Arxiu de la categoria ‘General’

BREUS RELATS D’ESTIU 3. Passatge a casa

dimecres, 12/08/2015

IMG_6860No sempre és fàcil comprendre com fem de pares. Ens podem sorprendre a nosaltres mateixos o veure’ns sorpresos per amics o parents, actuant d’aquella manera que havíem jurat i perjurat que mai faríem. Però la vida té la sàvia virtut de posar-nos constantment a prova i més encara quan els fills entren en aquesta etapa, ara tan difusa -sabem quan comença però no sabem exactament quan acaba- que anomenem adolescència i post adolescència.

 

La Mireia té dos fills de vint i divuit anys i ens els dos darrers, ha viscut amb intensitat els seus continus canvis d’humor impregnats d’eufòria i de rebuig alhora. Uns alts i baixos anímics que els han dut a sortir de casa per trobar altres cases amb companyies més plaents que la seva. La Mireia sap ara, que aquelles sortides han estat fugides a la pressió familiar rebuda de manera inconscient i subtil. Una pressió que els ha recordat constantment que en aquesta vida han de ser o fer alguna cosa de profit.

 

Ella era de les que s’havia jurat que mai acceptaria que casa seva es convertís en l’hostal dels seus dos fills, s’havia jurat impedir que casa seva fos el receptacle de la roba bruta i un menjador sense horaris, que fos la terra de pas, una estació de trànsit. S’ho havia jurat de manera tan vehement que quan s’hi ha trobat s’ha sentit traïda pels seus fills però sobretot s’ha sentit traïda per ella mateixa per no haver-ho fet millor i haver contravingut un posicionament en el que confiava ser coherent.

 

En aquest moment de disgregació de la seva vida familiar ha conegut el gust amarg de la solitud i en el més pregon dels seus silencis se n’ha adonat que ara és el moment del seu propi retrobament. Se n’ha adonat de la fragilitat de molts dels posicionaments que pregonem a tort i a dret abans d’haver-los d’exercir i de com, essent necessaris, han de ser-nos guia però no cotilla. Ha decidit que ara que la seva vida ha quedat més al descobert, es convertirà en una passatgera més de casa seva, amb entrada i sortida gratuïta i que amb aquest nou rol podrà gaudir, com ho fan els seus fills, de l’anhelat retorn a casa.

 

No sempre és fàcil comprendre com fem de pares. Ens podem sorprendre a nosaltres mateixos…

BREUS RELATS D’ESTIU 2. Un dubte que no cal

divendres, 31/07/2015

IMG_6617El coneixia de l’escola, al Manel. Un home discret, intel.ligent, molt humil. Va estudiar enginyeria agrònoma i les ganes i un cop de sort el van dur a convertir-se en professor de secundària. Allà va descobrir que aquella era la seva autèntica vocació i s’hi ha dedicat amb passió. Però el Manel no és un profe estrella perquè malgrat viure bolcat preparant les classes i formant-se, dins l’aula es mou amb malaptesa, li costa expressar-se amb fluïdesa i a vegades això el dificulta relacionar-se amb determinats perfils d’alumnes.

Fa un parell d’anys un seguit de circumstàncies personals el van deixar exhaust i la seva feina se’n va ressentir greument. Van començar a dominar-lo l’insomni i sentiments de culpa i d’aquí a l’infern només hi ha un pas. Les classes es van convertir en un malson, els pares es queixaven i la direcció li va recomanar agafar la baixa.

El Manel m’explicava amb serenitat aquesta experiència , ara ja superada després de moltes hores de teràpia i treball personal. Quan li vaig preguntar què l’havia fet sortir del pou, em va dir taxatiu: Adonar-me que la meva vàlua personal i la meva capacitat docent no estaven en joc i que havia d’aprendre a posar límits a la meva entrega desmesurada a la feina sobretot en els moments en els que les circumstàncies personals són adverses.

Em va deixar perplexa aquella conclusió: la despesa energètica que suposa entregar-se a la tasca docent ha d’estar en un perfecte equilibri amb la que necessitem per a la resta de les circumstàncies vitals si no volem, que en trencar-lo, ens arrastri cap al forat negre que ens provoca el dubte de la pròpia vàlua professional , el dubte que de debò incideix més negativament dins l’aula.

El Manel continua sent un gran professional , amb la seva malaptesa i falta de fluïdesa que el caracteritzen. Però sap que això no el fa pitjor, el fa ser ell i quan és ell, la classe rutlla.

 

 

BREUS RELATS D’ESTIU. Després de perdre’l

dilluns, 27/07/2015

IMG_3649En aquest parèntesi estival, llegir i escriure sobre allò que durant l’any no ens ha estat possible de fer, es converteix en una de les millors maneres de renovar-se internament, de fer pòsit nou per omplir el rebost intel.lectual i anímic amb el que farem front al nou curs. En aquest parèntesi estival m’agrada especialment endinsar-me per móns aliens i diversos que en res s’assemblen als que m’apropo durant l’hivern , més dedicats a tot l’àmbit professional.

També m’agrada deixar córrer el teclat de l’ordinador cap a altres experiències viscudes o imaginades però allunyades de la reflexió educativa a la que normalment destino la meva activitat d’escriure.

És en aquesta dinàmica que enceto aquests relats breus,  fets de moments i persones que amb la seva presència puntual o no en el temps , m’han fet créixer com a persona.

 DESPRÉS DE PERDRE’L  

No ens coneixem massa amb l’Adela , de fet ens diem hola i adéu en creuar-nos pel carrer. Tenim en comú una vella amistat que ara viu lluny de la ciutat. Fa poc temps va perdre el marit, un càncer fulminant se’l va endur a la meitat de la cinquantena. Els mateixos anys que ella, que fins a l’aparició de la malaltia havia viscut feliç i enamorada al seu costat i amb molts plans per fer plegats quan arribés l’hora de la jubilació.

No l’havia vist més des d’aquesta mort tan abrupte, tan a deshora, tan difícil de comprendre i que li havia pres la vida de la seva parella. Un matí xafogós de juliol ens vam creuar. Jo anava amb les meves càbales, queixant-me internament d’una calor que m’ha deixat fora de combat més d’un dia i l’Adela em va aturar amb un somriure amable, què tal Teresa, com estàs?. El seu rostre reflectia el terratrèmol emocional viscut. El dol deixa petjada ben endins de l’ànima. Però sota d’aquesta petjada dolorosa, l’Adela ha sabut trobat dins seu la serenitat que arriba de l’acceptació i l’esperança. Em va commoure profundament trobar-me-la i saber que amb l’arribada d’aquesta soledat no buscada ha après a caminar de nou rodejada de persones que l’acompanyen. Viu amb el cor obert , estimant cada alè del dia i recordant que aquesta etapa orfe d’ell la fa mirar la vida connectada a l’amor viscut i alhora al futur.

A mi em va fer sentir petita, estava malhumorada fins aquell moment en el que me la vaig trobar.

La vaig admirar i la segueixo admirant ara, que des de la tristesa ha après a volar.

 

 

 

Esgotament docent?

divendres, 12/06/2015

IMG_5799S’acaba un nou curs, com sempre intens, explosiu, esgotador i amb la vella sensació que moltes coses podrien haver estat diferents o haurien d’haver estat diferents. Aquest ha estat el curs en el que hem viscut per primera vegada la mort d’un company de professió dins l’aula , un fet esfereïdor del qual n’hem volgut parlar poc i reflexionar-lo menys. Com a comunitat afectada, no hem afrontat una mort dolorosa.

Resignadament l’hem acceptat com un fet inevitable i la rutina ens ha portat a sobreviure amb millor o pitjor fortuna els nostres petits o grans patiments diaris i arribar més o menys sans i estalvis a final de curs. Durant l’estiu recuperarem forces i engegarem de nou el setembre amb les piles mitjanament recarregades per sostenir un nou curs.

Un qui dies passa anys empeny poc edificant. Amb la mort de l’Abel hem mostrat fora el que de portes endins vivim de fa temps: som un col.lectiu resignat que ha normalitzat múltiples i diversos senyals d’alarma sense que això hagi fet moure pràcticament gens el sistema. Hem perdut capacitat d’influència sobre els nostres representants polítics i la comunitat perquè el món ha seguit girant igual malgrat anar augmentant els petits incendis diaris.

Dins les aules una part important dels nostres alumnes s’hi ofeguen, no aguanten la nostra oferta de coneixements per la qual hem estat formats. Coneixements que considerem bàsics per a l’alfabetització i comprensió d’una realitat que ells ara no senten seva. Certs tipus d’agressivitat o violència entre iguals o entre alumne i docent, la desafecció de bona part de l’alumnat per l’aula, l’allunyament progressiu entre l’aprenentatge significatiu i els programes oficials van posant en evidència l’esgotament dia rere dia del sistema educatiu actual i està donant forma a nous analfabetismes. Un esgotament que pateix directament el col.lectiu docent sense saber però, com liderar el canvi necessari. Al marge d’excepcions molt lloables, en la majoria dels casos estem donant respostes apagafocs i posposem el debat de fons.

Dels nostres alumnes sabem que es beuen el temps davant les pantalles i que la seva capacitat d’abstreure-s’hi passa per damunt de la capacitat d’atenció i escolta. Es beuen el seu temps en models i referents que fan de la seva vida una cridòria eixordadora a voltes violenta potser tapant el crit del buit existencial. Temps que els passa líquidament sense qüestionar-se , sense preguntar-se perquè la pregunta obliga a pensar sobre un mateix i això requereix energia i potser a vegades fa mal. Vides que van modelant-se amb graus diversos d’autonomia emocional, però entre les que augmenta un grau baix de tolerància a la frustració i a un augment de la seva pròpia vulnerabilitat. Posar pensament entre l’acció i la reacció és un pas altament complex en aquestes condicions i de tant en tant, exploten. Prou que ho hem vist enguany.

Els docents, a banda de constatar aquestes realitats, hem de saber-les explicar en la seva justa dimensió. Saber fer conscients al nostre entorn que determinades situacions estan condicionant molts futurs i davant d’això calen noves actuacions. Però aquest paper no es pot fer des de la resignació, s’ha de fer des del que se sap protagonista d’un canvi que no pot esperar. S’ha de fer des del propi reconeixement del que se sent agent de transformació. I això vol dir recuperar l’autoestima docent. Sentir-se part d’una tasca important que ara necessita reajustar-se perquè s’han reequilibrar objectius i necessitats. Hem d’agafar les regnes per avançar cap a l’aprenentatge significatiu de veritat, capaç d’atendre l’enorme casuística actual sovint mal atesa, en terra de ningú.

Hem de guanyar una nova credibilitat segurament més crítica i més activa davant els reptes que tenim davant. Però necessitem a tothom i ho hem de dir ben alt i ben clar. És una petició que encobreix un oferiment: amb tothom, nosaltres ho podrem fer millor.

 

 

 

 

N’hauries fet quaranta-nou…

diumenge, 22/03/2015

L’Àngel del Campanar

Avui n’hauries fet quaranta-nou i aviat en farà deu que no hi ets. Llavors et vam dir adéu amb aquestes paraules que ara volem recordar per fer-te més present , com ja ho ets sempre mentre seguim respirant l’aire buit de tu. En ell hi ressonen les teves rialles, la teva vitalitat, el teu entusiasme, la teva vida que se’t va escapar massa d’hora , tan d’hora que ens va congelar l’alè i encara ens té absorts intentant comprendre com et va ser arrebatada. Però et tenim entre les pedres que tan estimaves, entre les parets del Vinseum que vas imaginar, dins les entranyes del campanar. Et tenim en l’immens llegat que has deixat a una Vilafranca que està plena de tu. Bon aniversari Titina. Avui n’hauries fet quaranta-nou!

 

         BLAU                                            7 d’agost de 2005

 Ens evoca el blau la Titina,  el blau intens , transparent, el blau dels seus ulls. Transparent ha estat la seva vida, perquè l’ha viscut de cara , sense ambigüitats , amb molta coherència , fins a l’últim moment. Una vida que se’ns en va, massa aviat. La mort no arriba mai a l’hora, sempre és massa aviat o massa tard. No ho entenem però no hi ha respostes. Ens queda el silenci, blau, com el del mar. Necessitem imaginar-la amb el vaivé suau  de les ones , que la gronxin feliçment, lluny del sofriment. Nosaltres mentrestant , anem notant el fred de la seva absència i l’escalf de tot el que hem compartit i après amb ella. El trajecte vital ha estat curt, però ha estat molt intens i el que ens deixa és immens. Aquest és el bàlsam que ara ens asserena i ens reconforta perquè la Titina  ja és a molts llocs.

 Ens evoques el blau  Titina, com el blau d’aquest cel que segur que t’ha acollit , des d’on ens deus veure desconsolats i orfes de tu , perquè enyorem poder gaudir de la teva conversa, de la teva rialla, dels teus sabers i de l’amor que donaves als teus i a les coses que feies. Blau i rogenc és el cel que t’embolcalla i que tan bé es copsa  des de dalt del campanar en un capvespre d’estiu. Tu ens vas descobrir aquest petit gran plaer, i des d’allà i amb Vilafranca als peus, cada vegada que hi pugem et farem l’ullet  i secretament sabrem que hi ets, per sempre.

 De color blau turquesa has estat aquests darrers dies ,com aquell vestit, fràgil, bonica, molt bonica com ha estat la teva vida.

 Blau verdós i flexible com l’aigua és el nostre  adéu i diu la cançó que no és un adéu per sempre , és sols  un adéu per un instant!!!     

Claustres vitals, claustres que transformen

dijous, 5/03/2015

Fa temps que tinc ganes de parlar de què són i què fan els claustres de docents. El col.lectiu que formem el conjunt de mestres i professors d’un centre educatiu ens anomenem amb aquest terme que, encara que el nom té un aire espiritual, la seva funció no s’encamina cap a aquestes latituds. En saber que aquest any se celebra el cinquantè aniversari de la renovació pedagògica a la que es van comprometre un grup important de mestres catalans en plena dictadura franquista, m’he vist immersa en una reflexió al voltant del paper dels claustres en la transformació educativa.

Guiats per l’esperit dels Mestres de la República , hereus al seu torn de la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos i de pedagogs com Francesc Ferrer i Guàrdia, els mestres catalans es posaven al capdavant de la renovació pedagògica a finals dels anys seixanta. Vaig tenir la sort de veure créixer i d’admirar aquell moviment. El vaig veure amb ulls d’alumna i els protagonistes del canvi van passar per les aules en les que vaig tenir el privilegi d’estudiar. Probablement aquell moment em va portar de gran, al món de l’Educació.

Han passat els anys i em pregunto què en queda d’aquell esperit innovador capaç de trencar les costures de la rigidesa franquista. Després de veure la seva evolució històrica sé que no ha tingut un crescendo sostingut. S’ha passat per estadis diversos entre els quals el desconcert i la incertesa s’han anat instal.lant entre el col.lectiu docent. En aquests moments ens trobem davant una etapa de transformació de la que ja hem salpat però de la que encara no coneixem el port d’arribada. Ara, a diferència de fa cinquanta anys , és el context qui ens mou. Les circumstàncies ens estan capgirant les seguretats educatives en les que hem viscut instal.lats fins fa poc.

Hi ha centres que ja han entrat de ple en aquests procés, han fet la seva reflexió i de les seves conclusions n’estan fet un nou projecte. Però en d’altres no es troba com equilibrar aquest pols entre el vell i el nou, entre l’urgent i l’important i el dia a dia ens menja voraçment, talment com Saturn als seus fills. Mentre responem amb velles receptes a les preguntes noves, els temps s’imposen i ens urgeix saber com a col.lectiu què volem fer amb l’Educació .

A parer meu és important recordar-nos que si bé no sempre tenim a l’abast poder incidir en transformacions que depenen d’esferes més altes, sí que podem començar per nosaltres mateixos la nostra pròpia transformació. Molt lluny d’aquí, fa més de cinquanta anys , Mahatma Gandhi deia “Sigues tu el canvi que vols veure en el món”. No es tracta de ser Gandhis exactament. Personatges d’aquest nivell n’hi ha un cada molts anys, però sí de recollir aquest esperit dins el nostre petit entorn per començar a moure de peça en peça el gran puzle de la renovació. És una qüestió de compromís i de responsabilitat i de saber si s’hi vol ser.

D’un temps ençà, veig docents de diferents llocs de la geografia peninsular i em complau veure l’enorme capital humà que atresoren la majoria d’ells. Són docents d’entorns diversos que solen coincidir en l’alt grau de compromís amb la seva tasca docent, sovint molt vocacional, i en la gran dificultat que els suposa poder inocular el seu entusiasme innovador en els seus claustres, absorbits massa sovint, en dinàmiques apaga focs. Prenent la paraula d’una de les docents amb les que he tingut el plaer de donar la formació, enyoren claustres vitals capaços de generar moviment transformador.

És sabut que els canvis s’inicien per un petit grup de persones i que després l’efecte contagi fa que es vagin estenent com una taca d’oli fins que s’acaben acceptant de manera àmplia quan aquests ja han anat guanyant la confiança dels qui tenien por.

Em sembla que començar a mirar-se dins un mateix i preguntar-se si s’està disposat a ser el canvi, és el primer pas. Després és necessari connectar amb el sentit que té per nosaltres la nostra tasca i preguntar-nos què volem preservar, perquè necessitem tenir clar els nostres límits saber a quines renúncies estem disposats i a quines no. En darrer terme ens convé preguntar-nos què aportem nosaltres al nostre claustre, i com seria el claustre si nosaltres no hi fóssim.

Segurament ens adonarem que les nostres mirades, opinions i reflexions sobre com ha de ser el projecte educatiu renovador que volem, han de ser compartides i les hem de fer arribar perquè tenim el dret de fer-ho i, els altres companys, el dret de poder-nos escoltar. I començar a caminar, encara que sigui lentament i amb passes minúscules, però sobretot no parar: més val demanar perdó que demanar permís. L’educació ho necessita.

 

Article publicat el dimarts 3 de març de 2015, al Diari de l’Educació

 

Generació C, amb C de contrast

dilluns, 12/01/2015

Quan va començar la crisi, ells tenien uns deu anys o potser menys. Feien vacances cada estiu en boniques cases rurals o bé s’escapaven amb els pares a conèixer altres països. Es van acostumar a tenir , amb facilitat, roba de marca i ginys tecnològics d’última generació. Al sortir de l’escola anaven a diverses activitats extraescolars durant la setmana i era freqüent fer algun àpat al restaurant durant el cap de setmana. En funció de les preferències molts d’ells tenien mascotes al jardí casa perquè vivien amb cases hipotecades però amb jardí.

Podien anar a escoles concertades o públiques, una qüestió que depenia més de la postura ideològica dels pares que no pas de la seva butxaca. Perquè els pares han estat persones implicades de manera esforçada i compromesa amb tot allò que ha rodejat la seva infantesa. Tant , que de vegades fins i tot s’han oblidat d’oblidar-los , s’han oblidat d’ells mateixos per tal de fer dels seus fills el seu millor reflex, tant que fins i tot s’han oblidat de deixar-los caure o de deixar-los equivocar o d’ensenyar-los a anar a comprar el pa.

Aquests nois i noies fills de la classe mitjana dels feliços anys dos-mil, han estat els primers a conviure amb aules plenament multiculturals i han contrastat com cap altra generació, els estereotips culturals d’uns i altres. Ells ens han ensenyat com n’eren de pesants les etiquetes i com ens ha costat de gestionar-les, en determinats moments, als més grans.

Els nois i noies dels feliços anys dos mil són la generació C. La generació C de contrast, la generació que el món adult ha infantilitzat més del compte resolent tots els seus petits entrebancs, no deixant-los lloc a viure la frustració i a aprendre a ser resilients, la generació que de cop s’ha trobat amb un cop de porta als morros quan la festa s’ha acabat. Ara que ja tenen uns disset anys, molts d’aquests joves han vist perdre la feina als seus pares, alguns han vist perdre la casa amb jardí i a haver-se de desfer de la seva mascota perquè a la casa dels avis que els acull, no hi ha lloc. Alguns han vist com tot aquell món protegit en el que vivien s’ha esfondrat sota els seus peus. I els demanem que ho entenguin i que s’adaptin a la nova situació perquè havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

Els joves de la generació C, van a aules el doble de plenes pel que van estar ideades, reben informacions i coneixements sovint molt allunyats de la seva realitat i de les seves necessitats. Se senten molt pressionats a decidir sobre el seu futur i a no equivocar-se perquè si l’erren no tindran feina mai de mai.

Voldrien ser útils però no saben com. Molts d’ells no saben d’ideologies, ni de creences ni saben imaginar nous móns. Bé, saben i coneixen la teoria. A classe els ho han explicat, però mai ningú abans els ha ensenyat a imaginar noves possibilitats, noves utopies. La generació C del contrast haurà de treure’s la son de les orelles molt de pressa. Poques generacions ho hauran hagut de fer de manera tan brusca. Ells, que han estat la generació més ben cuidada de la nostra història.

Entre el son i la vigília, alguns dels nostres nois i noies estan despertant amb el so d’un món angoixat pels trets dels qui mentrestant han aprofitat el temps i han creat una realitat paral.lela que promet tenir un lloc en el món, formar part d’una gran “família” i la felicitat eterna. Mentre uns dormien confortats per la dolça protecció, altres treballaven per esquerdar els ciments d’aquest món segur. I ara estem espantats, molt espantats per la fragilitat en la que hem inserit als joves de la Generació C. Potser algun d’ells, fins i tot escolti els cants de sirena i es deixi arrastrar per l’univers violent d’estètica semblant a la  dels seus vídeojocs amb els que ha passat tantes hores i amb els que s’ha sentit tan acompanyat quan la solitud l’aclaparava.

Patir o gaudir el segon de Batxillerat?

divendres, 12/12/2014

 

màsterHavia escollit aquell batxillerat perquè tota l’orientació rebuda indicava que era el més adient per a ell. El primer curs va ser de descoberta: un nou sistema, nous llenguatges, noves formes d’estudiar. S’hi va anar adaptant. Al principi amb il.lusió, després amb un cert cansament i cap al final amb cert desencant. Un parell de matèries pel setembre van comportar-li un estiu feixuc però finalment ho va aprovar tot. Estava intranquil per un Treball de Recerca que no veia massa clar com afrontar-lo , sense un tutor present ni atent que l’inspirés cap confiança. Havia demanat un canvi però la casuística generada per la baixa de maternitat de la tutora de classe i la seva coincidència amb el termini de dies per a gestionar el canvi , li ho havien impedit. Estrany però cert.

 

Va iniciar el segon curs immers en una crisi personal: amors frustrats, desorientació al voltant de les decisions de futur que se li acostaven i un entorn acadèmic gens càlid. Un còctel poc digerible per a fer front al ritme d’un curs molt curt, molt intens i que no està per punyetes. Es va espavilar com va poder amb el treball de recerca. En acabar-lo se’l va mirar de fit a fit i li va agradar . No estava malament: complia els requisits bàsics i d’aquell tema n’havia après. Un aprovat amb baixa nota el va desmoralitzar, però calia continuar. Les hores dedicades a aquest treball li havien endarrerit les feines i l’estudi de les matèries . El final d’avaluació s’acostava. Tal com havia intuït els resultats van ser decebedors.

 

Les seves dificultats, lluny de fer-se petites , s’engrandien. Sol no se n’estava sortint. Ho veia clar, però què podia fer? Dir-ho al tutor? Dir-ho als pares? esperar que ho notessin? Evadir-se? Els resultats acadèmics van fer saltar l’alarma. Els pares van buscar-li suport i van començar les classes de repàs. Quan preguntava als professors què faltava li deien : falta una mica, esforça’t, no treballes prou, organitza’t!

 

Amb aquelles paraules, ell no en treia res en clar: s’esforçava el que podia encara que per ell aquell esforç tenia poc sentit . No tenia clar perquè havia de lluitar per un curs del qual no veia què li aportava. I entre sentiments de culpabilitat per no acomplir les expectatives posades en ell, es preguntava com podia fer més , com es podia organitzar millor, com podia aconseguir arribar si ningú li explicava la manera. Perquè mentrestant, ell estava molt ocupat buscant-se a sí mateix, a intentar saber qui era i què volia, a entendre perquè la primera relació amb aquella noia se n’havia anat en orris. Però d’això ningú n’hi parlava, i això a ell , li prenia molta energia.

 

Amb el repàs va aconseguir entendre més i escurçar la distància entre ell i el ritme del curs. Una mica més sense que fos suficient per aconseguir un segon trimestre millor que el primer. Malgrat tothom es pensava que abandonaria, ell va fer el contrari. Va decidir continuar lluitant pel curs, es va dir a sí mateix que encara no llençava la tovallola i miraria de demostrar-se que era capaç de sortir del seu propi bucle. Algunes matèries van millorar i fins i tot algun professor li va reconèixer. Es va sentir reconfortat. La inèrcia el va empènyer cap aquell final de curs. I van arribar els exàmens de recuperació. Se’ls va preparar motivat, amb ganes d’aprovar el curs. Havia començat a trobar alguna sortida per a l’any vinent que el començava a il.lusionar. Allò l’estimulava per afrontar un paquet d’exàmens considerable.

 

Va posar-hi hores i molta intenció. Començava a veure la llum al final del túnel. Però el destí havia previst un final diferent al que ell havia imaginat. En recollir les notes va saber que no havia aprovat cap de les matèries que s’havia presentat. Les explicacions van ser vagues i confuses. Seguia faltant la mica, seguia faltant organització, seguia faltant, seguia faltant…

 

Aquesta és una situació tipus dins les moltes possibles a Segon de Batxillerat. Al costat de les experiències frustrades també hi ha les que surten bé i feliçment el noi o la noia troba allò que busca i li dóna sentit cara futur. Unes conviuen amb les altres i solem recordar als que no els va tan bé , l’exemple dels que se’n surten, una tàctica gens efectiva perquè justament per ells la gran dificultat és poder emular aquests alumnes referents.

 

La pretensió de descriure aquestes situacions, per a molts ben familiars, és la de poder donar visibilitat a un patiment que té costos molts alts per a qui el passa. Són d’aquelles experiències que marquen i de les que se sòl aprendre molt, però es poden viure des de la incomprensió o des de la mirada comprensiva de l’entorn de cada noi i noia i a triar jo em quedo clarament amb la segona. Per una raó irrefutable: Quan ens sentim compresos ens obrim , des de l’agraïment, al canvi transformador que ens permet superar els obstacles que ens encallen.

 

Des d’aquestes ratlles un reconeixement cap a tots els nois i noies que al marge dels seus resultats acadèmics, estan fent segon de Batxillerat, estan acabant el seu primer treball de recerca i esperen aquests dies de Nadal per a desconnectar. I qui sap si mentrestant potser poden descobrir què volen ser quan siguin grans!

 

Bones Festes a tothom!

 

 

Mòbils.sí, mòbils.no

dijous, 9/10/2014

El passat dia 23 de setembre la Fundació Jaume Bofill dins el Seminari de Perspectives Internacionals d’Educació , va dedicar una Jornada a l’Aprenentatge mòbil. S’entén com a tal, aquell que comporta l’ús de recursos tecnològics mòbils i que per la seva condició, modifica sí o sí , l’estructura clàssica a l’accés i aprenentatge dels coneixements. Com a punt de partida per a la reflexió, es va presentar la proposta Mobile Learning de la UNESCO que traça unes polítiques sobre aquest aprenentatge i volen ser el marc de referència per als països membres. David Atchoarena, Director de la Divisió de Desenvolupament del Professorat i Educació Superior a la UNESCO, va ser qui va exposar-lo. Mercè Gisbert, coordinadora del Fòrum Internacional d’Educació i tecnologia del Departament de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili, va introduir-nos a l’aprenentatge mòbil en el context català.

Fins ara , i tal com diu Jordi Vivancos,responsable de l’Àrea deTecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement de la Generalitat , teníem un model de transmissió de coneixements que partia de la idea que la informació era un bé escàs. Els coneixements que els estudiants havien de rebre i aprendre eren a les mans d’un professorat especialitzat en determinades àrees i durant anys, el seu rol ha consistit en ser el transmissor del seu saber. Però els nous ginys ens acosten la informació a un clic de distància. La seva implantació avança imparable i a ritme vertiginós. Aquest fet fa imprescindible que la comunitat educativa pugui repensar les formes de relació i treball a l’aula per tal que aquestes s’adeqüin al moment present i sobretot que en fer-ho, es millori la manera d’aprendre i els resultats educatius.

Paradoxalment, fins ara hem esmerçat més temps pensant en com prohibir l’ús de mòbils que no pas en com integrar-los en l’aprenentatge dels nostres alumnes. La realitat ens mostra que vivim en un país en el que la seva penetració és molt elevada. A Espanya, un estudi fet entre nois i noies d’onze a catorze anys diu que un 66% d’ells tenen mòbil, l’índex més alt de tot Europa i que l’inici d’edat d’accés als dispositius comença entre els dos i tres anys. Dades , que portes endins d’un centre educatiu es tradueixen en una mala convivència amb aquests aparells perquè no li hem donat un format educatiu. Ser-hi, hi són, i marquen la dinàmica relacional dels nostres joves. Entre ells, el seu ús sense models i referents, ha generat noves possibilitats de saltar-se límits: xuletes en forma de whatsapp, piulades i jocs on line en hores de classe i en la seva pitjor versió , violència, sexting, pèrdua de privacitat o bullyng entre els més coneguts.

També ens han obert nous interrogants. No són menors els problemes que es deriven de l’ús de les pantalles durant moltes hores i la seva capacitat addictiva. De tot plegat, la víctima propiciatòria n’ha estat l’atenció dels estudiants. Molts d’ells es mouen en la multitasca contínua, el canvi constant de pantalles i de temes que no ha contribuït gens a fer-los més bons aprenents. Com que aquests comportaments ens preocupen i ens espanten, hem tendit a eliminar l’aparell mòbil declarant-lo culpable d’aquests mals. Mort el gos, morta la ràbia: Si s’enxampa un mòbil es confisca (proveu de prendre un mòbil a un adolescent i comprovareu com ja és un apèndix més del seu braç!) i sinó, segueix utilitzant-se en aquest format clandestí.

Però aquests reptes , sense resoldre’ls de manera eficaç i optant per a la prohibició està fent que perdem un aliat ple de possibilitats didàctiques, però encara més, està provocant l’existència del que anomenem orfes digitals. La majoria de nois i noies han creat la seva relació amb el mòbil seguint el model dels amics o inventant-se-la. De fet, no n’han tingut cap altre de model. Així com s’ensenyen les regles ortogràfiques per a fer un bon ús de la llengua, ningú els ha explicat les bones regles per a l’ús del mòbil. El mateix estudi que abans citava, explica que el 27% dels joves no apaga mai el mòbil, un 71% els preocupa la seva seguretat, però els hem d’explicar tant com calgui què és la identitat digital, com n’han de tenir cura i tal com diu Mercè Gibert treballar la consciència que en aquest món som en un aparador global.

Eduard Vallory , president del Centre Unesco de Catalunya, entén que la introducció dels dispositius mòbils ha d’anar lligat a la transformació de l’escola. Els dispositius mòbils són eines que per sí mateixes modifiquen tot el context de l’aprenentatge. Per tant, la pregunta clau és quin tipus d’escola volem ser, perquè si volem seguir essent l’escola de fa quinze anys , la prohibició dels aparells mòbils és coherent , però sí optem per la transformació, els hem d’integrar com un mitjà que ens dóna possibilitats de personalitzar l’educació, millorar l’accés al coneixement, crear nous coneixements compartits en xarxa i en últim terme, millorar la qualitat de l’educació.

No tenim davant doncs, una qüestió de mòbils pròpiament dita , sinó més aviat una qüestió de model i canvi educatiu. Per Miquel Àngel Prats, Director dels estudis de Grau d’Educació Infantil – FPCEE Blanquerna, reeixir en la gestió del canvi vol dir sortir de la zona de comoditat i involucrar com a mínim a quatre agents en aquest procés: d’una banda els professors, l’esperit dels quals ha de deixar enrere la tecnofòbia i als qui es demana que es formin de manera permanent . D’altra banda hi ha els equips directius que són els qui marquen la ruta cap a la innovació i en gestionen els temps i l’abast. També els pares, que n’han de formar part activa de manera coordinada amb el centre. I en darrer terme, donada la naturalesa del canvi, s’hi han de sumar els alumnes com a persones que ja veuen i entenen el món des de la seva condició de nadius digitals. Quatre agents, quatre vèrtexs clau d’una transformació metodològica i competencial sense precedents.

L’èxit doncs de la introducció d’aquests aparells dependrà molt de la capacitat que tinguem d’afrontar els canvis que això comporta i dels quals al final esperem trobar-ne uns beneficis. En paraules de David Atchoarena els veuríem en la millora de l’aprenentatge personalitzat, en la millora de l’avaluació per aportar un feedback immediat positiu pels nostres alumnes, en la major possibilitat de relacionar l’aprenentatge dins i fora de l’aula per aquells alumnes que veuen l’aula com un espai artificial i finalment també acostar escenaris exteriors dins l’aula que pot contribuir a millorar la motivació i gaudir de l’aprenentatge. En aquest sentit és especialment rellevant les possibilitats que obre als alumnes amb alguna discapacitat.

Per tot això i per estar a l’alçada dels nous temps, val la pena esmerçar els nostres esforços en crear una nova cultura i una nova educació tecnològica que serveixi de marc referencial en el que tots ens hi puguem sentir segurs i alhora serveixi per a la seva finalitat última: un millor aprenentatge per als homes i dones del futur.

 

Amb V de vint-i-cinc

diumenge, 21/09/2014

La V està de moda com poques lletres del nostre abecedari. Tota sola ha mobilitzat milers de persones i ha estat reina indiscutible de tertúlies i debats. No li deu agradar massa a la B, que després de molts anys disputant-se protagonisme i d’ocupar portades de milers i milers d’exercicis d’ortografia, ara la V se li avança i la deixa en clar desavantatge. Però jo avui la necessito per una raó menys transcendent, la necessito pel títol d’aquest article i ja us demano perdó per la falta d’originalitat , perquè molts d’altres abans que jo, ja ho han fet, però em ve que ni pintada.

 

Aquest setembre fa just vint-i-cinc anys que vaig començar el meu periple professional. Fa vint-i-cinc anys que faig de professora de tot allò que cap dins les socials , a secundària. Una xifra que ha fet impacte en mi perquè me n’he adonat que això és un quart de segle, que aviat es diu, i a més, ja no és possible tornar a fer-ne vint-i-cinc més en aquesta professió (ni en cap altre) a menys que l’edat de jubilació s’allargui fins als setanta tres anys.

 

I no és de mi que us vull parlar , encara que em sigui inevitable fer la reflexió des de la meva experiència. Fa vint-i-cinc anys treballar a secundària volia dir treballar al BUP , FP i COU. Els nois i noies hi arribaven als catorze anys, una vegada s’havia fet vuitè de bàsica. Si s’havia aprovat aquest curs, s’obtenia el graduat escolar i si no era el cas, es podia anar a treballar o s’entrava a fer el primer grau de Formació Professional. A BUP, hi anaven tots els que obtenien el graduat perquè socialment era el més entès i el camí més curt per arribar a la Universitat. L’opció de deixar l’escolaritat era aleshores possible i els alumnes més refractaris al sistema solien abandonar aquí el seu aprenentatge per no tornar-hi a entrar pràcticament mai més. Eren temps de poques oportunitats per a ells, però per a aprenents de feines no qualificades i mal pagades sempre hi havia un foradet en tallers i fàbriques.

 

L’any 1989, fa just vint-i-cinc anys el món vivia les darreres fuetades de la guerra freda i el bloc comunista va caure amb tanta rapidesa que els seus habitants no van tenir temps ni de recollir-ne les restes . En un obrir i tancar d’ulls es van trobar en una esfera nova dins la qual van aprendre a viure a marxes forçades. D’aquell moment en podem explicar moltes de les situacions actuals: en caure el gegant comunista, el capitalisme més salvatge es va anar traient la màscara: Atur, corrupció o desigualtat són alguns dels termes fills d’aquells canvis i formen part de la nostra quotidianitat. D’això ara en sabem molt, però no aleshores. Nosaltres vivíem en la Catalunya pre olímpica, eufòrica i crítica alhora i sortida d’una transició recent. Estàvem convençuts que la història avançava en la conquesta de noves cotes de llibertat i aquest esperit es vivia a les aules.

 

Els nois i noies d’aquells moments encara se sentien atrets per les idees i pel debat. A casa, la política era vista amb certa por, però amb molta esperança, qui ens ho havia de dir… Moments com la tornada de Tarradellas i el seu “ja sóc aquí” ,  el retorn de la Generalitat o l’entrada a Europa fent-nos sentir a l’alçada d’aquells pobles sempre més democràtics i més lliures que nosaltres, eren exemples ben recents que donaven per a tertúlies en dinars familiars . En termes d’autoestima començàvem a treure el cap . Tot feia olor d’aire nou i fresc. Segurament ja començo a idealitzar aquells temps, de tot plegat ja fa dies, però estàvem clarament en el costat oposat de la roda del que ens trobem ara mateix. No eren les marques de roba ni la tecnologia més avançada el que regulava el valor que els nois i noies es donaven entre ells. Les relacions humanes vivien les mateixes passions que ara: les més nobles i les més baixes, però els punts de partida eren més simples, més senzills, menys polièdrics que ara.

 

A l’aula les noves tecnologies ni s’oloraven i tot allò d’innovador era sobretot una actitud d’obertura per treballar diferent amb les eines de sempre: paper, bolígraf, cartolina, tisores, retalls de diari . Els materials d’aleshores ocupaven espai , els vèiem, els tocàvem i els estripàvem si convenia. Avui hem virtualitzat molts dels nostres coneixements i hem canviat suports i eines però no tinc clar que hàgim innovat per adaptar l’educació a les necessitats dels nostres temps. L’aprendre de fa vint-i-cinc anys tenia un sentit molt lineal, més pla, més simple si se’m permet. La manera com s’aprenia tenia una correlació més estreta a la manera com es vivia.

 

Avui els entorns d’aprenentatge s’han multiplicat, la tecnologia s’ha sofisticat, els reptes tecnològics ens demanen posicionament: sí o no mòbils a l’aula, com i quan etc. La linealitat ha desaparegut del nostre món educatiu i de la nostra vida , han canviat els rols d’on emanaven l’autoritat i el poder i els avenços neurocientífics ens avisen que el com aprenem té més a veure amb l’emoció i la interacció social que no pas amb la simple transmissió neutra dels coneixements. Però no acabem de trobar com fer-ho. Estem provant a pas lent, agafats a certes seguretats que acaben essent falses . Mentrestant milers de nois i noies es posen els cascs i passen un whatsapp al seu company: kdm aksta nt? Aksta tia ralla…

 

I nosaltres despistats, encara no tenim clar què quan i com han d’aprendre els nois i noies que estan estudiant vint-i cinc anys després d’aquell setembre de 1989.