Noms d'alumnes (2a part)

dimarts , 21/09/2010

cerclesA l’hora d’escollir el nom dels nostres fills els mestres ens trobem en seriosos problemes ja que la majoria de noms que ens vénen al cap ens recorden a alumnes. Ara no em malinterpreteu, que un nom et recordi a un alumne no és necessàriament una cosa dolenta però de vegades hem tingut males experiències amb alumnes complicats i és clar, fa cosa anomenar la teva descendència amb el mateix nom d’algun alumne que t’ha portat maldecaps. A més, si tenim un cognom força comú ens podem trobar que el nom que ens agradi “ja estigui agafat” associat al nostre cognom i quan el nostre fill o filla es vulgui fer un compte de Gmail haurà de posar un número llarg després del nom, no volem condemnar-l@ a això, oi?.

Noms d'alumnes (1a part)

dimecres, 15/09/2010

Dels actors sempre he admirat la capacitat que tenen per aprendre de memòria el text de les obres, és sorprenent la quantitat de frases que són capaços de memoritzar per deixar-les anar cada una en un context concret de l’obra. bufantAmb un amic actor li’n parlava i simplement em deia que és part de la seva feina i em recordava que jo com a mestre també necessitava recordar el nom de tots alumnes, cert.

No he comptat quants noms m’he d’aprendre però crec que faig classe a cap a tres-cents alumnes de P3 a 4t de primària i en poc temps me’ls he d’aprendre tots. De tècniques per aprendre noms n’hi ha unes quantes però falta que aparegui Mr. Murphy a tocar el que no sona per aixafar la guitarra a totes les teories nomenclaturàstiques existents i per existir per acabar dient-li a un nano:

- Eh, tu!

Per esperar, com no, que et contesti:

- Eh, que tinc un nom.

El tema estrella del curs

dimarts , 7/09/2010

No cal ser Nostradamus per endevinar que les imatges d’avui a les notícies de les diferents televisions seran uns nens plorant entrant a l’escola, uns altres de més grans dient que tenen ganes de retrobar-se els amics i unes imatges de barracons. Suposo que també centraran el tema en la setmana blanca i tot el desgavell que suposa i que a hores d’ara em temo que ningú sap ben bé com anirà.

Miraré les notícies per comprovar si parlen del “tema estrella” del curs que és la decisió de molts centres de suprimir les sortides escolars com a protesta per la supressió de la jornada intensiva. Crec que aquesta decisió, que des del meu punt de vista perjudica greument els infants, pot provocar més allunyament, incomprensió i malestar social cap a una professió que veu com la pèrdua de prestigi no té aturador. I es nota a les aules.

I la màquina de cafè traurà fum

dimecres, 1/09/2010

Sí, ja ho sé, els mestres tenim moltes vacances, moltes més que qualsevol altre ciutadà que no formi part d’un vestigi monàrquic però això no ens fa immunes a patir síndrome post-vacacional, en patim com tothom, en silenci, o no. Dit això avui us vull parlar dels mestres que arriben nous a una escola pública un dia com avui. En molts dels casos han estat tot l’estiu esperant  uns nomenaments incerts que potser els obligaran a canviar literalment de vida  depenent del lloc on els toqui. Per tant, ja d’entrada hem de diferenciar entre els mestres que tenim la sort de tenir una plaça fixe i els que cada curs van voltant pel país descobrint per exemple que la xarxa de transport públic nacional t’obliga a tenir cotxe propi.

Quan vaig començar i anava a nomenaments tocava anar a la delegació del carrer Casp de Barcelona amb un mapa sota el braç per comprovar on recoi queia tal poble. 001En l’era Internet i els nomenaments telemàtics m’imagino que ara una de les pestanyes del navegador obre el web del Departament, una altra el Google Maps i la tercera el Facebook per explicar on t’ha tocat. Els temps canvien però crec que la inspiració d’aire prèvia a obrir la porta a les 9 i presentar-te a un munt de desconeguts que seran companys teus al llarg del que dura un embaràs no pot canviar per moltes pissarres digitals i portàtils de deu polzades que entrin a l’escola; la incertesa i les preguntes que et fas fan que el primer dia sigui tan intens que quan arribes a casa no saps ni per on començar a explicar el dia. T’has fet una idea ràpida dels companys, has conegut la teva pararel·la, has conegut un edifici nou però demà no sabràs ni on és el lavabo i et sona que han dit que la màquina de cafè està espatllada des del curs passat.

Escenes de parc III

dijous, 26/08/2010

Sentir aquell alè al clatell del síndrome post-vacacional que té gust de mar, de muntanya, de llençols que s’enganxen -i no passa res- i de festes majors m’indica que l’estiu té els dies comptats, perquè l’estiu que va de l’u al vint-i-noséquant de setembre que és quan arriba la tardor no val, allò no és estiu, és una enganyifa dels que van inventar els solsticis (o els calendaris), una broma de mal gust.17082010441 I al parc et trobes a aquell i comences a parlar suposo que perquè toca, et diu que com és que comences el dia u si no hi ha canalla a l’escola i li dius que les classes no es preparen soles, i et diu que quina sort de tenir tantes vacances i li dius que si vol pot apuntar-se a fer la carrera i en poc temps pot ser mestre, i et contesta que no, que no està fet per aguantar estar envoltat de mocosos que criden, i penses, doncs calla, i li fas el somriure de “que maco que estàs quan calles”.

Escenes de parc II

divendres, 13/08/2010

Fa un mes comentava en un altre apunt la necessitat d’entendre la utilitat d’aprendre idiomes. Ara fa poc hem tornat d’un viatge a la bonica Cornwall (Anglaterra) on la meva filla de 4 anys ha pogut gaudir dels parcs infantils anglesos. En un poblet la mossa s’estava gronxant tranquil·lament quan una nena anglesa una mica més gran que ella hi va començar a parlar. Jo observava l’escena des d’un banc i veia com l’autòctona li preguntava a la guiri si volia anar amb ella al tobogan.  DSC_0593La catalaneta no deia res i em mirava tota tímida demanant que intervingués, cosa que no vaig fer. Tot seguit l’anglesa va ajudar a gronxar a la meva mossa una estona fins que veient la relació de parentesc evident entre la nena i jo em va dir: “Aquesta nena no parla el meu idioma” i jo vaig contestar que encara l’estava aprenent. Així, l’anglesa va continuar gronxant-la una mica, aquesta vegada en silenci, fins que sa mare li va dir que era hora de sopar – que d’hora que sopen aquesta gent- i es va acomiadar amb un au revoir després de parlar amb sa mare que devia pensar que fem cara de francesos.

El més important de tot això és que la pubilla de casa va entendre que l’anglès també li servirà per relacionar-se i fer amics. Fins el contacte amb la nena anglesa ella vivia el viatge d’una altra manera consistent en: em porten aquí i allà, em donen menjar estrany i em fan caminar molt. Després del contacte potser va entendre que potser també podia ser protagonista algun dia d’una aventura tan emocionant com parlar amb nens d’altres països; i entendre’s.

Formatgets i toros

dijous, 29/07/2010

El noi dominava els esports, pràcticament tots, coneixia els campions de totes les especialitats atlètiques i el nom dels estadis de futbol així com els pitxitxis i zamoras dels darrers trenta anys. Quan havia de triar entre verd i taronja no dubtava en agafar el taronja perquè les probabilitats d’encertar la pregunta eren altíssimes si és que no sortia la típica pregunta toros.

- Però què és això? des de quan les preguntes de toros han de ser de color taronja? això no és un esport! I a sobre és formatget!trivial

El noi a partir d’ara té un motiu per estar molt content perquè les seves preguntes taronges no es veuran mai més embrutades pels toros, ara les preguntes de toros passaran a ser de color groc, d’història.

Apunt inspirat en una piulada a Twitter del mateix autor.

Escenes de parc I

dimarts , 27/07/2010

Anant al parc infantil és fàcil fer un petit retrat de la gent que hi va a passar l’estona, veus comportaments de tot tipus i t’imagines històries al voltant dels seus protagonistes. Un dels habitants del parc és un nen d’uns tres anys que mostra una coordinació, equilibri i força excepcionals per la seva edat; mai havia vist un nen amb aquestes qualitats físiques a aquesta edat, li he vist fer coses que nens uns quants anys més grans que ell ni s’atrevirien a intentar. El marrec, que no parla català i per tant entenc que encara no ha fet P3, puja per qualsevol estructura infantil tal com ho faria un mico defugint de les escales i altres convencionalismes. parcLi agrada que el mirin mentre desafia la gravetat, sap que el que fa no és normal a la seva edat i que provoca admiració. Me’l miro inquiet, no puc evitar acostar-m’hi per intentar evitar una caiguda que podria ser fatal però el nano ni s’immuta i segueix jugant. Li intento dir que el que fa és perillós però no m’entén. La seva mare està un tros lluny parlant amb una altra mare amb gel·laba, ni se’l miren: o confien molt amb el nen o no són conscients del potencial perill d’una mala caiguda.

Penso que el fet que el nen hagi adquirit aquesta impressionant capacitat física és degut a les llargues hores de carrer dia sí i dia també experimentant amb el cos. És el de sempre, els extrems: uns per massa i altres per poc, permissivitat total o sobreprotecció. La permissivitat total segur que li ha donat al nano un domini corporal fora del que és normal però estic segur que el seu comportament s’allunya del que seria ideal. D’altra banda la canalla sobreprotegida acostuma a mostrar inseguretat doncs són un reflex dels pares insegurs. Ja ho sé, no tot és tan simple com això i el tema dóna per a una tesi però l’essència del que vull dir-vos i el sentit comú diu que cal buscar el terme mig.

Ofegar-se a l'oceà per culpa de la incompetència digital

dilluns, 19/07/2010

Corren temps de canvis a l’escola pel que fa a la informàtica. Cada vegada hi ha més veus que estan en contra de l’ensenyament de les TIC a l’escola primària com a assignatura, suposen que la canalla ja sap remenar els ordinadors i moure’s per la xarxa; ho suposen. La realitat ens diu que el domini que acostumen a tenir està enfocat a l’oci: jocs, xats, xarxes socials i vídeos de caigudes divertides. I tot barrejat, sovint sense cap tipus de control: navegació a la deriva a la recerca de fast food per llençar-se de nou cap a l’oceà d’aigües turbulentes que és Internet. Potser exagero i potser generalitzo però fa anys que em dedico -entre d’altres coses- a la informàtica educativa i puc parlar amb coneixement de causa. Ara mateix hi ha un desgavell important en gran part de les escoles pel que fa a les competències digitals, les TIC van a una velocitat i molts mestres encara estan a l’època pre-Google (que no és gaire temps en anys però sí en fets consumats).

Anem a pams, no vulguem començar la casa per la teulada: el processador de textos és la cal·ligrafia de les TIC, comencem per aquí i Internet ja vindrà quan li trobem una utilitat.

Teniu fills en edat de primària? us posaré deures per comprovar alt per alt el seu grau de bons navegants en coses que ens poden ser útils. Prepareu el cronòmetre per veure si les informacions trobades ho han estat de forma eficient.

  1. Quants habitants té la vostra localitat?
  2. Quant val anar al zoo tota la família? a quina hora tanquen?
  3. Quin temps farà demà a la tarda al Delta de l’Ebre?
  4. Quants metres hi ha des de la porta de casa a l’escola? i fins a casa els avis?

Ja em direu què tal. Al llarg del proper curs publicaré més apunts sobre les TIC amb consells per pares.

Quan el 10% val més que el 90%

dilluns, 12/07/2010

La sentència del Tribunal Constitucional fa por. El fallo, mai millor dit, és un atemptat contra la immersió lingüística i alhora és el somni daurat de tota la gent que desitja la desaparició de la llengua catalana.

Us heu parat a pensar què passaria si la llengua vehicular a les escoles catalanes deixés de ser el català? des del 1983 aquesta llei ha permès que moltíssima població que no té com a llengua materna el català hagi après el català i s’hagi convertit -com a mínim- en bilingüe. Molts d’aquests catalans, de tants i tants orígens diversos, han adoptat la llengua catalana sense perdre les seves arrels ni la seva llengua materna i això és i ha de ser sempre un bon símptoma de normalitat. Amb el català han progressat culturalment, socialment i en molts casos han fet que els seus fills siguin catalanoparlants; i sense cap pressió, simplement perquè han vist que aquesta terra d’acollida i d’oportunitats que es diu Catalunya els ha tractat i els tracta bé, molt bé.

I el Tribunal Constitucional, jugant amb l’ambigüitat de la Constitució que parla de nacionalidades (article 2) però també de “indisoluble unidad de la Nación Española”, sap el que significa derecho de conquista i això vol dir fer el que els roti amb les nacionalidades que han passat a formar part -a base de garrotades- de la seva grande y libre. Federalisme? no veieu que us estan aixecant la camisa? El poble català perd la veu perquè els seus polítics no estan a l’alçada i perd el vot perquè el TC ha demostrat que poc importa si s’ha votat un referèndum o no. Sense veu ni vot però amb cames per sortir al carrer amb l’orgull que ens queda i que no podran retallar mai.

La sentència és clara: no us volem deixar ser com sou, no ens agrada el vostre seny, no ens agrada que vulgueu ser, ens foteu ràbia, joder, manda huevos, pa cojones los míos. La conseqüència és acabar amb la llengua catalana perquè saben que és un eix vertebrador del que és ser català, després tot serà molt més fàcil . Qualsevol imbècil cremabanderes sap perfectament que el primer pas per acabar amb la convivència lingüística del país és atacar la immersió lingüística, el que m’estranya és que hagin marejat tant la perdiu i que hagin estat quatre anys per dir-nos que el seu 10% del Parlament val molt més que el 90%.