Mesures contra la crisi: Desendolla’t

dimecres, 5/06/2013

Una dels pocs avantatges que una crisi tan criminal com la que estem vivint pot aportar a la societat és la racionalització del consum energètic. Generalment, quan les coses van bé entrem en un espiral de despesa energètica i de consumisme excessiu sense cap tipus de lògica. Ser nous rics també és sinònim de ser nous imbècils i per això tota la geografia de l’Estat Espanyol està plena de grans obres inacabades, sense utilitat o sense viabilitat econòmica com aeroports sense avions o trens sense passatgers. A nivell de les famílies també ha passat de tot però, que no ens enganyin, la crisi no és culpa del que ha estirat més el braç que la màniga o el petit inversor que s’ha picat els dits, aquesta crisi-estafa ve de més amunt i ara la paguem entre tots a través de les cruels retallades que afecten a quasi tota la població. Ara, quan l’atur està enquistat en moltes famílies i molts sous s’han reduït cal retallar a casa mirant amb lupa les factures de serveis tan bàsics com l’aigua, l’electricitat, el gas o telefonia i prendre mesures enfocades a fer un ús més lògic del consum intentant perdre el mínim nivell de qualitat de vida.

I parlant de racionalització de consum energètic: a Osona fa un temps van engegar un pla per reduir el consum elèctric a les escoles i està funcionant de meravella. El programa Desendolla’t fa un estudi del consum de cada escola i aplica a cada centre un seguit de mesures segons les característiques del centre a més de fer propostes per optimitzar al màxim aquest consum i evitar els milers de watts perduts que no són utilitzats però que sí que són facturats. Parlem de números: les 21 escoles que han participat al programa han estalviat prop de 100.000 € entre el setembre i l’abril si ho comparem amb els números dels darrers 3 anys. I sabeu què és el millor per les escoles? El 50% de l’estalvi repercutirà a l’escola de manera que pot obtenir uns ingressos extra que de ben segur seran benvinguts en plena època de retallades.

Quantes escoles hi ha a Catalunya? Agafem la calculadora?

Immersió per fer el cim

dimecres, 29/05/2013

Aquests dies es celebra la cimera contra la llei Wert o la cimera per la immersió com s’ha dit a diferents mitjans de comunicació. Espero que els partits que la integren s’omplin d’arguments per defensar el model perquè el futur de la llengua catalana està en joc. També m’agradaria que aquests arguments s’expliquessin bé a la població del país perquè la gent ha d’estar informada per tenir un criteri sobre aquests temes, més que res perquè en cas de no tenir-ne poden passar escenes tan lamentables com les de l’argentí que arriba a Catalunya dient que ningú li ha demanat quin model vol pels seus fills o altres inadaptacions preocupants. Cal explicar bé que l’objectiu principal és normalitzar una situació que ara mateix, tot i els trenta-i-tants anys sense dictadura feixista, encara pateix una desigualtat important a favor de la llengua castellana. Ara mateix, tot i CCMA i uns quants diaris, la llengua catalana no està ni molt menys normalitzada a tot el principat; o dit d’una altra manera: depenent de la comarca on visquis no serà fàcil viure plenament en català des que et lleves fins que te’n vas a dormir. Cal fer entendre a tothom que volem que els nostres fills siguin almenys bilingües perquè això els farà tenir més oportunitats en diferents àmbits de la seva vida. Crec que qualsevol família amb dos dits de front és el que voldria pels seus fills.

I mentrestant, a les illes Balears el President Bauzá afirma que el fracàs escolar és culpa de la immersió lingüística que s’ha aplicat les darreres dècades. I s’ha quedat tan ample. No sé què en pensarà el seu col·lega de partit, l’esperpèntic Monago, que presideix una comunitat (Extremadura) amb un dels pitjors índexs a nivell estatal precisament en llengua castellana, l’única vehicular en aquelles terres.

Normalització vs segregació

dimecres, 22/05/2013

El problema de fons del tema de la immersió lingüística és de concepció de la societat a nivell lingüístic: mentre a Catalunya s’entén la immersió com a un mecanisme imprescindible per arribar a la plena normalització de la llengua originària del país sense renunciar a la llengua castellana, els contraris a aquest model entenen la immersió com a un mecanisme del NAZIonalisme (que en diuen) per imposar la llengua catalana i aparcar la llengua castellana de la societat catalana.

Resumint: els partidaris de la immersió volem que tots els alumnes escolaritzats a Catalunya siguin competents en -almenys- les dues llengües oficials i els contraris volen que tots els alumnes siguin competents en castellà i els que vulguin també ho puguin ser en català. Per tant, als contraris a la immersió no els preocupa que a Catalunya hi pugui haver alumnes que en acabar l’escolarització no dominin la llengua catalana, els preocupa que no dominin la llengua que actualment, amb dades a les mans, dominen més catalans i està en expansió a nivell mundial.

Quina societat volem a nivell lingüístic? No és més normal demanar una societat almenys bilingüe per garantir la igualtat d’oportunitats de tots els catalans sense tenir en compte el seu origen, llengua o condició social? Quin sentit té demanar la llengua vehicular en castellà quan és demostrable que en aquest supòsit la llengua catalana no aconseguiria la plena normalització? Quin tipus de pares voldrien que els seus fills fossin monolingües quan fàcilment poden ser bilingües? Tot plegat és molt trist.

Wert, com a bon manipulador, juga a a utilitzar la paraula “libertad” a les primeres de canvi i posa els exemples dels models basc i gallec on les llengües vehiculars es poden triar amb “libertad”. El que no diu Wert, és clar, és que a Euskadi i a Galícia hi ha models que no garanteixen que els alumnes escolaritzats allà acabin sent perfectament bilingües en llengua castellana i la llengua diguem-ne regional; és un tema, com deia anteriorment, de concepció de la societat a nivell lingüístic. I el trampós Wert, és clar, tampoc parla dels alumnes que en una comunitat governada pels seus no tenen la “libertad” d’escollir llengua vehicular, en aquest cas en valencià al País Valencià, sí, al País Valencià.

Apunts relacionats: busqueu l’etiqueta “immersió“, n’hi ha un munt.

Faltes, també d’ortografia

divendres, 17/05/2013

Avui he vist al TeleNotícies que a la Universitat de Lleida que la meitat dels alumnes de magisteri d’aquesta universitat suspenen català per excés de faltes. El més sorprenent de la notícia és que la facultat d’educació hagi començat, aquest curs, un nou sistema d’avaluació més estricte i per tant, entenem que abans d’aquest nou sistema n’hi havia un altre que permetia que molts mestres en potència tinguessin un nivell baix en ortografia. És fàcil deduir que aquesta facultat, i tantes d’altres, han fet els ulls grossos durant anys a l’hora d’exigir en els futurs mestres un òptim nivell d’ortografia. Després ens parlaran de Finlàndia i de les dificultats que hi ha en aquell país per ser mestre ja que el nivell d’excel·lència dels candidats és elevadíssim i diverses fonts apunten que té molt a veure amb els famosos resultats de l’informe PISA.

Ja sé que hi haurà qui dirà que no n’hi ha per tant, que tots fem faltes i que l’ortografia no és tan necessària per exercir aquesta professió però jo penso que si baixem aquest nivell en els mestres seria molt estrany que els alumnes millorin resultats, més aviat seria força normal veure com cada any van baixant encara més.

 

Apunt relacionat: Llengua: lluita i relaxament (3/2011)

 

Vaga punt sí / Vaga punt no

dimecres, 8/05/2013

Aquests dies a les escoles ens tornem a trobar davant d’una vaga educativa que pretén movilitzar el sector i intentar canviar les coses amb aquesta mesura de pressió. Des que treballo he viscut des de dins moltes vagues de moltes maneres diferents depenent de l’escola on treballava però sempre he observat que, en les discussions sobre la idoneïtat de fer-ne o no, el posicionament de determinats companys és la indiferència més absoluta. D’altres companys prefereixen no fer vaga per aquests motius que he volgut recollir “etiquetant-los” en grups.

Grup -diguem-ne- A:  Són persones que per la raó que sigui mai s’han posicionat en res: poden protestar per les retallades de sou, per la manca de recursos o per la retallada de torn però sempre ho fan amb la boca petita i quan ve una vaga l’argument per no fer-la és que “no servirà de res” o “jo no hi puc fer res, ve dels de dalt”.

Grup -diguem-ne- B: Són persones que no estan d’acord amb les vagues i creuen que hi ha d’haver una altra forma de protesta. Alguns diuen -en petit comitè- que aposten per unes mesures més radicals com per exemple una vaga indefinida.

Grup -diguem-ne- C: Són persones molt decepcionades amb els sindicats. Diuen que ens han traït moltes vegades i que per tant no faran vaga simplement perquè és organitzada pels sindicats.

Grup -diguem-ne- D: És gent que pot estar d’acord amb el govern i tot i no compartir moltes coses entenen que s’hagi de fer retallades i que com a serveis públics que som ens toqui el rebre. L’argument és “passi el que passi, estem agafats de mans i peus (o pels collons), no hi podem fer res”.

Grup -diguem-ne- E: Són els decebuts amb tot. Van votar, van creure en uns ideals, van lluitar i ara estan veient que estem en un punt mort i no avancem. No volen fer vaga perquè a més de decebuts també estan farts de tot. Pot semblar també un motiu precisament per fer vaga però jo he parlat amb gent que no en vol fer i està en aquest grup.

El darrer grup seria una suma de diferents combinacions de grups i també hi trobem gent que prefereix no fer vaga simplement per qüestions econòmiques.

Pel que a mi respecta demà faré vaga perquè crec que n’he de fer però també he de reconèixer que em ballen pel cap diferents arguments dels grups que he anat etiquetant.

 

 

És dolent perquè és català

dimecres, 10/04/2013

Tot el tema de la immersió, a hores d’ara, ha arribat a una de ridiculesa de dimensions bíbliques. Fa poc es va saber que només 17 famílies havien demanat escolarització en castellà pel curs 2012-13 quan el passat curs havien estat poc més d’un centenar; a les Illes Balears el president Bauzá, preocupat per negar la unitat de la llengua, s’inventa la llengua balear pels llibres de text i es queda tan ample i avui mateix ha sortit una nova interlocutòria del Tribunal Superior de Justicia de CataluÑa en la qual ens diuen que hem de fer classe en castellà quan un sol alumne ho demani. Un sol alumne! 17082011375.jpg

En aquest blog ja he parlat moltes vegades de la immersió i sempre ho he fet aportant dades i com a mestre d’escola pública que sóc des de fa anys. Visc i he viscut de ben a prop centenars de casos reeixits en els quals alumnes no catalanoparlants han après la llengua del país quasi sense esforç gràcies a la immersió lingüística de l’escola catalana. És un orgull, com a mestre i com a ciutadà català, comprovar dia a dia com la nostra llengua és una llengua d’integració per les noves generacions de catalans de milers de famílies que van escollir venir al nostre país a buscar un futur millor.

I es veu que això és dolent. És dolent perquè és català, no per res més, només perquè és català. Punt i pilota. El català és malvat perquè adoctrina i el castellà mai va ser llengua d’imposició perquè el castellà ha estat sempre la llengua bona. El català és la llengua del dimoni i el castellà la de Déu, i ara també del Papa. Es veu que si no ets catalanoparlant i aprens català perds la teva llengua materna i l’acabes odiant i menystenint. Qui cony es pot creure això?  No estem tan lluny del “Háblame en cristiano” perquè tot plegat fa pudor, carda tuf de merda, de caspa i de derecho de conquista.

En tinc els collons plens. Fins quan haurem d’aguantar això?

Ah, i #noacatarem

Prioritats

dimarts , 2/04/2013

Quan vaig acabar la carrera l’any 96 no era gens fàcil entrar a treballar com a substitut i de la vintena de currículums que vaig enviar només vaig rebre una resposta i va ser per fer de monitor de menjador. Vaig haver de fer diverses feinetes fins que al cap de quasi tres anys a llistes vaig poder treballar voltant força per la Catalunya central. Si tenia sort treballava deu o dotze dies però normalment les baixes eren més curtes i al final de cada mes els dies no treballats quasi sempre guanyaven als treballats. Si alguna vegada la baixa s’allargava era una alegria enorme tot i haver de fer molts quilòmetres i haver de patir algun menú escolar indigest. Vaig aprendre molt i vaig conèixer gent de tota mena, alguns dels quals espero no tornar a coincidir ni treballant, ni pel carrer. D’anècdotes en podria explicar moltes però la prudència em diu que potser me’n guardi gran part. Tot i això us n’explicaré una que crec que em va fer entendre algunes coses sobre les prioritats en referència a l’estabilitat laboral justament ara que les circumstàncies fan que molts professionals en pateixin conseqüències en molts àmbits.

Portava uns dies en una escola i a l’hora del pati aprofitava un moment que tenia per fer el cafè. La sala de mestres fotia una pudor de tabac horrorosa i entrar allà tenia el peatge de sortir amb la roba impregnada però també era un bon moment per petar la xerrada i desconnectar uns minuts. Un dia, quan vaig entrar una mestra em va dir:

- Saps què? He calculat que falten trenta-un dies per les vacances de setmana santa.

En aquells dies la meva prioritat era treballar el màxim de temps possible i precisament m’esperava una setmana santa sense escola ja que aquella substitució tenia una data de caducitat massa propera. La prioritat d’aquella mestra, funcionària des de feia molts anys i acostumada a caminar per la corda fluixa del burnout, eren les vacances.

Ara fa poc, just abans d’aquests dies de vacances, em vaig trobar amb una situació a la inversa. El que estava cremat era jo, necessitava unes vacances perquè havia passat un trimestre molt dur a l’escola i a casa dormia molt menys pel bonic fet d’haver augmentat el nombre de filles justament al doble. Resulta que el darrer divendres vaig desitjar unes bones vacances, amb un to molt eufòric, a una companya substituta i la seva resposta va ser que preferia treballar que fer vacances perquè augura uns temps molt difícils a nivell laboral. De seguida em vaig veure reflectit en el seu comentari i li vaig explicar més o menys això que he explicat en aquest apunt.

Llegiu també:  Mestres de primera i mestres de segona

No ens retallaran en sàtira

dissabte, 23/03/2013

Em trec el barret davant de la iniciativa de l’AMPA de l’escola Fort Pienc que ha fet un magnífic vídeo satíric explicant el dia a dia de les escoles des que van començar les criminals retallades. Ja he comentat altres vegades que una cosa és que ens retallin en material i una altra cosa molt diferent és que ens retallin en personal, l’afectació és molt més greu en el segon cas ja que remou moltes estructures organitzatives de l’escola i fa trontollar les programacions.

A aquestes alçades de curs totes les escoles ja hem patit -durant algunes setmanes- unes retallades que ens obliguen a anar enganxant pedaços i la veritat és que es respira força frustració perquè veiem que les coses encara estan lluny d’arreglar-se. Estem fent diverses formes de protesta: pancartes, concentracions, dimarts grocs o mesures més radicals com les que adopten algunes escoles com és fer sortir al pati el grup-classe que no tingui mestre. L’escola Fort Pienc ens ha demostrat que encara ens queda la sàtira però que agafar-s’ho amb humor no vol dir que sigui menys dolorós tot el que estem patint.

Els atacs a l’escola vénen de tot arreu: retallades en personal, en material, en dignitat professional; atacs a la llengua vehicular i a la lògica; desprestigi professional cada vegada que els informes PISA entren en escena; canvis de lleis i normatives vàries cada dos per tres, etc..

En definitiva: mestres (i personal sanitari, bombers, ordre públic, administracions locals…) més indignats, cremats i desbordats per una situació que no ajuda gens al treball diari i que no hem creat nosaltres.

 


 

Per què hem de fer càlcul mental si hi ha calculadores?

diumenge, 10/03/2013

Amb el Mobile World Congress de Barcelona hem comprovat novament com la tecnologia està entrant de manera insaciable a la nostra societat i com ens fem cada vegada més dependents de tot el que comporta. Avui en dia el 90% dels nostres alumnes es quedarien garratibats davant la proposta de cercar informació en una biblioteca amb la premissa de fer-ho sense Internet. Si fem una ullada per Google Play o l’Apple Store, per posar uns exemples, trobarem moltes aplicacions inútils que sembla que tinguin com a objectiu fer-nos perdre el temps o fer-nos més ganduls i més tontos. Sincerament, creieu que els alumnes actuals tindran la necessitat de recordar de memòria per exemple unes quantes dates o desplegar un mapa per anar a un lloc quan siguin grans?

No, no estic en contra de la tecnologia, més aviat al contrari, però em preocupa tota aquesta dependència en les generacions futures. Els que hem viscut sense Internet la major part de la nostra vida i ens hem pelat els genolls aterrant en bici o hem fet cabanyes al bosc amb quatre branques crec que més o menys podem trobar recursos alternatius a la majoria de coses que es poden fer amb una màquina de 4 polzades però; aquests nens i nenes que fan infantil i primària sabran sobreviure en un futur si se’n va l’electricitat, s’espatlla el router o es queden sense bateria a l’smartphone?

I ara unes quantes preguntes:

És necessari que sàpiguen trobar alternatives o és una pèrdua de temps?

Cal redefinir les competències bàsiques?

Cal eradicar de l’escola ensenyaments com les operacions matemàtiques perquè ja hi ha màquines que ho fan de forma més ràpida i eficient? *

El sistema educatiu ha de canviar totalment per encabir les TIC en totes les assignatures?

Massa preguntes per avui.. Me’n vaig a treballar una estona. Un company de l’escola m’ha passat unes fotos a una carpeta compartida del Dropbox perquè les pengi al blog de l’escola. El Google Calendar em diu que demà tinc curs TIC on he d’ensenyar a utilitzar el Prezi a una quinzena de mestres i a l’Evernote hi tinc una nota important que no puc oblidar.

PD: El títol a l’apunt és una pregunta real d’un alumne meu.

* Amb excepcions, és clar.

 

A-trets per les TIC

diumenge, 24/02/2013

La realitat, que no la moda, de les xarxes socials magnifica i crea nous problemes entre la població que no acaba d’entendre de què van aquestes eines o que senzillament no és conscient de la repercussió que poden arribar a tenir. D’ençà que Internet és habitual a les llars del primer món i per tant, qualsevol persona en pot fer ús, trobem dia sí i dia també notícies que fa tan sols un lustre haurien estat impossibles.

Via Twitter, que és el meu mitjà de comunicació per excel·lència des de fa cinc anys, vaig descobrir un cas que us voldria comentar perquè pot ser vist com una poca-soltada d’un sonat però crec que mereix almenys una mica d’anàlisi. Us en faig un resum ràpid per si no voleu veure’l sencer: resulta que una adolescent nord-americana cansada d’haver de fer les tasques habituals de casa va penjar un vídeo a Facebook criticant durament els seus pares. El seu pare, expert en les TIC, va descobrir el vídeo i va decidir penjar un vídeo públic a Youtube on contestava el vídeo anterior i acabava disparant (sí, literalment, american way of life) el portàtil de la seva filla.


Òbviament, tota aquesta rabieta d’adolescent fa pocs anys no hauria transcendit fora de l’àmbit familiar o escolar però avui en dia ha arribat massa lluny doncs la humiliació pública que li ha suposat a la noia crec que pot portar sequel·les. Llegint els comentaris veurem que molts estan totalment d’acord amb la mesura del pare que tot i ser radical s’argumenta en la reincidència de la noia i el fet que no té dret a queixar-se ja que, com molts nens i nenes de països rics o suposadament rics, disposen de quasi tots els aparells electrònics que desitgen. Altra gent pensarà que el pare no ha estat capaç d’entendre que la seva filla és una adolescent i que, com a tal, és normal que es rebel·li diguem-ne contra l’ordre establert; també pensaran que tampoc calia arribar tan lluny, disparar amb una arma de foc contra un portàtil és una demostració de poder innecessària, una fatxenderia pròpia d’un d’aquests malalts de les armes que malauradament hem vist massa vegades als telenotícies.

I vosaltres, què en penseu?