Hiperpaternitat #FirstWorldProblems

diumenge, 6/03/2016

Llegia en aquest diari un interessant apunt titulat “Els perills de la hiperpaternitat” que alerta sobre l’augment d’aquesta tendència sobreproteccionista que pot afectar la mainada provocant inseguretats, manca d’autonomia i poca capacitat per afrontar les frustracions. L’article, que es basa en un llibre d’Eva Millet, analitza el fenomen i ens diu -resumint- que els pares volem evitar el patiment de les nostres criatures i alhora els volem controlar la vida amb l’objectiu que no s’equivoquin mai i arribin a ser “perfectes”. D’això, de tota la vida se n’ha dit “mimar” la canalla però ara han buscat una paraula nova que es diu “hiperpaternitat” de la mateixa manera que ara en diem “running” del córrer.equilibri

A veure, el fenomen no és nou, tota la vida hi ha hagut sobreprotecció però sí que és cert que és una tendència a l’alça i que a les escoles són temes que comentem sovint. Com a tutor m’he trobat moltes vegades que en reunions de pares vénen mares angoixades perquè havien gosat contradir els seus fills o els havien negat l’ajuda per fer deures; aquestes mares, molt insegures, necessiten que els diguis que ho han fet bé, que de tant en tant també va bé que els fills “se la fotin” perquè tots hem après a base de patacades i que la vida és així i que no es pot viure dins una bombolla amb TV incorporada i Canal Disney 24/365. Recordo que una em va dir una vegada: “Si s’hagués escrit algun llibre sobre com educar bé els fills jo me’l compraria”; a la que vaig contestar: “De llibres i manuals n’hi ha molts però et serviran a tu i a mi no, o al revés, feu el que cregueu convenient a casa segons la vostra manera de ser i amb sentit comú”.

Dir que no als nens no els ha de suposar cap trauma, un trauma de veritat seria un futur sense personalitat, creativitat o llibertat perquè te l’han segrestada els teus propis pares.

Sobre aquest tema, i sense citar la paraula la hiperpaternitat, podeu repassar aquest article d’en Carles Capdevila sobre el mal ús del Whatsapp.

I si us avorriu podeu buscar l’etiqueta #firstworldproblems a Twitter.

Foto: La Mariona descobrint l’equilibri.

 

16 hores mirant una pantalla

diumenge, 21/02/2016

2016-02-21 08.16.05No conec cap invent de la humanitat que sigui tan invasiu com el telèfon intel·ligent. Cap ni un. Al llarg de la història s’han inventat coses interessantíssimes que ens fan la vida més fàcil com pot ser una rentadora o un comandament a distància però cap d’aquests invents té una repercussió tan directa en la nostra vida quotidiana com l’anomenat smartphone. A més, a diferència d’altres invents, aquest estri no sembla que pugui convertir-se en una moda passatgera, més aviat la maquineta sembla que ha vingut per acompanyar-nos al llarg de la nostra existència.

I fa de tot, les possibilitats són infinites. Hi pots treballar, jugar, comunicar-te, crear i a sobre et dóna seguretat quan vas sol amb el cotxe per una carretera d’aquelles on no hi passa gaire gent o quan vas a buscar bolets per aquell bosc on diuen que es fan tants rovellons. Ja forma part de nosaltres i per això enganxa tant.

Darrerament força gent està començant a alertar dels perills de l’addicció als mòbils. Només cal observar la sortida d’un institut per comprovar com desenes d’adolescents caminen distrets mirant la pantalleta. Queden amb els amics i quan han arribat a lloc en comptes de parlar es posen a mirar pantalletes. I no només ho fan els adolescents, ho fa gran part de la població, del món.

A les escoles tenim ordinadors, càmeres i pissarres digitals. Tenim connexions sense fils i també tenim enciclopèdies en paper que s’omplen de pols. Que sí, que s’ha de partir de la motivació de l’alumne; que sí, que són eines que dominen (més que nosaltres, es veu); que sí, que les possibilitats són infinites i avui en dia s’ha de ser innovador. Però, de veritat algú creu que és bo que els nois i noies estiguin setze hores al dia, si en dormen vuit, mirant una pantalla de 5 polzades?

Volem innovar? Fem cas a aquest vídeo.


Per cert, la captura de pantalla que acompanya l’apunt és del meu mòbil, reconec que el miro massa. L’app es diu Quality Time.

La nostra vella escola: Espanya

diumenge, 14/02/2016

Repassant llibres antics he trobat aquesta pàgina al llibre “Cartilla de civisme i dret” que es va editar poc després de la proclamació de la Segona República Espanyola l’any 1931 i l’aprovació de l’Estatut de Núria l’any 1932. Espanya_Aquesta cartilla de civisme és interessantíssima per entendre la mentalitat de l’època i ja us asseguro que no serà l’únic apunt que en faré en aquesta sèrie anomenada “La nostra vella escola”.

Com es pot comprovar en la pàgina seleccionada, la idea que aleshores es tenia de l’Estat Espanyol difereix força de l’actual ja que des del govern central es neguen aquestes nacionalitats tot i que -amb algunes diferències- també van ser incorporades amb aquesta nomenclatura al text constitucional vigent (article 2).

Desconec si als llibres escolars de la resta de la “pàtria” també es parlava de “diverses nacionalitats” o simplement usaven el concepte diluït de “regiones”. Si algun dia trobo referències us les comentaré.

 

Apunt relacionat: “La República Catalana als llibres de text” 14 abril 2011

La confessió del pederasta

dilluns, 8/02/2016

La notícia del pederasta que durant 30 anys va estar “actuant” a l’escola Maristes de Sants-Les Corts on feia de mestre d’educació física ha monopolitzat els mitjans de comunicació del país els darrers dies. Aquest home ha estat abusant de nens durant tres dècades i així ho ha reconegut. L’escola el va despatxar per una denúncia i el personatge va seguir treballant amb nens com a monitor i socorrista. Em fa angúnia viure en un país que permeti aquestes coses i com a mestre (i pare) em preocupa el missatge que arriba a la mainada tenint en compte que el jutge ha decretat la llibertat amb càrrecs i no la presó.

Analitzem-ho una mica, no costa gaire: el missatge és que “no n’hi ha per tant”, “no ha matat a ningú”, “és bon paio, que és col·laborador amb la justícia” (tot i no haver dit el número de nens maltractats). DSC_1845Aquest és el missatge que arriba als nostres fills i m’imagino que és el missatge que utilitzava per convèncer els nens: “Mira maco, no et faré mal, jo t’estimo molt, són coses que es fan les persones que s’estimen, no ho diguis a ningú”. Quin fàstic!

Què hem de fer, com a educadors, quan creiem que la justícia no és justa? Què he de contestar a un alumne si em pregunta “per què no l’han tancat a la presó si és culpable?”

De què serveixen les campanyes contra l’alcoholisme adreçades als conductors novells si saben que si condueixen borratxos -i sense carnet- podran seguir-ho fent encara que els enxampin els Mossos després de provocar un accident?

Imaginem-nos-ho amb la mentalitat d’un nen de cicle superior o d’ESO; què deuen pensar?

Lletres petites

dijous, 4/02/2016

FLLNo us diré res de nou si us explico que hi ha moltes empreses que intenten entrar a l’escola amb finalitats totalment lucratives però disfressades de projectes educatius, innovadors, emprenedors i tota la pesca. Ha passat sempre: és el llop que ensenya la poteta per entrar i ho fa després de pintar-se-la de color blanc.

Molt sovint com a pares tendim a signar qualsevol paper que vingui de l’escola sense ni tan sols llegir-lo i en part s’entén, és una manera de confiar en l’escola, però quan el paper ve d’una empresa aliena és bo llegir atentament la lletra petita.

A la foto adjunta veiem un full de dret d’imatge que ens va arribar i que no vam voler autoritzar. Fixeu-vos que hi ha una sola casella amb un “Autorizo” al costat, això vol dir que si no vols autoritzar simplement no has de marcar el quadradet però quedaria molt més clar amb un “Sí” i un “No”. Un altre tema és la difusió que faria l’empresa de les fotos dels nostres fills: on diu “asociaciones dependientes o relacionadas con ella” ja indica que la imatge pot anar a parar vés a saber on, en altres paraules, ens podem trobar que els nostres fills facin d’imatge publicitària d’aquesta empresa per exemple en uns grans magatzems o en la pausa del “Debate de Gran Hermano”. No sé com ho veieu però a mi no m’agrada, si vull que les meves filles facin publicitat ja les apuntaré a una agència i de pas guanyarem uns diners extra, però no és el cas.

Hi haurà qui em dirà que la carta especifica que la finalitat és exclusivament informativa, docent o divulgativa. A efectes pràctics la publicitat també pot ser informativa, docent o divulgativa, de fet, hi ha moltes empreses que juguen amb això: fixeu-vos les empreses de productes làctics o de brioixeria industrial que tenen anuncis fets en una escola.

Ah, i un altre tema. Si aquesta empresa és tan educativa, innovadora i emprenedora tampoc els costa gaire entregar-nos la carta en català.

La nostra vella escola: Respecte als mestres (I)

dimecres, 20/01/2016

Amb aquesta entrada vull fer una sèrie sobre llibres de text antics amb els quals s’educava fa una bona pila d’anys a casa nostra. La meva intenció és simplement donar a conèixer algunes pràctiques o creences que en determinades èpoques entraven a l’escola però no pretenc fer valoracions ètiques. entrada

Aquest és un escrit que parla del respecte al mestre i de la conducta que han de tenir els nens i nenes entrant a l’escola.  És del 1892* i està inclòs al llibre “Regles morals y de bona criança” de Josep Pin i Soler. Com es pot comprovar a simple vista és un text pre-Fabrià i per això ens pot sobtar com estan escrites algunes paraules.

Afegeixo una part que segueix:

“Respecten als senyors Mestres, veyent en ells a persones que per un esquep salari se prenen la molestia de formar lo cor y la inteligencia de criatures que de vegades son ben rebeques; sien agrahits a les persones qual vida’s passa ensenyant, educant, sense cap més satisfacció moral que la de véure eixir de llurs escoles, noyes que’ls façan honor per la bona conducta que observen, noys que un cop hòmens pugan ser orgull del pacient mestre que’ls ensenyà lo que saben, que’ls inculcà idées de dignitat y de ben viure.”

Hi veieu diferències amb el que s’estila avui en dia?

 

 

* L’edició del llibre consultat és del 1915.

Mestres d’impacte

dilluns, 7/12/2015

Hi ha gent amb molt de temps i/o amb molta vocació de servei que s’ha dedicat a llegir i a resumir els principals aspectes educatius dels programes dels 4 grans partits estatals de cara al #20D i fins i tot n’han fet una comparativa que podeu llegir aquí. Com és habitual llegir aquests programes és sinònim de posar-se les mans al cap comprovant la poca sensibilitat o el poc coneixement que tenen alguns partits per l’àmbit educatiu. N’hi ha que fan propostes que saben que no es poden assolir (i es queden tan amples), d’altres tiren de modes (#entrepreneurs ) i d’altres copien idees de llocs on fot un fred que pela i no saben què és l’oli d’oliva. Com que tenia temps (#ironicmode), entre informes i correccions vàries, m’he estat llegint el programa de l’Albert Rivera que es veu que les poques estones que no passa a la tele fa altres programes -en PDF aquest- que podeu trobar en aquest enllaç.Merlí

Us asseguro que m’he llegit tot l’apartat educatiu i a la pàgina 123 hi he trobat aquesta perla:

” Los centros deben identificar a los profesores y maestros con mayor impacto y aprender de ellos. Esta política podría conseguir máximo impacto con un coste no excesivamente elevado”.

Jo proposo en Merlí, si parlem d’impacte és el candidat ideal.

 

Foto: Tv3

 

Merlí: Trènding atípic

dimarts , 1/12/2015

M’agrada Merlí: m’agrada que es facin sèries de qualitat, m’agrada que hi surtin actrius i actors que no fan la cantarella de sempre, m’agrada veure que una sèrie en català té èxit entre el jovent i m’agrada sobretot pels temes que s’hi tracten. La sèrie Merlí, la sensació de la temporada, trenca esquemes. Fins ara havíem vist sèries d’institut, sobretot a les teles privades estatatals, que centraven les energies en fabricar molta quantitat de capítols sense tenir en compte la qualitat de continguts i la qualitat del repartiment. A Merlí l’enfocament és diferent i cada capítol aporta debats de primer ordre alhora que acosta una mica la filosofia a la població. En aquest apunt em vull centrar en dos debats que crec que estan tractant de manera magistral: l’autoritat i la influència dels professors en els alumnes.

Autoritat: en Bruno, un homosexual reprimit Imatge_promocional_Merlíincapaç de sortir de l’armari, insulta i ridiculitza sense massa miraments a en Santi, un professor de castellà que pateix obesitat (Vídeo minut 7:20 a 7:54 i 28:46 a 29:30). El professor, conscient de la humiliació que està rebent intenta fer-hi front però la seva manca d’autoritat fa que no se’n surti. El jove Bruno, veient que el profe no s’imposa, abusa de la poca autoritat que rep i segueix discriminant-lo fins al punt que és qüestionat fins i tot pels propis companys. Diversos companys d’en Santi i la seva dona -que també és professora i treballa al mateix centre- intenten ajudar-lo aconsellant-li més duresa però ell vol arreglar-ho amb l’alumne ja que creu que aquest l’hi fa aquest paper perquè té problemes i l’ha agafat a ell com a l’ase dels cops ( del minut 36:00 a 39:12). De veritat, és un dels temes que més m’estan agradant de la sèrie: què fer davant d’un cas així? Hauria d’agafar el toro per les banyes i castigar a en Bruno o la seva tàctica dialogant hauria de continuar? Es pot permetre que la cosa duri gaire quan tots els alumnes estan veient la seva flaquesa? Fantàstic guió, gran debat obert i un spoiler que no esmento que ho canvia tot.


Influència dels professors: els mètodes d’en Merlí no són gaire convencionals i potser per això enganxa a la majoria d’alumnes, el seu llenguatge proper i la seva metodologia fan que se’ls guanyi amb facilitat. Tot i això de vegades es fica de peus a la galleda i constantment es guanya enemics amb raó, o no. Algunes famílies acusen el professor d’adoctrinar els alumnes. En el capítol 11 (Aquí a sota) hi ha un exemple clar que jo considero extralimitació de funcions. En Merlí comença a parlar del filòsof Hume i acaba explicant als alumnes que el sistema actual és un frau i que per tant la campanya de recollida d’aliments que es fa cada any a l’escola s’ha de boicotejar. Els alumnes li fan cas sense excepció. Analitzant el text ( del minut 2:38 al 5:10) veiem com hi ha un moment en què el professor deixa de banda la seva feina per convertir-se en un agitador “Si ho teniu tan clar per què col·laboreu amb la campanya?”. Els incita descaradament al boicot.  No diu res que no sigui veritat: injust rescat als bancs, paguem impostos i aquests haurien de servir per acabar amb les desigualtats, .. però; té “dret” a incitar a una colla d’adolescents a carregar-se una campanya enfocada a les famílies necessitades del barri? I quan els té convençuts agafa el menjar destinat a les famílies i se’l comença a menjar oferint-ne als alumnes; evidentment, veient que poden transgredir d’una forma clara i amb suport del professor, els alumnes s’aixequen i comencen a desembolicar paquets. Creieu que ha actuat correctament? M’encantaria que qui en vulgui opinar deixi comentaris, segur que no estarem del tot d’acord en tot però no per això n’hem de deixar de parlar.


 

Parlar del terror a l’escola

diumenge, 15/11/2015

La globalització fa que puguem comprar per Internet roba barata dissenyada a Barcelona i feta en un taller clandestí de Bangladesh o posar una carabassa decorada a la p0rta de casa la vigília de Tots Sants. Podem jugar online a matar un paio -que no té son- i està literalment a l’altra punta del món o penjar un vídeo a Youtube que es farà viral a les Illes Fèroe. En aquest context, grups terroristes com Estat Islàmic escampen les seves idees del s.VII amb mitjans del s.XXI per sembrar el terror al màxim de llars possibles. Els nens i nenes actuals estan acostumats a veure violència, misèria i desesperació i l’escola no pot fer com si no passés res, n’ha de parlar. La dinàmica sobre-proteccionista, que segons el meu punt de vista impera al primer món, no pot ser positiva per la mainada que està creixent en aquest planeta globalitzat; els nens han de preguntar-se perquè passen les coses i els mestres hem de ser capaços de crear debats amb sentit crític per parlar de qualsevol tema que els pugui interessar. No es tracta d’espantar-los i fer així el joc als terroristes però està molt bé que sàpiguen, en la mesura del possible en funció de l’edat, perquè les vambes que porten estan fetes a Cambotja, perquè el petroli mou tants diners o perquè hi ha gent que sense saber nedar entra a una zodiac sobrepoblada per intentar entrar a Europa.tarje

La ministra d’Educació francesa, conscient de la importància dels docents davant de fets tan crucials com els de divendres passat a París, ha estat a l’alçada del seu càrrec i ha escrit aquesta meravella de carta als mestres. La consellera Rigau no ha dit res o almenys ho desconec. Quan tens un càrrec tan important i passa un fet com aquest crec que no n’hi ha prou en pintar-se l’avatar com han fet molts ciutadans a les xarxes, cal donar un missatge a la comunitat educativa que demà acollirà milers d’alumnes que ompliran de preguntes les aules encara que els fets hagin passat a mil quilòmetres i en un altre país; perquè, què són mil quilòmetres en un món globalitzat?

 

Apunt relacionat: 11M2004

Quan li ha vist el cul diu que és femella

diumenge, 18/10/2015

L’any 1978 un jovenet de 15 anys que es deia Michael Jordan jugava a bàsquet a l’institut Laney a Carolina del Nord (EUA). Fins aquí tot normal.  El jove mesura aleshores 1,78 metres i despuntava força però l’entrenador de l’equip el va relegar a l’equip júnior perquè va considerar que n’hi havia quinze de millors que ell per estar a l’equip A. Anys més tard en Michael Jordan es convertiria en el millor jugador de la història del bàsquet i en una icona publicitària mundial. L’entrenador que va apartar-lo és ara un exemple de mal professional i fins i tot se’n fa befa; la gent en parla i ha quedat com l’entrenador que va fer fora a Michael Jordan de l’equip. “Fer fora de l’equip”, aquella expressió tan americana de pel·lícula Disney de sobretaula o en el pitjor dels casos d’Antena 3.

En Ken Robinson en la seva conegudíssima conferència TED “L’escola mata la creativitat” parla del cas de la Gillian Lynne, aquella nena que tenia un comportament diguem-ne TDAH a l’escola però que en realitat amagava un talent extraordinari com a ballarina i coreògrafa. Mr. Robinson, en un dels TED més retuitejats de la història, diu que els mestres no van ser capaços de detectar què li passava a la nena. M’imagino que les condicions escolars de l’Anglaterra dels anys 30 no devien ser gaire propícies a descobrir talents i menys en disciplines tan poc productives* com la dansa.stairway

En Charly Rexach es veu que va veure un dia a Leo Messi i va agafar un tovalló per signar-li un contracte pel Barça. El que va passar després ja forma part de la història del futbol. El que no s’explica mai és si l’emblemàtic Charly va fer el mateix amb altres 500 jugadors que no han arribat mai al primer equip. Si tens a darrera un club gran com el Barça te la pots jugar, et pots arriscar tant com vulguis perquè “la casa és bona”, hi pot fitxar fins i tot “la portera del Núñez”, entenguem-nos. Ningú et retraurà que has ficat la pota, simplement fotaran fora el jugador en qüestió i immediatament després un altre nano ocuparà el seu lloc.

Doblo en escreix la teoria de les “10.000 hour rule”  treballant a diferents escoles de diferents tipologies i he tingut tants alumnes que seria incapaç de recordar-ne els noms però mai he estat capaç de predir el seu futur. He aconsellat als pares sempre que ho he vist necessari que fessin alguna extraescolar concreta o que potenciessin algun possible talent però desconec si han arribat a jugadors professionals, físics nuclears o són futurs #entrepreneurs que canviaran el món; hi ha variables que no depenen ni de la lògica ni de l’encert i trens que passen de llarg cada minut sense un destí definit.

Si en Jordan no hagués estat apartat de l’equip potser no hauria estat mai el que va ser; si la Gillian Lynne no s’hagués creuat amb gent important no hauria arribat on va arribar o si a en Messi no li hagués funcionat el tractament d’hormones de creixement no hagués desenvolupat les condicions físiques per arribar on ha arribat. Això és així.

Quan li ha vist el cul diu que és femella.

* Segons la mentalitat de l’època, és clar.