En realitat adoctrinar

divendres, 14/11/2014

Ser tutor i intentar-ho fer amb la implicació que exigeix la coherència en el càrrec significa guanyar-se la confiança dels alumnes i entrar a un terreny maquíssim. Els alumnes volen compartir les seves vivències amb mi i alhora em demanen que els resolgui uns dubtes que potser no s’atreveixen a plantejar als pares. A cicle superior, quan la massa propera ESO aguaita implacable, i els canvis que abans esdevenien a vuitè s’avancen de manera dramàtica, em trobo amb la necessitat de deixar de banda el que és pròpiament curricular per passar a contestar preguntes o a moderar debats improvisats quan l’ocasió ho requereix.

Com a persona no aliena al que passa al món intento fomentar el sentit crític i el respecte per a tothom conscient que en èpoques passades els diferents règims totalitaris aprofitaven l’absència de mentalitat crítica per a adoctrinar les masses amb facilitat. Tele5En aquest context sovint parlem a classe de les coses que els alumnes han sentit d’esquitllada a casa, als TeleNotícies, a Internet o en menor grau a la ràdio. Des de principi de curs hem parlat de l’Ebola, del consumisme, de la tanca de Melilla, de les drogues, dels sous dels futbolistes, del #9N, dels desnonaments, d’Hombres-Mujeres y viceversa o del fet de fer la comunió pels regals.

Les preguntes que em fan acostumen a ser replicades amb altres preguntes i incitacions al debat després de solidificar els continguts. Em pregunten si Déu existeix, si la independència és possible, si l’Ebola ens afectarà o què en penso de tal famós que ha fet tal cosa. I no m’acostumo a mullar perquè tinc clar el què és el currículum ocult.

Avui però, m’han preguntat què ha passat amb això de la plataforma Castor perquè a casa estaven molt emprenyats mirant el TN. Els he dit que un multimilionari va fer una plataforma marina de gas natural prop de Tarragona;  que aquesta plataforma provocava uns terratrèmols als pobles costers i que la gent es va queixar. El govern, després de comprovar que el que feia la plataforma era la causa dels sismes, va decidir tancar la instal·lació i el multimilionari, a canvi, ha rebut una indemnització de 1350 milions d’Euros. De pas, els he explicat que aquests diners eren de tothom perquè els havíem pagat amb els nostres impostos. De pas també els he dit que els governs retallen serveis com l’educació i la sanitat per una suposada manca de diners. Evidentment m’han preguntat que com és que hi ha tants diners per pagar al multimilionari i no n’hi ha per educació i sanitat. Els he dit que el multimilionari és molt amic del govern i que van pactar per escrit aquesta indemnització. I que això funciona així.

I tornant a casa no sé si he adoctrinat en realitat.

 

 

Seguiment d’autor

dilluns, 6/10/2014

El passat divendres 3 d’octubre el Parlament de Catalunya va aprovar la innovadora llei de drets de gais i lesbianes i amb aquesta normativa avancem cap a la normalitat d’aquest col·lectiu. Un dels articles de la llei, el número 12, diu -entre d’altres coses- que els llibres de text han de tenir un llenguatge que tingui en compte la diversitat d’orientacions sexuals; és a dir, que si per exemple en un problema de matemàtiques es presenta una família hi hagi la possibilitat que aquesta estigui formada per persones del mateix sexe. Amb total normalitat. Ho trobo molt bé.

Aquesta introducció és un exemple per dir que l’escola no pot donar l’esquena als canvis socials; de fet, des del meu de vista ha de provocar una reflexió en els alumnes en referència als valors. La LOGSE ja parlava dels anomenats eixos transversals com la igualtat d’oportunitats home-dona, l’educació del consumidor, l’ambiental, per la pau, la diversitat o la salut i deia (alt per alt) que havien de ser tractats quan es donés l’oportunitat; molt d’acord. dimoniEls nous governs de diferents colors han anat introduint lleis, decrets i assignatures efímeres però jo crec que la qüestió és actuar quan creiem que pot ser significatiu i és aquí on la feina dels mestres es converteix en alguna cosa més que en una simple transmissió de coneixements. No podem deixar passar les oportunitats que es donen diàriament perquè si ho fem potser no es tornaran a donar i les haurem de forçar tirant-nos a la piscina dins de l’àrea amb els perills a la credibilitat i el fair play que això suposa.

Us posaré alguns exemples reals de coses que he viscut* i que no van provocar una reflexió de classe perquè l’educador no ho va veure oportú o per no “perdre” temps de l’assignatura que tocava.

A: Un alumne de cicle superior guixa esvàstiques i altres motius feixistes a la seva agenda i a la d’altres companys.

B: Un alumne porta una samarreta del Barça i d’altres alumnes l’incriminen perquè diuen que és falsa perquè no és de la marca que patrocina el club.

C: Un nen juga amb un grup de nenes a l’hora del pati i alguns companys del grup de “futboleros” li diuen “maricón”.

D: En una sortida escolar alguns alumnes se’n riuen d’una persona amb discapacitat psíquica.

 

* En grups que jo no tutoritzava.

Villarroel de la ceba

dijous, 25/09/2014

La celebració del tricentenari no passa de llarg a les escoles i en general crec que s’està fent bé si tenim en compte que l’objectiu és la divulgació d’uns fets fonamentals de la nostra història com a país. He seguit força els diferents actes i programes que s’han anat fent i certament s’han fet coses que estan molt bé i que poden ser mostrades a l’escola sense caure en el que els nostres “amics” paranoics anomenen “adoctrinamiento nazionalista”.

Del que he vist a nivell escolar m’agradaria destacar l’obra de teatre sobre el setge de Barcelona que van escriure i interpretar els alumnes de sisè de l’escola L’Era de Dalt de Tona i que podeu veure íntegrament en aquest vídeo.


A nivell professional vaig veure “El cas dels catalans” a TV3 en el qual s’explica tot el conflicte internacional que va ser la Guerra de Successió i que va suposar el preludi de la caiguda de Barcelona i de la pèrdua de les llibertats nacionals. El documental, presentat per la Mònica Terribas, compta amb moltíssimes referències històriques que ajuden a entendre la complexitat d’aquella guerra des del punt de vista diplomàtic i des del punt de vista dels testimonis que la patien a peu de carrer. Tot està molt ben lligat, molt pedagògic amb un llenguatge entenedor, amb un ritme crec que adient i amb recreacions històriques ben aconseguides però amb una taca que per mi espatlla el rigor: el comandant suprem Antonio de Villarroel, interpretat per l’actor Pere Arquillué, parla en català. Sí, un català central perfecte, amb unes neutres que fan goig i que podrien haver estat pronunciades pel mateix Bac de Roda.

Jo em pregunto: per què algú -de TV3- va decidir que Villarroel parlés en català en comptes de fer-ho en castellà que era la seva llengua habitual? No és normal que un documental que es regeix amb documents històrics i que té la intenció d’explicar un conflicte com aquell cedeixi a aquestes coses per a millorar el ritme del metratge o per fer creure a la gent que el comandant parlava català.

Crec que el més normal, en un país normal és clar, seria fer parlar a cada personatge de la recreació històrica en el seu idioma i posar-hi subtítols en el cas dels diàlegs de Felip V de Castella ( IV d’Aragó) i el rei Lluís XIV en francès. Això seria el més normal però ja se sap que gran part de la gent no aguanta els subtítols. I així ens va amb els idiomes.


Hem de cagar el tió a l’escola?

dilluns, 8/09/2014

La pregunta que fa de títol sembla força absurda i una mica fora de lloc però de ben segur que diverses escoles se l’estan plantejant en claustre aquests dies de preparació de curs. D’arguments a favor i en contra n’hi ha uns quants i m’agradaria exposar-ne alguns que podeu ampliar mitjançant els comentaris.

 


tió

Arguments a favor

És una tradició catalana aparentment sense càrrega religiosa i per tant no ofèn a cap cultura i manté l’esperit d’escola laica.

A l’escola no tots els alumnes ho fan a casa i és funció de l’escola donar a conèixer aquesta tradició.

Es pot treballar l’arrel de la tradició.

A nivell logístic no suposa gran cosa: un tió, una manta i preparar diversos regals.


 

Arguments en contra

Hi ha nens que ja caguen el tió diverses vegades: a casa, a casa els avis materns, els avis paterns, tiets, cosins, etc..

El fet de cagar el tió s’ha convertit en una festa -més- del consumisme amb regals cada vegada millors quan originalment el tió cagava coca i poca cosa més. A més regals menys

L’escola no ha de substituir la família i això és una festa familiar.

Tenir el tió a la classe uns dies abans per alimentar-lo pot fer que diversos alumnes estiguin més pendents del tronc que del que s’explica a classe.

 

Què en penseu? Creieu que el tió ha d’entrar a l’escola per quedar-s’hi o pel contrari penseu que no hi hauria d’entrar o d’haver entrat mai? Deixeu els vostres comentaris.

A mi, tot i que m’agraden alguns dels arguments a favor si hagués de votar ho faria en contra perquè estic molt d’acord amb els quatre arguments contraris que he escrit.

Enllaç a comentaris a aquest apunt a la pàgina “Mestres al Facebook”

Els mestres ens hi posem el dia 1

diumenge, 31/08/2014

Sí, demà al matí serà un dia déjà vu, un d’aquests dies que en el meu cas ja hauré viscut setze vegades en quatre escoles diferents.

estelEls nous a l’escola entraran a les 8:55 tot i esperar al cotxe ben bé un quart d’hora més; hauran estat escoltant la ràdio mirant de reüll pel retrovisor fins a notar moviment. Els veterans aniran arribant progressivament repartint petons a tort i a dret lluint bronzejats que aquest any seran descafeïnats. Els nous es buscaran i intentaran fer una mica de pinya i algú dels veterans, que farà de cicerone, anirà presentant els companys amb qui conviurem un curs i amb qui ens haurem d’entendre sí o sí o almenys fer-ho veure, o almenys establir pactes no escrits de no agressió perquè no es noti que no ens entenem. La incertesa, o certa incertesa depenent del cas, estarà present durant tot el primer dia fins que sapiguem exactament quines tasques haurem de realitzar al llarg del curs. Els nous miraran l’edifici i buscant complicitats demanaran on són les coses i quan hi hagi més confiança les preguntes aniran cap a com funciona el tema del cafè que  ja se sap que cada escola és món. Alguns veterans es mostraran gelosos de la seva parcel·la que han construït amb sang i suor i es mostraran d’entrada força distants, és normal. Els que acostumen a trencar el gel prepararem alguna broma de descongestió i buscarem lloc a la sala que viurà la primera reunió-marató d’aquest nou equip que donarà el millor de sí mateix com a conjunt i com a suma d’ individualitats.

Al pati les males herbes hauran conquerit terreny com qui no vol la cosa i a dins els passadissos deserts, amb alguns murals fora de lloc i dia, restaran alerta a un familiar moviment caòtic.

 

 

 

Foto: Elisenda P.

El punt de mira Youtube

dissabte, 28/06/2014

Les encara anomenades noves tecnologies són motiu de debat constant i avui voldria parlar-vos d’un parell d’exemples de l’ús que fan els nostres menors de la plataforma de vídeos-xarxa social-cercador Youtube.

A

L’altre dia vaig agafar un vell portàtil amb Windows XP que tenia per casa i el vaig convertir a Ubuntu Linkat mitjançant uns senzills passos que ara el tornen a fer útil. Amb uns altaveus, un ratolí i una connexió WIFI (que controlem els pares) aquest ordinador ara és de la filla gran de 8 anys que n’està encantada. Com a totes la mainada d’aquesta edat li va agafar la fal·lera per fer polseres de gomes i amb l’ordinador li vaig indicar quatre instruccions per buscar a Youtube tutorials per fer les polseres més espectaculars. Deixant-la al seu aire una estona vaig comprovar com va trobar fàcilment vídeos explicatius i en un ratet ja la tenia amb les gomes fent-se els braçalets posant el pausa al reproductor de vídeo quan convenia.Vaig comprovar, ja de pas, que per ser osonenca i catalanoparlant entén prou bé la llengua castellana tot i la immersió de l’escola. Els vídeos que mirava eren d’un canal d’una nena de la seva edat que té una presentació que m’agrada molt: “Me llamo Cristina, mi madre no me deja decir muchos datos personales sobre mi”. Un 10 per la família de la nena i uns vídeos amb força visites.


Aquest és un petit exemple d’utilitat de Youtube a nivell domèstic.

B

A classe detecto que diversos nens parlen d’una manera grollera utilitzant paraules en anglès i després de demanar-los què passa em parlen d’un tal Rubius. Em diuen que és un Youtuber i me’l deixen a la categoria de Messi en amunt. Òbviament investigo sobre el personatge en qüestió. Descobreixo que és un noi espanyol  amb arrels noruegues que té un èxit descomunal a la plataforma de vídeos i que, de fet, és qui té més subscriptors ( 7,4 Milions) a nivell estatal. El jove es dedica a penjar vídeos amb un estil molt proper, amb un llenguatge molt barroer i parla de trucs de vídeo-jocs i de coses que li passen. Els alumnes em parlen de la paraula troll i a mi em vénen al cap els dolents de la sèrie “David el gnomo” que mirava de petit però resulta que trolejar és un terme que s’usa per ficar-se amb la gent i enriure-se’n. Miro alguns vídeos i de seguida m’alerta l’ús que el Rubius fa de la paraula “fuck”, “nigga“, “retarded” o de les bromes racistes o homòfobes que fa. A classe en parlem, crec que és necessari, això se’ns en va de les mans, no és normal que criatures de 10 i 11 anys idolatrin a personatges que basen el seu èxit a enfotre’s de la gent i fent un espectacle que, tot i que pot resultar divertit per moments, és difícilment digerible per segons quines edats. Sabem que Youtube no permet pornografia ni vídeos excessivament violents o ofensius però crec que els pares haurien d’evitar que els fills vegin segons què quan encara no tenen la capacitat d’entendre o acceptar segons què. Dubto que el Rubius aquest en el fons sigui un racista o un homòfob, diria que juga un paper que el fa interessant al gran públic i se n’aprofita perquè de tonto crec que no en té un pèl; el problema radica en el missatge que pot captar una persona no preparada a aquest peculiar estil.

I aquí un petit exemple de la perillositat de Youtube a nivell domèstic.

Canviar la societat literalment

dimarts , 22/04/2014

Llegia al 3/24 que el Departament d’Ensenyament està auditant les 100 pitjors escoles del país pel que fa a resultats. Han arribat a la conclusió que falten recursos humans que sense eufemismes significa mestres, que falten mestres.

Qualsevol empresari que busca resultats per a la seva empresa sempre preferirà comprar màquines que contractar persones i és per això que a les grans superfícies cada vegada abunden més les màquines de cobrar on es practica el DIY. Amb aquesta pràctica l’empresari s’estalvia contractar una persona i inverteix en una màquina que no fa vacances, no està mai malalta i a sobre no protesta. Però l’escola pública no és una empresa pròpiament dita: no fabriquem res que no sigui més o menys fungible i en tot cas no ho venem; els nostres objectius no són l’expansió de mercats; els serveis que oferim són públics i la nostra competència, com a molt, és una escola concertada però això no ens ha de preocupar.

Es parla molt de l’informe PISA i dels seus resultats negatius però es parla poc de la funció social de l’escola. Tot és dolent: no sabem sumar, restar, multiplicar, dividir, llegir, escriure i segons els inadaptats demagogs de sempre no sabem ni parlar castellà però us heu parat a pensar què passaria sense l’escola pública?

Un amic que viu en un poble -que no esmentaré- que tenia força mala fama m’ho comentava un dia: “En aquest poble quan jo era petit hi havia pinyes pel carrer cada dos per tres, drogues a puntapala  i molta penya xunga; quan li deia a la gent que era d’aquí em miraven amb llàstima; hi havia molta divisió, ni ens barrejàvem, els pares em van fer estudiar al poble del costat a una concertada perquè patien per les meves amistats i també jugava a futbol a un club veí. Avui, trenta anys més tard els meus fills van a l’escola pública amb els fills d’aquells que em feien canviar de vorera. L’escola (única al poble) funciona de meravella, té una AMPA compromesa i ha fet de nexe per a millorar el poble; ni polítics ni mandangues, ha estat l’escola. Ha crescut l’associacionisme, els clubs esportius, les festes populars com el carnaval i pel carrer es respira tranquil·litat; sembla mentida. Hi ha un sentiment de pertinença al poble i la gent se’n sent orgullosa, com ha de ser. Els mestres van estar picant pedra durant molts anys per aconseguir aquest èxit i no ho feien precisament buscant un informe PISA favorable, ho feien per vocació i per a millorar la societat, literalment.”

I com aquest fet real que explico hi ha centenars de casos arreu del país, escoles que canvien la societat, l’entorn proper, barris sencers. I per ajudar a canviar dinàmiques, entorns i ambients calen més mestres perquè la tasca a fer no és gens fàcil. Que està molt bé l’informe PISA? Perfecte, això sí, hi ha altres coses no quantificables que són més importants i si no també podem preguntar als alumnes d’aquests països líders si són més feliços o no que els nostres.

I com hem de solucionar tot això si Catalunya destina més diners a pagar el deute que a la partida de Salut com deia aquest mateix diari? Resposta: comença amb Re i acaba amb Pública.

Separar la immersió del procés

diumenge, 9/03/2014

La immersió lingüística ja ha complert 30 anys i en aquest temps s’ha erigit com a un mètode clau per a la normalització de la llengua originària del país. Gràcies a la immersió milers de catalans -de qualsevol origen- són capaços d’expressar-se en català sense perdre la seva llengua materna en cas que aquesta sigui una altra. En termes lingüístics crec que és indubtable, i les dades així ens ho indiquen, que estem anant pel bon camí tenint en compte que cada vegada el català va guanyant número de parlants. Això per un costat.

D’altra banda fa uns anys que des de la societat civil primer i des del Parlament després, s’està impulsant un procés d’alliberament nacional que podria desembocar en una República Catalana independent si la legítima força de les urnes ho permet. Això per un altre costat.

On vull anar a parar?

Si mirem les enquestes es podria afirmar que les persones partidàries del referèndum són majoria a Catalunya i dins d’aquestes els possibles votants de la resposta Sí-Sí ara mateix tindríem força possibilitats de superar el 50% dels vots. En aquest context històric diguem-ne de pre-referèndum, diversos monolingües del nostre país estan creant plataformes autoanomenades pro-bilingües amb la intenció d’acabar amb la immersió lingüística i imposar, amb la inestimable ajuda del poder judicial, el castellà com a llengua vehicular i així “no contaminar” els seus fills amb la llengua catalana. Totes aquestes plataformes, perfectament orquestrades en despatxos pagats per vés a saber qui, busquen la confrontació social per acabar dient-nos nazis, integristas, talibanes i una munió de floretes. Aquesta confrontació, que es comença a notar a diversos centres, té com a objectiu encetar una guerra de llengües que serveixi a la llarga per dinamitar el procés. Fins ara, la gran majoria dels milers de ciutadans de Catalunya que tenen origen espanyol han acceptat la immersió entenent que és una forma vàlida d’aconseguir precisament un bilingüisme integrador que alhora dóna més oportunitats als seus fills a nivell social i a nivell laboral; també han vist, i és això és molt important, que el fet d’aprendre una altra llengua no suposa perdre la pròpia, vaja, que tot són avantatges.

El que intento dir en tot aquest apunt és que hem de ser capaços de separar el procés de la immersió. Crec que és un error estratègic molt gran defensar la immersió perquè volem una Catalunya lliure; la immersió s’ha de defensar amb arguments de lògica, arguments pedagògics i amb dades objectives perquè s’hi sentin còmodes el major número de catalans siguin o no siguin independentistes. No ens podem permetre obrir un conflicte lingüístic en el qual ens haguem de dividir els partidaris del Sí-Sí contra tots els altres perquè ens podem trobar que en comptes de 5, 13 o 25 famílies siguin 100.000, 200.000 o més de mig milió -si fem cas als vots dels principals partits unionistes- les que vagin al Tribunal Superior de Justicia de CataluÑa a buscar-nos les pessigolles.

En Pitus necessita ajuda. RT pls

dilluns, 24/02/2014

Un dels grans clàssics de la literatura infantil catalana és indiscutiblement “El zoo d’en Pitus” (1965) de Sebastià Sorribes. En aquesta novel·la, una colla d’amics organitzen un zoo de barri amb la lloable intenció de recollir diners per pagar el viatge a Suècia a un nen malalt que necessita un car tractament. Bàsicament aquest seria l’argument i l’autor l’amaneix amb grans dosis d’humor, aventures, molta logística i una fe cega entorn de l’amistat d’un grup de vailets d’un barri barceloní durant la postguerra.

Llegit avui manté l’esperit i és per això, i perquè és un clàssic que no es pot perdre, que és vigent a les escoles catalanes i per tant un referent per a les generacions futures. Però, us heu preguntat com seria avui, l’any 2014, aquesta història? Jo sí.

Està clar que els nens i nenes de fa 50 anys no eren com els d’avui i òbviament la situació política i social ha canviat molt. No entraré en valoracions sobre si estem millor o pitjor, simplement tinc ganes de compartir amb vosaltres un petit exercici de literatura-ficció sobre alguns aspectes de la novel·la.

Al text original la colla té un punt de trobada (el solar) i sense necessitat de quedar saben que si hi van hi trobaran la resta d’amics per jugar. Avui en dia està clar que les xarxes socials tindrien un paper important en les trobades: possiblement farien servir el Whatsapp o alguna altra eina de missatgeria instantània per trobar-se al lloc i a l’hora exacta. Una altra possibilitat és que ni volguessin quedar físicament i ho fessin mitjançant un Hangout o alguna cosa per l’estil. L’any 1965 feia menys d’una dècada que existia la televisió a l’estat i la gran majoria de la gent encara no tenia un aparell a casa, a part, no existien ni les videoconsoles ni els ordinadors per la qual cosa l’oci dels nens i nenes era molt més de genolls pelats que no pas de cul al sofà. Avui en dia l’oferta de canals de TV és immensa i el percentatge de consoles de jocs, tablets, mòbils intel·ligents i altres estris atractius a les llars fa que molts nens i nenes prefereixin estar a casa en comptes de sortir a jugar amb els amics.

I anem al tema principal del llibre: la colla organitza un zoo amb animals de tot tipus i mobilitzen el barri amb el boca-orella i cartells fets a mà per aconseguir l’èxit de convocatòria. Avui en dia la colla hauria utilitzat Twitter, amb l’etiqueta #SalvemenPitus i spam massiu a personatges famosos per sumar-se a la causa; haurien creat un grup de Facebook; haurien fet un perfil de Google+ i un altre d’Instagram amb les fotos de tot el procés. El tema zoo avui en dia es saltaria totes les normatives municipals de salubritat, seguretat, maltractament animal i permisos diversos del solar; el zoòleg i el director -que en el llibre ofereixen la seva ajuda desinteressada- avui en dia es regeixen per una normativa molt més estricta que impedeix, per exemple, que cap animal surti del recinte de la Ciutadella per ser exhibit. O sigui: un Verkami. Avui la colla hauria creat un Verkami o un micromecenatge similar per aconseguir els Euros (no les pessetes) per salvar el seu amic. I què haurien donat a canvi? Recordem que per demanar diners a Verkami cal donar alguna cosa a canvi com per exemple un disc signat, un llibre o una samarreta. Suposo que en Fleming d’avui seria un expert en robòtica, en creació d’apps o en qualsevol cosa relacionada amb l’emprenedoria, sí, aquesta paraula de moda que fa cinquanta anys no s’usava però que per sort pel país s’exercia, i per això el Verkami aniria destinat a finançar una Start-Up creada per en Tanet i en Fleming, amb en Manelitus i en Cigró d’ajudants i la Mariona de dissenyadora i màrqueting; aquesta start-up oferiria algun producte innovador i els mecenes en tindrien les primeres unitats. Un percentatge alt de les vendes aniria per l’Hospital Sant Joan de Déu perquè, per sort, ja fa molt de temps que no cal anar a Suècia a buscar especialistes cars en malalties estranyes.

L’hora de mullar-se

divendres, 7/02/2014

La darrera sentència del TSJ de CataluÑa que obliga a fer el 25% de les classes en castellà si els pares d’un sol alumne ho demanen ens fa posicionar. Els docents hem de ser coherents i no acceptar imposicions jurídiques o polítiques que estan allunyades de la lògica i que trenquen un model d’èxit que es diu immersió lingüística. No podem acatar lleis que sabem del cert que provocaran que milers d’alumnes catalans acabin escolaritzats sense saber-se expressar en català.

He manifestat moltes vegades que si es demostrés que els alumnes catalans tenen un dèficit en castellà caldria prendre mesures. Però no és el cas, els alumnes d’aquest país no tenen dèficit de castellà ja que en aquesta llengua estan per sobre de diverses Comunidades Autónomas monolingües com l’Extremadura de l’amic Monago. També he manifestat que en una hipotètica República Catalana el castellà hauria de tenir veu. Amb això vull dir que no tinc res contra el castellà, el castellà no és l’enemic, l’enemic és qui legisla contra la nostra llengua a qualsevol dels territoris on es parla.

I ens haurem de mullar els docents i s’hauran de mullar els de dalt i veurem fins a on estarem o fins a on estaran disposats a arribar. També s’hauran de mullar les AMPA, els Consells Escolars i tota la comunitat educativa perquè l’enemic aprofitarà qualsevol escletxa per obrir forat i si no ho evitem tornaran a entrar per Almansa, Xàtiva, Tortosa, Lleida o Girona fins a Barcelona i Cardona.

La veritat és que no s’imaginen què estem disposats a fer per la nostra llengua.