El que no diuen els llibres de text

dijous, 14/04/2016

Fixeu-vos en el que no explica aquest -actual- llibre de text sobre la successió del general Franco: “es va establir una monarquia, amb el rei Joan Carles I com a cap d’Estat”. 14AEl que no diu és qui va decidir que aquell jove, que havia estat educat a la “cort” del franquisme i tractat com el fill que mai va tenir el dictador, va ser nomenat successor pel mateix Francisco Franco. Tampoc diu que el futur rei va jurar lleialtat als principis del Movimiento i a l’alçament feixista del juliol del 36 que va provocar la guerra civil.

Ja que els llibres de text porucs no s’hi atreveixen us deixo un parell de vídeos que podeu posar als vostres alumnes i que expliquen una mica millor aquesta història.



Referent a l’explicació del llibre de text sempre podem afegir:

“es va aprovar la Constitució, l’any 1978, que certifica que Espanya va seguir les directrius imposades pels feixistes tot i que el sistema de govern anterior al règim era una república votada a les urnes”.

Fa molts anys en aquest país hi havia places que es deien “14 d’abril” i avui sembla que ningú se’n recordi. No és polititzar, amics; és explicar la història.

Més informació.

Jo també vaig fer EGB (II)

dimecres, 6/04/2016

canariRetornant al passat avui us vull parlar d’una mestra de català d’aquelles que ja no en queden. Tenia una passió sincera per la llengua i així ens ho transmetia a cada sessió, el fet d’haver viscut la prohibició i la repressió del català en primera persona és una cosa que ha de marcar i suposo que el fet d’impartir llengua catalana havia de ser per ella alguna cosa semblant a una missió encarada a la supervivència d’una cultura i un sentiment. No cal dir que el seu vocabulari era ric i que no se li escapava ni un “bueno” o un “vale” i que era capaç de llegir els cinc-cents treballs presentats als Jocs Florals cada any a l’escola.

D’ella me’n recordo sempre que algun alumne meu diu “tinc que” fer això, o allò. L’altre dia, nostàlgic com sóc,  els en vaig parlar als meus alumnes i els vaig explicar un joc de paraules que ella sempre explicava en referència a l’incorrecte “tenir que”; deia així:

– Mestra, vull anar al lavabo.

– Ara no pot ser, espera’t una mica.

– És que se m’escapa, tinc que anar-hi.

– Què dius que tens un canari?

 

Foto: FlickrCC by jacilluch

Jo també vaig fer EGB (I)

dijous, 31/03/2016

Quan feia EGB, durant els vuitanta en una escola de monges, vaig tenir mestres que em van marcar positivament i avui quan faig aquesta professió els recordo i aplico algunes de les coses que em van ensenyar de la mateixa manera que ho van fer. Com que sóc del 75, i aquells anys va haver-hi un boom demogràfic important, les classes eren de trenta-llargs i la metodologia predominant era el comandament directe si bé era una escola prou innovadora que començava a aplicar altres mètodes. Cada vegada quedaven menys monges que es fessin càrrec de les aules i aquest fet era totalment positiu ja que els mestres que les substituïen aportaven coses que elles no podien aportar per manca de preparació.

Recordo la mestra de socials, en aquell temps es deia socials i no coneixement del medi social; era una dona amb molt de caràcter i la seva manera de fer avui en dia seria titllada de massa agressiva i segur que hauria tingut problemes amb pares, amb els pares d’ara. Però en sabia un munt, molt; era un pou de ciència i les seves classes -magistrals, és clar- eren apassionants i silencioses tot i la multitud. arrelsEra una dona que havia viatjat per tot el món en una època on això de viatjar no es feia gaire. Qualsevol riu, mar, oceà, poble, ciutat, guerra, revolució o personatge històric era amanit amb alguna anècdota vivenciada en primera persona en algun lloc del planeta. Ho sabia tot i evidentment se n’anava per les branques molt sovint, podia començar parlant de Napoleó i acabar parlant de la bonica catedral de Girona passant pels arbres de la Devesa que es veu que havien plantat els seus soldats quan van ocupar el principat. Ens explicava que a l’Índia les vaques eren sagrades i que ho havia comprovat personalment i un munt de coses més de països que no sabíem ni on paraven. Fantàstic.

Per què us explico tot això? Perquè avui en dia la metodologia de classe magistral és vista per molts “innovadors” com a poc pedagògica i jo penso que si l’educador és capaç de transmetre coneixements que siguin recordats haurà fet bé la seva tasca.

També s’ha de dir que per fer classes magistrals se n’ha de saber un munt i fer la feina amb molta passió. Malauradament no sempre es troba la simbiosi d’aquestes dues premisses.

 

 

La nostra vella escola: Si ens llevem ben d’hora

dimarts , 29/03/2016

dhoraUs en recordeu de les famoses paraules de Pep Guardiola: “Si ens llevem ben d’hora som imparables”? Doncs tenen un precedent l’any 1915 recollit al llibre “Regles morals i de bona criança”.

Com podeu comprovar en la pàgina de la fotografia el consell és llevar-se d’hora, quan surt el sol per ser exactes, per fer “una prova de mirament envers sa mare estimada” i per aprofitar “los ayres” purs de matinada que “donen vigor y tonifican” (sic).

Amb el recent canvi d’hora, altrament dit “el jet lag dels pobres”, no sé a vosaltres però a mi em costa llevar-me igual o més que abans.

Viralitzar problemes d’alumnes

divendres, 18/03/2016

M’arriba per Facebook una missiva d’una mare que es queixa del maltractament que està patint la seva filla per part de la tutora, la mestra d’anglès i dels companys de la nena. Ho acompanya de detalls de converses i d’explicacions que li ha fet la filla i esmenta el nom de l’escola, el del curs i el de la tutora “maltractadora”. Diu que direcció i inspecció no els fan ni cas i que la nena va molt angoixada a l’escola, realment expressa una situació greu. Al final de l’escrit demana difusió, és a dir, que ho compartim a les xarxes socials. Al fil de Facebook on es troba aquesta carta hi a desenes de missatges de suport acompanyats de consells i d’insults diversos. La mare ha aconseguit que el missatge es fes viral i ja corre pels grups de Whatsapp d’AMPA i de classes d’arreu. Possiblement aviat rebrà alguna trucada d’alguna televisió morbosa cercant detalls escabrosos i el nom de l’escola i de la tutora entraran a la llista negra de les xarxes socials. I jo em pregunto, el fet de viralitzar aquesta problemàtica solucionarà el problema? Hem sentit la versió de la presumpta maltractadora o de l’escola? Coneixem els antecedents de tot plegat? viralNo estic dient que el que diu la carta no sigui cert, la veritat és que no en tinc ni idea, però en qualsevol judici de valor està bé escoltar ambdues parts abans d’opinar. Cal anar molt en compte amb les xarxes socials, compartir és només un clic o un copet de dit índex i una vegada engegada la roda aquesta es fa gran i més gran, exponencial, i tothom sap que Internet té memòria d’elefant.

Fa uns quants anys vaig treballar en una escola on, abans que jo arribés, hi havia treballat un mestre jove que feia educació física que havia acabat la carrera feia poc, era de les seves primeres feines. Em van explicar que una nena de 10 anys va dir a casa que durant una classe aquell mestre li havia abaixat els pantalons. El noi ho va negar i la família de la nena, que tenia confiança cega en ella, va moure cel i terra per arribar fins al final i fer-li pagar el que havia fet a la seva filla. Quan la nena va veure que les coses anaven a més va confessar que s’ho havia inventat tot perquè el mestre li queia malament. Per sort aleshores no hi havia xarxes socials i allò no va sortir de l’àmbit de l’escola però ara imaginem-nos què hauria passat si la família hagués fet viral un missatge amb el nom de l’escola i del mestre.

En algun moment o altre tots hem sigut víctimes d’algun hoax, qui diu que no podem caure en un *?

*Necessitem un nom en anglès que s’ajusti a aquesta nova realitat.

 

Hiperpaternitat #FirstWorldProblems

diumenge, 6/03/2016

Llegia en aquest diari un interessant apunt titulat “Els perills de la hiperpaternitat” que alerta sobre l’augment d’aquesta tendència sobreproteccionista que pot afectar la mainada provocant inseguretats, manca d’autonomia i poca capacitat per afrontar les frustracions. L’article, que es basa en un llibre d’Eva Millet, analitza el fenomen i ens diu -resumint- que els pares volem evitar el patiment de les nostres criatures i alhora els volem controlar la vida amb l’objectiu que no s’equivoquin mai i arribin a ser “perfectes”. D’això, de tota la vida se n’ha dit “mimar” la canalla però ara han buscat una paraula nova que es diu “hiperpaternitat” de la mateixa manera que ara en diem “running” del córrer.equilibri

A veure, el fenomen no és nou, tota la vida hi ha hagut sobreprotecció però sí que és cert que és una tendència a l’alça i que a les escoles són temes que comentem sovint. Com a tutor m’he trobat moltes vegades que en reunions de pares vénen mares angoixades perquè havien gosat contradir els seus fills o els havien negat l’ajuda per fer deures; aquestes mares, molt insegures, necessiten que els diguis que ho han fet bé, que de tant en tant també va bé que els fills “se la fotin” perquè tots hem après a base de patacades i que la vida és així i que no es pot viure dins una bombolla amb TV incorporada i Canal Disney 24/365. Recordo que una em va dir una vegada: “Si s’hagués escrit algun llibre sobre com educar bé els fills jo me’l compraria”; a la que vaig contestar: “De llibres i manuals n’hi ha molts però et serviran a tu i a mi no, o al revés, feu el que cregueu convenient a casa segons la vostra manera de ser i amb sentit comú”.

Dir que no als nens no els ha de suposar cap trauma, un trauma de veritat seria un futur sense personalitat, creativitat o llibertat perquè te l’han segrestada els teus propis pares.

Sobre aquest tema, i sense citar la paraula la hiperpaternitat, podeu repassar aquest article d’en Carles Capdevila sobre el mal ús del Whatsapp.

I si us avorriu podeu buscar l’etiqueta #firstworldproblems a Twitter.

Foto: La Mariona descobrint l’equilibri.

 

16 hores mirant una pantalla

diumenge, 21/02/2016

2016-02-21 08.16.05No conec cap invent de la humanitat que sigui tan invasiu com el telèfon intel·ligent. Cap ni un. Al llarg de la història s’han inventat coses interessantíssimes que ens fan la vida més fàcil com pot ser una rentadora o un comandament a distància però cap d’aquests invents té una repercussió tan directa en la nostra vida quotidiana com l’anomenat smartphone. A més, a diferència d’altres invents, aquest estri no sembla que pugui convertir-se en una moda passatgera, més aviat la maquineta sembla que ha vingut per acompanyar-nos al llarg de la nostra existència.

I fa de tot, les possibilitats són infinites. Hi pots treballar, jugar, comunicar-te, crear i a sobre et dóna seguretat quan vas sol amb el cotxe per una carretera d’aquelles on no hi passa gaire gent o quan vas a buscar bolets per aquell bosc on diuen que es fan tants rovellons. Ja forma part de nosaltres i per això enganxa tant.

Darrerament força gent està començant a alertar dels perills de l’addicció als mòbils. Només cal observar la sortida d’un institut per comprovar com desenes d’adolescents caminen distrets mirant la pantalleta. Queden amb els amics i quan han arribat a lloc en comptes de parlar es posen a mirar pantalletes. I no només ho fan els adolescents, ho fa gran part de la població, del món.

A les escoles tenim ordinadors, càmeres i pissarres digitals. Tenim connexions sense fils i també tenim enciclopèdies en paper que s’omplen de pols. Que sí, que s’ha de partir de la motivació de l’alumne; que sí, que són eines que dominen (més que nosaltres, es veu); que sí, que les possibilitats són infinites i avui en dia s’ha de ser innovador. Però, de veritat algú creu que és bo que els nois i noies estiguin setze hores al dia, si en dormen vuit, mirant una pantalla de 5 polzades?

Volem innovar? Fem cas a aquest vídeo.


Per cert, la captura de pantalla que acompanya l’apunt és del meu mòbil, reconec que el miro massa. L’app es diu Quality Time.

La nostra vella escola: Espanya

diumenge, 14/02/2016

Repassant llibres antics he trobat aquesta pàgina al llibre “Cartilla de civisme i dret” que es va editar poc després de la proclamació de la Segona República Espanyola l’any 1931 i l’aprovació de l’Estatut de Núria l’any 1932. Espanya_Aquesta cartilla de civisme és interessantíssima per entendre la mentalitat de l’època i ja us asseguro que no serà l’únic apunt que en faré en aquesta sèrie anomenada “La nostra vella escola”.

Com es pot comprovar en la pàgina seleccionada, la idea que aleshores es tenia de l’Estat Espanyol difereix força de l’actual ja que des del govern central es neguen aquestes nacionalitats tot i que -amb algunes diferències- també van ser incorporades amb aquesta nomenclatura al text constitucional vigent (article 2).

Desconec si als llibres escolars de la resta de la “pàtria” també es parlava de “diverses nacionalitats” o simplement usaven el concepte diluït de “regiones”. Si algun dia trobo referències us les comentaré.

 

Apunt relacionat: “La República Catalana als llibres de text” 14 abril 2011

La confessió del pederasta

dilluns, 8/02/2016

La notícia del pederasta que durant 30 anys va estar “actuant” a l’escola Maristes de Sants-Les Corts on feia de mestre d’educació física ha monopolitzat els mitjans de comunicació del país els darrers dies. Aquest home ha estat abusant de nens durant tres dècades i així ho ha reconegut. L’escola el va despatxar per una denúncia i el personatge va seguir treballant amb nens com a monitor i socorrista. Em fa angúnia viure en un país que permeti aquestes coses i com a mestre (i pare) em preocupa el missatge que arriba a la mainada tenint en compte que el jutge ha decretat la llibertat amb càrrecs i no la presó.

Analitzem-ho una mica, no costa gaire: el missatge és que “no n’hi ha per tant”, “no ha matat a ningú”, “és bon paio, que és col·laborador amb la justícia” (tot i no haver dit el número de nens maltractats). DSC_1845Aquest és el missatge que arriba als nostres fills i m’imagino que és el missatge que utilitzava per convèncer els nens: “Mira maco, no et faré mal, jo t’estimo molt, són coses que es fan les persones que s’estimen, no ho diguis a ningú”. Quin fàstic!

Què hem de fer, com a educadors, quan creiem que la justícia no és justa? Què he de contestar a un alumne si em pregunta “per què no l’han tancat a la presó si és culpable?”

De què serveixen les campanyes contra l’alcoholisme adreçades als conductors novells si saben que si condueixen borratxos -i sense carnet- podran seguir-ho fent encara que els enxampin els Mossos després de provocar un accident?

Imaginem-nos-ho amb la mentalitat d’un nen de cicle superior o d’ESO; què deuen pensar?

Lletres petites

dijous, 4/02/2016

FLLNo us diré res de nou si us explico que hi ha moltes empreses que intenten entrar a l’escola amb finalitats totalment lucratives però disfressades de projectes educatius, innovadors, emprenedors i tota la pesca. Ha passat sempre: és el llop que ensenya la poteta per entrar i ho fa després de pintar-se-la de color blanc.

Molt sovint com a pares tendim a signar qualsevol paper que vingui de l’escola sense ni tan sols llegir-lo i en part s’entén, és una manera de confiar en l’escola, però quan el paper ve d’una empresa aliena és bo llegir atentament la lletra petita.

A la foto adjunta veiem un full de dret d’imatge que ens va arribar i que no vam voler autoritzar. Fixeu-vos que hi ha una sola casella amb un “Autorizo” al costat, això vol dir que si no vols autoritzar simplement no has de marcar el quadradet però quedaria molt més clar amb un “Sí” i un “No”. Un altre tema és la difusió que faria l’empresa de les fotos dels nostres fills: on diu “asociaciones dependientes o relacionadas con ella” ja indica que la imatge pot anar a parar vés a saber on, en altres paraules, ens podem trobar que els nostres fills facin d’imatge publicitària d’aquesta empresa per exemple en uns grans magatzems o en la pausa del “Debate de Gran Hermano”. No sé com ho veieu però a mi no m’agrada, si vull que les meves filles facin publicitat ja les apuntaré a una agència i de pas guanyarem uns diners extra, però no és el cas.

Hi haurà qui em dirà que la carta especifica que la finalitat és exclusivament informativa, docent o divulgativa. A efectes pràctics la publicitat també pot ser informativa, docent o divulgativa, de fet, hi ha moltes empreses que juguen amb això: fixeu-vos les empreses de productes làctics o de brioixeria industrial que tenen anuncis fets en una escola.

Ah, i un altre tema. Si aquesta empresa és tan educativa, innovadora i emprenedora tampoc els costa gaire entregar-nos la carta en català.