Adeu als diacrítics

dissabte, 3/12/2016

Aquest article va sortir publicat al diari El Punt Avui el dia 30/11/16

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (SF), màxima autoritat acadèmica en matèria de normativa de la llengua catalana, ha aprovat recentment una sèrie de canvis que modifiquen certs aspectes de l’ortografia de la nostra llengua.

Un dels que més s’han comentat és l’eliminació de la major part dels accents diacrítics, cosa que ha provocat una certa polèmica entre lingüistes i professionals de la llengua, alguns dels quals en són detractors, mentre que d’altres hi estan a favor.

Com a lingüista, he de dir que els diacrítics sempre m’han semblat tots prescindibles, cosa que no vol dir necessàriament que trobi bé eliminar-los un cop ja existien. De fet, hi ha molts idiomes, com ara l’alemany, l’holandès o l’anglès, entre d’altres, que no en fan servir cap i això no genera cap mena de confusió ni d’ambigüitat entre els parlants.

L’ortografia és un fet arbitrari i, per tant, en termes lingüístics, no es pot dir que una opció sigui més encertada que l’altra; i d’altra banda, hem de ser conscients que la llengua és un fet dinàmic i que el canvi és en l’essència de la seva existència. En aquest sentit, cal lloar la intenció de la Secció Filològica, tradicionalment titllada de conservadora, ja que ha actuat amb l’objectiu d’adaptar la llengua als nous temps i de fer-la més simple.

Per tant, com a lingüista, no posaré pas el crit al cel. Tot i això, no negaré que, per molts arguments que hagi donat la SF, em sembla una arbitrarietat innecessària haver eliminat els diacrítics i, sobretot, haver-ne mantingut uns quants. Trobo estrany i incòmode, per exemple, haver de recordar que s’ha eliminat el que diferenciava sóc de soc i que, en canvi, s’ha mantingut el que diferencia són de son. Sobretot, a més, quan sempre s’ha ignorat el doble valor de sou. Els arguments de la SF, doncs, no em semblen prou consistents, però el fet és que s’ha pres una decisió i estic convençut que l’hem d’acatar. No han estat pas precisament quatre arreplegats els que l’han presa, sinó ni més ni menys que la nostra Acadèmia; i la situació del català no es pot permetre actituds refractàries, que no farien més que entorpir el normal funcionament de la nostra normativa.

Ara bé, com a ciutadà, si que hi tinc coses a dir, sobre aquesta decisió. Per exemple, s’ha valorat l’impacte que pot tenir la mesura a l’escola? Fins a quin punt, els docents serem capaços de capgirar una norma que ha esdevingut costum per a molts alumnes, en molts casos, amb molt d’esforç i força de voluntat per part seva? Com aconseguirem que les persones que ja no són a l’escola, per a les quals l’ortografia no és la màxima prioritat, adoptin la nova normativa sense fer-se un embolic? El món editorial també se’n sentirà… Voleu dir que, en comptes de simplificar la llengua, no l’hem complicada? Perquè sí que és veritat que l’existència de diacrítics enfarfega la llengua més que no pas la serveix, però també és cert que qualsevol canvi provoca inseguretat i desorientació, cosa que és especialment greu en una llengua com la nostra, en la qual l’usuari ja se sent prou insegur.

No tinc cap dubte que, al cap d’uns anys, ja ens haurem fet a la nova normativa i l’ortografia dels usuaris del català serà potser tan defectuosa com avui, però no pas més. Ara bé, la transició serà llarga i generarà una sèrie de dubtes i d’inseguretats que faran de molt mal pair.

I, sobretot, és que em fa l’efecte que aquesta iniciativa s’emmarca inevitablement en una perillosa tendència dels nous temps, que és la voluntat de procurar que la gent s’esforci tan poc com sigui possible a qualsevol preu. Ja no ens cal recordar els números de telèfon dels nostres amics perquè els emmagatzemem a la memòria del nostre aparell. Els més joves no recorden ni tan sols el seu perquè quan l’han de donar a algú, li fan una perduda i llestos; ja ningú consulta els mapes  de carreteres perquè els navegadors ens fan la feina; de l’esforç que fèiem en fer girar l’antiga maneta d’apujar la finestreta del cotxe, ni ens en recordem i introduir la clau al pany de la portella ja ens fa una mandra irresistible perquè els dispositius electrònics ho resolen a vint metres de distància…

No seré pas jo qui renegui de tots aquests desitjables avenços. Ho són i, a més, crec que no n’hem de prescindir, però sí que hauríem d’anar amb molt de compte que els arbres no ens impedeixin de veure el bosc i que totes aquestes facilitats no ens facin esdevenir uns perfectes inútils, presoners d’un hedonisme perillós i anorreador.

‘Per què no parlem prou bé l’anglès?’, de Nora Olivé i Laura Gómez

diumenge, 20/11/2016

Poso a disposició dels lectors un interessant article sobre l’ensenyament de l’anglès que han publicat a la xarxa les estudiants de periodisme Nora Olivé i Laura Gómez, que van tenir l’amabilitat de fer-me una entrevista sobre el particular, juntament amb altres autors, per documentar una mica més les seves afirmacions.

El trobareu a l’enllaç següent: http://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-no-parlem-prou-be-langles/.

Benvolguts diacrítics, adéu, (o adeu)

diumenge, 13/11/2016

Una versió d’quest article va ser publicada al diari El 9 Nou el dia 11/11/16

La reforma ortogràfica ratificada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (SF) el proppassat 24 d’octubre ha estat objecte de controvèrsia entre lingüistes als mitjans de comunicació del país. Sobretot, per l’eliminació de la immensa majoria d’accents diacrítics. Fins i tot, persones alienes al camp de la lingüística s’han llançat a dir-hi la seva com a simples usuaris. Uns han posat el crit al cel. D’altres ens ho hem pres amb més calma, però no he llegit ningú independent que en fes una defensa a ultrança.

A parer meu, els diacrítics són tots prescindibles. No pas uns quants. Tots. L’anglès, l’alemany, l’holandès i moltes altres llengües no en tenen ni un i això no ocasiona cap problema. De fet, en català, hi ha moltes formes homògrafes  que mai ningú ha intentat diferenciar amb l’ús de diacrítics. En voleu exemples? Mireu:

El seu fill sempre seu a l’esquerra, a la seu del partit; L’avi sol prendre el sol tot sol. La llet, te la prens amb te; Els qui guanyeu un sou tan baix, sou pobres; Això que feu és encastellar-vos dins un feu; Son germà és més sa que sa germana. Aquesta deu ser la moneda de deu cèntims; Als nens, quan són grans els surten grans a la cara; No els agrada dur el coll dur; Si em moc, em caurà el moc del nas; L’ocell beu amb el bec, però jo bec amb els llavis; Fa temps que fa mal temps; Ric perquè sóc ric. En voleu de dues síl·labes?: No el mena cap mena d’ideologia; La Lluïsa cova el refredat dins la cova; Volen veure com volen les àligues. Poden els arbres tan arran com poden. De tres?: Les noies que venien el peix venien caminant.

Aquesta n’és una petita mostra ni de bon tros exhaustiva. Se’n podrien posar molts més exemples semblants en què mai ningú ha trobat a faltar un diacrític perquè les possibles confusions són, efectivament, molt poc freqüents i, en tots els casos, fàcilment evitables gràcies al context i a la intel·ligència humana.

Per tant, jo diria que, des del punt de vista lingüístic, l’eliminació de diacrítics no suposa cap dificultat, ja que representa la simplificació d’una norma ortogràfica que, com em sembla que es pot deduir de la breu llista d’exemples de més amunt, és arbitrària i prescindible i, per tant, no comporta una pèrdua de genuïnitat ni empobreix la llengua, perquè el parlant disposarà del mateix nombre de paraules de què disposava. De fet, fins i tot, em sembla innecessari haver-ne conservat uns quants, malgrat els arguments esgrimits per la SF, que em semblen poc consistents.

Una altra cosa és si la reforma és pertinent des del punt de vista pràctic. Estic segur que, dintre d’uns quants anys, ja ens haurem acostumat a la nova normativa i que l’ortografia dels usuaris del català serà tan defectuosa com ho és avui, però no pas més. Almenys, no pas per aquesta causa. Ara: mentrestant, la reforma produirà una confusió considerable. I també actituds de rebuig d’usuaris i professionals que seran refractaris a la nova normativa i es negaran a aplicar-la, cosa que pot provocar dispersió, que és el que menys necessita una llengua en situació de feblesa, com és ara la catalana. I això, sense comptar amb els problemes que es poden presentar, per exemple, en els mons escolar i editorial.

És cert que, quan la reforma entri en vigor (probablement a finals de novembre), s’establirà un període de tolerància de quatre anys durant el qual es permetrà una certa laxitud en l’aplicació de la norma. I també és veritat que probablement s’autoritzarà indefinidament l’ús dels diacrítics ara eliminats quan, en una determinada frase, es pugui produir una veritable confusió, com pot passar en el poema de Mn. Agustí Bernaus, que, naturalment és un text ja fixat en què, a propòsit d’unes pageses que van a comerciar al mercat, l’autor escriu Mes si vénen i no venen/llavors se’n van rondinant i altres versos que juguen constantment amb les paraules ‘vénen’ i ‘venen’. Esmento el cas perquè el poema, darrerament, s’ha fet més popular, arran de la decisió de la SF.

En definitiva, no sé si valia la pena introduir una reforma que ningú no havia demanat, però, en qualsevol cas –i això sí que em sembla que ens ho hem de prendre seriosament perquè ens hi juguem molt-, quan entri en vigor, cal acatar-la per molt incòmoda que ens pugui arribar a ser. No podem permetre que qualsevol professional de la llengua decideixi, pel seu compte, desobeir l’autoritat de l’Acadèmia. No oblidem que està integrada per lingüistes de reconeguda solvència i total fiabilitat.

I s’ha d’acatar perquè qualsevol llengua moderna homologable ha de disposar d’un estàndard assumit per tothom i que hi doni cohesió i unitat, sobretot en el cas del català, que ha sofert intents diversos de disgregació: primer, amb els agressius embats del blaverisme lingüístic valencià, després, des de les Balears, a través del gonellisme més regionalista i, finalment, gràcies al moviment que, en les dues darreres dècades del segle passat, es va anomenar light i que pretenia restringir l’estàndard a la variant barcelonina, casualment, la més permeable a les interferències del castellà, sense oblidar els lamentables invents del LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’Aragó oriental) i el LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de les àrees del Pirineu i el Prepririneu), que sortosament, han caigut en l’oblit pel seu propi pes.

Amb quins arguments rebutjarem totes aquestes iniciatives aberrants o d’altres que en puguin sorgir si ens manifestem disposats a ignorar la normativa que estableix la nostra Acadèmia, tan sols a causa d’un conservadorisme estèril que, dintre d’uns anys, indubtablement, ens semblarà d’allò més ridícul i obstruccionista?

Actituds lingüístiques de sempre

diumenge, 30/10/2016

Aquest article és una actualització del que va sortir publicat el dia 28/10/16 al diari El 9 Nou.

L’objectiu d’aquest article és de posar de manifest fins a quin punt hem d’aplaudir i prendre exemple de l’advocada Marta Alsina, que durant la celebració d’un judici de faltes, el dia 24 de maig, al Jutjat de Girona, es va adreçar a la sala en català i el va mantenir malgrat que la jutgessa de torn li va demanar que ho fes en castellà, al·legant que tenia problemes per a entendre-la. Fins i tot, li va arribar a dir que li semblava una falta de cortesia que parlés català davant d’algú que no l’entenia.

A la jutgessa en qüestió, en canvi, pel que es veu, no li deu semblar una falta de cortesia irrompre en una terra per treballar-hi, com ha fet ella, i no tan sols no ser capaç d’entendre la llengua pròpia d’aquella terra, sinó, al damunt, atrevir-se a renyar els seus ciutadans des del privilegi de la seva estrada quan no parlen en la que ella comprèn, malgrat ser una funcionaria a sou d’aquells a qui no és capaç d’entendre quan s’expressen com sempre ho han fet. Lleig. Molt lleig, senyoria.

No fa gaires dies, es va pronunciar el Tribunalk Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i va considerar com a falta lleu l’actitud de la jutgessa, cosa que li va valer una amonestació. Perquè és, efectivament, un dret constitucional expressar-se en català. Recordem que a diferència del castellà, que tot espanyol té el deure constitucional d’entendre, la Carta Magna no obliga les persones a entendre català, però sí que les administracions, també la de Justícia, tenen el deure d’atendre els ciutadans quan aquests s’expressin en una de les llengües oficials. Si la jutgessa no és capaç d’entendre el català i li sembla incòmode que els ciutadans de Catalunya continuem reivindicant poder dur a terme el que li deu semblar una veritable excentricitat, sempre pot demanar una excedència fins que li concedeixin el trasllat a una província veritablement espanyola, on els ciutadans no tinguin aquestes vel·leïtats d’entestar-se a parlar llengües estranyes i inconvenients. Ella treballarà més còmoda i nosaltres ens haurem alliberat d’haver de suportar la seva prepotència.

L’administració de justícia és un dels àmbits on el català gaudeix de més mala salut. Però la causa d’això no rau exclusivament en el fet que el Govern català no hi tingui prou competències, que també; ni en les darreres declaracions del president del TSJC en el sentit que el coneixement del català no pot ser un requisit per als jutges; sinó, naturalment, en l’actitud dels lletrats de parla catalana que renuncien sistemàticament a expressar-se en la seva llengua. Si, de manera insistent, els advocats comencessin a imitar l’actitud de la senyora Alsina, que ells ja saben que és perfectament legal, els jutges i jutgesses com la d’aquest lamentable cas, es veurien obligats a canviar la seva actitud i, de manera progressiva, s’aniria normalitzant cada cop més la situació del català als jutjats: els jutges es veurien més forçats a entendre català i el president del TSJC s’hauria d’empassar les seves paraules.

És una actitud freqüent dels catalans aquesta renúncia gratuïta als propis drets lingüístics, cosa que, en comptes de fer-nos aparèixer com a poble cortès, tolerant i ben educat, posa de manifest un complex d’inferioritat col·lectiu que convida els altres pobles a no respectar-nos. I aleshores ­­-això, sí-, ens posem com un gall de panses quan ens passen coses d’aquestes.

I no es tracta ja tan sols dels jutjats, on la situació de la nostra llengua és dramàtica, sinó també de la nostra vida quotidiana, on és freqüent veure que els molts catalans canvien de llengua a la menor sospita que l’interlocutor sigui de llengua materna no catalana, encara que, fins i tot, tinguin la certesa que l’entenen perfectament. No diguem ja si l’aspecte de l’altre revela que pertany a una ètnia diferent o el seu accent ens diu que no procedeix de l’Estat espanyol…

Parlant sistemàticament en castellà a tots aquells que semblen no tenir el català com a llengua pròpia emetem un missatge d’allò més perniciós per a la salut del català. D’una banda, donem la idea que el català és per a nosaltres sols i acceptem que no és capaç de saltar cap frontera perquè no és una llengua homologada al món. També informem l’interlocutor que no el creiem capaç de fer el mateix que hem fet nosaltres, que és aprendre una altra llengua i, per tant, que dubtem de la seva capacitat d’adaptació. Finalment, li transmetem que no cal que s’esforci a aprendre català perquè nosaltres estem disposats a parlar-li en castellà sempre que ell vulgui; i fins i tot, encara que no vulgui, perquè si té la intenció d’aprendre la llengua del país, que és el més natural quan arribes en una terra forana, el primer i més important escull que trobarà serà l’actitud dels mateixos catalans, que se li adreçaran sempre en castellà i li impediran fer-la seva menyspreant l’esforç que desitja fer per a aprendre-la.

És això el que volem? Si és això, siguem conscients que no podrem exigir als altres pobles un respecte que nosaltres mateixos no ens tenim.

Per a què serveix la independència?

diumenge, 18/09/2016

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 9 de setembre de 2016

A les portes de la Diada que el cèlebre full de ruta sembla consagrar com a definitiva, val la pena que ens plantegem per a què volem la independència de Catalunya. I la veritat és que sempre que llegeixo o sento a dir que és per a fer un país més just, més solidari o menys corrupte, arrufo el nas perquè no m’acabo de creure que sigui necessàriament així. Almenys, no pas gràcies a la independència. M’explico:

Cadascú té la seva particular concepció de bondat, justícia, solidaritat i, en alguns casos, fins i tot, de quins nivells de corrupció troba tolerables. I les idees de cadascú són legítimes tant si són coincidents amb les meves o amb les de vostè, amic lector, com si no ho són. Qui ens  assegura, doncs, que en el nou Estat, l’electorat votarà d’acord amb les meves idees? O amb les de vostè? La diversitat de la nostra societat ─de fet, la de qualsevol societat, però de la nostra especialment perquè és especialment diversa─ garanteix, a cada convocatòria electoral, un significatiu contingent de votants que queda descontent amb els resultats i, per tant, amb el model de societat que el govern electe voldrà dibuixar. Qui sap, amic lector, si no serem un d’aquests descontents i la República Catalana no ens semblarà més justa, ni més solidària, ni menys corrupta, tot i ser independent…!

Per això, penso que justificar la voluntat d’emancipació del nostre país en aquests termes és simplement desviar-nos de les raons que podem tenir els qui desitgem fermament tenir un Estat propi. No som ni millors ni pitjors que qualsevol altre poble. I el nou Estat no farà que els nostres representants siguin necessàriament millors que els que tenim ara. Correm, igualment, el perill que siguin corruptes, ineficaços i deshonestos o, simplement, d’ideologia contrària a la de cadascú. Si fa o no fa, com ens passa ara.

El que sí que seran és completament nostres. Això, sí. Seran fruit de la nostra voluntat col·lectiva. Exclusivament. I, per tant, quan, col·lectivament, aquest poble pensi que els hem de fer fora, podrem despatxar-los sense demanar permís a ningú. I si ens equivoquem, podrem tornar a canviar-los, sense que ningú ens digui que la nostra opinió majoritària s’ha de diluir en una de contrària i demogràficament molt més poderosa, que acabarà sufocant-la, que és el que ens passa ara dins l’Estat espanyol.

Mireu-vos el mapa electoral sorgit del 26-J i, amb una breu llambregada, comprovareu que hi ha dues taques de color ben diferenciades. Una, al País Basc i l’altra a casa nostra. És a dir, que la nostra pertinença a l’Estat espanyol, ens obliga a menjar-nos amb patates l’opció que votin a la resta d’Espanya, que és sempre ben diferent de la nostra. I així, ens colen una llei d’educació intolerable, anul·len les decisions dels nostres polítics en virtut d’una Constitució que no sentim nostra, intervenen les nostres lleis, qüestionen les decisions del nostre Parlament, porten les nostres autoritats als tribunals, un ministre encara en funcions i el director d’Antifrau conspiren i es vanten d’haver destrossat el nostre sistema sanitari, ens condicionen el tractament que volem donar a la llengua, ens fan cofinançar un exèrcit i una monarquia majoritàriament impopulars, ens donen un pèssim tracte fiscal i ens neguen sistemàticament certes infraestructures que necessita el país. En definitiva, deixen els nostres representants polítics a mercè de la voluntat dels espanyols, administrant-nos amb criteris que són molt minoritaris a casa nostra.

Jo no sé si la independència de Catalunya servirà per a fer un país més just o més solidari perquè no sé si m’agradarà el que votaran tots vostès que em llegeixen i els que no em llegeixen, però segur que servirà per a fer un país més democràtic. Radicalment més democràtic. Perquè les nostres decisions col·lectives, equivocades o no, seran nostres. I els nostres errors electorals, quan es produeixin, que es produiran, podran ser reparats tan bon punt ens n’adonem. Ara, no. Ara, hem d’esperar, a veure què voten al país del costat, per saber quin govern i quins parlamentaris ens tocarà suportar.

A tall d’exemple, permeteu-me que em centri un moment en un àmbit en què em sento especialment còmode. Jo no sé si amb la independència, la llengua catalana reeixirà definitivament o continuarà morint-se a poc a poc. El que sí que sé és que, si som plenament sobirans, serem nosaltres mateixos els qui li donarem el destí que hagi de tenir. I si, un dia, la nostra comunitat nacional decideix que cal deixar morir el català i vol adoptar el castellà, m’hi oposaré tant com pugui; però si no me’n surto a través de procediments democràtics, amb tot el dolor del meu cor, ho hauré d’acceptar perquè serà la meva comunitat nacional qui ho haurà decidit. Ara no. Ara no accepto el que està passant perquè la nostra llengua resta a mercè de persones alienes a la nostra nació, persones que, sense viure en aquesta terra, segresten la nostra voluntat col·lectiva i decideixen per nosaltres en funció d’interessos allunyats i moltes vegades completament contraposats als nostres.

Deixem de dir que, amb la independència, aquest país funcionarà com un rellotge de precisió perquè els ciutadans de Catalunya no som ni millors ni més llestos que ningú i, per tant, tindrem problemes semblants als que tenen arreu. Diguem ─això, sí─ que serà un país més democràtic i, sobretot, normal, un país on les decisions, les prendrem les persones que hi vivim, independentment del color de la pell i de la llengua que parlem i, per tant, podrem adaptar-les a les nostres necessitats sense haver d’assumir decisions alienes i adaptades a les necessitats dels espanyols. Se’n diu democràcia.

Contacte de llengües

dimecres, 6/07/2016

Aquest article va ser publicat el dia 21 de juny de 2016 al diari El Punt Avui

Fa uns quants mesos que he d’assistir regularment a unes reunions que, malgrat que tenen lloc a Catalunya, es desenvolupen íntegrament o majoritàriament en castellà per la presència de persones que hi acudeixen de diferents indrets d’Espanya i, fins i tot, d’algun altre Estat.

Solen participar-hi professionals relacionats amb l’educació: pedagogs, psicòlegs, educadors socials i psicopedagogs. Persones, per tant, qualificades i que, tot i no ser professionals de la llengua, sí que es veuen obligats a fer-ne una eina de treball.

Al llarg d’aquestes reunions –ara en porto, de fetes, ja unes quantes-, he pogut comprovar de manera més o menys sistemàtica fins a quin punt la influència del contacte de llengües és bidireccional a casa nostra, contràriament al que pensen molts ciutadans.

És ben sabut que la llengua castellana incideix en la catalana deixant-hi petges que l’enlletgeixen i l’empobreixen i tothom és conscient que quan ens expressem en català, fem servir expressions que són de matriu castellana. Són els anomenats barbarismes o castellanismes, un fenomen que un exèrcit d’assessors lingüístics i correctors de casa nostra s’afanyen a mirar de minimitzar.

I és possible que els qui ens expressem normalment en català tinguem la percepció que aquesta contaminació es produeix únicament del castellà cap al català. Res més lluny de la realitat: la llengua castellana que es fa servir a Catalunya també està tacada d’incorreccions i impureses procedents del català que l’empobreixen i enlletgeixen tant com succeeix en sentit contrari.

Hi ha, però, una diferència substancial. En català, la contaminació es produeix fonamentalment en els registres que van des de l’estàndard, farcit de tontos, sèrios, nòvios i barcos, fins al més baix. El col·loquial, amb els seus xiringuitos, buenos i pues i la llengua vulgar, sobretot pel que fa a paraules malsonants i al vocabulari dels genitals i del sexe, posem per cas, que està completament contaminat de mots castellans, com ara cabrón, maricón, gilipollas, capullo, joder, polvo, polla, etc.

El castellà, en canvi, acostuma a conservar la seva genuïnitat en els registres més baixos de la llengua, mentre que, en canvi, la contaminació es produeix en els registres que van des de l’estàndard cap amunt. Al llarg d’aquestes reunions que esmentava en les primeres ratlles de l’article, he anat fent un extens inventari de catalanismes que he pogut caçar al vol, si em permeteu l’expressió, utilitzats pels professionals catalanoparlants que hi fan servir el castellà. Són mots i expressions que potser passen inadvertits quan els sentim castellanitzats però que fereixen les orelles del castellanoparlant no contaminat. És a dir, d’aquell que no viu a Catalunya i està acostumat a sentir la seva llengua utilitzada en un estat més pur. Per raons d’espai, us en faig una breu selecció, extreta de la modestament àmplia llista que he pogut anar elaborant: con todo y con eso, descuidarse (per olvidarse) ensinistrar, inserir, no cal, téxtil, garantir, poner rojo (per poner colorado, en el sentit d’avergonyir algú), paleta (per albañil), dejar ir (per soltar), abrir/cerrar la luz, atabalar, bien bien (per exactamente), conque (amb sentit causal), namás (per solamente), trenta, plegar, a poco a poco, abús de l’expressió ir a buscar ignorant el més comú ir por, etc. Naturalment, també hi ha mots que se solen fer servir en un registre més col·loquial i que difícilment els sentirem a dir a qui fa servir el nivell estàndard, però són els menys freqüents. Fixeu-vos-hi: prou, arrepencharse, monchetas, una mica, un desto, adeu, mastresa, rachola, samarreta…

El contacte de llengües produeix una influència mútua que resulta inevitable. Una influència, però, que, a causa de la nostra composició social, es produeix d’una determinada manera. Les àmplies capes de castellanoparlants d’origen que no solen utilitzar els registres més alts i, alhora, són capaços de fer servir el català no tenen tantes ocasions de contaminar els usos més elevats del català com sí que en tenen en els més baixos, mentre que les àmplies capes de catalanoparlants d’origen que solen fer servir aquests registres en castellà, sí que hi incideixen intensament. Naturalment, no parlo d’una regla absoluta perquè, efectivament, la contaminació es produeix en ambdues direccions i en tots els registres, però sí que és cert que les diferències que assenyalo es produeixen en extensió i en intensitat, segons el registre.

Sí que és cert que, quan una llengua es contamina sobretot per sota, com passa en català, corre el perill de llatinitzar-se i de perdre capacitat expressiva, mentre que, quan es contamina en els registres més elevats, el perill és menor. En primer lloc, perquè no tots els parlants són capaços de fer-los servir i, per tant, només se’n contamina una certa elit; i, en segon lloc,  perquè la freqüència amb què es fan servir aquests registres en llengua escrita els preserva més, que no pas els més baixos, que són fonamentalment orals i, sobretot, utilitzats per tota la població sense excepcions.

Com sempre, fins i tot en això, al català, li toca la pitjor part.

Actituds… polítiques?

dimecres, 22/06/2016

Aquest article va ser publicat el dia 20 de juny de 2016 al diari El 9 Nou

Aquests darrers dies se n’ha parlat molt, del terrabastall polític que s’ha produït al Parlament català arran de la no-aprovació de la Llei de pressupostos, però hi ha un detall sobre el qual em fa l’efecte que no s’ha posat prou l’accent. Es tracta de l’oportuna matisació que va fer el diputat de la CUP Joan Garriga en el seu torn de rèplica a la intervenció del President Puigdemont. Va dir que els membres del seu grup se sentien responsables del que havia passat, però immediatament va rectificar i va dir que se’n sentien coresponsables.

I, efectivament, tothom sap que els deu diputats de la CUP, tots sols, no haurien pogut pas provocar el terratrèmol que s’ha produït. És evident que ha calgut que totes les forces polítiques altres que Junts pel Sí votessin el mateix que la CUP perquè la seva esmena a la totalitat hagi pogut prosperar. I això, no ho hem d’oblidar. És cert que els diputats de la CUP haurien pogut neutralitzar la força de l’oposició contrària a l’independentisme, cosa que no van voler fer, però no és menys cert que ells sols no se n’haurien sortit si no haguessin estat acompanyats de totes aquestes forces.

És important puntualitzar-ho perquè ara, per als partidaris de l’emancipació de Catalunya, sembla que la CUP sigui l’esca del pecat, però no podem obviar –i no ho hem de fer– que forces com ara el PP, el PSC, Ciutadans i Catalunya Sí que es Pot tampoc no han dubtat a vetar una Llei de pressupostos que semblava més social i més inclinada a afavorir el procés que no pas la que ara caldrà prorrogar. I, del PP i de C’s, ja sabem què en podem esperar, però el PSC i CSQP han quedat ben retratats amb la seva decisió, que, per cert, crec que ha estat presa amb independència de si els pressupostos els agradaven més o menys, sinó que més aviat s’ha fet servir com a arma per a intentar fer caure el Govern per l’única raó que és independentista. Estic convençut que si aquest executiu no s’hagués declarat favorable a la independència, la Llei de  pressupostos –aquesta mateixa– ja estaria aprovada, segurament, sense el suport de la CUP.

En qualsevol cas, naturalment, cal no menystenir la immensa responsabilitat de la CUP, que potser cou més perquè se sent com a traïció, sobretot perquè és un partit independentista, però també perquè havia subscrit un acord amb JxS que els seus diputats no han respectat.

L’actitud de la CUP és d’una irresponsabilitat extrema, no pas en aquest afer únicament, sinó en general. Es tracta d’un partit independentista –perquè, indubtablement, ho és–, que vota una opció que pot fer caure el primer govern obertament independentista que hi ha hagut després de la reinstauració de la monarquia…! Com s’entén…? Perquè, si calgués convocar noves eleccions no és gens clar que es tornés a produir una majoria independentista. És a dir que poden haver dinamitat una situació immillorable per a tirar endavant el procés…! I és que ara, a més, han propiciat que calgui prorrogar els pressupostos de Mas! Des de qualsevol postura mínimament intel·ligent, és simplement increïble.

Els partidaris de la CUP fan gala d’una admirable integritat de plantejaments, però la porten tant fins a les últimes conseqüències que els fan anar, fins i tot, contra els propis ideals. Van cap al tot o res, igual que un toro quan envesteix sense calcular-ne les conseqüències ni enfocar l’objectiu amb intel·ligència i topa tristament amb la capa del torero, que se’l mira burleta quan li passa pel costat, mentre ell, ingenu, amb dos parells de banderilles més al clatell, ni tan sols sap què li ha passat.

La CUP hauria de saber mesurar la seva força i entendre que, sense aliats, no podrà construir res perquè només són deu i això els confereix molt poca força. Amb una mica de sentit pràctic, haurien d’entendre que, com a màxim, poden aspirar a empènyer una mica cap a les seves posicions i és legítim que ho intentin i probablement molt útil perquè és una opció en positiu. Constructiva. Ara, el que sí que poden fer amb els seus deu diputats és ajudar a destruir, que és el que han fet fins ara: primer, fent rodar el cap del President Mas i, darrerament, amb la seva esmena a la totalitat a la Llei de pressupostos. La seva manera d’actuar em recorda la d’aquests equips de futbol modestos, que quan s’enfronten amb el Barça, es dediquen a impedir que es jugui a futbol tirant pilotes fora i fent faltes a tort i a dret amb l’esperança que una distracció del rival els permeti col·locar una falca en el sistema.  I qui dia passa any empeny…

Cal veure quin rumb pren la crisi que han obert al partit les sis dimissions al si del seu secretariat, però caldrà que anem amb molt de compte a l’hora de votar, perquè de moment, guanyen per dos a zero en l’àmbit d’obstruir. I això sense haver aconseguit ni un sol pas endavant en el camí cap a les seves aspiracions ni en l’àmbit social ni en l’àmbit nacional i sí uns quants enrere. Ves si té pebrots, la cosa…!

 

Prou de ‘Lith’ Castro

divendres, 3/06/2016

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 27/5/16

Darrerament, se n’ha sentit molt a parlar, de la Liz Castro, arran de les seves possibilitats de sortir elegida presidenta de l’ANC, en substitució del finalment reelegit Jordi Sánchez. L’objectiu d’aquest article, però, no és de fer una valoració del personatge ni de la decisió presa recentment per l’ANC, sinó centrar-me en un significatiu detall lingüístic que m’angunieja fa molt de temps, bàsicament perquè sembla que no angunieja gaire a ningú, tret de quatre lingüistes preocupats pels viaranys pels quals es mou la nostra llengua.

Si us hi heu fixat, sovint sentim professionals del periodisme audiovisual pronunciar el nom de la senyora –Liz, abreviatura de l’anglosaxó Elizabeth– incloent-hi un so que no existeix en català, ja que solen realitzar, com a interdental, la zeta final, tal com es fa en castellà estàndard, en paraules com ara feliz o perdiz, quan si la pronunciessin com una essa, tal com correspon a la nostra llengua, s’assemblaria molt més a la pronúncia anglosaxona i, a més, no es forçaria de manera violenta el nostre sistema consonàntic. Dues raons de pes, doncs, per a desterrar definitivament la pronúncia com si el nom en qüestió s’escrivís Lith en anglès, cas en què quedaria més legitimat el so interdental pronunciat en català.

La cosa és, doncs, que quan aquests professionals pronuncien Liz, amb zeta castellana, no ho fan ni en català ni en anglès, sinó en castellà. Per què aquest servilisme amb la llengua del costat? Si aquest fenomen es donés únicament en aquest cas, tindria una importància relativa, però és que es produeix de manera sistemàtica amb les paraules d’implantació recent, amb els noms estrangers i amb les marques i s’estén a la majoria de parlants. Fixeu-vos, si no, com s’acostumen a pronunciar, per exemple, Citroën, Mercedes Benz, Catherine Zeta Jones o el nom de les mateixes lletres zeta o ce, fins i tot quan es diuen en català (recordeu com lletregen alguns PSC o UDC). Oi que sovint ho fem igual que si parléssim en castellà? Per què ens comportem amb tan poca cura amb la nostra llengua?

El fenomen abasta, naturalment, altres casos i altres sons. Observeu noms de personatges de parla portuguesa en què pronunciem la lletra o sense neutralitzar-la en u com se sol fer en el nostre dialecte central: Ronaldinho, Cristiano Ronaldo, Mário Soares, José Saramago, Roberto Carlos... La paradoxa més gran es produeix quan ens fem conscients que tant en català com en portuguès totes aquestes os es realitzen com a us, igual que en català. En canvi, nosaltres, contra tota lògica, ens entestem a llegir-les en castellà!

La llista no és exhaustiva, naturalment. També se m’acut que passa una cosa semblant amb la ge i la jota, que solen pronunciar-se, igualment, a la castellana, amb el vel del paladar, fins i tot parlant en català, en casos com ara Gelocatil, la ciutat de Los Angeles, novament, el mateix José Saramago d’abans o el nom de les lletres ge i jota.

Aquest fenomen és un senyal del servilisme innecessari i vergonyant dels parlants de la nostra llengua cap a la del costat i, alhora, ens ha d’encendre una alarma perquè només es pot interpretar com una constatació que el català no ens serveix per a incorporar neologismes a la nostra parla, sinó que aquests són incorporats únicament quan els incorpora el castellà, del qual, simplement, els copiem acríticament, sense adaptar-los a la nostra llengua perquè aquesta feina ja l’han fet els castellans, naturalment en castellà i això ja ens val. De moment, a banda dels ja esmentats més amunt, n’ofereixo tres exemples més: Puenting (per què no pònting?), zapping (pronunciat sovint amb la zeta interdental castellana) i sponsor (on sovint no es neutralitza ni la e epentètica inicial de suport fonètic ni la segona o, com a àtona que és).

És perillós que els parlants no tinguem prou iniciativa per a actuar com ho fan els usuaris de les llengües dominants, perquè la pèrdua de la capacitat dels parlants d’una llengua d’adaptar-hi els imprescindibles neologismes és un evident senyal de feblesa.

L’assignatura pendent de la immersió

diumenge, 22/05/2016

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 20/05/16.

No fa gaires dies, al parc que hi ha no gaire lluny de casa, sentia com parlaven uns nens que devien tenir vuit o nou anys. Volien jugar a atrapar-se. “A pilla-pilla”, en deien ells. Van decidir que el lloc segur, allò que anomenen “casa” seria un dels bancs que hi havia. Un dels marrecs tractava d’establir les regles del joc i va deixar anar la frase següent: “Tens que pillar-li abans que es senti”. Es tractava d’un nen que conec i que parla normalment català a casa seva tant amb el pare com amb la mare, però, tanmateix, va formular una frase de la qual només és admissible la locució ‘abans que’, que podria ser, fins i tot, que ell escrigués amb ve baixa i/o amb hac.

No és que jo pretengui que un nen d’aquesta edat faci una reflexió tan profunda sobre el llenguatge que arribi a dir “Has d’atrapar-lo abans no s’assegui”, però voleu dir que, entre una cosa i l’altra, no hi deu haver un terme mitjà, una manera d’expressar-se en català que sigui, alhora col·loquial i desenfadada, però que no resulti tan servil amb la llengua del costat? No sé… Una cosa com ara: “Has d’atrapar-lo abans que s’assenti”, on l’ús del verb ‘assentar-se’ és incorrecte, però ho és en una frase que, com a mínim, està formulada en un català que no fa tant de mal a les orelles perquè, de fet és una paraula catalana, encara que no tingui ben bé el mateix sentit que ‘seure’.

I això em va fer reflexionar sobre el paper de l’escola i sobre la qualitat de la immersió que s’hi practica, fins que, si no anem amb compte, per obra i gràcia dels successius governs espanyols, si no hi posem remei, deixi de practicar-s’hi. Perquè sovint, quan rebutgem la inacceptable reforma que va perpetrar el senyor Wert, ens conformem a demanar que la llengua catalana tingui, a l’escola, un paper purament nominal, sense entrar ni poc ni massa en el fet cert que, en molts centres, la que vehicula els coneixements és una llengua que, de catalana, en té gairebé només l’aparença.

No és tan sols que hàgim d’exigir que tots els docents que exerceixen a Catalunya posseeixin un nivell que els permeti transmetre un model de llengua correcte, que també començaria a ser-ne hora, sinó que, a més, cal que els currículums i les programacions dels professors incloguin de manera explícita —i no pas únicament des de la classe de llengua catalana— la introducció de mesures encaminades a avisar els nostres petits i joves aprenents que hi ha certes expressions que no són admissibles i que, tanmateix, n’hi ha d’equivalents que són més genuïnes i es troben disponibles i ben vives en el nostre corpus lingüístic i en el model de llengua que fa servir de manera natural una part important de la població. Més que res, perquè si no ho fem, se’ns rovellaran i un dia se’ns moriran; i aleshores no tindrem més remei que dir-les en castellà o en una mena d’aiguabarreig despersonalitzat i gens unitari, que és per on comencen les llengües en situació de contacte a esdevenir dialectes de la dominant.

Reflexionem, doncs, els docents, sobre la nostra manera d’actuar a les aules davant d’expressions que són freqüentíssimes entre el més joves, com ara pillar, tenir que, ficar (on hi escau posar), anar-se, treure (on hi escau prendre), pel terra, caure’s, callar-se, lis, etc. Reflexionem sobre si no comença a ser peremptori incidir en aquestes expressions de manera seriosa i eficaç. Cal actuar amb insistència, com un corcó, irrenunciablement, per tal de fer conscients els nens que són inadmissibles. Probablement, això no evitarà l’emissió de frases com la que m’ha servit de pretext per a escriure aquest article, però si l’acció fos institucionalitzada i d’ampli abast des del sector docent, sens dubte, tindria un impacte real a curt o a mitjà termini, ja que, si més no, conscienciaríem els nostres homes i dones del futur que hi ha una sèrie d’expressions que cal evitar. I estic segur que això es traduiria en una notable millora del model de llengua, almenys en registres més formals, i que, a més, amb tota probabilitat, faria variar aquesta actitud de deixadesa que avui caracteritza els parlants de la nostra llengua. L’escola ha fet una tasca extraordinària quant a la recuperació de l’ús i l’extensió de la llengua catalana d’ençà dels anys vuitanta, però, a canvi, s’ha vist obligada a ser poc exigent en la qualitat del model que ha transmès. No deu ser ja l’hora d’esmenar-ho?

El Departament d’Ensenyament, doncs, hauria de vetllar per aquest aspecte oblidat de la llengua i, de la mateixa manera que, periòdicament, inverteix temps i recursos proposant als centres diferents plans d’actuació, com ara el recentment iniciat Pla Nacional de Lectura, no seria pas sobrer que engegués immediatament alguna mena de Pla de Recuperació de la Qualitat de la Llengua Catalana o una cosa semblant a les nostres escoles i instituts.

Paga la pena de prendre-ho seriosament perquè ens hi juguem molt.

Llengua i ús

dimecres, 30/03/2016

Aquest article va sortir publicat al diari El Punt Avui el dia 25/6/16.

El debat sobre l’adequació de la normativa a l’ús real de la llengua és antic. Fa molts anys que dura i no pas per això sembla que estigui ni de bon tros resolt. La meva intenció és, doncs, fer-hi una aportació sobre determinats aspectes que em sembla imprescindible considerar i que, en canvi, sovint es menystenen o s’obvien.

De bon antuvi, vull deixar ben establert que és la normativa qui s’ha d’adequar a l’ús i no pas a la inversa. I que és un il·lús qui pensi que la normativa pot arribar a canviar la manera de parlar de les persones. I, això no obstant, la normativa actual de la nostra llengua, en alguns punts, no s’adapta o ho fa de manera insuficient i inadequada a l’ús que fem del català. Vet aquí, doncs, un problema que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i més concretament la seva Secció Filològica ha d’acarar de manera valenta i, fins i tot —diria—, de manera urgent.

Ara bé, no és menys cert que és l’IEC, i ningú més, qui ha de fer aquesta feina. I no la pot fer ningú altre perquè l’IEC és l’única institució que reuneix les dues condicions imprescindibles: d’una banda, pot garantir que es farà amb criteris científics i vàlids i, alhora, té encomanada, aquesta tasca per llei, de manera impecablement democràtica.

Ara bé, dit això, entenc que, tanmateix, és lícit denunciar una certa inoperància i una lentitud exasperant per part de la Secció Filològica de l’IEC a l’hora d’acollir nous termes i noves regles. A més, és del tot lògic exigir que escolti l’opinió dels docents, dels traductors i dels correctors i assessors lingüístics perquè som nosaltres els qui hem d’haver-nos-les cada dia amb una normativa que no resol, en alguns casos, les necessitats comunicatives de la nostra llengua d’una manera prou eficient.

Però, correlativament, tots aquests professionals hem de mantenir-nos disciplinadament dins d’aquesta normativa. I fer mans i mànigues, si cal, per no saltar-nos-la alegrement amb l’argument, probablement ben fundat, que és obsoleta en alguns punts. Perquè si obrim aquesta aixeta, no en podrem controlar els excessos que es puguin produir i correm el risc que cada un d’aquests professionals vagi pel seu costat, que vulgui fer servir un model de llengua d’acord amb la seva sensibilitat lingüística, que pot ser extremament diversa, personal i intransferible i que ultrapassi límits que no es poden ultrapassar. Límits que —ens agradi o no— només l’IEC té autoritat per a fixar.

La llengua és un fet dinàmic i, com a tal, el canvi és inherent a la seva naturalesa. I els professionals i els especialistes hem d’estar disposats a acceptar aquest fet indiscutible, a percebre l’extraordinària mutabilitat del fenomen lingüístic com un irrenunciable bé al servei de la seva capacitat de ser útil i d’adaptar-se a les noves necessitats de cada època. Per això, hem, de protestar, hem d’exigir i hem de proposar. Però, a l’hora de fer ús de la llengua, ho hem de fer d’acord amb la normativa que proposa l’IEC, fins i tot quan aquesta normativa sigui contrària als nostres postulats com a professionals. Hem de reconèixer que cadascun de nosaltres, com a docents, com a traductors o com a assessors i correctors lingüístics, individualment o col·lectiva, no som ningú per a decidir i encara menys per a divulgar formes lingüístiques que no han estat acceptades per l’Acadèmia. No hem d’oblidar dues coses fonamentals: en primer lloc, que som, en molts casos, un model per a parlants que no disposen de prou informació com per a tenir un criteri homologable i, en segon lloc, que si cadascun de nosaltres se sent autoritzat a transgredir, ens quedarem sense arguments davant d’aquells que s’atreveixen a proposar normatives poc rigoroses i qui sap si amb interessos ben allunyats de l’estricte servei a la llengua catalana.

Si no som capaços d’actuar amb aquest respecte exquisit per la nostra Acadèmia, si des dels mitjans i des de les escoles potenciem l’anarquia lingüística, si acceptem que qualsevol professional de la llengua, des d’un lloc privilegiat com pot ser una classe o la interpretació d’un llibre d’estil, faci valer les seves opinions sense tenir en compte les de l’IEC, fomentarem el campi qui pugui i la idea que la nostra llengua és un camp de batalla on qualsevol pot imposar la seva llei encara que aquesta sigui contrària a qualsevol plantejament científic rigorós.

I em temo que aquest procés de degradació, que ja fa uns quants anys que ha començat, serà molt difícil d’aturar si la Secció Filològica de l’IEC no es posa d’una vegada la granota de fer la feina i pren, amb autoritat, les regnes d’una situació que cada dia que passa se li escapa més de les mans.