En Pep Guardiola i n’Elisabeth Eidenbenz

dilluns, 6/06/2011

El 30 minuts de diumenge passat en va fer un gra massa amb els “valors que desborden els límits de l’esport” parlant del Barça d’en Guardiola. Els que em coneixeu sabeu que sóc un fan d’en Pep des que lluïa -amb orgull- el 4 a l’esquena i sempre he confiat en ell i el seu equip perquè, a diferència d’altres, és un treballador seriós i pot simbolitzar per molta gent una manera de fer dels catalans i un dels pocs tòpics positius que se’ns suposen que és el de ser treballadors incansables; sí, aquell fet diferencial que ens fa ser tan tòtils que prioritzem la feina al propi benestar, a l’oci o fins i tot a la salut.

L’estil d’en Pep ha canviat el futbol a base de bones maneres i està creant escola, l’admiració cap a aquest Barça i pels valors que pot representar, amb molt bones campanyes de màrqueting, està culturitzant el futbol fins al punt de foragitar de mica en mica aquella figura de l’entrenador maleducat, cridaner i fins i tot rude que podia simbolitzar gent com el Sabio de Hortaleza. Fixem-nos-hi una mica: si agafem com a exemples contraposats l’estil Guardiola i l’estil Aragonés actualment la tendència dels entrenadors de futbol va cap al de Santpedor i fa uns quants anys probablement anava cap al madrileny.


En Pep està canviant el futbol i és aquí on li hem d’agrair el que està fent perquè alhora és imitat pels entrenadors de futbol base i a la base és on hi ha el futur, però no barregem coses: en Pep no està canviant el país ni farà que ens tornin els diners del fons de competitivitat, tampoc podrà evitar les retallades socials ni podrà fer res per convertir els barracons en escoles noves i modernes; en Pep fa una feina molt estressant -com molts altres catalans- però a diferència de la mestra d’infantil, del que treballa en una línia en torn de nit o de qui es pateja el país amb la furgoneta ell cobra moltíssims diners per fer-la. El sistema està muntat així: qui genera diners en cobra més i qui no en genera tants doncs en cobra menys tot i la importància social que pot tenir la seva feina.

Per què dic a l’inici d’aquest apunt que el 30 minuts en fa un gra massa? perquè quan l’acabes de veure et fa quedar amb la sensació que tota la societat  funcionarà gràcies als valors del Barça i no és això companys, no és això. La societat funciona -o almenys no s’ensorra- perquè milers d’anònims la fan rutllar dia a dia amb el seu esforç diari i la seva manera d’entendre i de transmetre els valors universals, com va fer n’Elisabeth Eidenbenz.

 

El xarel 10 i una dolça utopia

divendres, 27/05/2011

Us en recordeu de la Campos i el seu famós xarel 10? i què me’n dieu dels problemes dels comentaristes espanyols per pronunciar Cesc? quin riure, eh? Però, tu ja saps comptar fins a deu en èuscar? saps els dies de la setmana en gallec? sabries dir quatre cosetes en aranès?

Us imagineu viure en un estat plurinacional i plurilingüe? Bé, en teoria, molt en teoria el Regne d’Espanya ho és, oi? 09102010613.jpgPerò de quina manera es coneixen els ciutadans de les diferents nacions que el componen? A la pràctica la gent que més o menys ha estudiat, no ha estat intoxicada per mitjans d’evident parcialitat i sap una mica d’història pot anar pel territori sabent què es trobarà, però el que preocupa és la gran massa que fruit de la seva ignorància s’apropa sovint a la intolerància.  Si partim del fet que els mitjans intoxicadors busquen el conflicte sabent perfectament que aquest conflicte afavoreix els seus interessos, que diguem-ho clar, no són altres que el restabliment de l’antic règim, potser seria interessant que algun organisme estatal promogués la manera d’acabar les coses sense garrotades pel mig.

Què us semblaria que les escoles d’arreu de l’estat tinguessin una matèria comuna sobre el coneixement de les realitats nacionals i lingüístiques dels pobles que el formen? No seria una bona manera de promoure el coneixement i per tant d’evitar les actuals discrepàncies que s’originen sovint per desconeixença? Què us semblaria conèixer coses bàsiques dels diferents idiomes -a més del castellà- com els números, els colors, sons, grafies, els dies de la setmana o salutacions diverses? Jo crec que creixerien les simpaties entre els habitants dels diferents pobles i les emissores de televisió i ràdio “de la caverna” ho tindrien cada vegada més difícil quan intentessin relacionar, per exemple, tot el sona a basc amb el terrorisme o tot el que és català amb els diferents tòpics de pa sucat amb oli que circulen arreu.

Viuríem més tranquils, amb xarel·lo en comptes de xarel 10 i de pas sense odiosos boicots al cava.

 

Primer els de casa?

dilluns, 23/05/2011

Per fi han passat les eleccions municipals i ja no caldrà conviure – almenys durant uns mesos- amb els somriures cercadors de confiança que pengen de cada fanal. Em sorprèn que el discurs de “tots els polítics són iguals” hagi explotat precisament en les eleccions municipals quan aquestes són, sense cap mena de dubte, les que tenen un percentatge més alt d’honestedat -i d’ingenuïtat- per part de molts candidats que tenen com a única ambició aconseguir millorar el seu poble o ciutat; aviat és dit. Però també hi ha els xoriços, hi ha corruptes i ara cada vegada més hi ha racistes.17052011190.jpg

Com que estic segur que ja fa quatre anys els experts ja van analitzar aquest problema i ara els experts que van dir que ja s’ho veien a venir més els experts que van fotre la pota en tornen a parlar no intentaré analitzar el fenomen. Respireu que la frase era llarga. Em centraré en l’escola. Pot afectar la convivència escolar el discurs “Primer els de casa”? Em temo que sí.

He treballat en diverses escoles de diferents tipologies i sempre que he sentit un insult racista i he intentat que l’autor l’argumentés aquest s’ha quedat mut. De la mateixa manera que si li preguntes a un marrec el motiu de portar una samarreta del Barça i et diu que al seu pare o mare els agrada amb el racisme passa el mateix, no sap argumentar-ne el motiu. Generalment els pares projecten en els seus fills les seves ideologies i els seus valors i això inclou des de la preferència de colors de l’equip de futbol a la preferència del color de la pell de l’altre. Per tant si hi ha pares amb idees extremistes el més normal és que els seus fills tinguin moltes possibilitats de ser extremistes en potència, és allò dels testos i les olles. Preocupa que el discurs del vot racista penetri a les escoles perquè precisament és a les escoles on hi ha el discurs de “Tots som iguals” que òbviament és totalment contrari al “Primer els de casa”.

 

Micròfons i futbolistes

dilluns, 16/05/2011

En les ja habituals celebracions de títols del Barça els jugadors agafen el micro per dir unes paraules i cada vegada més s’aventuren a usar el català per a adreçar-se a una multitud que agraeix el gest. Hi ha jugadors de fora que memoritzen algunes frases -potser per quedar bé- i n’hi ha d’altres que aprenen la llengua tan bé que acostumen a fer-la servir quan són entrevistats en aquest idioma; són bàsicament els que, enamorats de la nostra terra i cultura, decideixen que en un futur hi faran el niu per DSC_0004.JPGquedar-s’hi.

Però hi ha un altre cas: futbolistes catalans dels quals podem extrapolar unes quantes coses sobre la realitat social i lingüística del nostre país. Hi ha molts futbolistes professionals nascuts a Catalunya després de la llei de normalització lingüística (1983) que no s’expressen en català en mitjans de comunicació catalans. Si partim del fet que cadascú té dret a expressar-se en la llengua que vol ens podria semblar ben normal però -casualment- no es dóna cap cas de futbolista que s’expressi en català quan és entrevistat en castellà tot i que es pot sentir més còmode parlant en aquesta llengua. Què està passant doncs? el que està passant és que la llei de normalització lingüística té una aplicació desigual segons el territori i la conseqüència és que hi ha molts joves que tot i haver estat educats a Catalunya i acabar l’escolarització obligatòria no s’expressen correctament en català. Jo d’això en dic fracàs i és ben greu perquè els joves monolingües tindran menys oportunitats en el mercat laboral si no és que se’ls doni molt bé l’ofici d’empaitar la pilota.

Missió enllaç escola-família

dimecres, 4/05/2011

Ara fa poc l’ Agencia de Seguridad Alimentaria y Nutrición (AESAN) anunciava que l’obesitat infantil podia estar per sobre el 30% a nivell estatal. A mi aquestes xifres em semblen exagerades però està bé que se’n parli perquè entre tots tinguem la capacitat de posar fil a l’agulla. Pel que llegeixo les solucions que donen estan sempre relacionades amb el canvi d’hàbits alimentaris però veig poca confiança en l’escola i concretament en l’assignatura que més pot fer per solucionar el problema: l’educació física.06022010(001).jpg

Fixem-nos en aquest objectiu a primària: “Apreciar els efectes beneficiosos envers la salut de l’exercici físic i de l’adquisició d’hàbits higiènics, alimentaris i posturals.” L’ educació física necessita bona premsa, això és així i algú ho havia de dir. Hem d’entendre i de donar a entendre que l’assignatura -a primària- per davant de tot és coneixement del cos per ser capaços de fer-ne un bon ús que ens aporti beneficis en la millora de la qualitat de vida; els beneficis econòmics que alguns pares creuen que obtindran a partir de presumptes prodigis la pilota han de quedar al marge de l’escola. Crec que els mestres d’educació física tenim l’obligació i del deure de transmetre al nostre alumnat la missió de fer d’enllaç entre escola i família en temes de bons hàbits saludables. Una de les solucions a l’augment de l’obesitat infantil va per aquí i crec que no es té en compte.

Molts coneixements d’altres assignatures poden oblidar-se o quedar obsolets al llarg de la vida, els coneixements de l’educació física poden ser uns fidels companys de viatge per sempre.

It’s only Rock’n’roll but I like it

diumenge, 24/04/2011

El periodista del diari  Sport Carlos Galindo fa un atac desmesurat a l’educació física d’una manera tan barroera que fa vergonya aliena. En un article titulat “La educación física y el Rock & Roll” explica que la seva filla que cursa 3r d’ESO li va explicar que durant el 3r trimestre ballaran rock & roll en les sessions d’educació física. Aquest fet, vist pel periodista, és “puro cachondeo” i la resta d’activitats de l’assignatura són “gilipolleces”. Després carrega contra tot el sistema educatiu que defineix com a “fiasco” i diu que en d’altres temps la gent ja hauria sortit al carrer a canviar les coses. Acaba dient que li agradaria que la seva filla descobrís els valors formatius de l’educació física. Chapeau! 07032009.jpg

He descobert aquest article a partir d’un tuit enllaçat al web www.eduaciofisica.com on també podeu llegir l’article escanejat. Analitzant l’escrit podem comprovar com aquest pare, que diu estar tan preocupat per l’educació de la seva filla i de pas pel nivell educatiu del país, ha d’esperar al 3r trimestre de 3r d’ESO per preguntar a la seva filla què fan a les sessions d’educació física; potser ha trigat una mica a adonar-se que tot està tan fotut, no?

Estic segur que si ho hagués denunciat abans la televisió pública de Finlàndia hauria dedicat el seu 30 minuts al nostre sistema educatiu. Llàstima.


 

 

Allò dels millors professors europeus

dilluns, 18/04/2011

Ahir vaig veure l’excel·lent 30 minuts titulat “Notes d’educació” i després el vaig tornar a veure al 3 a la carta, no em volia perdre res. Es van tractar temes molt interessants tot i que s’ha d’anar molt en compte amb les comparacions entre el nostre sistema educatiu i el finès o el de l’estat de Nova York.


Intentar comentar tots els temes del reportatge seria massa feixuc i per això em vull centrar en una frase que va dir el director d’un centre de Sant Sadurní d’Anoia, en Josep Mª Esteve: “El nostre sistema educatiu depèn massa de la casualitat” (minut 25:55). Hi estic força d’acord i crec que una de les maneres d’evitar que el factor sort tingui aquest pes, almenys en el professorat, és un canvi en la formació dels mestres abans i durant l’exercici professional. Òbviament no podem canviar d’un dia per l’altre el procés d’entrada a la universitat però cal replantejar-lo i incorporar més proves i filtres com ja apuntava en un post anterior. D’altra banda hi ha el tema de la formació permanent que crec que podria millorar força. Actualment hi ha un tipus de mestres que només fan cursos de formació amb l’objectiu d’obtenir punts per sexennis i no semblen interessats en aplicar aquesta formació a la seva vida laboral. Ho apunto però no tinc ni idea de la possible solució.

Un altre tema, que esmenta Gregorio Luri al reportatge, és el dels mestres “cremats”: un col·lectiu força nombrós que causa moltes baixes laborals i que no aporta la il·lusió i l’empenta que calen a les escoles. Què se’n pot fer d’aquesta gent? Hi hauria d’haver algun sistema per allunyar-los temporalment de les aules i alhora aprofitar el seu potencial per exemple en formació de professorat. No ho sé, tot plegat és complicat perquè el nostre sistema ha rebut tants canvis en poc temps que no sé fins a quin punt en podríem acceptar més.

Què en penseu vosaltres? Opineu.

 

La República Catalana als llibres de text

dijous, 14/04/2011

Sempre he estat força aficionat a la història i fa tres anys, quan l’editorial ARA Llibres va recuperar els millors llibres escolars de la República, no vaig dubtar a fer la col·lecció i ara gaudeixo de reproduccions fidels de llibres de diferents temàtiques escolars d’aquella època. Com que avui fa 80 anys de la proclamació de la República Catalana he estat repassant els llibres de text de l’escola republicana per veure què diuen del que va passar a la plaça de Sant Jaume aquell 14 d’abril. He trobat tres referències en llibres que van sortir poc temps després dels fets:

“La terra catalana” (1932) del professor Joaquim Pla i Cargol*  parla de la proclamació de la República però no fa cap referència a l’Estat Català. Diu: “El senyor Macià assumí la presidència de la Generalitat i el Sr. Companys ocupà el càrrec de governador civil.” També diu: “L’abast d’aquest recobrament ha de fixar-lo el poble, i haurà d’ésser sancionat i aprovat després, a Madrid, per les Corts constituents, com a assemblea sobirana”.


El llibre de Rovira i Virgili “Història de Catalunya (tria d’episodis)” del 1933 sí que explica els fets del 14 d’abril: “Fou en la claror d’un gran dia històric, el 14 d’abril del 1931, quan Francesc Macià tornat del llarg exili on el dugué el seu encès patriotisme, erigí Catalunya en poble lliure. Proclamà l’Estat Català i formà el Govern de la República Catalana. Era aquell el fet més alt i gloriós de la nostra història, de dues centúries ençà.” Tot i el fervent discurs patriòtic, Rovira i Virgili escrivia a la pàgina següent: “Aquella República inicial, per al millor èxit positiu de la causa nostra, es transformà al cap de pocs dies en la Generalitat, nom antic que serveix per designar l’estructura política de la present llibertat catalana, que és una llibertat que va pujant els graons de la seva plenitud”. Curiós.

L'”Enciclopèdia Escolar Catalana” (1931) de Josep Dalmau Carles* no esmenta res de l’Estat Català però sí de la proclamació de la República: “A conseqüència d’unes eleccions municipals, en les quals obtingueren una franca majoria els elements contraris al rei i a la dictadura, es proclamà la república, enmig d’un gran entusiasme, el 14 d’abril de 1931.” Després parla de la Generalitat.

No he trobat cap més referència al 14 d’abril, si en teniu d’altres podeu enllaçar-les als comentaris.

Què va dir La Vanguardia el dia següent. Pàgina 6, Pàgina 7.

*Aquests autors no tenen entrada a la Viquipèdia.

Fracàs escolar i crisi

dilluns, 11/04/2011

El 30 minuts d’ahir mostrava una de les cares més salvatges de la crisi: els desnonaments. Sense entrar a valorar les causes de tot plegat a l’escola ens trobem amb una de les conseqüències que són els fills de les famílies que pateixen aquestes situacions o semblants. Acostumen a ser canalla de posat trist i amb mirada perduda però de vegades també són alumnes més conflictius que no poden canalitzar l’angoixa -o fins i tot violència- que perceben al seu voltant i  boicotegen les classes o molesten els companys.

El fracàs escolar s’alia amb la crisi per fer-nos la feina encara més difícil  ja sigui pel patiment emocional de les famílies o per les retallades en recursos humans i materials que s’acosten inexorablement.

Ells, tothora, tothom.

diumenge, 3/04/2011

En una entrevista al diari ARA la consellera Rigau diu que els mestres hem d’entendre la situació financera del país: “Ara som en un altre moment crític: Catalunya té 600.000 aturats i una situació financera difícil. Haurem de fer més amb menys i estic convençuda que els mestres ho entendran.”

DSC_0507.JPGParal·lelament, a al Versió Rac1, el catedràtic d’estructura econòmica de la URL Santiago Niño Becerra, ens explica (àudio) que el dèficit fiscal interregional és tan gran que està ofegant a Catalunya mentre altres comunitats com Extremadura tenen un superàvit fiscal del 17.78%.

I mentrestant a les escoles i als hospitals retallades i l’estat del benestar, a Catalunya, trontollant per les exigències de l’oest. La consellera Rigau, que a diferència del seu antecessor coneix l’escola per dins, sap que el professorat farà mans i mànigues per evitar que la qualitat de l’ensenyament baixi i això ens farà exemples perfectes d’aquest lema del nou govern: Més amb menys; però tot té un límit i és precisament el nou govern, que va arribar al poder amb promeses com el concert econòmic, qui ha d’impulsar les polítiques valentes que calguin per deixar de ser, d’una vegada, els cornuts que paguem el beure a ells, tothora, tothom.