Talent de trasllat en concurs

dijous, 16/12/2010

Aquests dies hi ha concurs de trasllats a l’escola pública i això vol dir que el curs vinent hi haurà força canvis de plantilles. Els motius per canviar d’aires poden ser molt diversos: buscar la proximitat del lloc de treball, incompatibilitat amb algun projecte d’escola, mala maror, buscar nous reptes en una escola de tipologia diferent, buscar treballar amb coneguts amb qui saps que pots fer bon equip, etc… La qüestió és que es mourà molt talent i hi haurà escoles que en guanyaran i n’hi haurà d’altres que en perdran; i també hi haurà molts projectes que es quedaran a mitges perquè precisament marxarà la persona que l’impulsava més perquè tenia més aptituds, formació o experiència per portar-lo a terme.

Es veu que el nou decret de direccions dóna molt més poder a l’equip directiu, un poder que alguns sindicats han titllat de poc democràtic i per això l’han impugnat. Jo ara no valoraré aquest decret, simplement vull pensar que hi haurà prou seny en els equips directius per donar als mestres la possibilitat d’escollir les tasques que millor s’adaptin al seu potencial perquè aquest pugui ser aprofitat per tots; serà la manera de treballar de gust per ser capaços de transmetre millor coneixements a l’alumnat i de cercar una estabilitat en una escola que permeti implicar-se en projectes a més llarg termini.

No la caguem amb les tradicions

dissabte, 11/12/2010

El primer dia després de l’anomenat Pont de la Puríssima es converteix en un reguitzell d’històries al voltant del tió a mesura que vaig passant per les diferents classes. Els menuts se’m tiren a sobre explicant-me que el tió té una manta de quadres per no passar fred o que s’ha menjat les mandarines que li van posar la nit anterior davant dels morros. Un nano fan de la Dora Exploradora em diu que no entén pas com pot ser que el tió mengi si és un tronc amb una boca pintada. Em diuen que al Mercat Medieval de Vic venien bastons de picar el tió i penso que qui va dir que de les pedres en fem pans tenia tota la raó. Les tradicions evolucionen i em temo que sempre ho fan en la direcció més comercial.

Els darrers anys milers d’infants d’arreu del món han nodrit l’escola catalana i les seves famílies han comprovat que aquesta terra d’acollida que es diu Catalunya té, com totes les cultures, unes tradicions ancestrals d’orígens diversos. A l’escola els alumnes immigrants han après que el tió i el caganer deuen ser les tradicions més curioses del nostre país i és precisament l’escola qui no pot permetre que ens quedem amb l’escatologia més evident, hem de donar a conèixer d’on surten les tradicions perquè aquestes tinguin una bona base per mantenir-se en forma i evitar que s’adulterin -ja sabem cap a on- amb el temps.

Mirant enrere segur que trobarem que la procedència del caganer i la seva simbologia de fertilitat del camp; o del tió d’unió familiar al costat del foc, no és tan allunyada a la de les diferents tradicions de cultures i religions de la gent que ens han vingut a visitar per quedar-se, o no.

Us deixo amb un vídeo que va circular força l’any passat on veiem la visió divertida que té un programa humorístic de la BBC sobre el caganer i el tió.

Autoritat en la matèria

dissabte, 4/12/2010

A l’imprescindible llibre de Gregorio Luri “L’escola contra el món” podem llegir que  l’autoritat és “l’expressió natural de l’autoestima de qui exerceix una funció amb competència”; m’agrada. Des de fora la paraula autoritat té connotacions desagradables perquè s’associa a càstig i fins i tot a injustícia però és justament el contrari: a l’escola l’autoritat és necessària perquè està vinculada al respecte i a la confiança.mode expert.jpg

Recordo que durant els primers anys treballant de vegades acabava sense veu per culpa de cridar massa i arribava a casa amb la sensació que la canalla m’estava aixecant la camisa; bàsicament eren símptomes lògics d’un mestre amb poca experiència que perdia el control de les complexes situacions que es donen en una aula. A la facultat ningú t’ensenya com has de ser mestre, no hi ha un model clar, i tampoc crec que calgui; diria que la màxima “cada maestrillo tiene su librillo” es pot llegir subliminal a les llindes de les portes. El problema és que les pràctiques són insuficients i si tens la sort d’entrar a una escola a treballar t’espaviles com pots entre les sessions amb alumnes, les programacions, les reunions i les burocràcies vàries del sistema. Tot forma part d’un procés d’iniciació i amb el temps me n’he adonat que cal -cada vegada més- ser autoritari per fer millor aquesta feina i aquest fet és agraït pels alumnes perquè veuen que l’ambient de treball és més positiu, s’aprofita millor el temps i encara que sembli una paradoxa és més divertit tot plegat.

Exigim saber la veritat!

dissabte, 27/11/2010

En fa d’anys que en Sebastià d’Arbó perd el temps intentant explicar fenòmens estancats. Fa lustres que a ningú li interessa el que fan cada dia 11 uns friquis a Montserrat o les històries de les bruixes d’Arbúcies; ei, que ja hem vist el final de Lost! Volem saber la veritat sobre un tema que ens toca molt més de prop, volem -necessitem- saber com c…… s’ho fan algunes modes per entrar a les escoles: com és possible que d’un dia per l’altre la mainada s’ompli els canells d’incòmodes plastiquets de colors? 22102010672.jpgVal, em direu que ho anuncien per la tele i que els braçalets amb figuretes tenen certa gràcia però el que em sorprèn més és la velocitat amb la qual s’escampen aquestes coses per les diferents escoles del país.

També passa de forma cíclica amb elements que no s’anuncien a la tele com les bales, les baldufes o els scooby-doos; sí, aquells filets de colors amb el quals fas braçalets trenats. De veritat, algú ho entén? Hi ha algun Jaume Roures de les botigues dels xinos que decideixi les modes que arribaran a les escoles i fins i tot les seves durades? Com s’ho fan a nivell logístic? com poden abastir a tanta població? existeix un moll exclusiu al Port de Barcelona on els pesants contenidors carregats de bales, cromos, patacons (tazos) i scooby-doos s’amunteguen esperant els tràilers que els transportin -de matinada- per tots els racons del país?

Exigim saber la veritat!

Converses III

dimecres, 24/11/2010

Durant uns mesos vaig fer una hora de conversa individual amb una nena de 7 anys de Bolívia que va arribar a mig curs, en aquell temps era força habitual que arribessin alumnes immigrants una vegada començat el curs i les aules d’acollida (si n’hi havia) estaven saturades. D’aquesta manera aprofitàvem hores per fer conversa amb aquests alumnes i així introduir-los al vocabulari bàsic català amb l’objectiu que tinguessin més eines per seguir les classes i relacionar-se amb els companys. Aquesta nena parlava poc i a l’hora del pati no es relacionava amb ningú; tot i el que pensaran els simpatitzants del PP i Ciudadanos la causa no era idiomàtica doncs a la seva edat els alumnes catalans saben parlar castellà, tampoc hi havia temes de bulling ni res per l’estil: la nena tenia un bloqueig emocional molt gran perquè la seva mare estava a Bolívia i ella vivia aquí amb uns tiets i el seu pare. La mestra d’educació especial em va fer arribar molt material per treballar amb la nena: fitxes amb dibuixos, activitats TIC per a nouvinguts, etc… .

En una fitxa plena de dibuixos jo anava assenyalant-los i ella els anava dient en català, la veritat és que li costava molt pel tema que he comentat abans.  Vaig pensar que seria bo dir-li algunes paraules que són molt semblants en català i castellà:

– Mira: teclado és teclat; Pizarra és pissarra; un lápiz, un llapis; un boli també es diu boli…

– ¿Un boli?

– Sí, això.

– Esto es un lapicero no un boli.

Converses II

divendres, 12/11/2010

Aterres a una casa de colònies que no és com l’havies vist per Internet i que a sobre té algunes deficiències – no greus- però que poden condicionar una mica l’estada. Veus els nens i nenes amb els ulls de joia posats desplegant els sacs de dormir i carregant les bateries de les llanternes que hauràs de confiscar a la matinada i observes que se t’acosta aquella mossa; saps que a casa seva la situació és irrespirable i els crits i la mala maror són el seu pa de cada dia:

macarrons

– Jordi, t’agrada anar de colònies?

– Sí, molt, i a tu?

– A mi m’encanta anar de colònies, no vull que s’acabin mai.

Converses I

dijous, 4/11/2010

9 del matí. Conversa real:

– Jordi, diu la meva mare que el càstig que em vas posar ahir és injust!

– Ah sí? que hi era ella quan va passar tot?

– No, però li ho vaig explicar tot.

– Li vas dir el què vas fer?

– Sí, i diu que no n’hi ha per tant.

– D’acord, porta l’agenda, vull parlar amb la teva mare.


Ser famós

dimarts , 26/10/2010

Ja us he parlat algunes vegades del meu èxit a parvulari: només trepitjar l’edifici ja tinc una colla d’incondicionals que coregen el meu nom i salten esperant que me’ls emporti a fer psicomotricitat. Tinc avantatge, la mainada no té cap altre mestre masculí i suposo que aquest fet va al meu favo19102010660r com també el fet de fer una “assignatura” tan divertida com la psicomotricitat.   L’altre dia vaig entrar a la classe de P5 i un marrec em va mostrar una foto meva arrugada i mal retallada d’una entrevista que em va fer El 9 Nou el passat estiu. Com que feia uns tres mesos de l’entrevista m’imagino que el nano devia trobar la foto a terra després de trepitjar-la sobre un terra fregat. Me l’ensenyava com si es tractés d’un tresor i no la volia ensenyar a ningú però és clar, a parvulari no hi ha secrets que valguin i un entremaliat li va arrencar la foto de la butxaca i la va ensenyar com qui ensenya un trofeu a la plaça Sant Jaume. “En Jordi és famós! en Jordi és famós!” cridaven tots. Se’m van tirar a sobre literalment  i aquesta vegada cridaven més alt que de costum. La mestra va haver d’intervenir i va decidir col·locar la foto al suro de la classe perquè tots la poguessin observar des de metre deu estant.  Quan van parar una mica se’m va acostar una nena de les que cridava més i em va dir:
– Ets famós?
– I tant! Ja has vist la foto. (irònic mode)
– Què vol dir famós?

I Olé!

dimecres, 20/10/2010

Ahir vam visitar el Museu Picasso de Barcelona amb un grup de segon de primària. Com que ja vaig parlar en un altre apunt de les coses que poden passar en un museu top com el Picasso em centraré en el tema: abans de començar la guia va reunir en una rotllana tota la mainada per fer una espècie de prova de nivell per comprovar si a classe havíem parlat del pintor. Va començar amb una foto en blanc i negre de l’artista malagueny amb una montera de torero al cap i un cigarro a la boca. Amb la foto li interessava anunciar la passió que sentia Picasso pels toros i que veuríem in situ en part de les sales del museu en forma de quadres o ceràmiques diverses.

– Qui és aquest senyor?picasso_toros

– En Picasso – Tots alhora.

– Què porta al cap?

– Un barret.

– Sí, però, quin tipus de barret? qui fa servir aquests barrets?

Les respostes van ser de tot tipus però ningú l’encertava. Vaig mirar a la guia i li vaig dir: “bon senyal”. Va somriure. Finalment va haver de dir-ho ella i va explicar el que tenia intenció d’explicar.

Fa uns quants anys tots els nens haurien encertat de seguida que allò era un barret de torero i potser haurien sabut fins i tot que es diu montera. Potser pensareu que és una pena que els alumnes actuals no sàpiguen coses que, ens agradi o no, han format part de la tradició catalana i que actualment encara estan molt arrelades a moltes zones de l’estat però jo crec que és bon senyal que no ho sàpiguen i espero que la canalla de la propera generació li pregunti a la guia: “Què és això que té a la boca?”.

Frases que s'encomanen

dijous, 14/10/2010

Tots els mestres diem frases que ens caracteritzen i les inculquem als alumnes sense voler, són frases que sorgeixen dels nostres referents (cançons, llibres, televisió, etc..) o en el cas de les frases fetes més aviat relacionades amb la família.  A mi m’encanta dir frases fetes perquè amb el doble sentit que tenen fan pensar a la canalla i a més, dient-les sé que contribueixo en part a evitar que es perdin davant de les modes absurdes tipus “mola mazo” o “chachi piruli”. Fa cinc anys vaig fer una activitat de Clic relacionada amb les frases fetes que podeu trobar a la fantàstica, extensa i molt recomanada biblioteca d’activitats de recursos Clic, feu-hi una ullada si voleu.

Però a part de les frases fetes que dic tinc una frase que dic dia sí i dia també i em consta que no sóc l’únic que l’ha adoptada: “Tanquem la paradeta”. A l’aula d’informàtica significa “tanquem el programa amb la X, desem la feina, tanquem l’ordinador i col·loquem bé la cadira”. No sé si en Bachs s’imagina que encara avui aquella famosa frase té tanta vigència.