Arxiu de la categoria ‘General’

Amb V de vint-i-cinc

diumenge, 21/09/2014

La V està de moda com poques lletres del nostre abecedari. Tota sola ha mobilitzat milers de persones i ha estat reina indiscutible de tertúlies i debats. No li deu agradar massa a la B, que després de molts anys disputant-se protagonisme i d’ocupar portades de milers i milers d’exercicis d’ortografia, ara la V se li avança i la deixa en clar desavantatge. Però jo avui la necessito per una raó menys transcendent, la necessito pel títol d’aquest article i ja us demano perdó per la falta d’originalitat , perquè molts d’altres abans que jo, ja ho han fet, però em ve que ni pintada.

 

Aquest setembre fa just vint-i-cinc anys que vaig començar el meu periple professional. Fa vint-i-cinc anys que faig de professora de tot allò que cap dins les socials , a secundària. Una xifra que ha fet impacte en mi perquè me n’he adonat que això és un quart de segle, que aviat es diu, i a més, ja no és possible tornar a fer-ne vint-i-cinc més en aquesta professió (ni en cap altre) a menys que l’edat de jubilació s’allargui fins als setanta tres anys.

 

I no és de mi que us vull parlar , encara que em sigui inevitable fer la reflexió des de la meva experiència. Fa vint-i-cinc anys treballar a secundària volia dir treballar al BUP , FP i COU. Els nois i noies hi arribaven als catorze anys, una vegada s’havia fet vuitè de bàsica. Si s’havia aprovat aquest curs, s’obtenia el graduat escolar i si no era el cas, es podia anar a treballar o s’entrava a fer el primer grau de Formació Professional. A BUP, hi anaven tots els que obtenien el graduat perquè socialment era el més entès i el camí més curt per arribar a la Universitat. L’opció de deixar l’escolaritat era aleshores possible i els alumnes més refractaris al sistema solien abandonar aquí el seu aprenentatge per no tornar-hi a entrar pràcticament mai més. Eren temps de poques oportunitats per a ells, però per a aprenents de feines no qualificades i mal pagades sempre hi havia un foradet en tallers i fàbriques.

 

L’any 1989, fa just vint-i-cinc anys el món vivia les darreres fuetades de la guerra freda i el bloc comunista va caure amb tanta rapidesa que els seus habitants no van tenir temps ni de recollir-ne les restes . En un obrir i tancar d’ulls es van trobar en una esfera nova dins la qual van aprendre a viure a marxes forçades. D’aquell moment en podem explicar moltes de les situacions actuals: en caure el gegant comunista, el capitalisme més salvatge es va anar traient la màscara: Atur, corrupció o desigualtat són alguns dels termes fills d’aquells canvis i formen part de la nostra quotidianitat. D’això ara en sabem molt, però no aleshores. Nosaltres vivíem en la Catalunya pre olímpica, eufòrica i crítica alhora i sortida d’una transició recent. Estàvem convençuts que la història avançava en la conquesta de noves cotes de llibertat i aquest esperit es vivia a les aules.

 

Els nois i noies d’aquells moments encara se sentien atrets per les idees i pel debat. A casa, la política era vista amb certa por, però amb molta esperança, qui ens ho havia de dir… Moments com la tornada de Tarradellas i el seu “ja sóc aquí” ,  el retorn de la Generalitat o l’entrada a Europa fent-nos sentir a l’alçada d’aquells pobles sempre més democràtics i més lliures que nosaltres, eren exemples ben recents que donaven per a tertúlies en dinars familiars . En termes d’autoestima començàvem a treure el cap . Tot feia olor d’aire nou i fresc. Segurament ja començo a idealitzar aquells temps, de tot plegat ja fa dies, però estàvem clarament en el costat oposat de la roda del que ens trobem ara mateix. No eren les marques de roba ni la tecnologia més avançada el que regulava el valor que els nois i noies es donaven entre ells. Les relacions humanes vivien les mateixes passions que ara: les més nobles i les més baixes, però els punts de partida eren més simples, més senzills, menys polièdrics que ara.

 

A l’aula les noves tecnologies ni s’oloraven i tot allò d’innovador era sobretot una actitud d’obertura per treballar diferent amb les eines de sempre: paper, bolígraf, cartolina, tisores, retalls de diari . Els materials d’aleshores ocupaven espai , els vèiem, els tocàvem i els estripàvem si convenia. Avui hem virtualitzat molts dels nostres coneixements i hem canviat suports i eines però no tinc clar que hàgim innovat per adaptar l’educació a les necessitats dels nostres temps. L’aprendre de fa vint-i-cinc anys tenia un sentit molt lineal, més pla, més simple si se’m permet. La manera com s’aprenia tenia una correlació més estreta a la manera com es vivia.

 

Avui els entorns d’aprenentatge s’han multiplicat, la tecnologia s’ha sofisticat, els reptes tecnològics ens demanen posicionament: sí o no mòbils a l’aula, com i quan etc. La linealitat ha desaparegut del nostre món educatiu i de la nostra vida , han canviat els rols d’on emanaven l’autoritat i el poder i els avenços neurocientífics ens avisen que el com aprenem té més a veure amb l’emoció i la interacció social que no pas amb la simple transmissió neutra dels coneixements. Però no acabem de trobar com fer-ho. Estem provant a pas lent, agafats a certes seguretats que acaben essent falses . Mentrestant milers de nois i noies es posen els cascs i passen un whatsapp al seu company: kdm aksta nt? Aksta tia ralla…

 

I nosaltres despistats, encara no tenim clar què quan i com han d’aprendre els nois i noies que estan estudiant vint-i cinc anys després d’aquell setembre de 1989.

 

 

 

 

Transformació educativa i transformació social: el repte de les comunitats d’aprenentatge.

dilluns, 21/07/2014

“Som éssers en transformació, no d’adaptació” Paulo Freire.

Empesos per l’entusiasme d’una companya a qui li volem agrair que ens el contagiés,  aquest juliol hem fet una formació sobre Comunitats d’Aprenentatge. Una experiència impactant i altament recomanable que ens ha apropat a un model  educatiu d’èxit. Un model que es recolza sobre els principis de l’eficiència i l’equitat i en l’evidència científica , és a dir en l’aplicació d’unes actuacions educatives capaces d’obtenir els millors resultats en contextos molt diversos. Es distingeixen de les ocurrències que serien aquelles pràctiques que  tot i poder ser innovadores no necessàriament suposen la millora dels resultats educatius.

Les comunitats d’aprenentatge tenen l’aval del CREA , el Centre Especial de Recerca en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats de la Universitat de Barcelona, un fet que ens dóna la mida del rigor científic de les pràctiques educatives i dels objectius que es persegueixen. Els treballs del CREA formen part del projecte INCLUD-ED , el programa d’investigació de més rang científic i amb majors recursos dedicats a l’estudi de l’educació escolar,  dins la Unió Europea.

Com es pot comprovar , és una proposta d’aprenentatge que compta amb una sòlida estructura científica al darrera,  i per tant molt ben armada per donar resposta als principals reptes  de l’educació del segle XXI. Però què són exactament les comunitats d’aprenentatge i quines són les seves principals actuacions educatives?

Les Comunitats d’Aprenentatge són escoles inclusives que pretenen la transformació social i educativa a través de les interaccions i la participació de totes les persones que formen la comunitat educativa. Per aconseguir-ho,  porten  a la pràctica el que s’anomena l’aprenentatge dialògic, un concepte que parteix de la idea que les persones aprenem a partir de les interaccions amb els altres. Quan les persones dialoguem , donem significat a la nostra realitat i construïm coneixement, primer des de la perspectiva social i col.lectiva per interioritzar-lo després, com a coneixement propi. Una idea de l’aprenentatge clarament inspirada en Vigotsky que n’és un dels seus referents.

És per això que en les comunitats d’aprenentatge es compta amb totes aquelles persones que a través de la seva interacció poden donar significat i construir coneixement a tots els nois i noies: mestres, però també famílies, persones voluntàries, institucions i associacions del barri on es troba l’escola , són referents clau. Totes elles poden fer aportacions que beneficiïn i enriqueixin l’aprenentatge i s’entén que la responsabilitat sobre aquest aprenentatge , és compartida.

En aquests centres es defensa el funcionament dels grups heterogenis perquè hi ha el convenciment que les persones tenim capacitats i no dèficits i es posa en valor la transferència cultural de la multiculturalitat com una font de coneixement. S’entén que qualsevol persona pot viure de la forma que vulgui però que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats de realització. Es renuncia a abaixar els nivells d’aprenentatge , tal com sol passar als agrupaments de reforç que hi ha a molts centres, i sobre els alumnes es posen les més altes expectatives. Les interaccions dialògiques ajuden a augmentar les expectatives dels nois i noies  i creen sentit  en relació als seus aprenentatges.

Les actuacions educatives que permeten dur a la pràctica tots aquests objectius són els grups interactius, les tertúlies dialògiques, el model dialògic per a la resolució de conflictes i la participació directa de la comunitat dins l’escola.  El diàleg i la interacció és el fil conductor de totes aquestes actuacions.

Especialment impactants són els grups interactius, una forma de treballar a l’aula en petits grups, cada un dels quals compta amb la dinamització d’un adult voluntari que procura que la tasca assignada pel docent de l’aula es faci de manera satisfactòria per part de tots els aprenents. Cada vint minuts es canvia de tasca de manera que durant una hora de classe s’ha passat per cinc activitats diferents amb els seus dinamitzadors voluntaris corresponents. El diàleg entre iguals és de fet el que acaba assegurant que cada noi o noia arribi a assolir la tasca accelerant globalment el seu procés d’aprenentatge. És habitual que nens i nenes de quatre i cinc anys llegeixin fluidament gràcies a aquesta metodologia i comprovar-ho, posa la pell de gallina.

La implicació dels voluntaris que entren a l’aula, no deixa indiferent. Són habitualment pares o mares, monitors d’esplais , persones vinculades a les entitats del barri, o ex alumnes , de procedències culturals i socials molt diverses que lluny d’entorpir l’evolució dels nois o noies, l’engrandeixen. La comunitat entra a l’escola o l’escola entra a la comunitat? Sigui com sigui , una i l’altra s’apropen i les fronteres es desdibuixen per transformar-se  a l’hora.

Una de les qüestions que m’ha permès descobrir la immersió a les comunitats d’aprenentatge ha estat el grau de connexió existent entre els seus plantejaments i els de l’educació relacional  en la que treballo fa un temps. L’educació relacional es fixa en el valor determinant que té la relació entre estudiant i mestre en el seu procés d’aprenentatge. Una relació que passa per la interacció i el diàleg i que en la seva en absència , l’alumne queda relegat a la invisibilitat. Les comunitats d’aprenentatge ens demostren amb resultats incontestables,  l’enorme pes que té  la interacció en l’aprenentatge de manera que té la capacitat fins i tot , d’accelerar-lo.

També la coincidència en la importància de l’acompanyament en els processos d’aprenentatge. Un acompanyament que es dóna al llarg de la formació i des de més d’un nivell: no només hi ha el mestre que educa , hi ha la mare, hi ha l’àvia, el veí o l’entrenador de futbol: és la tribu qui educa. Un enfoc des d’on es treballa amb el programa Xerpa o tots els projectes d’aprenentatge servei en els que és la comunitat sencera la que s’implica en la formació dels joves.

L’acompanyament en sentit ample és el que relliga moltes de les actuacions innovadores actuals, de les quals hi hauria d’haver una posada en comú . Hauria de ser possible acostar els avenços de les comunitats d’aprenentatge amb les de la xarxa d’instituts innovadors per exemple . Molts esforços que s’estan fent , es podrien multiplicar . A ells els demanaria que ens fessin de referents a la resta de centres , sobretot als de secundària on tenim una gran assignatura pendent: consolidar un canvi educatiu que asseguri l’equitat i l’eficiència , que no renuncïi a les expectatives dels seus alumnes en l’assoliment dels nivells dels seus aprenentatges i que ho pugui fer a través de pràctiques contrastades científicament.

Una reflexió per a l’estiu si més no…

P.D. pàgina web de les comunitats d’aprenentatge: http://utopiadream.info/ca/?page_id=10

 

Xerpes a l’Institut?

diumenge, 22/06/2014

 

          Article publicat al Diari de l’Educació el dia 20-6 - 2014

http://diarieducacio.cat/xerpes-a-linstitut/

Com s’ha d’abordar des d’un centre educatiu el que avui anomenem  fracàs escolar? Abans de prendre qualsevol mesura, primer ens caldria consensuar una definició del fenomen, tenir clar quins són els agents que hi ha implicats i l’abast del fet. Probablement, l’únic element que ara mateix ens permetria posar-nos d’acord d’una manera majoritària, seria el del nombre excessiu d’assignatures suspeses per part d’un alumne, però aquesta és una definició molt pobre que se circumscriu en la mirada  quantitativa però no en la qualitativa.

Carmen Pellicer, una coneguda pedagoga i escriptora afirma que no hi ha nens dolents sinócentres dolents davant les dificultats d’aprenentatge dels nostres alumnes, una afirmació que molts docents no subscriurien per la responsabilitat que els traspassa i per la poca que sembla donar als estudiants. Al meu entendre és una provocació volguda al professorat per tal que se senti cridat a buscar alternatives més satisfactòries a un fenomen que té una característica indiscutible: el patiment que comporta per tots aquells que s’hi troben i a les seves famílies, malgrat de cara enfora no ho sembli.

Els centres educatius aborden aquest fet amb diferents estratègies. La majoria van encaminades als reforços i suports externs i a un contacte més o menys estable entre tutors i famílies. Els més innovadors van més enllà i estan canviant el com arribar a l’aprenentatge: el treball per projectes, l’ aprenentatge basat en problemes, el flippedclassroom , les comunitats d’aprenentatge i l’aprenentatge servei serien noves fórmules més inclusives en la idea de garantir l’aprenentatge per a tot tipus d’alumnat, sense perjudici de ningú.

Dins aquest context d’estratègies innovadores i inclusives, n’hi ha una que m’agradaria destacar avui i que es mou dins l’àmbit del suport personal  en l’etapa adolescent. Es tracta del Projecte Xerpa que aquest curs ha dut a terme l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del Penedès, un centre que vol reforçar l’educació emocional com un dels seus pilars educatius. Aquest projecte té per objectiu acompanyar i donar suport acadèmic i emocional als alumnes que arriben a primer d’ESO, per part dels seus companys de primer de Batxillerat. És a dir, és un projecte de suport entre iguals que té la força imparable del model i exemple que els més grans poden donar als més joves , tot valent-se del valor que els més joves donen a les paraules de companys més grans.

És evident que el nom del projecte fa referència al guiatge que els alumnes de Batxillerat han fet al llarg del curs vers els alumnes que han començat la seva particular ascensió a la nova etapa educativa. L’experiència va iniciar-se amb la formació dels alumnes de batxillerat que es van presentar voluntaris per a fer aquesta tasca. Aquests nois i noies van rebre nocions d’educació emocional i relacional durant cinc sessions del primer trimestre, mentre els tutors de primer d’ESO coneixien els alumnes acabats d’arribar i podien detectar quins eren més susceptibles de rebre aquest acompanyament.

A principis del segon trimestre es va iniciar el procés d’acompanyament pròpiament, dit de manera que es van fer les parelles entre els xerpes de batxillerat i els de primer d’ESO.  A partir d’allà , les parelles s’han anat veient un cop per setmana al llarg del curs i han anat treballant juntes aspectes lligats a la manera d’estudiar, la motivació , l’esforç etc.,  però sobretot s’han fet relacions afectives i d’amistat que han anat augmentant un sentiment de pertinença i de confiabilitat per part dels més petits i un sentit de responsabilitat, d’ utilitat i d’altruisme per part dels grans. La relació feta ha esdevingut amistat en molts casos i ara, tot i havent acabat el curs, mantenen el contacte, preferiblement a través del whatsapp, un mitjà d’especial rellevància entre ells , com tots sabem i fins i tot patim!

Els resultats acadèmics dels alumnes de primer d’ESO que han rebut aquest suport han estat molt esperançadors. Molts d’ells han vist augmentar la seva eficàcia davant els seus estudis i han millorat la seva confiança personal en saber-se acompanyats i recolzats. En les valoracions dels nois i noies guiats , quan se’ls pregunta què han après responen amb aquestes expressions:

“A concentrar-me més”, “ a confiar en mi mateix”, “a organitzar-me millor per estudiar”, “a estar més atent a classe”, “a estudiar dies abans de l’examen”, “a lluitar a fons per mi i pel meu futur”, “a millorar com a persona”, “m’ha donat esperances”...

Expressions gens menyspreables que també comparteixen els xerpes. En aquest enllaç ho podeu comprovar.

http://www.radiovilafranca.cat/actualitat/article/alumnes-de-primer-de-batxillerat-de-lalt-penedes-fan-de-guies-i-suport-a-alumnes-de-primer-deso-en-el-marc-del-programa-xerpa?utm_medium=twitter&utm_source=twitterfeed

Una experiència que ens dóna pistes per on hem d’avançar. És evident que els vincles afectius positius de persones de referència predisposen a un millor posicionament davant l’aprenentatge. I aquest element és substancial pelsnois i noies adolescents  que viuen moments de canvi i els costa entendre’s a sí mateixos i el que els envolta. Un col.lectiu del qual solem constatar molt sovint les dificultats que ens comporta treballar amb ells, però dels qui poques vegades sabem veure i pensar des d’altres òptiques més integradores. El projecte xerpa brinda un suport als nois i noies tot reforçant l’acció tutorial i de la família.

Els països que han desenvolupat més aquest tipus de programes saben que els joves que han rebut el suport d’un mentor milloren els resultats acadèmics, , milloren les seves relacions tot confiant més en els seus pares, i s’allunyen de possibles addiccions a l’alcohol o les drogues. I a més són programes sense gairebé cost econòmic!

Quin és el pes del reconeixement en l’aprenentatge?

dissabte, 10/05/2014

Escola del Bosc 1914-Arxiu fotogràfic de Barcelona

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Article publicat al blog de la Fundació Jaume Bofill al Diari de l’Educació:

http://diarieducacio.cat/blogs/bofill/2014/05/09/quin-pes-te-el-reconeixement-en-laprenentatge/

Deia Vigotsky[1] (1896-1934) que els contextos i les relacions són aspectes determinants en els processos d’aprenentatge. Segons ell, les relacions amb la realitat, són des dels seus inicis relacions socials. Al fil d’aquesta visió entén que en l’aprenentatge existeix la zona de desenvolupament pròxim (ZDP) , que és el nivell de desenvolupament al que podem arribar , acompanyats per la guia d’un adult  que a priori domina millor determinats coneixements o destreses.

 

L’aprenentatge engloba un doble procés, un de construcció individual i un altre de social en tant que les persones formem part d’una comunitat, i tal com diu el professor Àngel Pérez Gómez al seu llibre Educarse en la era digital[2],  el social precedeix a l’individual. És en aquest sentit que les xarxes de relació dels nostres alumnes són fonamentals en la seva formació.

 

La seva identitat es construeix en les múltiples relacions que han mantingut amb els altres. Els éssers humans som el resultat d’allò que el món dels altres ens ha donat. Per mitjà  de la conversa i el diàleg els nois i noies  construeixen la narració del món que habiten. La història de les relacions amb altres persones genera una història personal. Joan Quintana i Arnoldo Cisternas, afirmen al seu llibre Relaciones poderosas[3] que no podem arribar a ser nosaltres mateixos sense els altres.

 

En aquest context és pertinent preguntar-nos per la rellevància que tenen les relacions que establim dins l’aula. Sabem que en bona mesura , de la seva qualitat en dependrà la construcció i formació personal de cadascun dels nostres alumnes. La forma d’estar dins l’aula de tots els que en formem part , configura un món de  relacions que té repercussions directes en la zona de desenvolupament pròxim de cada noi i noia, perquè a banda de la presència individual , hi ha la presència col.lectiva, hi ha el sistema que representa l’aula com a unitat. I com en tot sistema,   qualsevol moviment que s’hi dóna , modifica la posició de la resta. Hi ha nois i noies que se senten còmodes passant desapercebuts, d’altres necessiten sentir-se integrats, i d’altres provoquen contínuament l’atenció de l’adult tot buscant la reafirmació que existeixen. Quin paper doncs hi ha de jugar el docent?

 

Hi ha un terme que fins ara no hem inclòs de manera prou decidida dins el món educatiu, no perquè no s’exerciti, sinó perquè no ho diem ni ho fem de manera conscient i em sembla molt rellevant fer-ho. M’estic referint al reconeixement. Reconèixer a l’altre és la demostració sistemàtica que estàs al costat d’algú, tot definint els termes de la relació que permet després dir-li com el veiem. Per veure als nostres alumnes és fonamental no postergar-los a la invisibilitat que és el pitjor dels càstigs humans. De fet, des que naixem busquem el reconeixement matern que si falta, fa perillar més la supervivència que la falta d’aliment. Ho saben molt bé als orfenats.

 

Reconèixer dins l’aula és estimular les expectatives de l’alumne, lloar la seva capacitat de treball i d’esforç, obrir-los la porta al món adult. És dir-los que tenen un lloc dins l’aula , que la seva presència és important tot fomentant el seu sentiment de pertinença al sistema que configura la classe. També ho és l’agraïment , que dignifica a la persona i genera confiança.

 

Potser introduir el reconeixement i donar-li protagonisme dins l’aula, voldrà dir que haurem de millorar els nostres recursos emocionals i cognitius com a docents, potser això ens demanarà d’una atenció nova. Daniel Goleman , al seu darrer llibre Focus[4] parla de dos tipus d’atenció necessàries a entrenar: l’atenció cap a un mateix per interpretar els missatges interns que ens duen a l’autocontrol, tan necessari per a dur a terme la tasca docent, i de l’atenció cap als demés, és a dir de la preocupació empàtica que vol ser un “compta amb mi”.

 

Els docents hem de promoure el reconeixement a l’aula perquè té un poder enorme en la vida de tots i cadascun dels nois i noies. Ells s’estan construint sobre la base de les seves relacions i com són reconeguts dins d’elles. El professor o mestre és un agent destacat d’aquestes. No ho podem perdre de vista . Per això hem de saber dirigir la nostra atenció en captar cap a on i com hem de dirigir els passos del sistema que liderem , que és l’ aula, per poder inspirar,  per poder aprendre constantment i fer equip amb tots els nostres alumnes. Una bonica aspiració, per bé que gens fàcil, perquè sovint ho fem sense percebre el nostre  reconeixement… o potser sí, quan rebem un agraït retorn de qui un dia vam veure i van sentir ser vistos.

 


[1] http://www.educar.org/articulos/vygotsky.asp

[2] http://www.edmorata.es/libros/educarse-en-la-era-digital

[3] http://www.editorialkairos.com/catalogo/relaciones-poderosas

[4] http://www.casadellibro.com/libro-focus/9788499883052/2199587

Es pot facilitar una educació saludable?

dijous, 17/04/2014

Article publicat al Blog de la Fundació Jaume Bofill del Diari de l’Educació (16 d’abril de 2014)

http://diarieducacio.cat/blogs/bofill/2014/04/16/es-pot-facilitar-una-educacio-saludable/

L’aprenentatge i el desig de saber és una necessitat de tot ésser humà. En paraules de Joan Manuel del Pozo, autor del llibre “Educacionari”[1] i professor de Filosofia de la Universitat de Girona[2], aquest desig de saber es mobilitza per trobar respostes relatives a com és el món, com som nosaltres i com podem situar-nos profitosament en el món. Interrogants poderosos que han servit per bastir part dels continguts que s’aprenen dins l’escolaritat obligatòria, però que no sempre han aconseguit despertar l’interès i la motivació de molts dels nostres alumnes. Malgrat hi ha molts altres factors que explicarien aquesta falta de motivació, avui us proposo una reflexió al voltant del pes d’aquests interrogants amb la intenció d’afavorir un canvi de mirada sobre el fet educatiu.

 

Podem convenir que d’aquests tres interrogants, només el primer s’ha entès com a propi de la formació acadèmica i hem relegat a un pla secundari els altres dos. Molts dels que ens dediquem de fa anys a la docència, sabem que els nois i noies en tant que éssers humans , són la suma integrada de tres facetes bàsiques: l’intel.lecte, l’emocionalitat i la sociabilitat. Existeixen i es fan presents a les aules des d’aquest tot. És evident que en llevar-nos, ni ells ni nosaltres podem triar quina d’aquests aspectes ens enduem a l’escola o a la feina i quina deixem a casa.

 

Som éssers integrals, però la mirada des d’on veiem als estudiants sovint és massa parcial i està centrada en la vessant intel.lectual tot donant per entès que el com som i com podem situar-nos en el món no necessita ser educat en la mateixa mesura. Reconeixem i premiem especialment als qui poden mostrar-nos millor la seva adquisició de coneixements a través d’una determinada forma d’avaluar-los i releguem a certa invisibilitat a aquells que les seves fortaleses no són precisament les habilitats intel.lectuals. Sense menystenir gens ni mica la importància que l’educació ha de donar a l’aprenentatge dels coneixements acadèmics, que és clau, tampoc hauríem de menystenir gens ni mica la importància de poder educar i educar-nos en saber qui som i com ens podem posicionar en el món, perquè sembla bastant obvi que aquests interrogants tenen molt de pes en allò que desperta i dóna sentit al desig de saber humà.

 

Definir com som, és un dels aprenentatges que anem fent al llarg de la vida sense que ningú ens n’ensenyi massa , sense un mirall on referenciar-nos i poder-nos fer el nostre propi esbós personal quan aquest aprenentatge necessita més que cap, de  la mirada dels altres: per a aconseguir una escolaritat saludable necessitem ser vistos i compresos dins el cosmos educatiu com a éssers únics i singulars que tenim sentit d’existir per a nosaltres mateixos, com a éssers subjectes de fortaleses i de talents que estan en construcció.  En aquest sentit, l’amor pedagògic del qual parla Joan Manel del Pozo, hauria  d’aconseguir integrar el concepte de diversitat de manera plena i esdevenir l’eix del fet educatiu.

L’educació vista des de la diversitat entén que cadascú és important. Si sabem com som i ens sabem acceptats per ser com som, el desig de saber no s’atura.

 

L’educació ha de fer lloc a la possibilitat que els nois i noies coneguin què senten , què pensen i com actuen. Que puguin apropar-se a les seves emocions i els posin nom. Que descobreixin quines creences, pensaments i accions han de modificar si no els serveixen , amb la finalitat de trobar el seu equilibri, la seva harmonia i la seva dignitat. No hi ha una escolaritat equilibrada i reeixida per un noi o noia afectat per una emoció negativa, ni per una creença limitant que el faci actuar des de la por. Els beneficis de treballar com som , són positius per a la construcció personal, però ho són també per arribar a l’aprenentatge significatiu. La neurociència ens diu que sense les emocions no l’aconseguim.

 

Francisco Mora[3], autor de “Neuroeducación”[4] i doctor en Medicina, afirma que només s’aprèn allò que s’estima i que la cognició i l’emoció és un binomi indissoluble que ens porta a concebre que no hi ha raó sense emoció[5]. En aquesta línia diu que tot allò que porta al coneixement com la curiositat, l’atenció , la memòria o la presa de decisions  requereix de l’energia que anomenem emoció. La neurociència doncs, ens confirmaria aquesta correlació estreta entre el món emocional que ens defineix com a éssers singulars i l’aprenentatge de coneixements.

 

Cap a on em dirigeixo? On estic i a quina distància estic de l’objectiu? Què necessito per rendir millor? són les preguntes sobre les quals ha d’avançar qualsevol noi i noia en la seva escolaritat i no es poden plantejar des de l’esfera única del raonament intel.lectual. Són les preguntes que ens entronquen amb el situar-nos profitosament en el món , les que ens acosten al sentit d’allò que fem. Darrera d’elles, hi ha altres preguntes transcendents : perquè és important per mi aquests estudis?, què necessito? a què no vull renunciar? amb quines persones necessito comptar? Connectar-nos amb les finalitats d’allò que fem, dota de sentit les nostres accions i això cada vegada pren més rellevància l’escola, perquè quan ens podem respondre podem posar l’esforç, la nostra energia i el nostre compromís per arribar a la meta somniada. Un repte sens dubte que la nostra educació no pot defugir.

 

Barcelonada

divendres, 14/03/2014

 

Ja fa temps que, aquells que exercim la docència a secundària , necessitem  replantejar-nos permanentment  el nostre treball a l’aula . Els canvis vertiginosos en l’actual marc tecnològic i social,  han vinguts acompanyats de canvis substancials en la manera d’entendre i comprendre la realitat dels nostres joves. Podríem dir que conviuen de manera natural amb la complexitat i la incertesa i alhora en una connectivitat contínua que ha variat de forma sensible la seva forma d’entendre les relacions. Un amic “íntim” pot ser algú a qui no es veu gairebé mai , però amb qui es “parla” diàriament a través de les xarxes socials. La seva manera d’aprendre va molt condicionada a tots aquests factors i això ha posat contra les cordes les metodologies tradicionals. S’escolta, es fa i s’és d’una altra manera. L’atenció, qualitat imprescindible en tot aprenentatge,  s’ha vist directament afectada per aquestes transformacions.  S’ha imposat l’alumne multitasca, amatent  a múltiples feines possibles a la vegada però poc centrat en cap d’elles. Una realitat que ens obliga a repensar les formes d’aprenentatge dels nostres alumnes per tal d’adequar-les a les seves necessitats i a l’adquisició de coneixements i competències pròpies del segle XXI.

Sensibles com pocs en aquest procés d’adaptació a les noves formes d’aprenentatge, l’equip  LaceNet  que agrupa docents de la comarca del Bages,  han dut a terme un gran nombre d’activitats en les que el seu denominador comú ha estat el treball  telemàtic col.laboratiu i cooperatiu, tal com es pot comprovar a través de la seva web (http://www.lacenet.cat/) i han demostrat que les seves propostes són d’impacte i significat profund  pels nois i noies que els han realitzat.

En aquestes ratlles voldria destacar una de les seves experiències . Es va desenvolupar la setmana del 24 al 28 de febrer coincidint amb el Mobile Worl Congress i hi van participar vuit Instituts de Secundària: INS Cal Gravat, INS Pius Font i Quer, INS Lluís de Peguera i INS Guillem Catà (Manresa), INS Llobregat (Sallent), INS Quercus i SINS Cardener (St. Joan de Vilatorrada), INS Castellet (St. Vicenç de Castellet).

L’activitat va ser batejada amb el nom inspirador de la Barcelonada en iniciar-se a l’Institut Cal Gravat de Manresa el curs 2012-2013. Després de l’èxit que va tenir , la van convertir en un projecte col.laboratiu amb la restat dels Instituts esmentats,  que la van redimensionar.  El seu objectiu principal és ben senzill: aconseguir que els alumnes de quart d’ESO d’aquests instituts aprenguin a moure’s i orientar-se per Barcelona amb l’ajut d’una eina ben coneguda: el seu mòbil. Els nois i noies han hagut de trobar cinc punts de la ciutat, mitjançant uns targetons amb codis QR i unes aplicacions per a mòbil amb realitat augmentada. Una activitat  que ha aprofundit en les possibilitats tecnològiques del mòbil i en el coneixement del medi des d’un punt de vista experimental: moure’s per una gran ciutat vol dir prendre decisions de plans molt diversos que s’accentua quan les persones no hi viuen i desconeixen la ciutat que trepitgen.  Col.laboració i cooperació són verbs fonamentals en aquestes circumstàncies, verbs que s’apunten com a imprescindibles quan es dibuixen escenaris de futur.

Val a dir que una activitat d’aquesta envergadura requereix una preparació prèvia que no es fa amb poques hores. A vegades es necessita més d’un curs sencer perquè vol molta claredat en l’objectiu i molta concreció en els passos a donar. Vol coneixement tècnic i molta intel.ligència emocional. L’entesa en els acords no és possible sense generositat . Molts projectes es perden a mig camí per aquestes raons. Mai té prou reconeixement tota aquesta tasca callada  silenciosa dels docents que fan del seu dia a dia un projecte innovador, col.laboratiu i exemplar sense defallir malgrat hi hagi dies que fa acte de presència la frustració. És per això que el projecte  Barcelonada s’ha de conèixer, s’ha d’escampar, s’ha de reconèixer: És una experiència d’aprenentatge profund i de demostració del to i del múscul d’aquest col.lectiu docent que viu la seva professió des de la passió i la vocació en temps incerts. La Palmira Santamaria, el Jordi Marín, la Maria Estruch, el Toni Tubio, el Jaime López, el Jordi Corominas, l’Ignasi Cebrian, el Joan Carles Sampera, el Nasi Puig i Ramon Barlam, amb el suport de la resta de l’equip LaceNet-Secundària:  Josep Guzman,  Núria Reguant, Dolors Marina, Rosalia Muñoz, Àlex Martínez, Maria Pilar Moreno, Joan Closas, Àngels Basiana i Yolanda Garcia l’han fet possible. Els seus alumnes no ens deixen dubtes de l’èxit amb el qual es va cloure la Barcelonada. Podeu comprovar-ho a continuació:

“Es una activitat molt bona, a part de que estàs aprenent t’ho passes molt bé! Crec que s’haurien d’organitzar més activitats amb altres instituts, perquè és molt maco.”

“La Barcelonada està molt bé ja que aprenem a moure’ns per Barcelona sols sense ningú, només amb l’ajuda d’internet i mapes.”

“M’ha semblat molt divertida i diferent, en general m’ha agradat molt la manera en que s’ha organitzat tot. Ha sigut molt divertit participar-hi.”

“Hem après curiositats de diferents llocs de Barcelona. El fet d’utilitzar les noves tecnologies és una bona idea.”

“Trobo que és una idea molt interessant i útil per la gent de la nostra edat.”

“M’ha agradat molt fer la Barcelonada, m’ho he passat molt bé. I he aprés com guiar-me per Barcelona, que pensava que el meu grup ens perdríem i ens ha sigut molt fàcil trobar els nostres punts. Espero tornar-hi l’any que ve!”

“Ha sigut molt divertit, ben organitzat i molt útil. Sola la majoria de punts no els hagués pogut trobar, en canvi en grup ho hem aconseguit…”

“Crec que ha sigut una activitat interessant, per poder aprendre a desplaçar-nos en una ciutat tan gran, ja que mai sabrem si en el futur ens pot fer falta.”

 Podeu veure també: http://diarieducacio.cat/barcelonada/

http://barcelonada.cat/

Cinc factors per a una tria vocacional

dissabte, 8/02/2014

 

“Tots tenim un talent innat i un gran potencial per explorar”. Valentí Fuster.

Una de les tasques importants dels nostres joves és haver de decidir què voldran ser de grans. Una tria gens fàcil que sovint es fa sense haver-li dedicat massa temps malgrat la seva transcendència. Així, el que els decanta cap a una elecció determinada , pot tenir més a veure amb una manera de sortejar dificultats o situacions percebudes com a poc gratificants, que no pas en una tria vocacional.

Val la pena doncs, poder treballar amb els nois i noies uns criteris que els permetin desenvolupar després, un projecte personal propi que faci possible el desplegament del seu potencial. Per a fer-ho necessitem temps , dedicació i atenció, però a la pràctica pot ser molt rendible. Hi va la seva autorealització  i el seu encaix dins la societat, factors imprescindibles per al benestar individual i col.lectiu tal com ens ensenya la piràmide de Maslow.

L’acompanyament i l’orientació per a treballar els criteris que portaran a la tria, em sembla fonamental per als adolescents que estan encara en el procés de construcció de la seva personalitat.  Els pares i els docents dediquem temps a informar i a explicar,  però hi ha molt poc espai per a l’observació i la reflexió personals i aquestes haurien de ser peces  presents en el procés d’orientació i presa de decisions.

Al meu entendre hi ha cinc  aspectes clau a treballar per a poder fer una bona tria:

1. Una mirada als nostres referents personals i vivencials.  Els moments i les persones que han estat significatives per a cadascú, han conformat  el paradigma i les creences des d’on veiem el món. Ens definim a través de la nostra experiència i les nostres xarxes de relació.

2.La descoberta de les  fortaleses des de les quals es mou tot projecte personal. Es tracta  d’acostar-se a les capacitats i habilitats que ens acompanyen . Per a fer-ho ens podem valer d’una caixa d’eines dins la qual hi trobem l’autoconeixement  que és la capacitat de poder apartar-nos de nosaltres mateixos i observar-nos, la imaginació que ens diu que “puc contemplar noves possibilitats”, la voluntat independent  des de la que “tinc la possibilitat d’elegir” i la consciència entesa com  aquella veu interna que ens diu el que està bé i el que està malament.

3. El cercle de la motivació: Valentí Fuster en parla en el seu darrer llibre (de títol igual)  i divideix aquest cercle en quatre trams que van de la passivitat a la frustració , de la frustració a la motivació i de la motivació a la satisfacció. Per Fuster la motivació va lligada a l’entusiasme, aquest impuls interior que ens provoca el moviment. Descobrir en què ens entusiasmem i en quina activitat el temps ens flueix, parla molt de nosaltres. José Antonio Marina ens diu que la motivació, el tenir ganes de fer alguna cosa ens porta al voler fer-ho , és a dir en voluntat de fer-ho i quan tenim la voluntat, ens identifiquem amb ella i ens hi comprometem. L’experiència em diu que poder descobrir el que motiva a una persona, el que la fa moure i aixecar-se cada dia del llit és l’eix de la seva essència vocacional i quan es descobreix això, la tria és a tocar.

Però com encaixem dins aquesta recerca de la motivació allò que té a veure amb les dificultats, l’esforç o l’exercici del deure? La tendència humana és a evadir aquesta part poc gratificant i busquem recompenses immediates. No és una tema menor, abans dèiem que poden condicionar les decisions sobre la tria. Sean Covey  encaixa aquesta qüestió distingint la zona de comoditat , entesa com aquella en la que no hi ha risc i hi trobem les coses que ens agrada fer,  amb la zona de valentia, en la que hi ha riscos i reptes, incertesa, la possibilitat d’equivocar-nos i fallar, però és també la zona de les oportunitats i la que ens fa possible aconseguir el ple potencial.  Hi poden haver dubtes i temors davant les decisions, però dreceres que ens permetin evadir les dificultats no,  sobretot si es tracta de donar pas a l’esdevenir-se, a ser allò que un és cridat  a ser.

4. Els valors que formen part de l’eix essencial d’una persona. Són qualitats que en exercir-les ens fan millors i amb alguns ens identifiquem més que amb d’altres, de tal manera que difícilment en un futur ens trobarem còmodes amb activitats que els contravinguin o que ens plantegin un dilema moral. Alinear-los en l’eix de la tria facilitaran la decisió a prendre.

5. L’encaix a la societat: Els éssers humans som relacionals. Qualsevol projecte personal de vida s’esdevindrà dins un context social i cultural. En l’acompanyament a l’hora de fer una tria, hem de poder plantejar cap a on es vol caminar. Hi ha d’haver sentit en la ruta que s’iniciarà , i el seu sentit  es desenvoluparà en la societat en la que es viu. Saber com un s’hi vol inserir, amb quines persones necessàries haurà de comptar , com s’hi vol relacionar, per a qui  o per a què es voldrà destinar  l’energia  personal és una dimensió molt important a l’hora de triar i potser poc contemplada. En aquest sentit , trobo que la figura del mentor que confia i creu en la persona que està elegint el seu futur és d’altíssim valor qualitatiu. Com diu Valentí Fuster, tenir algú a prop que sap apreciar les possibilitats d’una persona  i que l’anima a avançar és un regal inestimable que et fa la vida.

Cinc elements per una proposta que necessita de moltes complicitats, però certament és imprescindible comptar amb la de qui té a les seves mans la presa de decisió. El seu posicionament davant l’ocasió gairebé única de poder escollir, marcarà en bona part qui es trobarà pel camí i qui no. Però està clar que com a mínim, nosaltres, tots els que formem el seu entorn adult, hi hem de ser.

 

 

15 de gener de 1939: El llegat de Robert Capa

dilluns, 20/01/2014

“Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que es pot tenir la raó i ser derrotat , que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté cap mena de recompensa”

Albert Camus

 

 

Les primeres vegades que vaig sentir a parlar de la Guerra Civil va ser de la mà de la meva àvia, una dona que aleshores tenia vint anys,  vivia a pagès, tenia un enamorat que va haver de marxar al front  i dos cosins que mai van tornar. Una història com la de tantes dones de l’època , que va explicar-nos als néts fins a la sacietat , intentant inocular-nos un esperit pacifista. Ho va aconseguir sobradament. La captivadora manera de contar les seves històries podia transportar-nos als escenaris  de la guerra, tot saltant-nos la barrera del temps i revivint la duresa del conflicte. Ella ja no hi és però la imatge que em vaig fer de la Guerra Civil  ha quedat condicionada al seu relat, tan subjectiu i tan parcial com el de cadascú que la va viure i tan comú alhora pel que fa a l’horror viscut.

Aquesta setmana , aquest record m’ha tornat a la  memòria de manera nítida en veure el magnífic reportatge del programa Sense Ficció, “El món on volíem viure”, dirigit per Oriol Querol i  dedicat a les fotografies que Robert Capa va fer el 15 de gener  de 1939 a la Nacional 340 entre Tarragona i Barcelona,  quan milers de persones iniciaven el seu dramàtic èxode cap a l’exili amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya. Un espai geogràfic que és el mateix des d’on jo escoltava les històries de la guerra.

La Palmira, que era la meva àvia, m’havia descrit moltes vegades com havia viscut l’arribada de l’exèrcit franquista. No et pots imaginar la quantitat de persones que vèiem passar i els avions darrera llançant-los bombes sense tocar-los , deia ella. Confesso que he somniat moltes vegades aquest malson que tan bé va captar la càmera i l’ull del fotògraf Robert Capa.

L’Oriol i el Carles Querol  van seguir el fil de les seves fotografies i això els va dur fins a  l’International Center of photography de Nova York, on es guarden els negatius i còpies d’aquestes imatges d’alt valor testimonial.  Les fotografies han donat lloc al reportatge gràcies al qual hem pogut conèixer el detall d’aquell quinze de gener de 1939 , i hem pogut posar noms i cares als protagonistes que mai haurien volgut ser-ho en aquelles circumstàncies.

No sé de quina pasta han d’estar fets els fotògrafs de guerra, a mi se m’escapa, però sí que sé que sense ells,  les veritables víctimes de les guerres, les víctimes anònimes i innocents no haurien existit en la memòria col.lectiva i més dins el context de la dictadura franquista que va despreciar-los en totes les seves formes possibles. “L’amor és l’amor i la guerra és la guerra” diu en aquest reportatge Peter Van Agtmael, fotògraf de guerra de l’agència Magnum, acostumat a veure’n moltes i sobretot a captar-ne l’essència comú en totes elles: Destrucció, dolor, desolació, desesperació i mort.

Aquestes paraules traduïdes en imatges són el compendi del reportatge de Capa, són  l’essència de la guerra. Entenc que si té algun sentit captar aquesta essència i deixar-ne testimoni , ha de ser  el de despertar la mínima empatia vers la gent que la va patir i  canviar el pas de les inèrcies que hi condueixen. Em resisteixo a creure que siguin inevitables i consubstancials a la mateixa persona. No vull creure’m que en tant que podem generar amor, també podem generar guerres. Com a éssers relacionals aspirem a altres expressions de la manera de resoldre els conflictes, de la nostra manera de ser.

Hem de considerar normal i inevitable la indefensió amb la que han d’afrontar la guerra la població civil? Hem de considerar inevitable i normal el desplaçament dels refugiats innocents sense cap condició de vida digne i després de perdre ho tot? La càmera de Robert Capa sembla respondre’s a aquests interrogants com ho segueixen fent els reporters de guerra actuals. La guerra en aquest sentit, com diu Gervasio Sánchez , no ha canviat amb els anys.

Aquest reportatge de factura impecable té un ritme que sembla voler respectar el dolor dels refugiats  i superposa les imatges de fa setanta cinc anys amb els espais geogràfics actuals, un recurs visual que té el poder d’apropar-nos amb força als nostres avantpassats. El vespre que vam veure “El món on volíem viure” vam conèixer l’Aroma, aquella nena sobre el carro que marxava amb l’àvia i un tiet. Per primer cop vam saber de la seva vida posterior, un fet molt poc freqüent  perquè de la resta dels refugiats no hem sabut gairebé res més de la seva sort. Em fixava en aquella dona embogida que donava tombs al seu carro bombardejat o en la mirada angoixada de les mares amb criatures que no sabien si podrien assegurar la seva supervivència. Persones grans caminant en silenci i dignitat, perquè  cap exèrcit  la pot arravatar. I aquell calçat, espardenyes de set vetes a tot estirar, per fer el camí cap a l’exili en ple mes de gener…

Un preu molt alt el que van pagar tots els exiliats d’aquella guerra, com ho és el que es paga en qualsevol guerra. Aquella guerra va ser la seva guerra però és també la nostra. Del seu llegat i del silenci forçós després imposat, hem intentat reconstruir un país a recer  de nous conflictes, però ens està costant superar els esquemes que hi van conduir. Arrastrem actituds inflexibles, de sordesa a les paraules de l’altre, de falta de reconeixement de la legitimitat de  l’existència de l’altre i ara que avancem en la construcció d’una nova realitat de país, ens aniria molt bé no perdre de vista quines actituds van fer fracassar la convivència aleshores i van arrastrar a la població cap aquell desastre de dimensions tan enormes.

Gràcies Robert Capa i gràcies equip del “Món on volíem viure”per recordar-nos-ho.

 

 

 

Vull ser Neymar

diumenge, 12/01/2014

Ja fa temps que a casa , com a moltes de les cases del nostre país, els caps de setmana estan supeditats al calendari dels partits de futbol del nostre fill. També ho estan els alguns vespres de la setmana quan té els entrenaments. Ni els exàmens ni el cansament són excusa per a saltar-se’ls. Només la febre pot ser un fre . Dies freds i gelats que per altres causes no es mouria de casa, el fan sortir corrent a la seva cita. El grau de compromís i d’implicació que el meu fill té pel seu esport predilecte,  no té comparació amb cap de la resta de les seves activitats, i per descomptat tampoc amb els seus estudis, que es troben en un graó inferior al futbol dins  la seva escala de preferències.

Després d’uns quants anys seguint de prop les lligues corresponents del futbol base, he constatat que aquest és un fenomen molt comú i digne d’anàlisi. No crec que exageri gens en dir que en aquests moments el futbol base està complint una funció social de primera magnitud i fins i tot crec que ha catalitzat  en bona part , el desencís i el malestar de moltes famílies pel que fa als efectes de la crisi actual.

Aquesta afirmació que pot semblar un xic frívola se sustenta en una realitat viscuda en els camps de diferents barris i ciutats de la geografia catalana. Em segueix sorprenent veure la quantitat de pares implicats en les juntes del diferents clubs de futbol, o fent de delegats dels diferents equips, o simplement amb l’assiduïtat i passió amb la que van cada setmana al camp per veure els seus fills. El futbol es viu , en la majoria de llocs, com una il.lusió, com una possibilitat de futur, com un fet aglutinador que reforça un sentiment de pertinença. Crea equip en els fills, però també entre els pares.

Molts dels nostres fills troben en el seu club futbolístic un espai que potser no tenen fora . Alguns reforcen el seu autoconcepte gràcies al gol que han marcat a l’equip contrari rebent les abraçades dels seus. Alguns han aconseguit integrar-se dins la nostra societat gràcies a xutar bé la pilota, encara que la seva pell sigui més fosca que els de la resta. El futbol base ha estat , com la majoria dels esports, un factor integrador l’abast del qual encara no hem vist , però entenc que quan aquestes generacions arribin a l’edat adulta, hauran fet un pas de gegant en aquest sentit.

Val a dir que no tot són flors i violes en el futbol base. Un esport és una activitat extraescolar, la majoria dels nostres fills, no seran futbolistes professionals . Està molt bé que mentre duri, se sentin part d’un equip i estimin el seu club, però en aquests moments , entre tots, estem donant al futbol una categoria de prioritat. Potser a falta d’altres referents, el futbol ha vingut a ocupar l’espai en el que haurien d’estar jugant les idees, la cultura, o la mateixa societat. Si el futbol ocupa aquest espai, on col.loquem la resta d’aprenentatges prioritaris en la formació dels nostres fills?

Estaria bé que els pares equilibréssim millor la balança d’aquestes prioritats, tot intentant traspassar la capacitat d’esforç i de compromís que els nostres fills posen  en el futbol, als seus estudis, dels quals a la majoria sí que els depèn el seu futur. Una qüestió gens fàcil quan molts dels jugadors joves volen ser Messi o Neymar i el seu entorn valora el triomf espectacular i milionari. Què passaria si la meitat de l’esforç que posen per entrenar determinades jugades la posessin també en el seu aprenentatge? Quan un fet el vivim des de la passió no ens importa passar-nos hores entrenant i caient i tornant a començar, però no és precisament això el que fa falta per aprendre determinades “jugades” acadèmiques?

També m’espanta observar les expectatives que posem pares i mares en els nostres nois i noies tot creient que ells són els millors. Els exercim una pressió per al triomf que respon més a el nostre orgull de pares que el de la veritable raó que pretén l’esport base. Els entrenadors i àrbitres ens en podrien explicar moltes d’històries: pressions , crits , insults viscuts prop del terreny de joc i que s’allunyen del seu objectiu formatiu. En els equips s’hi aprenen valors importants com el de saber esperar el torn, regular la impulsivitat quan es rep un atac, a exercir un sà companyerisme aplaudint el gol que hauria volgut fer un mateix, a ser humil quan hem de cedir el pas al terreny de joc al company que encara no ha jugat . Una llista de virtuts del joc en equip que no cabrien en aquest article i que al meu parer són els que hem de procurar destacar tots els qui estem implicats d’una manera o altra en un esport base.

L’alfabet de la sexualitat adolescent

dilluns, 16/12/2013

“Vivir el Sexo. El hombre que aprendió a vibrar” és un llibre de Francesc Granja que de manera molt valenta i sincera, explica la transformació de la seva vida sexual i personal , després de tenir un accident de cotxe l’any 1994 que el va condicionar a viure en cadira de rodes des d’aleshores: “Em vaig quedar tetraplègic , sense la capacitat d’estimular un sol muscle des del pit fins als peus”, explica en iniciar el relat de la seva història.

Des de la visió personalíssima de la seva experiència , el llibre ens obre la porta a tot un nou univers de la sexualitat, fet d’energia i emoció més enllà de la genitalitat . Per a poder explicar aquesta transformació, el Francesc ha trencat tabús i prejudicis antics des dels quals havia construït una visió peniscèntrica de la seva sexualitat, però sobretot ha  fet un profund viatge al seu interior i ha despullat  la seva ànima. Així  ha pogut reescriure un guió que semblava immutable fins llavors i en fer-ho ha descobert un concepte superior de l’amor: “el que sí que m’atreveixo a deduir és que la metamorfosi de la meva sexualitat, més enllà de la tetraplègia, o potser gràcies a ella, ha passat inel.ludiblement per a la presa de consciència. Pel despertar energètic i emocional” ens diu.

A banda de recomanar la lectura d’aquest llibre transformador que no deixa indiferent,  el relat de Francesc Granja ens aporta reflexions  per a les nostres particulars vivències sexuals des de les quals podem descobrir la influència que hi han exercit els nostres sistemes de valors i de creences , la majoria de vegades apreses en els entorns des dels quals hem crescut. Quan ens adonem del pes que hi han tingut , ens preguntem si tenim la sexualitat que volem, si és la que necessitem i sobretot des de quin model de referència l’estem construint. Jo no puc evitar preguntar-me per la sexualitat dels nostres joves: quins són els valors o creences i models de referència des d’on estan vivint les seves experiències sexuals?

Fa temps que detectem una revifalla significativa de les actituds masclistes , de control i domini entre les parelles adolescents . També veiem, com tot l’entorn mediàtic que els envolta s’ha erotitzat de manera aclaparadora: crida molt l’atenció el tipus de publicitat predominant  en la que la seducció i la incitació al sexe apareixen de manera constant. En aquesta publicitat , la noia és bàsicament un objecte de desig per als ulls d’un mascle que espera ser caçat. Aquestes imatges impregnen la realitat adolescent. Les aules adolescents també s’han erotitzat. Lluny de voler satanitzar el sexe entre adolescents, sí que em sembla que els models de referència actuals convoquen més cap a una sexualitat del gaudi immediat més que no pas cap a la descoberta entre  dues persones que comparteixen una intimitat des del respecte més absolut per l’altre.

Diria que de sexe en saben molt menys del que ens imaginem, fet que no vol dir que no el practiquin, al contrari: s’inicien força d’hora però hi arriben poc alfabetitzats. Què han après de la sexualitat? La seva fisiologia, alguns perills, el preservatiu en alguns casos i poca cosa més. I tot els empeny a practicar-lo: les seves hormones, els entorns d’amistats, les ganes de traspassar límits, un món erotitzat al seu voltant.

Els parlem de sexe més enllà d’intentar protegir-los del perill, alguna vegada? Tinc la intuïció i gairebé la certesa que el coit i la penetració són les formes preeminents de la pràctica sexual jove.  Els models que reben els condueixen cap aquí.  No hauríem de trobar els moments i la manera de parlar obertament de la sexualitat en majúscules entre els nostres joves? La seva arribada al món del sexe seria més feliç si abans coneguessin l’alfabet que ofereixen els sentits humans per a descobrir-nos: tacte, petons, abraçades amb totes les sensacions associades que hi van relacionades. Infinitat de formes de compartir-se que no passen únicament per la penetració.  Formes de descoberta de la sexualitat més properes a la satisfacció mútua i que van més enllà del gaudi físic. Potser es cremen etapes perquè hi ha el convenciment que l’únic sexe que val és el que acaba amb coit? No és fruit d’una concepció de domini més que de connexió,  aquesta? Diria que els models de referència actuals són cecs al reconeixement de l’altre, d’algú que és mereixedor d’unes atencions i respecte i premia més la satisfacció immediata d’una pulsió física individual més que la satisfacció plural.

M’agradaria molt estar equivocada en aquest terreny, però crec que ens hem de despullar de prejudicis i dels tabús que ens impedeixen parlar, compartir i reflexionar amb els nostres joves de la seva i de la nostra sexualitat. Rebre models més amorosos sempre contribuiran a definir una bona autoestima sexual i personal i de retruc a una millor salut relacional i social.

Francesc Granja diu que el seu canvi de paradigma va  esdevenir-se quan va passar “del veure al mirar, del sentir a l’escoltar, del menjar a l’assaborir, del tocar a l’acaronar, del sexe instintiu al sexe conscient. De l’ésser instintiu , a l’ésser emocional. Aquest és el repte, aquesta és la possibilitat.” Tot un model de referència  que ens inspira a mirar-nos de nou,  l’educació de la sexualitat.