Converses III

dimecres, 24/11/2010

Durant uns mesos vaig fer una hora de conversa individual amb una nena de 7 anys de Bolívia que va arribar a mig curs, en aquell temps era força habitual que arribessin alumnes immigrants una vegada començat el curs i les aules d’acollida (si n’hi havia) estaven saturades. D’aquesta manera aprofitàvem hores per fer conversa amb aquests alumnes i així introduir-los al vocabulari bàsic català amb l’objectiu que tinguessin més eines per seguir les classes i relacionar-se amb els companys. Aquesta nena parlava poc i a l’hora del pati no es relacionava amb ningú; tot i el que pensaran els simpatitzants del PP i Ciudadanos la causa no era idiomàtica doncs a la seva edat els alumnes catalans saben parlar castellà, tampoc hi havia temes de bulling ni res per l’estil: la nena tenia un bloqueig emocional molt gran perquè la seva mare estava a Bolívia i ella vivia aquí amb uns tiets i el seu pare. La mestra d’educació especial em va fer arribar molt material per treballar amb la nena: fitxes amb dibuixos, activitats TIC per a nouvinguts, etc… .

En una fitxa plena de dibuixos jo anava assenyalant-los i ella els anava dient en català, la veritat és que li costava molt pel tema que he comentat abans.  Vaig pensar que seria bo dir-li algunes paraules que són molt semblants en català i castellà:

– Mira: teclado és teclat; Pizarra és pissarra; un lápiz, un llapis; un boli també es diu boli…

– ¿Un boli?

– Sí, això.

– Esto es un lapicero no un boli.

Converses II

divendres, 12/11/2010

Aterres a una casa de colònies que no és com l’havies vist per Internet i que a sobre té algunes deficiències – no greus- però que poden condicionar una mica l’estada. Veus els nens i nenes amb els ulls de joia posats desplegant els sacs de dormir i carregant les bateries de les llanternes que hauràs de confiscar a la matinada i observes que se t’acosta aquella mossa; saps que a casa seva la situació és irrespirable i els crits i la mala maror són el seu pa de cada dia:

macarrons

– Jordi, t’agrada anar de colònies?

– Sí, molt, i a tu?

– A mi m’encanta anar de colònies, no vull que s’acabin mai.

Converses I

dijous, 4/11/2010

9 del matí. Conversa real:

– Jordi, diu la meva mare que el càstig que em vas posar ahir és injust!

– Ah sí? que hi era ella quan va passar tot?

– No, però li ho vaig explicar tot.

– Li vas dir el què vas fer?

– Sí, i diu que no n’hi ha per tant.

– D’acord, porta l’agenda, vull parlar amb la teva mare.


Ser famós

dimarts , 26/10/2010

Ja us he parlat algunes vegades del meu èxit a parvulari: només trepitjar l’edifici ja tinc una colla d’incondicionals que coregen el meu nom i salten esperant que me’ls emporti a fer psicomotricitat. Tinc avantatge, la mainada no té cap altre mestre masculí i suposo que aquest fet va al meu favo19102010660r com també el fet de fer una “assignatura” tan divertida com la psicomotricitat.   L’altre dia vaig entrar a la classe de P5 i un marrec em va mostrar una foto meva arrugada i mal retallada d’una entrevista que em va fer El 9 Nou el passat estiu. Com que feia uns tres mesos de l’entrevista m’imagino que el nano devia trobar la foto a terra després de trepitjar-la sobre un terra fregat. Me l’ensenyava com si es tractés d’un tresor i no la volia ensenyar a ningú però és clar, a parvulari no hi ha secrets que valguin i un entremaliat li va arrencar la foto de la butxaca i la va ensenyar com qui ensenya un trofeu a la plaça Sant Jaume. “En Jordi és famós! en Jordi és famós!” cridaven tots. Se’m van tirar a sobre literalment  i aquesta vegada cridaven més alt que de costum. La mestra va haver d’intervenir i va decidir col·locar la foto al suro de la classe perquè tots la poguessin observar des de metre deu estant.  Quan van parar una mica se’m va acostar una nena de les que cridava més i em va dir:
– Ets famós?
– I tant! Ja has vist la foto. (irònic mode)
– Què vol dir famós?

I Olé!

dimecres, 20/10/2010

Ahir vam visitar el Museu Picasso de Barcelona amb un grup de segon de primària. Com que ja vaig parlar en un altre apunt de les coses que poden passar en un museu top com el Picasso em centraré en el tema: abans de començar la guia va reunir en una rotllana tota la mainada per fer una espècie de prova de nivell per comprovar si a classe havíem parlat del pintor. Va començar amb una foto en blanc i negre de l’artista malagueny amb una montera de torero al cap i un cigarro a la boca. Amb la foto li interessava anunciar la passió que sentia Picasso pels toros i que veuríem in situ en part de les sales del museu en forma de quadres o ceràmiques diverses.

– Qui és aquest senyor?picasso_toros

– En Picasso – Tots alhora.

– Què porta al cap?

– Un barret.

– Sí, però, quin tipus de barret? qui fa servir aquests barrets?

Les respostes van ser de tot tipus però ningú l’encertava. Vaig mirar a la guia i li vaig dir: “bon senyal”. Va somriure. Finalment va haver de dir-ho ella i va explicar el que tenia intenció d’explicar.

Fa uns quants anys tots els nens haurien encertat de seguida que allò era un barret de torero i potser haurien sabut fins i tot que es diu montera. Potser pensareu que és una pena que els alumnes actuals no sàpiguen coses que, ens agradi o no, han format part de la tradició catalana i que actualment encara estan molt arrelades a moltes zones de l’estat però jo crec que és bon senyal que no ho sàpiguen i espero que la canalla de la propera generació li pregunti a la guia: “Què és això que té a la boca?”.

Frases que s'encomanen

dijous, 14/10/2010

Tots els mestres diem frases que ens caracteritzen i les inculquem als alumnes sense voler, són frases que sorgeixen dels nostres referents (cançons, llibres, televisió, etc..) o en el cas de les frases fetes més aviat relacionades amb la família.  A mi m’encanta dir frases fetes perquè amb el doble sentit que tenen fan pensar a la canalla i a més, dient-les sé que contribueixo en part a evitar que es perdin davant de les modes absurdes tipus “mola mazo” o “chachi piruli”. Fa cinc anys vaig fer una activitat de Clic relacionada amb les frases fetes que podeu trobar a la fantàstica, extensa i molt recomanada biblioteca d’activitats de recursos Clic, feu-hi una ullada si voleu.

Però a part de les frases fetes que dic tinc una frase que dic dia sí i dia també i em consta que no sóc l’únic que l’ha adoptada: “Tanquem la paradeta”. A l’aula d’informàtica significa “tanquem el programa amb la X, desem la feina, tanquem l’ordinador i col·loquem bé la cadira”. No sé si en Bachs s’imagina que encara avui aquella famosa frase té tanta vigència.

P3 P4 P5 Ptons

dilluns, 4/10/2010

Fer psicomotricitat a P3 amb alumnes que encara no coneixes és una experiència sempre diferent la primera vegada que agafes un grup. A parvulari, on hi ha pocs homes per no dir cap, la meva presència espanta a alguns menuts que encara no han paït això de passar de l’escola bressol a l’escola “dels grans”. Si hi sumem que jo hi vaig a les tardes i que n’hi ha que s’acaben de llevar de la migdiada tinc tots els números de no sortir triomfant o sigui que vaig amb peus de plom, amb la meva samarreta simpàtica de Pallassos sense fronteres i amb un tarannà que no veuran mai els adults perquè em moriria de vergonya.

A P3 en qualsevol moment se’m poden girar les coses i una sessió que sembla perfecta pot canviar radicalment quan un marrec comença a plorar per qualsevol cosa i els altres el segueixen no sé ben bé perquè. També van alhora quan un té pipí i a tots els agafa pixera de cop i hem d’interrompre el que estàvem fent. A parvulari les coses tenen un altre ritme, no es pot ni comparar amb primària, i tampoc cal. A parvulari poden passar coses com les que em van passar divendres: els tenia ben assegudets mentre els explicava què faríem i un s’aixeca i em diu que em vol fer un petó, vaig accedir encantat i en un tres i no res es van aixecar tots a fer-me petons a la galta. Quan van acabar van tornar a seure i amb una mirada d’aprovació em van dir que ara ja podia parlar.

Noms d'alumnes (3a part)

dissabte, 25/09/2010

14072010372Les primeres sessions de psicomotricitat amb els de P3 són un reguitzell d’errades en els noms per culpa dels germans grans. Bé, és culpa meva però té una explicació: en una escola on porto uns quants cursos sempre hi ha alumnes de P3 que tenen germans grans amb el mateix motlle, és a dir, els germans petits fan la mateixa cara que els germans grans i quan he de dir -ben ràpid- el nom em surt el del germà gran perquè el conec fa més temps, és un clàssic.

En una de mare de tres alumnes li ho comentava:

– Sempre em confonc amb la petita i li dic el nom de la gran.

– Sí, ja m’ho diu.

– Veig que aquesta t’ho explica tot doncs, me’n recordo que et queixaves sempre que la gran no et deia res de l’escola.

Noms d'alumnes (2a part)

dimarts , 21/09/2010

cerclesA l’hora d’escollir el nom dels nostres fills els mestres ens trobem en seriosos problemes ja que la majoria de noms que ens vénen al cap ens recorden a alumnes. Ara no em malinterpreteu, que un nom et recordi a un alumne no és necessàriament una cosa dolenta però de vegades hem tingut males experiències amb alumnes complicats i és clar, fa cosa anomenar la teva descendència amb el mateix nom d’algun alumne que t’ha portat maldecaps. A més, si tenim un cognom força comú ens podem trobar que el nom que ens agradi “ja estigui agafat” associat al nostre cognom i quan el nostre fill o filla es vulgui fer un compte de Gmail haurà de posar un número llarg després del nom, no volem condemnar-l@ a això, oi?.

Noms d'alumnes (1a part)

dimecres, 15/09/2010

Dels actors sempre he admirat la capacitat que tenen per aprendre de memòria el text de les obres, és sorprenent la quantitat de frases que són capaços de memoritzar per deixar-les anar cada una en un context concret de l’obra. bufantAmb un amic actor li’n parlava i simplement em deia que és part de la seva feina i em recordava que jo com a mestre també necessitava recordar el nom de tots alumnes, cert.

No he comptat quants noms m’he d’aprendre però crec que faig classe a cap a tres-cents alumnes de P3 a 4t de primària i en poc temps me’ls he d’aprendre tots. De tècniques per aprendre noms n’hi ha unes quantes però falta que aparegui Mr. Murphy a tocar el que no sona per aixafar la guitarra a totes les teories nomenclaturàstiques existents i per existir per acabar dient-li a un nano:

– Eh, tu!

Per esperar, com no, que et contesti:

– Eh, que tinc un nom.