Els mestres ens hi posem el dia 1

diumenge, 31/08/2014

Sí, demà al matí serà un dia déjà vu, un d’aquests dies que en el meu cas ja hauré viscut setze vegades en quatre escoles diferents.

estelEls nous a l’escola entraran a les 8:55 tot i esperar al cotxe ben bé un quart d’hora més; hauran estat escoltant la ràdio mirant de reüll pel retrovisor fins a notar moviment. Els veterans aniran arribant progressivament repartint petons a tort i a dret lluint bronzejats que aquest any seran descafeïnats. Els nous es buscaran i intentaran fer una mica de pinya i algú dels veterans, que farà de cicerone, anirà presentant els companys amb qui conviurem un curs i amb qui ens haurem d’entendre sí o sí o almenys fer-ho veure, o almenys establir pactes no escrits de no agressió perquè no es noti que no ens entenem. La incertesa, o certa incertesa depenent del cas, estarà present durant tot el primer dia fins que sapiguem exactament quines tasques haurem de realitzar al llarg del curs. Els nous miraran l’edifici i buscant complicitats demanaran on són les coses i quan hi hagi més confiança les preguntes aniran cap a com funciona el tema del cafè que  ja se sap que cada escola és món. Alguns veterans es mostraran gelosos de la seva parcel·la que han construït amb sang i suor i es mostraran d’entrada força distants, és normal. Els que acostumen a trencar el gel prepararem alguna broma de descongestió i buscarem lloc a la sala que viurà la primera reunió-marató d’aquest nou equip que donarà el millor de sí mateix com a conjunt i com a suma d’ individualitats.

Al pati les males herbes hauran conquerit terreny com qui no vol la cosa i a dins els passadissos deserts, amb alguns murals fora de lloc i dia, restaran alerta a un familiar moviment caòtic.

 

 

 

Foto: Elisenda P.

El punt de mira Youtube

dissabte, 28/06/2014

Les encara anomenades noves tecnologies són motiu de debat constant i avui voldria parlar-vos d’un parell d’exemples de l’ús que fan els nostres menors de la plataforma de vídeos-xarxa social-cercador Youtube.

A

L’altre dia vaig agafar un vell portàtil amb Windows XP que tenia per casa i el vaig convertir a Ubuntu Linkat mitjançant uns senzills passos que ara el tornen a fer útil. Amb uns altaveus, un ratolí i una connexió WIFI (que controlem els pares) aquest ordinador ara és de la filla gran de 8 anys que n’està encantada. Com a totes la mainada d’aquesta edat li va agafar la fal·lera per fer polseres de gomes i amb l’ordinador li vaig indicar quatre instruccions per buscar a Youtube tutorials per fer les polseres més espectaculars. Deixant-la al seu aire una estona vaig comprovar com va trobar fàcilment vídeos explicatius i en un ratet ja la tenia amb les gomes fent-se els braçalets posant el pausa al reproductor de vídeo quan convenia.Vaig comprovar, ja de pas, que per ser osonenca i catalanoparlant entén prou bé la llengua castellana tot i la immersió de l’escola. Els vídeos que mirava eren d’un canal d’una nena de la seva edat que té una presentació que m’agrada molt: “Me llamo Cristina, mi madre no me deja decir muchos datos personales sobre mi”. Un 10 per la família de la nena i uns vídeos amb força visites.


Aquest és un petit exemple d’utilitat de Youtube a nivell domèstic.

B

A classe detecto que diversos nens parlen d’una manera grollera utilitzant paraules en anglès i després de demanar-los què passa em parlen d’un tal Rubius. Em diuen que és un Youtuber i me’l deixen a la categoria de Messi en amunt. Òbviament investigo sobre el personatge en qüestió. Descobreixo que és un noi espanyol  amb arrels noruegues que té un èxit descomunal a la plataforma de vídeos i que, de fet, és qui té més subscriptors ( 7,4 Milions) a nivell estatal. El jove es dedica a penjar vídeos amb un estil molt proper, amb un llenguatge molt barroer i parla de trucs de vídeo-jocs i de coses que li passen. Els alumnes em parlen de la paraula troll i a mi em vénen al cap els dolents de la sèrie “David el gnomo” que mirava de petit però resulta que trolejar és un terme que s’usa per ficar-se amb la gent i enriure-se’n. Miro alguns vídeos i de seguida m’alerta l’ús que el Rubius fa de la paraula “fuck”, “nigga“, “retarded” o de les bromes racistes o homòfobes que fa. A classe en parlem, crec que és necessari, això se’ns en va de les mans, no és normal que criatures de 10 i 11 anys idolatrin a personatges que basen el seu èxit a enfotre’s de la gent i fent un espectacle que, tot i que pot resultar divertit per moments, és difícilment digerible per segons quines edats. Sabem que Youtube no permet pornografia ni vídeos excessivament violents o ofensius però crec que els pares haurien d’evitar que els fills vegin segons què quan encara no tenen la capacitat d’entendre o acceptar segons què. Dubto que el Rubius aquest en el fons sigui un racista o un homòfob, diria que juga un paper que el fa interessant al gran públic i se n’aprofita perquè de tonto crec que no en té un pèl; el problema radica en el missatge que pot captar una persona no preparada a aquest peculiar estil.

I aquí un petit exemple de la perillositat de Youtube a nivell domèstic.

Canviar la societat literalment

dimarts , 22/04/2014

Llegia al 3/24 que el Departament d’Ensenyament està auditant les 100 pitjors escoles del país pel que fa a resultats. Han arribat a la conclusió que falten recursos humans que sense eufemismes significa mestres, que falten mestres.

Qualsevol empresari que busca resultats per a la seva empresa sempre preferirà comprar màquines que contractar persones i és per això que a les grans superfícies cada vegada abunden més les màquines de cobrar on es practica el DIY. Amb aquesta pràctica l’empresari s’estalvia contractar una persona i inverteix en una màquina que no fa vacances, no està mai malalta i a sobre no protesta. Però l’escola pública no és una empresa pròpiament dita: no fabriquem res que no sigui més o menys fungible i en tot cas no ho venem; els nostres objectius no són l’expansió de mercats; els serveis que oferim són públics i la nostra competència, com a molt, és una escola concertada però això no ens ha de preocupar.

Es parla molt de l’informe PISA i dels seus resultats negatius però es parla poc de la funció social de l’escola. Tot és dolent: no sabem sumar, restar, multiplicar, dividir, llegir, escriure i segons els inadaptats demagogs de sempre no sabem ni parlar castellà però us heu parat a pensar què passaria sense l’escola pública?

Un amic que viu en un poble -que no esmentaré- que tenia força mala fama m’ho comentava un dia: “En aquest poble quan jo era petit hi havia pinyes pel carrer cada dos per tres, drogues a puntapala  i molta penya xunga; quan li deia a la gent que era d’aquí em miraven amb llàstima; hi havia molta divisió, ni ens barrejàvem, els pares em van fer estudiar al poble del costat a una concertada perquè patien per les meves amistats i també jugava a futbol a un club veí. Avui, trenta anys més tard els meus fills van a l’escola pública amb els fills d’aquells que em feien canviar de vorera. L’escola (única al poble) funciona de meravella, té una AMPA compromesa i ha fet de nexe per a millorar el poble; ni polítics ni mandangues, ha estat l’escola. Ha crescut l’associacionisme, els clubs esportius, les festes populars com el carnaval i pel carrer es respira tranquil·litat; sembla mentida. Hi ha un sentiment de pertinença al poble i la gent se’n sent orgullosa, com ha de ser. Els mestres van estar picant pedra durant molts anys per aconseguir aquest èxit i no ho feien precisament buscant un informe PISA favorable, ho feien per vocació i per a millorar la societat, literalment.”

I com aquest fet real que explico hi ha centenars de casos arreu del país, escoles que canvien la societat, l’entorn proper, barris sencers. I per ajudar a canviar dinàmiques, entorns i ambients calen més mestres perquè la tasca a fer no és gens fàcil. Que està molt bé l’informe PISA? Perfecte, això sí, hi ha altres coses no quantificables que són més importants i si no també podem preguntar als alumnes d’aquests països líders si són més feliços o no que els nostres.

I com hem de solucionar tot això si Catalunya destina més diners a pagar el deute que a la partida de Salut com deia aquest mateix diari? Resposta: comença amb Re i acaba amb Pública.

Separar la immersió del procés

diumenge, 9/03/2014

La immersió lingüística ja ha complert 30 anys i en aquest temps s’ha erigit com a un mètode clau per a la normalització de la llengua originària del país. Gràcies a la immersió milers de catalans -de qualsevol origen- són capaços d’expressar-se en català sense perdre la seva llengua materna en cas que aquesta sigui una altra. En termes lingüístics crec que és indubtable, i les dades així ens ho indiquen, que estem anant pel bon camí tenint en compte que cada vegada el català va guanyant número de parlants. Això per un costat.

D’altra banda fa uns anys que des de la societat civil primer i des del Parlament després, s’està impulsant un procés d’alliberament nacional que podria desembocar en una República Catalana independent si la legítima força de les urnes ho permet. Això per un altre costat.

On vull anar a parar?

Si mirem les enquestes es podria afirmar que les persones partidàries del referèndum són majoria a Catalunya i dins d’aquestes els possibles votants de la resposta Sí-Sí ara mateix tindríem força possibilitats de superar el 50% dels vots. En aquest context històric diguem-ne de pre-referèndum, diversos monolingües del nostre país estan creant plataformes autoanomenades pro-bilingües amb la intenció d’acabar amb la immersió lingüística i imposar, amb la inestimable ajuda del poder judicial, el castellà com a llengua vehicular i així “no contaminar” els seus fills amb la llengua catalana. Totes aquestes plataformes, perfectament orquestrades en despatxos pagats per vés a saber qui, busquen la confrontació social per acabar dient-nos nazis, integristas, talibanes i una munió de floretes. Aquesta confrontació, que es comença a notar a diversos centres, té com a objectiu encetar una guerra de llengües que serveixi a la llarga per dinamitar el procés. Fins ara, la gran majoria dels milers de ciutadans de Catalunya que tenen origen espanyol han acceptat la immersió entenent que és una forma vàlida d’aconseguir precisament un bilingüisme integrador que alhora dóna més oportunitats als seus fills a nivell social i a nivell laboral; també han vist, i és això és molt important, que el fet d’aprendre una altra llengua no suposa perdre la pròpia, vaja, que tot són avantatges.

El que intento dir en tot aquest apunt és que hem de ser capaços de separar el procés de la immersió. Crec que és un error estratègic molt gran defensar la immersió perquè volem una Catalunya lliure; la immersió s’ha de defensar amb arguments de lògica, arguments pedagògics i amb dades objectives perquè s’hi sentin còmodes el major número de catalans siguin o no siguin independentistes. No ens podem permetre obrir un conflicte lingüístic en el qual ens haguem de dividir els partidaris del Sí-Sí contra tots els altres perquè ens podem trobar que en comptes de 5, 13 o 25 famílies siguin 100.000, 200.000 o més de mig milió -si fem cas als vots dels principals partits unionistes- les que vagin al Tribunal Superior de Justicia de CataluÑa a buscar-nos les pessigolles.

En Pitus necessita ajuda. RT pls

dilluns, 24/02/2014

Un dels grans clàssics de la literatura infantil catalana és indiscutiblement “El zoo d’en Pitus” (1965) de Sebastià Sorribes. En aquesta novel·la, una colla d’amics organitzen un zoo de barri amb la lloable intenció de recollir diners per pagar el viatge a Suècia a un nen malalt que necessita un car tractament. Bàsicament aquest seria l’argument i l’autor l’amaneix amb grans dosis d’humor, aventures, molta logística i una fe cega entorn de l’amistat d’un grup de vailets d’un barri barceloní durant la postguerra.

Llegit avui manté l’esperit i és per això, i perquè és un clàssic que no es pot perdre, que és vigent a les escoles catalanes i per tant un referent per a les generacions futures. Però, us heu preguntat com seria avui, l’any 2014, aquesta història? Jo sí.

Està clar que els nens i nenes de fa 50 anys no eren com els d’avui i òbviament la situació política i social ha canviat molt. No entraré en valoracions sobre si estem millor o pitjor, simplement tinc ganes de compartir amb vosaltres un petit exercici de literatura-ficció sobre alguns aspectes de la novel·la.

Al text original la colla té un punt de trobada (el solar) i sense necessitat de quedar saben que si hi van hi trobaran la resta d’amics per jugar. Avui en dia està clar que les xarxes socials tindrien un paper important en les trobades: possiblement farien servir el Whatsapp o alguna altra eina de missatgeria instantània per trobar-se al lloc i a l’hora exacta. Una altra possibilitat és que ni volguessin quedar físicament i ho fessin mitjançant un Hangout o alguna cosa per l’estil. L’any 1965 feia menys d’una dècada que existia la televisió a l’estat i la gran majoria de la gent encara no tenia un aparell a casa, a part, no existien ni les videoconsoles ni els ordinadors per la qual cosa l’oci dels nens i nenes era molt més de genolls pelats que no pas de cul al sofà. Avui en dia l’oferta de canals de TV és immensa i el percentatge de consoles de jocs, tablets, mòbils intel·ligents i altres estris atractius a les llars fa que molts nens i nenes prefereixin estar a casa en comptes de sortir a jugar amb els amics.

I anem al tema principal del llibre: la colla organitza un zoo amb animals de tot tipus i mobilitzen el barri amb el boca-orella i cartells fets a mà per aconseguir l’èxit de convocatòria. Avui en dia la colla hauria utilitzat Twitter, amb l’etiqueta #SalvemenPitus i spam massiu a personatges famosos per sumar-se a la causa; haurien creat un grup de Facebook; haurien fet un perfil de Google+ i un altre d’Instagram amb les fotos de tot el procés. El tema zoo avui en dia es saltaria totes les normatives municipals de salubritat, seguretat, maltractament animal i permisos diversos del solar; el zoòleg i el director -que en el llibre ofereixen la seva ajuda desinteressada- avui en dia es regeixen per una normativa molt més estricta que impedeix, per exemple, que cap animal surti del recinte de la Ciutadella per ser exhibit. O sigui: un Verkami. Avui la colla hauria creat un Verkami o un micromecenatge similar per aconseguir els Euros (no les pessetes) per salvar el seu amic. I què haurien donat a canvi? Recordem que per demanar diners a Verkami cal donar alguna cosa a canvi com per exemple un disc signat, un llibre o una samarreta. Suposo que en Fleming d’avui seria un expert en robòtica, en creació d’apps o en qualsevol cosa relacionada amb l’emprenedoria, sí, aquesta paraula de moda que fa cinquanta anys no s’usava però que per sort pel país s’exercia, i per això el Verkami aniria destinat a finançar una Start-Up creada per en Tanet i en Fleming, amb en Manelitus i en Cigró d’ajudants i la Mariona de dissenyadora i màrqueting; aquesta start-up oferiria algun producte innovador i els mecenes en tindrien les primeres unitats. Un percentatge alt de les vendes aniria per l’Hospital Sant Joan de Déu perquè, per sort, ja fa molt de temps que no cal anar a Suècia a buscar especialistes cars en malalties estranyes.

L’hora de mullar-se

divendres, 7/02/2014

La darrera sentència del TSJ de CataluÑa que obliga a fer el 25% de les classes en castellà si els pares d’un sol alumne ho demanen ens fa posicionar. Els docents hem de ser coherents i no acceptar imposicions jurídiques o polítiques que estan allunyades de la lògica i que trenquen un model d’èxit que es diu immersió lingüística. No podem acatar lleis que sabem del cert que provocaran que milers d’alumnes catalans acabin escolaritzats sense saber-se expressar en català.

He manifestat moltes vegades que si es demostrés que els alumnes catalans tenen un dèficit en castellà caldria prendre mesures. Però no és el cas, els alumnes d’aquest país no tenen dèficit de castellà ja que en aquesta llengua estan per sobre de diverses Comunidades Autónomas monolingües com l’Extremadura de l’amic Monago. També he manifestat que en una hipotètica República Catalana el castellà hauria de tenir veu. Amb això vull dir que no tinc res contra el castellà, el castellà no és l’enemic, l’enemic és qui legisla contra la nostra llengua a qualsevol dels territoris on es parla.

I ens haurem de mullar els docents i s’hauran de mullar els de dalt i veurem fins a on estarem o fins a on estaran disposats a arribar. També s’hauran de mullar les AMPA, els Consells Escolars i tota la comunitat educativa perquè l’enemic aprofitarà qualsevol escletxa per obrir forat i si no ho evitem tornaran a entrar per Almansa, Xàtiva, Tortosa, Lleida o Girona fins a Barcelona i Cardona.

La veritat és que no s’imaginen què estem disposats a fer per la nostra llengua.

 

Ikea es cola a l’escola

dimecres, 4/12/2013

La famosa marca de mobles sueca que fa servir l’1 % de la fusta comercial del món vol entrar a l’escola pública catalana. Per fer-ho han engegat un concurs on poden participar tots els centres de titularitat pública del país on els tres guanyadors obtindran mobiliari o material de decoració valorat en 5000€.

He estat llegint detingudament les bases del concurs abans d’escriure aquest apunt i hi he trobat algunes coses interessants:

A l’apartat Objectiu diu:

“Aquesta iniciativa, promoguda per les botigues d’IKEA de tot Catalunya, té com a
objectiu donar suport a les activitats destinades a millorar les condicions de vida dels
infants i les seves famílies, sobretot pel que fa a l’educació i el benestar.”
 

A veure, millorar les condicions de vida dels infants i les seves famílies? En tot cas jo diria que pot millorar les condicions d’algun espai concret de l’escola dels infants, però, de les famílies? Les famílies milloraran les condicions de vida si els seus fills estudien asseguts en cadires de nom impronunciable? Millorar l’educació? Faran millorar l’informe PISA* de l’escola guanyadora?

Entenc que seria molt descarat posar a les bases que l’objectiu és captar el màxim número de clients per la marca tenint en compte que per votar cal ser soci d’Ikea Family. Ah, no ho havia dit? A les bases diu que per votar cal ser soci però que cap problema si no ho ets perquè a les botigues Ikea et fan el carnet en un moment. Ah, i per votar has d’anar in situ a una de les tres botigues que la multinacional té al Principat i així, una vegada allà; pots comprar aquell prestatge, aquella taula de despatx o aquell llum amb bombetes d’espiral que tan bé poden quedar a l’habitació de la nena.

I com es decideix un “concurs” així?

Guanyarà l’escola que obtingui més vots en cada un dels tres centres. A les bases les anima a promoure el vot entre “pares, mares, familiars, veïns, amics, etc., amb un comunicat per escrit (circular), a la pàgina web de l’escola o qualsevol altre mitjà de comunicació [sic]”. És a dir, anima a les escoles públiques a fer publicitat gratuïta d’una empresa privada.

I us penseu que això és tot? Doncs no.

“Les escoles guanyadores accepten, per mitjà de la participació en el concurs, que IKEA
faci ús, publiqui i reprodueixi el seu nom i la seva imatge en qualsevol mena de
publicació sempre que la finalitat estigui relacionada únicament amb el concurs
sense abonar cap compensació econòmica al participant guanyador.”
 

No sé què en penseu vosaltres però a mi que una empresa privada entri a l’escola pública amb aquests interessos tan descarats no m’agrada i crec que el Departament hi hauria d’intervenir. D’altra banda aquest concurs denota un fet preocupant que és la percepció social que l’escola pública està en hores molt baixes; de veritat us penseu que aquesta empresa, que de publicitat en sap un munt, seria capaç de fer aquesta campanya ( disfressada de concurs) en una època de vaques grasses? No, oi?  S’hi han atrevit perquè han vist una escletxa per on entrar, una debilitat manifesta i això és que més em preocupa de tot plegat.

Apunt relacionat: Escola BBVA Pompeu Fabra? (feb 2011)

* Si acceptéssim aquest informe com a indicatiu de qualitat educativa.

Ple d’aventures, ple de coneixences

divendres, 15/11/2013

Haver de comunicar als meus alumnes la mort sobtada d’un admirat mestre és de les coses més dures que he hagut de fer a l’escola. Aquesta setmana ens van comunicar la desgràcia un migdia i poques hores després, sense haver-ho paït, vaig reunir els alumnes que tutoritzo per explicar-los-ho. Els vaig dir que compartíem la sort d’haver après d’una persona amb una cultura extraordinària i amb una generositat inaudita, una persona que tot i estar jubilat seguia venint a l’escola a ajudar sempre que fes falta i que ens escrivia i dirigia excel·lents obres de teatre personalitzades que després compartia a la xarxa.

Emociona l’espontaneïtat dels nens i nenes davant de situacions així; cadascú reacciona a la seva manera segons les seves experiències prèvies amb la mort. Van sorgir moltes paraules escrites, poemes i dibuixos, records; tot sinceritat i respecte perquè precisament respecte és el que li tenien i tothom sap que, en els temps que corren, aquesta qualitat no és fàcil d’aconseguir i s’ha de guanyar -i mantenir- a pols dia a dia.

Amb en Josep vam entrar junts a l’escola: jo en tenia trenta-pocs i acabava de ser pare, ell ja tenia la perspectiva de la jubilació a prop. De seguida vaig veure que era un home savi, pacient, discret, que mesurava les paraules i que sabia escoltar. La seva exigència amb els alumnes el feia temut i ho notàvem a les escales de cicle superior quan a algun nano indiscret se li escapava algun comentari. Tot i això, a diferència del que passa a vegades, sempre en parlaven bé, entenien que aquella exigència era bona per a ells potser perquè els ho havia fet entendre així, o potser perquè notaven la passió amb la qual explicava les coses. A la sala de mestres era amic de tothom i el seu compromís per l’escola va ser sempre total. La seva discreció va fer que alguns companys es perdessin alguna de les presentacions que havia fet d’alguna de les seves novel·les. Fa cinc anys va fer un estudi sobre el Nadal al nostre país que li va valer el Premi Joan Amades de cultura popular; recordo haver tingut converses molt interessants al respecte interrompudes quasi sempre pel timbre de l’hora del pati. En Josep era un pou de saviesa i dominava la història, la llengua, la cultura i estimava el país de forma sacrificada. Recordo que l’any passat, quan ja s’havia jubilat, li vam demanar si podia venir a fer de guia pel casc antic de Vic amb els de cinquè i com que no tenia mai un no per resposta va venir encantat. I va ser genial. Tornant jo ho explicava als companys: sóc osonenc de soca-arrel i mai havia passejat pel casc antic d’Ausa com amb en Romeu, com s’ho fa per saber tantes coses? Ara sé que mai més serà igual però recordaré cada paraula associada ja per sempre a cada indret del recorregut.

Ara he agafat un dels seus llibres i he llegit la dedicatòria que em va fer: “A l’amic Jordi, company de feina i de passions: escriure i educar”. Un honor.

“Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.”

Konstantinos Kavafis. Adaptació de Lluís Llach sobre la versió catalana de Carles Riba.

Foto: La vista des de cicle superior.

Presumpció d’innocència

dimarts , 15/10/2013

Llegeixo que una mare denuncia als Mossos d’Esquadra que dos nens van agredir el seu fill a l’escola. El més sorprenent, tenint en compte la denúncia i no els fets, és que això va passar a una classe de P3 i a principis de curs quan encara hi ha alumnes que tenen dos anys; estem parlant de nens -en teoria- poc conscients del mal que poden causar i que bàsicament es mouen per motivacions egocentristes i de possessió gelosa de joguines. També és cert que a aquestes edats ja hi ha alumnes amb una agressivitat inusual fruit en molts casos de les situacions viscudes en l’entorn familiar i és a l’escola on s’intenten corregir aquestes conductes. A mi, com a mestre, em sap greu que el canal que ha seguit la família no hagi estat el més normal que és parlar primer amb les mestres del nen i en cas necessari amb l’equip directiu per intentar esbrinar què va passar i perquè no es va poder evitar; una denúncia als Mossos em sembla fora de lloc sobretot perquè estem parlant de nens de P3 i perquè els fets es van produir en una escola i en horari lectiu. M’imagino que els Mossos poca cosa poden fer davant d’un cas així, conec poc el protocol però suposo que devien parlar amb la direcció del centre i promoure que obrissin una lògica investigació.

Mentrestant, a les xarxes socials tothom té opinions “fonamentades” del cas. A Facebook he llegit comentaris força greus contra la suposada ineptutud dels mestres, en copio alguns esmentant només les inicials dels noms:

J H : “El més intolerable de tot no són els nens agressors, són els professors que ho permeten, i a sobre tenen la barra de dir a la mare que el nen “tenia un cop”. S’ha de ser fill de puta per no defensar un nen petit.”

S LL L: “Sempre fan lo mateix l’escoles tapan tot lo que pasa, hasta que paso algo greu…. Es vergonyós …. Aixo acabarà en que el nen agredit tindrà que marxar del centre… Molta hipocresia ia…”

A P: “I el més indignant: ho intenten amagar mentint sobre el succeït. Expedient i suspensió de sou i feina de per vida als responsables o responsable en aquells moments dels nens. Prou ja ! Que hi ha molt fresc i molta fresca encarregant-se de la nostra canalla a les escoles. Ah, i problemes laborals tenim tots, però els nens no són ni cargols ni pastanagues. Si no serveixen, que s’en vagin a desempenyar una altra feina.”

J C: “El més intolerable són els encobriments dels professors en aquestes coses, crec què quan no denuncien un cas així, el centre hauria de despatxar aquests incopetents i què fagin cua a l’atur durant tota la seva eterna merda de vida.”

Per la gent no habituada a una escola explicaré una mica com és una estona d’esbarjo en un pati de P3: els nens i nenes surten al pati i agafen diferent material com per exemple pales, rampins, galledes i cotxes de joguina. Comencen a jugar: alguns nens van més aviat sols, altres busquen els mestres i d’altres juguen en grup fent forats a la sorrera per exemple. Els mestres ens col·loquem de manera que sempre tinguin un referent visible des de qualsevol lloc del pati i també anem voltant resolent petits problemes que van sorgint, cordant sabates, mocant o acompanyant al lavabo si s’escau. Lògicament intentem mirar en tot moment l’espai de joc però mentre cordem sabates, moquem o parlem amb nens que ens criden l’atenció (és constant a P3) pot produir-se un fet uns metres més enllà que se’ns passa per alt o una baralla (normalment per la possessió d’un objecte tipus pala o galleda) que quan hi arribes potser és tard perquè algun nen ha tingut temps de pegar-ne un altre. Heu de saber que és impossible evitar el 100% de les baralles perquè les ràtios són les que són i els mestres no tenim súper-poders per avançar-nos a totes les accions dels nens. Quan acaba l’estona de pati recullen el material i tornen a l’aula.

Amb tot això vull dir que quan els nens i nenes de P3 es relacionen entre ells de vegades actuen de manera agressiva i que en el cas del nen de la notícia sembla ser que va ser de forma exagerada i per això va rebre les lesions físiques i conseqüentment les seqüel·les psicològiques en forma de por. El que no podem saber, des de fora, és si hi va haver negligència per part dels mestres perquè no en sabem bé els detalls, en tot cas el que si que opino és que haurien d’haver informat millor a la família si fem cas a les declaracions de la mare. Per la seva part la mare crec que hauria d’haver optat per altres camins i no recórrer als Mossos ja que estem parlant de nens molt petits i no de delinqüents; aquesta actitud mostra una evident desconfiança en l’escola.

I els comentaris que he esmentat demostren, una vegada més, què pensa una part de la societat de la professió de mestre. Qui no confia en els mestres està transmetent, potser sense adonar-se, aquesta desconfiança també als seus fills.

 

Ahir vam parlar de la #ViaCatalana

dimarts , 17/09/2013

Ahir vam parlar de la #ViaCatalana a classe, així de contundent ho dic tot esperant que els de la caverna m’acusin d’adoctrinar políticament els meus alumnes. Ja sé que no està a cap temari però crec que no és bo aïllar a la mainada del que està passant al seu voltant.

La cosa va anar més o menys així: resulta que aquest curs farem un taller de llengua en el qual tocarem el periodisme a cicle superior. Buscarem notícies, les redactarem, les penjarem al blog de l’escola, les gravarem en podcast i també en format vídeo emulant un telenotícies. Vaig dedicar una sessió inicial a explicar el taller i entre d’altres coses va sortir la importància de pensar en la persona que llegeix o escolta la notícia; cal donar-li tota la informació perquè la pugui entendre sigui quin sigui el seu grau de coneixement previ. Vam posar alguns exemples de sortides escolars i del redactat òptim que és adient pel blog del centre. Tot seguit vaig demanar als alumnes que expliquessin alguna notícia per trobar les respostes a les típiques preguntes periodístiques: què, qui, quan, com, per què, etc… En aquell moment un alumne va parlar de la Via Catalana i vaig pensar que tenint en compte que força alumnes hi havien anat i ho tenien proper en el temps era un bon tema per a desgranar.


Vaig recalcar que en cap cas buscàvem donar una opinió sobre el tema, només ens interessava explicar uns fets. A nivell oral i amb el petit suport de la pissarra vam anar contestant totes les preguntes de manera que va quedar una notícia molt semblant a la informació que van fer els de l’Info-K* però sense entrevistes. Va sortir què era o en què consistia la Via Catalana, qui l’havia organitzada, perquè l’havia organitzada, quan va passar (dia, hora i perquè), quanta gent (segons dades del govern) hi havia anat i quants quilòmetres feia. Va ser una bona experiència perquè crec que van entendre què es demana a un text periodístic i això serà molt positiu pel blog de l’escola que aquest any més que mai es nodrirà dels apunts dels alumnes de cicle superior.

 

* Vaig assabentar-me de la polèmica de l’Info-K després d’aquesta experiència. Vull donar tot el meu suport a l’equip d’Info-K que és un informatiu de gran qualitat que he recomanat des de fa molts anys als meus alumnes i també als pares d’alumnes; actualment la meva filla gran també n’és una fidel espectadora i sovint el mirem i comentem junts.