Arxiu de la categoria ‘General’

Patir o gaudir el segon de Batxillerat?

divendres, 12/12/2014

 

màsterHavia escollit aquell batxillerat perquè tota l’orientació rebuda indicava que era el més adient per a ell. El primer curs va ser de descoberta: un nou sistema, nous llenguatges, noves formes d’estudiar. S’hi va anar adaptant. Al principi amb il.lusió, després amb un cert cansament i cap al final amb cert desencant. Un parell de matèries pel setembre van comportar-li un estiu feixuc però finalment ho va aprovar tot. Estava intranquil per un Treball de Recerca que no veia massa clar com afrontar-lo , sense un tutor present ni atent que l’inspirés cap confiança. Havia demanat un canvi però la casuística generada per la baixa de maternitat de la tutora de classe i la seva coincidència amb el termini de dies per a gestionar el canvi , li ho havien impedit. Estrany però cert.

 

Va iniciar el segon curs immers en una crisi personal: amors frustrats, desorientació al voltant de les decisions de futur que se li acostaven i un entorn acadèmic gens càlid. Un còctel poc digerible per a fer front al ritme d’un curs molt curt, molt intens i que no està per punyetes. Es va espavilar com va poder amb el treball de recerca. En acabar-lo se’l va mirar de fit a fit i li va agradar . No estava malament: complia els requisits bàsics i d’aquell tema n’havia après. Un aprovat amb baixa nota el va desmoralitzar, però calia continuar. Les hores dedicades a aquest treball li havien endarrerit les feines i l’estudi de les matèries . El final d’avaluació s’acostava. Tal com havia intuït els resultats van ser decebedors.

 

Les seves dificultats, lluny de fer-se petites , s’engrandien. Sol no se n’estava sortint. Ho veia clar, però què podia fer? Dir-ho al tutor? Dir-ho als pares? esperar que ho notessin? Evadir-se? Els resultats acadèmics van fer saltar l’alarma. Els pares van buscar-li suport i van començar les classes de repàs. Quan preguntava als professors què faltava li deien : falta una mica, esforça’t, no treballes prou, organitza’t!

 

Amb aquelles paraules, ell no en treia res en clar: s’esforçava el que podia encara que per ell aquell esforç tenia poc sentit . No tenia clar perquè havia de lluitar per un curs del qual no veia què li aportava. I entre sentiments de culpabilitat per no acomplir les expectatives posades en ell, es preguntava com podia fer més , com es podia organitzar millor, com podia aconseguir arribar si ningú li explicava la manera. Perquè mentrestant, ell estava molt ocupat buscant-se a sí mateix, a intentar saber qui era i què volia, a entendre perquè la primera relació amb aquella noia se n’havia anat en orris. Però d’això ningú n’hi parlava, i això a ell , li prenia molta energia.

 

Amb el repàs va aconseguir entendre més i escurçar la distància entre ell i el ritme del curs. Una mica més sense que fos suficient per aconseguir un segon trimestre millor que el primer. Malgrat tothom es pensava que abandonaria, ell va fer el contrari. Va decidir continuar lluitant pel curs, es va dir a sí mateix que encara no llençava la tovallola i miraria de demostrar-se que era capaç de sortir del seu propi bucle. Algunes matèries van millorar i fins i tot algun professor li va reconèixer. Es va sentir reconfortat. La inèrcia el va empènyer cap aquell final de curs. I van arribar els exàmens de recuperació. Se’ls va preparar motivat, amb ganes d’aprovar el curs. Havia començat a trobar alguna sortida per a l’any vinent que el començava a il.lusionar. Allò l’estimulava per afrontar un paquet d’exàmens considerable.

 

Va posar-hi hores i molta intenció. Començava a veure la llum al final del túnel. Però el destí havia previst un final diferent al que ell havia imaginat. En recollir les notes va saber que no havia aprovat cap de les matèries que s’havia presentat. Les explicacions van ser vagues i confuses. Seguia faltant la mica, seguia faltant organització, seguia faltant, seguia faltant…

 

Aquesta és una situació tipus dins les moltes possibles a Segon de Batxillerat. Al costat de les experiències frustrades també hi ha les que surten bé i feliçment el noi o la noia troba allò que busca i li dóna sentit cara futur. Unes conviuen amb les altres i solem recordar als que no els va tan bé , l’exemple dels que se’n surten, una tàctica gens efectiva perquè justament per ells la gran dificultat és poder emular aquests alumnes referents.

 

La pretensió de descriure aquestes situacions, per a molts ben familiars, és la de poder donar visibilitat a un patiment que té costos molts alts per a qui el passa. Són d’aquelles experiències que marquen i de les que se sòl aprendre molt, però es poden viure des de la incomprensió o des de la mirada comprensiva de l’entorn de cada noi i noia i a triar jo em quedo clarament amb la segona. Per una raó irrefutable: Quan ens sentim compresos ens obrim , des de l’agraïment, al canvi transformador que ens permet superar els obstacles que ens encallen.

 

Des d’aquestes ratlles un reconeixement cap a tots els nois i noies que al marge dels seus resultats acadèmics, estan fent segon de Batxillerat, estan acabant el seu primer treball de recerca i esperen aquests dies de Nadal per a desconnectar. I qui sap si mentrestant potser poden descobrir què volen ser quan siguin grans!

 

Bones Festes a tothom!

 

 

Mòbils.sí, mòbils.no

dijous, 9/10/2014

El passat dia 23 de setembre la Fundació Jaume Bofill dins el Seminari de Perspectives Internacionals d’Educació , va dedicar una Jornada a l’Aprenentatge mòbil. S’entén com a tal, aquell que comporta l’ús de recursos tecnològics mòbils i que per la seva condició, modifica sí o sí , l’estructura clàssica a l’accés i aprenentatge dels coneixements. Com a punt de partida per a la reflexió, es va presentar la proposta Mobile Learning de la UNESCO que traça unes polítiques sobre aquest aprenentatge i volen ser el marc de referència per als països membres. David Atchoarena, Director de la Divisió de Desenvolupament del Professorat i Educació Superior a la UNESCO, va ser qui va exposar-lo. Mercè Gisbert, coordinadora del Fòrum Internacional d’Educació i tecnologia del Departament de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili, va introduir-nos a l’aprenentatge mòbil en el context català.

Fins ara , i tal com diu Jordi Vivancos,responsable de l’Àrea deTecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement de la Generalitat , teníem un model de transmissió de coneixements que partia de la idea que la informació era un bé escàs. Els coneixements que els estudiants havien de rebre i aprendre eren a les mans d’un professorat especialitzat en determinades àrees i durant anys, el seu rol ha consistit en ser el transmissor del seu saber. Però els nous ginys ens acosten la informació a un clic de distància. La seva implantació avança imparable i a ritme vertiginós. Aquest fet fa imprescindible que la comunitat educativa pugui repensar les formes de relació i treball a l’aula per tal que aquestes s’adeqüin al moment present i sobretot que en fer-ho, es millori la manera d’aprendre i els resultats educatius.

Paradoxalment, fins ara hem esmerçat més temps pensant en com prohibir l’ús de mòbils que no pas en com integrar-los en l’aprenentatge dels nostres alumnes. La realitat ens mostra que vivim en un país en el que la seva penetració és molt elevada. A Espanya, un estudi fet entre nois i noies d’onze a catorze anys diu que un 66% d’ells tenen mòbil, l’índex més alt de tot Europa i que l’inici d’edat d’accés als dispositius comença entre els dos i tres anys. Dades , que portes endins d’un centre educatiu es tradueixen en una mala convivència amb aquests aparells perquè no li hem donat un format educatiu. Ser-hi, hi són, i marquen la dinàmica relacional dels nostres joves. Entre ells, el seu ús sense models i referents, ha generat noves possibilitats de saltar-se límits: xuletes en forma de whatsapp, piulades i jocs on line en hores de classe i en la seva pitjor versió , violència, sexting, pèrdua de privacitat o bullyng entre els més coneguts.

També ens han obert nous interrogants. No són menors els problemes que es deriven de l’ús de les pantalles durant moltes hores i la seva capacitat addictiva. De tot plegat, la víctima propiciatòria n’ha estat l’atenció dels estudiants. Molts d’ells es mouen en la multitasca contínua, el canvi constant de pantalles i de temes que no ha contribuït gens a fer-los més bons aprenents. Com que aquests comportaments ens preocupen i ens espanten, hem tendit a eliminar l’aparell mòbil declarant-lo culpable d’aquests mals. Mort el gos, morta la ràbia: Si s’enxampa un mòbil es confisca (proveu de prendre un mòbil a un adolescent i comprovareu com ja és un apèndix més del seu braç!) i sinó, segueix utilitzant-se en aquest format clandestí.

Però aquests reptes , sense resoldre’ls de manera eficaç i optant per a la prohibició està fent que perdem un aliat ple de possibilitats didàctiques, però encara més, està provocant l’existència del que anomenem orfes digitals. La majoria de nois i noies han creat la seva relació amb el mòbil seguint el model dels amics o inventant-se-la. De fet, no n’han tingut cap altre de model. Així com s’ensenyen les regles ortogràfiques per a fer un bon ús de la llengua, ningú els ha explicat les bones regles per a l’ús del mòbil. El mateix estudi que abans citava, explica que el 27% dels joves no apaga mai el mòbil, un 71% els preocupa la seva seguretat, però els hem d’explicar tant com calgui què és la identitat digital, com n’han de tenir cura i tal com diu Mercè Gibert treballar la consciència que en aquest món som en un aparador global.

Eduard Vallory , president del Centre Unesco de Catalunya, entén que la introducció dels dispositius mòbils ha d’anar lligat a la transformació de l’escola. Els dispositius mòbils són eines que per sí mateixes modifiquen tot el context de l’aprenentatge. Per tant, la pregunta clau és quin tipus d’escola volem ser, perquè si volem seguir essent l’escola de fa quinze anys , la prohibició dels aparells mòbils és coherent , però sí optem per la transformació, els hem d’integrar com un mitjà que ens dóna possibilitats de personalitzar l’educació, millorar l’accés al coneixement, crear nous coneixements compartits en xarxa i en últim terme, millorar la qualitat de l’educació.

No tenim davant doncs, una qüestió de mòbils pròpiament dita , sinó més aviat una qüestió de model i canvi educatiu. Per Miquel Àngel Prats, Director dels estudis de Grau d’Educació Infantil – FPCEE Blanquerna, reeixir en la gestió del canvi vol dir sortir de la zona de comoditat i involucrar com a mínim a quatre agents en aquest procés: d’una banda els professors, l’esperit dels quals ha de deixar enrere la tecnofòbia i als qui es demana que es formin de manera permanent . D’altra banda hi ha els equips directius que són els qui marquen la ruta cap a la innovació i en gestionen els temps i l’abast. També els pares, que n’han de formar part activa de manera coordinada amb el centre. I en darrer terme, donada la naturalesa del canvi, s’hi han de sumar els alumnes com a persones que ja veuen i entenen el món des de la seva condició de nadius digitals. Quatre agents, quatre vèrtexs clau d’una transformació metodològica i competencial sense precedents.

L’èxit doncs de la introducció d’aquests aparells dependrà molt de la capacitat que tinguem d’afrontar els canvis que això comporta i dels quals al final esperem trobar-ne uns beneficis. En paraules de David Atchoarena els veuríem en la millora de l’aprenentatge personalitzat, en la millora de l’avaluació per aportar un feedback immediat positiu pels nostres alumnes, en la major possibilitat de relacionar l’aprenentatge dins i fora de l’aula per aquells alumnes que veuen l’aula com un espai artificial i finalment també acostar escenaris exteriors dins l’aula que pot contribuir a millorar la motivació i gaudir de l’aprenentatge. En aquest sentit és especialment rellevant les possibilitats que obre als alumnes amb alguna discapacitat.

Per tot això i per estar a l’alçada dels nous temps, val la pena esmerçar els nostres esforços en crear una nova cultura i una nova educació tecnològica que serveixi de marc referencial en el que tots ens hi puguem sentir segurs i alhora serveixi per a la seva finalitat última: un millor aprenentatge per als homes i dones del futur.

 

Amb V de vint-i-cinc

diumenge, 21/09/2014

La V està de moda com poques lletres del nostre abecedari. Tota sola ha mobilitzat milers de persones i ha estat reina indiscutible de tertúlies i debats. No li deu agradar massa a la B, que després de molts anys disputant-se protagonisme i d’ocupar portades de milers i milers d’exercicis d’ortografia, ara la V se li avança i la deixa en clar desavantatge. Però jo avui la necessito per una raó menys transcendent, la necessito pel títol d’aquest article i ja us demano perdó per la falta d’originalitat , perquè molts d’altres abans que jo, ja ho han fet, però em ve que ni pintada.

 

Aquest setembre fa just vint-i-cinc anys que vaig començar el meu periple professional. Fa vint-i-cinc anys que faig de professora de tot allò que cap dins les socials , a secundària. Una xifra que ha fet impacte en mi perquè me n’he adonat que això és un quart de segle, que aviat es diu, i a més, ja no és possible tornar a fer-ne vint-i-cinc més en aquesta professió (ni en cap altre) a menys que l’edat de jubilació s’allargui fins als setanta tres anys.

 

I no és de mi que us vull parlar , encara que em sigui inevitable fer la reflexió des de la meva experiència. Fa vint-i-cinc anys treballar a secundària volia dir treballar al BUP , FP i COU. Els nois i noies hi arribaven als catorze anys, una vegada s’havia fet vuitè de bàsica. Si s’havia aprovat aquest curs, s’obtenia el graduat escolar i si no era el cas, es podia anar a treballar o s’entrava a fer el primer grau de Formació Professional. A BUP, hi anaven tots els que obtenien el graduat perquè socialment era el més entès i el camí més curt per arribar a la Universitat. L’opció de deixar l’escolaritat era aleshores possible i els alumnes més refractaris al sistema solien abandonar aquí el seu aprenentatge per no tornar-hi a entrar pràcticament mai més. Eren temps de poques oportunitats per a ells, però per a aprenents de feines no qualificades i mal pagades sempre hi havia un foradet en tallers i fàbriques.

 

L’any 1989, fa just vint-i-cinc anys el món vivia les darreres fuetades de la guerra freda i el bloc comunista va caure amb tanta rapidesa que els seus habitants no van tenir temps ni de recollir-ne les restes . En un obrir i tancar d’ulls es van trobar en una esfera nova dins la qual van aprendre a viure a marxes forçades. D’aquell moment en podem explicar moltes de les situacions actuals: en caure el gegant comunista, el capitalisme més salvatge es va anar traient la màscara: Atur, corrupció o desigualtat són alguns dels termes fills d’aquells canvis i formen part de la nostra quotidianitat. D’això ara en sabem molt, però no aleshores. Nosaltres vivíem en la Catalunya pre olímpica, eufòrica i crítica alhora i sortida d’una transició recent. Estàvem convençuts que la història avançava en la conquesta de noves cotes de llibertat i aquest esperit es vivia a les aules.

 

Els nois i noies d’aquells moments encara se sentien atrets per les idees i pel debat. A casa, la política era vista amb certa por, però amb molta esperança, qui ens ho havia de dir… Moments com la tornada de Tarradellas i el seu “ja sóc aquí” ,  el retorn de la Generalitat o l’entrada a Europa fent-nos sentir a l’alçada d’aquells pobles sempre més democràtics i més lliures que nosaltres, eren exemples ben recents que donaven per a tertúlies en dinars familiars . En termes d’autoestima començàvem a treure el cap . Tot feia olor d’aire nou i fresc. Segurament ja començo a idealitzar aquells temps, de tot plegat ja fa dies, però estàvem clarament en el costat oposat de la roda del que ens trobem ara mateix. No eren les marques de roba ni la tecnologia més avançada el que regulava el valor que els nois i noies es donaven entre ells. Les relacions humanes vivien les mateixes passions que ara: les més nobles i les més baixes, però els punts de partida eren més simples, més senzills, menys polièdrics que ara.

 

A l’aula les noves tecnologies ni s’oloraven i tot allò d’innovador era sobretot una actitud d’obertura per treballar diferent amb les eines de sempre: paper, bolígraf, cartolina, tisores, retalls de diari . Els materials d’aleshores ocupaven espai , els vèiem, els tocàvem i els estripàvem si convenia. Avui hem virtualitzat molts dels nostres coneixements i hem canviat suports i eines però no tinc clar que hàgim innovat per adaptar l’educació a les necessitats dels nostres temps. L’aprendre de fa vint-i-cinc anys tenia un sentit molt lineal, més pla, més simple si se’m permet. La manera com s’aprenia tenia una correlació més estreta a la manera com es vivia.

 

Avui els entorns d’aprenentatge s’han multiplicat, la tecnologia s’ha sofisticat, els reptes tecnològics ens demanen posicionament: sí o no mòbils a l’aula, com i quan etc. La linealitat ha desaparegut del nostre món educatiu i de la nostra vida , han canviat els rols d’on emanaven l’autoritat i el poder i els avenços neurocientífics ens avisen que el com aprenem té més a veure amb l’emoció i la interacció social que no pas amb la simple transmissió neutra dels coneixements. Però no acabem de trobar com fer-ho. Estem provant a pas lent, agafats a certes seguretats que acaben essent falses . Mentrestant milers de nois i noies es posen els cascs i passen un whatsapp al seu company: kdm aksta nt? Aksta tia ralla…

 

I nosaltres despistats, encara no tenim clar què quan i com han d’aprendre els nois i noies que estan estudiant vint-i cinc anys després d’aquell setembre de 1989.

 

 

 

 

Transformació educativa i transformació social: el repte de les comunitats d’aprenentatge.

dilluns, 21/07/2014

“Som éssers en transformació, no d’adaptació” Paulo Freire.

Empesos per l’entusiasme d’una companya a qui li volem agrair que ens el contagiés,  aquest juliol hem fet una formació sobre Comunitats d’Aprenentatge. Una experiència impactant i altament recomanable que ens ha apropat a un model  educatiu d’èxit. Un model que es recolza sobre els principis de l’eficiència i l’equitat i en l’evidència científica , és a dir en l’aplicació d’unes actuacions educatives capaces d’obtenir els millors resultats en contextos molt diversos. Es distingeixen de les ocurrències que serien aquelles pràctiques que  tot i poder ser innovadores no necessàriament suposen la millora dels resultats educatius.

Les comunitats d’aprenentatge tenen l’aval del CREA , el Centre Especial de Recerca en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats de la Universitat de Barcelona, un fet que ens dóna la mida del rigor científic de les pràctiques educatives i dels objectius que es persegueixen. Els treballs del CREA formen part del projecte INCLUD-ED , el programa d’investigació de més rang científic i amb majors recursos dedicats a l’estudi de l’educació escolar,  dins la Unió Europea.

Com es pot comprovar , és una proposta d’aprenentatge que compta amb una sòlida estructura científica al darrera,  i per tant molt ben armada per donar resposta als principals reptes  de l’educació del segle XXI. Però què són exactament les comunitats d’aprenentatge i quines són les seves principals actuacions educatives?

Les Comunitats d’Aprenentatge són escoles inclusives que pretenen la transformació social i educativa a través de les interaccions i la participació de totes les persones que formen la comunitat educativa. Per aconseguir-ho,  porten  a la pràctica el que s’anomena l’aprenentatge dialògic, un concepte que parteix de la idea que les persones aprenem a partir de les interaccions amb els altres. Quan les persones dialoguem , donem significat a la nostra realitat i construïm coneixement, primer des de la perspectiva social i col.lectiva per interioritzar-lo després, com a coneixement propi. Una idea de l’aprenentatge clarament inspirada en Vigotsky que n’és un dels seus referents.

És per això que en les comunitats d’aprenentatge es compta amb totes aquelles persones que a través de la seva interacció poden donar significat i construir coneixement a tots els nois i noies: mestres, però també famílies, persones voluntàries, institucions i associacions del barri on es troba l’escola , són referents clau. Totes elles poden fer aportacions que beneficiïn i enriqueixin l’aprenentatge i s’entén que la responsabilitat sobre aquest aprenentatge , és compartida.

En aquests centres es defensa el funcionament dels grups heterogenis perquè hi ha el convenciment que les persones tenim capacitats i no dèficits i es posa en valor la transferència cultural de la multiculturalitat com una font de coneixement. S’entén que qualsevol persona pot viure de la forma que vulgui però que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats de realització. Es renuncia a abaixar els nivells d’aprenentatge , tal com sol passar als agrupaments de reforç que hi ha a molts centres, i sobre els alumnes es posen les més altes expectatives. Les interaccions dialògiques ajuden a augmentar les expectatives dels nois i noies  i creen sentit  en relació als seus aprenentatges.

Les actuacions educatives que permeten dur a la pràctica tots aquests objectius són els grups interactius, les tertúlies dialògiques, el model dialògic per a la resolució de conflictes i la participació directa de la comunitat dins l’escola.  El diàleg i la interacció és el fil conductor de totes aquestes actuacions.

Especialment impactants són els grups interactius, una forma de treballar a l’aula en petits grups, cada un dels quals compta amb la dinamització d’un adult voluntari que procura que la tasca assignada pel docent de l’aula es faci de manera satisfactòria per part de tots els aprenents. Cada vint minuts es canvia de tasca de manera que durant una hora de classe s’ha passat per cinc activitats diferents amb els seus dinamitzadors voluntaris corresponents. El diàleg entre iguals és de fet el que acaba assegurant que cada noi o noia arribi a assolir la tasca accelerant globalment el seu procés d’aprenentatge. És habitual que nens i nenes de quatre i cinc anys llegeixin fluidament gràcies a aquesta metodologia i comprovar-ho, posa la pell de gallina.

La implicació dels voluntaris que entren a l’aula, no deixa indiferent. Són habitualment pares o mares, monitors d’esplais , persones vinculades a les entitats del barri, o ex alumnes , de procedències culturals i socials molt diverses que lluny d’entorpir l’evolució dels nois o noies, l’engrandeixen. La comunitat entra a l’escola o l’escola entra a la comunitat? Sigui com sigui , una i l’altra s’apropen i les fronteres es desdibuixen per transformar-se  a l’hora.

Una de les qüestions que m’ha permès descobrir la immersió a les comunitats d’aprenentatge ha estat el grau de connexió existent entre els seus plantejaments i els de l’educació relacional  en la que treballo fa un temps. L’educació relacional es fixa en el valor determinant que té la relació entre estudiant i mestre en el seu procés d’aprenentatge. Una relació que passa per la interacció i el diàleg i que en la seva en absència , l’alumne queda relegat a la invisibilitat. Les comunitats d’aprenentatge ens demostren amb resultats incontestables,  l’enorme pes que té  la interacció en l’aprenentatge de manera que té la capacitat fins i tot , d’accelerar-lo.

També la coincidència en la importància de l’acompanyament en els processos d’aprenentatge. Un acompanyament que es dóna al llarg de la formació i des de més d’un nivell: no només hi ha el mestre que educa , hi ha la mare, hi ha l’àvia, el veí o l’entrenador de futbol: és la tribu qui educa. Un enfoc des d’on es treballa amb el programa Xerpa o tots els projectes d’aprenentatge servei en els que és la comunitat sencera la que s’implica en la formació dels joves.

L’acompanyament en sentit ample és el que relliga moltes de les actuacions innovadores actuals, de les quals hi hauria d’haver una posada en comú . Hauria de ser possible acostar els avenços de les comunitats d’aprenentatge amb les de la xarxa d’instituts innovadors per exemple . Molts esforços que s’estan fent , es podrien multiplicar . A ells els demanaria que ens fessin de referents a la resta de centres , sobretot als de secundària on tenim una gran assignatura pendent: consolidar un canvi educatiu que asseguri l’equitat i l’eficiència , que no renuncïi a les expectatives dels seus alumnes en l’assoliment dels nivells dels seus aprenentatges i que ho pugui fer a través de pràctiques contrastades científicament.

Una reflexió per a l’estiu si més no…

P.D. pàgina web de les comunitats d’aprenentatge: http://utopiadream.info/ca/?page_id=10

 

Xerpes a l’Institut?

diumenge, 22/06/2014

 

          Article publicat al Diari de l’Educació el dia 20-6 – 2014

http://diarieducacio.cat/xerpes-a-linstitut/

Com s’ha d’abordar des d’un centre educatiu el que avui anomenem  fracàs escolar? Abans de prendre qualsevol mesura, primer ens caldria consensuar una definició del fenomen, tenir clar quins són els agents que hi ha implicats i l’abast del fet. Probablement, l’únic element que ara mateix ens permetria posar-nos d’acord d’una manera majoritària, seria el del nombre excessiu d’assignatures suspeses per part d’un alumne, però aquesta és una definició molt pobre que se circumscriu en la mirada  quantitativa però no en la qualitativa.

Carmen Pellicer, una coneguda pedagoga i escriptora afirma que no hi ha nens dolents sinócentres dolents davant les dificultats d’aprenentatge dels nostres alumnes, una afirmació que molts docents no subscriurien per la responsabilitat que els traspassa i per la poca que sembla donar als estudiants. Al meu entendre és una provocació volguda al professorat per tal que se senti cridat a buscar alternatives més satisfactòries a un fenomen que té una característica indiscutible: el patiment que comporta per tots aquells que s’hi troben i a les seves famílies, malgrat de cara enfora no ho sembli.

Els centres educatius aborden aquest fet amb diferents estratègies. La majoria van encaminades als reforços i suports externs i a un contacte més o menys estable entre tutors i famílies. Els més innovadors van més enllà i estan canviant el com arribar a l’aprenentatge: el treball per projectes, l’ aprenentatge basat en problemes, el flippedclassroom , les comunitats d’aprenentatge i l’aprenentatge servei serien noves fórmules més inclusives en la idea de garantir l’aprenentatge per a tot tipus d’alumnat, sense perjudici de ningú.

Dins aquest context d’estratègies innovadores i inclusives, n’hi ha una que m’agradaria destacar avui i que es mou dins l’àmbit del suport personal  en l’etapa adolescent. Es tracta del Projecte Xerpa que aquest curs ha dut a terme l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del Penedès, un centre que vol reforçar l’educació emocional com un dels seus pilars educatius. Aquest projecte té per objectiu acompanyar i donar suport acadèmic i emocional als alumnes que arriben a primer d’ESO, per part dels seus companys de primer de Batxillerat. És a dir, és un projecte de suport entre iguals que té la força imparable del model i exemple que els més grans poden donar als més joves , tot valent-se del valor que els més joves donen a les paraules de companys més grans.

És evident que el nom del projecte fa referència al guiatge que els alumnes de Batxillerat han fet al llarg del curs vers els alumnes que han començat la seva particular ascensió a la nova etapa educativa. L’experiència va iniciar-se amb la formació dels alumnes de batxillerat que es van presentar voluntaris per a fer aquesta tasca. Aquests nois i noies van rebre nocions d’educació emocional i relacional durant cinc sessions del primer trimestre, mentre els tutors de primer d’ESO coneixien els alumnes acabats d’arribar i podien detectar quins eren més susceptibles de rebre aquest acompanyament.

A principis del segon trimestre es va iniciar el procés d’acompanyament pròpiament, dit de manera que es van fer les parelles entre els xerpes de batxillerat i els de primer d’ESO.  A partir d’allà , les parelles s’han anat veient un cop per setmana al llarg del curs i han anat treballant juntes aspectes lligats a la manera d’estudiar, la motivació , l’esforç etc.,  però sobretot s’han fet relacions afectives i d’amistat que han anat augmentant un sentiment de pertinença i de confiabilitat per part dels més petits i un sentit de responsabilitat, d’ utilitat i d’altruisme per part dels grans. La relació feta ha esdevingut amistat en molts casos i ara, tot i havent acabat el curs, mantenen el contacte, preferiblement a través del whatsapp, un mitjà d’especial rellevància entre ells , com tots sabem i fins i tot patim!

Els resultats acadèmics dels alumnes de primer d’ESO que han rebut aquest suport han estat molt esperançadors. Molts d’ells han vist augmentar la seva eficàcia davant els seus estudis i han millorat la seva confiança personal en saber-se acompanyats i recolzats. En les valoracions dels nois i noies guiats , quan se’ls pregunta què han après responen amb aquestes expressions:

“A concentrar-me més”, “ a confiar en mi mateix”, “a organitzar-me millor per estudiar”, “a estar més atent a classe”, “a estudiar dies abans de l’examen”, “a lluitar a fons per mi i pel meu futur”, “a millorar com a persona”, “m’ha donat esperances”...

Expressions gens menyspreables que també comparteixen els xerpes. En aquest enllaç ho podeu comprovar.

http://www.radiovilafranca.cat/actualitat/article/alumnes-de-primer-de-batxillerat-de-lalt-penedes-fan-de-guies-i-suport-a-alumnes-de-primer-deso-en-el-marc-del-programa-xerpa?utm_medium=twitter&utm_source=twitterfeed

Una experiència que ens dóna pistes per on hem d’avançar. És evident que els vincles afectius positius de persones de referència predisposen a un millor posicionament davant l’aprenentatge. I aquest element és substancial pelsnois i noies adolescents  que viuen moments de canvi i els costa entendre’s a sí mateixos i el que els envolta. Un col.lectiu del qual solem constatar molt sovint les dificultats que ens comporta treballar amb ells, però dels qui poques vegades sabem veure i pensar des d’altres òptiques més integradores. El projecte xerpa brinda un suport als nois i noies tot reforçant l’acció tutorial i de la família.

Els països que han desenvolupat més aquest tipus de programes saben que els joves que han rebut el suport d’un mentor milloren els resultats acadèmics, , milloren les seves relacions tot confiant més en els seus pares, i s’allunyen de possibles addiccions a l’alcohol o les drogues. I a més són programes sense gairebé cost econòmic!

Quin és el pes del reconeixement en l’aprenentatge?

dissabte, 10/05/2014

Escola del Bosc 1914-Arxiu fotogràfic de Barcelona

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Article publicat al blog de la Fundació Jaume Bofill al Diari de l’Educació:

http://diarieducacio.cat/blogs/bofill/2014/05/09/quin-pes-te-el-reconeixement-en-laprenentatge/

Deia Vigotsky[1] (1896-1934) que els contextos i les relacions són aspectes determinants en els processos d’aprenentatge. Segons ell, les relacions amb la realitat, són des dels seus inicis relacions socials. Al fil d’aquesta visió entén que en l’aprenentatge existeix la zona de desenvolupament pròxim (ZDP) , que és el nivell de desenvolupament al que podem arribar , acompanyats per la guia d’un adult  que a priori domina millor determinats coneixements o destreses.

 

L’aprenentatge engloba un doble procés, un de construcció individual i un altre de social en tant que les persones formem part d’una comunitat, i tal com diu el professor Àngel Pérez Gómez al seu llibre Educarse en la era digital[2],  el social precedeix a l’individual. És en aquest sentit que les xarxes de relació dels nostres alumnes són fonamentals en la seva formació.

 

La seva identitat es construeix en les múltiples relacions que han mantingut amb els altres. Els éssers humans som el resultat d’allò que el món dels altres ens ha donat. Per mitjà  de la conversa i el diàleg els nois i noies  construeixen la narració del món que habiten. La història de les relacions amb altres persones genera una història personal. Joan Quintana i Arnoldo Cisternas, afirmen al seu llibre Relaciones poderosas[3] que no podem arribar a ser nosaltres mateixos sense els altres.

 

En aquest context és pertinent preguntar-nos per la rellevància que tenen les relacions que establim dins l’aula. Sabem que en bona mesura , de la seva qualitat en dependrà la construcció i formació personal de cadascun dels nostres alumnes. La forma d’estar dins l’aula de tots els que en formem part , configura un món de  relacions que té repercussions directes en la zona de desenvolupament pròxim de cada noi i noia, perquè a banda de la presència individual , hi ha la presència col.lectiva, hi ha el sistema que representa l’aula com a unitat. I com en tot sistema,   qualsevol moviment que s’hi dóna , modifica la posició de la resta. Hi ha nois i noies que se senten còmodes passant desapercebuts, d’altres necessiten sentir-se integrats, i d’altres provoquen contínuament l’atenció de l’adult tot buscant la reafirmació que existeixen. Quin paper doncs hi ha de jugar el docent?

 

Hi ha un terme que fins ara no hem inclòs de manera prou decidida dins el món educatiu, no perquè no s’exerciti, sinó perquè no ho diem ni ho fem de manera conscient i em sembla molt rellevant fer-ho. M’estic referint al reconeixement. Reconèixer a l’altre és la demostració sistemàtica que estàs al costat d’algú, tot definint els termes de la relació que permet després dir-li com el veiem. Per veure als nostres alumnes és fonamental no postergar-los a la invisibilitat que és el pitjor dels càstigs humans. De fet, des que naixem busquem el reconeixement matern que si falta, fa perillar més la supervivència que la falta d’aliment. Ho saben molt bé als orfenats.

 

Reconèixer dins l’aula és estimular les expectatives de l’alumne, lloar la seva capacitat de treball i d’esforç, obrir-los la porta al món adult. És dir-los que tenen un lloc dins l’aula , que la seva presència és important tot fomentant el seu sentiment de pertinença al sistema que configura la classe. També ho és l’agraïment , que dignifica a la persona i genera confiança.

 

Potser introduir el reconeixement i donar-li protagonisme dins l’aula, voldrà dir que haurem de millorar els nostres recursos emocionals i cognitius com a docents, potser això ens demanarà d’una atenció nova. Daniel Goleman , al seu darrer llibre Focus[4] parla de dos tipus d’atenció necessàries a entrenar: l’atenció cap a un mateix per interpretar els missatges interns que ens duen a l’autocontrol, tan necessari per a dur a terme la tasca docent, i de l’atenció cap als demés, és a dir de la preocupació empàtica que vol ser un “compta amb mi”.

 

Els docents hem de promoure el reconeixement a l’aula perquè té un poder enorme en la vida de tots i cadascun dels nois i noies. Ells s’estan construint sobre la base de les seves relacions i com són reconeguts dins d’elles. El professor o mestre és un agent destacat d’aquestes. No ho podem perdre de vista . Per això hem de saber dirigir la nostra atenció en captar cap a on i com hem de dirigir els passos del sistema que liderem , que és l’ aula, per poder inspirar,  per poder aprendre constantment i fer equip amb tots els nostres alumnes. Una bonica aspiració, per bé que gens fàcil, perquè sovint ho fem sense percebre el nostre  reconeixement… o potser sí, quan rebem un agraït retorn de qui un dia vam veure i van sentir ser vistos.

 


[1] http://www.educar.org/articulos/vygotsky.asp

[2] http://www.edmorata.es/libros/educarse-en-la-era-digital

[3] http://www.editorialkairos.com/catalogo/relaciones-poderosas

[4] http://www.casadellibro.com/libro-focus/9788499883052/2199587

Es pot facilitar una educació saludable?

dijous, 17/04/2014

Article publicat al Blog de la Fundació Jaume Bofill del Diari de l’Educació (16 d’abril de 2014)

http://diarieducacio.cat/blogs/bofill/2014/04/16/es-pot-facilitar-una-educacio-saludable/

L’aprenentatge i el desig de saber és una necessitat de tot ésser humà. En paraules de Joan Manuel del Pozo, autor del llibre “Educacionari”[1] i professor de Filosofia de la Universitat de Girona[2], aquest desig de saber es mobilitza per trobar respostes relatives a com és el món, com som nosaltres i com podem situar-nos profitosament en el món. Interrogants poderosos que han servit per bastir part dels continguts que s’aprenen dins l’escolaritat obligatòria, però que no sempre han aconseguit despertar l’interès i la motivació de molts dels nostres alumnes. Malgrat hi ha molts altres factors que explicarien aquesta falta de motivació, avui us proposo una reflexió al voltant del pes d’aquests interrogants amb la intenció d’afavorir un canvi de mirada sobre el fet educatiu.

 

Podem convenir que d’aquests tres interrogants, només el primer s’ha entès com a propi de la formació acadèmica i hem relegat a un pla secundari els altres dos. Molts dels que ens dediquem de fa anys a la docència, sabem que els nois i noies en tant que éssers humans , són la suma integrada de tres facetes bàsiques: l’intel.lecte, l’emocionalitat i la sociabilitat. Existeixen i es fan presents a les aules des d’aquest tot. És evident que en llevar-nos, ni ells ni nosaltres podem triar quina d’aquests aspectes ens enduem a l’escola o a la feina i quina deixem a casa.

 

Som éssers integrals, però la mirada des d’on veiem als estudiants sovint és massa parcial i està centrada en la vessant intel.lectual tot donant per entès que el com som i com podem situar-nos en el món no necessita ser educat en la mateixa mesura. Reconeixem i premiem especialment als qui poden mostrar-nos millor la seva adquisició de coneixements a través d’una determinada forma d’avaluar-los i releguem a certa invisibilitat a aquells que les seves fortaleses no són precisament les habilitats intel.lectuals. Sense menystenir gens ni mica la importància que l’educació ha de donar a l’aprenentatge dels coneixements acadèmics, que és clau, tampoc hauríem de menystenir gens ni mica la importància de poder educar i educar-nos en saber qui som i com ens podem posicionar en el món, perquè sembla bastant obvi que aquests interrogants tenen molt de pes en allò que desperta i dóna sentit al desig de saber humà.

 

Definir com som, és un dels aprenentatges que anem fent al llarg de la vida sense que ningú ens n’ensenyi massa , sense un mirall on referenciar-nos i poder-nos fer el nostre propi esbós personal quan aquest aprenentatge necessita més que cap, de  la mirada dels altres: per a aconseguir una escolaritat saludable necessitem ser vistos i compresos dins el cosmos educatiu com a éssers únics i singulars que tenim sentit d’existir per a nosaltres mateixos, com a éssers subjectes de fortaleses i de talents que estan en construcció.  En aquest sentit, l’amor pedagògic del qual parla Joan Manel del Pozo, hauria  d’aconseguir integrar el concepte de diversitat de manera plena i esdevenir l’eix del fet educatiu.

L’educació vista des de la diversitat entén que cadascú és important. Si sabem com som i ens sabem acceptats per ser com som, el desig de saber no s’atura.

 

L’educació ha de fer lloc a la possibilitat que els nois i noies coneguin què senten , què pensen i com actuen. Que puguin apropar-se a les seves emocions i els posin nom. Que descobreixin quines creences, pensaments i accions han de modificar si no els serveixen , amb la finalitat de trobar el seu equilibri, la seva harmonia i la seva dignitat. No hi ha una escolaritat equilibrada i reeixida per un noi o noia afectat per una emoció negativa, ni per una creença limitant que el faci actuar des de la por. Els beneficis de treballar com som , són positius per a la construcció personal, però ho són també per arribar a l’aprenentatge significatiu. La neurociència ens diu que sense les emocions no l’aconseguim.

 

Francisco Mora[3], autor de “Neuroeducación”[4] i doctor en Medicina, afirma que només s’aprèn allò que s’estima i que la cognició i l’emoció és un binomi indissoluble que ens porta a concebre que no hi ha raó sense emoció[5]. En aquesta línia diu que tot allò que porta al coneixement com la curiositat, l’atenció , la memòria o la presa de decisions  requereix de l’energia que anomenem emoció. La neurociència doncs, ens confirmaria aquesta correlació estreta entre el món emocional que ens defineix com a éssers singulars i l’aprenentatge de coneixements.

 

Cap a on em dirigeixo? On estic i a quina distància estic de l’objectiu? Què necessito per rendir millor? són les preguntes sobre les quals ha d’avançar qualsevol noi i noia en la seva escolaritat i no es poden plantejar des de l’esfera única del raonament intel.lectual. Són les preguntes que ens entronquen amb el situar-nos profitosament en el món , les que ens acosten al sentit d’allò que fem. Darrera d’elles, hi ha altres preguntes transcendents : perquè és important per mi aquests estudis?, què necessito? a què no vull renunciar? amb quines persones necessito comptar? Connectar-nos amb les finalitats d’allò que fem, dota de sentit les nostres accions i això cada vegada pren més rellevància l’escola, perquè quan ens podem respondre podem posar l’esforç, la nostra energia i el nostre compromís per arribar a la meta somniada. Un repte sens dubte que la nostra educació no pot defugir.

 

Barcelonada

divendres, 14/03/2014

 

Ja fa temps que, aquells que exercim la docència a secundària , necessitem  replantejar-nos permanentment  el nostre treball a l’aula . Els canvis vertiginosos en l’actual marc tecnològic i social,  han vinguts acompanyats de canvis substancials en la manera d’entendre i comprendre la realitat dels nostres joves. Podríem dir que conviuen de manera natural amb la complexitat i la incertesa i alhora en una connectivitat contínua que ha variat de forma sensible la seva forma d’entendre les relacions. Un amic “íntim” pot ser algú a qui no es veu gairebé mai , però amb qui es “parla” diàriament a través de les xarxes socials. La seva manera d’aprendre va molt condicionada a tots aquests factors i això ha posat contra les cordes les metodologies tradicionals. S’escolta, es fa i s’és d’una altra manera. L’atenció, qualitat imprescindible en tot aprenentatge,  s’ha vist directament afectada per aquestes transformacions.  S’ha imposat l’alumne multitasca, amatent  a múltiples feines possibles a la vegada però poc centrat en cap d’elles. Una realitat que ens obliga a repensar les formes d’aprenentatge dels nostres alumnes per tal d’adequar-les a les seves necessitats i a l’adquisició de coneixements i competències pròpies del segle XXI.

Sensibles com pocs en aquest procés d’adaptació a les noves formes d’aprenentatge, l’equip  LaceNet  que agrupa docents de la comarca del Bages,  han dut a terme un gran nombre d’activitats en les que el seu denominador comú ha estat el treball  telemàtic col.laboratiu i cooperatiu, tal com es pot comprovar a través de la seva web (http://www.lacenet.cat/) i han demostrat que les seves propostes són d’impacte i significat profund  pels nois i noies que els han realitzat.

En aquestes ratlles voldria destacar una de les seves experiències . Es va desenvolupar la setmana del 24 al 28 de febrer coincidint amb el Mobile Worl Congress i hi van participar vuit Instituts de Secundària: INS Cal Gravat, INS Pius Font i Quer, INS Lluís de Peguera i INS Guillem Catà (Manresa), INS Llobregat (Sallent), INS Quercus i SINS Cardener (St. Joan de Vilatorrada), INS Castellet (St. Vicenç de Castellet).

L’activitat va ser batejada amb el nom inspirador de la Barcelonada en iniciar-se a l’Institut Cal Gravat de Manresa el curs 2012-2013. Després de l’èxit que va tenir , la van convertir en un projecte col.laboratiu amb la restat dels Instituts esmentats,  que la van redimensionar.  El seu objectiu principal és ben senzill: aconseguir que els alumnes de quart d’ESO d’aquests instituts aprenguin a moure’s i orientar-se per Barcelona amb l’ajut d’una eina ben coneguda: el seu mòbil. Els nois i noies han hagut de trobar cinc punts de la ciutat, mitjançant uns targetons amb codis QR i unes aplicacions per a mòbil amb realitat augmentada. Una activitat  que ha aprofundit en les possibilitats tecnològiques del mòbil i en el coneixement del medi des d’un punt de vista experimental: moure’s per una gran ciutat vol dir prendre decisions de plans molt diversos que s’accentua quan les persones no hi viuen i desconeixen la ciutat que trepitgen.  Col.laboració i cooperació són verbs fonamentals en aquestes circumstàncies, verbs que s’apunten com a imprescindibles quan es dibuixen escenaris de futur.

Val a dir que una activitat d’aquesta envergadura requereix una preparació prèvia que no es fa amb poques hores. A vegades es necessita més d’un curs sencer perquè vol molta claredat en l’objectiu i molta concreció en els passos a donar. Vol coneixement tècnic i molta intel.ligència emocional. L’entesa en els acords no és possible sense generositat . Molts projectes es perden a mig camí per aquestes raons. Mai té prou reconeixement tota aquesta tasca callada  silenciosa dels docents que fan del seu dia a dia un projecte innovador, col.laboratiu i exemplar sense defallir malgrat hi hagi dies que fa acte de presència la frustració. És per això que el projecte  Barcelonada s’ha de conèixer, s’ha d’escampar, s’ha de reconèixer: És una experiència d’aprenentatge profund i de demostració del to i del múscul d’aquest col.lectiu docent que viu la seva professió des de la passió i la vocació en temps incerts. La Palmira Santamaria, el Jordi Marín, la Maria Estruch, el Toni Tubio, el Jaime López, el Jordi Corominas, l’Ignasi Cebrian, el Joan Carles Sampera, el Nasi Puig i Ramon Barlam, amb el suport de la resta de l’equip LaceNet-Secundària:  Josep Guzman,  Núria Reguant, Dolors Marina, Rosalia Muñoz, Àlex Martínez, Maria Pilar Moreno, Joan Closas, Àngels Basiana i Yolanda Garcia l’han fet possible. Els seus alumnes no ens deixen dubtes de l’èxit amb el qual es va cloure la Barcelonada. Podeu comprovar-ho a continuació:

“Es una activitat molt bona, a part de que estàs aprenent t’ho passes molt bé! Crec que s’haurien d’organitzar més activitats amb altres instituts, perquè és molt maco.”

“La Barcelonada està molt bé ja que aprenem a moure’ns per Barcelona sols sense ningú, només amb l’ajuda d’internet i mapes.”

“M’ha semblat molt divertida i diferent, en general m’ha agradat molt la manera en que s’ha organitzat tot. Ha sigut molt divertit participar-hi.”

“Hem après curiositats de diferents llocs de Barcelona. El fet d’utilitzar les noves tecnologies és una bona idea.”

“Trobo que és una idea molt interessant i útil per la gent de la nostra edat.”

“M’ha agradat molt fer la Barcelonada, m’ho he passat molt bé. I he aprés com guiar-me per Barcelona, que pensava que el meu grup ens perdríem i ens ha sigut molt fàcil trobar els nostres punts. Espero tornar-hi l’any que ve!”

“Ha sigut molt divertit, ben organitzat i molt útil. Sola la majoria de punts no els hagués pogut trobar, en canvi en grup ho hem aconseguit…”

“Crec que ha sigut una activitat interessant, per poder aprendre a desplaçar-nos en una ciutat tan gran, ja que mai sabrem si en el futur ens pot fer falta.”

 Podeu veure també: http://diarieducacio.cat/barcelonada/

http://barcelonada.cat/

Cinc factors per a una tria vocacional

dissabte, 8/02/2014

 

“Tots tenim un talent innat i un gran potencial per explorar”. Valentí Fuster.

Una de les tasques importants dels nostres joves és haver de decidir què voldran ser de grans. Una tria gens fàcil que sovint es fa sense haver-li dedicat massa temps malgrat la seva transcendència. Així, el que els decanta cap a una elecció determinada , pot tenir més a veure amb una manera de sortejar dificultats o situacions percebudes com a poc gratificants, que no pas en una tria vocacional.

Val la pena doncs, poder treballar amb els nois i noies uns criteris que els permetin desenvolupar després, un projecte personal propi que faci possible el desplegament del seu potencial. Per a fer-ho necessitem temps , dedicació i atenció, però a la pràctica pot ser molt rendible. Hi va la seva autorealització  i el seu encaix dins la societat, factors imprescindibles per al benestar individual i col.lectiu tal com ens ensenya la piràmide de Maslow.

L’acompanyament i l’orientació per a treballar els criteris que portaran a la tria, em sembla fonamental per als adolescents que estan encara en el procés de construcció de la seva personalitat.  Els pares i els docents dediquem temps a informar i a explicar,  però hi ha molt poc espai per a l’observació i la reflexió personals i aquestes haurien de ser peces  presents en el procés d’orientació i presa de decisions.

Al meu entendre hi ha cinc  aspectes clau a treballar per a poder fer una bona tria:

1. Una mirada als nostres referents personals i vivencials.  Els moments i les persones que han estat significatives per a cadascú, han conformat  el paradigma i les creences des d’on veiem el món. Ens definim a través de la nostra experiència i les nostres xarxes de relació.

2.La descoberta de les  fortaleses des de les quals es mou tot projecte personal. Es tracta  d’acostar-se a les capacitats i habilitats que ens acompanyen . Per a fer-ho ens podem valer d’una caixa d’eines dins la qual hi trobem l’autoconeixement  que és la capacitat de poder apartar-nos de nosaltres mateixos i observar-nos, la imaginació que ens diu que “puc contemplar noves possibilitats”, la voluntat independent  des de la que “tinc la possibilitat d’elegir” i la consciència entesa com  aquella veu interna que ens diu el que està bé i el que està malament.

3. El cercle de la motivació: Valentí Fuster en parla en el seu darrer llibre (de títol igual)  i divideix aquest cercle en quatre trams que van de la passivitat a la frustració , de la frustració a la motivació i de la motivació a la satisfacció. Per Fuster la motivació va lligada a l’entusiasme, aquest impuls interior que ens provoca el moviment. Descobrir en què ens entusiasmem i en quina activitat el temps ens flueix, parla molt de nosaltres. José Antonio Marina ens diu que la motivació, el tenir ganes de fer alguna cosa ens porta al voler fer-ho , és a dir en voluntat de fer-ho i quan tenim la voluntat, ens identifiquem amb ella i ens hi comprometem. L’experiència em diu que poder descobrir el que motiva a una persona, el que la fa moure i aixecar-se cada dia del llit és l’eix de la seva essència vocacional i quan es descobreix això, la tria és a tocar.

Però com encaixem dins aquesta recerca de la motivació allò que té a veure amb les dificultats, l’esforç o l’exercici del deure? La tendència humana és a evadir aquesta part poc gratificant i busquem recompenses immediates. No és una tema menor, abans dèiem que poden condicionar les decisions sobre la tria. Sean Covey  encaixa aquesta qüestió distingint la zona de comoditat , entesa com aquella en la que no hi ha risc i hi trobem les coses que ens agrada fer,  amb la zona de valentia, en la que hi ha riscos i reptes, incertesa, la possibilitat d’equivocar-nos i fallar, però és també la zona de les oportunitats i la que ens fa possible aconseguir el ple potencial.  Hi poden haver dubtes i temors davant les decisions, però dreceres que ens permetin evadir les dificultats no,  sobretot si es tracta de donar pas a l’esdevenir-se, a ser allò que un és cridat  a ser.

4. Els valors que formen part de l’eix essencial d’una persona. Són qualitats que en exercir-les ens fan millors i amb alguns ens identifiquem més que amb d’altres, de tal manera que difícilment en un futur ens trobarem còmodes amb activitats que els contravinguin o que ens plantegin un dilema moral. Alinear-los en l’eix de la tria facilitaran la decisió a prendre.

5. L’encaix a la societat: Els éssers humans som relacionals. Qualsevol projecte personal de vida s’esdevindrà dins un context social i cultural. En l’acompanyament a l’hora de fer una tria, hem de poder plantejar cap a on es vol caminar. Hi ha d’haver sentit en la ruta que s’iniciarà , i el seu sentit  es desenvoluparà en la societat en la que es viu. Saber com un s’hi vol inserir, amb quines persones necessàries haurà de comptar , com s’hi vol relacionar, per a qui  o per a què es voldrà destinar  l’energia  personal és una dimensió molt important a l’hora de triar i potser poc contemplada. En aquest sentit , trobo que la figura del mentor que confia i creu en la persona que està elegint el seu futur és d’altíssim valor qualitatiu. Com diu Valentí Fuster, tenir algú a prop que sap apreciar les possibilitats d’una persona  i que l’anima a avançar és un regal inestimable que et fa la vida.

Cinc elements per una proposta que necessita de moltes complicitats, però certament és imprescindible comptar amb la de qui té a les seves mans la presa de decisió. El seu posicionament davant l’ocasió gairebé única de poder escollir, marcarà en bona part qui es trobarà pel camí i qui no. Però està clar que com a mínim, nosaltres, tots els que formem el seu entorn adult, hi hem de ser.

 

 

15 de gener de 1939: El llegat de Robert Capa

dilluns, 20/01/2014

“Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que es pot tenir la raó i ser derrotat , que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté cap mena de recompensa”

Albert Camus

 

 

Les primeres vegades que vaig sentir a parlar de la Guerra Civil va ser de la mà de la meva àvia, una dona que aleshores tenia vint anys,  vivia a pagès, tenia un enamorat que va haver de marxar al front  i dos cosins que mai van tornar. Una història com la de tantes dones de l’època , que va explicar-nos als néts fins a la sacietat , intentant inocular-nos un esperit pacifista. Ho va aconseguir sobradament. La captivadora manera de contar les seves històries podia transportar-nos als escenaris  de la guerra, tot saltant-nos la barrera del temps i revivint la duresa del conflicte. Ella ja no hi és però la imatge que em vaig fer de la Guerra Civil  ha quedat condicionada al seu relat, tan subjectiu i tan parcial com el de cadascú que la va viure i tan comú alhora pel que fa a l’horror viscut.

Aquesta setmana , aquest record m’ha tornat a la  memòria de manera nítida en veure el magnífic reportatge del programa Sense Ficció, “El món on volíem viure”, dirigit per Oriol Querol i  dedicat a les fotografies que Robert Capa va fer el 15 de gener  de 1939 a la Nacional 340 entre Tarragona i Barcelona,  quan milers de persones iniciaven el seu dramàtic èxode cap a l’exili amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya. Un espai geogràfic que és el mateix des d’on jo escoltava les històries de la guerra.

La Palmira, que era la meva àvia, m’havia descrit moltes vegades com havia viscut l’arribada de l’exèrcit franquista. No et pots imaginar la quantitat de persones que vèiem passar i els avions darrera llançant-los bombes sense tocar-los , deia ella. Confesso que he somniat moltes vegades aquest malson que tan bé va captar la càmera i l’ull del fotògraf Robert Capa.

L’Oriol i el Carles Querol  van seguir el fil de les seves fotografies i això els va dur fins a  l’International Center of photography de Nova York, on es guarden els negatius i còpies d’aquestes imatges d’alt valor testimonial.  Les fotografies han donat lloc al reportatge gràcies al qual hem pogut conèixer el detall d’aquell quinze de gener de 1939 , i hem pogut posar noms i cares als protagonistes que mai haurien volgut ser-ho en aquelles circumstàncies.

No sé de quina pasta han d’estar fets els fotògrafs de guerra, a mi se m’escapa, però sí que sé que sense ells,  les veritables víctimes de les guerres, les víctimes anònimes i innocents no haurien existit en la memòria col.lectiva i més dins el context de la dictadura franquista que va despreciar-los en totes les seves formes possibles. “L’amor és l’amor i la guerra és la guerra” diu en aquest reportatge Peter Van Agtmael, fotògraf de guerra de l’agència Magnum, acostumat a veure’n moltes i sobretot a captar-ne l’essència comú en totes elles: Destrucció, dolor, desolació, desesperació i mort.

Aquestes paraules traduïdes en imatges són el compendi del reportatge de Capa, són  l’essència de la guerra. Entenc que si té algun sentit captar aquesta essència i deixar-ne testimoni , ha de ser  el de despertar la mínima empatia vers la gent que la va patir i  canviar el pas de les inèrcies que hi condueixen. Em resisteixo a creure que siguin inevitables i consubstancials a la mateixa persona. No vull creure’m que en tant que podem generar amor, també podem generar guerres. Com a éssers relacionals aspirem a altres expressions de la manera de resoldre els conflictes, de la nostra manera de ser.

Hem de considerar normal i inevitable la indefensió amb la que han d’afrontar la guerra la població civil? Hem de considerar inevitable i normal el desplaçament dels refugiats innocents sense cap condició de vida digne i després de perdre ho tot? La càmera de Robert Capa sembla respondre’s a aquests interrogants com ho segueixen fent els reporters de guerra actuals. La guerra en aquest sentit, com diu Gervasio Sánchez , no ha canviat amb els anys.

Aquest reportatge de factura impecable té un ritme que sembla voler respectar el dolor dels refugiats  i superposa les imatges de fa setanta cinc anys amb els espais geogràfics actuals, un recurs visual que té el poder d’apropar-nos amb força als nostres avantpassats. El vespre que vam veure “El món on volíem viure” vam conèixer l’Aroma, aquella nena sobre el carro que marxava amb l’àvia i un tiet. Per primer cop vam saber de la seva vida posterior, un fet molt poc freqüent  perquè de la resta dels refugiats no hem sabut gairebé res més de la seva sort. Em fixava en aquella dona embogida que donava tombs al seu carro bombardejat o en la mirada angoixada de les mares amb criatures que no sabien si podrien assegurar la seva supervivència. Persones grans caminant en silenci i dignitat, perquè  cap exèrcit  la pot arravatar. I aquell calçat, espardenyes de set vetes a tot estirar, per fer el camí cap a l’exili en ple mes de gener…

Un preu molt alt el que van pagar tots els exiliats d’aquella guerra, com ho és el que es paga en qualsevol guerra. Aquella guerra va ser la seva guerra però és també la nostra. Del seu llegat i del silenci forçós després imposat, hem intentat reconstruir un país a recer  de nous conflictes, però ens està costant superar els esquemes que hi van conduir. Arrastrem actituds inflexibles, de sordesa a les paraules de l’altre, de falta de reconeixement de la legitimitat de  l’existència de l’altre i ara que avancem en la construcció d’una nova realitat de país, ens aniria molt bé no perdre de vista quines actituds van fer fracassar la convivència aleshores i van arrastrar a la població cap aquell desastre de dimensions tan enormes.

Gràcies Robert Capa i gràcies equip del “Món on volíem viure”per recordar-nos-ho.