El pla de les mentides

dimarts , 25/01/2011

Si heu estat una mica el cas de les notícies haureu vist que a Andalusia el senyor Javier Arenas s’ha postulat com a defensor dels drets lingüístics dels andalusos d’una manera que faria envermellir qualsevol persona capaç d’agafar un llibre i llegir-ne el títol. Aquest personatge, que m’imagino repassant obsessivament a Youtube l’escena de Moisès obrint les aigües del mar Roig, va dir que seria bel·ligerant (sic) defensant els drets dels andalusos escampats pel món però en realitat estava dient que defensava el Decret de Nova Planta: un conjunt de lleis que més aviat contemplaven poc la immersió lingüística en els regnes conquerits.13042009.jpg

A Andalusia m’imagino que hi deu haver poca gent que no tingui algun o altre contacte amb andalusos o fills d’andalusos que actualment visquin a Catalunya. Una parella d’amics m’ho deien: – A l’estiu quan anem allà a veure la família ens diuen los catalanes.  Són una parella fills tots dos de segona generació d’andalusos que van venir a viure a Osona; a l’escola van aprendre català gràcies a la immersió lingüística i ara, perfectament bilingües, es parlen entre ells en castellà i parlen en català als seus fills; amb normalitat, sense cap tipus de coacció, sense bel·ligerància, amb l’estil que defineix aquesta terra, el mateix que va anunciar en Pau Casals a l’ONU fa quaranta anys quan va dir al món que durant el segle XI mentre tothom arreglava les coses a garrotades nosaltres vam fer un parlament, que ve de parlar.

La veritat és que fa mal que gent com l’Arenas sigui aplaudit pels seus conciutadans que de ben segur coneixen molts casos de catalans d’origen andalús que no han tingut mai cap problema lingüístic a Catalunya, més aviat al contrari. Tot plegat són ganes de crear conflicte sabent perfectament que el conflicte -el seu pla- els afavoreix perquè la seva llengua és més forta i té un suport de mitjans, judicial i social molt més gran que el català, que només ens té a nosaltres.

Excel·lència i prestigi

dimecres, 19/01/2011

Sempre que es parla d’excel·lència educativa apareix Finlàndia; diria que aquest país nòrdic, des del punt de vista català, és conegut per tres coses: els Nokia, les saunes i l’excel·lència educativa.  Molts savis han intentat comparar el nostre país amb Finlàndia i han conclòs que allà dalt els mestres gaudeixen d’un prestigi social que ja no es dóna a Catalunya i aquesta podria ser una de les causes del seu èxit.09052009(003).jpg Fa poc llegia, ara no sé on, un apunt on es deia que els millors estudiants catalans, o almenys els que toquen l’excel·lència educativa pel que fa a notes, no volen fer de mestres una vegada acaben el batxillerat per la pressió social que fa que encarin els estudis a altres carreres de més prestigi. Aquest fenomen no és pas nou: quan jo feia COU l’any 93 recordo haver vist professors que aconsellaven a companys meus amb bones notes que escollissin carreres “més importants” que no pas la carrera de magisteri on la nota de tall era molt baixa. S’entenia com un malbaratament de talent que un estudiant d’aquests fes una carrera que podia fer “qualsevol”. Jo el que penso és que hi ha coses més greus que un teòric malbaratament de talent i una és fer una carrera que no vols fer per -teòricament- aconseguir una feina que potser no t’agradarà i a sobre tenir la sensació que series més feliç fent-ne una altra.

El problema que tenim els mestres és que per culpa d’una minoria  (que indubtablement existeix en el col·lectiu) ens guanyem una mala fama que la majoria ens encarreguem d’intentar capgirar, amb major o menor grau d’èxit, per guanyar-nos la confiança de les famílies: pal de paller perquè el fet educatiu sigui reeixit.

Podrem recuperar mai el prestigi? crec que la clau és acostar-nos a les famílies i treballar plegats perquè està clar que juguem en el mateix equip, si tothom té clar que s’ha de treballar des de baix, amb persistència i sense abaixar la guàrdia la balança caurà del nostre costat sempre que les institucions i els polítics no es dediquin a aixafar-nos la guitarra.

Tot és molt confús, ja ho pots ben dir.

dijous, 13/01/2011

Llegeixo que el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) renya a Catalunya Ràdio per una estúpida broma que van fer al cap d’Estat en el programa “Tot és molt confús” d’en Pere Mas. Es veu que a la Casa Real es van enfadar i és clar, com a bons súbdits hem de rendir vassallatge i ens hem de disculpar. Escoltant la broma realment crec que en Mas i companyia s’haurien de disculpar en primer lloc per la poca gràcia de la broma i després per traduir el nom del programa al castellà, per la seva part el CAC s’hauria de preocupar de coses més importants que una brometa mal plantejada en un programa.

Recordem que el CAC és un organisme que vetlla -entre d’altres coses- per evitar que la nostra mainada sigui víctima de tele-deixalla almenys de 6 del matí a les 10 de la nit, i per tant els podríem 28032009(002).jpgdemanar que facin alguna cosa contra certs programes (sobretot de tarda) on es veuen conductes molt preocupants d’alguns personatges molt peculiars, per dir-ho suau. Ja ho sé, no tenen competències en programes que no es facin a Catalunya, m’ho van deixar clar fa quatre anys en resposta a un e-mail on em queixava de la tele-porqueria en horari de tarda, però tot i l’evidència de no tenir un control del que poden veure els infants catalans crec que caldria moure peça amb altres organismes, en aquest cas estatals, per eradicar aquests programes en horari protegit. Fixem-nos què deia una guia que editava el CAC i el Departament d’Educació fa uns anys en el punt 10:

– Recordem que els infants tendeixen a imitar la manera de fer dels adults també pel que fa a la televisió.

Encoratjo doncs al CAC a intentar evitar les imitacions a certs adults que surten a la tele i si tenen competència -almenys per preguntar- els demanaria que en nom meu preguntessin a les autoritats competents:

– Quina part d’horari protegit té el Canal Gran Hermano 24 HORAS?

Els drets reservats

dilluns, 10/01/2011

Fa poc sortia a la llum que la GEMA (una espècie d’SGAE d’Alemanya) obliga a les escoles bressol alemanyes a pagar un cànon per còpies de partitures i cançons. Es veu que fa poc s’han endurit les lleis de copyright i ara toca el rebre també a les escoles.  Com que les melodies antigues ja no tenen drets d’autor em pregunto si aquest fet provocarà que no hi hagi una renovació de cançons a les escoles. M’explico: si cantar una cançó tradicional no suposa cap cost i cantar-ne una d’un cantautor infantil contemporani sí, em sembla que la tria és ràpida; aquí només es cantaran cançons tradicionals, que estan ben bé i no es poden perdre, però res de novetats per molt educatives que puguin ser. 27042010227.jpgTot plegat un benefici nul per la societat d’autors i editors i una incoherència clara ja que sempre diuen que estan a favor de l’art i dels artistes.

Hi hauria d’haver un tipus de llicència específica que permetés utilitzar la música, el programari i qualsevol tipus de contingut amb finalitats educatives en centres educatius, no pot ser que les societats d’autors i editors entrin a les escoles quan precisament les escoles no busquen cap benefici econòmic amb el que fan.

Què voleu que us digui, cada dia sóc més de les llicències Creative Commons en l’àmbit educatiu.

Un 2011 que comença amb incertesa

dimarts , 4/01/2011

Que la nova Consellera d’Educació (o Ensenyament) tingui en el seu currículum el fet d’haver estat mestra és com a mínim una bona notícia pel retorn al sentit comú; una altra cosa és que la novament Honorable sra. Rigau vulgui anar massa de pressa en algunes decisions. El fet de defensar la immersió de la manera que ho va fer a la ràdio just abans de ser nomenada obria una via  d’esperança amb expectatives molt altes però el fet de crear confusió amb la setmana blanca és una patacada.  A les escoles hem programat el curs pensant en l’anomenada setmana blanca i el que no és lògic és que ara, faltant menys de dos mesos, surti la Consellera i digui que la setmana blanca no serà efectiva en alguns centres. Estic d’acord que s’estudiïn els casos particulars de cada centre però ara mateix el que veig és que s’ha creat confusió i precisament d’això no en volem més. Començarem el segon trimestre amb la incertesa de si fem o no la setmana blanca i amb l’amenaça -molt més greu i que ve de l’oest- de la destrucció de la immersió lingüística i amb ella la cohesió social del país. Quasi res, bon any 2011.

Opcions sexuals

dijous, 30/12/2010

En el darrer episodi de la sèrie Infidels de TV3 es va donar una situació interessant relacionada amb l’escola: una de les protagonistes, l’Arlet  (interpretada per l’Aina Clotet), és mestra i a la seva vida privada és lesbiana. Parlant de manera informal amb un grup de nens (minut 17:15) comenta -amb tota normalitat- que potser en un futur algun dels nens tindrà parella del mateix sexe, després els diu: “jo només vull que sapigueu que estigueu amb qui estigueu estarà bé”. A les acaballes de l’episodi (minut 40:26) un dels pares dels nens de la conversa anterior li fa saber a l’Arlet la seva disconformitat amb la xerrada que ha tingut amb els alumnes i l’acusa de “fer bandera” de la seva opció sexual.


He mirat diverses vegades les escenes i m’ha agradat el tractament que n’han fet els guionistes perquè aconsegueixen que se’n parli, crear una mica de debat, o almenys han aconseguit que jo ho comenti aquí al blog i potser altra gent també. La postura de l’Arlet per mi és correcta pel fet de parlar amb total confiança i normalitat amb un grup de nens que diria que deuen fer cicle superior. No crec que faci bandera de la seva condició ni que inciti als menors a res, del que no estic d’acord és amb els exemples que posa per refermar la seva tesi: “Mireu els pares de l’Andreu, estan súper enamorats; o la tieta de l’Alba”. No crec que sigui correcte posar exemples sobre la vida privada d’altra gent, en tot cas es podria haver posat ella mateixa d’exemple abans que els nens li ho diguessin. La postura del pare és la d’una persona preocupada pel seu fill que voldria controlar tot el que l’envolta però que s’adona que és impossible, crec que denota desconfiança amb la mestra i precisament aquesta li ve per l’opció sexual d’aquesta; pateix per la influència que pugui tenir l’Arlet cap al seu fill i diria que es mostra gelós que aquesta influència pugui ser més gran que la que ell pugui exercir.

Què en penseu? els comentaris estan oberts!

La Nova Planta transgènica

dimecres, 22/12/2010

Ara des de Madrid ens diuen que la nostra preuada immersió lingüística que és pal de paller per la supervivència i normalització de la nostra llengua s’ha de modificar. Diuen que la llengua més parlada a Catalunya, la que més s’utilitza a l’hora del pati, als parcs, al cinema, a les revistes, a les televisions, a les ràdios, a Internet, als diaris i la que tots els catalans coneixem està en inferioritat a l’escola i ha de ser també llengua vehicular. No ens donaran raons pedagògiques ja que saben que, tot i la immersió lingüística, els resultats en llengua castellana dels alumnes catalans no difereixen gaire dels resultats d’alumnes de comunitats monolingües; també saben que, tot i la immersió lingüística, molts alumnes catalans acaben sense dominar la llengua catalana quan acaben l’escolarització obligatòria ja que l’únic contacte que tenen amb la llengua originària de Catalunya és a l’escola, però és clar, 19102010660.jpgaixò se’ls en fot, no els preocupa que l’escola catalana pugui generar alumnes monolingües únicament en castellà perquè el castellà: una de les llengües més parlades del món i una de les que tenen major projecció és la seva, la bona, la més gran, la que van imposar a tots els territoris que van conquerir quan al seu imperi no es ponia mai el sol.

Des de Madrid, aquesta gent que ens vol mal i que per sort no són tots, no poden entendre que els catalans ens sentim còmodes parlant -almenys- dues llengües i les usem sense problemes en qualsevol àmbit de la nostra vida pública o privada. Tampoc entenen que el fet que un castellanoparlant aprengui català no suposa que hagi de perdre la seva llengua materna i molt menys la seva identitat. Sóc dels ingenus que em pensava que el fet de tenir un President d’origen andalús era la demostració que tota la merda que tiraven sobre Catalunya era només això: merda, mentides malintencionades i debats estèrils que només els ignorants o els propis generadors de merda podien creure’s; però no, han seguit amb la perseverança dels assetjadors des fora de les muralles però amb l’avantatge que a Catalunya no hi ha muralles perquè les van destrossar ells mateixos fa molts anys. Via lliure amb les seves lleis i la incompetència d’un Parlament amb poders a mitges: fins aquí i prou perquè no s’emprenyi l’amo.

Em pregunto què els hem fet perquè ens tractin així. Hem demostrat ser terra d’acollida i sempre hem tractat bé a la gent que ha volgut venir a viure aquí a gaudir de la nostra terra i cultura i a construir -treballant- una societat més justa on no hi ha conflictes relacionats amb la llengua. Els problemes lingüístics se’ls inventen perquè saben que en cas de conflicte sempre tindran les lleis del seu costat i sabeu per què? perquè les seves lleis es basen en arguments com el derecho de conquista:

[…] No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sino los más robustos y seguros borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres […]

Consejo de Castilla, 1715

Hem d’exigir al Parlament de Catalunya una resposta que estigui a l’alçada del moment històric que ens ha tocat viure perquè en hi juguem massa.

El Homeschooling fora de la llei

diumenge, 19/12/2010

El Tribunal Constitucional prohibeix el homeschooling, un concepte que significa escolarització a casa. Pel que llegeixo en blogs que se’n fan ressò com l’imprescindible XarxaTIC l’escolarització a casa  actualment és molt residual a l’Estat Espanyol però és legal a llocs com els Estats Units i alguns estats de la Unió Europea. Aquesta sentència del Tribunal Constitucional talla d’arrel una esmena de la Generalitat catalana que l’any passat va intentar regular aquest sistema.

Ens trobem davant d’un altre cas de competències entre el govern estatal i el govern de la Generalitat però també davant d’un cas de competències entre el que correspon al govern i el que correspon als ciutadans. DSC_0026.JPGTenim la sort de viure en un país on l’escolarització és obligatòria i gratuïta i, com comentava amb la paraula autoritat, l’obligació també té connotacions negatives que no agraden a tothom. Us imagineu però per un moment que l’escolarització no fos obligatòria? els casos de treball infantil serien molt més elevats i la manca de socialització de molts infants els seria perjudicial per posar només dos exemples a grans trets.

Desconec les propostes del defensors del homeschooling i llegint la sentència del TC veig que no hi ha lloc per cap excepció per la qual cosa em sap greu que l’esmena de la Generalitat, que parla de casos excepcionals i de màxim control, no pugui prosperar. En tot cas també caldria veure quins serien els requisits que es demanarien als pares per tenir la capacitació legal d'”escolaritzar” els seus fills a casa: demostrar capacitació acadèmica i/o pedagògica potser? no entraríem després en el debat sobre si una persona sense estudis acadèmics pot ser apta per ser formadora -o no- dels seus propis fills?

Talent de trasllat en concurs

dijous, 16/12/2010

Aquests dies hi ha concurs de trasllats a l’escola pública i això vol dir que el curs vinent hi haurà força canvis de plantilles. Els motius per canviar d’aires poden ser molt diversos: buscar la proximitat del lloc de treball, incompatibilitat amb algun projecte d’escola, mala maror, buscar nous reptes en una escola de tipologia diferent, buscar treballar amb coneguts amb qui saps que pots fer bon equip, etc… La qüestió és que es mourà molt talent i hi haurà escoles que en guanyaran i n’hi haurà d’altres que en perdran; i també hi haurà molts projectes que es quedaran a mitges perquè precisament marxarà la persona que l’impulsava més perquè tenia més aptituds, formació o experiència per portar-lo a terme.

Es veu que el nou decret de direccions dóna molt més poder a l’equip directiu, un poder que alguns sindicats han titllat de poc democràtic i per això l’han impugnat. Jo ara no valoraré aquest decret, simplement vull pensar que hi haurà prou seny en els equips directius per donar als mestres la possibilitat d’escollir les tasques que millor s’adaptin al seu potencial perquè aquest pugui ser aprofitat per tots; serà la manera de treballar de gust per ser capaços de transmetre millor coneixements a l’alumnat i de cercar una estabilitat en una escola que permeti implicar-se en projectes a més llarg termini.

No la caguem amb les tradicions

dissabte, 11/12/2010

El primer dia després de l’anomenat Pont de la Puríssima es converteix en un reguitzell d’històries al voltant del tió a mesura que vaig passant per les diferents classes. Els menuts se’m tiren a sobre explicant-me que el tió té una manta de quadres per no passar fred o que s’ha menjat les mandarines que li van posar la nit anterior davant dels morros. Un nano fan de la Dora Exploradora em diu que no entén pas com pot ser que el tió mengi si és un tronc amb una boca pintada. Em diuen que al Mercat Medieval de Vic venien bastons de picar el tió i penso que qui va dir que de les pedres en fem pans tenia tota la raó. Les tradicions evolucionen i em temo que sempre ho fan en la direcció més comercial.

Els darrers anys milers d’infants d’arreu del món han nodrit l’escola catalana i les seves famílies han comprovat que aquesta terra d’acollida que es diu Catalunya té, com totes les cultures, unes tradicions ancestrals d’orígens diversos. A l’escola els alumnes immigrants han après que el tió i el caganer deuen ser les tradicions més curioses del nostre país i és precisament l’escola qui no pot permetre que ens quedem amb l’escatologia més evident, hem de donar a conèixer d’on surten les tradicions perquè aquestes tinguin una bona base per mantenir-se en forma i evitar que s’adulterin -ja sabem cap a on- amb el temps.

Mirant enrere segur que trobarem que la procedència del caganer i la seva simbologia de fertilitat del camp; o del tió d’unió familiar al costat del foc, no és tan allunyada a la de les diferents tradicions de cultures i religions de la gent que ens han vingut a visitar per quedar-se, o no.

Us deixo amb un vídeo que va circular força l’any passat on veiem la visió divertida que té un programa humorístic de la BBC sobre el caganer i el tió.