I tu, en quin format comparteixes els somnis?

dissabte, 16/04/2016

IMG_3850

 Els somnis neixen dins les ments inquietes i creatives, neixen dins les ments dels qui volen fer, de l’experiència de la vida, una millora permanent. Els somnis, quan neixen, orienten les nostres accions, ens sedueixen amb la idea que, pel camí, hi trobarem una mica més de felicitat.

Dins les escoles i instituts hi viuen éssers que somien. Els seus somnis , de vegades, estan guardats en pdf dins la carpeta del “ja ho farem l’any que ve” i d’altres vegades es comparteixen, amb formats diversos, al núvol. L’espai on mai es perd res, l’espai comú on tot és possible i tot està per fer. Al núvol , les ments inquietes es busquen , s’hi troben i descarreguen els somnis en el software del “i per què no?” , a voltes una gesta ingent; el pes de “l’això sempre s’ha fet així, propi dels qui fa dies que no somien, pot fer lenta la descàrrega.

I després de descarregar-los del núvol, un dia els somnis es poden fer realitat dins les escoles i instituts. I aquesta és l’experiència que acabem de viure un equipàs format pels professors i professores del Departament d’humanístiques de l’Escola Intermunicipal del Penedès i els alumnes d’ESO i Batxillerat que de manera voluntària han volgut acompanyar-nos en aquesta aventura. Un equipàs que, a partir que ens hem trobat, tothom ha oblidat el seu rol i ens hem convertit en una sola peça engranada a fer possible l’èxit de les Jornades Culturals d’enguany.

De manera sintètica, les Jornades Culturals es dediquen a dur a terme activitats extra curriculars però altament formatives en el bagatge educatiu dels nois i noies de secundària. En el nostre centre, les Jornades Culturals duren tres dies i durant aquests tres dies, els alumnes trien tallers als que dediquen les primeres hores del dia. La franja de les tres hores posteriors, enguany, s’ha reinventat completament.

 

IMG_3846-1Unes ments inquietes, creatives i incansables de profes i alumnes, han muntat una oferta diversificadíssima d’activitats. Cada alumne s’ha fet una ruta personalitzada d’aquestes activitats prèvia inscripció via web. Són activitats que s’han anat trobant en diferents espais de l’Institut, especialment els espais exteriors i propers a ells. En aquesta franja itinerant, els alumnes han combinat, entre d’altres, xerrades, concerts dels combos formats pels propis alumnes, sessions de rap i monòlegs, dansa, circ, poesia, i instal.lacions artístiques que han transformat algun espai de l’Institut. A més, s’han instal.lat paradetes temàtiques a l’exterior. D’entre unes quantes, val la pena destacar la haima que per primer cop han muntat un bon grup d’alumnes des de la qual ens han ofert un exquisit repertori de la cuina marroquina.

Hem viscut un ventall d’emocions fortes que van des de l’impacte i la tristesa que ens va deixar l’ONG Proactiva Open Arms en acostar-nos a la dura i injusta realitat que viuen els refugiats a l’illa de Lesbos, al gaudi estètic de la dansa clàssica, la diversió del circ, l’alegria de la música del Cesc Freixas, Aqstica i els combos, la passió de la dansa urbana i el rap. I sobretot, la sorpresa. Un calidoscopi de sorpreses : la sorpresa de veure l’escola capgirada, la sorpresa de veure com ens podem relacionar de manera diferent tots els que habitem el centre, la sorpresa de descobrir aspectes desconeguts de tots nosaltres que no podem deixar entreveure en el dia a dia acadèmic i sobretot la sorpresa de la festa final. Una explosió d’eufòria absoluta conduïda pel Pep Callau i amenitzada per molts protagonistes, però amb un protagonisme destacat dels professors i professores que van sortir a cantar a l’escenari culminant així, la realització del somni, descarregant definitivament tot el que un dia va estar en el núvol i que a partir de divendres forma part ja, de la memòria col.lectiva del centre.

 

IMG_3785IMG_3770

Aquest post doncs, no és del tot meu , és de tots aquests enormes somniadors que han volgut deixar aquestes paraules:

“Era una vegada un grup d’alumnes que van fer possible un somni” Jordi Q.

 “Sense aquest grup, no hagués estat possible” Judit

 “Ha estat una experiència totalment positiva que demostra el que podem fer els alumnes i profes units” Saül

 “Ha sigut una experiència única i plena d’emocions indescriptibles on hem format una família” Sandra

 “Molt esforç i il.lusió just acabar les #Jornades16: agraïments i satisfacció. Comencem a proposar millores per les #Jornades17” Sergi

 “Jo crec que el més bo és veure com l’esforç de tantes tardes treballant ha donat els seus fruits” Teresa

“Passejar per l’escola i sentir que tothom ho ha passat molt bé i que tenen ganes que arribin les de l’any que ve. Si els alumnes responen a tot l’esforç que hem fet tant professors com alumnes, dóna gust currar-nos-ho” Nora

 “I veure nens feliços i que no poden anar a tot arreu on volen per excés d’activitats” Marc

IMG_3848-1

 “I no sé, allò que veus que s’han fet les tres de la tarda , l’hora de plegar i hi ha alumnes que no volen marxar ( i que després han de córrer per no perdre els busos). Jordi


 

Fins les properes!

IMG_3841IMG_3844-1IMG_3842-1

Xefs i cuiners de la innovació educativa

diumenge, 10/04/2016

cu-5Darrerament he tingut l’oportunitat de conèixer alguns dels projectes pedagògics innovadors que s’estan duent a terme a centres educatius del nostre territori. Hi vaig posicionada i convençuda abans de veure’ls. Entenc que estan obrint el camí del que hauria de ser una onada col.lectiva de renovació directament recolzada per les autoritats competents.

 

Admiro la capacitat i determinació dels professionals que ho estan fent possible i sobretot els qui estan o han estat a la cuina del canvi, pensant-lo i elaborant-lo fins que l’han servit a la taula de la seva comunitat educativa. Aquest procés s’ha hagut de coure en el seu punt just de cocció perquè no quedés cru i fos indigest i perquè no es cremés abans de provar-lo. Cada centre ha disposat de cuines molt diferents : alguns han disposat de mitjans i d’altres han hagut de fer moltes hores extres. Malgrat aquestes diferències tan notables de sortida, tots ells tenen punts d’arribada coincidents. Això ens posa en evidència que la tria dels ingredients ha estat similar i ha permès quallar la viabilitat d’aquests projectes. Després d’observar-los,  m’atreveixo a descriure’n alguns de comuns:

 

Tenen definida una idea del que vol dir innovar. Part del seu procés de canvi ha passat per consensuar-ne el concepte. Han observat la realitat canviant i han constatat que si l’objectiu de l’escola és en essència l’aprenentatge, cal assegurar-lo amb les formes adients al context històric que es viu. En cap cas he detectat intencions d’escatimar sabers, sinó ganes d’assegurar-los a través de circuits que sabem que són imprescindibles per crear adhesió a l’aprenentatge. Aquests circuits passen per normalitzar a l’escola la visió integral dels nois i noies del segle XXI, que pensen, senten i fan com a ciutadans del segle XXI.

 

Aquests centres han estat capaços de crear projectes pedagògics que han aglutinat tota la comunitat educativa al seu voltant. El projecte orienta les accions educatives i d’aprenentatge, integra a les famílies com a part activa d’aquest aprenentatge mentre que, al seu torn, el centre s’insereix dins el seu poble o ciutat. Han tirat a terra les muralles invisibles que encara tenen molts centres educatius i des d’allà irradien la seva activitat cap enfora. Conviden als de fora a què hi entrem, que els coneguem i sapiguem què fan, com ho i per  a què ho fan,  a dins.

 

Davant d’aquests projectes hi ha un lideratge clar, referencial, allunyat de l’autoritarisme i revestit d’una clara autoritat. Aquella autoritat que prové de les accions i actituds inspiradores i esperançades. Amb visió de futur. Una autoritat que prové de saber-se fer preguntes sobre la intenció i l’atenció del què es fa i el què s’ha de fer. Un lideratge que és capaç de patir i gaudir al costat dels seus. Un lideratge que pot ser d’una o unes persones a les quals el seu equip reconeix perquè les sent a prop i se saben recolzats.

 

En els centres innovadors, els docents saben quin és el projecte i cap on han de dirigir els seus esforços. N’hi ha de molt entusiastes i molt convençuts. D’altres, demanen més temps per adaptar-se als canvis metodològics que aquest comporta. Els docents d’aquests centres dediquen molt de temps i molta energia mental en tenir cada dia apunt tot allò que s’anirà esdevenint dins l’aula hora a hora. Qui no és dins l’aula , aquesta dada li pot semblar irrellevant, els que hi som, sabem molt bé què vol dir sostenir al llarg del curs, el ritme i el nivell de les activitats que volen ser innovadores i exitoses per a l’aprenentatge dels nois i noies. I a molts d’ells, encara els queda temps per a rebre a docents d’altres llocs que ens delim dels seus projectes  i ens obren les seves portes en horaris intempestius. Hi ha una dada fonamental: la tasca docent és per ella mateixa estressant, però desborda molt quan li falta sentit i orientació. Si la pressió es dóna dins context orientat al canvi amb sentit, el cansament es viu des de l’alegria i la satisfacció professional, un fet gens menyspreable.

 

I com ho viuen les famílies? Entenc que a les famílies actuals se’ls/se’ns demana molt: hem d’educar en la complexitat i la incertesa com a paradigma socialment instal.lat . Els pares som aprenents mentre eduquem i tenim competència de mil factors que ens ajuden poc. Dubtem molt els pares d’avui. I aquests centres obren les portes a les famílies , els diuen que allà hi fan falta, que sovint hi hauran d’anar i no només per a rebre les notícies sobre el seu fill. Hi hauran de participar activament. Els demanen d’entrada un acte de fe en una manera diferent d’aprendre que també podria crear dubtes a més d’un. Però darrera hi capten aquell projecte entusiasta i l’abracen. S’hi llancen i el resultat els fa creure que no s’han equivocat. Que els seus fills aprenen des de  l’alegria, des del gaudi. I està clar que allò no té preu. Perquè és cert, veure’ls treballar diferent, no té preu. Ho he pogut comprovar.

 

Les aules es transformen, algunes ja no tenen taules i cadires tradicionals, els seus habitants naturals s’hi mouen diferent: hi circulen, s’hi relacionen, hi creixen, hi viuen i s’hi transformen, en definitiva : aprenen. En això, ells, els nois i noies, no enganyen, no poden. Un xicot de primer d’ESO em deia: a mi no m’agrada gens estudiar, però des que treballem així, m’agrada molt venir a l’escola. Si això és la innovació, benvinguda. El que és segur és que aquest noi i tots els qui com ell creien que no els agradava estudiar, ara fan una cosa molt més gran : aprenen i se senten adherits a aquesta acció que, per anar bé, hauran de fer al llarg de la seva vida.

 

Una admiració profunda per tots els que feu possible la transformació educativa en aquests moments, tot recuperant i readaptant als nostres temps un esperit que té una tradició històrica al nostre país. Gràcies a tots i en especial que us he vist més de prop: Gràcies Boris Mir i Sergi del Moral de l’IES les Vinyes. Gràcies Coral Regí de l’Escola Virolai. Gràcies Jordi Carmona de l’escola Garbí. Gràcies Pepe Menéndez en representació dels Jesuïtes i gràcies Antoni Burgaya en nom de les Escoles Pies. Gràcies també a les escoles que treballeu en comunitats d’aprenentatge i a totes les que no us conec i segur que esteu fent una tasca extraordinària d’innovació pedagògica. Gràcies també gràcies als vostres claustres, famílies i nois i noies que us acompanyen en aquest apassionant camí. Ara només cal que, el que feu vosaltres, s’esdevingui el normal i no l’extraordinari.

 

Qui canta… l’espinguet en fa cinquanta!

dissabte, 13/02/2016

Què tenen en comú Tirant Lo Blanc i Peter Pan? I el President Tarradellas i Sant Jordi? I Mallorca i Knokke-Heist de Bèlgica? Aquests personatges i llocs, han marcat la història d’una entitat que avui fa cinquanta anys. Parlem de l’Espinguet, una coral infantil que va néixer el 4 de desembre de 1965 a Vilafranca i que ha arribat amb bona salut fins els nostres dies.

En aquest mig segle de vida, l’Espinguet ha tingut uns protagonistes que l’han fet créixer i li han donat identitat pròpia. Han estat els centenars de nens i nenes que han fet del cant una forma de descobrir i viure la música. Des d’uns inicis inserits a les acaballes del franquisme, la coral ha evolucionat al ritme dels temps i ha fet dels valors solidaris, marca de la casa. No podria ser d’altra manera. Cantar és tan vell i tan antic com l’existència humana. Cantar és tan vell com bell: ens procura gaudi, serenitat i benestar. Amb el cant traspassem fronteres a través de l’espai i el temps fent-nos evident la seva força generadora. Si mai es declara la pau al món, serà una cançó qui l’anunciï, no en tinc cap dubte.

Vaig formar part de l’Espinguet mentre vaig ser nena fins que vaig convertir-me en rebel adolescent i reconec la coral com un referent fonamental del meu aprenentatge personal. Em sembla que m’equivoco poc si dic que aquesta afirmació la compartim molts dels que hi hem passat. Al davant teníem uns responsables entregats i apassionats per fer-nos viatjar als mons remots o propers de les històries que cantàvem, per apropar-nos al cor de les cultures d’on venien les cançons i per a dur-nos a les cruïlles on les llegendes i la vida es troben. No ens n’adonàvem que, esponges com érem aleshores, anàvem absorbint àvidament un pòsit de virtuts i cultura.

Tots aquells responsables van contribuir més del que imaginen a fer créixer un país i a normalitzar-lo a través de la música. Anomenaria a moltes de les persones que van ser al capdavant de l’Espinguet aquell temps. No me’n voldria deixar a cap, a tots els dono les gràcies per la seva enorme tasca, ara que ja sóc tan gran com la coral. Amb tot, no em puc estar de fer un esment especial al Josep Anton Casas que ja fa temps que no és entre nosaltres. Carismàtic com pocs, volgut i temut alhora, arrastrava a tothom a treure el millor de la música cantada. Era pura passió, foc i entusiasme en acció. Un estil après de mestres com la Dolors Bonal o la Teresa Giménez que al seu torn dirigien corals tan emblemàtiques com L’Esquitx, el Virolet o L’Arc i amb les que sovint fèiem intercanvis de cap de setmana. Una aventura emocionant que ens deixava grans amistats, algunes de les quals han perdurat en el temps. Eren els anys de la Transició, de l’inici d’una democràcia tímida que cridava “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” mentre nosaltres miràvem d’entendre el veritable sentit de “l’Estaca” en cantar-la.

Junts vam fer obres memorables: La cantata de Nadal de Carl Orff que avui encara ens posa la pell de gallina o l’enorme “Tirant lo blanc vas galopant, cap a lluitar i a recobrar la llibertat que ens han robat!!”. Més de cinc mil nens de tot Catalunya vam compartir l’experiència al Palau dels Esports de Barcelona a falta d’un Palau Sant Jordi d’era olímpica que aleshores ningú podia imaginar.

Amb els anys han canviat les cares, s’han renovat els repertoris, s’ha incorporat moviment i l’expressió corporal i s’han relaxat els uniformes dels concerts. Les corals infantils reben ara una formació més tècnica, els seus responsables solen ser persones que han estudiat música i miren de viure d’ella, a diferència de les etapes primerenques. I això ha dut a una millora molt substancial de la qualitat musical. Una evolució lògica i que celebro profundament. Em commou escoltar-los i veure’ls. Darrera les veus d’una coral infantil hi ha bondat i autenticitat, hi ha sensibilitat, hi ha amor i creativitat, el millor de la nostra espècie. Són les veritables veus cantants que ens mantenen en l’esperança de ser millors i fer-nos millors. Aquest és l’eix inalterable que ha vertebrat al llarg de tots aquests anys l’Espinguet . Per molts i molts anys!!

 

P.D. La Comissió organitzadora dels actes del cinquanta aniversari de la Coral ens convoca a un sopar el dia 4 de març . Aquí teniu les dades per tots els que us vulgueu apuntar!

espinguet

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Eduapunts de cap d’any

dimecres, 30/12/2015

Tanquem un 2015 intens, sorprenent, convuls. Un més d’entre tants. El tanquem amb més incerteses que mai sobre els nostres governs, sobre la salut del planeta, sobre la condició humana… I entre tanta incertesa busquem algunes certeses que ens facin de refugi. Fer balanç de l’any té una mica d’això, és voler constatar que en la nostra vida a més d’intangibles també hi ha els tangibles que han donat sentit  al nostre dia a dia. En aquests eduapunts d’avui,  recullo a través de tres mots compostos, allò que ha estat el nucli de les meves ocupacions i preocupacions tangibles d’aquest 2015 i que han orientat enmig d’un clima “poc habitual per l’època”, la meva ruta professional. M’ha semblat oportú compartir-los.

EDURELACIÓ

 Aprendre és un acte relacional. Cap aprenentatge significatiu es dóna sense una relació significativa. Conèixer cada vegada millor com funciona el nostre cervell, ens permet afirmar-ho. En un moment que podríem pensar que l’accés a la informació és a l’abast de tothom i no ens calen intermediaris per a rebre-la, ens n’adonem de la importància que adquireix la relació entre qui és educat i qui educa. Tenir un fàcil accés a la informació no implica variar substancialment la qualitat dels aprenentatges ni dels coneixements. No podem absorbir tot el que veiem, ni tot ho necessitem i menys encara, ens cal aprendre-ho. Aprendre de manera significativa vol dir que el coneixement adquirit el convertim en una eina que ens ajuda a viure millor en el nostre dia a dia, que ens és útil per donar respostes davant els reptes que anem vivint. I en aquest punt necessitem d’algú que ens acompanyi per poder discernir , filtrar i decidir què guardem i què no de tot allò que ens arriba.

Les persones a qui atribuïm la capacitat de fer aquest acompanyament són principalment aquelles que veiem com a model de credibilitat i coherència. Aquelles a través de les quals ens podem mostrar tal com som i ens hi sentim acceptats. A través d’elles, arribem a l’aprenentatge significatiu ja que quan l’aprenentatge desencadena experiències positives, els coneixements s’emmagatzemen amb més facilitat a la memòria.

 

EDUEMOCIÓ

Diapositiva1

La por i l’estrés inhibeixen l’aprenentatge

 Tenim un cervell preparat per a fer-nos possible la supervivència i és el responsable de fer un primer filtratge de la informació que ens arriba. Ho fa des del seu sistema límbic que és on hi ha les nostres emocions. Des d’allà s’avalua de manera molt ràpida què ens interessa i què no, el que ens provoca plaer i el que no i el que volem evitar o el que volem repetir.

El pensament cognitiu es construeix després de passar pel cervell emocional. Tot el que condueix a l’adquisició de coneixement com la curiositat, l’atenció o la memòria o la presa de decisions requereix de l’emoció. Aquest procés avaluador del nostre cervell està molt condicionat pel nostre entorn. Com a éssers relacionals que som, necessitem dels altres per sobreviure. I és a través dels altres que anem modulant una manera d’entendre el món, una manera de concebre’ns a nosaltres mateixos i per tant una manera determinada d’anar vivint les nostres emocions. Això té una profunda incidència a l’hora de conformar l’aprenentatge significatiu.

Si entenem que l’aprenentatge és l’eina que ens ajuda a sobreviure millor al llarg de la nostra vida, hem de fer possible, encara més, un procés educatiu que inclogui el nostre sistema emocional perquè, en obviar-lo, deixem d’omplir el nostre particular vehicle del seu combustible principal. Totes les actuacions educatives que es donen a través de l’atenció compartida i de la comprensió empàtica obren aquesta possibilitat que al seu torn obren la porta al coneixement.

 

EDUREFLEXIÓ

I en aquest apartat, més preguntes que respostes:

Com ha de ser en plena era digital, la trobada entre l’educador i l’educat per tal que es pugui donar l’aprenentatge significatiu?

És per condició, el docent, un referent? Ha d’exercir aquest rol referencial? I els altres referents dels nois i noies, quin paper haurien de jugar en el seu procés d’aprenentatge? Com s’haurien de relacionar aquests móns que ja interactuen?

Acompanyar ha de ser el verb que ha de definir el docent actual i futur, ara que els docents no tenim el patrimoni del saber?

Quina relació hem d’establir entre saber, saber fer i ser?

Podem equivocar-nos donant protagonisme a l’educació emocional dins les aules?

Podem equivocar-nos no donant espai a l’educació emocional dins les aules?

Ens falta més coneixement de la repercussió de les emocions en el procés d’aprenentatge?

Quin lloc han d’ocupar a les aules i a casa, els conceptes d’esforç, perseverança , resiliència i responsabilitat que  tot procés d’aprenentatge comporta?

 

Davant tenim un any que comença a treure el nas, un any per a  seguir-hi pensant,  aprenent i avançant. Un any per seguir-nos retrobant en aquest apassionant món sempre incert, sempre incomplet , sempre inacabat que anomenem EDUCAR.

Molt bon 2016!

 

 

Conquerir el futur des d’un Institut del Raval

dissabte, 31/10/2015

Fotograma de “No t’aturis”

Com deu ser fer segon de Batxillerat si tens la família a més de deu mil kilòmetres de casa i et costa entendre el català i el castellà? com deu ser per algú que treu bones i vol anar a la universitat però no té recursos per pagar-se la matrícula de l’any vinent? I per algú que no s’entén amb els pares i veu l’esperança a l’altra banda de l’oceà? Com deu ser fer segon de Batxillerat amb algunes d’aquestes circumstàncies i viure en un barri de Barcelona marcat per l’atur, els desnonaments i la falta d’expectatives? Aïda Torrent, directora del film i de la productora cinematogràfica Camille Zonca, ha volgut explorar aquesta realitat a través del film “No t’aturis” que aquests dies està iniciant la seva campanya de crowfunding.

Durant el curs 2014-2015, les càmeres d’aquesta productora, van seguir uns alumnes que aleshores cursaven segon de batxillerat a l’ Institut Milà i Fontanals del barri del Raval de Barcelona. El projecte va anar prenent forma a mesura que avançava el curs. Inicialment, els alumnes van haver de decidir qui hi volia participar. Això implicava viure l’experiència del curs davant les càmeres, passés el que passés. Set d’ells van decidir formar-ne part: la Rachida, la Mariam , la Karla, en Tajin, en Miquel, la Jessica i la Marese. El film ha acabat centrant el pes en quatre d’ells per raons de durada. La resta hi tenen una presència menor. L’elecció s’ha acabat determinant per les circumstàncies personals viscudes i com han estat afrontades. El guió doncs, no estava pre-establert i es va anar construint entre protagonistes i directora, amb les càmeres ja dins l’aula.

Per conèixer millor les interioritats d’aquests adolescents, l’Aïda Torrent va establir una relació molt estreta amb cada un d’ells i les seves famílies. Converses en profunditat i hores de trobada li han fet possible copsar unes realitats que sense jutjar-les i lluny de tot prejudici, s’exposen per evidenciar allò que passa i no sempre es veu, mentre es fa segon de Batxillerat. El documental dóna espai a fer i a ser a aquests actors circumstancials i això fa possible que aflorin amb tota naturalitat, els reptes majúsculs als quals s’enfronten els protagonistes. Uns reptes que, lluny de ser exclusius, ho són també, de molts adolescents del nostre país.

“No t’aturis” no parteix d’un plantejament neutre. Es vol fixar especialment en el que implica viure el final de l’adolescència en un entorn social complex. Un moment en el que el món els demana prendre decisions importants però sense tenir cap garantia que aquelles decisions seran possibles després. Això demana molta fortalesa, just quan encara s’està construint. “No t’aturis” és el testimoniatge d’uns projectes vitals que es mouen al límit per arribar a aconseguir el somni. El somni de transformar-se a través de l’educació, el somni de lluitar contra les dificultats que frenen l’arribada al cim, el somni de ser, malgrat la falta de mitjans econòmics. És el testimoniatge de la resiliència en una etapa que gairebé tot, convida a l’abandonament.

En Tajin, un dels protagonistes, arriba a Barcelona des de Bangladesh només dos anys abans de fer segon de Batxillerat. Està sol a la ciutat. La seva família és a més de deu mil quilòmetres i el seu objectiu és poder anar a la universitat per tenir una carrera. Té dificultats amb el català i el castellà i quan les llengües són un fre per a comprendre, es suspenen les assignatures de Batxillerat. Em vénen al cap els meus alumnes que fan front cada dia a les matèries i exàmens amb la seva llengua materna. Com seria per ells, fer-ho en bengalí?

Mentre intenta millorar les llengües, en Tajin conviu amb sentiments d’enyorança, de soledat i d’esperança. I lluita per sortir-ne. De ben segur haver participat al “No t’aturis” ha estat un gran estímul en aquesta lluita per continuar. L’hauríem de comptar en les llistes del mal anomenat “fracàs escolar”? Ell encarna virtuts i valors que preconitzem des del sistema educatiu com l’esforç i la constància però els resultats no l’acompanyen. L’hem de considerar un fracassat?

Un altre protagonista, en Miquel, és un noi esportista i estudiant brillant però fill d’una família amb pocs recursos que no li poden pagar la carrera universitària. Ell lluitarà per aconseguir la matrícula d’honor a segon de batxillerat i bones notes a la Selectivitat. Aquesta part dependrà exclusivament d’ell, però n’hi ha una altra que ens interroga directament com a societat: ens hauríem de conformar en deixar escapar el seu talent per raons estrictament econòmiques?

La Jessica, d’origen colombià vol ser veterinària, però la seva mitjana de Batxillerat no és prou alta. Viu amb els pares i l’àvia en un entorn inestable i no se sent massa motivada a continuar amb el curs. La seva àvia decideix marxar a Colòmbia i ella li demana anar-hi plegades. El seu és un cas dels que giren bruscament, de decisions arriscades que el film observa amb cura, sense intercedir en el sentit d’aquestes decisions i ens ensenya com sovint l’important és, sobretot, prendre-les. Arribar a bon port, a vegades és, arribar el seu bon port i no el nostre, tal com diu el psicòleg Jaume Funes. La Jessica continua els seus estudis des d’allà. I li van bé, i continua volent ser veterinària.

I la Marese és una noia esbojarrada , filla de pares filipins que tenen una situació econòmica més favorable que la resta. A ella li agrada la moda i té un blog en el que en parla. L’alt valor que els seus pares donen a l’educació com a eina de transformació personal i social i el treball tutorial, seran clau per a acompanyar-la durant el curs. Un acompanyament necessari perquè l’esforç sense un qui , un què i un com, no s’esdevé per ell mateix en aquesta etapa de la vida. Quants nois i noies han abandonat per no haver tingut relacions properes d’afecte quan calia posar esforç per superar les dificultats? L’esforç vol ser acompanyat i ser viscut amorosament. Necessitem relacions de confiança i afecte per a encarar el procés d’aprenentatge.

Aïda Torrent, amb una biografia marcada per una família de mestres i educadors als qui els estudis els van donar la possibilitat d’avançar i transformar-se socialment, ens posa el dit a la nafra. Ens descriu un microcosmos que és el reflex d’una crisi que hem normalitzat i els seus devastadors efectes en les vides dels nostres joves en situacions més desafavorides. Així com anys enrere, la formació garantia l’accés a la millora social , ara mateix no és suficient. És imprescindible, però no és garantia de sortir de les franges socials de l’exclusió.

L’obra d’Aïda Torrent ens interpel.la com a societat i ens fa visibles els invisibles, aquells que sovint oblidem perquè en pensar-hi una mica, ens fa sentir culpables. I malgrat això, els actors ens ensenyen que la crisi no ha aconseguit del tot, robar-los l’esperança de futur. Ells s’entesten a fer-se’l seu amb eines invencibles com la resiliència, la perseverança, l’esforç, l’amor, l’humor o l’alegria.

El film “No t’aturis” està pensat per a un públic adolescent que s’hi podrà veure reflectit, però també pel món adult , en especial pels qui estan en l’entorn educatiu. És una eina de reflexió al voltant del sentit que té aprendre, formar-se i lluitar pel projecte vital de cadascú malgrat les circumstàncies siguin adverses. La productora està treballant un material didàctic que de ben segur facilitarà tota la tasca reflexiva que el film promou. La campanya de crowfunding els ajudarà a fer-lo realitat.

No t’aturis és una oportunitat per seguir creient en el poder transformador de l’educació i per seguir aspirant a una societat més culta, més justa i més lliure.

 

Article publicat al Diari de l’Educació el 28 d’octubre de 2015

BREUS RELATS D’ESTIU 3. Passatge a casa

dimecres, 12/08/2015

IMG_6860No sempre és fàcil comprendre com fem de pares. Ens podem sorprendre a nosaltres mateixos o veure’ns sorpresos per amics o parents, actuant d’aquella manera que havíem jurat i perjurat que mai faríem. Però la vida té la sàvia virtut de posar-nos constantment a prova i més encara quan els fills entren en aquesta etapa, ara tan difusa -sabem quan comença però no sabem exactament quan acaba- que anomenem adolescència i post adolescència.

 

La Mireia té dos fills de vint i divuit anys i ens els dos darrers, ha viscut amb intensitat els seus continus canvis d’humor impregnats d’eufòria i de rebuig alhora. Uns alts i baixos anímics que els han dut a sortir de casa per trobar altres cases amb companyies més plaents que la seva. La Mireia sap ara, que aquelles sortides han estat fugides a la pressió familiar rebuda de manera inconscient i subtil. Una pressió que els ha recordat constantment que en aquesta vida han de ser o fer alguna cosa de profit.

 

Ella era de les que s’havia jurat que mai acceptaria que casa seva es convertís en l’hostal dels seus dos fills, s’havia jurat impedir que casa seva fos el receptacle de la roba bruta i un menjador sense horaris, que fos la terra de pas, una estació de trànsit. S’ho havia jurat de manera tan vehement que quan s’hi ha trobat s’ha sentit traïda pels seus fills però sobretot s’ha sentit traïda per ella mateixa per no haver-ho fet millor i haver contravingut un posicionament en el que confiava ser coherent.

 

En aquest moment de disgregació de la seva vida familiar ha conegut el gust amarg de la solitud i en el més pregon dels seus silencis se n’ha adonat que ara és el moment del seu propi retrobament. Se n’ha adonat de la fragilitat de molts dels posicionaments que pregonem a tort i a dret abans d’haver-los d’exercir i de com, essent necessaris, han de ser-nos guia però no cotilla. Ha decidit que ara que la seva vida ha quedat més al descobert, es convertirà en una passatgera més de casa seva, amb entrada i sortida gratuïta i que amb aquest nou rol podrà gaudir, com ho fan els seus fills, de l’anhelat retorn a casa.

 

No sempre és fàcil comprendre com fem de pares. Ens podem sorprendre a nosaltres mateixos…

BREUS RELATS D’ESTIU 2. Un dubte que no cal

divendres, 31/07/2015

IMG_6617El coneixia de l’escola, al Manel. Un home discret, intel.ligent, molt humil. Va estudiar enginyeria agrònoma i les ganes i un cop de sort el van dur a convertir-se en professor de secundària. Allà va descobrir que aquella era la seva autèntica vocació i s’hi ha dedicat amb passió. Però el Manel no és un profe estrella perquè malgrat viure bolcat preparant les classes i formant-se, dins l’aula es mou amb malaptesa, li costa expressar-se amb fluïdesa i a vegades això el dificulta relacionar-se amb determinats perfils d’alumnes.

Fa un parell d’anys un seguit de circumstàncies personals el van deixar exhaust i la seva feina se’n va ressentir greument. Van començar a dominar-lo l’insomni i sentiments de culpa i d’aquí a l’infern només hi ha un pas. Les classes es van convertir en un malson, els pares es queixaven i la direcció li va recomanar agafar la baixa.

El Manel m’explicava amb serenitat aquesta experiència , ara ja superada després de moltes hores de teràpia i treball personal. Quan li vaig preguntar què l’havia fet sortir del pou, em va dir taxatiu: Adonar-me que la meva vàlua personal i la meva capacitat docent no estaven en joc i que havia d’aprendre a posar límits a la meva entrega desmesurada a la feina sobretot en els moments en els que les circumstàncies personals són adverses.

Em va deixar perplexa aquella conclusió: la despesa energètica que suposa entregar-se a la tasca docent ha d’estar en un perfecte equilibri amb la que necessitem per a la resta de les circumstàncies vitals si no volem, que en trencar-lo, ens arrastri cap al forat negre que ens provoca el dubte de la pròpia vàlua professional , el dubte que de debò incideix més negativament dins l’aula.

El Manel continua sent un gran professional , amb la seva malaptesa i falta de fluïdesa que el caracteritzen. Però sap que això no el fa pitjor, el fa ser ell i quan és ell, la classe rutlla.

 

 

BREUS RELATS D’ESTIU. Després de perdre’l

dilluns, 27/07/2015

IMG_3649En aquest parèntesi estival, llegir i escriure sobre allò que durant l’any no ens ha estat possible de fer, es converteix en una de les millors maneres de renovar-se internament, de fer pòsit nou per omplir el rebost intel.lectual i anímic amb el que farem front al nou curs. En aquest parèntesi estival m’agrada especialment endinsar-me per móns aliens i diversos que en res s’assemblen als que m’apropo durant l’hivern , més dedicats a tot l’àmbit professional.

També m’agrada deixar córrer el teclat de l’ordinador cap a altres experiències viscudes o imaginades però allunyades de la reflexió educativa a la que normalment destino la meva activitat d’escriure.

És en aquesta dinàmica que enceto aquests relats breus,  fets de moments i persones que amb la seva presència puntual o no en el temps , m’han fet créixer com a persona.

 DESPRÉS DE PERDRE’L  

No ens coneixem massa amb l’Adela , de fet ens diem hola i adéu en creuar-nos pel carrer. Tenim en comú una vella amistat que ara viu lluny de la ciutat. Fa poc temps va perdre el marit, un càncer fulminant se’l va endur a la meitat de la cinquantena. Els mateixos anys que ella, que fins a l’aparició de la malaltia havia viscut feliç i enamorada al seu costat i amb molts plans per fer plegats quan arribés l’hora de la jubilació.

No l’havia vist més des d’aquesta mort tan abrupte, tan a deshora, tan difícil de comprendre i que li havia pres la vida de la seva parella. Un matí xafogós de juliol ens vam creuar. Jo anava amb les meves càbales, queixant-me internament d’una calor que m’ha deixat fora de combat més d’un dia i l’Adela em va aturar amb un somriure amable, què tal Teresa, com estàs?. El seu rostre reflectia el terratrèmol emocional viscut. El dol deixa petjada ben endins de l’ànima. Però sota d’aquesta petjada dolorosa, l’Adela ha sabut trobat dins seu la serenitat que arriba de l’acceptació i l’esperança. Em va commoure profundament trobar-me-la i saber que amb l’arribada d’aquesta soledat no buscada ha après a caminar de nou rodejada de persones que l’acompanyen. Viu amb el cor obert , estimant cada alè del dia i recordant que aquesta etapa orfe d’ell la fa mirar la vida connectada a l’amor viscut i alhora al futur.

A mi em va fer sentir petita, estava malhumorada fins aquell moment en el que me la vaig trobar.

La vaig admirar i la segueixo admirant ara, que des de la tristesa ha après a volar.

 

 

 

Esgotament docent?

divendres, 12/06/2015

IMG_5799S’acaba un nou curs, com sempre intens, explosiu, esgotador i amb la vella sensació que moltes coses podrien haver estat diferents o haurien d’haver estat diferents. Aquest ha estat el curs en el que hem viscut per primera vegada la mort d’un company de professió dins l’aula , un fet esfereïdor del qual n’hem volgut parlar poc i reflexionar-lo menys. Com a comunitat afectada, no hem afrontat una mort dolorosa.

Resignadament l’hem acceptat com un fet inevitable i la rutina ens ha portat a sobreviure amb millor o pitjor fortuna els nostres petits o grans patiments diaris i arribar més o menys sans i estalvis a final de curs. Durant l’estiu recuperarem forces i engegarem de nou el setembre amb les piles mitjanament recarregades per sostenir un nou curs.

Un qui dies passa anys empeny poc edificant. Amb la mort de l’Abel hem mostrat fora el que de portes endins vivim de fa temps: som un col.lectiu resignat que ha normalitzat múltiples i diversos senyals d’alarma sense que això hagi fet moure pràcticament gens el sistema. Hem perdut capacitat d’influència sobre els nostres representants polítics i la comunitat perquè el món ha seguit girant igual malgrat anar augmentant els petits incendis diaris.

Dins les aules una part important dels nostres alumnes s’hi ofeguen, no aguanten la nostra oferta de coneixements per la qual hem estat formats. Coneixements que considerem bàsics per a l’alfabetització i comprensió d’una realitat que ells ara no senten seva. Certs tipus d’agressivitat o violència entre iguals o entre alumne i docent, la desafecció de bona part de l’alumnat per l’aula, l’allunyament progressiu entre l’aprenentatge significatiu i els programes oficials van posant en evidència l’esgotament dia rere dia del sistema educatiu actual i està donant forma a nous analfabetismes. Un esgotament que pateix directament el col.lectiu docent sense saber però, com liderar el canvi necessari. Al marge d’excepcions molt lloables, en la majoria dels casos estem donant respostes apagafocs i posposem el debat de fons.

Dels nostres alumnes sabem que es beuen el temps davant les pantalles i que la seva capacitat d’abstreure-s’hi passa per damunt de la capacitat d’atenció i escolta. Es beuen el seu temps en models i referents que fan de la seva vida una cridòria eixordadora a voltes violenta potser tapant el crit del buit existencial. Temps que els passa líquidament sense qüestionar-se , sense preguntar-se perquè la pregunta obliga a pensar sobre un mateix i això requereix energia i potser a vegades fa mal. Vides que van modelant-se amb graus diversos d’autonomia emocional, però entre les que augmenta un grau baix de tolerància a la frustració i a un augment de la seva pròpia vulnerabilitat. Posar pensament entre l’acció i la reacció és un pas altament complex en aquestes condicions i de tant en tant, exploten. Prou que ho hem vist enguany.

Els docents, a banda de constatar aquestes realitats, hem de saber-les explicar en la seva justa dimensió. Saber fer conscients al nostre entorn que determinades situacions estan condicionant molts futurs i davant d’això calen noves actuacions. Però aquest paper no es pot fer des de la resignació, s’ha de fer des del que se sap protagonista d’un canvi que no pot esperar. S’ha de fer des del propi reconeixement del que se sent agent de transformació. I això vol dir recuperar l’autoestima docent. Sentir-se part d’una tasca important que ara necessita reajustar-se perquè s’han reequilibrar objectius i necessitats. Hem d’agafar les regnes per avançar cap a l’aprenentatge significatiu de veritat, capaç d’atendre l’enorme casuística actual sovint mal atesa, en terra de ningú.

Hem de guanyar una nova credibilitat segurament més crítica i més activa davant els reptes que tenim davant. Però necessitem a tothom i ho hem de dir ben alt i ben clar. És una petició que encobreix un oferiment: amb tothom, nosaltres ho podrem fer millor.

 

 

 

 

N’hauries fet quaranta-nou…

diumenge, 22/03/2015

L’Àngel del Campanar

Avui n’hauries fet quaranta-nou i aviat en farà deu que no hi ets. Llavors et vam dir adéu amb aquestes paraules que ara volem recordar per fer-te més present , com ja ho ets sempre mentre seguim respirant l’aire buit de tu. En ell hi ressonen les teves rialles, la teva vitalitat, el teu entusiasme, la teva vida que se’t va escapar massa d’hora , tan d’hora que ens va congelar l’alè i encara ens té absorts intentant comprendre com et va ser arrebatada. Però et tenim entre les pedres que tan estimaves, entre les parets del Vinseum que vas imaginar, dins les entranyes del campanar. Et tenim en l’immens llegat que has deixat a una Vilafranca que està plena de tu. Bon aniversari Titina. Avui n’hauries fet quaranta-nou!

 

         BLAU                                            7 d’agost de 2005

 Ens evoca el blau la Titina,  el blau intens , transparent, el blau dels seus ulls. Transparent ha estat la seva vida, perquè l’ha viscut de cara , sense ambigüitats , amb molta coherència , fins a l’últim moment. Una vida que se’ns en va, massa aviat. La mort no arriba mai a l’hora, sempre és massa aviat o massa tard. No ho entenem però no hi ha respostes. Ens queda el silenci, blau, com el del mar. Necessitem imaginar-la amb el vaivé suau  de les ones , que la gronxin feliçment, lluny del sofriment. Nosaltres mentrestant , anem notant el fred de la seva absència i l’escalf de tot el que hem compartit i après amb ella. El trajecte vital ha estat curt, però ha estat molt intens i el que ens deixa és immens. Aquest és el bàlsam que ara ens asserena i ens reconforta perquè la Titina  ja és a molts llocs.

 Ens evoques el blau  Titina, com el blau d’aquest cel que segur que t’ha acollit , des d’on ens deus veure desconsolats i orfes de tu , perquè enyorem poder gaudir de la teva conversa, de la teva rialla, dels teus sabers i de l’amor que donaves als teus i a les coses que feies. Blau i rogenc és el cel que t’embolcalla i que tan bé es copsa  des de dalt del campanar en un capvespre d’estiu. Tu ens vas descobrir aquest petit gran plaer, i des d’allà i amb Vilafranca als peus, cada vegada que hi pugem et farem l’ullet  i secretament sabrem que hi ets, per sempre.

 De color blau turquesa has estat aquests darrers dies ,com aquell vestit, fràgil, bonica, molt bonica com ha estat la teva vida.

 Blau verdós i flexible com l’aigua és el nostre  adéu i diu la cançó que no és un adéu per sempre , és sols  un adéu per un instant!!!