Regals a mestres

dilluns, 13/06/2016

Ara que s’acosta final de curs és possible que algú, via grup de WhatsApp de pares,  plantegi fer un regal conjunt a la mestra tutora* dels fills. I ja tenim el debat servit: cal regalar a la mestra alguna cosa per haver fet bé la seva feina? Hi haurà qui dirà que hom no hauria de rebre regals per fer la seva feina, un regidor d’urbanisme no rep regals per fer la seva feina, ai, mal exemple… vull dir, no se’ns passaria pel cap regalar res a la persona que s’encarrega que els carros del súper estiguin ben posats quan en necessitem un, oi? També és cert que la tutora potser passa més temps que nosaltres amb el nostre fill i que és diferent una feina amb persones que una feina que tingui com a objectiu -per exemple- fabricar algun producte. Cadascú pensarà el que voldrà. Hi haurà gent, la majoria diria jo, que veu l’estima que la criatura sent per la mestra i vol fer un detall perquè creu que s’ho mereix, així de senzill. Què en penseu vosaltres? Comentaris oberts.Spa

– I tu què, Jordi? Mulla’t!

Jo sóc del parer que no s’hauria de regalar res a la tutora però en el cas de fer-ho hauria de ser alguna cosa conjunta i quan s’acaba la relació de la tutora amb els alumnes, és a dir, després de dos cursos seguits d’haver-los tutoritzat. Un dels problemes dels grups de WhatsApp és que hi ha força pressió quan surt una d’aquestes propostes. No ets capaç de dir que no per no semblar que no te l’aprecies prou o per no quedar com un agarrat que no es vol gastar un duro. Obrir debats en grups de WhatsApp de pares tampoc seria una cosa que vingui massa de gust i per tant la tònica és que quan algú proposa alguna cosa així s’acabi fent acordant una petita quantitat cadascú i buscant a algú que es vulgui fer càrrec d’anar a comprar el regal. Després cal buscar un dia on la majoria pugui ser-hi per fer-li l’entrega amb les obligatòries fotos que seran penjades a les xarxes socials. Ja veieu que en tinc una mica d’experiència tot i no estar d’acord amb la idoneïtat de fer un regal.

Jo sóc més partidari de demostrar l’estima amb confiança, els tutors necessitem saber que tenim els pares al costat perquè sovint ens trobem en situacions molt complexes que es poden resoldre millor sabent qui juga al teu equip.

Repeteixo, hi ha els comentaris oberts, què hi dieu?

 

* No és que sigui de la CUP, he escrit tutora en femení per un simple tema de números, hi ha moltes més tutores que tutors.

Foto: Flickr CC Hotel Punta Diamante

Donar la vida per Espanya

dijous, 2/06/2016

El ministre de defensa en funcions, el senyor Pedro Morenés, ha perdut el senderi intentant justificar que en el Día de las Fuerzas Armadas un grup de militars deixés empunyar armes a menors d’edat per fer-se fotos en posició de franctirador. Com a pare i com a mestre em sembla escandalós que algú permeti que els seus fills agafin armes -fabricades per matar persones- i crec que avui en dia no hi ha justificació possible; tots sabem què passa de tant en tant als Estats Units amb aquests nens que van començar fent-se fotos tenyides de verd caqui .

En declaracions als mitjans el ministre diu que lleva biberócal inculcar els valors militars com la fraternitat i la llibertat però potser no sap que hi ha mil maneres de fer-ho a quilòmetres de qualsevol arma de foc i que a l’escola és un lloc on es treballen aquestes coses. Fa feredat que parli de llibertat en una disciplina, la militar, on no tens dret a opinar ja que has de complir les ordres que et mana el teu superior.

També diu, i aquí és quan treu la vena més nacionalista radical, que “no hi ha millor vocació que donar la vida per la defensa d’Espanya“. Donar la vida #WTF. Què coi vol dir donar la vida? Morir per la defensa d’Espanya? Morir amb honor? La defensa de què? Del territori, de la gent, de la cultura, de la unitat d’Espanya potser? Em preocupa que algú així tingui un càrrec tan important en un exèrcit avalat per l’article 8 de la Constitució Espanyola.

De veritat, no entenc com a l’any 2016 i en un estat democràtic algú pot parlar en aquests termes a les criatures. Donar la vida? La canalla no ha de donar la vida per res: ni per Espanya, ni per Catalunya, ni pel seu poble, ni pel suposat honor de res. L’honor en termes bèl·lics és un concepte totalment antagònic amb la lògica i el sentit comú. La canalla ha de jugar, estudiar i viure recopilant valors de convivència i pau perquè quan siguin adults siguin prou espavilats per construir-se una opinió de les coses i de pas allunyar-se dels radicalismes de gent com el senyor Morenés.

Ultra-èxit educatiu

diumenge, 22/05/2016

El debat sobre l’èxit d’un sistema educatiu cada vegada agafa més volada i les discrepàncies sobre què hem d’entendre per èxit també estan en plena actualitat. Els informes PISA es veuen sovint com a indicatius a l’hora d’avaluar un sistema i justament aquí és on s’agafen molts dels suposats experts tertulians de pa sucat amb oli per tirar pedres sobre la nostra pròpia teulada. A l’escola m’he trobat amb pares preocupats en aquest sentit, em pregunten en quin rànquing es troba l’escola, volen un número, voldrien veure la seva escola en un rànquing d’escoles per veure si anem bé o no, si pot ser voldrien veure la seva escola per sobre de l’escola dels fills d’aquells amics del poble del costat o d’aquell centre que els va fer dubtar abans de la inscripció a P3. Companys, no és això. Els indicatius te’ls fas tu mateix ultradertaobrint els ulls, preguntant i parlant amb els teus fills, per mi aquests són els que compten.
Com s’hauria d’avaluar el sistema per dir si té èxit o no? Amb un grau de felicitat òptim dels habitants potser? I com s’avalua això? La felicitat ve deu tenir a veure amb els valors de cadascú. Hi haurà qui serà plenament feliç tenint el cotxe dels seus somnis, hi haurà qui ho serà tenint bona salut o hi haurà qui voldrà una combinació de tot plegat. I l’èxit personal? Treballar del que t’agrada potser? No treballar i viure del sistema potser? Formar una família? Tenir una casa a la platja?

I com a país? Un bon PIB? Unes bones infraestructures? Un estat del benestar que funcioni? Un aire que es pugui respirar? Poc deute extern? Un índex de suïcidis baix? Una cultura no oprimida?

Es veu que a Finlàndia la ultradreta va obtenir un 19,1% dels vots en les darreres eleccions. Si això hagués passat aquí crec que l’escola, per variar, n’hauria rebut les patacades.

 

Per no repetir les errades

dijous, 12/05/2016

Explicar història a la mainada no és una tasca fàcil, cal posar-hi els cinc sentits per contextualitzar els fets en una època concreta i entendre que actituds que abans eren considerades normals ara serien salvatjades que omplirien pàgines de diaris i denúncies a change.org. Els explico la història de “la quinta forca” i alguns em diuen que sóc massa desagradable, d’altres però, em demanen coses de la guillotina o dels camps d’extermini nazi. Alguns frivolitzen amb coses que no fan gens de gràcia, suposo que jugar a segons quins jocs o veure segons quines pel·lícules hi té alguna cosa a veure.


 

En una sortida en un castell medieval de la Catalunya interior la monitora – que és una mica més gran que jo- em deia que la canalla d’avui en dia no són capaços d’entendre què significa haver de treballar de sol a sol o passar gana com era comú a les classes més baixes de la piràmide social de l’edat mitjana. Em deia que avui estan massa ben acostumats, que han crescut tenint de tot i que arriba un moment que són incapaços de valorar coses com un plat a taula o un radiador que escalfa. M’agrada molt la història i li faig preguntes que contesta encantada, no està acostumada que els mestres li facin preguntes o que li donin gaire conversa. Se’m sincera i em diu que es troba amb molta desgana en alguns grups que visiten el castell i que costa motivar als alumnes perquè l’escoltin o intervinguin fent aportacions interessants. Ha de ser molt frustrant, una vegada més m’adono de la sort que tinc fent la feina que m’agrada.


argelers

A classe hem estat parlant dels refugiats sirians i els he comparat amb els milers de republicans que van creuar la frontera fugint de la repressió franquista aquell hivern de principis del 39. Sortir del foc per caure a les brases els dic. Argelers: filats o mar, la mateixa mar que voreja Lesbos. Un alumne em diu que un besavi va trepitjar aquell infern i se m’il·lumina la mirada, “explica, explica, què en saps? Digues, el vas arribar a conèixer?”.


 

– Escolteu-me, avui us vull fer una pregunta difícil de respondre. Fa temps que estem parlant de la història, de fet vam començar parlant de la prehistòria i ara estem a l’edat contemporània. Creieu que fem massa història a classe?

Me’ls miro i fan la cara de “segur que és una pregunta trampa”, saben que m’encanta fer-los preguntes trampa per reflexionar. Es miren entre ells. Fan sí amb el cap. Ataco de nou:

– Per què?

Uns quants aixequen la mà i m’encanta que un digui que sabent història no tornarem a repetir les errades del passat.

Ens espien

dilluns, 2/05/2016

Un dia un alumne em va preguntar per què coi servien les cookies aquestes que hem d’acceptar per navegar per la xarxa des de fa un temps i la meva resposta va ser: “Per espiar-nos”.

T’ha passat mai que estàs navegant amb l’ordinador i busques preus -per exemple- d’una cafetera? Cerques a diferents pàgines els models que més t’agraden i quan en trobes una busques la manera de trobar-la més bé de preu, oi? Després deixes de navegar perquè encara no t’has decidit i penses que potser ho tornaràs a mirar l’endemà o un altre dia que cookieset vagi més bé; la cafetera vella encara rutlla tot i que de vegades goteja una mica i fa un soroll que abans no feia. L’endemà al matí quan et lleves ja estàs mirant la pantalla del mòbil abans de fer un pipí i t’adones que el bàner de sota de la teva app preferida et mostra la cafetera que justament ahir t’havies mirat. Sí, allà, fantàstica, amb el teu color preferit i un preu imbatible amb lletres lluminoses. Ostres, crec que això és un senyal diví! M’he de comprar aquesta cafetera, m’és igual si la vella encara fa la feina, la vull, la necessito, si hi clico ara aquest mateix dimecres la tindré a casa i dijous de bon matí em farà aquell cafè de càpsules que anuncien per la tele.

Explicar aquestes coses als alumnes forma part de la millora de la competència digital, la competència social i ciutadana i la competència autonomia i iniciativa personal. O no ho veieu així?

S’estima que el 70% de les galetes virtuals tenen un ús publicitari.

El que no diuen els llibres de text

dijous, 14/04/2016

Fixeu-vos en el que no explica aquest -actual- llibre de text sobre la successió del general Franco: “es va establir una monarquia, amb el rei Joan Carles I com a cap d’Estat”. 14AEl que no diu és qui va decidir que aquell jove, que havia estat educat a la “cort” del franquisme i tractat com el fill que mai va tenir el dictador, va ser nomenat successor pel mateix Francisco Franco. Tampoc diu que el futur rei va jurar lleialtat als principis del Movimiento i a l’alçament feixista del juliol del 36 que va provocar la guerra civil.

Ja que els llibres de text porucs no s’hi atreveixen us deixo un parell de vídeos que podeu posar als vostres alumnes i que expliquen una mica millor aquesta història.



Referent a l’explicació del llibre de text sempre podem afegir:

“es va aprovar la Constitució, l’any 1978, que certifica que Espanya va seguir les directrius imposades pels feixistes tot i que el sistema de govern anterior al règim era una república votada a les urnes”.

Fa molts anys en aquest país hi havia places que es deien “14 d’abril” i avui sembla que ningú se’n recordi. No és polititzar, amics; és explicar la història.

Més informació.

Jo també vaig fer EGB (II)

dimecres, 6/04/2016

canariRetornant al passat avui us vull parlar d’una mestra de català d’aquelles que ja no en queden. Tenia una passió sincera per la llengua i així ens ho transmetia a cada sessió, el fet d’haver viscut la prohibició i la repressió del català en primera persona és una cosa que ha de marcar i suposo que el fet d’impartir llengua catalana havia de ser per ella alguna cosa semblant a una missió encarada a la supervivència d’una cultura i un sentiment. No cal dir que el seu vocabulari era ric i que no se li escapava ni un “bueno” o un “vale” i que era capaç de llegir els cinc-cents treballs presentats als Jocs Florals cada any a l’escola.

D’ella me’n recordo sempre que algun alumne meu diu “tinc que” fer això, o allò. L’altre dia, nostàlgic com sóc,  els en vaig parlar als meus alumnes i els vaig explicar un joc de paraules que ella sempre explicava en referència a l’incorrecte “tenir que”; deia així:

– Mestra, vull anar al lavabo.

– Ara no pot ser, espera’t una mica.

– És que se m’escapa, tinc que anar-hi.

– Què dius que tens un canari?

 

Foto: FlickrCC by jacilluch

Jo també vaig fer EGB (I)

dijous, 31/03/2016

Quan feia EGB, durant els vuitanta en una escola de monges, vaig tenir mestres que em van marcar positivament i avui quan faig aquesta professió els recordo i aplico algunes de les coses que em van ensenyar de la mateixa manera que ho van fer. Com que sóc del 75, i aquells anys va haver-hi un boom demogràfic important, les classes eren de trenta-llargs i la metodologia predominant era el comandament directe si bé era una escola prou innovadora que començava a aplicar altres mètodes. Cada vegada quedaven menys monges que es fessin càrrec de les aules i aquest fet era totalment positiu ja que els mestres que les substituïen aportaven coses que elles no podien aportar per manca de preparació.

Recordo la mestra de socials, en aquell temps es deia socials i no coneixement del medi social; era una dona amb molt de caràcter i la seva manera de fer avui en dia seria titllada de massa agressiva i segur que hauria tingut problemes amb pares, amb els pares d’ara. Però en sabia un munt, molt; era un pou de ciència i les seves classes -magistrals, és clar- eren apassionants i silencioses tot i la multitud. arrelsEra una dona que havia viatjat per tot el món en una època on això de viatjar no es feia gaire. Qualsevol riu, mar, oceà, poble, ciutat, guerra, revolució o personatge històric era amanit amb alguna anècdota vivenciada en primera persona en algun lloc del planeta. Ho sabia tot i evidentment se n’anava per les branques molt sovint, podia començar parlant de Napoleó i acabar parlant de la bonica catedral de Girona passant pels arbres de la Devesa que es veu que havien plantat els seus soldats quan van ocupar el principat. Ens explicava que a l’Índia les vaques eren sagrades i que ho havia comprovat personalment i un munt de coses més de països que no sabíem ni on paraven. Fantàstic.

Per què us explico tot això? Perquè avui en dia la metodologia de classe magistral és vista per molts “innovadors” com a poc pedagògica i jo penso que si l’educador és capaç de transmetre coneixements que siguin recordats haurà fet bé la seva tasca.

També s’ha de dir que per fer classes magistrals se n’ha de saber un munt i fer la feina amb molta passió. Malauradament no sempre es troba la simbiosi d’aquestes dues premisses.

 

 

La nostra vella escola: Si ens llevem ben d’hora

dimarts , 29/03/2016

dhoraUs en recordeu de les famoses paraules de Pep Guardiola: “Si ens llevem ben d’hora som imparables”? Doncs tenen un precedent l’any 1915 recollit al llibre “Regles morals i de bona criança”.

Com podeu comprovar en la pàgina de la fotografia el consell és llevar-se d’hora, quan surt el sol per ser exactes, per fer “una prova de mirament envers sa mare estimada” i per aprofitar “los ayres” purs de matinada que “donen vigor y tonifican” (sic).

Amb el recent canvi d’hora, altrament dit “el jet lag dels pobres”, no sé a vosaltres però a mi em costa llevar-me igual o més que abans.

Viralitzar problemes d’alumnes

divendres, 18/03/2016

M’arriba per Facebook una missiva d’una mare que es queixa del maltractament que està patint la seva filla per part de la tutora, la mestra d’anglès i dels companys de la nena. Ho acompanya de detalls de converses i d’explicacions que li ha fet la filla i esmenta el nom de l’escola, el del curs i el de la tutora “maltractadora”. Diu que direcció i inspecció no els fan ni cas i que la nena va molt angoixada a l’escola, realment expressa una situació greu. Al final de l’escrit demana difusió, és a dir, que ho compartim a les xarxes socials. Al fil de Facebook on es troba aquesta carta hi a desenes de missatges de suport acompanyats de consells i d’insults diversos. La mare ha aconseguit que el missatge es fes viral i ja corre pels grups de Whatsapp d’AMPA i de classes d’arreu. Possiblement aviat rebrà alguna trucada d’alguna televisió morbosa cercant detalls escabrosos i el nom de l’escola i de la tutora entraran a la llista negra de les xarxes socials. I jo em pregunto, el fet de viralitzar aquesta problemàtica solucionarà el problema? Hem sentit la versió de la presumpta maltractadora o de l’escola? Coneixem els antecedents de tot plegat? viralNo estic dient que el que diu la carta no sigui cert, la veritat és que no en tinc ni idea, però en qualsevol judici de valor està bé escoltar ambdues parts abans d’opinar. Cal anar molt en compte amb les xarxes socials, compartir és només un clic o un copet de dit índex i una vegada engegada la roda aquesta es fa gran i més gran, exponencial, i tothom sap que Internet té memòria d’elefant.

Fa uns quants anys vaig treballar en una escola on, abans que jo arribés, hi havia treballat un mestre jove que feia educació física que havia acabat la carrera feia poc, era de les seves primeres feines. Em van explicar que una nena de 10 anys va dir a casa que durant una classe aquell mestre li havia abaixat els pantalons. El noi ho va negar i la família de la nena, que tenia confiança cega en ella, va moure cel i terra per arribar fins al final i fer-li pagar el que havia fet a la seva filla. Quan la nena va veure que les coses anaven a més va confessar que s’ho havia inventat tot perquè el mestre li queia malament. Per sort aleshores no hi havia xarxes socials i allò no va sortir de l’àmbit de l’escola però ara imaginem-nos què hauria passat si la família hagués fet viral un missatge amb el nom de l’escola i del mestre.

En algun moment o altre tots hem sigut víctimes d’algun hoax, qui diu que no podem caure en un *?

*Necessitem un nom en anglès que s’ajusti a aquesta nova realitat.