El TOP 15 dels deures d’estiu

dijous, 11/06/2015

Aquests dies de fi de curs molts mestres valorem la possibilitat de posar deures d’estiu i busquem fórmules més o menys vàlides per evitar que els nostres alumnes estiguin tot el llarg estiu sense obrir un llibre o agafar un bolígraf. No vull obrir un -pesat- debat sobre el tema, simplement vull dir-vos què faré (com a tutor de sisè) després de llegir una notícia que m’ha arribat per Internet: resulta que un professor de secundària italià anomenat Cesare Cata ha posat uns deures consistents en 15 punts que destaquen per la seva originalitat i crec que eficiència. He agafat els 15 punts del professor italià i els adaptat al que veig dels meus alumnes que estan a un pas de l’institut. He fet la versió per a nenes i la versió per a nens per evitar allò tan feixuc de ella/a. Aquí sota us deixo la versió femenina, feu-ne el que vulgueu, crec que és interessant que altres mestres l’adaptin a la seva realitat o s’adaptin la versió original del professor Cata.

1. De bon matí, si estàs de vacances a la costa, camina sola per la vora del mar. Mira com el sol es reflecteix a l’aigua pensant en les coses que t’agraden més de la vida. T’ajudarà a sentir-te feliç.

2. Intenta utilitzar totes les paraules noves i les frases fetes que has après aquest any: podràs dir més coses, podràs pensar més coses i aquest fet et farà sentir més lliure.

3. Llegeix el màxim possible sense cap obligació; busca el teu espai i moment. Llegeix perquè l’estiu t’inspira aventures i somnis, llegeix perquè et dóna la gana, llegeix perquè sents que ho necessites. Llegint, et sentiràs com els ocells volant. Llegeix perquè és la millor rebel·lió. Comparteix les teves lectures, deixa’t llibres amb amics, passa per la biblioteca i prova’ls sense compromís.

4. Evita totes les coses, situacions i personatges que et facin sentir negativa i buida. Cerca situacions estimulants i amics que t’aprecien i t’entenen per ser com ets.

platja

5. Si et sents trista o espantada, no et preocupis. L’estiu, com totes les grans coses, trastoca l’ànima. Intenta escriure un diari on puguis plasmar els teus sentiments. Comparteix-lo amb qui vulguis però discretament.

6. Balla sense sentir-te avergonyida. Allibera tensions, crida, salta. Molt. I què?

7. Almenys una vegada has de veure com surt el sol. Estigues en silenci i respira. Tanca els ulls agraïda. Valora què tens, no exigeixis res si no t’ho mereixes, pensa-hi.

8. Practica molt esport. Camina. Neda. Vés amb bicicleta. Hi ha molts camins per a descobrir, organitza sortides de tarda amb amics, munteu-vos la vostra pel·lícula.

9. Compte amb les xarxes socials, els mòbils i les consoles. La vida no té 4’5 polzades, es veu molt millor sortint a fora amb amics; quedar-se a casa amb màquines insensibles no omple igual i els desconeguts amb qui jugues online són això, desconeguts. Fés un ús responsable de les xarxes. La prioritat sempre ha de ser la paraula i no el xiulet d’un dispositiu electrònic.

10. Recorda què has après a l’escola, no només els continguts curriculars, hi ha coses que t’emportes per tota la vida i potser ara no ets -encara- capaç de valorar.

11. Sigues feliç com el sol, indomable com el mar. No et deixis entabanar per promeses de persones que no t’inspiren confiança.

12. Sigues sempre educada, respectuosa amb tothom i estigues disposada a ajudar sense esperar res a canvi. Caminar amb el volum del teu Mp3 a tot drap pot molestar a la gent i és una manca de respecte a part de ser una estupidesa tenint en compte que fa molt de temps que es van inventar els auriculars.

13. Gaudeix de pel·lícules i cançons amb diàlegs i lletres emotives si pot ser en versió original amb subtítols si et fan falta. Això t’ajudarà a millorar les teves habilitats lingüístiques i les teves oportunitats de somiar. No deixis que la pel·lícula acabi amb els títols de crèdit, viu l’experiència tot l’estiu. La cançó de l’estiu no és la millor cançó, és la que està més de moda, busca la cançó que t’aporti alguna cosa estigui o no de moda.

14. Durant el dia o la nit, somia en com pot ser la teva vida. Durant l’estiu, reuneix forces per no rendir-te mai per perseguir els teus somnis. La música i la lectura poden ajudar-te.

15. Utilitza la ironia i el sentit de l’humor, juga buscant complicitats, sigues original, ets única!

I al setè dia…

dimecres, 29/04/2015

Imagineu-vos que la mestra tutora de la vostra filla es casa. Perfecte, te n’alegres i li desitges sort en aquesta nova etapa però d’altra banda penses – egoistament- que la teva filla estarà quinze dies sense el referent a la classe. I penses, bé, només són quinze dies i ja enviaran a algú. I passen uns dies i la nena et diu que no envien a ningú; que les classes de llengua, de mates o de medi les fan diferents mestres de l’escola: ara el d’educació física, ara la de música, ara una de parvulari, ara la directora…

I al setè dia arriba al centre la substituta que el Departament d’Educació (o Ensenyament, ja no sé pas per on passen) ha enviat; és a dir, tot i saber diverses setmanes abans que la mestra agafaria la baixa per casament nomenen una persona al cap de sis dies per cobrir mitja baixa. Això són les retallades amics: grups reduïts i reforços trencats perquè el Departament no vol pagar sis dies a una mestra que espera. I sabeu què? Si la mestra que es casa no és tutora no enviaran a ningú durant tota la baixa perquè a l’escola pública hi ha mestres de primera i mestres de segona.  Això últim no ho diu el Departament, ho dedueixo jo.

Alloretpunt relacionat: Mestres de primera i mestres de segona

Mòbils a l’aula? #WTF

divendres, 20/03/2015

Tot va massa ràpid, cada dia més i en conseqüència es reflexiona menys. Sense adonar-nos-en hem vist com Internet ha deixat de ser el futur per ser el present i com que anem tan ràpid no hem tingut temps de pair-ho. Avui puc tenir tanta informació a l’abast que és impossible que sigui capaç de gestionar-la mínimament bé si vull ser una persona normal que té una família, una feina i alguna que altra afició. Som incapaços de sortir de casa sense el telèfon mòbil intel·ligent i quan quedem amb algú -físicament s’entén- ens dediquem a mirar la pantalleta cada deu segons no fos cas que ens perdéssim l’última collonada del Whatsapp. Tenim aplicacions que amb filtres artificials ens fan creure que som bons fotògrafs, que ens diuen on va l’avió que veiem al cel i que ens monitoritzen el sistema càrdio-respiratori. I tot ens agrada; o almenys així ho anem dient perquè és veritat, o per compromís.

I és clar, l’escola no pot donar l’esquena a la societat i per això hi ha una espècie de competició on sembla que guanya qui abans la diu més grossa. Però resulta que qui la diu normalment no trepitja l’aula. Ara amb les xarxes socials l’anomenada innovació educativa s’escampa exponencialment a ritme d’RTs i likes del Facebook. Es veu que a Finlàndia fan nosequè  i que ho hem d’importar perquè en saben molt, #diuendiuendiuen que tal conferenciant ha dit que l’escola mata la creativitat perquè hi havia una nena que a l’escola la tractaven d’hiperactiva i quan es va fer gran es va convertir en una ballarina top mundial, perfecte.

I ara arriba el mòbil a l’aula. La Consellera Rigau envoltada d’intrèpids periodistes ansiosos de titulars diu que s’ha d’estudiar l’entrada del mòbil a les aules amb aplicacions educatives i tal i tal. No s’ho creu pas però algú li ha fet dir això perquè l’entrada dels mòbils a l’aula s’entén com a una innovació i per tant té bona premsa.

A veure honorable Cmitja voltaonsellera, com ho fem això?

Comprem mòbils per a cada alumne? Els deixem portar els seus?

Què passa si un té poma i l’altre té androide verd? Seran compatibles les aplicacions?

Què en diuen els oftalmòlegs d’estar mirant pantalles de 4 polzades 24 hores al dia?

La Vice del Congreso juga a Candy Crush però els nostres nens no jugaran a res, oi?

Què passa si graven als mestres i ho pengen a Internet per ridiculitzar-los?

Com afectarà les competències matemàtiques -per exemple- el fet de tenir una calculadora i apps que resolen qualsevol operació a la taula?

Com es resol el tema de les bateries?

Estan totes les escoles preparades a nivell d’equipaments tècnics? Ah, i els mestres? Ho sap Consellera que hi ha mestres que són incapaços d’enviar un e-mail amb un fitxer adjunt o de desar un document de text en un llapis de memòria?

Llegint aquest apunt hi haurà qui pensarà que sóc un radiKal anti-tecnologia però precisament des de fa molts anys sóc coordinador TIC i sempre he pensat que cal començar la casa pels fonaments i ensenyar competència digital és un bon inici. Introduir el mòbil a l’aula em sembla una bajanada tenint en compte que és un element massa distorsionador, que crea addicció i que per la mida pot ser perjudicial per la salut. Una tauleta de 10 polzades o un ordinador de 15 ja és una altra cosa.

Avui les TIC amplifiquen les desigualtats entre centres

dimecres, 4/02/2015

Aquesta setmana la Consellera Rigau ha presentat les noves modificacions dels currículums educatius de Primària i Secundària amb la intenció de minimitzar l’anomenada llei Wert. Encara no he llegit el currículum sencer però voldria comentar un dels titulars que fa referència a la competència digital.

Diari ARA: “La competència s’haurà de desenvolupar de manera transversal i en totes les matèries. Els mestres seran els responsables de fer-ho. A més a més, l’alumnat que acabi l’ESO podrà obtenir, fent una prova, l’acreditació en competències de tecnologies de la informació i la comunicació (ACTIC). Dins d’aquesta competència, tal com va avançar l’ARA, el departament donarà llum verda a les escoles i, sobretot, als instituts perquè utilitzin el telèfon mòbil com a eina educativa. Cada centre haurà de regular-ne l’ús el curs que ve. Durant els últims dos cursos el departament ja ha impulsat matèries d’aquesta competència, com la de creació d’aplis.”

Caldrà veure quin grau d’obligatorietat suposa això de desenvolupar la competència digital a totes en les matèries perquè, ara mateix, jo crec que és del tot inviable. Actualment, tot i els esforços per exemple en formació, molts mestres segueixen sense ser competents digitals i això fa que sigui impossible que s’atreveixin a utilitzar les TIC de manera metodològica en les seves sessions. D’altra banda, per aplicar un pla així també cal que les escoles estiguin perfectament equipades i que els alumnes tinguin un grau òptim de domini de les TIC. No em val allò de “neixen amb una tauleta sota el braç” o “en saben més que nosaltres” si a la pràctica són incapaços de fer cerques intel·ligents per Internet, desar documents correctament o fer treballs ben presentats en grup amb núvol inclòs. mouse

I després hi ha les contradiccions. Me’n recordo que a finals del segle XX, quan vaig començar a treballar, els alumnes tenien un e-mail personal via la plataforma edu365 i que podríem dir que era oficial. Al cap d’uns quants anys el correu personal edu365 va deixar de ser operatiu i el problema és que el Departament no va preveure una alternativa. A dia d’avui els alumnes no reben cap e-mail personal de forma oficial. Què significa això? Significa que els alumnes de primària han de fer-se un compte de GMail -tot i que per edat no poden fer-ho- si volen assolir l’anomenada competència digital. Si fem cas a l’excel·lent document de competències digitals a primària llegim que parla i explica casos on és imprescindible tenir un correu electrònic. Com s’entén doncs? És un tema de diners, de falta de previsió, de desplegament o d’ineptitud? No ho tinc clar però hi ha alguna cosa que falla. Ja fa uns quants cursos que els mestres vam rebre un e-mail personal en un entorn Google amb eines tan necessàries com el Drive; però, i els alumnes? Per què els alumnes no ho tenen?

La solució que sembla aportar el Departament avui en dia es diu Google Education i és externa. Requereix un domini comprat pel centre i un munt de gestions burocràtiques que no tothom està disposat a fer. No podria el Departament d’Ensenyament fer el mateix que ha fet pels mestres aplicat als alumnes i preparar pels centres l’administració d’un domini amb Google Education o amb qui sigui que aporti serveis?

La contundència del títol de l’apunt està justificada. Els centres més implicats en l’ús de les TIC i que han fet els deures en temes com Google Education podran aconseguir que els seus alumnes tinguin més possibilitats de ser competents digitals; en canvi, les escoles que, per exemple, no proporcionin e-mails als alumnes faran que aquests vagin coixos en aquesta competència tan important. Jo d’això en dic desigualtat i el nou currículum hauria de néixer garantint que no es donin situacions com aquesta.

Estimats lectors: teniu fills en edat d’escolarització obligatòria? Com s’ho fan a les escoles o instituts on cursen els estudis? Creieu que tenen un bon grau de competència digital? Si és que sí, enhorabona!

Apunt relacionat: In, in co, in -competència

El fracàs de la immersió

dimarts , 20/01/2015

El fracàs de la immersió es diu monolingüisme.

M’entristeix veure gent jove incapaç de dir una frase en català atenent el públic en un comerç o en un restaurant. Fa pensar. El noi o la noia, de vint-i-pocs anys,  no es veu en cor de mantenir una simple conversa parlant la llengua que -en teoria- era vehicular a la seva escola. Un client li dirigeix la paraula en català i contesta en castellà perquè no s’atreveix per vergonya o potser perquè ho relaciona amb allò que ell anomena nazionalismo excluyente. Vés a saber. Possiblement entén el català i de fet, al seu currículum, probablement diu que el domina; però menteix. És el fracàs de la immersió. És aquell bonisme i els ulls grossos durant tota l’escolaritat. No hi ha responsables, simplement no van tenir temps d’aprendre. I tampoc n’hi ha per tant. No veig els de Ciudadanos demanant “justicia, igualdad o libertad” per aquests milers de catalans monolingües perquè mentre el monolingüisme sigui en la seva llengua aquí no passa res. no entrar

I aquell futbolista català, jovenàs i fort com un roure que juga amb la selecció de la Federació Catalana, el veieu? Empaita la pilota i no s’arruga davant de res ni ningú, per ell no hi ha costellades, deixa la pell a cada jugada i acaba amb la marca dels tacs rivals tatuada pel cos. Quan acaba el matx el periodista intrèpid li pregunta que què en pensa de la jugada tal i de l’ambient i de tot plegat. I el noiet contesta en castellà. I té tot el dret del món a fer-ho, només faltaria, però ho fa perquè és monolingüe. Si fos bilingüe, si la immersió hagués funcionat com se suposa que ha de funcionar, no tindria cap problema en contestar en l’idioma de l’emissora o de la tele però ho fa en castellà. “Me siento más cómodo” haurà dit en alguna ocasió i quan acabi l’entrevista i encari el camí a la dutxa dirà “Bona nit” i somriurà. Molt bé, té tot el dret a sentir-se més còmode, només faltaria, parlant l’idioma que vulgui o portant els calçotets de cotó amb elastà però això no treu que és el fracàs de la immersió. Deu tenir molts calers, porta un cotxàs i no té hipoteca però és ben pobre en un país que té una riquesa immensa.

In, in co, in – competència

dijous, 27/11/2014

M’agrada que per fi es posi fil a l’agulla en el fet d’exigir als mestres un domini òptim de les TIC ja que actualment passen coses que crec que són inadmissibles. La competència digital és, des de fa massa anys, la competència maria a l’escola i un exemple que ho demostra és que fa només un any que hi ha un document (excel·lent, s’ha de dir) que ens explica als mestres com hem d’encarar la competència en l’àmbit digital amb els nostres alumnes. Fins ara cada centre s’ho feia com podia i l’estona dedicada als ordinadors acostumava a ser, i és en moltes escoles encara avui en dia, una pèrdua de temps avorrida i arcaica de passar l’estona. Després apareixien els tòpics que he sentit mil cops a l’escola que diuen que els nens “en saben més que nosaltres” quan mai ens hem preocupat de comprovar-ho demanant-los que facin una cerca intel·ligent a Internet o que desin un document a una carpeta determinada de l’ordinador. És trista la situació encara avui quan veiem que molts alumnes, que segur que són experts en videojocs i tauletes vàries, no assimilen ni conceptes bàsics d’ofimàtica i a sobre tenen una navegació insegura i potencialment perillosa dins la immensitat de la xarxa.pc brut

I més trist i preocupant és veure-ho en mestres. Sóc coordinador d’informàtica des de fa molts anys en diferents escoles i he vist coses que no us ho creuríeu de l’estil de la broma del Tippex a la pantalla, ja m’enteneu. Crec que si els mestres hem d’ensenyar amb les competències bàsiques el més lògic del món és que tinguem un domini d’aquestes i qui no ho vulgui veure així té un problema. Hem de dominar en comunicació, amb interacció amb el món, a nivell metodològic i també hem de mostrar iniciativa personal. No podem ser simples guies humanes dels llibres de text, estem al segle XXI!

Un altre tema és si cal “obligar” a emprar les TIC per fer les nostres sessions. Jo aquí discrepo i m’agradaria diferenciar entre les TIC i el que són les TAC que jo entenc com a metodologies que usen les TIC per a l’aprenentatge. Si dominem les TIC ens veurem capaços de variar la metodologia si les condicions logístiques ho permeten i ho veiem necessari però no per intentar innovar serem millors mestres i aconseguirem millor els objectius.

Farem bé les coses si som capaços d’adaptar-nos als nous temps sense perdre el nord, hi ha coses que funcionen des de fa molts anys i ara no han de canviar perquè es fan sense tecles.

Innocència desnonada

diumenge, 23/11/2014

Aquest cap de setmana les notícies han anat plenes de l’anciana de Vallecas que ha estat desnonada perquè va avalar el seu fill. Un drama. El Rayo Vallecano, un club diferent, ha anunciat que ajudaria a la dona en un gest poc comú en el competitiu món de l’esport d’elit. Mentrestant la dama feudal pintada de rosa i exempta de pagar impostos mor al llit -com el general- per allargar una mica més les diverses seqüeles de “La escopeta nacional“.vora

Quan passen coses com aquesta, que tenen aquesta repercussió vull dir, el més normal és que a l’escola els alumnes en parlin i facin preguntes. Fa poc em preguntaven què és un desnonament i els vaig explicar d’entrada què és una hipoteca i com funciona això del benefici dels bancs. La majoria feien cares de no entendre res: segons la llei no escrita de l’hora del pati si tu li deixes tres bales a un amic l’endemà ell te’n tornarà tres i no sis. I tan amics.

De la mateixa manera que un dia descobreixen que els reis són senyors disfressats i que els regals els compren els pares o que aquell tros de tronc és precisament un tros de tronc però tunejat, també els tocarà saber que mentre a l’edat mitjana al capdamunt de la piràmide hi havia reis i nobles, avui en dia hi ha bancs, indústries energètiques i farmacèutiques governant a l’ombra d’una colla de polítics ansiosos per fer-los favors i així entrar a formar part de l’elit saltant-se unes quantes pantalles. Favors.

I tot plegat molt legal i molt guarnit de democràcia.


En realitat adoctrinar

divendres, 14/11/2014

Ser tutor i intentar-ho fer amb la implicació que exigeix la coherència en el càrrec significa guanyar-se la confiança dels alumnes i entrar a un terreny maquíssim. Els alumnes volen compartir les seves vivències amb mi i alhora em demanen que els resolgui uns dubtes que potser no s’atreveixen a plantejar als pares. A cicle superior, quan la massa propera ESO aguaita implacable, i els canvis que abans esdevenien a vuitè s’avancen de manera dramàtica, em trobo amb la necessitat de deixar de banda el que és pròpiament curricular per passar a contestar preguntes o a moderar debats improvisats quan l’ocasió ho requereix.

Com a persona no aliena al que passa al món intento fomentar el sentit crític i el respecte per a tothom conscient que en èpoques passades els diferents règims totalitaris aprofitaven l’absència de mentalitat crítica per a adoctrinar les masses amb facilitat. Tele5En aquest context sovint parlem a classe de les coses que els alumnes han sentit d’esquitllada a casa, als TeleNotícies, a Internet o en menor grau a la ràdio. Des de principi de curs hem parlat de l’Ebola, del consumisme, de la tanca de Melilla, de les drogues, dels sous dels futbolistes, del #9N, dels desnonaments, d’Hombres-Mujeres y viceversa o del fet de fer la comunió pels regals.

Les preguntes que em fan acostumen a ser replicades amb altres preguntes i incitacions al debat després de solidificar els continguts. Em pregunten si Déu existeix, si la independència és possible, si l’Ebola ens afectarà o què en penso de tal famós que ha fet tal cosa. I no m’acostumo a mullar perquè tinc clar el què és el currículum ocult.

Avui però, m’han preguntat què ha passat amb això de la plataforma Castor perquè a casa estaven molt emprenyats mirant el TN. Els he dit que un multimilionari va fer una plataforma marina de gas natural prop de Tarragona;  que aquesta plataforma provocava uns terratrèmols als pobles costers i que la gent es va queixar. El govern, després de comprovar que el que feia la plataforma era la causa dels sismes, va decidir tancar la instal·lació i el multimilionari, a canvi, ha rebut una indemnització de 1350 milions d’Euros. De pas, els he explicat que aquests diners eren de tothom perquè els havíem pagat amb els nostres impostos. De pas també els he dit que els governs retallen serveis com l’educació i la sanitat per una suposada manca de diners. Evidentment m’han preguntat que com és que hi ha tants diners per pagar al multimilionari i no n’hi ha per educació i sanitat. Els he dit que el multimilionari és molt amic del govern i que van pactar per escrit aquesta indemnització. I que això funciona així.

I tornant a casa no sé si he adoctrinat en realitat.

 

 

Seguiment d’autor

dilluns, 6/10/2014

El passat divendres 3 d’octubre el Parlament de Catalunya va aprovar la innovadora llei de drets de gais i lesbianes i amb aquesta normativa avancem cap a la normalitat d’aquest col·lectiu. Un dels articles de la llei, el número 12, diu -entre d’altres coses- que els llibres de text han de tenir un llenguatge que tingui en compte la diversitat d’orientacions sexuals; és a dir, que si per exemple en un problema de matemàtiques es presenta una família hi hagi la possibilitat que aquesta estigui formada per persones del mateix sexe. Amb total normalitat. Ho trobo molt bé.

Aquesta introducció és un exemple per dir que l’escola no pot donar l’esquena als canvis socials; de fet, des del meu de vista ha de provocar una reflexió en els alumnes en referència als valors. La LOGSE ja parlava dels anomenats eixos transversals com la igualtat d’oportunitats home-dona, l’educació del consumidor, l’ambiental, per la pau, la diversitat o la salut i deia (alt per alt) que havien de ser tractats quan es donés l’oportunitat; molt d’acord. dimoniEls nous governs de diferents colors han anat introduint lleis, decrets i assignatures efímeres però jo crec que la qüestió és actuar quan creiem que pot ser significatiu i és aquí on la feina dels mestres es converteix en alguna cosa més que en una simple transmissió de coneixements. No podem deixar passar les oportunitats que es donen diàriament perquè si ho fem potser no es tornaran a donar i les haurem de forçar tirant-nos a la piscina dins de l’àrea amb els perills a la credibilitat i el fair play que això suposa.

Us posaré alguns exemples reals de coses que he viscut* i que no van provocar una reflexió de classe perquè l’educador no ho va veure oportú o per no “perdre” temps de l’assignatura que tocava.

A: Un alumne de cicle superior guixa esvàstiques i altres motius feixistes a la seva agenda i a la d’altres companys.

B: Un alumne porta una samarreta del Barça i d’altres alumnes l’incriminen perquè diuen que és falsa perquè no és de la marca que patrocina el club.

C: Un nen juga amb un grup de nenes a l’hora del pati i alguns companys del grup de “futboleros” li diuen “maricón”.

D: En una sortida escolar alguns alumnes se’n riuen d’una persona amb discapacitat psíquica.

 

* En grups que jo no tutoritzava.

Villarroel de la ceba

dijous, 25/09/2014

La celebració del tricentenari no passa de llarg a les escoles i en general crec que s’està fent bé si tenim en compte que l’objectiu és la divulgació d’uns fets fonamentals de la nostra història com a país. He seguit força els diferents actes i programes que s’han anat fent i certament s’han fet coses que estan molt bé i que poden ser mostrades a l’escola sense caure en el que els nostres “amics” paranoics anomenen “adoctrinamiento nazionalista”.

Del que he vist a nivell escolar m’agradaria destacar l’obra de teatre sobre el setge de Barcelona que van escriure i interpretar els alumnes de sisè de l’escola L’Era de Dalt de Tona i que podeu veure íntegrament en aquest vídeo.


A nivell professional vaig veure “El cas dels catalans” a TV3 en el qual s’explica tot el conflicte internacional que va ser la Guerra de Successió i que va suposar el preludi de la caiguda de Barcelona i de la pèrdua de les llibertats nacionals. El documental, presentat per la Mònica Terribas, compta amb moltíssimes referències històriques que ajuden a entendre la complexitat d’aquella guerra des del punt de vista diplomàtic i des del punt de vista dels testimonis que la patien a peu de carrer. Tot està molt ben lligat, molt pedagògic amb un llenguatge entenedor, amb un ritme crec que adient i amb recreacions històriques ben aconseguides però amb una taca que per mi espatlla el rigor: el comandant suprem Antonio de Villarroel, interpretat per l’actor Pere Arquillué, parla en català. Sí, un català central perfecte, amb unes neutres que fan goig i que podrien haver estat pronunciades pel mateix Bac de Roda.

Jo em pregunto: per què algú -de TV3- va decidir que Villarroel parlés en català en comptes de fer-ho en castellà que era la seva llengua habitual? No és normal que un documental que es regeix amb documents històrics i que té la intenció d’explicar un conflicte com aquell cedeixi a aquestes coses per a millorar el ritme del metratge o per fer creure a la gent que el comandant parlava català.

Crec que el més normal, en un país normal és clar, seria fer parlar a cada personatge de la recreació històrica en el seu idioma i posar-hi subtítols en el cas dels diàlegs de Felip V de Castella ( IV d’Aragó) i el rei Lluís XIV en francès. Això seria el més normal però ja se sap que gran part de la gent no aguanta els subtítols. I així ens va amb els idiomes.