies.

No hi estic d’acord. Si ho mirem d’aquesta manera escola i família van per camins diferents i això mai és bo.

Tot i que soni presumptuós els mestres ens passem el dia, o ens hauríem de passar el dia, educant.

Eduquem quan fem de jutge en una baralla de pati, quan els ensenyem a comportar-se, quan transmetem valors, saber estar, esperar el torn de paraula, respecte entre ells, confiança, autoestima… i mentre que fem tot això expliquem matemàtiques, ortografia, música o medi.

Ens trobem en una societat on els mestres són poc apreciats i és lògic que no vulguin portar a sobre la gran càrrega de l’educació, però així mai anirem bé.

Si només ensenyem ens tornem autòmats que entrem a l’aula per repetir per enèsima vegada la matèria. Ningú escolta ni ens mostra respecte i d’aquesta manera marxem desesperats. Si en canvi estem convençuts que eduquem, primer ensenyarem a fer-nos escoltar, a mantenir un ambient relaxat i respectuós i només així podran aprendre.

Jo he vist nens amb una educació exquisida dins l’escola i amb la pitjor educació fora al carrer.

Just en aquest moment la feina l’han de fer a casa ja que els mestres la fem a l’escola.

Cal que els mestres no tinguem por a la paraula educar.

Avui els contenidors estan plens a vessar de bonics embolcalls que durant una breu estona van ser l’admiració de tots nosaltres.

Grans llaços lluents, estrelles de purpurina, papers metal·litzats i capses d’un sol ús.

Tot ho hem llençat.

Els menjadors estan plens de joguines a l’espera de trobar a on posar-les.  I els nens reposen al sofà avorrits i fastiguejats. Hi ha tantes coses per escollir que aquest esforç els cansa.

Caldrà llençar altres joguines, noves i potser sense estrenar, per poder endreçar les que ha portat aquest any el Tió de casa l’àvia, de casa l’avi, de casa el pare, de casa la mare, de la nova parella del pare o de la mare, de casa els tiets…

Regals que es van obrir ràpidament i que durant aquesta breu estona els van omplir de goig però als quals ara ja no fan cap cas.

Val la pena comprar tantes coses amb l’únic objectiu de què d’aquesta manera en llençarem d’altres?

Hem tornat a regalar jocs amb els que mai jugaran, ossets que no abraçaran, cotxes que es posaran a la capsa i que descansaran amb els altres que ja tenen i ni es miren.

Cal endreçar l’habitació. Hauríem de llençar joguines.

No veus que no hi cabem?

Posem fil a l’agulla i plegats fem tria.

Ohhh no recordava que tenia això!

A veure què és?

El nen de ben segur es resistirà a llençar aquesta joguina de l’any passat que acaba de descobrir mentre que al menjador continua havent-hi una muntanya de regals nous.

Potser l’any que ve les redescobrirà quan de nou caldrà llençar per fer espai.

I els Reis encara han d’arribar…

Aquests dies els mestres ens trobem, irremediablement, amb la gran pregunta:   Senyoreta, “ell” diu que els Reis són els Pares!!! És veritat? 

Tenim vàries respostes:

-         vaaa calla i treballa

-         quines ximpleries!!!

-         I tu què penses?

-         Apa, apa… a veure si els Reis li deixen carbó

-         Això ho preguntes als teus pares

 Totes aquestes respostes són per fugir d’estudi i no haver-se de comprometre. La veritat és que jo no sé massa que contestar davant la gran pregunta. Prefereixo mil vegades que em preguntin sobre sexe, drogues i … música a enfrontar-me amb el primer desengany de la nostra vida.

No seré jo la primera persona en trencar un somni a un nen de 8 ó 9 anys, o a vegades molt més petit.

Què li dius a un nen d’ulls enormes i brillants que et pregunta i que espera, o potser no, una resposta sincera?

La veritat és que és un moment dur.

La meva filla tenia ben bé uns 10 anys quan mirant-me als ulls em va dir:

-         mama, ja ho sé tot però no vull que ho diguis amb veu alta. Si no ho dius els Reis seguiran venint.

I així ha estat. Els Reis continuen venint a casa i la sabata sempre s’ha de posar si volem trobar regalets.

Vaig trobar a quest conte que potser us pot ajudar a explicar el gran secret quan arribi el moment en que us facin la pregunta. No és nou ja que la meva mare, en el seu moment m’ho va explicar d’aquesta manera però pot ser una eina interessant per a tots vosaltres.

Diu així

 El pare va arribar a casa, i com sempre la seva filla Júlia el va rebre saltant d’alegria. Però aquell dia, a mitjans de desembre, la seva mirada ja avisava que alguna cosa passava pel seu cap. El pare, que es va adonar de seguida li va preguntar

- Júlia què et passa ?”.

La nena se’l va mirar seriosament i li va preguntar

- “pare, si et faig una pregunta em diràs la veritat?”.

Com us podeu imaginar el pare ja va començar a preocupar-se per la pregunta, ja que la seva filla era especialista en preguntes difícils.

-“Pare, existeixen els Reis Mags?”

El pare de la Júlia es va quedar mut… encara era massa petita per aquesta pregunta!.

-“les nenes diuen que són els pares. És veritat?”

-“I tu filla, què creus?”

-“no ho sé papà, a vegades que sí, i a vegades què no. Crec que sí perquè tu m’ho expliques, però com que les nenes diuen això?”

-“doncs mira Júlia, efectivament són els pares els que posen els regals.. però…”

-“llavors és veritat?, m’heu enganyat !”- va tallar la nena amb els ulls plorosos.

-“No, no, escolta Júlia, mai t’hem enganyat perquè els Reis Mags sí que existeixen”

   va respondre el pare agafant en braços a la Júlia.

-“Llavors no ho entenc !”

-“seiem que t’explicaré tota la història” -va dir el pare mentre seien plegats al sofà-.

 “Quan el nens Jesús va néixer, tres Reis Mags d’Orient guiats per una gran estrella es van apropar al Portal per adorar-lo. Li van dur regals en prova d’amor. El més ancià dels Reis, en Melcior va dir:

-“És meravellós veure tant feliç a un nen!, hauríem de dur regals a tots els nens i nenes del món i veure el feliços que serien”

-“Oh sí!-va exclamar Gaspar- és una bona idea, però com ho farem per arribar a tants milions de nens i nenes en una sola nit?”

-“certament seria fantàstic -va dir en Baltasar- però encara que siguem Mags ens seria molt difícil recórrer tot el món en una nit lliurant regals. Però seria tant bonic!”

Els tres Reis es van posar molt tristos, però llavors en Baltasar, el Rei més positiu de tots va dir:

-“ja ho tinc!”

-“Baltasar- va dir el Rei Melcior- necessitaríem milions de patges, gairebé un per cada nen i nena. No existeixen tant patges!”.

-“Tens raó Melcior, -va dir en Baltasar- però que et semblaria si aconseguís no un, sinó dos patges per nen?”

-“Seria meravellós Baltasar- va dir en Gaspar-, però no serveix qualsevol, han de ser patges que estimin molt als nens!”.

-“Sí, es clar, això és fonamental – va dir en Melcior- i a més haurien de conèixer molt bé els desitjos dels nens i nenes, això és bàsic per un patge”.

-“Doncs digueu-me, benvolguts companys meus: hi ha algú que estimi més als nens i els conegui millor que els seus propis pares?”-va dir en Baltasar amb la mirada triomfant.

Els tres Reis es van mirar assentint i comprenen la gran idea del rei Baltasar. I amb la màgia poderosa que només tres grans Reis Mags i Savis tenen van dir:

-“ordenem que per Nadal, commemorant aquest moment, tots els pares i mares es converteixin en els nostres patges i que, en el nostre nom i de la nostra part, regalin als seus fills i filles els regals que desitgin. També ordeno que mentre els infants siguin petits, el lliurament dels regals es faci com si ho fessin els propis Reis Mags. Però quan els nens siguin suficientment grans per entendre això, els pares els explicaran aquesta història i a partir de llavors, cada Nadal, els nens i nenes també faran regals als seus pares en prova d’afecte. I recordaran que gràcies a Tres Reis Mags tots són més feliços” .

Ja tenim els resultats del quart informe PISA i llegint només els titulars tots donem falsos salts d’alegria. Una lectura més acurada ens mostra que encara estem a la part baixa del grup del mig, per sota de Grècia, Itàlia o Portugal.

Estadísticament el canvi de puntuació que hem tret no és substancial per afirmar que estem en tendència a millorar, tan sols demostra que estem aturats.

Seguim molt lluny del nivell dels millors països.

L’escola concertada treu millors resultats que la pública. Desconec en quina proporció participen ambdues en la mostra i si en el resultat final la minsa pujada, prové de la concertada en benefici de la pública.

La meva reflexió però va cap el següents resultats: el 13% dels estudiants no entenen el que llegeixen, tenim un 36% de repetidors i tan sols tenim un 5% d’alumnes amb excel·lència.

Corea del Sud ha obtingut els millors resultats, un país on els mestres són escollits entre els millors alumnes universitaris, amb sous molt alts per fomentar que els millors capacitats vulguin dedicar-se a l’ensenyament.

Malgrat tot, com que estem en procés de millora, mirarem el got com a mig ple.

Tantes línies, debats, discussions i opinions que ha generat, i genera, la setmana blanca al mes de febrer i no ens hem adonat que ara al desembre també en tenim una.

Aquest llarg pont de la Constitució, o Puríssima, segons com el vulgueu anomenar, trenca amb el ritme frenètic del primer trimestre.

Al retornar a l’escola tenim escassos 10 dies per rematar la feina que encara tenim pendent.

Celebracions nadalenques amb pessebres i nadales (les escoles que encara ho fan o els hi deixen fer), el caga Tió, les postals i els àlbums farcits de feina i hores de treball.

Un esprint final que no ens dóna respir.

Un estrès que intentarem no encomanar als nens però que sens dubte notaran, ja que cinc dies sense fer res trenca, sense cap mena de dubte, el treball i el ritme que portàvem.

Un calendari escolar que no s’ajusta, es miri per on es miri, a un procés escolar lògic.

O potser si… tot depèn de com es miri.

Vagi per endavant que m’agrada molt l’esport. No sóc massa practicant, això és ben cert, però si que m’agrada veure’n de tot tipus.

A l’escola també animo als pares a que involucrin als seus fills en aquest món però cal que recordin que aquesta activitat no ha de ser el centre únic i exclusiu de les hores d’oci. Hi ha moltes coses a fer a part d’estar tot el dia amb una pilota.

Tot i els seus avantatges, evidents i poc discutibles, l’esport fomenta l’agressivitat dels nens a l’escola i fora d’ella.

Ho veiem a la graderia, a la banqueta i als camps.

Els nens competeixen, es barallen, s’insulten i no es respecten la majoria de vegades que juguen a futbol.

Veig massa sovint autèntiques batalles campals en els patis de les escoles. Nens que imiten als seus ídols i què fan el mateix que ells.

L’educació física no és una assignatura competitiva ja que els mestres que la donen intenten treballar lateralitat, psicomotricitat, rapidesa, reflexes i aconseguir per davant de tot valors de respecte, compromís i esforç.

En canvi a l’esport extraescolar hi trobem cada cop més exigència i competivitat.

És molt important que els nens rebin a tot arreu els mateixos models de conducta i això no passa en les lligues escolars.

Els pares projecten les seves ambicions en els nens i d’aquesta manera fomenten una rivalitat gens recomanable per a nens de primària.

Un cop vaig sentir, no recordo a qui, que va dir: De Messi n’hi ha un en el món, però de pares de Messi n’hi ha a tot arreu.

És ben cert. Tots volem que els nostres fills siguin els millors en l’esport i aquest grau altíssim d’exigència fa que els patis de les escoles es transformin en nius de conflictes, insults i baralles massa sovint i amb massa violència.

L’esport, tan bo pel nostre cos, cal que sigui també bo pel nostre esperit i la nostra educació i la dels nostres nens i nenes.