Contacte de llengües

dimecres, 6/07/2016

Aquest article va ser publicat el dia 21 de juny de 2016 al diari El Punt Avui

Fa uns quants mesos que he d’assistir regularment a unes reunions que, malgrat que tenen lloc a Catalunya, es desenvolupen íntegrament o majoritàriament en castellà per la presència de persones que hi acudeixen de diferents indrets d’Espanya i, fins i tot, d’algun altre Estat.

Solen participar-hi professionals relacionats amb l’educació: pedagogs, psicòlegs, educadors socials i psicopedagogs. Persones, per tant, qualificades i que, tot i no ser professionals de la llengua, sí que es veuen obligats a fer-ne una eina de treball.

Al llarg d’aquestes reunions –ara en porto, de fetes, ja unes quantes-, he pogut comprovar de manera més o menys sistemàtica fins a quin punt la influència del contacte de llengües és bidireccional a casa nostra, contràriament al que pensen molts ciutadans.

És ben sabut que la llengua castellana incideix en la catalana deixant-hi petges que l’enlletgeixen i l’empobreixen i tothom és conscient que quan ens expressem en català, fem servir expressions que són de matriu castellana. Són els anomenats barbarismes o castellanismes, un fenomen que un exèrcit d’assessors lingüístics i correctors de casa nostra s’afanyen a mirar de minimitzar.

I és possible que els qui ens expressem normalment en català tinguem la percepció que aquesta contaminació es produeix únicament del castellà cap al català. Res més lluny de la realitat: la llengua castellana que es fa servir a Catalunya també està tacada d’incorreccions i impureses procedents del català que l’empobreixen i enlletgeixen tant com succeeix en sentit contrari.

Hi ha, però, una diferència substancial. En català, la contaminació es produeix fonamentalment en els registres que van des de l’estàndard, farcit de tontos, sèrios, nòvios i barcos, fins al més baix. El col·loquial, amb els seus xiringuitos, buenos i pues i la llengua vulgar, sobretot pel que fa a paraules malsonants i al vocabulari dels genitals i del sexe, posem per cas, que està completament contaminat de mots castellans, com ara cabrón, maricón, gilipollas, capullo, joder, polvo, polla, etc.

El castellà, en canvi, acostuma a conservar la seva genuïnitat en els registres més baixos de la llengua, mentre que, en canvi, la contaminació es produeix en els registres que van des de l’estàndard cap amunt. Al llarg d’aquestes reunions que esmentava en les primeres ratlles de l’article, he anat fent un extens inventari de catalanismes que he pogut caçar al vol, si em permeteu l’expressió, utilitzats pels professionals catalanoparlants que hi fan servir el castellà. Són mots i expressions que potser passen inadvertits quan els sentim castellanitzats però que fereixen les orelles del castellanoparlant no contaminat. És a dir, d’aquell que no viu a Catalunya i està acostumat a sentir la seva llengua utilitzada en un estat més pur. Per raons d’espai, us en faig una breu selecció, extreta de la modestament àmplia llista que he pogut anar elaborant: con todo y con eso, descuidarse (per olvidarse) ensinistrar, inserir, no cal, téxtil, garantir, poner rojo (per poner colorado, en el sentit d’avergonyir algú), paleta (per albañil), dejar ir (per soltar), abrir/cerrar la luz, atabalar, bien bien (per exactamente), conque (amb sentit causal), namás (per solamente), trenta, plegar, a poco a poco, abús de l’expressió ir a buscar ignorant el més comú ir por, etc. Naturalment, també hi ha mots que se solen fer servir en un registre més col·loquial i que difícilment els sentirem a dir a qui fa servir el nivell estàndard, però són els menys freqüents. Fixeu-vos-hi: prou, arrepencharse, monchetas, una mica, un desto, adeu, mastresa, rachola, samarreta…

El contacte de llengües produeix una influència mútua que resulta inevitable. Una influència, però, que, a causa de la nostra composició social, es produeix d’una determinada manera. Les àmplies capes de castellanoparlants d’origen que no solen utilitzar els registres més alts i, alhora, són capaços de fer servir el català no tenen tantes ocasions de contaminar els usos més elevats del català com sí que en tenen en els més baixos, mentre que les àmplies capes de catalanoparlants d’origen que solen fer servir aquests registres en castellà, sí que hi incideixen intensament. Naturalment, no parlo d’una regla absoluta perquè, efectivament, la contaminació es produeix en ambdues direccions i en tots els registres, però sí que és cert que les diferències que assenyalo es produeixen en extensió i en intensitat, segons el registre.

Sí que és cert que, quan una llengua es contamina sobretot per sota, com passa en català, corre el perill de llatinitzar-se i de perdre capacitat expressiva, mentre que, quan es contamina en els registres més elevats, el perill és menor. En primer lloc, perquè no tots els parlants són capaços de fer-los servir i, per tant, només se’n contamina una certa elit; i, en segon lloc,  perquè la freqüència amb què es fan servir aquests registres en llengua escrita els preserva més, que no pas els més baixos, que són fonamentalment orals i, sobretot, utilitzats per tota la població sense excepcions.

Com sempre, fins i tot en això, al català, li toca la pitjor part.

Actituds… polítiques?

dimecres, 22/06/2016

Aquest article va ser publicat el dia 20 de juny de 2016 al diari El 9 Nou

Aquests darrers dies se n’ha parlat molt, del terrabastall polític que s’ha produït al Parlament català arran de la no-aprovació de la Llei de pressupostos, però hi ha un detall sobre el qual em fa l’efecte que no s’ha posat prou l’accent. Es tracta de l’oportuna matisació que va fer el diputat de la CUP Joan Garriga en el seu torn de rèplica a la intervenció del President Puigdemont. Va dir que els membres del seu grup se sentien responsables del que havia passat, però immediatament va rectificar i va dir que se’n sentien coresponsables.

I, efectivament, tothom sap que els deu diputats de la CUP, tots sols, no haurien pogut pas provocar el terratrèmol que s’ha produït. És evident que ha calgut que totes les forces polítiques altres que Junts pel Sí votessin el mateix que la CUP perquè la seva esmena a la totalitat hagi pogut prosperar. I això, no ho hem d’oblidar. És cert que els diputats de la CUP haurien pogut neutralitzar la força de l’oposició contrària a l’independentisme, cosa que no van voler fer, però no és menys cert que ells sols no se n’haurien sortit si no haguessin estat acompanyats de totes aquestes forces.

És important puntualitzar-ho perquè ara, per als partidaris de l’emancipació de Catalunya, sembla que la CUP sigui l’esca del pecat, però no podem obviar –i no ho hem de fer– que forces com ara el PP, el PSC, Ciutadans i Catalunya Sí que es Pot tampoc no han dubtat a vetar una Llei de pressupostos que semblava més social i més inclinada a afavorir el procés que no pas la que ara caldrà prorrogar. I, del PP i de C’s, ja sabem què en podem esperar, però el PSC i CSQP han quedat ben retratats amb la seva decisió, que, per cert, crec que ha estat presa amb independència de si els pressupostos els agradaven més o menys, sinó que més aviat s’ha fet servir com a arma per a intentar fer caure el Govern per l’única raó que és independentista. Estic convençut que si aquest executiu no s’hagués declarat favorable a la independència, la Llei de  pressupostos –aquesta mateixa– ja estaria aprovada, segurament, sense el suport de la CUP.

En qualsevol cas, naturalment, cal no menystenir la immensa responsabilitat de la CUP, que potser cou més perquè se sent com a traïció, sobretot perquè és un partit independentista, però també perquè havia subscrit un acord amb JxS que els seus diputats no han respectat.

L’actitud de la CUP és d’una irresponsabilitat extrema, no pas en aquest afer únicament, sinó en general. Es tracta d’un partit independentista –perquè, indubtablement, ho és–, que vota una opció que pot fer caure el primer govern obertament independentista que hi ha hagut després de la reinstauració de la monarquia…! Com s’entén…? Perquè, si calgués convocar noves eleccions no és gens clar que es tornés a produir una majoria independentista. És a dir que poden haver dinamitat una situació immillorable per a tirar endavant el procés…! I és que ara, a més, han propiciat que calgui prorrogar els pressupostos de Mas! Des de qualsevol postura mínimament intel·ligent, és simplement increïble.

Els partidaris de la CUP fan gala d’una admirable integritat de plantejaments, però la porten tant fins a les últimes conseqüències que els fan anar, fins i tot, contra els propis ideals. Van cap al tot o res, igual que un toro quan envesteix sense calcular-ne les conseqüències ni enfocar l’objectiu amb intel·ligència i topa tristament amb la capa del torero, que se’l mira burleta quan li passa pel costat, mentre ell, ingenu, amb dos parells de banderilles més al clatell, ni tan sols sap què li ha passat.

La CUP hauria de saber mesurar la seva força i entendre que, sense aliats, no podrà construir res perquè només són deu i això els confereix molt poca força. Amb una mica de sentit pràctic, haurien d’entendre que, com a màxim, poden aspirar a empènyer una mica cap a les seves posicions i és legítim que ho intentin i probablement molt útil perquè és una opció en positiu. Constructiva. Ara, el que sí que poden fer amb els seus deu diputats és ajudar a destruir, que és el que han fet fins ara: primer, fent rodar el cap del President Mas i, darrerament, amb la seva esmena a la totalitat a la Llei de pressupostos. La seva manera d’actuar em recorda la d’aquests equips de futbol modestos, que quan s’enfronten amb el Barça, es dediquen a impedir que es jugui a futbol tirant pilotes fora i fent faltes a tort i a dret amb l’esperança que una distracció del rival els permeti col·locar una falca en el sistema.  I qui dia passa any empeny…

Cal veure quin rumb pren la crisi que han obert al partit les sis dimissions al si del seu secretariat, però caldrà que anem amb molt de compte a l’hora de votar, perquè de moment, guanyen per dos a zero en l’àmbit d’obstruir. I això sense haver aconseguit ni un sol pas endavant en el camí cap a les seves aspiracions ni en l’àmbit social ni en l’àmbit nacional i sí uns quants enrere. Ves si té pebrots, la cosa…!

 

Prou de ‘Lith’ Castro

divendres, 3/06/2016

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 27/5/16

Darrerament, se n’ha sentit molt a parlar, de la Liz Castro, arran de les seves possibilitats de sortir elegida presidenta de l’ANC, en substitució del finalment reelegit Jordi Sánchez. L’objectiu d’aquest article, però, no és de fer una valoració del personatge ni de la decisió presa recentment per l’ANC, sinó centrar-me en un significatiu detall lingüístic que m’angunieja fa molt de temps, bàsicament perquè sembla que no angunieja gaire a ningú, tret de quatre lingüistes preocupats pels viaranys pels quals es mou la nostra llengua.

Si us hi heu fixat, sovint sentim professionals del periodisme audiovisual pronunciar el nom de la senyora –Liz, abreviatura de l’anglosaxó Elizabeth– incloent-hi un so que no existeix en català, ja que solen realitzar, com a interdental, la zeta final, tal com es fa en castellà estàndard, en paraules com ara feliz o perdiz, quan si la pronunciessin com una essa, tal com correspon a la nostra llengua, s’assemblaria molt més a la pronúncia anglosaxona i, a més, no es forçaria de manera violenta el nostre sistema consonàntic. Dues raons de pes, doncs, per a desterrar definitivament la pronúncia com si el nom en qüestió s’escrivís Lith en anglès, cas en què quedaria més legitimat el so interdental pronunciat en català.

La cosa és, doncs, que quan aquests professionals pronuncien Liz, amb zeta castellana, no ho fan ni en català ni en anglès, sinó en castellà. Per què aquest servilisme amb la llengua del costat? Si aquest fenomen es donés únicament en aquest cas, tindria una importància relativa, però és que es produeix de manera sistemàtica amb les paraules d’implantació recent, amb els noms estrangers i amb les marques i s’estén a la majoria de parlants. Fixeu-vos, si no, com s’acostumen a pronunciar, per exemple, Citroën, Mercedes Benz, Catherine Zeta Jones o el nom de les mateixes lletres zeta o ce, fins i tot quan es diuen en català (recordeu com lletregen alguns PSC o UDC). Oi que sovint ho fem igual que si parléssim en castellà? Per què ens comportem amb tan poca cura amb la nostra llengua?

El fenomen abasta, naturalment, altres casos i altres sons. Observeu noms de personatges de parla portuguesa en què pronunciem la lletra o sense neutralitzar-la en u com se sol fer en el nostre dialecte central: Ronaldinho, Cristiano Ronaldo, Mário Soares, José Saramago, Roberto Carlos... La paradoxa més gran es produeix quan ens fem conscients que tant en català com en portuguès totes aquestes os es realitzen com a us, igual que en català. En canvi, nosaltres, contra tota lògica, ens entestem a llegir-les en castellà!

La llista no és exhaustiva, naturalment. També se m’acut que passa una cosa semblant amb la ge i la jota, que solen pronunciar-se, igualment, a la castellana, amb el vel del paladar, fins i tot parlant en català, en casos com ara Gelocatil, la ciutat de Los Angeles, novament, el mateix José Saramago d’abans o el nom de les lletres ge i jota.

Aquest fenomen és un senyal del servilisme innecessari i vergonyant dels parlants de la nostra llengua cap a la del costat i, alhora, ens ha d’encendre una alarma perquè només es pot interpretar com una constatació que el català no ens serveix per a incorporar neologismes a la nostra parla, sinó que aquests són incorporats únicament quan els incorpora el castellà, del qual, simplement, els copiem acríticament, sense adaptar-los a la nostra llengua perquè aquesta feina ja l’han fet els castellans, naturalment en castellà i això ja ens val. De moment, a banda dels ja esmentats més amunt, n’ofereixo tres exemples més: Puenting (per què no pònting?), zapping (pronunciat sovint amb la zeta interdental castellana) i sponsor (on sovint no es neutralitza ni la e epentètica inicial de suport fonètic ni la segona o, com a àtona que és).

És perillós que els parlants no tinguem prou iniciativa per a actuar com ho fan els usuaris de les llengües dominants, perquè la pèrdua de la capacitat dels parlants d’una llengua d’adaptar-hi els imprescindibles neologismes és un evident senyal de feblesa.

L’assignatura pendent de la immersió

diumenge, 22/05/2016

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 20/05/16.

No fa gaires dies, al parc que hi ha no gaire lluny de casa, sentia com parlaven uns nens que devien tenir vuit o nou anys. Volien jugar a atrapar-se. “A pilla-pilla”, en deien ells. Van decidir que el lloc segur, allò que anomenen “casa” seria un dels bancs que hi havia. Un dels marrecs tractava d’establir les regles del joc i va deixar anar la frase següent: “Tens que pillar-li abans que es senti”. Es tractava d’un nen que conec i que parla normalment català a casa seva tant amb el pare com amb la mare, però, tanmateix, va formular una frase de la qual només és admissible la locució ‘abans que’, que podria ser, fins i tot, que ell escrigués amb ve baixa i/o amb hac.

No és que jo pretengui que un nen d’aquesta edat faci una reflexió tan profunda sobre el llenguatge que arribi a dir “Has d’atrapar-lo abans no s’assegui”, però voleu dir que, entre una cosa i l’altra, no hi deu haver un terme mitjà, una manera d’expressar-se en català que sigui, alhora col·loquial i desenfadada, però que no resulti tan servil amb la llengua del costat? No sé… Una cosa com ara: “Has d’atrapar-lo abans que s’assenti”, on l’ús del verb ‘assentar-se’ és incorrecte, però ho és en una frase que, com a mínim, està formulada en un català que no fa tant de mal a les orelles perquè, de fet és una paraula catalana, encara que no tingui ben bé el mateix sentit que ‘seure’.

I això em va fer reflexionar sobre el paper de l’escola i sobre la qualitat de la immersió que s’hi practica, fins que, si no anem amb compte, per obra i gràcia dels successius governs espanyols, si no hi posem remei, deixi de practicar-s’hi. Perquè sovint, quan rebutgem la inacceptable reforma que va perpetrar el senyor Wert, ens conformem a demanar que la llengua catalana tingui, a l’escola, un paper purament nominal, sense entrar ni poc ni massa en el fet cert que, en molts centres, la que vehicula els coneixements és una llengua que, de catalana, en té gairebé només l’aparença.

No és tan sols que hàgim d’exigir que tots els docents que exerceixen a Catalunya posseeixin un nivell que els permeti transmetre un model de llengua correcte, que també començaria a ser-ne hora, sinó que, a més, cal que els currículums i les programacions dels professors incloguin de manera explícita —i no pas únicament des de la classe de llengua catalana— la introducció de mesures encaminades a avisar els nostres petits i joves aprenents que hi ha certes expressions que no són admissibles i que, tanmateix, n’hi ha d’equivalents que són més genuïnes i es troben disponibles i ben vives en el nostre corpus lingüístic i en el model de llengua que fa servir de manera natural una part important de la població. Més que res, perquè si no ho fem, se’ns rovellaran i un dia se’ns moriran; i aleshores no tindrem més remei que dir-les en castellà o en una mena d’aiguabarreig despersonalitzat i gens unitari, que és per on comencen les llengües en situació de contacte a esdevenir dialectes de la dominant.

Reflexionem, doncs, els docents, sobre la nostra manera d’actuar a les aules davant d’expressions que són freqüentíssimes entre el més joves, com ara pillar, tenir que, ficar (on hi escau posar), anar-se, treure (on hi escau prendre), pel terra, caure’s, callar-se, lis, etc. Reflexionem sobre si no comença a ser peremptori incidir en aquestes expressions de manera seriosa i eficaç. Cal actuar amb insistència, com un corcó, irrenunciablement, per tal de fer conscients els nens que són inadmissibles. Probablement, això no evitarà l’emissió de frases com la que m’ha servit de pretext per a escriure aquest article, però si l’acció fos institucionalitzada i d’ampli abast des del sector docent, sens dubte, tindria un impacte real a curt o a mitjà termini, ja que, si més no, conscienciaríem els nostres homes i dones del futur que hi ha una sèrie d’expressions que cal evitar. I estic segur que això es traduiria en una notable millora del model de llengua, almenys en registres més formals, i que, a més, amb tota probabilitat, faria variar aquesta actitud de deixadesa que avui caracteritza els parlants de la nostra llengua. L’escola ha fet una tasca extraordinària quant a la recuperació de l’ús i l’extensió de la llengua catalana d’ençà dels anys vuitanta, però, a canvi, s’ha vist obligada a ser poc exigent en la qualitat del model que ha transmès. No deu ser ja l’hora d’esmenar-ho?

El Departament d’Ensenyament, doncs, hauria de vetllar per aquest aspecte oblidat de la llengua i, de la mateixa manera que, periòdicament, inverteix temps i recursos proposant als centres diferents plans d’actuació, com ara el recentment iniciat Pla Nacional de Lectura, no seria pas sobrer que engegués immediatament alguna mena de Pla de Recuperació de la Qualitat de la Llengua Catalana o una cosa semblant a les nostres escoles i instituts.

Paga la pena de prendre-ho seriosament perquè ens hi juguem molt.

Llengua i ús

dimecres, 30/03/2016

Aquest article va sortir publicat al diari El Punt Avui el dia 25/6/16.

El debat sobre l’adequació de la normativa a l’ús real de la llengua és antic. Fa molts anys que dura i no pas per això sembla que estigui ni de bon tros resolt. La meva intenció és, doncs, fer-hi una aportació sobre determinats aspectes que em sembla imprescindible considerar i que, en canvi, sovint es menystenen o s’obvien.

De bon antuvi, vull deixar ben establert que és la normativa qui s’ha d’adequar a l’ús i no pas a la inversa. I que és un il·lús qui pensi que la normativa pot arribar a canviar la manera de parlar de les persones. I, això no obstant, la normativa actual de la nostra llengua, en alguns punts, no s’adapta o ho fa de manera insuficient i inadequada a l’ús que fem del català. Vet aquí, doncs, un problema que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i més concretament la seva Secció Filològica ha d’acarar de manera valenta i, fins i tot —diria—, de manera urgent.

Ara bé, no és menys cert que és l’IEC, i ningú més, qui ha de fer aquesta feina. I no la pot fer ningú altre perquè l’IEC és l’única institució que reuneix les dues condicions imprescindibles: d’una banda, pot garantir que es farà amb criteris científics i vàlids i, alhora, té encomanada, aquesta tasca per llei, de manera impecablement democràtica.

Ara bé, dit això, entenc que, tanmateix, és lícit denunciar una certa inoperància i una lentitud exasperant per part de la Secció Filològica de l’IEC a l’hora d’acollir nous termes i noves regles. A més, és del tot lògic exigir que escolti l’opinió dels docents, dels traductors i dels correctors i assessors lingüístics perquè som nosaltres els qui hem d’haver-nos-les cada dia amb una normativa que no resol, en alguns casos, les necessitats comunicatives de la nostra llengua d’una manera prou eficient.

Però, correlativament, tots aquests professionals hem de mantenir-nos disciplinadament dins d’aquesta normativa. I fer mans i mànigues, si cal, per no saltar-nos-la alegrement amb l’argument, probablement ben fundat, que és obsoleta en alguns punts. Perquè si obrim aquesta aixeta, no en podrem controlar els excessos que es puguin produir i correm el risc que cada un d’aquests professionals vagi pel seu costat, que vulgui fer servir un model de llengua d’acord amb la seva sensibilitat lingüística, que pot ser extremament diversa, personal i intransferible i que ultrapassi límits que no es poden ultrapassar. Límits que —ens agradi o no— només l’IEC té autoritat per a fixar.

La llengua és un fet dinàmic i, com a tal, el canvi és inherent a la seva naturalesa. I els professionals i els especialistes hem d’estar disposats a acceptar aquest fet indiscutible, a percebre l’extraordinària mutabilitat del fenomen lingüístic com un irrenunciable bé al servei de la seva capacitat de ser útil i d’adaptar-se a les noves necessitats de cada època. Per això, hem, de protestar, hem d’exigir i hem de proposar. Però, a l’hora de fer ús de la llengua, ho hem de fer d’acord amb la normativa que proposa l’IEC, fins i tot quan aquesta normativa sigui contrària als nostres postulats com a professionals. Hem de reconèixer que cadascun de nosaltres, com a docents, com a traductors o com a assessors i correctors lingüístics, individualment o col·lectiva, no som ningú per a decidir i encara menys per a divulgar formes lingüístiques que no han estat acceptades per l’Acadèmia. No hem d’oblidar dues coses fonamentals: en primer lloc, que som, en molts casos, un model per a parlants que no disposen de prou informació com per a tenir un criteri homologable i, en segon lloc, que si cadascun de nosaltres se sent autoritzat a transgredir, ens quedarem sense arguments davant d’aquells que s’atreveixen a proposar normatives poc rigoroses i qui sap si amb interessos ben allunyats de l’estricte servei a la llengua catalana.

Si no som capaços d’actuar amb aquest respecte exquisit per la nostra Acadèmia, si des dels mitjans i des de les escoles potenciem l’anarquia lingüística, si acceptem que qualsevol professional de la llengua, des d’un lloc privilegiat com pot ser una classe o la interpretació d’un llibre d’estil, faci valer les seves opinions sense tenir en compte les de l’IEC, fomentarem el campi qui pugui i la idea que la nostra llengua és un camp de batalla on qualsevol pot imposar la seva llei encara que aquesta sigui contrària a qualsevol plantejament científic rigorós.

I em temo que aquest procés de degradació, que ja fa uns quants anys que ha començat, serà molt difícil d’aturar si la Secció Filològica de l’IEC no es posa d’una vegada la granota de fer la feina i pren, amb autoritat, les regnes d’una situació que cada dia que passa se li escapa més de les mans.

Usos lingüístics a la Generalitat

diumenge, 13/03/2016

Aquest article va sortir publicat a El 9 Nou el dia 4 de març de 2016

El Tribunal Superior de justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat recentment uns quants articles de dos protocols d’usos lingüístics que donaven pautes per a l’ús de les llengües oficials per part del personal de la Generalitat de Catalunya.

La sentència es va produir arran de la denúncia interposada per un metge de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona, assessorat per la plataforma Impulso Ciudadano, de caire marcadament espanyolista.

El conseller Carles Mundó i la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa s’han apressat a treure importància a la sentència pel que fa als seus efectes pràctics, i la consellera de de Governació, Administracions Públiques i Habitatge ha afirmat que l’administració catalana no pensa recórrer la sentència perquè tan sols fa referència a uns consells orientatius i no pas a una normativa.

El que és realment substancial de tot això, però, és l’escàs marge que les lleis espanyoles deixen a l’administració catalana per a dur a terme el foment de la llengua pròpia del país, quan ni tan sols permeten que les autoritats catalanes, que exerceixen legítimament el poder, aconsellin els seus empleats sobre l’actitud lingüística que han de tenir per mirar de preservar tant com es pugui l’ús de la llengua del país, que es troba en clara situació d’inferioritat respecte de l’ús que es fa a Catalunya de l’altra llengua oficial.

Les recomanacions anul·lades simplement aconsellaven als empleats de la Generalitat tres coses: a) iniciar la conversa en català amb l’administrat, b) mantenir-la si l’interlocutor era capaç d’entendre-la i no manifestava el desig de ser atès en castellà i c) que les comunicacions de feina entre els empleats fossin sempre en català. Res, per tant, que fos lesiu per al ciutadà ni tampoc per al funcionari, que ha d’haver acreditat uns coneixements mínims que li permetin dur a terme una conversa en català.

Aquestes són les actituds que ens deixen veure que no hi ha manera, que el tarannà dels governs espanyols, siguin de dretes o d’esquerres, no els permet acceptar la pluralitat de les terres que, encara avui, formen part de l’Estat espanyol, que no poden acceptar que volem, per al nostre país, una llengua catalana vigorosa i útil, com a mínim tant com el castellà, i que, per a aconseguir-ho, és imprescindible posar en pràctica mesures de foment de la llengua com les que el TSJC acaba d’anul·lar.

Com a mínim, hauríem de prendre’n nota com a ciutadans –i també ho haurien de fer els empleats de la Generalitat, que són tan ciutadans com el que més- si no volem fer el joc als qui voldrien veure el català relegat exclusivament a usos merament folklòrics o familiars. Les mesures anul·lades són extraordinàriament importants perquè en pot dependre que la conversa entre un empleat de la Generalitat i un ciutadà es produeixi en català o en castellà, que no és poc. Fixeu-vos si és important, per exemple, una de les mesures anul·lades: que la conversa s’iniciï en català. Després, ja veurem com continuarà, però fer l’intent d’entrada. Perquè si renunciem a l’ús de la nostra llengua sense que ningú ens ho demani, ja no donem peu que el ciutadà que no tingui el català com a llengua primera, però que potser desitja poder practicar-lo, en faci l’intent.

N’hi ha moltes de persones, sobretot d’immigració relativament recent, que desitgen aprendre català i no en troben l’ocasió perquè tothom s’hi adreça en castellà. I això és responsabilitat nostra. Dels ciutadans. No tan sols dels empleats de la Generalitat. Perquè, amb la nostra actitud lingüística, si aquesta és dimissionària i acomplexada, impedim que el nouvingut es desenvolupi com a ciutadà de ple dret essent capaç d’expressar-se en la llengua pròpia del país.  Si no es manté la norma d’iniciar sistemàticament la conversa en català, fins i tot es pot produir la paradoxa que tant el ciutadà com el funcionari tinguin el català com a llengua primera i que, en canvi, la interacció es produeixi en castellà per desconeixement d’aquesta circumstància.

Si no volem que el català continuï en aquesta situació de mala salut de ferro, com s’ha definit manta vegades, hem de demostrar als ciutadans que volen integrar-se que, per fer-ho, es necessari ser competent també en l’ús de la llengua del país. I no hi ha millor manera de demostrar-los-ho que fent-la servir també amb ells i convidar-los a llançar-se a usar-la. Si ara la Generalitat no pot recomanar-ho als seus empleats, agafem-nos-ho nosaltres, ciutadans, com un deure i un servei a la llengua i al país i, de passada, farem un favor a tots aquells que volen aprendre català i no poden perquè no s’ho creu ningú, que en vulguin aprendre.

La xiulada a l’himne i Podemos i el referèndum

diumenge, 28/02/2016

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 26 de febrer de 2016

Resulta que he de fer un article i en tinc dos al cap. Per tant, hauré de limitar-me a fer-los tots dos com si en fos només un. Som-hi.

A propòsit de l’assenyada sentència exculpatòria de l’Audiència Nacional, en relació amb els xiulets que es van produir durant la celebració de la final de la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic, des de Catalunya, diferents tertulians, des de tribunes diverses, han fet tot de comentaris d’allò més cívics i políticament correctes en el sentit de lloar la sentència perquè, naturalment, es tracta d’un fet que no pot ser, de cap manera, matèria penal, sinó més aviat ús de la llibertat d’expressió. Aquests opinadors, però, alhora, s’han distanciat de l’acte dient que, tot i això, la xiulada els sembla de mala educació i que, de cap manera, no s’ha de xiular mai cap símbol que, per a algun col·lectiu, pugui ser material sensible.

Doncs, permeteu-me que en discrepi diametralment perquè, des d’aquest punt de vista, no es podria xiular ni tan sols la creu gammada o els plantejaments de l’Estat Islàmic. I és que tampoc no es tracta d’insultar ningú concret amb l’ànim exclusiu d’ofendre’l, sinó de mostrar un rebuig col·lectiu no pas a Espanya, sinó cap al que representa d’opressió per als catalans. Quan el Camp Nou xiula l’himne, diu: “no volem que ens imposin Espanya”, “no volem haver de ser espanyols per la força”, “volem que ens deixin decidir democràticament si volem ser-ho o no”, “no volem unes maneres de fer com les de l’actual Govern espanyol, que judicialitza la política”, “no volem que ens imposin la manera de viure l’europeïtat a l’espanyola, a base de toros, llengua oficial única, televisió amb programes degradants i maneres de fer imposades” i “volem, sobretot, viure en pau i harmonia amb els nostres veïns espanyols i que ells visquin també com millor els convingui”, però com que no ens deixen manifestar col·lectivament la nostra voluntat, ho hem de fer en aquestes ocasions. I queda lleig. Però els xiulets no van en absolut contra la identitat dels espanyols, que mereix el més alt respecte, ni tan sols contra l’Estat espanyol en essència, sinó contra la manca de llibertat que suposa per als catalans que aquest estat no ens deixi votar, que és l’acte democràtic per excel·lència.

Llàstima, doncs, que enguany hagin hagut d’enfrontar-se el Barça i  l’Athletic abans de la final! Llàstima, perquè no hi ha marc més idoni per a xiular el rei i l’himne espanyol que l’enfrontament esportiu de dos clubs corresponents a dues aficions amb trets marcadament diferenciats dels de l’espanyolitat a l’ús i que estan injustament obligats a passar per espanyoles sense més matisacions, a causa del jou encotillador de la Constitució espanyola, que no ens deixa que les diferents nacions de l’estat evolucionin com a tals. Des d’aquí, uneixo el meu xiulet als d’aquells que avui han estat exculpats.

Parlant d’una altra cosa, volia dir també que ens cal vigilar molt i molt amb els cants de sirena que darrerament entona Podemos en la qüestió catalana, ara que han recuperat el seu tarannà referendari.

Hem de considerar que Podemos és una força política amb una ideologia de to marcadament social i que totes aquestes coses de les identitats col·lectives els patinen una miqueta bastant, sempre que no els toquin la seva, naturalment. Tot i això, veient la força amb què Catalunya clama majoritàriament per la voluntat de celebrar un referèndum d’autodeterminació, han trobat una via de diferenciació de les altres esquerres espanyoles que els pot donar rèdits a Catalunya i que, de fet, ja els n’han donat en les darreres eleccions d’àmbit estatal.

Però no ens hem de deixar entabanar per aquestes suposades mostres de magnanimitat perquè poden ser una arma de doble tall. No oblidem el tarannà populista del partit del qual parlem. Si Podemos aconseguís obrir una bretxa en la voluntat governamental, cosa improbable, de moment, treballaria obertament perquè si se celebrava un referèndum sobre la independència de Catalunya, el resultat fos ‘no’. El perill d’aquesta força és que ha descobert que, en el marc de l’Espanya actual, per a treballar contra la independència de Catalunya, curiosament, cal obrir-se al dret d’autodeterminació. Podemos ha entès que encotillant-nos cada cop més, s’aconsegueix que cada dia neixin més independentistes perquè, davant d’una situació asfixiant, l’única solució possible és posar-hi distància entremig.

Podemos, en canvi, entén que si obre una miqueta l’aixeta -no gaire- abans de la celebració d’un hipotètic referèndum, pot recuperar per al ‘no’ bona part d’aquells independentistes conversos que han abraçat aquesta opció perquè l’altra els era insuportable. Només cal fer-la una mica menys insuportable –no gaire, repeteixo- perquè, per la via de la deserció de les voluntats més volubles, la majoria independentista no es pugui assolir.

A favor de la unitat d’Espanya, s’hi lluita de manera més efectiva, amb concessions sobiranistes que no pas amb amenaces i mà dura. Dels partits espanyols, només Podemos ho ha entès. Ara, ens cal a nosaltres, entendre-ho, també…

 

Podem, convocar un referèndum…?

dimarts , 9/02/2016

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 29 de gener de 2016

Poc li ha durat, a Podemos, la fermesa en la defensa de la plurinacionalitat…! Un cop han vist que, a Catalunya, no hi hauria eleccions i que no necessitaven el nostre electorat, no els ha costat gaire d’esborrar la línia vermella del referèndum per tal de facilitar un hipotètic pacte amb el PSOE; i tampoc no han lluitat gaire per a mantenir els quatre grups parlamentaris, que haurien donat un caire de diversitat a la formació… Tot s’ha esvanit igual que una bombolla de sabó quan han deixat de necessitar els vots dels catalans. Això sol ja basta per a demostrar, un cop més, que els espanyols mai no acceptaran una Espanya plurinacional. Per bé que el convenciment de Podemos sobre el nostre dret a l’autodeterminació sembla sincer, és per a ells, un objectiu menor i, per tant, s’hi pot renunciar sense gaires miraments.

D’altra banda, l’invent aquest d’un ministeri per al foment de la plurinacionalitat tampoc no és garantia de res. Simplement perquè el nom no fa la cosa. Un ministeri amb aquest nom es podria dedicar perfectament a igualar drets autonòmics a la baixa per mirar d’evitar el que podrien anomenar greuges comparatius entre autonomies. O entre nacionalitats… Digueu-ne com vulgueu. Una altra harmonització. Recordeu? I, a més, jo tampoc no hi patiria gaire perquè aquesta proposta no passa de ser un brindis al sol i esdevindria fum un cop l’oposició l’hagués feta passar pel Tribunal Constitucional

No dubto que, a Podemos, hi hagi qui pensa sincerament que cal donar als catalans l’oportunitat de votar, però d’això a pensar que es quedarien quiets veient com Catalunya s’independitza, n’hi ha un bon tros. A Espanya, pot ser que, en determinats moments, segons la conjuntura política, ens ofereixin engrunes, però no dubteu que ens les prendran a la que puguin. Ens cal recordar-ho ara i sempre, això. I ens cal recordar-ho, sobretot, el proper cop que ens trobem davant una urna i a punt d’escollir papereta.

Perquè, què passaria en cas que Podemos pogués mantenir la seva promesa? Doncs, a parer meu, unes quantes coses, però difícilment que celebréssim un referèndum acordat amb l’estat tal com Catalunya el necessita. En primer lloc, perquè és molt probable que Podemos no tingués la força parlamentària suficient per a arribar a ser decisiva en aquest sentit. I així, sí que se’n poden prometre, de coses: amb la seguretat que no et serà possible complir-les i, a més, podent dir que no compleixes no pas perquè no vols, sinó perquè no et deixen.

I, en l’hipotètic cas que Iglesias aconseguís reunir prou poder per a permetre el referèndum, fixeu-vos que mai no ha dit que hagués de ser vinculant. I la diferència entre ser-ho i no ser-ho és substancial. D’altra banda, sempre ens han dit que ens oferien un referèndum a Catalunya, però no han parlat mai de la pregunta que es faria. Jo he sentit els representants de Podemos prometre “un referèndum per a Catalunya”, però clarament “un referèndum sobre la independència de Catalunya”-així, amb totes les lletres-,jo no els ho he sentit a dir gaire clar.

D’altra banda, en aquest cas hipotètic -més que hipotètic, no sé si dir-ne ultragalàctic-, és previsible que Podemos propugnés el vot negatiu, cosa lícita, però que fa sospitar que si, un dia, el partit es veiés presoner de les seves paraules, abans de convocar el referèndum, probablement propiciaria unes quantes concessions d’aquelles que són capaces de maquillar una situació com la nostra per tal de dur cap al no el sector més volàtil del vot independentista i, per poques paperetes que fossin, com que la cosa va justeta, podrien ser suficients per a desactivar la possibilitat de majoria absoluta del sí i, un cop materialitzat el fracàs del sí, a curt termini, les concessions serien subtilment recuperades per Madrid i ens quedaríem novament tal com estàvem, però sense cap possibilitat de tornar a intentar-ho durant una bona pila d’anys.

Per ser honestos, però, cal reconèixer que la celebració d’un referèndum, no deixaria les coses ben bé igual, ja que si fos convocat amb tots els ets i uts, fins i tot perdent-lo, s’hauria reconegut Catalunya com a subjecte polític sobirà. I no és poc, perquè aquest reconeixement perduraria. Però precisament per això, creure que pot passar és ben bé cosa de somiatruites, oi…? Ja ho va dir Carles Puigdemont quan, a propòsit de la seva investidura, el líder de CSQP, Lluís Rabell es va referir als favorables al procés precisament amb aquest qualificatiu i el President, amb fina ironia, li va donar a entendre que si intentar dur a terme el procés és de somiatruites, pensar en un referèndum pactat amb Espanya encara ho és més.

Desenganyem-nos. Només tenim una possibilitat. La força de la nostra gent demanant la independència del nostre país amb una intensitat tal que esdevingui un clam que Europa no pugui desoir. Si ens deixem entabanar per cants de sirenes i confiem que Espanya canviarà algun dia, estem llestos…

Me’n faig creus!

dimecres, 20/01/2016

Veritablement, me’n faig creus que l’estat creï una obligació, com és ara l’obtenció d’un certificat negatiu d’antecedents penals per part de tots els professionals que hagin d’accedir a llocs de treball en què hagin de tractar amb nens i que, prèviament, no s’hagin preparat les administracions per tal d’evitar el col·lapse que es produeix cada dia davant les oficines on s’han d’expedir aquests documents. La imatge de les cues a la porta dels edificis oficials ens allunya d’Europa i ens acosta a l’Espanya dels anys cinquanta.

És lloable que s’intenti actuar per a eradicar tant com sigui possible l’abús a menors, però si no es fan bé, aquestes coses tendeixen a esdevenir estèrils i un maldecap innecessari.

 

Les singularitats de la CUP

dilluns, 11/01/2016

Aquest article ha sortit publicat al diari El 9 Nou avui mateix

La CUP és una formació política estranyament singular. Ja crida l’atenció que l’Anna Gabriel i l’Eulàlia Reguant parlin exclusivament en femení quan es refereixen a homes i dones. I sobta perquè, en comptes de reivindicar la desitjable igualtat entre sexes, aconsegueixen exactament el contrari, ja que cauen just en l’extrem oposat i, a sobre, fan un discurs artificiós i enfarfegat que provoca que qui l’escolta es distregui parant l’atenció a aquesta excentricitat més que no pas que se centri en allò que les dues senyores volen transmetre.

I això és una nimietat, però és que també són singulars perquè essent independentistes, estaven disposats a fer contents tots els partits de l’arc unionista i descontents tots els de l’independentista, ja que, si no és per la generositat i la intel·ligència política d’Artur Mas, avui mateix s’haurien d’haver convocat unes eleccions que probablement haurien llançat aigüera avall el que tant havia costat d’aconseguir: el primer Parlament de la història amb majoria independentista.

També és curiós que si pretenen obrar una renovació tan extraordinària del sistema, creguin que poden fer la seva revolució amb només deu diputats i des d’un parlament com l’autonòmic, que pren decisions que poden ser neutralitzades en un tres i no res pels òrgans de l’Estat i, en canvi, renunciïn a presentar-se a les eleccions generals, que és l’únic mecanisme capaç de dotar una força política d’unes cotes de poder tals que la facin esdevenir veritablement decisiva.

Per un altre cantó, durant tota la campanya, els cupaires es van omplir la boca de dir que l’important eren el què i el com i no pas el qui i resulta que ara que havien arribat a un acord sobre el què i el com, ho haurien engegat tot a dida pel qui. En què quedem? Perquè si s’haguessin hagut de celebrar nous comicis, podria ser que s’haguessin hagut d’empassar el qui que no volien i, a sobre, sense el què i el com que havien aconseguit…! No és una actitud esperpèntica, fins i tot, des del seu punt de vista?

La CUP, a més, fa bandera del seu assemblearisme com si fos el procediment democràtic per excel·lència. I, a mi, em fa l’efecte que és un mecanisme periclitat i amb greus mancances. En primer lloc, neutralitza un dels principis de la democràcia: la capacitat dels electes de representar la voluntat col·lectiva dels electors; i hi introdueix efectes negatius, com ara una lentitud exasperant i, sobretot, la impossibilitat que hi participin tots per igual.

Tal com va afirmar Baños en unes declaracions, és cert que, en virtut de la delegació de poder, acaben decidint només unes quantes persones, però no és menys cert que aquestes persones tenen la legitimitat que els confereix haver estat elegides democràticament, mentre que les tres mil i escaig que van votar a l’assemblea de Sabadell, per exemple, no representaven ningú, sinó que van poder ser-hi perquè les seves circumstàncies personals els ho van permetre. N’hi devia haver molts més que no van poder votar perquè tenien obligacions laborals, perquè vivien lluny de Sabadell, perquè tenien persones dependents a atendre o vés a saber per quines diversíssimes raons. I això, per molt que t’ho vulguis mirar amb bons ulls, és un dèficit important.

En democràcia, votem representants precisament per la impossibilitat de decidir cada tema entre tots. La democràcia, per tant, no és només assemblearisme, sinó també legítim exercici del poder per delegació i amb revàlida periòdica. El sistema té fissures, però no pas més que l’assemblea. I, a més, qui decideix el que s’ha de portar a l’assemblea i el que no? Com és que ha estat possible assolir un acord ara? Ja no cal fer votar l’assemblea? Per què no? Com és que una abaixada de pantalons tan enorme com el preu que la CUP haurà de pagar en virtut del document subscrit no es porta a l’assemblea? Ho veieu, com optar per dur o no un tema a l’assemblea també és exercici privilegiat del poder?

Els cupaires ─diguem-ho tot─ també són singulars perquè han fet el que van dir que farien. I s’ha de reconèixer que és llàstima que aquesta actitud no sigui més general entre els polítics de casa nostra. Lamentablement, però, han caigut en la ingenuïtat, perquè han deixat escapar una oportunitat única de tenir agafat pels dallonsis un govern de tall neoliberal, el somni humit de qualsevol partit d’esquerra rupturista d’un país occidental. A més, si haguéssim anat a eleccions, probablement, haurien quedat condemnats a la marginalitat parlamentària.

De fet, la negativa a investir Mas ha estat, simplement, un acte de tossuderia, un encaparrament infantil que no va enlloc. Que no és un home de la confiança de Mas i convergent com el que més, en Carles Puigdemont? Quin sentit té haver muntat tot aquest espectacle lamentable davant de tot Espanya i de tot Europa per acabar acceptant un altre membre de CDC? De veritat que pel pírric objectiu de fer fora en Mas estaven disposats a dinamitar els resultats del 27S? I ara què han aconseguit? Una fractura interna de les que es fan dir sí senyor i, en virtut del document signat, haver de blegar-se a JxSí en les votacions parlamentàries més decisives i fer dimitir dos diputats. Fantàstic…!

Aquests tres mesos han fet molt de mal al procés. Ho tornarem a aixecar, però ens haurem de llepar les ferides i serà dolorós. I tot, per una opció molt minoritària amb dues ànimes que no s’han pogut entendre: una de fons social i nacional i l’altra, de fons només o fonamentalment social.

Em sap greu perquè em queien bé, però el que han fet, no els ho puc perdonar. I la història, tampoc. En molts casos, ni ells mateixos, s’ho deuen perdonar…!