Escenes de parc III

dijous, 26/08/2010

Sentir aquell alè al clatell del síndrome post-vacacional que té gust de mar, de muntanya, de llençols que s’enganxen -i no passa res- i de festes majors m’indica que l’estiu té els dies comptats, perquè l’estiu que va de l’u al vint-i-noséquant de setembre que és quan arriba la tardor no val, allò no és estiu, és una enganyifa dels que van inventar els solsticis (o els calendaris), una broma de mal gust.17082010441 I al parc et trobes a aquell i comences a parlar suposo que perquè toca, et diu que com és que comences el dia u si no hi ha canalla a l’escola i li dius que les classes no es preparen soles, i et diu que quina sort de tenir tantes vacances i li dius que si vol pot apuntar-se a fer la carrera i en poc temps pot ser mestre, i et contesta que no, que no està fet per aguantar estar envoltat de mocosos que criden, i penses, doncs calla, i li fas el somriure de “que maco que estàs quan calles”.

Escenes de parc II

divendres, 13/08/2010

Fa un mes comentava en un altre apunt la necessitat d’entendre la utilitat d’aprendre idiomes. Ara fa poc hem tornat d’un viatge a la bonica Cornwall (Anglaterra) on la meva filla de 4 anys ha pogut gaudir dels parcs infantils anglesos. En un poblet la mossa s’estava gronxant tranquil·lament quan una nena anglesa una mica més gran que ella hi va començar a parlar. Jo observava l’escena des d’un banc i veia com l’autòctona li preguntava a la guiri si volia anar amb ella al tobogan.  DSC_0593La catalaneta no deia res i em mirava tota tímida demanant que intervingués, cosa que no vaig fer. Tot seguit l’anglesa va ajudar a gronxar a la meva mossa una estona fins que veient la relació de parentesc evident entre la nena i jo em va dir: “Aquesta nena no parla el meu idioma” i jo vaig contestar que encara l’estava aprenent. Així, l’anglesa va continuar gronxant-la una mica, aquesta vegada en silenci, fins que sa mare li va dir que era hora de sopar – que d’hora que sopen aquesta gent- i es va acomiadar amb un au revoir després de parlar amb sa mare que devia pensar que fem cara de francesos.

El més important de tot això és que la pubilla de casa va entendre que l’anglès també li servirà per relacionar-se i fer amics. Fins el contacte amb la nena anglesa ella vivia el viatge d’una altra manera consistent en: em porten aquí i allà, em donen menjar estrany i em fan caminar molt. Després del contacte potser va entendre que potser també podia ser protagonista algun dia d’una aventura tan emocionant com parlar amb nens d’altres països; i entendre’s.

Formatgets i toros

dijous, 29/07/2010

El noi dominava els esports, pràcticament tots, coneixia els campions de totes les especialitats atlètiques i el nom dels estadis de futbol així com els pitxitxis i zamoras dels darrers trenta anys. Quan havia de triar entre verd i taronja no dubtava en agafar el taronja perquè les probabilitats d’encertar la pregunta eren altíssimes si és que no sortia la típica pregunta toros.

- Però què és això? des de quan les preguntes de toros han de ser de color taronja? això no és un esport! I a sobre és formatget!trivial

El noi a partir d’ara té un motiu per estar molt content perquè les seves preguntes taronges no es veuran mai més embrutades pels toros, ara les preguntes de toros passaran a ser de color groc, d’història.

Apunt inspirat en una piulada a Twitter del mateix autor.

Escenes de parc I

dimarts , 27/07/2010

Anant al parc infantil és fàcil fer un petit retrat de la gent que hi va a passar l’estona, veus comportaments de tot tipus i t’imagines històries al voltant dels seus protagonistes. Un dels habitants del parc és un nen d’uns tres anys que mostra una coordinació, equilibri i força excepcionals per la seva edat; mai havia vist un nen amb aquestes qualitats físiques a aquesta edat, li he vist fer coses que nens uns quants anys més grans que ell ni s’atrevirien a intentar. El marrec, que no parla català i per tant entenc que encara no ha fet P3, puja per qualsevol estructura infantil tal com ho faria un mico defugint de les escales i altres convencionalismes. parcLi agrada que el mirin mentre desafia la gravetat, sap que el que fa no és normal a la seva edat i que provoca admiració. Me’l miro inquiet, no puc evitar acostar-m’hi per intentar evitar una caiguda que podria ser fatal però el nano ni s’immuta i segueix jugant. Li intento dir que el que fa és perillós però no m’entén. La seva mare està un tros lluny parlant amb una altra mare amb gel·laba, ni se’l miren: o confien molt amb el nen o no són conscients del potencial perill d’una mala caiguda.

Penso que el fet que el nen hagi adquirit aquesta impressionant capacitat física és degut a les llargues hores de carrer dia sí i dia també experimentant amb el cos. És el de sempre, els extrems: uns per massa i altres per poc, permissivitat total o sobreprotecció. La permissivitat total segur que li ha donat al nano un domini corporal fora del que és normal però estic segur que el seu comportament s’allunya del que seria ideal. D’altra banda la canalla sobreprotegida acostuma a mostrar inseguretat doncs són un reflex dels pares insegurs. Ja ho sé, no tot és tan simple com això i el tema dóna per a una tesi però l’essència del que vull dir-vos i el sentit comú diu que cal buscar el terme mig.

Ofegar-se a l'oceà per culpa de la incompetència digital

dilluns, 19/07/2010

Corren temps de canvis a l’escola pel que fa a la informàtica. Cada vegada hi ha més veus que estan en contra de l’ensenyament de les TIC a l’escola primària com a assignatura, suposen que la canalla ja sap remenar els ordinadors i moure’s per la xarxa; ho suposen. La realitat ens diu que el domini que acostumen a tenir està enfocat a l’oci: jocs, xats, xarxes socials i vídeos de caigudes divertides. I tot barrejat, sovint sense cap tipus de control: navegació a la deriva a la recerca de fast food per llençar-se de nou cap a l’oceà d’aigües turbulentes que és Internet. Potser exagero i potser generalitzo però fa anys que em dedico -entre d’altres coses- a la informàtica educativa i puc parlar amb coneixement de causa. Ara mateix hi ha un desgavell important en gran part de les escoles pel que fa a les competències digitals, les TIC van a una velocitat i molts mestres encara estan a l’època pre-Google (que no és gaire temps en anys però sí en fets consumats).

Anem a pams, no vulguem començar la casa per la teulada: el processador de textos és la cal·ligrafia de les TIC, comencem per aquí i Internet ja vindrà quan li trobem una utilitat.

Teniu fills en edat de primària? us posaré deures per comprovar alt per alt el seu grau de bons navegants en coses que ens poden ser útils. Prepareu el cronòmetre per veure si les informacions trobades ho han estat de forma eficient.

  1. Quants habitants té la vostra localitat?
  2. Quant val anar al zoo tota la família? a quina hora tanquen?
  3. Quin temps farà demà a la tarda al Delta de l’Ebre?
  4. Quants metres hi ha des de la porta de casa a l’escola? i fins a casa els avis?

Ja em direu què tal. Al llarg del proper curs publicaré més apunts sobre les TIC amb consells per pares.

Quan el 10% val més que el 90%

dilluns, 12/07/2010

La sentència del Tribunal Constitucional fa por. El fallo, mai millor dit, és un atemptat contra la immersió lingüística i alhora és el somni daurat de tota la gent que desitja la desaparició de la llengua catalana.

Us heu parat a pensar què passaria si la llengua vehicular a les escoles catalanes deixés de ser el català? des del 1983 aquesta llei ha permès que moltíssima població que no té com a llengua materna el català hagi après el català i s’hagi convertit -com a mínim- en bilingüe. Molts d’aquests catalans, de tants i tants orígens diversos, han adoptat la llengua catalana sense perdre les seves arrels ni la seva llengua materna i això és i ha de ser sempre un bon símptoma de normalitat. Amb el català han progressat culturalment, socialment i en molts casos han fet que els seus fills siguin catalanoparlants; i sense cap pressió, simplement perquè han vist que aquesta terra d’acollida i d’oportunitats que es diu Catalunya els ha tractat i els tracta bé, molt bé.

I el Tribunal Constitucional, jugant amb l’ambigüitat de la Constitució que parla de nacionalidades (article 2) però també de “indisoluble unidad de la Nación Española”, sap el que significa derecho de conquista i això vol dir fer el que els roti amb les nacionalidades que han passat a formar part -a base de garrotades- de la seva grande y libre. Federalisme? no veieu que us estan aixecant la camisa? El poble català perd la veu perquè els seus polítics no estan a l’alçada i perd el vot perquè el TC ha demostrat que poc importa si s’ha votat un referèndum o no. Sense veu ni vot però amb cames per sortir al carrer amb l’orgull que ens queda i que no podran retallar mai.

La sentència és clara: no us volem deixar ser com sou, no ens agrada el vostre seny, no ens agrada que vulgueu ser, ens foteu ràbia, joder, manda huevos, pa cojones los míos. La conseqüència és acabar amb la llengua catalana perquè saben que és un eix vertebrador del que és ser català, després tot serà molt més fàcil . Qualsevol imbècil cremabanderes sap perfectament que el primer pas per acabar amb la convivència lingüística del país és atacar la immersió lingüística, el que m’estranya és que hagin marejat tant la perdiu i que hagin estat quatre anys per dir-nos que el seu 10% del Parlament val molt més que el 90%.

Because…

dimarts , 6/07/2010

L’altre dia una mestra d’anglès que fa classe a parvulari em comentava que molts nens no avancen perquè no troben cap utilitat pràctica a aquest idioma; el veuen com una divertiment de cançonetes i jocs. Però també hi ha qui trenca la norma i em va posar l’exemple d’un marrec que va anar de viatge a Finlàndia amb els seus pares i allà se’n va adonar que l’anglès servia per a alguna cosa: els seus pares s’entenien amb la gent d’allà parlant anglès. Es veu que quan va tornar li van faltar cames per anar a dir-li que l’anglès servia per entendre’s amb altra gent quan estàs lluny de casa.England Em comentava la mestra que aquest nen a partir d’aleshores es prenia les classes de manera diferent, estava més atent i participava molt més.

Les coses són així: es tracta de buscar motius a la canalla per fer-los entendre que el que aprenen a l’escola els pot resultar útil de veritat i això és tasca dels mestres i dels pares.  L’exemple que us he posat és sobre l’aprenentatge de l’anglès però hi ha motius per cada assignatura i segur que els sabreu trobar.

Quaderns per un estiu llarg

dimarts , 29/06/2010

Acabat el curs vaig passar per una coneguda botiga de material escolar -que té nom de grup suec amb una b menys més la meitat d’un menjar amazic- i quasi m’explota el cervell a l’hora d’escollir algun quadern d’estiu per la meva filla que ha acabat P3. Si us dic que hi havia quinze models diferents del mateix número d’editorials em sembla que no exagero, escollir-ne algun va ser una decisió complicada i lenta, vaig trigar una mica menys que el TC amb l’Estatuet però Déu n’hi do. Finalment vaig comprar-ne un parell de la mateixa editorial i li anirem donant en comptagotes ja que aquesta mossa és capaç d’acabar-s’ho en dos dies i l’estiu és llarg.

quadernBé, us en haureu adonat que estic força a favor dels quaderns d’estiu però no com una manera d’aparcar els nens a l’ombra una estona sinó com una manera d’establir certa continuïtat a les tasques escolars. He parlat amb molta gent que hi estan en contra perquè diuen que els nens han de jugar i gaudir de l’estiu però jo penso que hi ha temps per tot i que fer un quadern també pot ser motivador. No cal fer-lo cada dia ni moltes pàgines de cop, i menys a l’edat de la meva pubilla però els mestres ens hem trobat moltes vegades amb alumnes que comencen el setembre totalment desconnectats i els costa agafar el fil. Reitero que les vacances són llargues i que en edat de primària és bo repassar taules de multiplicar, llegir,escriure i altres coses que sempre ajuden a començar els cursos més preparats.

Per cert, no tinc comissió de cap editorial tot i que m’aniria prou bé per compensar el 5’75% que em trauran del meu sou a partir d’ara.

ESO és el que toca!

dimarts , 22/06/2010

Fa uns quants anys en l’època de l’EGB quan els alumnes abandonaven l’escola era una cosa i ara n’és una altra de molt diferent; no és el mateix entrar a l’institut als 11-12 anys que fer-ho als 13-14. L’escola de primària, que sovint té una continuïtat des d’infantil, suposa en la majoria dels casos un lloc on es respira confiança i on els alumnes s’hi troben bé. A l’escola els nens i nenes han après gran part dels coneixements -diguem-ne curriculars- que els toca però també han après a desenvolupar-se en societat amb tot el que això comporta. El que han viscut els alumnes en aquests anys és tan impossible com inútil de resumir en un simple apunt d’un blog; cadascú ho haurà viscut a la seva manera, i els mestres també.

El dia del comiat de sisè és un dia de records sobretot si portes uns quants anys a l’escola. Els veus allà ben posadets, enclanxinats, pistaesperant la sorpresa en forma d’orla (o del que sigui), fent mans i mànigues per aguantar les llàgrimes – ep! que són els grans!- i et vénen records plens de sabates sense cordar, genolls pelats, mocs que regalimen, nits sense dormir a les colònies i òbviament molts esforços, desil·lusions  i satisfaccions en el dia a dia escolar. I penses que són massa petits per entrar a l’institut on les coses van més ràpides, on els amics seran nous i les hormones faran males passades potser perquè són inexpertes o potser perquè són massa expertes en cossos massa inexperts. Hauran de créixer per força i com que coneixes el caràcter d’uns quants saps que patiran, i com que coneixes unes quantes famílies amb les quals has acabat fent confiança saps que patiran. Però ESO és el que toca.

Les visites escolars tenen peatge

dissabte, 19/06/2010

En una reunió amb els pares se’m van queixar d’una excursió a una coneguda fàbrica de iogurts del Vallès. L’argument que em van dir és que la marca pretenia vendre el seu producte als nens a base de regals: val a dir que cada alumne va rebre una petita mostra de iogurts de diferents gustos. Després de les explicacions, que em van sorprendre força, els vaig dir alguna cosa així: qualsevol empresa que deixa entrar alumnes a les seves instal·lacions i en alguns casos fins i tot destina un espai i uns monitors per aquest fet, sempre té finalitats comercials i són els pares els responsables de vetllar per un consum responsable dels seus fills ja que són ells i no els mestres els que van al súper a comprar on hi ha milers de productes i són ells, i no els mestres, els que en teoria han de veure la televisió al costat dels seus nens advertint-los del bombardeig publicitari.
Els vaig dir que entenia la seva postura però que per visitar una fàbrica per dins veient el procés de fabricació d’un producte hi havia aquest peatge.