Senzillesa

 “Sencillamente mejor” és un  excel.lent article d’Ángel  Gabilondo  publicat al seu bloc“El salto del Ángel”. En ell , hi fa una reflexió sobre la senzillesa, que m’ha suggerit la possibilitat d’encaixar-la en el marc de la funció docent. Segons Gabilondo la senzillesa  es defineix com una saviesa que es busca i com una recerca d’allò fonamental.  La senzillesa  , dita així,  esdevé una   finalitat   educativa.

Entrar diàriament a l’aula , on pel cap baix hi ha unes vint-i-cinc  ànimes amb expectatives d’allò més variat, vol d’aquesta senzillesa.  I vol també una forma d’entrega  sense ostentació, tal com diuen les paraules de l’autor.  El docent “senzill”  és una persona  que no es resigna ni es conforma perquè és exigent. La seva dedicació és intensa sense reclamar reconeixement.

Alhora, Salvador Rodríguez, al seu bloc: “Reflexions sobre l’educació en temps de crisi”  defineix de manera molt precisa , a  “ ¿Enseñar duele?”, tres mals que ens afecten directament: ens fa mal, quan tot i els nostres esforços els nostres alumnes no aprenen, no estan motivats o no responen als estímuls, ens fa mal quan els companys de claustre no estan per canvis ni innovacions i no volen complicar-se la vida , i ens fa mal quan l’administració canvia les lleis educatives per criteris polítics i deixa de banda els pedagògics.  Tots ells, són mals que minen la senzillesa audaç dels que creuen  en la seva funció docent. No són temps fàcils i  lamentarem molt els danys que causarà la crisi al sistema educatiu . Però davant del fosc panorama ens podem enrocar en el victimisme o bé , des del reconeixement de la insatisfacció, mirar d’enfocar-se des de la lògica de la superació . Salvador Rodríguez, anomena  professor emprenedor al que adopta la segona actitud.

La docència  conté  un grau d’insatisfacció -ara agreujat per les retallades- amb el qual hem de saber conviure, tal com ens recorda Jaume Cela . Sovint, tenim alumnes desconcertats , entre moltes  raons, per un món adult que els ha donat missatges  contradictoris en molt poc temps.  Aquesta generació de nois i noies han crescut dins dels“feliços dos mil” , protegits en  una bombolla consumista tan fràgil , que en trencar-se  els ha enviat directament a les entranyes de la recessió. Dins el seu vocabulari, hauran après  a la vegada,  el que és  un ipad i  un desnonament,  i probablement , en més d’un cas, hauran tingut  el primer i  hauran viscut el segon.

En aquest context,  la senzillesa  de Gabilondo es configura com un nord a seguir dins les aules: ensenyar des de la intensitat senzilla , sense ostentació ni artificis , per poder expressar amb naturalitat els conceptes, des de l’eficàcia de la feina ben feta de cada dia. Perquè malgrat la duresa actual,  hi ha un fet  que els docents tenim la possibilitat de viure i transcendeix totes les incomoditats comentades . És el moment únic , gairebé màgic, en el que “ens trobem”, ells i nosaltres. És aquell moment d’íntima satisfacció , en el que  vius l’escolta activa dels nois i noies a qui has aconseguit captar l’atenció, i els tens allà gaudint del moment intens, o bé aquell  altre en el que enmig del batibull, surt una idea que  entusiasma a tothom , o bé , quan després d’haver dedicat hores a la preparació d’una activitat novedosa, ha servit per enganxar a aquella personeta a la que res del que li oferíem a l’escola, l’atrapava igual. De totes aquestes  vivències  n’hi ha una de molt poderosa que és el retrobament amb els exalumnes al cap dels anys. És aleshores , quan els valors de la senzillesa que esgrimeix Gabilondo,  prenen forma a través  d’alguna anècdota o experiència compartides  .  El pas del temps les ha transformat en  un pòsit de saviesa del que podem gaudir totes les parts. Ensenyar té la bonica capacitat de l’aprenentatge permanent.

Ara que ho escric me n’adono de la força d’aquestes satisfaccions, massa  soterrades   pel soroll de les tisorades i pel  qüestionament  permanent de la nostra feina.  Però com deia Víktor Frankl, al final, tot depèn de com cadascú tria viure la seva vida o la seva feina en aquest cas.  Personalment viure-la des d’aquesta senzillesa expressada,  m’ajuda a vèncer el desànim quan aquest apareix. Darrera el desgast propi de la tasca , hi ha un motiu motor que li dóna sentit .

Salvador Cardús diu que troba a faltar “paraula de mestre” en el món de l’opinió . Potser sí que hem d’explicar-nos  més , que hem  de fer-nos escoltar més i aconseguiríem  complicitats  majors . El meu dubte és , si  realment es troba a faltar la paraula de mestre en algun lloc, i si la senzillesa docent  que hem descrit,  es pot ofegar en el marc contextual que tenim .

8 comentaris

  • Juanjo Fernández

    02/05/2012 13:06

    Benvolguda Teresa, el concepte de “senzillesa audaç” m’ha recordat un text dels Fets dels Apòstols (Ac 28, 30-31), on diu que “Pau es va quedar dos anys sencers a l’allotjament que havia llogat i rebia tots els qui l’anaven a trobar. Els anunciava el Regne de Déu i els instruïa sobre el Senyor Jesucrist, amb tota valentia i sense cap impediment.”. M’ho recorda perquè Pau rebia “tots els qui l’anaven a trobar” sense cap distinció (com fem els educadors, que acollim tots els alumnes de l’aula, del curs, de l’escola) i sobretot per això d’”amb tota valentia i sense cap impediment”. Pau ho feia amb els ensenyaments sobre Jesús, però sigui quin sigui l’ensenyament, l’educador pot optar per la por, l’angunieta, el “no es motiven amb res”, el desencís i l’amargor d’a-mi-no-em-van-ensenyar-a-la-universitat-a-fer-de-mestre… o al contrari, optar per la “valentia”, l’empenta, la recerca de noves propostes (i l’aprofitament il.lusionat de les velles que funcionen!), el tracte personal, proper i afectuós amb els alumnes que coneix i estima… és a dir, pot optar per educar “sense cap impediment”, cosa que té encara més sentit quan sembla que hi ha “impediments” per tot arreu!
    Per agafar una altra imatge ben diferent (sí, no sé ben bé si sóc eclèctic o directament, friki), invoco les paraules del capità Kirk (i el capità Picard) a l’inici dels episodis de Star Trek, quan diu que la missió de l’Enterprise és “to boldly go when no one has gone before”: anar amb coratge allà on no hi ha anat mai ningú. Així fan els educadors: s’enfilen a la nau-aula cada curs, i fan via, amb audaç senzillesa, cap a horitzons de coneixement que els alumnes-tripulació sovint no han trepitjat… i sense por de trobar-se amb comportaments prou “extraterrestres”!

  • Roser Orquin

    24/04/2012 15:45

    Tens raó, Teresa, quan en Guardiola va parlar del seu moment íntim jo també vaig pensar en aquella mirada de súbita comprensió de l’alumne que sempre va peix de tot i en aquelles classes de les quals surts absolutament eufòrica.
    Si sóc professora és per aquests moments en què em sento realment útil. Tota la resta, aleshores, paga la pena.

  • teresa terrades

    19/04/2012 20:37

    Hola Fàtima! que bé trobar-te per aquí! Gràcies pel comentari.

  • Fàtima Sendra

    19/04/2012 20:26

    A diferència de fa uns anys, la tasca dels mestres actualment requereix de la creació de vincle afectiu amb els alumnes, i això cal treballar-ho dia a dia, com dius, amb una dedicació intensa, però que dóna moltes satisfaccions. Una mestra de Primària que ha escrit alguns llibres sobre les relacions a l’escola, Mari Carmen Díez Navarro, deia en una conferència que l’escola és, abans de res, un espai de trobades.

  • F. Giralt

    15/04/2012 20:46

    Deia Eugeni d’Ors que entre dues explicacions has de triar la més clara; entre dues formes, la més elemental; entre dues expressions, la més breu. Un càntic a la senzillesa.

  • tterrades

    15/04/2012 18:42

    Ostres, me’l pots fer arribar aquest article? De fet , quan Guardiola va parlar del seu moment “màgic” jo vaig pensar en aquest que descric. Gràcies pel comentari!

  • Coral Regí

    15/04/2012 18:40

    Molt bé, Teresa!! Tens tota la rao: el moment en que et trobes a l’aula amb els alumnes és un moment de gran satisfacció… No se si has llegit l’article del Ramon Solsona sobre aquests moments inspirat pel Guardiola

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús