Arxiu de la categoria ‘General’

Barcelonada

divendres, 14/03/2014

 

Ja fa temps que, aquells que exercim la docència a secundària , necessitem  replantejar-nos permanentment  el nostre treball a l’aula . Els canvis vertiginosos en l’actual marc tecnològic i social,  han vinguts acompanyats de canvis substancials en la manera d’entendre i comprendre la realitat dels nostres joves. Podríem dir que conviuen de manera natural amb la complexitat i la incertesa i alhora en una connectivitat contínua que ha variat de forma sensible la seva forma d’entendre les relacions. Un amic “íntim” pot ser algú a qui no es veu gairebé mai , però amb qui es “parla” diàriament a través de les xarxes socials. La seva manera d’aprendre va molt condicionada a tots aquests factors i això ha posat contra les cordes les metodologies tradicionals. S’escolta, es fa i s’és d’una altra manera. L’atenció, qualitat imprescindible en tot aprenentatge,  s’ha vist directament afectada per aquestes transformacions.  S’ha imposat l’alumne multitasca, amatent  a múltiples feines possibles a la vegada però poc centrat en cap d’elles. Una realitat que ens obliga a repensar les formes d’aprenentatge dels nostres alumnes per tal d’adequar-les a les seves necessitats i a l’adquisició de coneixements i competències pròpies del segle XXI.

Sensibles com pocs en aquest procés d’adaptació a les noves formes d’aprenentatge, l’equip  LaceNet  que agrupa docents de la comarca del Bages,  han dut a terme un gran nombre d’activitats en les que el seu denominador comú ha estat el treball  telemàtic col.laboratiu i cooperatiu, tal com es pot comprovar a través de la seva web (http://www.lacenet.cat/) i han demostrat que les seves propostes són d’impacte i significat profund  pels nois i noies que els han realitzat.

En aquestes ratlles voldria destacar una de les seves experiències . Es va desenvolupar la setmana del 24 al 28 de febrer coincidint amb el Mobile Worl Congress i hi van participar vuit Instituts de Secundària: INS Cal Gravat, INS Pius Font i Quer, INS Lluís de Peguera i INS Guillem Catà (Manresa), INS Llobregat (Sallent), INS Quercus i SINS Cardener (St. Joan de Vilatorrada), INS Castellet (St. Vicenç de Castellet).

L’activitat va ser batejada amb el nom inspirador de la Barcelonada en iniciar-se a l’Institut Cal Gravat de Manresa el curs 2012-2013. Després de l’èxit que va tenir , la van convertir en un projecte col.laboratiu amb la restat dels Instituts esmentats,  que la van redimensionar.  El seu objectiu principal és ben senzill: aconseguir que els alumnes de quart d’ESO d’aquests instituts aprenguin a moure’s i orientar-se per Barcelona amb l’ajut d’una eina ben coneguda: el seu mòbil. Els nois i noies han hagut de trobar cinc punts de la ciutat, mitjançant uns targetons amb codis QR i unes aplicacions per a mòbil amb realitat augmentada. Una activitat  que ha aprofundit en les possibilitats tecnològiques del mòbil i en el coneixement del medi des d’un punt de vista experimental: moure’s per una gran ciutat vol dir prendre decisions de plans molt diversos que s’accentua quan les persones no hi viuen i desconeixen la ciutat que trepitgen.  Col.laboració i cooperació són verbs fonamentals en aquestes circumstàncies, verbs que s’apunten com a imprescindibles quan es dibuixen escenaris de futur.

Val a dir que una activitat d’aquesta envergadura requereix una preparació prèvia que no es fa amb poques hores. A vegades es necessita més d’un curs sencer perquè vol molta claredat en l’objectiu i molta concreció en els passos a donar. Vol coneixement tècnic i molta intel.ligència emocional. L’entesa en els acords no és possible sense generositat . Molts projectes es perden a mig camí per aquestes raons. Mai té prou reconeixement tota aquesta tasca callada  silenciosa dels docents que fan del seu dia a dia un projecte innovador, col.laboratiu i exemplar sense defallir malgrat hi hagi dies que fa acte de presència la frustració. És per això que el projecte  Barcelonada s’ha de conèixer, s’ha d’escampar, s’ha de reconèixer: És una experiència d’aprenentatge profund i de demostració del to i del múscul d’aquest col.lectiu docent que viu la seva professió des de la passió i la vocació en temps incerts. La Palmira Santamaria, el Jordi Marín, la Maria Estruch, el Toni Tubio, el Jaime López, el Jordi Corominas, l’Ignasi Cebrian, el Joan Carles Sampera, el Nasi Puig i Ramon Barlam, amb el suport de la resta de l’equip LaceNet-Secundària:  Josep Guzman,  Núria Reguant, Dolors Marina, Rosalia Muñoz, Àlex Martínez, Maria Pilar Moreno, Joan Closas, Àngels Basiana i Yolanda Garcia l’han fet possible. Els seus alumnes no ens deixen dubtes de l’èxit amb el qual es va cloure la Barcelonada. Podeu comprovar-ho a continuació:

“Es una activitat molt bona, a part de que estàs aprenent t’ho passes molt bé! Crec que s’haurien d’organitzar més activitats amb altres instituts, perquè és molt maco.”

“La Barcelonada està molt bé ja que aprenem a moure’ns per Barcelona sols sense ningú, només amb l’ajuda d’internet i mapes.”

“M’ha semblat molt divertida i diferent, en general m’ha agradat molt la manera en que s’ha organitzat tot. Ha sigut molt divertit participar-hi.”

“Hem après curiositats de diferents llocs de Barcelona. El fet d’utilitzar les noves tecnologies és una bona idea.”

“Trobo que és una idea molt interessant i útil per la gent de la nostra edat.”

“M’ha agradat molt fer la Barcelonada, m’ho he passat molt bé. I he aprés com guiar-me per Barcelona, que pensava que el meu grup ens perdríem i ens ha sigut molt fàcil trobar els nostres punts. Espero tornar-hi l’any que ve!”

“Ha sigut molt divertit, ben organitzat i molt útil. Sola la majoria de punts no els hagués pogut trobar, en canvi en grup ho hem aconseguit…”

“Crec que ha sigut una activitat interessant, per poder aprendre a desplaçar-nos en una ciutat tan gran, ja que mai sabrem si en el futur ens pot fer falta.”

 Podeu veure també: http://diarieducacio.cat/barcelonada/

http://barcelonada.cat/

Cinc factors per a una tria vocacional

dissabte, 8/02/2014

 

“Tots tenim un talent innat i un gran potencial per explorar”. Valentí Fuster.

Una de les tasques importants dels nostres joves és haver de decidir què voldran ser de grans. Una tria gens fàcil que sovint es fa sense haver-li dedicat massa temps malgrat la seva transcendència. Així, el que els decanta cap a una elecció determinada , pot tenir més a veure amb una manera de sortejar dificultats o situacions percebudes com a poc gratificants, que no pas en una tria vocacional.

Val la pena doncs, poder treballar amb els nois i noies uns criteris que els permetin desenvolupar després, un projecte personal propi que faci possible el desplegament del seu potencial. Per a fer-ho necessitem temps , dedicació i atenció, però a la pràctica pot ser molt rendible. Hi va la seva autorealització  i el seu encaix dins la societat, factors imprescindibles per al benestar individual i col.lectiu tal com ens ensenya la piràmide de Maslow.

L’acompanyament i l’orientació per a treballar els criteris que portaran a la tria, em sembla fonamental per als adolescents que estan encara en el procés de construcció de la seva personalitat.  Els pares i els docents dediquem temps a informar i a explicar,  però hi ha molt poc espai per a l’observació i la reflexió personals i aquestes haurien de ser peces  presents en el procés d’orientació i presa de decisions.

Al meu entendre hi ha cinc  aspectes clau a treballar per a poder fer una bona tria:

1. Una mirada als nostres referents personals i vivencials.  Els moments i les persones que han estat significatives per a cadascú, han conformat  el paradigma i les creences des d’on veiem el món. Ens definim a través de la nostra experiència i les nostres xarxes de relació.

2.La descoberta de les  fortaleses des de les quals es mou tot projecte personal. Es tracta  d’acostar-se a les capacitats i habilitats que ens acompanyen . Per a fer-ho ens podem valer d’una caixa d’eines dins la qual hi trobem l’autoconeixement  que és la capacitat de poder apartar-nos de nosaltres mateixos i observar-nos, la imaginació que ens diu que “puc contemplar noves possibilitats”, la voluntat independent  des de la que “tinc la possibilitat d’elegir” i la consciència entesa com  aquella veu interna que ens diu el que està bé i el que està malament.

3. El cercle de la motivació: Valentí Fuster en parla en el seu darrer llibre (de títol igual)  i divideix aquest cercle en quatre trams que van de la passivitat a la frustració , de la frustració a la motivació i de la motivació a la satisfacció. Per Fuster la motivació va lligada a l’entusiasme, aquest impuls interior que ens provoca el moviment. Descobrir en què ens entusiasmem i en quina activitat el temps ens flueix, parla molt de nosaltres. José Antonio Marina ens diu que la motivació, el tenir ganes de fer alguna cosa ens porta al voler fer-ho , és a dir en voluntat de fer-ho i quan tenim la voluntat, ens identifiquem amb ella i ens hi comprometem. L’experiència em diu que poder descobrir el que motiva a una persona, el que la fa moure i aixecar-se cada dia del llit és l’eix de la seva essència vocacional i quan es descobreix això, la tria és a tocar.

Però com encaixem dins aquesta recerca de la motivació allò que té a veure amb les dificultats, l’esforç o l’exercici del deure? La tendència humana és a evadir aquesta part poc gratificant i busquem recompenses immediates. No és una tema menor, abans dèiem que poden condicionar les decisions sobre la tria. Sean Covey  encaixa aquesta qüestió distingint la zona de comoditat , entesa com aquella en la que no hi ha risc i hi trobem les coses que ens agrada fer,  amb la zona de valentia, en la que hi ha riscos i reptes, incertesa, la possibilitat d’equivocar-nos i fallar, però és també la zona de les oportunitats i la que ens fa possible aconseguir el ple potencial.  Hi poden haver dubtes i temors davant les decisions, però dreceres que ens permetin evadir les dificultats no,  sobretot si es tracta de donar pas a l’esdevenir-se, a ser allò que un és cridat  a ser.

4. Els valors que formen part de l’eix essencial d’una persona. Són qualitats que en exercir-les ens fan millors i amb alguns ens identifiquem més que amb d’altres, de tal manera que difícilment en un futur ens trobarem còmodes amb activitats que els contravinguin o que ens plantegin un dilema moral. Alinear-los en l’eix de la tria facilitaran la decisió a prendre.

5. L’encaix a la societat: Els éssers humans som relacionals. Qualsevol projecte personal de vida s’esdevindrà dins un context social i cultural. En l’acompanyament a l’hora de fer una tria, hem de poder plantejar cap a on es vol caminar. Hi ha d’haver sentit en la ruta que s’iniciarà , i el seu sentit  es desenvoluparà en la societat en la que es viu. Saber com un s’hi vol inserir, amb quines persones necessàries haurà de comptar , com s’hi vol relacionar, per a qui  o per a què es voldrà destinar  l’energia  personal és una dimensió molt important a l’hora de triar i potser poc contemplada. En aquest sentit , trobo que la figura del mentor que confia i creu en la persona que està elegint el seu futur és d’altíssim valor qualitatiu. Com diu Valentí Fuster, tenir algú a prop que sap apreciar les possibilitats d’una persona  i que l’anima a avançar és un regal inestimable que et fa la vida.

Cinc elements per una proposta que necessita de moltes complicitats, però certament és imprescindible comptar amb la de qui té a les seves mans la presa de decisió. El seu posicionament davant l’ocasió gairebé única de poder escollir, marcarà en bona part qui es trobarà pel camí i qui no. Però està clar que com a mínim, nosaltres, tots els que formem el seu entorn adult, hi hem de ser.

 

 

15 de gener de 1939: El llegat de Robert Capa

dilluns, 20/01/2014

“Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que es pot tenir la raó i ser derrotat , que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté cap mena de recompensa”

Albert Camus

 

 

Les primeres vegades que vaig sentir a parlar de la Guerra Civil va ser de la mà de la meva àvia, una dona que aleshores tenia vint anys,  vivia a pagès, tenia un enamorat que va haver de marxar al front  i dos cosins que mai van tornar. Una història com la de tantes dones de l’època , que va explicar-nos als néts fins a la sacietat , intentant inocular-nos un esperit pacifista. Ho va aconseguir sobradament. La captivadora manera de contar les seves històries podia transportar-nos als escenaris  de la guerra, tot saltant-nos la barrera del temps i revivint la duresa del conflicte. Ella ja no hi és però la imatge que em vaig fer de la Guerra Civil  ha quedat condicionada al seu relat, tan subjectiu i tan parcial com el de cadascú que la va viure i tan comú alhora pel que fa a l’horror viscut.

Aquesta setmana , aquest record m’ha tornat a la  memòria de manera nítida en veure el magnífic reportatge del programa Sense Ficció, “El món on volíem viure”, dirigit per Oriol Querol i  dedicat a les fotografies que Robert Capa va fer el 15 de gener  de 1939 a la Nacional 340 entre Tarragona i Barcelona,  quan milers de persones iniciaven el seu dramàtic èxode cap a l’exili amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya. Un espai geogràfic que és el mateix des d’on jo escoltava les històries de la guerra.

La Palmira, que era la meva àvia, m’havia descrit moltes vegades com havia viscut l’arribada de l’exèrcit franquista. No et pots imaginar la quantitat de persones que vèiem passar i els avions darrera llançant-los bombes sense tocar-los , deia ella. Confesso que he somniat moltes vegades aquest malson que tan bé va captar la càmera i l’ull del fotògraf Robert Capa.

L’Oriol i el Carles Querol  van seguir el fil de les seves fotografies i això els va dur fins a  l’International Center of photography de Nova York, on es guarden els negatius i còpies d’aquestes imatges d’alt valor testimonial.  Les fotografies han donat lloc al reportatge gràcies al qual hem pogut conèixer el detall d’aquell quinze de gener de 1939 , i hem pogut posar noms i cares als protagonistes que mai haurien volgut ser-ho en aquelles circumstàncies.

No sé de quina pasta han d’estar fets els fotògrafs de guerra, a mi se m’escapa, però sí que sé que sense ells,  les veritables víctimes de les guerres, les víctimes anònimes i innocents no haurien existit en la memòria col.lectiva i més dins el context de la dictadura franquista que va despreciar-los en totes les seves formes possibles. “L’amor és l’amor i la guerra és la guerra” diu en aquest reportatge Peter Van Agtmael, fotògraf de guerra de l’agència Magnum, acostumat a veure’n moltes i sobretot a captar-ne l’essència comú en totes elles: Destrucció, dolor, desolació, desesperació i mort.

Aquestes paraules traduïdes en imatges són el compendi del reportatge de Capa, són  l’essència de la guerra. Entenc que si té algun sentit captar aquesta essència i deixar-ne testimoni , ha de ser  el de despertar la mínima empatia vers la gent que la va patir i  canviar el pas de les inèrcies que hi condueixen. Em resisteixo a creure que siguin inevitables i consubstancials a la mateixa persona. No vull creure’m que en tant que podem generar amor, també podem generar guerres. Com a éssers relacionals aspirem a altres expressions de la manera de resoldre els conflictes, de la nostra manera de ser.

Hem de considerar normal i inevitable la indefensió amb la que han d’afrontar la guerra la població civil? Hem de considerar inevitable i normal el desplaçament dels refugiats innocents sense cap condició de vida digne i després de perdre ho tot? La càmera de Robert Capa sembla respondre’s a aquests interrogants com ho segueixen fent els reporters de guerra actuals. La guerra en aquest sentit, com diu Gervasio Sánchez , no ha canviat amb els anys.

Aquest reportatge de factura impecable té un ritme que sembla voler respectar el dolor dels refugiats  i superposa les imatges de fa setanta cinc anys amb els espais geogràfics actuals, un recurs visual que té el poder d’apropar-nos amb força als nostres avantpassats. El vespre que vam veure “El món on volíem viure” vam conèixer l’Aroma, aquella nena sobre el carro que marxava amb l’àvia i un tiet. Per primer cop vam saber de la seva vida posterior, un fet molt poc freqüent  perquè de la resta dels refugiats no hem sabut gairebé res més de la seva sort. Em fixava en aquella dona embogida que donava tombs al seu carro bombardejat o en la mirada angoixada de les mares amb criatures que no sabien si podrien assegurar la seva supervivència. Persones grans caminant en silenci i dignitat, perquè  cap exèrcit  la pot arravatar. I aquell calçat, espardenyes de set vetes a tot estirar, per fer el camí cap a l’exili en ple mes de gener…

Un preu molt alt el que van pagar tots els exiliats d’aquella guerra, com ho és el que es paga en qualsevol guerra. Aquella guerra va ser la seva guerra però és també la nostra. Del seu llegat i del silenci forçós després imposat, hem intentat reconstruir un país a recer  de nous conflictes, però ens està costant superar els esquemes que hi van conduir. Arrastrem actituds inflexibles, de sordesa a les paraules de l’altre, de falta de reconeixement de la legitimitat de  l’existència de l’altre i ara que avancem en la construcció d’una nova realitat de país, ens aniria molt bé no perdre de vista quines actituds van fer fracassar la convivència aleshores i van arrastrar a la població cap aquell desastre de dimensions tan enormes.

Gràcies Robert Capa i gràcies equip del “Món on volíem viure”per recordar-nos-ho.

 

 

 

Vull ser Neymar

diumenge, 12/01/2014

Ja fa temps que a casa , com a moltes de les cases del nostre país, els caps de setmana estan supeditats al calendari dels partits de futbol del nostre fill. També ho estan els alguns vespres de la setmana quan té els entrenaments. Ni els exàmens ni el cansament són excusa per a saltar-se’ls. Només la febre pot ser un fre . Dies freds i gelats que per altres causes no es mouria de casa, el fan sortir corrent a la seva cita. El grau de compromís i d’implicació que el meu fill té pel seu esport predilecte,  no té comparació amb cap de la resta de les seves activitats, i per descomptat tampoc amb els seus estudis, que es troben en un graó inferior al futbol dins  la seva escala de preferències.

Després d’uns quants anys seguint de prop les lligues corresponents del futbol base, he constatat que aquest és un fenomen molt comú i digne d’anàlisi. No crec que exageri gens en dir que en aquests moments el futbol base està complint una funció social de primera magnitud i fins i tot crec que ha catalitzat  en bona part , el desencís i el malestar de moltes famílies pel que fa als efectes de la crisi actual.

Aquesta afirmació que pot semblar un xic frívola se sustenta en una realitat viscuda en els camps de diferents barris i ciutats de la geografia catalana. Em segueix sorprenent veure la quantitat de pares implicats en les juntes del diferents clubs de futbol, o fent de delegats dels diferents equips, o simplement amb l’assiduïtat i passió amb la que van cada setmana al camp per veure els seus fills. El futbol es viu , en la majoria de llocs, com una il.lusió, com una possibilitat de futur, com un fet aglutinador que reforça un sentiment de pertinença. Crea equip en els fills, però també entre els pares.

Molts dels nostres fills troben en el seu club futbolístic un espai que potser no tenen fora . Alguns reforcen el seu autoconcepte gràcies al gol que han marcat a l’equip contrari rebent les abraçades dels seus. Alguns han aconseguit integrar-se dins la nostra societat gràcies a xutar bé la pilota, encara que la seva pell sigui més fosca que els de la resta. El futbol base ha estat , com la majoria dels esports, un factor integrador l’abast del qual encara no hem vist , però entenc que quan aquestes generacions arribin a l’edat adulta, hauran fet un pas de gegant en aquest sentit.

Val a dir que no tot són flors i violes en el futbol base. Un esport és una activitat extraescolar, la majoria dels nostres fills, no seran futbolistes professionals . Està molt bé que mentre duri, se sentin part d’un equip i estimin el seu club, però en aquests moments , entre tots, estem donant al futbol una categoria de prioritat. Potser a falta d’altres referents, el futbol ha vingut a ocupar l’espai en el que haurien d’estar jugant les idees, la cultura, o la mateixa societat. Si el futbol ocupa aquest espai, on col.loquem la resta d’aprenentatges prioritaris en la formació dels nostres fills?

Estaria bé que els pares equilibréssim millor la balança d’aquestes prioritats, tot intentant traspassar la capacitat d’esforç i de compromís que els nostres fills posen  en el futbol, als seus estudis, dels quals a la majoria sí que els depèn el seu futur. Una qüestió gens fàcil quan molts dels jugadors joves volen ser Messi o Neymar i el seu entorn valora el triomf espectacular i milionari. Què passaria si la meitat de l’esforç que posen per entrenar determinades jugades la posessin també en el seu aprenentatge? Quan un fet el vivim des de la passió no ens importa passar-nos hores entrenant i caient i tornant a començar, però no és precisament això el que fa falta per aprendre determinades “jugades” acadèmiques?

També m’espanta observar les expectatives que posem pares i mares en els nostres nois i noies tot creient que ells són els millors. Els exercim una pressió per al triomf que respon més a el nostre orgull de pares que el de la veritable raó que pretén l’esport base. Els entrenadors i àrbitres ens en podrien explicar moltes d’històries: pressions , crits , insults viscuts prop del terreny de joc i que s’allunyen del seu objectiu formatiu. En els equips s’hi aprenen valors importants com el de saber esperar el torn, regular la impulsivitat quan es rep un atac, a exercir un sà companyerisme aplaudint el gol que hauria volgut fer un mateix, a ser humil quan hem de cedir el pas al terreny de joc al company que encara no ha jugat . Una llista de virtuts del joc en equip que no cabrien en aquest article i que al meu parer són els que hem de procurar destacar tots els qui estem implicats d’una manera o altra en un esport base.

L’alfabet de la sexualitat adolescent

dilluns, 16/12/2013

“Vivir el Sexo. El hombre que aprendió a vibrar” és un llibre de Francesc Granja que de manera molt valenta i sincera, explica la transformació de la seva vida sexual i personal , després de tenir un accident de cotxe l’any 1994 que el va condicionar a viure en cadira de rodes des d’aleshores: “Em vaig quedar tetraplègic , sense la capacitat d’estimular un sol muscle des del pit fins als peus”, explica en iniciar el relat de la seva història.

Des de la visió personalíssima de la seva experiència , el llibre ens obre la porta a tot un nou univers de la sexualitat, fet d’energia i emoció més enllà de la genitalitat . Per a poder explicar aquesta transformació, el Francesc ha trencat tabús i prejudicis antics des dels quals havia construït una visió peniscèntrica de la seva sexualitat, però sobretot ha  fet un profund viatge al seu interior i ha despullat  la seva ànima. Així  ha pogut reescriure un guió que semblava immutable fins llavors i en fer-ho ha descobert un concepte superior de l’amor: “el que sí que m’atreveixo a deduir és que la metamorfosi de la meva sexualitat, més enllà de la tetraplègia, o potser gràcies a ella, ha passat inel.ludiblement per a la presa de consciència. Pel despertar energètic i emocional” ens diu.

A banda de recomanar la lectura d’aquest llibre transformador que no deixa indiferent,  el relat de Francesc Granja ens aporta reflexions  per a les nostres particulars vivències sexuals des de les quals podem descobrir la influència que hi han exercit els nostres sistemes de valors i de creences , la majoria de vegades apreses en els entorns des dels quals hem crescut. Quan ens adonem del pes que hi han tingut , ens preguntem si tenim la sexualitat que volem, si és la que necessitem i sobretot des de quin model de referència l’estem construint. Jo no puc evitar preguntar-me per la sexualitat dels nostres joves: quins són els valors o creences i models de referència des d’on estan vivint les seves experiències sexuals?

Fa temps que detectem una revifalla significativa de les actituds masclistes , de control i domini entre les parelles adolescents . També veiem, com tot l’entorn mediàtic que els envolta s’ha erotitzat de manera aclaparadora: crida molt l’atenció el tipus de publicitat predominant  en la que la seducció i la incitació al sexe apareixen de manera constant. En aquesta publicitat , la noia és bàsicament un objecte de desig per als ulls d’un mascle que espera ser caçat. Aquestes imatges impregnen la realitat adolescent. Les aules adolescents també s’han erotitzat. Lluny de voler satanitzar el sexe entre adolescents, sí que em sembla que els models de referència actuals convoquen més cap a una sexualitat del gaudi immediat més que no pas cap a la descoberta entre  dues persones que comparteixen una intimitat des del respecte més absolut per l’altre.

Diria que de sexe en saben molt menys del que ens imaginem, fet que no vol dir que no el practiquin, al contrari: s’inicien força d’hora però hi arriben poc alfabetitzats. Què han après de la sexualitat? La seva fisiologia, alguns perills, el preservatiu en alguns casos i poca cosa més. I tot els empeny a practicar-lo: les seves hormones, els entorns d’amistats, les ganes de traspassar límits, un món erotitzat al seu voltant.

Els parlem de sexe més enllà d’intentar protegir-los del perill, alguna vegada? Tinc la intuïció i gairebé la certesa que el coit i la penetració són les formes preeminents de la pràctica sexual jove.  Els models que reben els condueixen cap aquí.  No hauríem de trobar els moments i la manera de parlar obertament de la sexualitat en majúscules entre els nostres joves? La seva arribada al món del sexe seria més feliç si abans coneguessin l’alfabet que ofereixen els sentits humans per a descobrir-nos: tacte, petons, abraçades amb totes les sensacions associades que hi van relacionades. Infinitat de formes de compartir-se que no passen únicament per la penetració.  Formes de descoberta de la sexualitat més properes a la satisfacció mútua i que van més enllà del gaudi físic. Potser es cremen etapes perquè hi ha el convenciment que l’únic sexe que val és el que acaba amb coit? No és fruit d’una concepció de domini més que de connexió,  aquesta? Diria que els models de referència actuals són cecs al reconeixement de l’altre, d’algú que és mereixedor d’unes atencions i respecte i premia més la satisfacció immediata d’una pulsió física individual més que la satisfacció plural.

M’agradaria molt estar equivocada en aquest terreny, però crec que ens hem de despullar de prejudicis i dels tabús que ens impedeixen parlar, compartir i reflexionar amb els nostres joves de la seva i de la nostra sexualitat. Rebre models més amorosos sempre contribuiran a definir una bona autoestima sexual i personal i de retruc a una millor salut relacional i social.

Francesc Granja diu que el seu canvi de paradigma va  esdevenir-se quan va passar “del veure al mirar, del sentir a l’escoltar, del menjar a l’assaborir, del tocar a l’acaronar, del sexe instintiu al sexe conscient. De l’ésser instintiu , a l’ésser emocional. Aquest és el repte, aquesta és la possibilitat.” Tot un model de referència  que ens inspira a mirar-nos de nou,  l’educació de la sexualitat.

Apte per a l’adopció

diumenge, 17/11/2013

“Approved for Adoption” és un documental del tot recomanable que explica en primera persona l’experiència adoptiva de Jung  , un noi nascut a Corea i adoptat a Bèlgica als anys setanta.  Amb una sensibilitat colpidora , Jung narra el fet adoptiu a través d’un viatge que fa al seu país d’origen. Combina  l’animació amb les imatges reals per a conduir-nos per les diferents estacions de la seva vida i se serveix del dibuix animat per a fer-nos entrar en els espais més foscos d’aquestes estacions: els moments de les preguntes sense resposta, els moments d’incomprensió, de solitud o d’incertesa davant la seva adopció. No és casual que faci servir el dibuix animat. Per ell dibuixar va ser, durant molts anys, una eina d’evasió des de la qual imaginava respostes als seus interrogants.

És gràcies a aquests dibuixos que el documental s’encara amb valentia a molts dels dracs propis de l’adopció internacional .  Des d’una mirada que és personal  i intransferible  Jung transita pels impactes que l’abandó, el pas per l’orfenat, l’arribada en el sí de la nova família, la necessitat de saber de la mare biològica o el canvi idiomàtic i cultural han tingut sobre la seva persona. El documental toca de ple en la ferida i alhora és un cant a l’esperança : La comprensió del fet adoptiu viscut, és possible quan les peces encaixen.

Ara que comencem a tenir experiència adoptiva al nostre país,  és l’hora d’enfocar la nostra  mirada a tot allò que ens fan arribar els nostres fills adoptats de les seves pròpies experiències. Tal com explica Mireia Sala , pedagoga i logopeda especialitzada en psicopedagogia infantil i Professora a la FPCEE Blanquerna- Universitat Ramon Llull, ens hem de recordar , famílies i centres educatius, el pes que ha tingut per al seu desenvolupament, els mesos que van ser gestats als ventres de les mares biològiques perquè allà dins hi van passar coses importants. Malgrat no en quedi record aparent , abans de ser amb nosaltres, van viure la pèrdua de vincle amb aquesta mare biològica i  estats de privació derivats de la seva estada en institucions i orfenats. La desnutrició, la falta d’atenció i d’estimulació, la probable falta de cura adequada de les primeres malalties i sobretot la falta de la mirada amorosa constant que el nadó necessita els primers temps de la seva vida, formen part de la seva biografia primerenca i han determinat en bona part el seu procés maduratiu.

Quan arriben a l’escola es troben en una situació de sortida molt desavantatjosa respecte la dels nens i nenes que han gaudit de condicions favorables en els primers temps de vida. Per a tirar endavant amb èxit dins el nostre sistema escolar fa falta que les necessitats intel.lectuals, emocionals i socials dels nois i noies estiguin cobertes. El triangle d’aquestes necessitats ha de ser un equilàter perfecte.

Els nois i noies adoptats tenen una necessitat  a cobrir que va per damunt de totes i toca de ple l’esfera emocional modificant aquest triangle personal. Necessiten agradar constantment  per tal d’assegurar-se que són estimats. La seva prioritat no és acadèmica perquè abans han d’assegurar-se mil i una vegades que són part de la família, del seu cercle d’amics, de la seva societat i que mai més tornaran  a ser abandonats. La pel.lícula de Jung ho explica molt bé, però també ens ho expliquen molt bé els nostres fills tant si nosaltres ho veiem com si no.

També és habitual que totes les circumstàncies vitals dels seus inicis hagin deixat un rastre de dificultats  a l’hora d’adquirir els coneixements propis de l’escola . Són freqüents les dificultats en el llenguatge i en les matemàtiques i l’acumulació de nous sabers sovint els fan perdre els primers, encara poc consolidats. Necessiten avançar amb lentitud per adquirir la base de coneixements abans que l’escola es torni massa abstracta per ells.  Molts dels nostres fills adoptats han trampejat força bé els estudis fins a cinquè de primària però a partir d’allà la cosa es complica i molt. Els nois i noies es veuen desbordats per una abstracció que no comprenen i l’espiral diabòlic del “m’esforço , estudio i suspenc” una vegada i una altra , acaba per pesar més que la curiositat per aprendre. És el moment que les alarmes es disparen i potser en alguna cosa hem fet tard.

Com que els pares solem donar  molta importància als estudis i a les demandes del sistema escolar (insaciable en els requeriments que ens fa i limitat en els seus oferiments) solem prendre un paper d’exigència que ens confronta cada tarda amb uns deures i una agenda  en total desequilibri amb el que el nostre fill o filla pot realitzar. Nosaltres hem estat tardes senceres ensenyant a estudiar , a comprendre conceptes no entesos, a repassar dubtes, en definitiva a fer d’escola fora de l’escola. L’estratègia pitjor que es pot oferir al noi i noia adoptat . Li recordem a cada segon , una de les seves pors : pensa que per culpa dels estudis, potser un dia el rebutjarem. Davant la por, els éssers humans activem el mecanisme de la fugida. Ells ho fan evadint i evitant situacions que se’ls fan doloroses. Descuits “casuals” com oblidar-se l’agenda , oblidar-se d’anotar un examen o una entrega són les formes més habituals d’aquesta fugida. Però en poden oferir moltes més! En no poder acomplir les expectatives senten perillar l’amor dels pares.

Sovint comencem a modificar el nostre paradigma sobre els seus aprenentatges quan la frustració ja ha fet acte de presència  . A casa l’hem modificat a cop i de dies frustrants , quan després d’hores compartides d’estudi, la nota resultant no ha arribat al tres o quan ens han recordat unes dificultats, “velles conegudes” nostres, obviant els avenços que es puguin haver donat.

Em reconec com una mare exigent, que he viscut molt angoixada l’evolució acadèmica dels meus fills i ells m’han ensenyat que són molt més que el resultat d’unes notes i de l’adquisició d’uns coneixements. Jo ara sé que necessiten un entorn reparador que asseguri la calma afectiva necessària,  més que un entorn angoixat que exigeix resultats com a única possibilitat . Ells han avançat malgrat l’escola i malgrat la nostra exigència però em dol no haver sabut respectar prou les necessitats del seu triangle equilàter. Els valents d’aquesta pel.lícula són sens dubte els nostres fills adoptats, resilients com pocs que ja des del dia que van arribar en aquest món , el vent els bufava en contra.

Ara ja no faig de mestre amb ells. Hi sóc, però  primer sóc la seva mare. Un aprenentatge dels bons, jo que sóc professora i formo part d’un sistema educatiu que prioritza l’acumulació de sabers per davant del bon pair, jo que he estat  una professora molt preocupada per  la transmissió de coneixements als meus alumnes . Una de les millors coses d’haver patit i haver lluitat per una escolaritat saludable per als meus fills ha estat que els guanys que hem anat aconseguint ho són també per a tots els altres nois i noies escolaritzats que també tenen les seves motxil.les carregades  i el triangle de benestar escolar poc equilibrat. Una de les millors coses ha estat adonar-me a temps que el sistema educatiu necessita un canvi de mirada que integri de veritat la diversitat i seguiré lluitant perquè sigui realitat. Bones voluntats n’hi ha moltes en aquest camí. De les pitjors, ha estat constatar que el que tenen el poder de decisió han emprès el camí oposat.

 

La por, aquesta gran desconeguda…

diumenge, 27/10/2013

 

“L’home valent no és aquell que no sent por, sinó aquell que conquereix aquesta por”. Nelson Mandela.

Diu el Bisbe Casaldàliga que no s’ha de tenir por de la por. Però la por és una emoció tan integrada dins nostre que ens domina fàcilment en el nostre actuar. És ben sabut que sense la por no hauríem pas sobreviscut. Davant els moments de perill, l’ésser humà ha pogut escapar-ne gràcies a la reacció de fugida que la por provoca. És una reacció automàtica del nostre cervell més primari. El nostre neocòrtex , més racional i lògic, reacciona segons més tard. Un mecanisme de defensa molt ben articulat de cara la nostra supervivència.

Actualment, aquest mecanisme el seguim activant , encara que ja gairebé mai ens hi vagi la vida. Les nostres pors ja no provenen del perill de ser caçats per una fera, com els nostres avantpassats , sinó d’altres circumstàncies a les que hem de fer front en el nostre dia a dia i de les quals també en depèn una forma de supervivència més metafòrica però igualment poderosa.  Hem de sobreviure a tot el que percebem com  una amenaça a la nostra estabilitat material, social i personal. Sentir-nos en la incertesa ens provoca reaccions de fugida però sovint no coneixem què ens ho provoca, simplement activem aquesta reacció.

Les nostres pors més habituals en el pla personal tenen a veure amb el no ser suficients: no ser suficientment bons,  no ser prou estimats, a no ser prou forts , a no agradar prou. Aquests no ser suficients estan relacionats amb el nostre ego i es troben a les nostres arrels , allà on neix la nostra història present, allà des d’on mirem i ens posicionem davant del món, allà des d’on hem construït el nostre paradigma de vida. Tots ells poden provocar-nos reaccions de fugida en forma de renúncies, claudicacions, evitacions, resignacions etc, de conseqüències devastadores a la llarga si no som capaços de posar-los nom i reconèixer-les.

Ginny Whitelaw , autora que es dedica al desenvolupament del lideratge ens convida a preguntar-nos què és el que temem d’una determinada situació. Si podem contestar-nos , posem cara a les nostres pors i en veure-les, ja no ens poden dominar. Whitelaw parla de reclamar el nostre poder davant d’elles, apropant-nos-hi , traient-les de les nostres arrels, portant-les cap a l’exterior, a la llum, lluny de la foscor des d’on actuen i des d’aquesta posició es tornen molt més lleugeres. I des d’aquesta lleugeresa som més lliures per actuar. Reclamar el poder és ocupar l’espai que ocuparien les pors.

Un treball gens senzill aquest de treballar-nos les pors. Però a mi em sembla que és inel.ludible. És interessant parar-nos a analitzar quin és el clic que ens dispara la fugida. Preguntar-nos perquè davant d’una determinada aula, d’un determinat pare, d’una determinada reunió, d’un determinat alumne sentim ganes de fugir. Quan ho fem,  ens estem apropant a un petit gran descobriment : conèixer el tipus de por que ens acompanya.

La por com a concepte ha envaït de fa temps espais personals i espais comuns. Moltes de les actuacions nostres estan molt mediatitzades per la por i anem entregant cada dia parcel.les enormes de la nostra autonomia personal i col.lectiva. La crisi no ha fet més que aguditzar aquesta por gegant dins la que vivim i donem per perdudes batalles abans de començar-les. Ens agafem a la fugida més extesa entre nosaltres, la de la queixa estèril que ens manté còmodes a la nostra zona segura, a la gàbia d’or que ens fa sentir confortablement presos.

Als nostres centres educatius , a les nostres famílies i a les nostres ciutats hi ha massa accions fetes des de la por. Sovint claudiquem  en posar límits a determinades accions dels nostres nois i noies, sense recordar que els límits són una bona manera de dir-los que ens importen, que els reconeixem i els estimem. Quantes vegades hem acceptat i normalitzat actituds més pròpies dels tirans per evitar dir no? I quina por ens acompanya quan ens paralitza qualsevol canvi organitzatiu o metodològic a l’aula o al centre educatiu? I quin tipus de por ens dirigeix quan preferim mirar cap a un altre costat mentre les condicions amb què eduquem van assemblant-se cada vegada més als temps del blanc i negre?

Una de les millors coses  de les nostres pors, és saber que ens acompanyen però no ens dominen , que tenen noms i rostre i que ens expliquen molt de com som nosaltres. Les nostres pors s’alimenten en la foscor. Allà hi creixen oneroses , esdevenen a voltes, monstruoses.  Els seu antídot és la confiança , paraula que s’alimenta de llum  i de sol . El seu terreny abonat és  la vitalitat que lluita i mira de cara a la por . Veu el futur i es pensa lliure.

L’educació és una relació?

dissabte, 5/10/2013

“Cap aprenentatge significatiu es pot donar sense una relació significativa” Rita Pierson.

 

En el darrer article vaig fer unes reflexions al voltant de les xarxes de relacions que ens defineixen i de la importància d’acompanyar als nois i noies que no compten amb una estructura sòlida d’aquestes.

Mentre l’escrivia vaig tenir clar que l’article necessitava complementar-se amb l’observació  de la xarxa de relacions que hem construït els adults. L’experiència viscuda ens ha configurat aquesta xarxa i d’aquí n’hem extret el concepte de com són les nostres relacions: poden ser riques, pobres, mediocres, fràgils, fortes o de tantes altres maneres com adjectius tinguem per a sentir-nos-hi identificats. Amb ell ens movem en els diferents espais de la nostra vida. Poques vegades però, ens som conscients i desconeixem el pes que té aquest autoconcepte en el nostre dia a dia. La realitat ens mostra que ens condiciona i molt perquè el nostre auto reconeixement, la nostra pròpia percepció, està determinada per la manera com hem après a relacionar-nos i del retorn que dels altres hem anat obtenint al llarg de la nostra vida. En el fons es tracta de com, des d’aquest concepte de nosaltres mateixos , ens posicionem en el món.

Les relacions primàries i secundàries que hem anat creant , han determinat les nostres zones de seguretat i confort , de les quals emanen les nostres fortaleses , però també les que ens fan sentir vulnerables i insegurs i accentuen les nostres debilitats. L’ésser humà manté aquesta dualitat en un equilibri fràgil i tendim a apropar-nos a aquelles persones que ens aporten seguretat i a apartar-nos d’aquelles relacions que ens recorden les nostres debilitats. Un posicionament que quan és la forma habitual de relacionar-nos  té els seus costos: pot passar-nos que en prioritzar relacions segures estiguem perdent possibilitats d’establir-ne de noves amb les quals ampliaríem horitzons i noves oportunitats d’aprenentatge. Una forma de relació molt present a les organitzacions a les que la innovació els espanta però sobretot una mostra del ventall possible de les maneres de relacionar-nos i que són fruit de les creences i paradigmes apresos al llarg dels anys.

Tot aquest món relacional amb el que ens movem és el que arriba a l’aula quan hi som com a docents i aflora de manera indefectible mentre gestionem el seu funcionament diari. Cada docent tendeix a relacionar-se des del que, de manera conscient o inconscient, representa per ell una fortalesa i una seguretat: n’hi ha que se senten segurs posant l’èmfasi en la tasca més que en la relació , d’altres necessiten un contacte visual molt proper , alguns s’acosten més des del gest còmplice, d’altres se senten estranys entre els nois i noies. N’hi ha que busquen el reconeixement i l’elogi ràpid dels alumnes, d’altres busquen comprendre’ls, uns creuen que necessiten mà dura, d’altres més diàleg.  Maneres diverses fruit de xarxes de relacions diverses que totes van passant per davant dels nois i noies cada dia. Però el millor de tot, és que aquests nois i noies també tenen el seu propi codi relacional força definit i entre uns i altres aleshores es dóna la interacció. Aquesta interacció té molt d’imprevisible i allò que funciona bé en unes aules , pot no funcionar gens amb unes altres.

Els alumnes i els mestres i professors tenim patrons de relació que contenen zones de tolerància i zones “límit” que no podem o no volem traspassar. Uns tolerem bé actituds que d’altres no poden i ens sentim al límit on d’altres encara en són lluny. Saber en cada moment quin és el “respirar” de cada noi o noia davant la relació que establim amb ells i el nostre respirar amb la seva interacció , és una tasca que requereix un bon autoconeixement relacional, unes afinades capacitats d’observació, intuïció i escolta i una actitud oberta que permeti reconèixer les nostres vulnerabilitats i les vulnerabilitats dels altres com a part integrant de totes les xarxes de relació humana.  Si acceptem que la nostra xarxa de relacions té una incidència clara en la nostra tasca educativa, estem donant tracte de reconeixement a la dimensió relacional humana present en tot acte educatiu . Tal com diu la mestra i educadora americana  Rita Pierson , l’educació és una relació.

Xarxes sherpes

dijous, 19/09/2013

Les relacions personals tenen  segons el psicòleg i coach Joan Quintana , tres dimensions primordials.

Una, és la relació amb un mateix. La segona és la xarxa primària que comprèn a les persones que estimem i ens estimen de manera incondicional. La xarxa secundària és la que compta amb les persones amb les que treballem i col.laborem per sobreviure. En aquesta darrera xarxa la nostra acceptació es dóna per la capacitat que tinguem de generar valor en la relació amb els altres.

La nostra autoestima i la manera com ens sentim en el món depenen en bona part  de la qualitat de les relacions que hem tingut des de la infantesa dins la xarxa primària. Des d’aquest punt de vista , entenem que les nostres relacions dins la xarxa secundària tenen una determinada qualitat en funció de la qualitat que han tingut les de la primària.

Aquestes xarxes interactuen i es modulen al llarg de la nostra vida , de manera que no són estàtiques ni inamovibles . Entenc que ho hauríem de tenir molt present tots els que estem implicats en el món educatiu : les relacions entre docents i alumnes són relacions de col.laboració i d’acceptació en tant que som capaços de trobar-nos en el terreny de l’aprenentatge . En la mesura que les dues parts sentim reconegudes les nostres expectatives , les nostres relacions augmenten en qualitat i els afectes prenen un major protagonisme . Les nostres, són relacions inscrites en el que hem anomenat xarxa secundària .

A vegades però, ens trobem davant de nois i noies ens els que aquell espai segur d’amor incondicional  que dóna estabilitat a les persones , és molt fràgil i mantenen unes relacions primàries de molt poca solidesa.  Les relacions d’estima i d’acceptació plenes , són absolutament imprescindibles mentre creixem i ens convertim en persones. Les pors, les inseguretats , les incerteses amb les que ens anem trobant en fer-nos grans, queden regulades pel suport emocional que proporciona l’entorn familiar. En aquest sentit , és habitual que els nois i noies  aboquin les “deixalles” emocionals a casa , segurs que en fer-ho, no s’alterarà l’amor dels seus familiars  envers ells.

Quan aquest entorn és inexistent, per les raons que sigui, les fronteres entre les diferents xarxes de relació queden molt desdibuixades i unes han de fer la funció de les altres amb tot el que aquesta alteració comporta: l’entorn escolar esdevé aleshores l’entorn relacional més estable en la vida de molts nois i noies i aquests pors, inseguretats i incerteses s’expressen sense contenció a les aules en formes molt diverses ja que no han pogut regular-se des de casa. La prioritat d’aquests nois en els nostres centres no són precisament els estudis acadèmics ja que la seva piràmide de necessitats a cobrir falla per la base. La seva prioritat passa per ser reconeguts , ser visibles pels adults que tenen més propers, encara que sigui a cop d’exabruptes.

Quan aquestes situacions es donen, desborden l’àmbit escolar. Com que sabem que aquestes relacions fràgils tenen conseqüències d’abast important, i sabem també que malgrat tot, res és inalterable ni inamovible,  hem de promoure espais que permetin fer de mur de contenció de les emocions mal regulades per manca d’un entorn amorós. En el fons es tracta que donem reconeixement al dolor d’alguns nois i nois que sovint ni ells saben descriure, però que els fa mal. Es tracta de crear petits o grans sherpes relacionals als quals, aquests nois i noies donin credibilitat i autoritat i que els ajudin a descobrir com i qui els acompanyarà a partir d’aquell moment en la seva construcció vital.

Setembre amb folre i manilles

dimarts , 3/09/2013

Fa pocs dies els instigadors d’una iniciativa encomiable em van venir a veure per animar-me a formar-ne part. Es tracta fonamentalment de descobrir Catalunya pas a pas , comarca a comarca, i anar establint vincles entre persones de la zona  i els visitants excursionistes. La intenció que hi ha darrera la iniciativa, és la de descobrir la gent i el territori d’aquest país petit. Fa poc han obert aquest bloc: http://pasapasxcat.wordpress.com/author/pasapasxcat/.

La idea no és nova i probablement altres grups, entitats i centres excursionistes ja l’hagin iniciat en diferents moments. El que em va enganxar de la proposta va ser l’entusiasme de les persones que estaven muntant tot aquest  tinglado. Se sentien inspirades pels exemples emblemàtics com el de Josep Mª Espinàs i transmetien l’agradable sensació que ens aporten aquells diumenges tardorals en què decidim matinar pel simple gust de caminar acompanyats, per tornar després a casa amb la certesa que l’hem encertat.

M’agrada començar el setembre tenint la perspectiva d’activitats motivadores com aquesta , un fet que trobo traslladable a tot inici de curs. Després d’haver fet el balanç global del curs que s’ha deixat enrere , la perspectiva del nou,  ens obre la possibilitat de pensar en allò que farem de diferent, allò que en fer-ho d’una nova manera, ens allunya de l’autocomplaença que tan malament casa amb l’educació. L’aula ens procura, precisament, la justa insatisfacció permanent , saludable quan serveix d’estímul de la millora contínua i nociva si ens torna reactius. Fer-nos una particular agenda de propostes de petits o grans canvis per al nou curs és una forma de pro activitat educativa que ens atenua la insatisfacció. Si els ajustos que ens proposem estan alineats amb l’objectiu que ens mou com a professionals , els dotem de  sentit i guiatge.

La mesura d’aquests canvis no sempre tenen la mateixa envergadura. Hi ha cursos que s’inicien amb molta inspiració i n’hi ha d’altres que les circumstàncies en disminueixen la seva energia. Després de tants anys, he viscut molts tipus d’inicis: inicis pletòrics, inicis tranquils, inicis crispats, inicis  serens o inicis cansats! De tots ells , em quedo amb la importància que ha tingut en cada cas, redactar la meva petita agenda de millores internes. Hi ha hagut anys que he fet renovació total en l’enfoc d’una matèria,  d’altres vegades he introduït eines noves, en d’altres moments un llibre, un text interessant , una sortida han provocat canvis de més petit abast però igualment rellevants perquè han tingut la capacitat de transformar la manera d’arribar a un aprenentatge. Tenim l’avantatge que en la docència, la transformació és constant i implícita.

Fa pocs dies a Vilafranca vàrem viure una diada castellera històrica. Feia quinze anys que els castellers de Vilafranca anaven darrera del tres de deu amb folre i manilles. Descarregar aquest ingent castell és una proesa aconseguida després d’haver fet agendes de millores internes  totes aquestes temporades passades. Fins a aconseguir la fita. Els bons propòsits d’inici de curs són com el folre i les manilles d’un castell coronat al que se li han combinat petits i grans ajustos en el temps. Una bona metàfora per a donar el tret de sortida  d’un curs que necessitarà també d’una bona pinya capaç de donar  el suport necessari per a descarregar-lo feliçment.