La valentia del conseller Maragall

dimecres, 16/06/2010

Que el conseller Maragall no és sant de la devoció de gran part dels mestres és una d’aquelles coses que es diuen vox populi, però, realment creieu que tot el que fa ho fa malament? Jo que estic a dins avui us en parlaré bé per un motiu: la valentia que ha demostrat en l’ús de les TIC al Departament d’Educació. Fa uns mesos el Departament va convidar a alguns docents en una reunió minoritària a la seva seu perquè volia saber la nostra opinió de la introducció de les TIC; vaig assistir a la reunió on el conseller ens va anunciar els plans comunicatius dels nous canals que posava a la llum pública: bloc, Twitter i Youtube. Aquests canals han anat funcionant i el Departament ha mantingut una posició molt  2.0 pel que fa al feedback necessari amb els ciutadans que s’hi han adreçat, molt bé.

I a finals de maig van proposar l’experiment més arriscat: el conseller es comprometia a contestar mitjançant el propi canal Youtube les preguntes que li fessin els ciutadans a través d’una eina de Google anomenada Moderator. Qualsevol persona podia fer la pregunta que volgués i després les deu més votades serien contestades; no cal que us digui que vaig votar una quinzena de preguntes i vaig estar a l’expectativa de les respostes, fins ahir. Sí, ahir el conseller responia les preguntes més votades que òbviament eren les més polèmiques proposades i votades pels ciutadans. I aquí és on s’ha de felicitar el senyor Maragall i el seu equip ja que no conec cap precedent de polític d’alt nivell que estigui disposat a fer una cosa així. Sabem que és un home que es mou bé en el combat dialèctic cos a cos i escoltant les respostes hom se’l pot arribar a creure en molts aspectes, la llàstima és que el global de la seva política sigui negatiu i jo crec que el fet de no haver estat vinculat a l’escola -ell és economista-  ha fet que hi hagi coses que els que hi estem no podem entendre de cap manera.

Em pregunto si la persona que li agafi el relleu tindrà aquesta valentia de contestar les preguntes dels ciutadans aprofitant les TIC.
Apunt relacionat al 3cat24.

A base de petards

dijous, 10/06/2010

Vénen els pares a la reunió i busques mil fórmules per comentar-los que cal motivar el nen a llegir, a practicar matemàtiques, a estudiar les taules, etc… . El nen està desmotivat i els contes fantàstics amb animals que parlen li importen tan poc com en els del TC la dignitat de Catalunya, o la justícia; cal buscar alguna cosa que el motivi, que li doni una raó per entendre que llegir, sumar o multiplicar li serviran per fer més interessant la seva vida quotidiana, el seu dia a dia, vaja. Tinc un cosí que va aprendre a sumar de dos en dos i de tres en tres mirant el bàsquet; de ben petit el nano demostrava una agilitat mental molt avançada perquè va trobar una motivació en un esport que li agradava molt i es passava més estona mirant el marcador que els triples de l’Epi ( en fa de temps d’això).

Doncs resulta que en una reunió de pares de fi de curs me’n van explicar una que després vaig agafar com a model per explicar a d’altres pares:  aquesta parella es van reunir amb el nen de 9 anys, la nena de 6, un catàleg de petards, un portàtil i 25 Euros. Al portàtil van fer una taula de full de càlcul (OpenOffice Calc o MS Excel) amb el nom dels quatre membres de la família i van establir una xifra a gastar per persona que entre tots no podia sobrepassar els 25 Euros. Llegint el catàleg calia calcular les quantitats i els preus de tots els petards perquè tota la família passés una revetlla tirant petards, coets o cebetes segons els gustos de cadascú sense passar-se de pressupost. Amb el full imprès i els bitllets de 20 i 5 Euros anirien a la caseta dels petards on obtindrien una bossa de petards i ni un cèntim de canvi. Em va encantar perquè crec que és un exemple excel·lent del que és el foment del seny en l’economia familiar i de pas una forma motivadora de fer llegir, sumar, restar i multiplicar a la canalla que corre per casa.

Si-cul-mu-tri-si-taaaaat II

dimarts , 1/06/2010

Fa uns dies l’apunt “Si-cul-mu-tri-si-taaaaat” es va convertir en un dels més vistos i comentats de l’Apunt docent i en els comentaris vaig prometre que explicaria el ritual de sortida que faig a l’hora de psicomotricitat. En aquestes sessions, on és fàcil que els alumnes s’esverin més del compte, cal tenir molt clars els rituals d’entrada i de sortida perquè això els situa dins de la sessió i és una forma d’autocontrol molt interessant.psicomotricitat2

Ja fa uns anys que amb alumnes de parvulari faig un ritual de sortida que consisteix en una autoavaluació del propi comportament: els faig seure i un a un ha d’avaluar-se davant dels altres. Hi ha tres nivells de comportament: , una mica bé/una mica malament i finalment malament. La manera és ben senzilla, no han ni d’obrir boca si no volen: bé és el gest d’ok amb el dit polze enlaire; una mica bé/una mica malament es fa movent la mà fent onades i malament és el clàssic gest d’emperador romà amb el polze mirant cap avall.

I us puc assegurar que funciona, i molt. Depenent de l’edat els faig reflexionar una mica més sobre l’opció escollida per veure si la canvien i sovint ho fan repassant els moments de la sessió en els quals no s’han portat del tot bé, o no han ajudat a endreçar o potser no m’han escoltat les indicacions. És una passada comprovar com alumnes molt petits són capaços de reconèixer que potser no s’han portat del tot bé. N’hi ha molt pocs que intenten enganyar perquè l’ambient és tranquil·litzador i convida a la sinceritat; que grans que són en aquests cossos tan petits! . Després, a les cinc ve una segona part que m’encanta perquè implica els pares: quan els vénen a buscar els pregunten el resultat de l’autoavaluació i ells contesten fent els gestos amb les mans.

Una de museus i guiris amb auriculars

dimarts , 25/05/2010

No queda bé enganyar els alumnes, prou que ho sé,  però hi ha circumstàncies que  justifiquen aquestes retallades de principis, primant els interessos generals del país abans que el codi deontològic dels mestres vers els alumnes. Són decisions difícils, molt impopulars però que s’han de prendre pel bé comú.

El dia abans de la visita a un dels museus més importants del país no vaig dormir gaire bé. El meu grup de quart no era dels que saben comportar-se en un espai seriós ple de quadres de milions d’Euros; calia fer alguna cosa perquè no sonés cap alarma en tot el recorregut i el pot de Loctite no hagués de fer acte de presència. Vaig reunir als alumnes just a l’entrada del museu i els vaig engegar un discurs ple de veritats, mitges veritats i algunes -o moltes- mentides:No aparcar motos

- Mireu, estem al museu més important de Catalunya, no n’hi ha cap altre que tingui tants visitants i tot el que veurem val molts milions d’Euros. Davant dels quadres veureu una ratlla, no la podeu passar ni un mil·límetre o saltarà una alarma, les ratlles tenen sensors;  no podeu tocar res o saltarà una alarma amb sensor de tacte; no podeu córrer dins del museu o saltarà una alarma de sensors de moviments bruscos; si crideu també saltarà una alarma, la del sensor de soroll; i heu de pensar que encara que no es vegin tot el museu està ple de càmeres de seguretat que ens vigilen. També veureu alguns agents de seguretat a les sales, bé, de fet alguns els veureu i d’altres no perquè n’hi ha que van d’incògnit. Si fem el que ens diu la guia gaudirem del museu i podreu fer preguntes sense problemes, ja veureu com us agradarà.

Hauríeu d’haver vist aquell grup durant tot el recorregut, van estar més pendents del sostre que dels quadres i gràcies al silenci imperant la guia no va tenir problemes per fer la seva feina. Sortint tots explicaven històries de càmeres secretes que havien descobert o de possibles agents secrets entre el públic. De quadres també en van parlar, més aviat per teoritzar sobre el lloc adient on posar un sensor o alarma.

I els guiris que en aquell moment van visitar el museu amb auriculars que els explicaven les obres, i que els alumnes es pensaven que eren “pinganillos“, no van tornar al seu país parlant malament dels alumnes catalans. I no van escriure bestieses sobre Barcelona a les guies de viatges, i no van escriure bestieses als seus blogs de viatges, i no van parlar malament del país a familiars, amics, coneguts, saludats o veïns a qui pretendre fer enveja; més aviat tot el contrari, i això va fer que ara segueixin venint i generant riquesa al sector hoteler, al sector serveis amb tot el que comporta, al sector carteristes de les Rambles que acumulen més detencions que punts el Barça a la lliga i també al sector dels que compten visitants als museus del país.

Si-cul-mu-tri-si-taaaaat

dimecres, 19/05/2010

Fer classe a parvulari és una passada, així de clar; els alumnes més petits viuen el dia a dia amb un entusiasme que podria contagiar d’optimisme i vitalitat la Bruixa Avorrida de les Tres Bessones. Quan els tinc reunits, tots ansiosos de moviment esperant instruccions, em quedo parat davant seu amb posat seriós, respiro profundament, tanco els ulls i de reüll veig que m’imiten, tot seguit comença el ritual d’entrada de cada sessió: faig sí amb el cap mentre dic “Si”. Fan el mateix. psicomotricitatDic “Cul” i em toco el cul. Riuen i m’imiten. Ara toca fer banyes amb els dits al cap; diem “Mu”, ja va rodat. Aixequem tres dits i diem alhora “Tri”. Tornem a fer i dir “Si” una altra vegada. I per finalitzar mans a davant de la cara i “Taaaaaat”: si-cul-mu-tri-si-taaaaat.

- I ara ho farem més ràpid, qui s’hi atreveix?

Tots aixequen el dit alhora i salten, després callen de cop quan veuen el meu posat concentrat just abans de tornar-hi.

Testos i olles

divendres, 14/05/2010

Un dels errors típics d’alguns pares és comparar la seva infància amb la dels seus fills en el sentit de resignar-los a la sort -diguem-ne genètica- que segons ells els ha tocat. Us en posaré un exemple real:

En una reunió de famílies un pare em va certificar una cosa que el nen em deia constantment:

- Jo de petit era molt mal estudiant, sempre feia campana, no m’agradava gens estudiar, no m’estranya que el nano no se’n surti.

Aquell nen tenia un mal model a casa ja que en comptes de motivar-lo a superar-se es dedicava a recordar-li el mal estudiant que havia sigut ell i que tot i això ara es guanyava la vida. La mare, present en cos però no en veu, es mostrava orgullosa del seu marit en el sentit que tenia una feina ben vista i no mal pagada. L’error era pensar que els estudis no servien per a res i la prova estava en la feina del pare; aquella família li estava inculcant al seu fill una cosa bona que era el valor d’aconseguir una feina i espavilar-se en la vida però li negaven la possibilitat d’almenys intentar estudiar per tenir un ventall potser més gran d’oportunitats en el futur.  El nen quan rebia una nota indicant que no havia presentat els deures el pare en comptes de demanar-li explicacions es dedicava a explicar-li històries de “campanes”, xuletes i desconsideracions diverses als mestres. Tot això va arribar a un punt molt preocupant ja que l’alumne a sobre es comportava malament i distorsionava el funcionament de la classe. Tots els mestres ens hi vam esforçar molt però el nen no se’n va sortir amb els estudis. D’això ja en fa uns quants anys; espero que avui el noi s’hagi llevat a les set per anar a treballar.

La mà esquerra

dilluns, 10/05/2010

A l’escola hi ha de tot; no hi ha grups homogenis ni pel que fa a continguts ni pel que fa a situacions emocionals que afecten a la mainada. Una de les coses més difícils de la professió de mestre és ser just i comprensiu en cada cas que tens al davant. S’ha de tenir molta mà esquerra per aparentar que tractes a tothom de la mateixa manera quan en realitat no és així: aquell que ho necessita rep un plus d’atenció -sense que es noti gaire- perquè tot seguit s’engega la màquina de les enveges que genera els clàssics “és clar, el té mimat”. I és difícil fer-ho tot bé; en el millor dels casos tens una vintena de criatures -cadascú amb les seves coses- que volen que els atenguis perfectament. I atendre’ls significa explicar-los els continguts que toquen però també ajudar-los en situacions emocionals que els superen com per exemple una separació dels pares, algun tipus de maltractament o potser una mica de gelosia mal portada del germà petit.

La maextintorjoria de les vegades que els mestres ens queixem són precisament per evitar que les dificultats de la nostra professió siguin encara més grans i repercuteixin en la qualitat de l’educació. Si demanem més recursos humans no és per treballar menys, és per treballar millor com per exemple reforçant les aules d’acollida, els grups amb menor ràtio o les coordinacions diverses. Si demanem més recursos materials és perquè aquests ens ajudin a fer millor la nostra feina en condicions millors. I sí, ja sabem que a fora de l’escola seguirem sentint perles com:

- Al meu fill no li expliquen bé les coses perquè els mestres tenen mimats als immigrants.

La tele en color del Naranjito

dimecres, 5/05/2010

Fa un temps una d’aquestes televisions estatals especialitzades en teledeixalla vomitiva va emetre un reality en el qual una colla d’adolescents era internat en una escola dels anys 60; ara no en recordo el títol però podré dormir igual. Com a experiment sociològic no estava malament doncs volia fer entendre a les noves generacions que abans la vida tenia altres prioritats que tenir un bon mòbil, una bona ADSL amb la qual descarregar el que vulguis o una consola d’última generació.

Em van comentar que l’any passat una escola osonenca va fer un experiment semblant -sense càmeres òbviament- que consistia en transformar l’escola en un centre franquista durant uns dies per fer entendre a la canalla com era l’escola que van viure els seus avis i en part els seus pares; sembla ser que va ser un èxit. M’imagino que aquest exercici responia a una necessitat que van detectar relacionada amb els valors, en el fet de valorar el que tenim. És molt fàcil acostumar-se a les coses bones però no és tan fàcil valorar-les i és important aprendre a fer-ho encara que sigui amb coses petites. I poca cosa pot fer l’escola si a casa no hi ha un treball en valors. No cal fer grans coses: què us semblaria treure les piles del comandament a distància i configurar la tele en blanc i negre durant una setmana? els vostres fills es pensarien que us heu tornat bojos, sí; però al cap d’una setmana potser hauran après a valorar una mica el fet de tenir una televisió en color i un aparell que canvia de canal des del sofà.

La jaqueta metàl·lica

divendres, 30/04/2010

Llegeixo que veterans de l’exèrcit dels Estats Units alerten de l’augment de l’obesitat infantil en aquell país. Us preguntareu què importa a un col·lectiu com aquest això de l’obesitat infantil i la resposta està en el fet que pateixen perquè els joves obesos no puguin nodrir -mai millor dit- l’exèrcit per defensar la pàtria. Es veu que molts joves ja tenen problemes per superar les proves per entrar a les forces armades i és clar, ara han fet el crit al cel. Entre d’altres coses demanen que les escoles deixin de tenir màquines de menjar porqueria i que cuinin menjar saludable.

Fa certa gràcia que els que alerten de l’obesitat infantil siguin els que han fet unes quantes guerres arreu del món per omplir països de logos de grans M grogues i begudes plenes d’espurnes de fórmula misteriosa .

Com qui no vol la cosa a la Fageda d'en Jordà

dimarts , 27/04/2010

En les classes de llengua catalana els mestres que estimem aquesta llengua gaudim moltíssim. A mi sempre m’ha agradat transmetre un respecte molt clar per totes les variants dialectals deixant clar que no n’hi ha cap que sigui millor que una altra. Però tots tenim debilitats i la meva és la “o” tancada de les comarques de Girona. Suposo que va ser escoltant els Umpah-pah en plena adolescència que vaig descobrir que aquella sonoritat tenia alguna cosa que no tenia el meu parlar de la Plana de Vic; i és clar, em fascinava. I encara em fascina.

Fent quart em va tocar explicar les sonoritats de la “o” i mà plana sobre les comarques gironines al mapa vaig explicar a la mainada aquell so tan bonic que surt d’allà. Per les cares dels alumnes vaig entendre de seguida que allò que a mi em semblava una meravella per ells podia ser poca cosa més que una anècdota fàcilment oblidable si no sortia al temari. I no hi sortia.

Un temps després amb el grup vam fer camí fins a la Fageda d’en Jordà a visitar la fàbrica de iogurts. Baixant de l’autocar la monitora que ens havia d’atendre per tot el recorregut ens va reunir prop de les vaques i va deixar anar el gloriós fonema com qui no vol la cosa. L’alegria més gran que vaig tenir va ser quan una alumna es va girar, em va buscar amb la mirada i sense obrir la boca va dir-me:

- Has sentit Jordi?