ARA Mestres

Que el conseller Maragall no és sant de la devoció de gran part dels mestres és una d’aquelles coses que es diuen vox populi, però, realment creieu que tot el que fa ho fa malament? Jo que estic a dins avui us en parlaré bé per un motiu: la valentia que ha demostrat en l’ús de les TIC al Departament d’Educació. Fa uns mesos el Departament va convidar a alguns docents en una reunió minoritària a la seva seu perquè volia saber la nostra opinió de la introducció de les TIC; vaig assistir a la reunió on el conseller ens va anunciar els plans comunicatius dels nous canals que posava a la llum pública: bloc, Twitter i Youtube. Aquests canals han anat funcionant i el Departament ha mantingut una posició molt  2.0 pel que fa al feedback necessari amb els ciutadans que s’hi han adreçat, molt bé.

I a finals de maig van proposar l’experiment més arriscat: el conseller es comprometia a contestar mitjançant el propi canal Youtube les preguntes que li fessin els ciutadans a través d’una eina de Google anomenada Moderator. Qualsevol persona podia fer la pregunta que volgués i després les deu més votades serien contestades; no cal que us digui que vaig votar una quinzena de preguntes i vaig estar a l’expectativa de les respostes, fins ahir. Sí, ahir el conseller responia les preguntes més votades que òbviament eren les més polèmiques proposades i votades pels ciutadans. I aquí és on s’ha de felicitar el senyor Maragall i el seu equip ja que no conec cap precedent de polític d’alt nivell que estigui disposat a fer una cosa així. Sabem que és un home que es mou bé en el combat dialèctic cos a cos i escoltant les respostes hom se’l pot arribar a creure en molts aspectes, la llàstima és que el global de la seva política sigui negatiu i jo crec que el fet de no haver estat vinculat a l’escola -ell és economista-  ha fet que hi hagi coses que els que hi estem no podem entendre de cap manera.

Em pregunto si la persona que li agafi el relleu tindrà aquesta valentia de contestar les preguntes dels ciutadans aprofitant les TIC.
Apunt relacionat al 3cat24.

No queda bé enganyar els alumnes, prou que ho sé,  però hi ha circumstàncies que  justifiquen aquestes retallades de principis, primant els interessos generals del país abans que el codi deontològic dels mestres vers els alumnes. Són decisions difícils, molt impopulars però que s’han de prendre pel bé comú.

El dia abans de la visita a un dels museus més importants del país no vaig dormir gaire bé. El meu grup de quart no era dels que saben comportar-se en un espai seriós ple de quadres de milions d’Euros; calia fer alguna cosa perquè no sonés cap alarma en tot el recorregut i el pot de Loctite no hagués de fer acte de presència. Vaig reunir als alumnes just a l’entrada del museu i els vaig engegar un discurs ple de veritats, mitges veritats i algunes -o moltes- mentides:

- Mireu, estem al museu més important de Catalunya, no n’hi ha cap altre que tingui tants visitants i tot el que veurem val molts milions d’Euros. Davant dels quadres veureu una ratlla, no la podeu passar ni un mil·límetre o saltarà una alarma, les ratlles tenen sensors;  no podeu tocar res o saltarà una alarma amb sensor de tacte; no podeu córrer dins del museu o saltarà una alarma de sensors de moviments bruscos; si crideu també saltarà una alarma, la del sensor de soroll; i heu de pensar que encara que no es vegin tot el museu està ple de càmeres de seguretat que ens vigilen. També veureu alguns agents de seguretat a les sales, bé, de fet alguns els veureu i d’altres no perquè n’hi ha que van d’incògnit. Si fem el que ens diu la guia gaudirem del museu i podreu fer preguntes sense problemes, ja veureu com us agradarà.

Hauríeu d’haver vist aquell grup durant tot el recorregut, van estar més pendents del sostre que dels quadres i gràcies al silenci imperant la guia no va tenir problemes per fer la seva feina. Sortint tots explicaven històries de càmeres secretes que havien descobert o de possibles agents secrets entre el públic. De quadres també en van parlar, més aviat per teoritzar sobre el lloc adient on posar un sensor o alarma.

I els guiris que en aquell moment van visitar el museu amb auriculars que els explicaven les obres, i que els alumnes es pensaven que eren “pinganillos“, no van tornar al seu país parlant malament dels alumnes catalans. I no van escriure bestieses sobre Barcelona a les guies de viatges, i no van escriure bestieses als seus blogs de viatges, i no van parlar malament del país a familiars, amics, coneguts, saludats o veïns a qui pretendre fer enveja; més aviat tot el contrari, i això va fer que ara segueixin venint i generant riquesa al sector hoteler, al sector serveis amb tot el que comporta, al sector carteristes de les Rambles que acumulen més detencions que punts el Barça a la lliga i també al sector dels que compten visitants als museus del país.

Fa un temps una d’aquestes televisions estatals especialitzades en teledeixalla vomitiva va emetre un reality en el qual una colla d’adolescents era internat en una escola dels anys 60; ara no en recordo el títol però podré dormir igual. Com a experiment sociològic no estava malament doncs volia fer entendre a les noves generacions que abans la vida tenia altres prioritats que tenir un bon mòbil, una bona ADSL amb la qual descarregar el que vulguis o una consola d’última generació.

Em van comentar que l’any passat una escola osonenca va fer un experiment semblant -sense càmeres òbviament- que consistia en transformar l’escola en un centre franquista durant uns dies per fer entendre a la canalla com era l’escola que van viure els seus avis i en part els seus pares; sembla ser que va ser un èxit. M’imagino que aquest exercici responia a una necessitat que van detectar relacionada amb els valors, en el fet de valorar el que tenim. És molt fàcil acostumar-se a les coses bones però no és tan fàcil valorar-les i és important aprendre a fer-ho encara que sigui amb coses petites. I poca cosa pot fer l’escola si a casa no hi ha un treball en valors. No cal fer grans coses: què us semblaria treure les piles del comandament a distància i configurar la tele en blanc i negre durant una setmana? els vostres fills es pensarien que us heu tornat bojos, sí; però al cap d’una setmana potser hauran après a valorar una mica el fet de tenir una televisió en color i un aparell que canvia de canal des del sofà.