Soroll

"Els nens perduts" de Marta Espinach. Galeria Sicart.

Aquests  , són dies de molt soroll mediàtic, amb tants impactes informatius per digerir , que quan ja comencem a tenir-ne un de processat , ens n’arriba un altre , o sinó , dos o tres més a la vegada. Cada un supera l’anterior en escàndol, i quan sembla que ja s’ha arribat al límit , el següent  ens ho desmenteix. Hi ha moments que l’acumulació d’aquests fets són tants, que a molts ens satura i preferim desconnectar . Canviem de sintonia per recuperar trets de normalitat, ja sigui escoltant música, fent esport o buscant el silenci que encara queda en algun racó. Cadascú té els seus mecanismes equilibradors per fer front a la realitat que cada cop es va fent més lletja.

Un aterratge forçós , després d’un temps de suposada prosperitat, ens ha convertit en una societat empobrida de manera accelerada. Una circumstància excepcional com aquesta, mereix una anàlisi acurada . Segurament per la proximitat temporal encara no l’hem pogut fer com caldria, però hi ha dues qüestions que em semblen rellevants hores d’ara: d’una banda, ningú es vol fer responsable del desgavell que vivim, i no s’exigeix a ningú  l’ assumpció de responsabilitats . Per altra banda, per sortir de l’atzucac, s’ha optat per “socialitzar” els mals comesos , entre la població,  tot esperant que amb la seva contribució extra – via pujada d’impostos, via retallades  de serveis- s’amortigüin els efectes d’una crisi descomunal. Les retallades que es van sumant dia sí , dia també, han anat de dret a tocar allò que més havia contribuït a cohesionar la societat:  la salut i l’educació. Els drets socials més bàsics ara mateix estan camí de la UVI , sinó,  camí de la defunció. De totes les explicacions donades fins ara, n’hi ha una que segur que no val: ningú pot dir que aquestes retallades no afectaran la qualitat dels serveis afectats.

Poder encaixar aquestes notícies tan desesperançadores ens demana més que mai poder cultivar la nostra serenitat i traslladar-la a tota aquesta gent jove que veuran créixer el nombre de companys a l’aula en espais pensats per a ser molts menys , amb  recursos molt menors per ser atesos i amb dificultats severes per accedir als estudis superiors encarits de manera radical. En moments així, toca també un cert replegament  cap endins, poder connectar-nos amb el nostre món interior, aquell espai que hi ha entre nosaltres i l’entorn. És un espai que ens interpel.la pel sentit i el significat de la nostra vida des del silenci i el retrobament personal.

Un dels matins que vaig preferir tancar la ràdio per l’excés d’informació tòxica en pocs minuts, vaig plantejar-me que això que ens passa als adults , també passa als nostres joves i si els grans tenim feina a entendre aquest “sense sentit” actual, més ho ha de ser per ells que no tenen eines suficients per explicar-s’ho. Dins l’aula, els donem les pistes  per desxifrar l’anàlisi de la realitat, però i si també els en donéssim algunes per educar la seva interioritat?. Ens pot semblar que als adolescents, les hormones dels quals estan en absoluta ebullició, i la seva sociabilitat és prioritària, no els falta aquest espai. Però precisament , per aquestes raons exposades, potser les necessiten més que mai.

A banda de les creences religioses o espirituals de cadascú,  la dimensió més interna dels nostres nois i noies, la tenim una mica oblidada , gairebé tant com la dels adults. La interioritat,  és una faceta tan silenciosa, que només la sentim si hi parem atenció i per això cal entrenar-nos.  Si els nostres adolescents poden treballar el seu espai interior, milloraran en el seu autoconeixement , en la seva capacitat reflexiva, en la capacitat de discerniment . Els permetrà gestionar millor les seves relacions  externes  i les  d’un entorn ara mateix massa agressiu. Treballar la seva interioritat també pot fer-los més lliures , més madurs i més serens per a prendre decisions encertades.

Mentre preparava aquestes ratlles, m’han arribat a les mans dos llibres que m’han acabat de convèncer del valor de la interioritat: un és el llibre de Jaume Bernadet i l’Equip Seduint, que va guanyar la 4ª edició del Premi Edu 21 d’Educació . Es titula “Ni amunt ni avall, cap endins”. Aquest llibre és una proposta per a treballar a l’ESO aquesta dimensió. Ells plantegen l’educació de la Interioritat, com un dret dels infants i els adolescents i li atribueixen tres beneficis: Conèixer-se, unificar la persona des de el vessant corporal, psicològic i transcendent,  i finalment provocar la pregunta sobre el sentit de la vida. El llibre esdevé una eina metodològica d’allò més estimulant en uns temps d’incerteses que ens reclamen aquesta atenció.

L’altre, és un llibre de poesia del Ricard Garcia que tot just acaba de sortir de l’editorial. “El llibre que llegies” va obtenir el premi Vila de Martorell l’any 2011 i el recomano especialment perquè ens convida ,a través de les seves paraules, a donar-nos un temps i un espai d’interioritat.

D’aquest bon poeta i amic , són els versos que us escric, a manera de tancament del “soroll” d’avui:

 

“El silenci quiet” de Ricard Garcia.

El tacte d’una mà ferida,

a desolació d’un niu caigut,

la imminència de les ombres,

el pes de la tarda a les abraçades,

les columnes de mosquits a l’aire,

la traça acrobàtica de l’oreneta,

el silenci quiet de cada fulla, de cada arbre….

 

2 comentaris

  • Carlos A

    28/04/2012 21:39

    Despues de leerte, me alegra ver que estas canalizando la rabia por el momento en que vivimos y utilizando su fuerza para construir, desde tu responsabilidad, algo mejor. Te deseo todo lo mejor y muchos ánimos para el camino que has escogido. Sabes que puedes contar conmigo si lo necesitas. Un abrazo.

  • Juanjo Fernández

    25/04/2012 14:54

    Teresa, completament d’acord amb aquesta necessitat de valorar la interioritat, i proporcionar eines que ajudin els nostres joves a fer-ho. Els adults hem creat una societat adrenalínica que dóna la impressió als nostres joves que tot el que tingui menys intensitat que un parc temàtic és soso, avorrit i ranci: potser també per això sembla que els ha de “costar” més viure la interioritat. Però cal insistir, des de l’Escola i -jo diria que sobretot- des de la família: la importància i el valor -que no el preu- del silenci, del servei generós i discret, del somriure afectuós, de l’abraçada espontània… I com a cristià, vull pensar que pot ser il.luminadora i reconfortant la proposta d’un Jesús que celebra el regal de la vida al seu voltant l que ens ofereix pregar confiadament i senzillament des del més pregon de nosaltres mateixos.
    I per quan et pugui el soroll, potser et servirà una cançó que cantem a missa: “Quan pressentim, veient la branca nua, que malgrat tot l’ametller florirà; quan esperem al cor de la nit crua, la nostra alegria ningú no ens la prendrà!”
    Gràcies per les teves reflexions!

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús