L’assignatura pendent de la immersió

diumenge, 22/05/2016

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 20/05/16.

No fa gaires dies, al parc que hi ha no gaire lluny de casa, sentia com parlaven uns nens que devien tenir vuit o nou anys. Volien jugar a atrapar-se. “A pilla-pilla”, en deien ells. Van decidir que el lloc segur, allò que anomenen “casa” seria un dels bancs que hi havia. Un dels marrecs tractava d’establir les regles del joc i va deixar anar la frase següent: “Tens que pillar-li abans que es senti”. Es tractava d’un nen que conec i que parla normalment català a casa seva tant amb el pare com amb la mare, però, tanmateix, va formular una frase de la qual només és admissible la locució ‘abans que’, que podria ser, fins i tot, que ell escrigués amb ve baixa i/o amb hac.

No és que jo pretengui que un nen d’aquesta edat faci una reflexió tan profunda sobre el llenguatge que arribi a dir “Has d’atrapar-lo abans no s’assegui”, però voleu dir que, entre una cosa i l’altra, no hi deu haver un terme mitjà, una manera d’expressar-se en català que sigui, alhora col·loquial i desenfadada, però que no resulti tan servil amb la llengua del costat? No sé… Una cosa com ara: “Has d’atrapar-lo abans que s’assenti”, on l’ús del verb ‘assentar-se’ és incorrecte, però ho és en una frase que, com a mínim, està formulada en un català que no fa tant de mal a les orelles perquè, de fet és una paraula catalana, encara que no tingui ben bé el mateix sentit que ‘seure’.

I això em va fer reflexionar sobre el paper de l’escola i sobre la qualitat de la immersió que s’hi practica, fins que, si no anem amb compte, per obra i gràcia dels successius governs espanyols, si no hi posem remei, deixi de practicar-s’hi. Perquè sovint, quan rebutgem la inacceptable reforma que va perpetrar el senyor Wert, ens conformem a demanar que la llengua catalana tingui, a l’escola, un paper purament nominal, sense entrar ni poc ni massa en el fet cert que, en molts centres, la que vehicula els coneixements és una llengua que, de catalana, en té gairebé només l’aparença.

No és tan sols que hàgim d’exigir que tots els docents que exerceixen a Catalunya posseeixin un nivell que els permeti transmetre un model de llengua correcte, que també començaria a ser-ne hora, sinó que, a més, cal que els currículums i les programacions dels professors incloguin de manera explícita —i no pas únicament des de la classe de llengua catalana— la introducció de mesures encaminades a avisar els nostres petits i joves aprenents que hi ha certes expressions que no són admissibles i que, tanmateix, n’hi ha d’equivalents que són més genuïnes i es troben disponibles i ben vives en el nostre corpus lingüístic i en el model de llengua que fa servir de manera natural una part important de la població. Més que res, perquè si no ho fem, se’ns rovellaran i un dia se’ns moriran; i aleshores no tindrem més remei que dir-les en castellà o en una mena d’aiguabarreig despersonalitzat i gens unitari, que és per on comencen les llengües en situació de contacte a esdevenir dialectes de la dominant.

Reflexionem, doncs, els docents, sobre la nostra manera d’actuar a les aules davant d’expressions que són freqüentíssimes entre el més joves, com ara pillar, tenir que, ficar (on hi escau posar), anar-se, treure (on hi escau prendre), pel terra, caure’s, callar-se, lis, etc. Reflexionem sobre si no comença a ser peremptori incidir en aquestes expressions de manera seriosa i eficaç. Cal actuar amb insistència, com un corcó, irrenunciablement, per tal de fer conscients els nens que són inadmissibles. Probablement, això no evitarà l’emissió de frases com la que m’ha servit de pretext per a escriure aquest article, però si l’acció fos institucionalitzada i d’ampli abast des del sector docent, sens dubte, tindria un impacte real a curt o a mitjà termini, ja que, si més no, conscienciaríem els nostres homes i dones del futur que hi ha una sèrie d’expressions que cal evitar. I estic segur que això es traduiria en una notable millora del model de llengua, almenys en registres més formals, i que, a més, amb tota probabilitat, faria variar aquesta actitud de deixadesa que avui caracteritza els parlants de la nostra llengua. L’escola ha fet una tasca extraordinària quant a la recuperació de l’ús i l’extensió de la llengua catalana d’ençà dels anys vuitanta, però, a canvi, s’ha vist obligada a ser poc exigent en la qualitat del model que ha transmès. No deu ser ja l’hora d’esmenar-ho?

El Departament d’Ensenyament, doncs, hauria de vetllar per aquest aspecte oblidat de la llengua i, de la mateixa manera que, periòdicament, inverteix temps i recursos proposant als centres diferents plans d’actuació, com ara el recentment iniciat Pla Nacional de Lectura, no seria pas sobrer que engegués immediatament alguna mena de Pla de Recuperació de la Qualitat de la Llengua Catalana o una cosa semblant a les nostres escoles i instituts.

Paga la pena de prendre-ho seriosament perquè ens hi juguem molt.

Llengua i ús

dimecres, 30/03/2016

Aquest article va sortir publicat al diari El Punt Avui el dia 25/6/16.

El debat sobre l’adequació de la normativa a l’ús real de la llengua és antic. Fa molts anys que dura i no pas per això sembla que estigui ni de bon tros resolt. La meva intenció és, doncs, fer-hi una aportació sobre determinats aspectes que em sembla imprescindible considerar i que, en canvi, sovint es menystenen o s’obvien.

De bon antuvi, vull deixar ben establert que és la normativa qui s’ha d’adequar a l’ús i no pas a la inversa. I que és un il·lús qui pensi que la normativa pot arribar a canviar la manera de parlar de les persones. I, això no obstant, la normativa actual de la nostra llengua, en alguns punts, no s’adapta o ho fa de manera insuficient i inadequada a l’ús que fem del català. Vet aquí, doncs, un problema que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i més concretament la seva Secció Filològica ha d’acarar de manera valenta i, fins i tot —diria—, de manera urgent.

Ara bé, no és menys cert que és l’IEC, i ningú més, qui ha de fer aquesta feina. I no la pot fer ningú altre perquè l’IEC és l’única institució que reuneix les dues condicions imprescindibles: d’una banda, pot garantir que es farà amb criteris científics i vàlids i, alhora, té encomanada, aquesta tasca per llei, de manera impecablement democràtica.

Ara bé, dit això, entenc que, tanmateix, és lícit denunciar una certa inoperància i una lentitud exasperant per part de la Secció Filològica de l’IEC a l’hora d’acollir nous termes i noves regles. A més, és del tot lògic exigir que escolti l’opinió dels docents, dels traductors i dels correctors i assessors lingüístics perquè som nosaltres els qui hem d’haver-nos-les cada dia amb una normativa que no resol, en alguns casos, les necessitats comunicatives de la nostra llengua d’una manera prou eficient.

Però, correlativament, tots aquests professionals hem de mantenir-nos disciplinadament dins d’aquesta normativa. I fer mans i mànigues, si cal, per no saltar-nos-la alegrement amb l’argument, probablement ben fundat, que és obsoleta en alguns punts. Perquè si obrim aquesta aixeta, no en podrem controlar els excessos que es puguin produir i correm el risc que cada un d’aquests professionals vagi pel seu costat, que vulgui fer servir un model de llengua d’acord amb la seva sensibilitat lingüística, que pot ser extremament diversa, personal i intransferible i que ultrapassi límits que no es poden ultrapassar. Límits que —ens agradi o no— només l’IEC té autoritat per a fixar.

La llengua és un fet dinàmic i, com a tal, el canvi és inherent a la seva naturalesa. I els professionals i els especialistes hem d’estar disposats a acceptar aquest fet indiscutible, a percebre l’extraordinària mutabilitat del fenomen lingüístic com un irrenunciable bé al servei de la seva capacitat de ser útil i d’adaptar-se a les noves necessitats de cada època. Per això, hem, de protestar, hem d’exigir i hem de proposar. Però, a l’hora de fer ús de la llengua, ho hem de fer d’acord amb la normativa que proposa l’IEC, fins i tot quan aquesta normativa sigui contrària als nostres postulats com a professionals. Hem de reconèixer que cadascun de nosaltres, com a docents, com a traductors o com a assessors i correctors lingüístics, individualment o col·lectiva, no som ningú per a decidir i encara menys per a divulgar formes lingüístiques que no han estat acceptades per l’Acadèmia. No hem d’oblidar dues coses fonamentals: en primer lloc, que som, en molts casos, un model per a parlants que no disposen de prou informació com per a tenir un criteri homologable i, en segon lloc, que si cadascun de nosaltres se sent autoritzat a transgredir, ens quedarem sense arguments davant d’aquells que s’atreveixen a proposar normatives poc rigoroses i qui sap si amb interessos ben allunyats de l’estricte servei a la llengua catalana.

Si no som capaços d’actuar amb aquest respecte exquisit per la nostra Acadèmia, si des dels mitjans i des de les escoles potenciem l’anarquia lingüística, si acceptem que qualsevol professional de la llengua, des d’un lloc privilegiat com pot ser una classe o la interpretació d’un llibre d’estil, faci valer les seves opinions sense tenir en compte les de l’IEC, fomentarem el campi qui pugui i la idea que la nostra llengua és un camp de batalla on qualsevol pot imposar la seva llei encara que aquesta sigui contrària a qualsevol plantejament científic rigorós.

I em temo que aquest procés de degradació, que ja fa uns quants anys que ha començat, serà molt difícil d’aturar si la Secció Filològica de l’IEC no es posa d’una vegada la granota de fer la feina i pren, amb autoritat, les regnes d’una situació que cada dia que passa se li escapa més de les mans.

Usos lingüístics a la Generalitat

diumenge, 13/03/2016

Aquest article va sortir publicat a El 9 Nou el dia 4 de març de 2016

El Tribunal Superior de justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat recentment uns quants articles de dos protocols d’usos lingüístics que donaven pautes per a l’ús de les llengües oficials per part del personal de la Generalitat de Catalunya.

La sentència es va produir arran de la denúncia interposada per un metge de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona, assessorat per la plataforma Impulso Ciudadano, de caire marcadament espanyolista.

El conseller Carles Mundó i la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa s’han apressat a treure importància a la sentència pel que fa als seus efectes pràctics, i la consellera de de Governació, Administracions Públiques i Habitatge ha afirmat que l’administració catalana no pensa recórrer la sentència perquè tan sols fa referència a uns consells orientatius i no pas a una normativa.

El que és realment substancial de tot això, però, és l’escàs marge que les lleis espanyoles deixen a l’administració catalana per a dur a terme el foment de la llengua pròpia del país, quan ni tan sols permeten que les autoritats catalanes, que exerceixen legítimament el poder, aconsellin els seus empleats sobre l’actitud lingüística que han de tenir per mirar de preservar tant com es pugui l’ús de la llengua del país, que es troba en clara situació d’inferioritat respecte de l’ús que es fa a Catalunya de l’altra llengua oficial.

Les recomanacions anul·lades simplement aconsellaven als empleats de la Generalitat tres coses: a) iniciar la conversa en català amb l’administrat, b) mantenir-la si l’interlocutor era capaç d’entendre-la i no manifestava el desig de ser atès en castellà i c) que les comunicacions de feina entre els empleats fossin sempre en català. Res, per tant, que fos lesiu per al ciutadà ni tampoc per al funcionari, que ha d’haver acreditat uns coneixements mínims que li permetin dur a terme una conversa en català.

Aquestes són les actituds que ens deixen veure que no hi ha manera, que el tarannà dels governs espanyols, siguin de dretes o d’esquerres, no els permet acceptar la pluralitat de les terres que, encara avui, formen part de l’Estat espanyol, que no poden acceptar que volem, per al nostre país, una llengua catalana vigorosa i útil, com a mínim tant com el castellà, i que, per a aconseguir-ho, és imprescindible posar en pràctica mesures de foment de la llengua com les que el TSJC acaba d’anul·lar.

Com a mínim, hauríem de prendre’n nota com a ciutadans –i també ho haurien de fer els empleats de la Generalitat, que són tan ciutadans com el que més- si no volem fer el joc als qui voldrien veure el català relegat exclusivament a usos merament folklòrics o familiars. Les mesures anul·lades són extraordinàriament importants perquè en pot dependre que la conversa entre un empleat de la Generalitat i un ciutadà es produeixi en català o en castellà, que no és poc. Fixeu-vos si és important, per exemple, una de les mesures anul·lades: que la conversa s’iniciï en català. Després, ja veurem com continuarà, però fer l’intent d’entrada. Perquè si renunciem a l’ús de la nostra llengua sense que ningú ens ho demani, ja no donem peu que el ciutadà que no tingui el català com a llengua primera, però que potser desitja poder practicar-lo, en faci l’intent.

N’hi ha moltes de persones, sobretot d’immigració relativament recent, que desitgen aprendre català i no en troben l’ocasió perquè tothom s’hi adreça en castellà. I això és responsabilitat nostra. Dels ciutadans. No tan sols dels empleats de la Generalitat. Perquè, amb la nostra actitud lingüística, si aquesta és dimissionària i acomplexada, impedim que el nouvingut es desenvolupi com a ciutadà de ple dret essent capaç d’expressar-se en la llengua pròpia del país.  Si no es manté la norma d’iniciar sistemàticament la conversa en català, fins i tot es pot produir la paradoxa que tant el ciutadà com el funcionari tinguin el català com a llengua primera i que, en canvi, la interacció es produeixi en castellà per desconeixement d’aquesta circumstància.

Si no volem que el català continuï en aquesta situació de mala salut de ferro, com s’ha definit manta vegades, hem de demostrar als ciutadans que volen integrar-se que, per fer-ho, es necessari ser competent també en l’ús de la llengua del país. I no hi ha millor manera de demostrar-los-ho que fent-la servir també amb ells i convidar-los a llançar-se a usar-la. Si ara la Generalitat no pot recomanar-ho als seus empleats, agafem-nos-ho nosaltres, ciutadans, com un deure i un servei a la llengua i al país i, de passada, farem un favor a tots aquells que volen aprendre català i no poden perquè no s’ho creu ningú, que en vulguin aprendre.

La xiulada a l’himne i Podemos i el referèndum

diumenge, 28/02/2016

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 26 de febrer de 2016

Resulta que he de fer un article i en tinc dos al cap. Per tant, hauré de limitar-me a fer-los tots dos com si en fos només un. Som-hi.

A propòsit de l’assenyada sentència exculpatòria de l’Audiència Nacional, en relació amb els xiulets que es van produir durant la celebració de la final de la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic, des de Catalunya, diferents tertulians, des de tribunes diverses, han fet tot de comentaris d’allò més cívics i políticament correctes en el sentit de lloar la sentència perquè, naturalment, es tracta d’un fet que no pot ser, de cap manera, matèria penal, sinó més aviat ús de la llibertat d’expressió. Aquests opinadors, però, alhora, s’han distanciat de l’acte dient que, tot i això, la xiulada els sembla de mala educació i que, de cap manera, no s’ha de xiular mai cap símbol que, per a algun col·lectiu, pugui ser material sensible.

Doncs, permeteu-me que en discrepi diametralment perquè, des d’aquest punt de vista, no es podria xiular ni tan sols la creu gammada o els plantejaments de l’Estat Islàmic. I és que tampoc no es tracta d’insultar ningú concret amb l’ànim exclusiu d’ofendre’l, sinó de mostrar un rebuig col·lectiu no pas a Espanya, sinó cap al que representa d’opressió per als catalans. Quan el Camp Nou xiula l’himne, diu: “no volem que ens imposin Espanya”, “no volem haver de ser espanyols per la força”, “volem que ens deixin decidir democràticament si volem ser-ho o no”, “no volem unes maneres de fer com les de l’actual Govern espanyol, que judicialitza la política”, “no volem que ens imposin la manera de viure l’europeïtat a l’espanyola, a base de toros, llengua oficial única, televisió amb programes degradants i maneres de fer imposades” i “volem, sobretot, viure en pau i harmonia amb els nostres veïns espanyols i que ells visquin també com millor els convingui”, però com que no ens deixen manifestar col·lectivament la nostra voluntat, ho hem de fer en aquestes ocasions. I queda lleig. Però els xiulets no van en absolut contra la identitat dels espanyols, que mereix el més alt respecte, ni tan sols contra l’Estat espanyol en essència, sinó contra la manca de llibertat que suposa per als catalans que aquest estat no ens deixi votar, que és l’acte democràtic per excel·lència.

Llàstima, doncs, que enguany hagin hagut d’enfrontar-se el Barça i  l’Athletic abans de la final! Llàstima, perquè no hi ha marc més idoni per a xiular el rei i l’himne espanyol que l’enfrontament esportiu de dos clubs corresponents a dues aficions amb trets marcadament diferenciats dels de l’espanyolitat a l’ús i que estan injustament obligats a passar per espanyoles sense més matisacions, a causa del jou encotillador de la Constitució espanyola, que no ens deixa que les diferents nacions de l’estat evolucionin com a tals. Des d’aquí, uneixo el meu xiulet als d’aquells que avui han estat exculpats.

Parlant d’una altra cosa, volia dir també que ens cal vigilar molt i molt amb els cants de sirena que darrerament entona Podemos en la qüestió catalana, ara que han recuperat el seu tarannà referendari.

Hem de considerar que Podemos és una força política amb una ideologia de to marcadament social i que totes aquestes coses de les identitats col·lectives els patinen una miqueta bastant, sempre que no els toquin la seva, naturalment. Tot i això, veient la força amb què Catalunya clama majoritàriament per la voluntat de celebrar un referèndum d’autodeterminació, han trobat una via de diferenciació de les altres esquerres espanyoles que els pot donar rèdits a Catalunya i que, de fet, ja els n’han donat en les darreres eleccions d’àmbit estatal.

Però no ens hem de deixar entabanar per aquestes suposades mostres de magnanimitat perquè poden ser una arma de doble tall. No oblidem el tarannà populista del partit del qual parlem. Si Podemos aconseguís obrir una bretxa en la voluntat governamental, cosa improbable, de moment, treballaria obertament perquè si se celebrava un referèndum sobre la independència de Catalunya, el resultat fos ‘no’. El perill d’aquesta força és que ha descobert que, en el marc de l’Espanya actual, per a treballar contra la independència de Catalunya, curiosament, cal obrir-se al dret d’autodeterminació. Podemos ha entès que encotillant-nos cada cop més, s’aconsegueix que cada dia neixin més independentistes perquè, davant d’una situació asfixiant, l’única solució possible és posar-hi distància entremig.

Podemos, en canvi, entén que si obre una miqueta l’aixeta -no gaire- abans de la celebració d’un hipotètic referèndum, pot recuperar per al ‘no’ bona part d’aquells independentistes conversos que han abraçat aquesta opció perquè l’altra els era insuportable. Només cal fer-la una mica menys insuportable –no gaire, repeteixo- perquè, per la via de la deserció de les voluntats més volubles, la majoria independentista no es pugui assolir.

A favor de la unitat d’Espanya, s’hi lluita de manera més efectiva, amb concessions sobiranistes que no pas amb amenaces i mà dura. Dels partits espanyols, només Podemos ho ha entès. Ara, ens cal a nosaltres, entendre-ho, també…

 

Podem, convocar un referèndum…?

dimarts , 9/02/2016

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 29 de gener de 2016

Poc li ha durat, a Podemos, la fermesa en la defensa de la plurinacionalitat…! Un cop han vist que, a Catalunya, no hi hauria eleccions i que no necessitaven el nostre electorat, no els ha costat gaire d’esborrar la línia vermella del referèndum per tal de facilitar un hipotètic pacte amb el PSOE; i tampoc no han lluitat gaire per a mantenir els quatre grups parlamentaris, que haurien donat un caire de diversitat a la formació… Tot s’ha esvanit igual que una bombolla de sabó quan han deixat de necessitar els vots dels catalans. Això sol ja basta per a demostrar, un cop més, que els espanyols mai no acceptaran una Espanya plurinacional. Per bé que el convenciment de Podemos sobre el nostre dret a l’autodeterminació sembla sincer, és per a ells, un objectiu menor i, per tant, s’hi pot renunciar sense gaires miraments.

D’altra banda, l’invent aquest d’un ministeri per al foment de la plurinacionalitat tampoc no és garantia de res. Simplement perquè el nom no fa la cosa. Un ministeri amb aquest nom es podria dedicar perfectament a igualar drets autonòmics a la baixa per mirar d’evitar el que podrien anomenar greuges comparatius entre autonomies. O entre nacionalitats… Digueu-ne com vulgueu. Una altra harmonització. Recordeu? I, a més, jo tampoc no hi patiria gaire perquè aquesta proposta no passa de ser un brindis al sol i esdevindria fum un cop l’oposició l’hagués feta passar pel Tribunal Constitucional

No dubto que, a Podemos, hi hagi qui pensa sincerament que cal donar als catalans l’oportunitat de votar, però d’això a pensar que es quedarien quiets veient com Catalunya s’independitza, n’hi ha un bon tros. A Espanya, pot ser que, en determinats moments, segons la conjuntura política, ens ofereixin engrunes, però no dubteu que ens les prendran a la que puguin. Ens cal recordar-ho ara i sempre, això. I ens cal recordar-ho, sobretot, el proper cop que ens trobem davant una urna i a punt d’escollir papereta.

Perquè, què passaria en cas que Podemos pogués mantenir la seva promesa? Doncs, a parer meu, unes quantes coses, però difícilment que celebréssim un referèndum acordat amb l’estat tal com Catalunya el necessita. En primer lloc, perquè és molt probable que Podemos no tingués la força parlamentària suficient per a arribar a ser decisiva en aquest sentit. I així, sí que se’n poden prometre, de coses: amb la seguretat que no et serà possible complir-les i, a més, podent dir que no compleixes no pas perquè no vols, sinó perquè no et deixen.

I, en l’hipotètic cas que Iglesias aconseguís reunir prou poder per a permetre el referèndum, fixeu-vos que mai no ha dit que hagués de ser vinculant. I la diferència entre ser-ho i no ser-ho és substancial. D’altra banda, sempre ens han dit que ens oferien un referèndum a Catalunya, però no han parlat mai de la pregunta que es faria. Jo he sentit els representants de Podemos prometre “un referèndum per a Catalunya”, però clarament “un referèndum sobre la independència de Catalunya”-així, amb totes les lletres-,jo no els ho he sentit a dir gaire clar.

D’altra banda, en aquest cas hipotètic -més que hipotètic, no sé si dir-ne ultragalàctic-, és previsible que Podemos propugnés el vot negatiu, cosa lícita, però que fa sospitar que si, un dia, el partit es veiés presoner de les seves paraules, abans de convocar el referèndum, probablement propiciaria unes quantes concessions d’aquelles que són capaces de maquillar una situació com la nostra per tal de dur cap al no el sector més volàtil del vot independentista i, per poques paperetes que fossin, com que la cosa va justeta, podrien ser suficients per a desactivar la possibilitat de majoria absoluta del sí i, un cop materialitzat el fracàs del sí, a curt termini, les concessions serien subtilment recuperades per Madrid i ens quedaríem novament tal com estàvem, però sense cap possibilitat de tornar a intentar-ho durant una bona pila d’anys.

Per ser honestos, però, cal reconèixer que la celebració d’un referèndum, no deixaria les coses ben bé igual, ja que si fos convocat amb tots els ets i uts, fins i tot perdent-lo, s’hauria reconegut Catalunya com a subjecte polític sobirà. I no és poc, perquè aquest reconeixement perduraria. Però precisament per això, creure que pot passar és ben bé cosa de somiatruites, oi…? Ja ho va dir Carles Puigdemont quan, a propòsit de la seva investidura, el líder de CSQP, Lluís Rabell es va referir als favorables al procés precisament amb aquest qualificatiu i el President, amb fina ironia, li va donar a entendre que si intentar dur a terme el procés és de somiatruites, pensar en un referèndum pactat amb Espanya encara ho és més.

Desenganyem-nos. Només tenim una possibilitat. La força de la nostra gent demanant la independència del nostre país amb una intensitat tal que esdevingui un clam que Europa no pugui desoir. Si ens deixem entabanar per cants de sirenes i confiem que Espanya canviarà algun dia, estem llestos…

Me’n faig creus!

dimecres, 20/01/2016

Veritablement, me’n faig creus que l’estat creï una obligació, com és ara l’obtenció d’un certificat negatiu d’antecedents penals per part de tots els professionals que hagin d’accedir a llocs de treball en què hagin de tractar amb nens i que, prèviament, no s’hagin preparat les administracions per tal d’evitar el col·lapse que es produeix cada dia davant les oficines on s’han d’expedir aquests documents. La imatge de les cues a la porta dels edificis oficials ens allunya d’Europa i ens acosta a l’Espanya dels anys cinquanta.

És lloable que s’intenti actuar per a eradicar tant com sigui possible l’abús a menors, però si no es fan bé, aquestes coses tendeixen a esdevenir estèrils i un maldecap innecessari.

 

Les singularitats de la CUP

dilluns, 11/01/2016

Aquest article ha sortit publicat al diari El 9 Nou avui mateix

La CUP és una formació política estranyament singular. Ja crida l’atenció que l’Anna Gabriel i l’Eulàlia Reguant parlin exclusivament en femení quan es refereixen a homes i dones. I sobta perquè, en comptes de reivindicar la desitjable igualtat entre sexes, aconsegueixen exactament el contrari, ja que cauen just en l’extrem oposat i, a sobre, fan un discurs artificiós i enfarfegat que provoca que qui l’escolta es distregui parant l’atenció a aquesta excentricitat més que no pas que se centri en allò que les dues senyores volen transmetre.

I això és una nimietat, però és que també són singulars perquè essent independentistes, estaven disposats a fer contents tots els partits de l’arc unionista i descontents tots els de l’independentista, ja que, si no és per la generositat i la intel·ligència política d’Artur Mas, avui mateix s’haurien d’haver convocat unes eleccions que probablement haurien llançat aigüera avall el que tant havia costat d’aconseguir: el primer Parlament de la història amb majoria independentista.

També és curiós que si pretenen obrar una renovació tan extraordinària del sistema, creguin que poden fer la seva revolució amb només deu diputats i des d’un parlament com l’autonòmic, que pren decisions que poden ser neutralitzades en un tres i no res pels òrgans de l’Estat i, en canvi, renunciïn a presentar-se a les eleccions generals, que és l’únic mecanisme capaç de dotar una força política d’unes cotes de poder tals que la facin esdevenir veritablement decisiva.

Per un altre cantó, durant tota la campanya, els cupaires es van omplir la boca de dir que l’important eren el què i el com i no pas el qui i resulta que ara que havien arribat a un acord sobre el què i el com, ho haurien engegat tot a dida pel qui. En què quedem? Perquè si s’haguessin hagut de celebrar nous comicis, podria ser que s’haguessin hagut d’empassar el qui que no volien i, a sobre, sense el què i el com que havien aconseguit…! No és una actitud esperpèntica, fins i tot, des del seu punt de vista?

La CUP, a més, fa bandera del seu assemblearisme com si fos el procediment democràtic per excel·lència. I, a mi, em fa l’efecte que és un mecanisme periclitat i amb greus mancances. En primer lloc, neutralitza un dels principis de la democràcia: la capacitat dels electes de representar la voluntat col·lectiva dels electors; i hi introdueix efectes negatius, com ara una lentitud exasperant i, sobretot, la impossibilitat que hi participin tots per igual.

Tal com va afirmar Baños en unes declaracions, és cert que, en virtut de la delegació de poder, acaben decidint només unes quantes persones, però no és menys cert que aquestes persones tenen la legitimitat que els confereix haver estat elegides democràticament, mentre que les tres mil i escaig que van votar a l’assemblea de Sabadell, per exemple, no representaven ningú, sinó que van poder ser-hi perquè les seves circumstàncies personals els ho van permetre. N’hi devia haver molts més que no van poder votar perquè tenien obligacions laborals, perquè vivien lluny de Sabadell, perquè tenien persones dependents a atendre o vés a saber per quines diversíssimes raons. I això, per molt que t’ho vulguis mirar amb bons ulls, és un dèficit important.

En democràcia, votem representants precisament per la impossibilitat de decidir cada tema entre tots. La democràcia, per tant, no és només assemblearisme, sinó també legítim exercici del poder per delegació i amb revàlida periòdica. El sistema té fissures, però no pas més que l’assemblea. I, a més, qui decideix el que s’ha de portar a l’assemblea i el que no? Com és que ha estat possible assolir un acord ara? Ja no cal fer votar l’assemblea? Per què no? Com és que una abaixada de pantalons tan enorme com el preu que la CUP haurà de pagar en virtut del document subscrit no es porta a l’assemblea? Ho veieu, com optar per dur o no un tema a l’assemblea també és exercici privilegiat del poder?

Els cupaires ─diguem-ho tot─ també són singulars perquè han fet el que van dir que farien. I s’ha de reconèixer que és llàstima que aquesta actitud no sigui més general entre els polítics de casa nostra. Lamentablement, però, han caigut en la ingenuïtat, perquè han deixat escapar una oportunitat única de tenir agafat pels dallonsis un govern de tall neoliberal, el somni humit de qualsevol partit d’esquerra rupturista d’un país occidental. A més, si haguéssim anat a eleccions, probablement, haurien quedat condemnats a la marginalitat parlamentària.

De fet, la negativa a investir Mas ha estat, simplement, un acte de tossuderia, un encaparrament infantil que no va enlloc. Que no és un home de la confiança de Mas i convergent com el que més, en Carles Puigdemont? Quin sentit té haver muntat tot aquest espectacle lamentable davant de tot Espanya i de tot Europa per acabar acceptant un altre membre de CDC? De veritat que pel pírric objectiu de fer fora en Mas estaven disposats a dinamitar els resultats del 27S? I ara què han aconseguit? Una fractura interna de les que es fan dir sí senyor i, en virtut del document signat, haver de blegar-se a JxSí en les votacions parlamentàries més decisives i fer dimitir dos diputats. Fantàstic…!

Aquests tres mesos han fet molt de mal al procés. Ho tornarem a aixecar, però ens haurem de llepar les ferides i serà dolorós. I tot, per una opció molt minoritària amb dues ànimes que no s’han pogut entendre: una de fons social i nacional i l’altra, de fons només o fonamentalment social.

Em sap greu perquè em queien bé, però el que han fet, no els ho puc perdonar. I la història, tampoc. En molts casos, ni ells mateixos, s’ho deuen perdonar…!

Votar

dimarts , 15/12/2015

El ciutadà sobiranista -i no només el sobiranista- està desencisat i té raons més que fonamentades per a estar-hi. Però em fan molta por els comentaris reiterats que sento en boca de persones indignades per la situació en el sentit que no pensen votar el dia 20 ni tampoc el mes de març en l’hipotètic cas que la CUP tirés endavant la irresponsabilitat de no facilitat la investidura.

Jo també m’he sentit temptat d’engegar-ho tot a dida i dimitir com a ciutadà, però és que no hi ha alternativa. L’alternativa a ser ciutadà i a acceptar el teus drets com a tal és deixar de ser-ho i renunciar-hi. I jo no hi vull renunciar, encara que me’ls vulguin conculcar a cada pas que faig. I, precisament per això, insistiré a exercir aquests drets. I un dels més importants és el de votar.

Sobretot perquè sé que si jo no voto, la meva opció s’afeblirà en benefici de la contrària, que s’enfortirà. Si jo no voto, facilito que el vot dels meus contraris valgui més que no valdria si jo votés. I algú adduirà, potser, que és que ell no té cap opció que senti com a pròpia perquè no n’hi ha cap que li agradi. La resposta és òbvia: si a vostè no li agrada cap opció, creï’n una. A veure si n’és capaç. I si no ho és, haurà de limitar-se a escollir d’entre aquelles que altres han creat. Però inhibir-se’n no és, a parer meu, una opció. És la no-opció, és el tantsemenfotisme, és la comoditat de no voler-se empastifar, és la irresponsablitat més gran perquè és deixar el poder en mans dels altres, un poder que legítimament li correspon, un poder que vostè pot exercir avui, si vol, gràcies a molts que s’hi van deixar la vida perquè vostè pogués fer-ho.

Per això, la meva opció serà sempre votar. I votar independència. Perquè per poc que m’agradi el partit independentista que votaré, encara m’agraden menys els que manifesten la seva voluntat d’impedir al poble català que, si ho desitja majoritàriament, s’emancipi d’Espanya.

L’Estat té tots els mitjans a l’abast per a impedir-nos exercir els nostres drets col·lectius: tenen policia, lleis a favor, jutjats, el Tribunal Constitucional i una majoria clara a l’Estat que aprova la unitat sense fissures. Nosaltres només tenim el vot. Si renunciem a això, ja podem donar per mortes i enterrades les legítimes aspiracions d’emancipació d’una part molt significativa i probablement majoritària del poble català.

L’endemà del dia 27

diumenge, 18/10/2015

Aquest article va aparèixer publicat al Diari El 9 Nou el dia 2/10/15

Després de la incontestable victòria de les forces independentistes en les eleccions de diumenge, no ens queda més que felicitar-nos per uns resultats que podem qualificar d’altament favorables als que desitgem l’emancipació política del nostre país, si més no, d’acord amb l’expectativa que podíem tenir, que tampoc no era gaire més alta. I, naturalment, també, per una participació altíssima, que dóna als comicis una legitimitat del tot indiscutible i per una jornada escrupolosament cívica i impecable.

Malgrat que els resultats en escons donen victòria clara de l’independentisme, és ben cert que el nombre de vots obtingut no arriba a la majoria absoluta i això dóna arguments als unionistes. Arguments que, tot i ser febles, com demostraré més avall, els permetrà anar ficant els dits al que volen presentar com una nafra de l’independentisme, a veure si la poden obrir una mica més fins que sagni.

Si analitzem una mica els resultats, veiem que les forces del sí han obtingut 1.943.287 vots (aproximadament, el 48%), mentre que la resta supera lleugerament aquesta xifra. Ara bé, no és menys cert que el 52% restant no es pot, de cap manera, atribuir completament al no, ja que, de les dues forces que s’hi comptabilitzen, una (Catalunya sí que es Pot) no s’ha pronunciat mai a favor del no i l’altra (Unió Democràtica de Catalunya) és favorable al dret d’autodeterminació i, per tant, s’entén que, en els seus plantejaments, hi cap la hipòtesi de la independència en el cas d’un referèndum celebrat de la manera que postulen.

La correcta interpretació de les xifres, doncs, seria pròxima a la següent: sí: 48; no: 39%, ni sí ni no: 13%. Victòria del sí, doncs. Per majoria simple, però victòria clara i incontestable.

Heus aquí, doncs, la responsabilitat històrica d’aquestes formacions, que han optat per presentar-se a aquestes crucials eleccions permetent que la seva indefinició sigui fàcilment interpretable en favor dels interessos unionistes. Heus aquí la responsabilitat històrica d’aquestes formacions, que amb la seva actitud, dificulten de manera greu l’emancipació de Catalunya d’un Estat, l’espanyol, que ens encotilla dins els seus estrets esquemes castellanitzants i ens impedeix desenvolupar-nos com a país amb personalitat pròpia.

Hem de reconèixer que, per a moltes persones, haver hagut de votar independència a través d’optar per una candidatura amb una càrrega ideològica que potser no els acabava de convèncer pot haver estat un condicionant tan fort que, en el darrer moment s’hi hagin fet enrere.

Les forces estatals majoritàries (PP i PSOE), doncs, poden vantar-se d’haver interferit clarament en els resultats amb el seu obstruccionisme. En primer lloc, impedint la celebració d’un referèndum; en segon lloc, intentant enverinar l’opinió pública amb el discurs de la por i, en tercer lloc, havent aconseguit capitalitzar per al no la indefinició d’aquestes forces polítiques catalanes. Ara, les imprevisibles conseqüències d’aquesta responsabilitat recauen netament damunt d’aquestes formacions que no s’han definit i, naturalment, sobre el PSC, que reconeixent-se catalanista, s’ha definit negativament. Que la història els ho retregui sempre.

A més, hi ha l’escàndol dels vots dels residents a l’estranger que no s’han pogut comptabilitzar i que, amb uns resultats tan justos, podrien haver decantat la balança cap a la majoria absoluta del sí en quantitat de vots. No justificaria, això sol, que s’obrís un nou període per tal que aquests votants defraudats poguessin emetre el seu vot? Qui respondrà d’aquest cop frontal a la democràcia?

A la vista de tot això, doncs. em permeto formular com a hipòtesi, a parer meu, molt probable que si demà mateix poguéssim fer un referèndum com cal, amb tots els ets i uts i sense haver de vèncer la interferència que, per a molts, ha representat la càrrega ideològica de les candidatures i comptant amb els residents a l’estranger, el guanyaríem no tan sols per majoria simple, sinó per majoria absoluta. Potser ajustada, però majoria absoluta. En vots, naturalment.

I ara, a més, tenim obert el problema de la investidura. És desitjable que Junts pel sí i la CUP arribin a una entesa que permeti fer President Artur Mas perquè, per bé que no ha figurat mai en les meves prioritats electorals, he de reconèixer que el motor del procés ha estat ell i que la seva capacitat de lideratge difícilment podrà ser substituïda per la de ningú altre.

I una darrera cosa: seria desitjable que l’avui President en funcions fos investit el més aviat possible perquè si la imputació acabés amb una pena d’inhabilitació o d’alguna cosa pitjor, seria millor que quan es perpetrés aquesta monstruositat, s’hagués de fer damunt de tot un President de la Generalitat. La CUP, per tant, té una immensa responsabilitat en tot aquest afer. Val més que s’hi repensin i hi trobin una via airosa, perquè si haguéssim d’anar a noves eleccions, el seu mateix electorat els ho podria fer pagar car.

Per a reflexionar-hi

diumenge, 20/09/2015

Al diari Ara d’avui, Toni Soler fa una cita de Lluís Companys especialment pertinent en aquests moments. El president assassinat va dir: “Totes les causes justes tenen molta gent al món per a ser defensades. Però Catalunya només ens té a nosaltres”.

“Ens té, efectivament?”, hi afegiria jo avui. El 27 de setembre hauríem de demostrar-ho.