Arxiu de la categoria ‘General’

Eduapunts de cap d’any

dimecres, 30/12/2015

Tanquem un 2015 intens, sorprenent, convuls. Un més d’entre tants. El tanquem amb més incerteses que mai sobre els nostres governs, sobre la salut del planeta, sobre la condició humana… I entre tanta incertesa busquem algunes certeses que ens facin de refugi. Fer balanç de l’any té una mica d’això, és voler constatar que en la nostra vida a més d’intangibles també hi ha els tangibles que han donat sentit  al nostre dia a dia. En aquests eduapunts d’avui,  recullo a través de tres mots compostos, allò que ha estat el nucli de les meves ocupacions i preocupacions tangibles d’aquest 2015 i que han orientat enmig d’un clima “poc habitual per l’època”, la meva ruta professional. M’ha semblat oportú compartir-los.

EDURELACIÓ

 Aprendre és un acte relacional. Cap aprenentatge significatiu es dóna sense una relació significativa. Conèixer cada vegada millor com funciona el nostre cervell, ens permet afirmar-ho. En un moment que podríem pensar que l’accés a la informació és a l’abast de tothom i no ens calen intermediaris per a rebre-la, ens n’adonem de la importància que adquireix la relació entre qui és educat i qui educa. Tenir un fàcil accés a la informació no implica variar substancialment la qualitat dels aprenentatges ni dels coneixements. No podem absorbir tot el que veiem, ni tot ho necessitem i menys encara, ens cal aprendre-ho. Aprendre de manera significativa vol dir que el coneixement adquirit el convertim en una eina que ens ajuda a viure millor en el nostre dia a dia, que ens és útil per donar respostes davant els reptes que anem vivint. I en aquest punt necessitem d’algú que ens acompanyi per poder discernir , filtrar i decidir què guardem i què no de tot allò que ens arriba.

Les persones a qui atribuïm la capacitat de fer aquest acompanyament són principalment aquelles que veiem com a model de credibilitat i coherència. Aquelles a través de les quals ens podem mostrar tal com som i ens hi sentim acceptats. A través d’elles, arribem a l’aprenentatge significatiu ja que quan l’aprenentatge desencadena experiències positives, els coneixements s’emmagatzemen amb més facilitat a la memòria.

 

EDUEMOCIÓ

Diapositiva1

La por i l’estrés inhibeixen l’aprenentatge

 Tenim un cervell preparat per a fer-nos possible la supervivència i és el responsable de fer un primer filtratge de la informació que ens arriba. Ho fa des del seu sistema límbic que és on hi ha les nostres emocions. Des d’allà s’avalua de manera molt ràpida què ens interessa i què no, el que ens provoca plaer i el que no i el que volem evitar o el que volem repetir.

El pensament cognitiu es construeix després de passar pel cervell emocional. Tot el que condueix a l’adquisició de coneixement com la curiositat, l’atenció o la memòria o la presa de decisions requereix de l’emoció. Aquest procés avaluador del nostre cervell està molt condicionat pel nostre entorn. Com a éssers relacionals que som, necessitem dels altres per sobreviure. I és a través dels altres que anem modulant una manera d’entendre el món, una manera de concebre’ns a nosaltres mateixos i per tant una manera determinada d’anar vivint les nostres emocions. Això té una profunda incidència a l’hora de conformar l’aprenentatge significatiu.

Si entenem que l’aprenentatge és l’eina que ens ajuda a sobreviure millor al llarg de la nostra vida, hem de fer possible, encara més, un procés educatiu que inclogui el nostre sistema emocional perquè, en obviar-lo, deixem d’omplir el nostre particular vehicle del seu combustible principal. Totes les actuacions educatives que es donen a través de l’atenció compartida i de la comprensió empàtica obren aquesta possibilitat que al seu torn obren la porta al coneixement.

 

EDUREFLEXIÓ

I en aquest apartat, més preguntes que respostes:

Com ha de ser en plena era digital, la trobada entre l’educador i l’educat per tal que es pugui donar l’aprenentatge significatiu?

És per condició, el docent, un referent? Ha d’exercir aquest rol referencial? I els altres referents dels nois i noies, quin paper haurien de jugar en el seu procés d’aprenentatge? Com s’haurien de relacionar aquests móns que ja interactuen?

Acompanyar ha de ser el verb que ha de definir el docent actual i futur, ara que els docents no tenim el patrimoni del saber?

Quina relació hem d’establir entre saber, saber fer i ser?

Podem equivocar-nos donant protagonisme a l’educació emocional dins les aules?

Podem equivocar-nos no donant espai a l’educació emocional dins les aules?

Ens falta més coneixement de la repercussió de les emocions en el procés d’aprenentatge?

Quin lloc han d’ocupar a les aules i a casa, els conceptes d’esforç, perseverança , resiliència i responsabilitat que  tot procés d’aprenentatge comporta?

 

Davant tenim un any que comença a treure el nas, un any per a  seguir-hi pensant,  aprenent i avançant. Un any per seguir-nos retrobant en aquest apassionant món sempre incert, sempre incomplet , sempre inacabat que anomenem EDUCAR.

Molt bon 2016!

 

 

Conquerir el futur des d’un Institut del Raval

dissabte, 31/10/2015

Fotograma de “No t’aturis”

Com deu ser fer segon de Batxillerat si tens la família a més de deu mil kilòmetres de casa i et costa entendre el català i el castellà? com deu ser per algú que treu bones i vol anar a la universitat però no té recursos per pagar-se la matrícula de l’any vinent? I per algú que no s’entén amb els pares i veu l’esperança a l’altra banda de l’oceà? Com deu ser fer segon de Batxillerat amb algunes d’aquestes circumstàncies i viure en un barri de Barcelona marcat per l’atur, els desnonaments i la falta d’expectatives? Aïda Torrent, directora del film i de la productora cinematogràfica Camille Zonca, ha volgut explorar aquesta realitat a través del film “No t’aturis” que aquests dies està iniciant la seva campanya de crowfunding.

Durant el curs 2014-2015, les càmeres d’aquesta productora, van seguir uns alumnes que aleshores cursaven segon de batxillerat a l’ Institut Milà i Fontanals del barri del Raval de Barcelona. El projecte va anar prenent forma a mesura que avançava el curs. Inicialment, els alumnes van haver de decidir qui hi volia participar. Això implicava viure l’experiència del curs davant les càmeres, passés el que passés. Set d’ells van decidir formar-ne part: la Rachida, la Mariam , la Karla, en Tajin, en Miquel, la Jessica i la Marese. El film ha acabat centrant el pes en quatre d’ells per raons de durada. La resta hi tenen una presència menor. L’elecció s’ha acabat determinant per les circumstàncies personals viscudes i com han estat afrontades. El guió doncs, no estava pre-establert i es va anar construint entre protagonistes i directora, amb les càmeres ja dins l’aula.

Per conèixer millor les interioritats d’aquests adolescents, l’Aïda Torrent va establir una relació molt estreta amb cada un d’ells i les seves famílies. Converses en profunditat i hores de trobada li han fet possible copsar unes realitats que sense jutjar-les i lluny de tot prejudici, s’exposen per evidenciar allò que passa i no sempre es veu, mentre es fa segon de Batxillerat. El documental dóna espai a fer i a ser a aquests actors circumstancials i això fa possible que aflorin amb tota naturalitat, els reptes majúsculs als quals s’enfronten els protagonistes. Uns reptes que, lluny de ser exclusius, ho són també, de molts adolescents del nostre país.

“No t’aturis” no parteix d’un plantejament neutre. Es vol fixar especialment en el que implica viure el final de l’adolescència en un entorn social complex. Un moment en el que el món els demana prendre decisions importants però sense tenir cap garantia que aquelles decisions seran possibles després. Això demana molta fortalesa, just quan encara s’està construint. “No t’aturis” és el testimoniatge d’uns projectes vitals que es mouen al límit per arribar a aconseguir el somni. El somni de transformar-se a través de l’educació, el somni de lluitar contra les dificultats que frenen l’arribada al cim, el somni de ser, malgrat la falta de mitjans econòmics. És el testimoniatge de la resiliència en una etapa que gairebé tot, convida a l’abandonament.

En Tajin, un dels protagonistes, arriba a Barcelona des de Bangladesh només dos anys abans de fer segon de Batxillerat. Està sol a la ciutat. La seva família és a més de deu mil quilòmetres i el seu objectiu és poder anar a la universitat per tenir una carrera. Té dificultats amb el català i el castellà i quan les llengües són un fre per a comprendre, es suspenen les assignatures de Batxillerat. Em vénen al cap els meus alumnes que fan front cada dia a les matèries i exàmens amb la seva llengua materna. Com seria per ells, fer-ho en bengalí?

Mentre intenta millorar les llengües, en Tajin conviu amb sentiments d’enyorança, de soledat i d’esperança. I lluita per sortir-ne. De ben segur haver participat al “No t’aturis” ha estat un gran estímul en aquesta lluita per continuar. L’hauríem de comptar en les llistes del mal anomenat “fracàs escolar”? Ell encarna virtuts i valors que preconitzem des del sistema educatiu com l’esforç i la constància però els resultats no l’acompanyen. L’hem de considerar un fracassat?

Un altre protagonista, en Miquel, és un noi esportista i estudiant brillant però fill d’una família amb pocs recursos que no li poden pagar la carrera universitària. Ell lluitarà per aconseguir la matrícula d’honor a segon de batxillerat i bones notes a la Selectivitat. Aquesta part dependrà exclusivament d’ell, però n’hi ha una altra que ens interroga directament com a societat: ens hauríem de conformar en deixar escapar el seu talent per raons estrictament econòmiques?

La Jessica, d’origen colombià vol ser veterinària, però la seva mitjana de Batxillerat no és prou alta. Viu amb els pares i l’àvia en un entorn inestable i no se sent massa motivada a continuar amb el curs. La seva àvia decideix marxar a Colòmbia i ella li demana anar-hi plegades. El seu és un cas dels que giren bruscament, de decisions arriscades que el film observa amb cura, sense intercedir en el sentit d’aquestes decisions i ens ensenya com sovint l’important és, sobretot, prendre-les. Arribar a bon port, a vegades és, arribar el seu bon port i no el nostre, tal com diu el psicòleg Jaume Funes. La Jessica continua els seus estudis des d’allà. I li van bé, i continua volent ser veterinària.

I la Marese és una noia esbojarrada , filla de pares filipins que tenen una situació econòmica més favorable que la resta. A ella li agrada la moda i té un blog en el que en parla. L’alt valor que els seus pares donen a l’educació com a eina de transformació personal i social i el treball tutorial, seran clau per a acompanyar-la durant el curs. Un acompanyament necessari perquè l’esforç sense un qui , un què i un com, no s’esdevé per ell mateix en aquesta etapa de la vida. Quants nois i noies han abandonat per no haver tingut relacions properes d’afecte quan calia posar esforç per superar les dificultats? L’esforç vol ser acompanyat i ser viscut amorosament. Necessitem relacions de confiança i afecte per a encarar el procés d’aprenentatge.

Aïda Torrent, amb una biografia marcada per una família de mestres i educadors als qui els estudis els van donar la possibilitat d’avançar i transformar-se socialment, ens posa el dit a la nafra. Ens descriu un microcosmos que és el reflex d’una crisi que hem normalitzat i els seus devastadors efectes en les vides dels nostres joves en situacions més desafavorides. Així com anys enrere, la formació garantia l’accés a la millora social , ara mateix no és suficient. És imprescindible, però no és garantia de sortir de les franges socials de l’exclusió.

L’obra d’Aïda Torrent ens interpel.la com a societat i ens fa visibles els invisibles, aquells que sovint oblidem perquè en pensar-hi una mica, ens fa sentir culpables. I malgrat això, els actors ens ensenyen que la crisi no ha aconseguit del tot, robar-los l’esperança de futur. Ells s’entesten a fer-se’l seu amb eines invencibles com la resiliència, la perseverança, l’esforç, l’amor, l’humor o l’alegria.

El film “No t’aturis” està pensat per a un públic adolescent que s’hi podrà veure reflectit, però també pel món adult , en especial pels qui estan en l’entorn educatiu. És una eina de reflexió al voltant del sentit que té aprendre, formar-se i lluitar pel projecte vital de cadascú malgrat les circumstàncies siguin adverses. La productora està treballant un material didàctic que de ben segur facilitarà tota la tasca reflexiva que el film promou. La campanya de crowfunding els ajudarà a fer-lo realitat.

No t’aturis és una oportunitat per seguir creient en el poder transformador de l’educació i per seguir aspirant a una societat més culta, més justa i més lliure.

 

Article publicat al Diari de l’Educació el 28 d’octubre de 2015

BREUS RELATS D’ESTIU 3. Passatge a casa

dimecres, 12/08/2015

IMG_6860No sempre és fàcil comprendre com fem de pares. Ens podem sorprendre a nosaltres mateixos o veure’ns sorpresos per amics o parents, actuant d’aquella manera que havíem jurat i perjurat que mai faríem. Però la vida té la sàvia virtut de posar-nos constantment a prova i més encara quan els fills entren en aquesta etapa, ara tan difusa -sabem quan comença però no sabem exactament quan acaba- que anomenem adolescència i post adolescència.

 

La Mireia té dos fills de vint i divuit anys i ens els dos darrers, ha viscut amb intensitat els seus continus canvis d’humor impregnats d’eufòria i de rebuig alhora. Uns alts i baixos anímics que els han dut a sortir de casa per trobar altres cases amb companyies més plaents que la seva. La Mireia sap ara, que aquelles sortides han estat fugides a la pressió familiar rebuda de manera inconscient i subtil. Una pressió que els ha recordat constantment que en aquesta vida han de ser o fer alguna cosa de profit.

 

Ella era de les que s’havia jurat que mai acceptaria que casa seva es convertís en l’hostal dels seus dos fills, s’havia jurat impedir que casa seva fos el receptacle de la roba bruta i un menjador sense horaris, que fos la terra de pas, una estació de trànsit. S’ho havia jurat de manera tan vehement que quan s’hi ha trobat s’ha sentit traïda pels seus fills però sobretot s’ha sentit traïda per ella mateixa per no haver-ho fet millor i haver contravingut un posicionament en el que confiava ser coherent.

 

En aquest moment de disgregació de la seva vida familiar ha conegut el gust amarg de la solitud i en el més pregon dels seus silencis se n’ha adonat que ara és el moment del seu propi retrobament. Se n’ha adonat de la fragilitat de molts dels posicionaments que pregonem a tort i a dret abans d’haver-los d’exercir i de com, essent necessaris, han de ser-nos guia però no cotilla. Ha decidit que ara que la seva vida ha quedat més al descobert, es convertirà en una passatgera més de casa seva, amb entrada i sortida gratuïta i que amb aquest nou rol podrà gaudir, com ho fan els seus fills, de l’anhelat retorn a casa.

 

No sempre és fàcil comprendre com fem de pares. Ens podem sorprendre a nosaltres mateixos…

BREUS RELATS D’ESTIU 2. Un dubte que no cal

divendres, 31/07/2015

IMG_6617El coneixia de l’escola, al Manel. Un home discret, intel.ligent, molt humil. Va estudiar enginyeria agrònoma i les ganes i un cop de sort el van dur a convertir-se en professor de secundària. Allà va descobrir que aquella era la seva autèntica vocació i s’hi ha dedicat amb passió. Però el Manel no és un profe estrella perquè malgrat viure bolcat preparant les classes i formant-se, dins l’aula es mou amb malaptesa, li costa expressar-se amb fluïdesa i a vegades això el dificulta relacionar-se amb determinats perfils d’alumnes.

Fa un parell d’anys un seguit de circumstàncies personals el van deixar exhaust i la seva feina se’n va ressentir greument. Van començar a dominar-lo l’insomni i sentiments de culpa i d’aquí a l’infern només hi ha un pas. Les classes es van convertir en un malson, els pares es queixaven i la direcció li va recomanar agafar la baixa.

El Manel m’explicava amb serenitat aquesta experiència , ara ja superada després de moltes hores de teràpia i treball personal. Quan li vaig preguntar què l’havia fet sortir del pou, em va dir taxatiu: Adonar-me que la meva vàlua personal i la meva capacitat docent no estaven en joc i que havia d’aprendre a posar límits a la meva entrega desmesurada a la feina sobretot en els moments en els que les circumstàncies personals són adverses.

Em va deixar perplexa aquella conclusió: la despesa energètica que suposa entregar-se a la tasca docent ha d’estar en un perfecte equilibri amb la que necessitem per a la resta de les circumstàncies vitals si no volem, que en trencar-lo, ens arrastri cap al forat negre que ens provoca el dubte de la pròpia vàlua professional , el dubte que de debò incideix més negativament dins l’aula.

El Manel continua sent un gran professional , amb la seva malaptesa i falta de fluïdesa que el caracteritzen. Però sap que això no el fa pitjor, el fa ser ell i quan és ell, la classe rutlla.

 

 

BREUS RELATS D’ESTIU. Després de perdre’l

dilluns, 27/07/2015

IMG_3649En aquest parèntesi estival, llegir i escriure sobre allò que durant l’any no ens ha estat possible de fer, es converteix en una de les millors maneres de renovar-se internament, de fer pòsit nou per omplir el rebost intel.lectual i anímic amb el que farem front al nou curs. En aquest parèntesi estival m’agrada especialment endinsar-me per móns aliens i diversos que en res s’assemblen als que m’apropo durant l’hivern , més dedicats a tot l’àmbit professional.

També m’agrada deixar córrer el teclat de l’ordinador cap a altres experiències viscudes o imaginades però allunyades de la reflexió educativa a la que normalment destino la meva activitat d’escriure.

És en aquesta dinàmica que enceto aquests relats breus,  fets de moments i persones que amb la seva presència puntual o no en el temps , m’han fet créixer com a persona.

 DESPRÉS DE PERDRE’L  

No ens coneixem massa amb l’Adela , de fet ens diem hola i adéu en creuar-nos pel carrer. Tenim en comú una vella amistat que ara viu lluny de la ciutat. Fa poc temps va perdre el marit, un càncer fulminant se’l va endur a la meitat de la cinquantena. Els mateixos anys que ella, que fins a l’aparició de la malaltia havia viscut feliç i enamorada al seu costat i amb molts plans per fer plegats quan arribés l’hora de la jubilació.

No l’havia vist més des d’aquesta mort tan abrupte, tan a deshora, tan difícil de comprendre i que li havia pres la vida de la seva parella. Un matí xafogós de juliol ens vam creuar. Jo anava amb les meves càbales, queixant-me internament d’una calor que m’ha deixat fora de combat més d’un dia i l’Adela em va aturar amb un somriure amable, què tal Teresa, com estàs?. El seu rostre reflectia el terratrèmol emocional viscut. El dol deixa petjada ben endins de l’ànima. Però sota d’aquesta petjada dolorosa, l’Adela ha sabut trobat dins seu la serenitat que arriba de l’acceptació i l’esperança. Em va commoure profundament trobar-me-la i saber que amb l’arribada d’aquesta soledat no buscada ha après a caminar de nou rodejada de persones que l’acompanyen. Viu amb el cor obert , estimant cada alè del dia i recordant que aquesta etapa orfe d’ell la fa mirar la vida connectada a l’amor viscut i alhora al futur.

A mi em va fer sentir petita, estava malhumorada fins aquell moment en el que me la vaig trobar.

La vaig admirar i la segueixo admirant ara, que des de la tristesa ha après a volar.

 

 

 

Esgotament docent?

divendres, 12/06/2015

IMG_5799S’acaba un nou curs, com sempre intens, explosiu, esgotador i amb la vella sensació que moltes coses podrien haver estat diferents o haurien d’haver estat diferents. Aquest ha estat el curs en el que hem viscut per primera vegada la mort d’un company de professió dins l’aula , un fet esfereïdor del qual n’hem volgut parlar poc i reflexionar-lo menys. Com a comunitat afectada, no hem afrontat una mort dolorosa.

Resignadament l’hem acceptat com un fet inevitable i la rutina ens ha portat a sobreviure amb millor o pitjor fortuna els nostres petits o grans patiments diaris i arribar més o menys sans i estalvis a final de curs. Durant l’estiu recuperarem forces i engegarem de nou el setembre amb les piles mitjanament recarregades per sostenir un nou curs.

Un qui dies passa anys empeny poc edificant. Amb la mort de l’Abel hem mostrat fora el que de portes endins vivim de fa temps: som un col.lectiu resignat que ha normalitzat múltiples i diversos senyals d’alarma sense que això hagi fet moure pràcticament gens el sistema. Hem perdut capacitat d’influència sobre els nostres representants polítics i la comunitat perquè el món ha seguit girant igual malgrat anar augmentant els petits incendis diaris.

Dins les aules una part important dels nostres alumnes s’hi ofeguen, no aguanten la nostra oferta de coneixements per la qual hem estat formats. Coneixements que considerem bàsics per a l’alfabetització i comprensió d’una realitat que ells ara no senten seva. Certs tipus d’agressivitat o violència entre iguals o entre alumne i docent, la desafecció de bona part de l’alumnat per l’aula, l’allunyament progressiu entre l’aprenentatge significatiu i els programes oficials van posant en evidència l’esgotament dia rere dia del sistema educatiu actual i està donant forma a nous analfabetismes. Un esgotament que pateix directament el col.lectiu docent sense saber però, com liderar el canvi necessari. Al marge d’excepcions molt lloables, en la majoria dels casos estem donant respostes apagafocs i posposem el debat de fons.

Dels nostres alumnes sabem que es beuen el temps davant les pantalles i que la seva capacitat d’abstreure-s’hi passa per damunt de la capacitat d’atenció i escolta. Es beuen el seu temps en models i referents que fan de la seva vida una cridòria eixordadora a voltes violenta potser tapant el crit del buit existencial. Temps que els passa líquidament sense qüestionar-se , sense preguntar-se perquè la pregunta obliga a pensar sobre un mateix i això requereix energia i potser a vegades fa mal. Vides que van modelant-se amb graus diversos d’autonomia emocional, però entre les que augmenta un grau baix de tolerància a la frustració i a un augment de la seva pròpia vulnerabilitat. Posar pensament entre l’acció i la reacció és un pas altament complex en aquestes condicions i de tant en tant, exploten. Prou que ho hem vist enguany.

Els docents, a banda de constatar aquestes realitats, hem de saber-les explicar en la seva justa dimensió. Saber fer conscients al nostre entorn que determinades situacions estan condicionant molts futurs i davant d’això calen noves actuacions. Però aquest paper no es pot fer des de la resignació, s’ha de fer des del que se sap protagonista d’un canvi que no pot esperar. S’ha de fer des del propi reconeixement del que se sent agent de transformació. I això vol dir recuperar l’autoestima docent. Sentir-se part d’una tasca important que ara necessita reajustar-se perquè s’han reequilibrar objectius i necessitats. Hem d’agafar les regnes per avançar cap a l’aprenentatge significatiu de veritat, capaç d’atendre l’enorme casuística actual sovint mal atesa, en terra de ningú.

Hem de guanyar una nova credibilitat segurament més crítica i més activa davant els reptes que tenim davant. Però necessitem a tothom i ho hem de dir ben alt i ben clar. És una petició que encobreix un oferiment: amb tothom, nosaltres ho podrem fer millor.

 

 

 

 

N’hauries fet quaranta-nou…

diumenge, 22/03/2015

L’Àngel del Campanar

Avui n’hauries fet quaranta-nou i aviat en farà deu que no hi ets. Llavors et vam dir adéu amb aquestes paraules que ara volem recordar per fer-te més present , com ja ho ets sempre mentre seguim respirant l’aire buit de tu. En ell hi ressonen les teves rialles, la teva vitalitat, el teu entusiasme, la teva vida que se’t va escapar massa d’hora , tan d’hora que ens va congelar l’alè i encara ens té absorts intentant comprendre com et va ser arrebatada. Però et tenim entre les pedres que tan estimaves, entre les parets del Vinseum que vas imaginar, dins les entranyes del campanar. Et tenim en l’immens llegat que has deixat a una Vilafranca que està plena de tu. Bon aniversari Titina. Avui n’hauries fet quaranta-nou!

 

         BLAU                                            7 d’agost de 2005

 Ens evoca el blau la Titina,  el blau intens , transparent, el blau dels seus ulls. Transparent ha estat la seva vida, perquè l’ha viscut de cara , sense ambigüitats , amb molta coherència , fins a l’últim moment. Una vida que se’ns en va, massa aviat. La mort no arriba mai a l’hora, sempre és massa aviat o massa tard. No ho entenem però no hi ha respostes. Ens queda el silenci, blau, com el del mar. Necessitem imaginar-la amb el vaivé suau  de les ones , que la gronxin feliçment, lluny del sofriment. Nosaltres mentrestant , anem notant el fred de la seva absència i l’escalf de tot el que hem compartit i après amb ella. El trajecte vital ha estat curt, però ha estat molt intens i el que ens deixa és immens. Aquest és el bàlsam que ara ens asserena i ens reconforta perquè la Titina  ja és a molts llocs.

 Ens evoques el blau  Titina, com el blau d’aquest cel que segur que t’ha acollit , des d’on ens deus veure desconsolats i orfes de tu , perquè enyorem poder gaudir de la teva conversa, de la teva rialla, dels teus sabers i de l’amor que donaves als teus i a les coses que feies. Blau i rogenc és el cel que t’embolcalla i que tan bé es copsa  des de dalt del campanar en un capvespre d’estiu. Tu ens vas descobrir aquest petit gran plaer, i des d’allà i amb Vilafranca als peus, cada vegada que hi pugem et farem l’ullet  i secretament sabrem que hi ets, per sempre.

 De color blau turquesa has estat aquests darrers dies ,com aquell vestit, fràgil, bonica, molt bonica com ha estat la teva vida.

 Blau verdós i flexible com l’aigua és el nostre  adéu i diu la cançó que no és un adéu per sempre , és sols  un adéu per un instant!!!     

Claustres vitals, claustres que transformen

dijous, 5/03/2015

Fa temps que tinc ganes de parlar de què són i què fan els claustres de docents. El col.lectiu que formem el conjunt de mestres i professors d’un centre educatiu ens anomenem amb aquest terme que, encara que el nom té un aire espiritual, la seva funció no s’encamina cap a aquestes latituds. En saber que aquest any se celebra el cinquantè aniversari de la renovació pedagògica a la que es van comprometre un grup important de mestres catalans en plena dictadura franquista, m’he vist immersa en una reflexió al voltant del paper dels claustres en la transformació educativa.

Guiats per l’esperit dels Mestres de la República , hereus al seu torn de la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos i de pedagogs com Francesc Ferrer i Guàrdia, els mestres catalans es posaven al capdavant de la renovació pedagògica a finals dels anys seixanta. Vaig tenir la sort de veure créixer i d’admirar aquell moviment. El vaig veure amb ulls d’alumna i els protagonistes del canvi van passar per les aules en les que vaig tenir el privilegi d’estudiar. Probablement aquell moment em va portar de gran, al món de l’Educació.

Han passat els anys i em pregunto què en queda d’aquell esperit innovador capaç de trencar les costures de la rigidesa franquista. Després de veure la seva evolució històrica sé que no ha tingut un crescendo sostingut. S’ha passat per estadis diversos entre els quals el desconcert i la incertesa s’han anat instal.lant entre el col.lectiu docent. En aquests moments ens trobem davant una etapa de transformació de la que ja hem salpat però de la que encara no coneixem el port d’arribada. Ara, a diferència de fa cinquanta anys , és el context qui ens mou. Les circumstàncies ens estan capgirant les seguretats educatives en les que hem viscut instal.lats fins fa poc.

Hi ha centres que ja han entrat de ple en aquests procés, han fet la seva reflexió i de les seves conclusions n’estan fet un nou projecte. Però en d’altres no es troba com equilibrar aquest pols entre el vell i el nou, entre l’urgent i l’important i el dia a dia ens menja voraçment, talment com Saturn als seus fills. Mentre responem amb velles receptes a les preguntes noves, els temps s’imposen i ens urgeix saber com a col.lectiu què volem fer amb l’Educació .

A parer meu és important recordar-nos que si bé no sempre tenim a l’abast poder incidir en transformacions que depenen d’esferes més altes, sí que podem començar per nosaltres mateixos la nostra pròpia transformació. Molt lluny d’aquí, fa més de cinquanta anys , Mahatma Gandhi deia “Sigues tu el canvi que vols veure en el món”. No es tracta de ser Gandhis exactament. Personatges d’aquest nivell n’hi ha un cada molts anys, però sí de recollir aquest esperit dins el nostre petit entorn per començar a moure de peça en peça el gran puzle de la renovació. És una qüestió de compromís i de responsabilitat i de saber si s’hi vol ser.

D’un temps ençà, veig docents de diferents llocs de la geografia peninsular i em complau veure l’enorme capital humà que atresoren la majoria d’ells. Són docents d’entorns diversos que solen coincidir en l’alt grau de compromís amb la seva tasca docent, sovint molt vocacional, i en la gran dificultat que els suposa poder inocular el seu entusiasme innovador en els seus claustres, absorbits massa sovint, en dinàmiques apaga focs. Prenent la paraula d’una de les docents amb les que he tingut el plaer de donar la formació, enyoren claustres vitals capaços de generar moviment transformador.

És sabut que els canvis s’inicien per un petit grup de persones i que després l’efecte contagi fa que es vagin estenent com una taca d’oli fins que s’acaben acceptant de manera àmplia quan aquests ja han anat guanyant la confiança dels qui tenien por.

Em sembla que començar a mirar-se dins un mateix i preguntar-se si s’està disposat a ser el canvi, és el primer pas. Després és necessari connectar amb el sentit que té per nosaltres la nostra tasca i preguntar-nos què volem preservar, perquè necessitem tenir clar els nostres límits saber a quines renúncies estem disposats i a quines no. En darrer terme ens convé preguntar-nos què aportem nosaltres al nostre claustre, i com seria el claustre si nosaltres no hi fóssim.

Segurament ens adonarem que les nostres mirades, opinions i reflexions sobre com ha de ser el projecte educatiu renovador que volem, han de ser compartides i les hem de fer arribar perquè tenim el dret de fer-ho i, els altres companys, el dret de poder-nos escoltar. I començar a caminar, encara que sigui lentament i amb passes minúscules, però sobretot no parar: més val demanar perdó que demanar permís. L’educació ho necessita.

 

Article publicat el dimarts 3 de març de 2015, al Diari de l’Educació

 

Generació C, amb C de contrast

dilluns, 12/01/2015

Quan va començar la crisi, ells tenien uns deu anys o potser menys. Feien vacances cada estiu en boniques cases rurals o bé s’escapaven amb els pares a conèixer altres països. Es van acostumar a tenir , amb facilitat, roba de marca i ginys tecnològics d’última generació. Al sortir de l’escola anaven a diverses activitats extraescolars durant la setmana i era freqüent fer algun àpat al restaurant durant el cap de setmana. En funció de les preferències molts d’ells tenien mascotes al jardí casa perquè vivien amb cases hipotecades però amb jardí.

Podien anar a escoles concertades o públiques, una qüestió que depenia més de la postura ideològica dels pares que no pas de la seva butxaca. Perquè els pares han estat persones implicades de manera esforçada i compromesa amb tot allò que ha rodejat la seva infantesa. Tant , que de vegades fins i tot s’han oblidat d’oblidar-los , s’han oblidat d’ells mateixos per tal de fer dels seus fills el seu millor reflex, tant que fins i tot s’han oblidat de deixar-los caure o de deixar-los equivocar o d’ensenyar-los a anar a comprar el pa.

Aquests nois i noies fills de la classe mitjana dels feliços anys dos-mil, han estat els primers a conviure amb aules plenament multiculturals i han contrastat com cap altra generació, els estereotips culturals d’uns i altres. Ells ens han ensenyat com n’eren de pesants les etiquetes i com ens ha costat de gestionar-les, en determinats moments, als més grans.

Els nois i noies dels feliços anys dos mil són la generació C. La generació C de contrast, la generació que el món adult ha infantilitzat més del compte resolent tots els seus petits entrebancs, no deixant-los lloc a viure la frustració i a aprendre a ser resilients, la generació que de cop s’ha trobat amb un cop de porta als morros quan la festa s’ha acabat. Ara que ja tenen uns disset anys, molts d’aquests joves han vist perdre la feina als seus pares, alguns han vist perdre la casa amb jardí i a haver-se de desfer de la seva mascota perquè a la casa dels avis que els acull, no hi ha lloc. Alguns han vist com tot aquell món protegit en el que vivien s’ha esfondrat sota els seus peus. I els demanem que ho entenguin i que s’adaptin a la nova situació perquè havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

Els joves de la generació C, van a aules el doble de plenes pel que van estar ideades, reben informacions i coneixements sovint molt allunyats de la seva realitat i de les seves necessitats. Se senten molt pressionats a decidir sobre el seu futur i a no equivocar-se perquè si l’erren no tindran feina mai de mai.

Voldrien ser útils però no saben com. Molts d’ells no saben d’ideologies, ni de creences ni saben imaginar nous móns. Bé, saben i coneixen la teoria. A classe els ho han explicat, però mai ningú abans els ha ensenyat a imaginar noves possibilitats, noves utopies. La generació C del contrast haurà de treure’s la son de les orelles molt de pressa. Poques generacions ho hauran hagut de fer de manera tan brusca. Ells, que han estat la generació més ben cuidada de la nostra història.

Entre el son i la vigília, alguns dels nostres nois i noies estan despertant amb el so d’un món angoixat pels trets dels qui mentrestant han aprofitat el temps i han creat una realitat paral.lela que promet tenir un lloc en el món, formar part d’una gran “família” i la felicitat eterna. Mentre uns dormien confortats per la dolça protecció, altres treballaven per esquerdar els ciments d’aquest món segur. I ara estem espantats, molt espantats per la fragilitat en la que hem inserit als joves de la Generació C. Potser algun d’ells, fins i tot escolti els cants de sirena i es deixi arrastrar per l’univers violent d’estètica semblant a la  dels seus vídeojocs amb els que ha passat tantes hores i amb els que s’ha sentit tan acompanyat quan la solitud l’aclaparava.

Patir o gaudir el segon de Batxillerat?

divendres, 12/12/2014

 

màsterHavia escollit aquell batxillerat perquè tota l’orientació rebuda indicava que era el més adient per a ell. El primer curs va ser de descoberta: un nou sistema, nous llenguatges, noves formes d’estudiar. S’hi va anar adaptant. Al principi amb il.lusió, després amb un cert cansament i cap al final amb cert desencant. Un parell de matèries pel setembre van comportar-li un estiu feixuc però finalment ho va aprovar tot. Estava intranquil per un Treball de Recerca que no veia massa clar com afrontar-lo , sense un tutor present ni atent que l’inspirés cap confiança. Havia demanat un canvi però la casuística generada per la baixa de maternitat de la tutora de classe i la seva coincidència amb el termini de dies per a gestionar el canvi , li ho havien impedit. Estrany però cert.

 

Va iniciar el segon curs immers en una crisi personal: amors frustrats, desorientació al voltant de les decisions de futur que se li acostaven i un entorn acadèmic gens càlid. Un còctel poc digerible per a fer front al ritme d’un curs molt curt, molt intens i que no està per punyetes. Es va espavilar com va poder amb el treball de recerca. En acabar-lo se’l va mirar de fit a fit i li va agradar . No estava malament: complia els requisits bàsics i d’aquell tema n’havia après. Un aprovat amb baixa nota el va desmoralitzar, però calia continuar. Les hores dedicades a aquest treball li havien endarrerit les feines i l’estudi de les matèries . El final d’avaluació s’acostava. Tal com havia intuït els resultats van ser decebedors.

 

Les seves dificultats, lluny de fer-se petites , s’engrandien. Sol no se n’estava sortint. Ho veia clar, però què podia fer? Dir-ho al tutor? Dir-ho als pares? esperar que ho notessin? Evadir-se? Els resultats acadèmics van fer saltar l’alarma. Els pares van buscar-li suport i van començar les classes de repàs. Quan preguntava als professors què faltava li deien : falta una mica, esforça’t, no treballes prou, organitza’t!

 

Amb aquelles paraules, ell no en treia res en clar: s’esforçava el que podia encara que per ell aquell esforç tenia poc sentit . No tenia clar perquè havia de lluitar per un curs del qual no veia què li aportava. I entre sentiments de culpabilitat per no acomplir les expectatives posades en ell, es preguntava com podia fer més , com es podia organitzar millor, com podia aconseguir arribar si ningú li explicava la manera. Perquè mentrestant, ell estava molt ocupat buscant-se a sí mateix, a intentar saber qui era i què volia, a entendre perquè la primera relació amb aquella noia se n’havia anat en orris. Però d’això ningú n’hi parlava, i això a ell , li prenia molta energia.

 

Amb el repàs va aconseguir entendre més i escurçar la distància entre ell i el ritme del curs. Una mica més sense que fos suficient per aconseguir un segon trimestre millor que el primer. Malgrat tothom es pensava que abandonaria, ell va fer el contrari. Va decidir continuar lluitant pel curs, es va dir a sí mateix que encara no llençava la tovallola i miraria de demostrar-se que era capaç de sortir del seu propi bucle. Algunes matèries van millorar i fins i tot algun professor li va reconèixer. Es va sentir reconfortat. La inèrcia el va empènyer cap aquell final de curs. I van arribar els exàmens de recuperació. Se’ls va preparar motivat, amb ganes d’aprovar el curs. Havia començat a trobar alguna sortida per a l’any vinent que el començava a il.lusionar. Allò l’estimulava per afrontar un paquet d’exàmens considerable.

 

Va posar-hi hores i molta intenció. Començava a veure la llum al final del túnel. Però el destí havia previst un final diferent al que ell havia imaginat. En recollir les notes va saber que no havia aprovat cap de les matèries que s’havia presentat. Les explicacions van ser vagues i confuses. Seguia faltant la mica, seguia faltant organització, seguia faltant, seguia faltant…

 

Aquesta és una situació tipus dins les moltes possibles a Segon de Batxillerat. Al costat de les experiències frustrades també hi ha les que surten bé i feliçment el noi o la noia troba allò que busca i li dóna sentit cara futur. Unes conviuen amb les altres i solem recordar als que no els va tan bé , l’exemple dels que se’n surten, una tàctica gens efectiva perquè justament per ells la gran dificultat és poder emular aquests alumnes referents.

 

La pretensió de descriure aquestes situacions, per a molts ben familiars, és la de poder donar visibilitat a un patiment que té costos molts alts per a qui el passa. Són d’aquelles experiències que marquen i de les que se sòl aprendre molt, però es poden viure des de la incomprensió o des de la mirada comprensiva de l’entorn de cada noi i noia i a triar jo em quedo clarament amb la segona. Per una raó irrefutable: Quan ens sentim compresos ens obrim , des de l’agraïment, al canvi transformador que ens permet superar els obstacles que ens encallen.

 

Des d’aquestes ratlles un reconeixement cap a tots els nois i noies que al marge dels seus resultats acadèmics, estan fent segon de Batxillerat, estan acabant el seu primer treball de recerca i esperen aquests dies de Nadal per a desconnectar. I qui sap si mentrestant potser poden descobrir què volen ser quan siguin grans!

 

Bones Festes a tothom!