ARA Mestres

 “Sencillamente mejor” és un  excel.lent article d’Ángel  Gabilondo  publicat al seu bloc“El salto del Ángel”. En ell , hi fa una reflexió sobre la senzillesa, que m’ha suggerit la possibilitat d’encaixar-la en el marc de la funció docent. Segons Gabilondo la senzillesa  es defineix com una saviesa que es busca i com una recerca d’allò fonamental.  La senzillesa  , dita així,  esdevé una   finalitat   educativa.

Entrar diàriament a l’aula , on pel cap baix hi ha unes vint-i-cinc  ànimes amb expectatives d’allò més variat, vol d’aquesta senzillesa.  I vol també una forma d’entrega  sense ostentació, tal com diuen les paraules de l’autor.  El docent “senzill”  és una persona  que no es resigna ni es conforma perquè és exigent. La seva dedicació és intensa sense reclamar reconeixement.

Alhora, Salvador Rodríguez, al seu bloc: “Reflexions sobre l’educació en temps de crisi”  defineix de manera molt precisa , a  “ ¿Enseñar duele?”, tres mals que ens afecten directament: ens fa mal, quan tot i els nostres esforços els nostres alumnes no aprenen, no estan motivats o no responen als estímuls, ens fa mal quan els companys de claustre no estan per canvis ni innovacions i no volen complicar-se la vida , i ens fa mal quan l’administració canvia les lleis educatives per criteris polítics i deixa de banda els pedagògics.  Tots ells, són mals que minen la senzillesa audaç dels que creuen  en la seva funció docent. No són temps fàcils i  lamentarem molt els danys que causarà la crisi al sistema educatiu . Però davant del fosc panorama ens podem enrocar en el victimisme o bé , des del reconeixement de la insatisfacció, mirar d’enfocar-se des de la lògica de la superació . Salvador Rodríguez, anomena  professor emprenedor al que adopta la segona actitud.

La docència  conté  un grau d’insatisfacció -ara agreujat per les retallades- amb el qual hem de saber conviure, tal com ens recorda Jaume Cela . Sovint, tenim alumnes desconcertats , entre moltes  raons, per un món adult que els ha donat missatges  contradictoris en molt poc temps.  Aquesta generació de nois i noies han crescut dins dels“feliços dos mil” , protegits en  una bombolla consumista tan fràgil , que en trencar-se  els ha enviat directament a les entranyes de la recessió. Dins el seu vocabulari, hauran après  a la vegada,  el que és  un ipad i  un desnonament,  i probablement , en més d’un cas, hauran tingut  el primer i  hauran viscut el segon.

En aquest context,  la senzillesa  de Gabilondo es configura com un nord a seguir dins les aules: ensenyar des de la intensitat senzilla , sense ostentació ni artificis , per poder expressar amb naturalitat els conceptes, des de l’eficàcia de la feina ben feta de cada dia. Perquè malgrat la duresa actual,  hi ha un fet  que els docents tenim la possibilitat de viure i transcendeix totes les incomoditats comentades . És el moment únic , gairebé màgic, en el que “ens trobem”, ells i nosaltres. És aquell moment d’íntima satisfacció , en el que  vius l’escolta activa dels nois i noies a qui has aconseguit captar l’atenció, i els tens allà gaudint del moment intens, o bé aquell  altre en el que enmig del batibull, surt una idea que  entusiasma a tothom , o bé , quan després d’haver dedicat hores a la preparació d’una activitat novedosa, ha servit per enganxar a aquella personeta a la que res del que li oferíem a l’escola, l’atrapava igual. De totes aquestes  vivències  n’hi ha una de molt poderosa que és el retrobament amb els exalumnes al cap dels anys. És aleshores , quan els valors de la senzillesa que esgrimeix Gabilondo,  prenen forma a través  d’alguna anècdota o experiència compartides  .  El pas del temps les ha transformat en  un pòsit de saviesa del que podem gaudir totes les parts. Ensenyar té la bonica capacitat de l’aprenentatge permanent.

Ara que ho escric me n’adono de la força d’aquestes satisfaccions, massa  soterrades   pel soroll de les tisorades i pel  qüestionament  permanent de la nostra feina.  Però com deia Víktor Frankl, al final, tot depèn de com cadascú tria viure la seva vida o la seva feina en aquest cas.  Personalment viure-la des d’aquesta senzillesa expressada,  m’ajuda a vèncer el desànim quan aquest apareix. Darrera el desgast propi de la tasca , hi ha un motiu motor que li dóna sentit .

Salvador Cardús diu que troba a faltar “paraula de mestre” en el món de l’opinió . Potser sí que hem d’explicar-nos  més , que hem  de fer-nos escoltar més i aconseguiríem  complicitats  majors . El meu dubte és , si  realment es troba a faltar la paraula de mestre en algun lloc, i si la senzillesa docent  que hem descrit,  es pot ofegar en el marc contextual que tenim .

Entrada publicada a General el dissabte, 14/04/2012 a les 10:53.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.