Un greu problema de comunicació

dilluns, 19/09/2011

Tot aquest tema de #les3famílies que van començar la croada contra la llengua catalana omplint-se la boca de paraules com libertad i tolerancia ja passa del ridícul i arriba a una nova dimensió. En una entrevista al programa El suplement de Catalunya Ràdio la mare d’una d’aquestes famílies diu que el seu marit, que inicialment parlava en català als seus fills, va passar a fer-ho en castellà per evitar que perdessin la llengua materna! La dona, que és nascuda a Barcelona, assegura que no parla català perquè no en té cap necessitat; tot i això, tot i parlar exclusivament en castellà als seus fills, patia perquè perdessin la seva llengua materna. Sincerament, estem davant d’un greu problema de comunicació i crec que la població de Catalunya no en té cap culpa.

Immersió lingüística: som massa tremendistes?

dilluns, 5/09/2011

De vegades em pregunto si sóc superdotat: tinc el català com a llengua materna, vaig ser educat en plena immersió lingüística, el meu entorn és catalanoparlant i tot i això domino perfectament el castellà. Vaig polir-me en un no-res Cien años de soledad en versió original sense recórrer a cap diccionari; un llibre fantàstic, l’aconsello. Quan veig pel·lícules espanyoles no em calen subtítols doncs les entenc perfectament a la primera. Quan parlo castellà se’m nota cert accent català de la mateixa manera que a un andalús se li nota l’accent o a algú que intenta imitar a un andalús -i no ho és- se li nota que fot pena.

Intento imaginar com seria una escola catalana amb la incorporació de la llengua vehicular en castellà i no m’entra al cap. Per quines raons caldria canviar un sistema que ja permet la coneixença del castellà i que per tant compleix l’article 3.1 de la Constitució? Llegint la sentència aquesta, aquest despropòsit absurd, entenc que a la meva escola caldria fer classe mig en català i mig en castellà. Les escoles on hi ha normalització, on el català gaudeix de bona salut, haurien d’aplicar aquest nou sistema d’aquesta manera.DSC_0022.JPG

Però, i als barris on pràcticament no hi ha ningú que parli català i l’únic contacte amb el català és l’escola? Es veu que en aquestes escoles, en menor proporció, també caldria fer que el castellà fos llengua vehicular. Quina absurditat, oi? Entorns totalment castellanoparlants i més castellà a l’escola. Com s’ho han de fer aquests alumnes per tenir un domini raonable del català i tenir així la possibilitat d’engrandir el ventall laboral en un futur? Sense immersió aquests alumnes estan condemnats a tenir un català pobre, molt limitat i poc útil perquè fora de les reixes de l’escola no l’usarien ja que amb el castellà a Catalunya tothom t’entén. Amb una immersió ben feta les possibilitats de domini de la llengua catalana augmenten i aquest domini fa que aquests joves s’atreveixin a parlar-lo -i a gaudir-lo- fora de l’escola. Aquesta sentència condemna a aquests joves a un monolingüisme trist, llastimós.

Sovint observo els avis que vénen a buscar a la canalla a l’escola. N’hi ha molts que no parlen català perquè quan van arribar a Catalunya amb una maleta de fusta lligada amb un cordill el que menys els importava era aprendre una llengua clandestina, desprestigiada i tocada (però mai enfonsada). No van gaudir de l’escola i amb prou feines saben escriure  però el progrés ha fet que la seva descendència tingui l’oportunitat de dominar almenys dos idiomes sense problemes i escollir amb quin educaran els seus fills a casa, les possibilitats s’han multiplicat i aquí ningú ha perdut les arrels, les arrels les perd qui no té ni memòria ni dignitat.

La immersió lingüística és i ha estat sempre cohesió social, convivència  i cultura. Per això lluitarem per mantenir-la i ho farem per la igualtat d’oportunitats dels catalans -sense importar l’origen que tinguin- i pel manteniment d’una llengua que ha estat massa anys  maltractada per la intolerància i l’imperialisme més fastigós.

Som massa tremendistes per pensar que és un cop massa fort a la llengua catalana? Què en penseu vosaltres? Val la pena lluitar o no n’hi ha per tant?

#jonoacato

divendres, 2/09/2011

La nova sentència-agressió contra la llengua catalana fa preveure un inici de curs mogut. Aquesta vegada, els mateixos que haurien de vetllar per l’article 3.3 de la Constitució, han donat un ultimàtum de dos mesos al Departament d’Educació per aconseguir que la llengua castellana sigui també vehicular a les escoles catalanes.

M’he llegit la sentència i no s’aguanta per enlloc. En teoria el Tribunal Constitucional hauria de garantir el compliment de l’article 3.1 que diu: “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.” La Consellera Rigau, segons consta a la sentència, va entregar dades estadístiques que demostren que la llengua castellana no corre cap perill a Catalunya i per tant l’article 3.1 es compleix perfectament a Catalunya.09072011304.jpg La mateixa Consellera exposava que calia seguir amb el model actual de normalització lingüística per aconseguir precisament això, una normalització entre les dues llengües oficials que es parlen al país.

Sense ser expert en dret però tenint un bon grau de comprensió lectora -també en llengua castellana- llegeixo algunes coses força curioses a la sentència. Diu: “esta declaración abre un interrogante acerca de cuál debe ser la proporción en la que se incorpore el castellano como lengua vehicular al sistema de enseñanza de Cataluña“. Després diu que si el “gobierno de la Generalidad de Cataluña” cregués que la normalització ja s’ha portat a terme caldria fer la meitat en cada llengua però que si estimés (en aquest cas no ve d’amor) l’existència encara d’un dèficit ” de la lengua propia de Cataluña” caldria donar un tracte diferencial al català però sempre en proporció raonable i sempre obligant el castellà com a llengua vehicular. El tracte a favor hauria de suprimir-se en el moment que la normalització fos efectiva. És especialment curiós quan al punt 4 diu ” Dada la complejidad que para la administración de la Generalidad puede suponer el estricto cumplimiento de lo dispuesto por el Tribunal Supremo en la sentencia de constante referencia, en cuanto afecta a ámbito especialmente sensible de la sociedad catalana como es el modelo educativo…” donen dos mesos per preparar-se. Crec que hi falta un “en caso de no acatar la sentencia os vamos a enviar los tanques!“.

Anem al resum: al Tribunal Constitucional, al Tribunal Supremo, al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, a la familia Real o al Congreso de los Diputados els importa ben poc que la immersió lingüística funcioni i que els catalans, de qualsevol origen, que gaudim d’aquest sistema tinguem la capacitat d’expressar-nos com a mínim amb les dues llengües oficials de l’estat; el que ells volen és demostrar que poden fer el que vulguin amb nosaltres ja sigui retallant l’estatuet o carregant-se l’únic engranatge vàlid que pot allargar la vida a la que ells mateixos reconeixen que és la llengua pròpia de Catalunya. És una demostració de força ben clara, una declaració d’intencions, una nova constatació del que és el “derecho de conquista“.

Apunt relacionat: “La nova planta transgènica”  22/12/2010

El recurs fàcil del tertulià

dimecres, 17/08/2011

Una colla de Ni-Ni passats d’alcohol i amb ganes de gresca es dediquen a destrossar barris sencers del Regne Unit i a saquejar botigues de moda i electrodomèstics. No van a robar productes de primera necessitat -com seria més o menys previsible en una situació de crisi- van a buscar l’últim model de les vambes de moda o la tele amb més entrades HDMI per endollar consoles d’última generació. Com és habitual en aquests casos i en tants d’altres com celebracions que passen la pantalla que porta a la violència gratuïta surt algú dient que és culpa de l’escola o, en el millor dels casos, que això s’ha d’evitar a partir de polítiques escolars blablablabla.

Un desaprensiu tira una burilla encesa des del cotxe i provoca un incendi que calcina un bonic bosc de gran interès natural, unes quantes espècies protegides perden l’hàbitat i hi ha alguns bombers ferits a part de molts desallotjats. El tertulià de ràdio fa una respiració profunda que per l’oient és desagradable, tot seguit fa una pausa i diu que l’escola hauria d’ensenyar a estimar la natura.023.jpg

Un bon home que ha trobat una feina temporal se’n va al banc i surt amb una hipoteca a 30 anys amb una quota que no li permet ni comprar llet pels seus quatre fills. Mesos més tard l’empresa no li renova el contracte. El tertulià de ràdio fa una respiració profunda que per l’oient és desagradable, tot seguit fa una pausa i diu que l’escola hauria d’ensenyar a llegir la lletra petita.

Uns joves guiris a qui els seus pares van donar 199 Euros per una setmana boja a Lloret de Mar amb l’objectiu de perdre’ls de vista cremen mobiliari urbà, trenquen vidres d’hotels i s’enfronten a la policia a pedrades. El tertulià de ràdio fa una respiració profunda que per l’oient és desagradable, tot seguit fa una pausa i diu que l’escola hauria d’ensenyar més civisme.

Un home que ha begut més del compte agafa el cotxe i provoca un accident amb conseqüències fatals per altra gent que passava per allà. El tertulià de ràdio fa una respiració profunda que per l’oient és desagradable, tot seguit fa una pausa i diu que l’escola hauria d’ensenyar educació vial des de petits.

Un falangista crea un grup polític que menysprea els immigrants i obté un munt de regidors arreu del país. El tertulià de ràdio fa una respiració profunda que per l’oient és desagradable, tot seguit fa una pausa i diu que l’escola hauria d’ensenyar als alumnes a no ser racistes.

Un estudiant de química planeja atemptar contra uns manifestants laics però finalment és descobert. El tertulià de ràdio fa una respiració profunda que per l’oient és desagradable, tot seguit fa una pausa i diu que l’escola hauria d’ensenyar coses bones i útils per a la societat.

Despesa o inversió?

dijous, 21/07/2011

El Departament d’Ensenyament ha fet un informe justificant la retirada de la sisena hora: es veu que aquesta hora -que iguala en aspectes d’horaris les escoles públiques amb les concertades i privades- ens ha costat prop de 500 milions d’Euros des del 2006. La conselleria reconeix que amb la sisena hora hi ha una petita millora en resultats però no suficient per mantenir-la; en altres paraules: els motius econòmics van per davant dels 067.jpg motius pedagògics.

La sisena hora haurà durat poc, hem de tenir en compte que cap alumne de la xarxa pública haurà estat capaç de fer tota la primària fent sis hores diàries de classe, és a dir, l’avaluació d’aquesta hora de més és totalment incompleta; és una avaluació a mitges tenint en compte que aquestes coses s’haurien d’avaluar a llarg termini per veure si realment funcionen.

I per compensar aquest nou nyap apareixen unes hores de SEP (suport educatiu personalitzat) que en teoria han d’anar pels alumnes amb dificultats però molts centres les faran per a tots els alumnes, o sigui, una espècie de sisena hora encoberta. I a sobre hi ha escoles concretes on es mantindrà la sisena hora provocant una desigualtat amb les escoles que les han perdut.

I el Parlament votant a favor de la sisena hora, on s’és vist un govern que va contra una moció del Parlament? Per què no ho diem clar i reconeixem -d’una vegada- que això del Parlament és només una joguina grossa i cara per tenir-nos entretinguts fent estatuets que ens retallaran i ho haurem d’acceptar perquè són les regles del joc; del seu joc? On són els diners del fons de competitivitat que suposen el triple del que han costat cinc anys de sisena hora a les escoles públiques? On són? A l’AVE de la Mancha?

La mà al foc pels mestres d’aquest país

divendres, 8/07/2011

Els cada vegada més sovintejats canvis que vénen de Via Augusta estan fent miques la convivència escolar entre famílies i mestres a les escoles públiques. La derogació de la sisena hora a la gran majoria de centres ha fet trontollar -de nou- la tensa calma als Consells Escolars i hi ha hagut nous conflictes per uns horaris que molts acusen de tenir molt poc a veure amb la conciliació de la vida laboral. Però no és culpa dels mestres.

Si alguna cosa no funciona a la societat en principi no és culpa dels mestres. Els horaris laborals de les empreses no es decideixen als Claustres de professors com tampoc s’hi decideixen les durades de les baixes per maternitat o les ajudes diverses que puguin tenir les famílies amb criatures. DSC_0001.JPGQue als països nòrdics tinguin un munt d’avantatges en temes de conciliació de la vida laboral i de l’horari escolar tampoc és culpa dels mestres catalans, en tot cas deuen ser els polítics d’aquests països i els seus súper impostos els que fan que ho tinguin muntat diferent. I també el fred; sí, allà hi fot un fred que pela i òbviament el clima condiciona la vida; però el clima de Suècia o de Lapònia tampoc és culpa dels mestres catalans, ni dels d’allà.

I hi ha de tot com a tot arreu però com a tot arreu les persones necessiten confiança i suport. Realment algú es pensa que posant els mestres al punt de mira millorarà l’ensenyament en aquest país?

Posaria la mà al foc pel 80% de les persones amb les que he tingut el plaer de treballar en els tretze cursos que porto treballant pels de Via Augusta.

El deure i els deures d’estiu

dimecres, 22/06/2011

El Departament d’Ensenyament, amb la introducció dels deures obligatoris d’estiu als alumnes que han acabat sisè amb dificultats d’aprenentatge, ha entrat de ple en el que la lògica ens diu que hauria de ser competència de les famílies. Fixem-nos-hi bé: es tracta de crear una carpeta d’aprenentatge d’activitats de reforç d’estiu en la qual hi ha de constar una portada, una presentació, un horari i compromís i també una planificació de les activitats. 027.jpgEl Departament ho deixa tot a punt i l’alumne simplement haurà d’omplir les graelles i fer les activitats proposades que seran auto-avaluades després, just abans de donar-les al tutor de l’institut.

El sentit comú diu que haurien de ser les famílies les encarregades d’ajudar als seus fills a planificar les activitats mitjançant mètodes propis a partir d’orientacions que poguessin trobar, per exemple, després de xerrades amb els tutors o a través de webs educatives diverses. Si mirem fulls com el de planificació d’activitats o el d’horari i compromís podem entendre que determinades persones fins i tot puguin sentir-se ofeses depenent de l’enfoc que hi vegin; són precisament les famílies que consideren que el Departament ha excedit el límit raonable i ha entrat en un excés de paternalisme. Però què passa ara que el sentit comú està en hores baixes i algunes famílies, per les raons que sigui, no estan a l’alçada en la majoria d’aspectes educatius dels seus fills i necessiten ajuda perquè estan desbordades? Realment la proposta del Departament és dolenta? Fa malament el Departament de “donar mastegat” un seguit d’orientacions?

Diguem-ho clar, els alumnes tenen quasi tres mesos de vacances i cal que l’estiu sigui aprofitat per seguir ampliant coneixements i reforçant els que ja han après, per tant crec que tot el que ajudi a això està bé. Si és necessari que els deures siguin entregats als tutors de primer d’ESO ja és un altre tema. No hi veig polèmica, la polèmica està en el fet que el nostre Parlament digui una cosa i el nostre govern en digui una altra, crec que és per indignar-se.

Foto: Cartells que avisen als anglesos que deixar els gossos a dins del cotxe en ple estiu és molt perillós perquè els cotxes poden convertir-se en forns. Un exemple d’allò que deia de la crisi del sentit comú.

L’avantatge xirucaire

dilluns, 20/06/2011

A l’escola tot sovint vénen alumnes de pràctiques per a completar la seva formació universitària i els que ja som a dins especulem sobre quin tipus de mestres seran en un futur després d’aprovar la senzilla carrera de magisteri. D’alumnes de pràctiques n’hi ha de molts tipus però jo crec que qui ha estat en un esplai o agrupament escolta ja destaca en dos aspectes vitals com la capacitat organitzativa i el tracte amb els alumnes. tenda.jpgNo és fàcil tancar la porta de l’aula i quedar-te sol davant 25 alumnes que et volen posar a prova i menys ara que l’autoritat no està de moda. Podríem dir que l’escola dels futurs mestres és el monitoratge i és una sort viure en un país de gran tradició “xirucaire” com el nostre. Dubto que a Finlàndia tinguin aquesta sort.

Sempre aconsello a la gent jove que vol ser mestre que entri a un esplai, que faci classes particulars, cangurs o el que sigui per no trobar-se a mitja carrera amb la desagradable sensació d’estar perdent el temps intentant creure’s que li pot agradar aquesta feina. No tothom serveix per fer de mestre i val més adonar-se’n com més aviat millor, qui es pensi que podrà aguantar la pressió amb el premi d’unes bones vacances, un bon horari o un sou estable s’equivoca de pe a pa. Conec uns quants casos de mestres que ho han deixat després de comprovar que no servien per a aquesta feina; molts són mestres d’educació física que també són entrenadors d’algun equip esportiu i que tenen el xip equivocat de pensar primer en el rendiment. Una vegada a l’escola se n’adonen que mentre ells posen en primer terme l’educació física i l’esport, l’escola els exigeix ser per davant de tot, i sense dubtar: mestres.

Apunt relacionat: El do del to

El delegat de classe i l’alcalde

dijous, 9/06/2011

L’apunt d’avui fa referència a les coincidències que es poden donar de vegades entre la política i l’escola. De tothom és sabut que a Badalona el PP va guanyar en les darreres eleccions municipals amb un discurs molt proper a Plataforma per Catalunya.

El candidat de CIU Ferran Falcó, que té la clau per impedir o no que García Albiol sigui alcalde, es va afanyar a dir que donaria suport al popular per demostrar que serà incapaç de mantenir el discurs pre-electoral que li ha donat tants vots. Segons Falcó “El primer dia que governin serà el primer dia abans que deixin de governar“.

A l’escola també passen aquestes coses. En més d’una ocasió he pensat un discurs semblant al de Falcó quan després d’unes votacions a delegat de classe guanya el nen que més desestabilitza el grup amb les seves impertinències, agressions o amenaces.DSC_0078.JPG A l’escola va bé que el personatge en qüestió “governi” la classe i agafi responsabilitats perquè se’n pot adonar de seguida que ha de seguir unes “regles del joc” pel que fa a convivència, hàbits i gestió de les assemblees sota el control del tutor que sempre està a l’aguait controlant tot el que passa a l’aula. A aquest nen l’experiència li resultarà enriquidora segur: quan hagi de moderar un debat en una tutoria i vegi que no li fan cas podrà reflexionar sobre el paper dels mestres que han de patir comportaments d’alumnes impertinents com ell. És allò de posar-se a la pell de l’altre que ben gestionat després, per exemple amb una xerrada, pot resultar molt educatiu.

I ara anant a les comparacions podem dir que si el delegat de classe no ho fes bé, com a molt el grup viuria un -relatiu- període negre d’un mes de mal govern abans no arribessin unes altres eleccions i la repercussió podria afectar uns 25 alumnes però sempre amb un tutor que evités mals majors; en canvi, si l’alcalde de la tercera ciutat del país ho fes molt malament podrien ser quatre anys afectant uns 220.000 habitants i el pitjor del cas és que no se m’acut qui hi podria intervenir.

En Pep Guardiola i n’Elisabeth Eidenbenz

dilluns, 6/06/2011

El 30 minuts de diumenge passat en va fer un gra massa amb els “valors que desborden els límits de l’esport” parlant del Barça d’en Guardiola. Els que em coneixeu sabeu que sóc un fan d’en Pep des que lluïa -amb orgull- el 4 a l’esquena i sempre he confiat en ell i el seu equip perquè, a diferència d’altres, és un treballador seriós i pot simbolitzar per molta gent una manera de fer dels catalans i un dels pocs tòpics positius que se’ns suposen que és el de ser treballadors incansables; sí, aquell fet diferencial que ens fa ser tan tòtils que prioritzem la feina al propi benestar, a l’oci o fins i tot a la salut.

L’estil d’en Pep ha canviat el futbol a base de bones maneres i està creant escola, l’admiració cap a aquest Barça i pels valors que pot representar, amb molt bones campanyes de màrqueting, està culturitzant el futbol fins al punt de foragitar de mica en mica aquella figura de l’entrenador maleducat, cridaner i fins i tot rude que podia simbolitzar gent com el Sabio de Hortaleza. Fixem-nos-hi una mica: si agafem com a exemples contraposats l’estil Guardiola i l’estil Aragonés actualment la tendència dels entrenadors de futbol va cap al de Santpedor i fa uns quants anys probablement anava cap al madrileny.


En Pep està canviant el futbol i és aquí on li hem d’agrair el que està fent perquè alhora és imitat pels entrenadors de futbol base i a la base és on hi ha el futur, però no barregem coses: en Pep no està canviant el país ni farà que ens tornin els diners del fons de competitivitat, tampoc podrà evitar les retallades socials ni podrà fer res per convertir els barracons en escoles noves i modernes; en Pep fa una feina molt estressant -com molts altres catalans- però a diferència de la mestra d’infantil, del que treballa en una línia en torn de nit o de qui es pateja el país amb la furgoneta ell cobra moltíssims diners per fer-la. El sistema està muntat així: qui genera diners en cobra més i qui no en genera tants doncs en cobra menys tot i la importància social que pot tenir la seva feina.

Per què dic a l’inici d’aquest apunt que el 30 minuts en fa un gra massa? perquè quan l’acabes de veure et fa quedar amb la sensació que tota la societat  funcionarà gràcies als valors del Barça i no és això companys, no és això. La societat funciona -o almenys no s’ensorra- perquè milers d’anònims la fan rutllar dia a dia amb el seu esforç diari i la seva manera d’entendre i de transmetre els valors universals, com va fer n’Elisabeth Eidenbenz.