En Pitus necessita ajuda. RT pls

dilluns, 24/02/2014

Un dels grans clàssics de la literatura infantil catalana és indiscutiblement “El zoo d’en Pitus” (1965) de Sebastià Sorribes. En aquesta novel·la, una colla d’amics organitzen un zoo de barri amb la lloable intenció de recollir diners per pagar el viatge a Suècia a un nen malalt que necessita un car tractament. Bàsicament aquest seria l’argument i l’autor l’amaneix amb grans dosis d’humor, aventures, molta logística i una fe cega entorn de l’amistat d’un grup de vailets d’un barri barceloní durant la postguerra.

Llegit avui manté l’esperit i és per això, i perquè és un clàssic que no es pot perdre, que és vigent a les escoles catalanes i per tant un referent per a les generacions futures. Però, us heu preguntat com seria avui, l’any 2014, aquesta història? Jo sí.

Està clar que els nens i nenes de fa 50 anys no eren com els d’avui i òbviament la situació política i social ha canviat molt. No entraré en valoracions sobre si estem millor o pitjor, simplement tinc ganes de compartir amb vosaltres un petit exercici de literatura-ficció sobre alguns aspectes de la novel·la.

Al text original la colla té un punt de trobada (el solar) i sense necessitat de quedar saben que si hi van hi trobaran la resta d’amics per jugar. Avui en dia està clar que les xarxes socials tindrien un paper important en les trobades: possiblement farien servir el Whatsapp o alguna altra eina de missatgeria instantània per trobar-se al lloc i a l’hora exacta. Una altra possibilitat és que ni volguessin quedar físicament i ho fessin mitjançant un Hangout o alguna cosa per l’estil. L’any 1965 feia menys d’una dècada que existia la televisió a l’estat i la gran majoria de la gent encara no tenia un aparell a casa, a part, no existien ni les videoconsoles ni els ordinadors per la qual cosa l’oci dels nens i nenes era molt més de genolls pelats que no pas de cul al sofà. Avui en dia l’oferta de canals de TV és immensa i el percentatge de consoles de jocs, tablets, mòbils intel·ligents i altres estris atractius a les llars fa que molts nens i nenes prefereixin estar a casa en comptes de sortir a jugar amb els amics.

I anem al tema principal del llibre: la colla organitza un zoo amb animals de tot tipus i mobilitzen el barri amb el boca-orella i cartells fets a mà per aconseguir l’èxit de convocatòria. Avui en dia la colla hauria utilitzat Twitter, amb l’etiqueta #SalvemenPitus i spam massiu a personatges famosos per sumar-se a la causa; haurien creat un grup de Facebook; haurien fet un perfil de Google+ i un altre d’Instagram amb les fotos de tot el procés. El tema zoo avui en dia es saltaria totes les normatives municipals de salubritat, seguretat, maltractament animal i permisos diversos del solar; el zoòleg i el director -que en el llibre ofereixen la seva ajuda desinteressada- avui en dia es regeixen per una normativa molt més estricta que impedeix, per exemple, que cap animal surti del recinte de la Ciutadella per ser exhibit. O sigui: un Verkami. Avui la colla hauria creat un Verkami o un micromecenatge similar per aconseguir els Euros (no les pessetes) per salvar el seu amic. I què haurien donat a canvi? Recordem que per demanar diners a Verkami cal donar alguna cosa a canvi com per exemple un disc signat, un llibre o una samarreta. Suposo que en Fleming d’avui seria un expert en robòtica, en creació d’apps o en qualsevol cosa relacionada amb l’emprenedoria, sí, aquesta paraula de moda que fa cinquanta anys no s’usava però que per sort pel país s’exercia, i per això el Verkami aniria destinat a finançar una Start-Up creada per en Tanet i en Fleming, amb en Manelitus i en Cigró d’ajudants i la Mariona de dissenyadora i màrqueting; aquesta start-up oferiria algun producte innovador i els mecenes en tindrien les primeres unitats. Un percentatge alt de les vendes aniria per l’Hospital Sant Joan de Déu perquè, per sort, ja fa molt de temps que no cal anar a Suècia a buscar especialistes cars en malalties estranyes.

L’hora de mullar-se

divendres, 7/02/2014

La darrera sentència del TSJ de CataluÑa que obliga a fer el 25% de les classes en castellà si els pares d’un sol alumne ho demanen ens fa posicionar. Els docents hem de ser coherents i no acceptar imposicions jurídiques o polítiques que estan allunyades de la lògica i que trenquen un model d’èxit que es diu immersió lingüística. No podem acatar lleis que sabem del cert que provocaran que milers d’alumnes catalans acabin escolaritzats sense saber-se expressar en català.

He manifestat moltes vegades que si es demostrés que els alumnes catalans tenen un dèficit en castellà caldria prendre mesures. Però no és el cas, els alumnes d’aquest país no tenen dèficit de castellà ja que en aquesta llengua estan per sobre de diverses Comunidades Autónomas monolingües com l’Extremadura de l’amic Monago. També he manifestat que en una hipotètica República Catalana el castellà hauria de tenir veu. Amb això vull dir que no tinc res contra el castellà, el castellà no és l’enemic, l’enemic és qui legisla contra la nostra llengua a qualsevol dels territoris on es parla.

I ens haurem de mullar els docents i s’hauran de mullar els de dalt i veurem fins a on estarem o fins a on estaran disposats a arribar. També s’hauran de mullar les AMPA, els Consells Escolars i tota la comunitat educativa perquè l’enemic aprofitarà qualsevol escletxa per obrir forat i si no ho evitem tornaran a entrar per Almansa, Xàtiva, Tortosa, Lleida o Girona fins a Barcelona i Cardona.

La veritat és que no s’imaginen què estem disposats a fer per la nostra llengua.

 

Ikea es cola a l’escola

dimecres, 4/12/2013

La famosa marca de mobles sueca que fa servir l’1 % de la fusta comercial del món vol entrar a l’escola pública catalana. Per fer-ho han engegat un concurs on poden participar tots els centres de titularitat pública del país on els tres guanyadors obtindran mobiliari o material de decoració valorat en 5000€.

He estat llegint detingudament les bases del concurs abans d’escriure aquest apunt i hi he trobat algunes coses interessants:

A l’apartat Objectiu diu:

“Aquesta iniciativa, promoguda per les botigues d’IKEA de tot Catalunya, té com a
objectiu donar suport a les activitats destinades a millorar les condicions de vida dels
infants i les seves famílies, sobretot pel que fa a l’educació i el benestar.”
 

A veure, millorar les condicions de vida dels infants i les seves famílies? En tot cas jo diria que pot millorar les condicions d’algun espai concret de l’escola dels infants, però, de les famílies? Les famílies milloraran les condicions de vida si els seus fills estudien asseguts en cadires de nom impronunciable? Millorar l’educació? Faran millorar l’informe PISA* de l’escola guanyadora?

Entenc que seria molt descarat posar a les bases que l’objectiu és captar el màxim número de clients per la marca tenint en compte que per votar cal ser soci d’Ikea Family. Ah, no ho havia dit? A les bases diu que per votar cal ser soci però que cap problema si no ho ets perquè a les botigues Ikea et fan el carnet en un moment. Ah, i per votar has d’anar in situ a una de les tres botigues que la multinacional té al Principat i així, una vegada allà; pots comprar aquell prestatge, aquella taula de despatx o aquell llum amb bombetes d’espiral que tan bé poden quedar a l’habitació de la nena.

I com es decideix un “concurs” així?

Guanyarà l’escola que obtingui més vots en cada un dels tres centres. A les bases les anima a promoure el vot entre “pares, mares, familiars, veïns, amics, etc., amb un comunicat per escrit (circular), a la pàgina web de l’escola o qualsevol altre mitjà de comunicació [sic]”. És a dir, anima a les escoles públiques a fer publicitat gratuïta d’una empresa privada.

I us penseu que això és tot? Doncs no.

“Les escoles guanyadores accepten, per mitjà de la participació en el concurs, que IKEA
faci ús, publiqui i reprodueixi el seu nom i la seva imatge en qualsevol mena de
publicació sempre que la finalitat estigui relacionada únicament amb el concurs
sense abonar cap compensació econòmica al participant guanyador.”
 

No sé què en penseu vosaltres però a mi que una empresa privada entri a l’escola pública amb aquests interessos tan descarats no m’agrada i crec que el Departament hi hauria d’intervenir. D’altra banda aquest concurs denota un fet preocupant que és la percepció social que l’escola pública està en hores molt baixes; de veritat us penseu que aquesta empresa, que de publicitat en sap un munt, seria capaç de fer aquesta campanya ( disfressada de concurs) en una època de vaques grasses? No, oi?  S’hi han atrevit perquè han vist una escletxa per on entrar, una debilitat manifesta i això és que més em preocupa de tot plegat.

Apunt relacionat: Escola BBVA Pompeu Fabra? (feb 2011)

* Si acceptéssim aquest informe com a indicatiu de qualitat educativa.

Ple d’aventures, ple de coneixences

divendres, 15/11/2013

Haver de comunicar als meus alumnes la mort sobtada d’un admirat mestre és de les coses més dures que he hagut de fer a l’escola. Aquesta setmana ens van comunicar la desgràcia un migdia i poques hores després, sense haver-ho paït, vaig reunir els alumnes que tutoritzo per explicar-los-ho. Els vaig dir que compartíem la sort d’haver après d’una persona amb una cultura extraordinària i amb una generositat inaudita, una persona que tot i estar jubilat seguia venint a l’escola a ajudar sempre que fes falta i que ens escrivia i dirigia excel·lents obres de teatre personalitzades que després compartia a la xarxa.

Emociona l’espontaneïtat dels nens i nenes davant de situacions així; cadascú reacciona a la seva manera segons les seves experiències prèvies amb la mort. Van sorgir moltes paraules escrites, poemes i dibuixos, records; tot sinceritat i respecte perquè precisament respecte és el que li tenien i tothom sap que, en els temps que corren, aquesta qualitat no és fàcil d’aconseguir i s’ha de guanyar -i mantenir- a pols dia a dia.

Amb en Josep vam entrar junts a l’escola: jo en tenia trenta-pocs i acabava de ser pare, ell ja tenia la perspectiva de la jubilació a prop. De seguida vaig veure que era un home savi, pacient, discret, que mesurava les paraules i que sabia escoltar. La seva exigència amb els alumnes el feia temut i ho notàvem a les escales de cicle superior quan a algun nano indiscret se li escapava algun comentari. Tot i això, a diferència del que passa a vegades, sempre en parlaven bé, entenien que aquella exigència era bona per a ells potser perquè els ho havia fet entendre així, o potser perquè notaven la passió amb la qual explicava les coses. A la sala de mestres era amic de tothom i el seu compromís per l’escola va ser sempre total. La seva discreció va fer que alguns companys es perdessin alguna de les presentacions que havia fet d’alguna de les seves novel·les. Fa cinc anys va fer un estudi sobre el Nadal al nostre país que li va valer el Premi Joan Amades de cultura popular; recordo haver tingut converses molt interessants al respecte interrompudes quasi sempre pel timbre de l’hora del pati. En Josep era un pou de saviesa i dominava la història, la llengua, la cultura i estimava el país de forma sacrificada. Recordo que l’any passat, quan ja s’havia jubilat, li vam demanar si podia venir a fer de guia pel casc antic de Vic amb els de cinquè i com que no tenia mai un no per resposta va venir encantat. I va ser genial. Tornant jo ho explicava als companys: sóc osonenc de soca-arrel i mai havia passejat pel casc antic d’Ausa com amb en Romeu, com s’ho fa per saber tantes coses? Ara sé que mai més serà igual però recordaré cada paraula associada ja per sempre a cada indret del recorregut.

Ara he agafat un dels seus llibres i he llegit la dedicatòria que em va fer: “A l’amic Jordi, company de feina i de passions: escriure i educar”. Un honor.

“Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.”

Konstantinos Kavafis. Adaptació de Lluís Llach sobre la versió catalana de Carles Riba.

Foto: La vista des de cicle superior.

Presumpció d’innocència

dimarts , 15/10/2013

Llegeixo que una mare denuncia als Mossos d’Esquadra que dos nens van agredir el seu fill a l’escola. El més sorprenent, tenint en compte la denúncia i no els fets, és que això va passar a una classe de P3 i a principis de curs quan encara hi ha alumnes que tenen dos anys; estem parlant de nens -en teoria- poc conscients del mal que poden causar i que bàsicament es mouen per motivacions egocentristes i de possessió gelosa de joguines. També és cert que a aquestes edats ja hi ha alumnes amb una agressivitat inusual fruit en molts casos de les situacions viscudes en l’entorn familiar i és a l’escola on s’intenten corregir aquestes conductes. A mi, com a mestre, em sap greu que el canal que ha seguit la família no hagi estat el més normal que és parlar primer amb les mestres del nen i en cas necessari amb l’equip directiu per intentar esbrinar què va passar i perquè no es va poder evitar; una denúncia als Mossos em sembla fora de lloc sobretot perquè estem parlant de nens de P3 i perquè els fets es van produir en una escola i en horari lectiu. M’imagino que els Mossos poca cosa poden fer davant d’un cas així, conec poc el protocol però suposo que devien parlar amb la direcció del centre i promoure que obrissin una lògica investigació.

Mentrestant, a les xarxes socials tothom té opinions “fonamentades” del cas. A Facebook he llegit comentaris força greus contra la suposada ineptutud dels mestres, en copio alguns esmentant només les inicials dels noms:

J H : “El més intolerable de tot no són els nens agressors, són els professors que ho permeten, i a sobre tenen la barra de dir a la mare que el nen “tenia un cop”. S’ha de ser fill de puta per no defensar un nen petit.”

S LL L: “Sempre fan lo mateix l’escoles tapan tot lo que pasa, hasta que paso algo greu…. Es vergonyós …. Aixo acabarà en que el nen agredit tindrà que marxar del centre… Molta hipocresia ia…”

A P: “I el més indignant: ho intenten amagar mentint sobre el succeït. Expedient i suspensió de sou i feina de per vida als responsables o responsable en aquells moments dels nens. Prou ja ! Que hi ha molt fresc i molta fresca encarregant-se de la nostra canalla a les escoles. Ah, i problemes laborals tenim tots, però els nens no són ni cargols ni pastanagues. Si no serveixen, que s’en vagin a desempenyar una altra feina.”

J C: “El més intolerable són els encobriments dels professors en aquestes coses, crec què quan no denuncien un cas així, el centre hauria de despatxar aquests incopetents i què fagin cua a l’atur durant tota la seva eterna merda de vida.”

Per la gent no habituada a una escola explicaré una mica com és una estona d’esbarjo en un pati de P3: els nens i nenes surten al pati i agafen diferent material com per exemple pales, rampins, galledes i cotxes de joguina. Comencen a jugar: alguns nens van més aviat sols, altres busquen els mestres i d’altres juguen en grup fent forats a la sorrera per exemple. Els mestres ens col·loquem de manera que sempre tinguin un referent visible des de qualsevol lloc del pati i també anem voltant resolent petits problemes que van sorgint, cordant sabates, mocant o acompanyant al lavabo si s’escau. Lògicament intentem mirar en tot moment l’espai de joc però mentre cordem sabates, moquem o parlem amb nens que ens criden l’atenció (és constant a P3) pot produir-se un fet uns metres més enllà que se’ns passa per alt o una baralla (normalment per la possessió d’un objecte tipus pala o galleda) que quan hi arribes potser és tard perquè algun nen ha tingut temps de pegar-ne un altre. Heu de saber que és impossible evitar el 100% de les baralles perquè les ràtios són les que són i els mestres no tenim súper-poders per avançar-nos a totes les accions dels nens. Quan acaba l’estona de pati recullen el material i tornen a l’aula.

Amb tot això vull dir que quan els nens i nenes de P3 es relacionen entre ells de vegades actuen de manera agressiva i que en el cas del nen de la notícia sembla ser que va ser de forma exagerada i per això va rebre les lesions físiques i conseqüentment les seqüel·les psicològiques en forma de por. El que no podem saber, des de fora, és si hi va haver negligència per part dels mestres perquè no en sabem bé els detalls, en tot cas el que si que opino és que haurien d’haver informat millor a la família si fem cas a les declaracions de la mare. Per la seva part la mare crec que hauria d’haver optat per altres camins i no recórrer als Mossos ja que estem parlant de nens molt petits i no de delinqüents; aquesta actitud mostra una evident desconfiança en l’escola.

I els comentaris que he esmentat demostren, una vegada més, què pensa una part de la societat de la professió de mestre. Qui no confia en els mestres està transmetent, potser sense adonar-se, aquesta desconfiança també als seus fills.

 

Ahir vam parlar de la #ViaCatalana

dimarts , 17/09/2013

Ahir vam parlar de la #ViaCatalana a classe, així de contundent ho dic tot esperant que els de la caverna m’acusin d’adoctrinar políticament els meus alumnes. Ja sé que no està a cap temari però crec que no és bo aïllar a la mainada del que està passant al seu voltant.

La cosa va anar més o menys així: resulta que aquest curs farem un taller de llengua en el qual tocarem el periodisme a cicle superior. Buscarem notícies, les redactarem, les penjarem al blog de l’escola, les gravarem en podcast i també en format vídeo emulant un telenotícies. Vaig dedicar una sessió inicial a explicar el taller i entre d’altres coses va sortir la importància de pensar en la persona que llegeix o escolta la notícia; cal donar-li tota la informació perquè la pugui entendre sigui quin sigui el seu grau de coneixement previ. Vam posar alguns exemples de sortides escolars i del redactat òptim que és adient pel blog del centre. Tot seguit vaig demanar als alumnes que expliquessin alguna notícia per trobar les respostes a les típiques preguntes periodístiques: què, qui, quan, com, per què, etc… En aquell moment un alumne va parlar de la Via Catalana i vaig pensar que tenint en compte que força alumnes hi havien anat i ho tenien proper en el temps era un bon tema per a desgranar.


Vaig recalcar que en cap cas buscàvem donar una opinió sobre el tema, només ens interessava explicar uns fets. A nivell oral i amb el petit suport de la pissarra vam anar contestant totes les preguntes de manera que va quedar una notícia molt semblant a la informació que van fer els de l’Info-K* però sense entrevistes. Va sortir què era o en què consistia la Via Catalana, qui l’havia organitzada, perquè l’havia organitzada, quan va passar (dia, hora i perquè), quanta gent (segons dades del govern) hi havia anat i quants quilòmetres feia. Va ser una bona experiència perquè crec que van entendre què es demana a un text periodístic i això serà molt positiu pel blog de l’escola que aquest any més que mai es nodrirà dels apunts dels alumnes de cicle superior.

 

* Vaig assabentar-me de la polèmica de l’Info-K després d’aquesta experiència. Vull donar tot el meu suport a l’equip d’Info-K que és un informatiu de gran qualitat que he recomanat des de fa molts anys als meus alumnes i també als pares d’alumnes; actualment la meva filla gran també n’és una fidel espectadora i sovint el mirem i comentem junts.

Fer més i millor amb menys

dilluns, 16/09/2013

Es veu que el Departament ha engegat un pla per reduir el fracàs escolar i que farà unes auditories pedagògiques als centres que tenen pitjors resultats de les proves de competències de sisè de primària. Aquestes auditories (entenc que externes) analitzaran els resultats i programaran un pla a seguir per determinar quins canvis calen a l’escola per a millorar resultats. Molt bé però, jo em pregunto, no és precisament això el que fem a les escoles? No ens dediquem a analitzar fil per randa els resultats, descobrir els punts dèbils i cercar formes de millora per veure si els resultats següents són millors? Cal que vinguin de fora per dir-nos quin pla hem de seguir quan som precisament els mestres els que coneixem millor els alumnes i la idiosincràsia del centre i l’entorn?

Entenc que és inspecció qui controla que les coses es facin bé a les escoles i alhora assessora els equips directius; no acabo d’entendre què poden aportar en positiu uns auditors externs i tampoc veig gaire clar el desplagament de recursos humans que pot suposar tot plegat. El que sí que sé és que aquest curs han començat 10000 alumnes més i hi ha els mateixos mestres per atendre’ls i per tant es multipliquen les tasques dels docents. El President Mas ho té clar: hem de fer més i millor amb menys. D’acord, però en aquestes circumstàncies hem de fer la mateixa feina dues vegades?

 

Sóc un col·laborador del mal. I tu potser també.

dijous, 5/09/2013

El discurs dels autoplocamats defensors de la llengua castellana a Catalunya no deixa de sorprendre’ns. Ha de ser difícil inventar noves bestieses per intentar explicar a la gent de fora que la llengua que més es parla a Catalunya és perseguida sistemàticament per les anomenades forces nacionalistes. Qualsevol persona que hagi trepitjat aquesta terra haurà notat que de conflicte lingüístic res de res i que la immersió és la manera més eficaç d’aconseguir que els catalans dominin -almenys- les dues llengües oficials.

Bé, resulta que un dels ideòlegs de Ciudadanos, l’advocat José Domingo, va escriure un article titulat “Inmersión y banalidad del mal” en el qual compara els “pedagogos, logopedas, profesores, directores de centro, responsables de AMPAS, gente corriente,..” amb els buròcrates que es dediquen a complir ordres sense qüestionar-se si aquestes són bones o no. Com és habitual en aquest tipus de columnistes ens acaba comparant amb els nazis. Llegint l’article veiem com el senyor Domingo parla del criminal nazi Adolf Eichmann  que va ser responsable de la logística dels camps de concentració nazis que apostaven per l’anomenada “solució final“.  Després de la lectura és fàcil deduir que l’autor estableix una comparació entre els “pedagogos, logopedas, profesores, directores de centro, responsables de AMPAS, gente corriente,..” i els nazis que complien ordres “sin conciencia de haber obrado mal, sin importarles las consecuencias de su actuación”.
Auschwitz-Birkenau
Centrem-nos doncs en les conseqüències de l’actuació:

La immersió lingüística porta uns trenta anys en funcionament i ha aconseguit que la normalització del català hagi avançat moltíssim sense perjudicar ni el coneixement ni l’ús social de la llengua materna de molts catalans que és el castellà. Mirant les dades podem comprovar que el nivell de castellà a Catalunya està a la mitjana del nivell estatal on tothom sap que hi ha força CCAA monolingües. Desenes de milers de catalans provinents de famílies castellanoparlants viuen i treballen en català sense cap tipus de coacció: usen una llengua o una altra depenent del cercle on es mouen i això no els suposa cap problema ja que són perfectament bilingües. La immersió ha provocat que qualsevol persona, de l’origen que sigui, pugui optar a qualsevol feina on es requereixin ambdós idiomes; d’això en diem aquí, senyor Domingo, igualtat d’oportunitats.

Seria bo que el senyor Domingo ens expliqués quines són segons ell les nefastes conseqüències de la immersió perquè les dels camps d’extermini nazis, que per sort van existir molt menys temps, les coneixem sobradament.

Foto: Auschwitz-Birkenau d’Ofer Deshe extreta de Flick CC

Mestres que es jubilen

dilluns, 15/07/2013

Gregorio Luri començava l’imprescindible “L’escola contra el món” (La Campana) dient que quan es va jubilar va rebre una carta d’agraïment de l’aleshores Conseller Maragall. La carta esmentava meravelles de la suposada excel·lència educativa que al llarg dels anys havia fet l’autor del llibre però sense ni tan sols haver-lo conegut o haver tingut l’oportunitat de conèixer de primer mà, per companys o alumnes d’aquest, si en Gregorio va ser el que se suposa que és un bon mestre. Lògicament no és tasca de cap Conseller conèixer el full de serveis de cada mestre que es jubila, més aviat la seva tasca seria garantir que qui el substitueixi estigui a l’alçada -almenys- a nivell de preparació; en tot cas crec que no és dolent que els mestres que es van jubilant ara rebin cartes d’agraïment perquè el percentatge d’encert entre els que han donat el màxim per l’educació d’aquest país és elevadíssim i el percentatge -més vistós i mediàtic- de funcionaris del “vuelva usted mañana” és ínfim en el sector educatiu (o almenys estic tenint la gran sort de veure’ls en comptagotes).

Sempre m’ha agradat treballar amb mestres que tenen edat per haver estat els meus mestres quan jo era alumne perquè n’he après moltíssim i sempre ens hem complementat bé. En una escola es donen aquestes relacions que són boníssimes i necessàries, els equips amb mestres de diferents edats sempre funcionen bé perquè l’energia que aporten uns i l’experiència que aporten els altres crea una simbiosi amb molts números per funcionar.

Aquest final de curs es va jubilar una mestra amb qui vaig fer paral·lel fa uns quants anys. En el darrer claustre va fer un discurs impecable on vam notar el seu habitual tarannà tranquil i la seva capacitat incansable per aportar i adaptar-se a qualsevol situació: una qualitat destacable per acabar la vida laboral amb el terrat ben moblat. Analitzant una mica la seva trajectòria podem veure que va començar fent classe durant el franquisme, va fer classe durant allò que es va dir la transició, va ser protagonista de la immersió quan tot just era una prova i ha viscut desenes de canvis en lleis que no van ser capaces de modificar la seva forma de treballar sempre al servei dels alumnes i de l’escola. Jubilar-se sent respectada pels alumnes, pels companys i pels antics alumnes que ara porten els seus fills a la mateixa escola cercant el que ells hi van trobar ha de ser una sensació indescriptible.

Gràcies per tot Carme!

Mesures contra la crisi: Desendolla’t

dimecres, 5/06/2013

Una dels pocs avantatges que una crisi tan criminal com la que estem vivint pot aportar a la societat és la racionalització del consum energètic. Generalment, quan les coses van bé entrem en un espiral de despesa energètica i de consumisme excessiu sense cap tipus de lògica. Ser nous rics també és sinònim de ser nous imbècils i per això tota la geografia de l’Estat Espanyol està plena de grans obres inacabades, sense utilitat o sense viabilitat econòmica com aeroports sense avions o trens sense passatgers. A nivell de les famílies també ha passat de tot però, que no ens enganyin, la crisi no és culpa del que ha estirat més el braç que la màniga o el petit inversor que s’ha picat els dits, aquesta crisi-estafa ve de més amunt i ara la paguem entre tots a través de les cruels retallades que afecten a quasi tota la població. Ara, quan l’atur està enquistat en moltes famílies i molts sous s’han reduït cal retallar a casa mirant amb lupa les factures de serveis tan bàsics com l’aigua, l’electricitat, el gas o telefonia i prendre mesures enfocades a fer un ús més lògic del consum intentant perdre el mínim nivell de qualitat de vida.

I parlant de racionalització de consum energètic: a Osona fa un temps van engegar un pla per reduir el consum elèctric a les escoles i està funcionant de meravella. El programa Desendolla’t fa un estudi del consum de cada escola i aplica a cada centre un seguit de mesures segons les característiques del centre a més de fer propostes per optimitzar al màxim aquest consum i evitar els milers de watts perduts que no són utilitzats però que sí que són facturats. Parlem de números: les 21 escoles que han participat al programa han estalviat prop de 100.000 € entre el setembre i l’abril si ho comparem amb els números dels darrers 3 anys. I sabeu què és el millor per les escoles? El 50% de l’estalvi repercutirà a l’escola de manera que pot obtenir uns ingressos extra que de ben segur seran benvinguts en plena època de retallades.

Quantes escoles hi ha a Catalunya? Agafem la calculadora?