Polèmica internàutica amb mentalitat del segle XX

dimecres, 27/07/2016

Ara fa uns dies que corre una polèmica sobre una sèrie de llibres que comencen amb un “75 consejos que.. ” i que estan adreçats a un públic entre pre-adolescent i adolescent, principalment del sexe femení. Ja sé se se n’ha parlat molt i d’altres blogs n’han fet bones dissertacions però tenia ganes de dir quatre coses.

D’entrada podeu llegir algunes de les coses que explica el llibre en un tuit de @YaraCobaain que s’ha fet viral amb més de 14.000 RTs:

 

He estat mirant una mica el perfil de l’autora del llibre i de l’editorial i s’han vist sorpresos per la repercussió que està tenint tot plegat. Es veu que les polèmiques ajuden a vendre productes però en aquest cas ho dubto, fins i tot els han muntat campanyes a change.org per retirar el llibre del mercat.

Desconec el número total de vendes que té aquesta al·legoria al PECD (Projecte Educatiu de Canal Disney) però us asseguro que el perill pels nostres adolescents no l’hem d’anar a buscar als llibres; el perill és el descontrol d’informació al que són sotmesos via Youtubers, discogràfiques que promulguen música estúpida, Tele5, publicitat agressiva amb target clar i sèries de Canal Disney i similars que donen un model social on han de créixer abans d’hora en l’abundància del primer món. Percentualment els llibres ocupen un % ridícul si ho comparem amb l’oci adolescent de fa tan sols dues dècades; avui hi ha coses molt més llamineres, ràpides, atractives, virals, divertides, “que ho peten”, compartibles i espectaculars al palmell de la mà en un mòbil de 5 polsades. I aquest mòbil els acompanya des que es lleven fins que se’n van a dormir.

Ens trobem amb nens i nenes sense infància perquè aquesta societat els dirigeix cap a on interessa que no és altre lloc que el consum. Tenim famílies desbordades que no saben què fer i em fa patir que l’escola no està preparada per ajudar a parar el cop o almenys a intentar fer-lo més suau.

 

La Laia no parla bé el català

dissabte, 23/07/2016

L’altre dia vaig anar a una botiga sueca on hi ha molts prestatges, llums i espelmes a comprar quatre coses de noms impronunciables. A l’hora de pagar la dependenta em va atendre en castellà i jo li vaig respondre en català, tot seguit ella va tornar-hi en castellà i jo vaig continuar en català. Va ser així tres vegades, la treballadora es va negar a atendre al client amb la llengua oficial amb la que el client s’hi va adreçar. Vaig mirar el nom escrit a la camisa i es deia Laia. Sí, Laia. Es diu Laia i deu tenir vint-i-pocs anys. Dedueixo que quan va presentar el currículum devia especificar que entén i parla perfectament el català i dedueixo també que la política de l’emprelliscaresa deu ser atendre amb la llengua del client. Estem parlant doncs d’un cas de desobediència? De tantsemenfotisme potser?

Ja em vaig muntar la pel·lícula, no em costa gaire. La Laia* deu viure a un barri amb predomini lingüístic castellanoparlant i devia anar a una d’aquestes escoles on gran part dels mestres es dirigeixen als alumnes en castellà, on la immersió es compleix a mitges i on aquest fet s’ha anat donant des de fa dècades. Tot el seu entorn familiar i d’amics deu ser castellanoparlant així com l’oci mitjançant televisió, videojocs o cinema. A l’institut encara devia ser pitjor pel català i la Laia devia acabar l’escolarització obligatòria tenint poca fluïdesa oral en català; tot i això devia aprovar sense problemes, només faltaria. Ara, ja adulta, se sent molt més còmode parlant en castellà; és normal sentir-se més còmode parlant la llengua materna o la més utilitzada en el teu entorn però aquesta noia ha acabat l’escolaritat i no s’ha convertit en una catalana bilingüe en les dues llengües oficials i aquí és on alguna cosa ha fallat. Si la Laia volgués treballar en un lloc on realment fos requisit tenir un bon domini del català, com d’altra banda hauria de ser normal en qualsevol feina d’atenció al client a Catalunya, no se’n sortiria i aquest fet és una desigualtat, una desigualtat permesa, una veritat incòmoda.

* Aquí la Laia ja pot ser qualsevol nom.

Els pares volen que acabis els llibres

dimecres, 6/07/2016

Arran d’aquest tuit d’un pare d’alumne de 1r d’ESO crec que cal fer unes quantes reflexions sobre els llibres escolars:

Desconec a quin institut va el fill o filla d’aquest tuitaire i també desconec si aquest preu que esmenta és un preu normal o està per sota o sobre de la mitjana, en tot cas estem parlant d’una quantitat molt alta que en altres Comunidades Autónomas del Reino no recau en les famílies. Ara no vull entrar en l’etern debat sobre la idoneïtat dels llibres de text, em vull centrar en la pressió dels mestres i professors per acabar els llibres.

Fa força anys vaig entrar a treballar a una escola on la directora es va mostrar clarament contrària als llibres de text; em va dir: “No serveixen per a res”. Jo vaig agafar el meu grup i vaig anar fent activitats de les diferents assignatures guiant-me amb alguns aspectes dels llibres i d’altres de propis. Al final del curs diversos llibres i quaderns havien quedat amb moltes pàgines buides, eren activitats que jo havia considerat que no eren necessàries ja que en tenia d’altres d’alternatives o que simplement no havíem pogut fer per manca de temps. Aleshores la directora em va dir que molts pares s’havien queixat perquè els llibres no estaven acabats. Perfecte.

Estic segur que si els llibres no fossin tan cars -o fossin gratuïts- aquells pares no s’haguessin queixat i amb això vull dir que hi ha una pressió cap al professorat per acabar aquests llibres. També hi ha una visió d’escola tradicional al voltant del llibre de text que entén l’escola com un lloc on només es fa el que diuen els llibres, es van seguint fil per randa totes les activitats i s’arriba a final de curs amb tot acabat. Com sempre la solució passa pel bon diàleg i la bona relació entre la família i l’escola, si a principi de curs se’ls explica que els llibres són només guies de les quals en traurem continguts que ens interessa treballar potser no caldrà entrar en malentesos i pressions.

Regals a mestres

dilluns, 13/06/2016

Ara que s’acosta final de curs és possible que algú, via grup de WhatsApp de pares,  plantegi fer un regal conjunt a la mestra tutora* dels fills. I ja tenim el debat servit: cal regalar a la mestra alguna cosa per haver fet bé la seva feina? Hi haurà qui dirà que hom no hauria de rebre regals per fer la seva feina, un regidor d’urbanisme no rep regals per fer la seva feina, ai, mal exemple… vull dir, no se’ns passaria pel cap regalar res a la persona que s’encarrega que els carros del súper estiguin ben posats quan en necessitem un, oi? També és cert que la tutora potser passa més temps que nosaltres amb el nostre fill i que és diferent una feina amb persones que una feina que tingui com a objectiu -per exemple- fabricar algun producte. Cadascú pensarà el que voldrà. Hi haurà gent, la majoria diria jo, que veu l’estima que la criatura sent per la mestra i vol fer un detall perquè creu que s’ho mereix, així de senzill. Què en penseu vosaltres? Comentaris oberts.Spa

– I tu què, Jordi? Mulla’t!

Jo sóc del parer que no s’hauria de regalar res a la tutora però en el cas de fer-ho hauria de ser alguna cosa conjunta i quan s’acaba la relació de la tutora amb els alumnes, és a dir, després de dos cursos seguits d’haver-los tutoritzat. Un dels problemes dels grups de WhatsApp és que hi ha força pressió quan surt una d’aquestes propostes. No ets capaç de dir que no per no semblar que no te l’aprecies prou o per no quedar com un agarrat que no es vol gastar un duro. Obrir debats en grups de WhatsApp de pares tampoc seria una cosa que vingui massa de gust i per tant la tònica és que quan algú proposa alguna cosa així s’acabi fent acordant una petita quantitat cadascú i buscant a algú que es vulgui fer càrrec d’anar a comprar el regal. Després cal buscar un dia on la majoria pugui ser-hi per fer-li l’entrega amb les obligatòries fotos que seran penjades a les xarxes socials. Ja veieu que en tinc una mica d’experiència tot i no estar d’acord amb la idoneïtat de fer un regal.

Jo sóc més partidari de demostrar l’estima amb confiança, els tutors necessitem saber que tenim els pares al costat perquè sovint ens trobem en situacions molt complexes que es poden resoldre millor sabent qui juga al teu equip.

Repeteixo, hi ha els comentaris oberts, què hi dieu?

 

* No és que sigui de la CUP, he escrit tutora en femení per un simple tema de números, hi ha moltes més tutores que tutors.

Foto: Flickr CC Hotel Punta Diamante

Donar la vida per Espanya

dijous, 2/06/2016

El ministre de defensa en funcions, el senyor Pedro Morenés, ha perdut el senderi intentant justificar que en el Día de las Fuerzas Armadas un grup de militars deixés empunyar armes a menors d’edat per fer-se fotos en posició de franctirador. Com a pare i com a mestre em sembla escandalós que algú permeti que els seus fills agafin armes -fabricades per matar persones- i crec que avui en dia no hi ha justificació possible; tots sabem què passa de tant en tant als Estats Units amb aquests nens que van començar fent-se fotos tenyides de verd caqui .

En declaracions als mitjans el ministre diu que lleva biberócal inculcar els valors militars com la fraternitat i la llibertat però potser no sap que hi ha mil maneres de fer-ho a quilòmetres de qualsevol arma de foc i que a l’escola és un lloc on es treballen aquestes coses. Fa feredat que parli de llibertat en una disciplina, la militar, on no tens dret a opinar ja que has de complir les ordres que et mana el teu superior.

També diu, i aquí és quan treu la vena més nacionalista radical, que “no hi ha millor vocació que donar la vida per la defensa d’Espanya“. Donar la vida #WTF. Què coi vol dir donar la vida? Morir per la defensa d’Espanya? Morir amb honor? La defensa de què? Del territori, de la gent, de la cultura, de la unitat d’Espanya potser? Em preocupa que algú així tingui un càrrec tan important en un exèrcit avalat per l’article 8 de la Constitució Espanyola.

De veritat, no entenc com a l’any 2016 i en un estat democràtic algú pot parlar en aquests termes a les criatures. Donar la vida? La canalla no ha de donar la vida per res: ni per Espanya, ni per Catalunya, ni pel seu poble, ni pel suposat honor de res. L’honor en termes bèl·lics és un concepte totalment antagònic amb la lògica i el sentit comú. La canalla ha de jugar, estudiar i viure recopilant valors de convivència i pau perquè quan siguin adults siguin prou espavilats per construir-se una opinió de les coses i de pas allunyar-se dels radicalismes de gent com el senyor Morenés.

Ultra-èxit educatiu

diumenge, 22/05/2016

El debat sobre l’èxit d’un sistema educatiu cada vegada agafa més volada i les discrepàncies sobre què hem d’entendre per èxit també estan en plena actualitat. Els informes PISA es veuen sovint com a indicatius a l’hora d’avaluar un sistema i justament aquí és on s’agafen molts dels suposats experts tertulians de pa sucat amb oli per tirar pedres sobre la nostra pròpia teulada. A l’escola m’he trobat amb pares preocupats en aquest sentit, em pregunten en quin rànquing es troba l’escola, volen un número, voldrien veure la seva escola en un rànquing d’escoles per veure si anem bé o no, si pot ser voldrien veure la seva escola per sobre de l’escola dels fills d’aquells amics del poble del costat o d’aquell centre que els va fer dubtar abans de la inscripció a P3. Companys, no és això. Els indicatius te’ls fas tu mateix ultradertaobrint els ulls, preguntant i parlant amb els teus fills, per mi aquests són els que compten.
Com s’hauria d’avaluar el sistema per dir si té èxit o no? Amb un grau de felicitat òptim dels habitants potser? I com s’avalua això? La felicitat ve deu tenir a veure amb els valors de cadascú. Hi haurà qui serà plenament feliç tenint el cotxe dels seus somnis, hi haurà qui ho serà tenint bona salut o hi haurà qui voldrà una combinació de tot plegat. I l’èxit personal? Treballar del que t’agrada potser? No treballar i viure del sistema potser? Formar una família? Tenir una casa a la platja?

I com a país? Un bon PIB? Unes bones infraestructures? Un estat del benestar que funcioni? Un aire que es pugui respirar? Poc deute extern? Un índex de suïcidis baix? Una cultura no oprimida?

Es veu que a Finlàndia la ultradreta va obtenir un 19,1% dels vots en les darreres eleccions. Si això hagués passat aquí crec que l’escola, per variar, n’hauria rebut les patacades.

 

Per no repetir les errades

dijous, 12/05/2016

Explicar història a la mainada no és una tasca fàcil, cal posar-hi els cinc sentits per contextualitzar els fets en una època concreta i entendre que actituds que abans eren considerades normals ara serien salvatjades que omplirien pàgines de diaris i denúncies a change.org. Els explico la història de “la quinta forca” i alguns em diuen que sóc massa desagradable, d’altres però, em demanen coses de la guillotina o dels camps d’extermini nazi. Alguns frivolitzen amb coses que no fan gens de gràcia, suposo que jugar a segons quins jocs o veure segons quines pel·lícules hi té alguna cosa a veure.


 

En una sortida en un castell medieval de la Catalunya interior la monitora – que és una mica més gran que jo- em deia que la canalla d’avui en dia no són capaços d’entendre què significa haver de treballar de sol a sol o passar gana com era comú a les classes més baixes de la piràmide social de l’edat mitjana. Em deia que avui estan massa ben acostumats, que han crescut tenint de tot i que arriba un moment que són incapaços de valorar coses com un plat a taula o un radiador que escalfa. M’agrada molt la història i li faig preguntes que contesta encantada, no està acostumada que els mestres li facin preguntes o que li donin gaire conversa. Se’m sincera i em diu que es troba amb molta desgana en alguns grups que visiten el castell i que costa motivar als alumnes perquè l’escoltin o intervinguin fent aportacions interessants. Ha de ser molt frustrant, una vegada més m’adono de la sort que tinc fent la feina que m’agrada.


argelers

A classe hem estat parlant dels refugiats sirians i els he comparat amb els milers de republicans que van creuar la frontera fugint de la repressió franquista aquell hivern de principis del 39. Sortir del foc per caure a les brases els dic. Argelers: filats o mar, la mateixa mar que voreja Lesbos. Un alumne em diu que un besavi va trepitjar aquell infern i se m’il·lumina la mirada, “explica, explica, què en saps? Digues, el vas arribar a conèixer?”.


 

– Escolteu-me, avui us vull fer una pregunta difícil de respondre. Fa temps que estem parlant de la història, de fet vam començar parlant de la prehistòria i ara estem a l’edat contemporània. Creieu que fem massa història a classe?

Me’ls miro i fan la cara de “segur que és una pregunta trampa”, saben que m’encanta fer-los preguntes trampa per reflexionar. Es miren entre ells. Fan sí amb el cap. Ataco de nou:

– Per què?

Uns quants aixequen la mà i m’encanta que un digui que sabent història no tornarem a repetir les errades del passat.

Ens espien

dilluns, 2/05/2016

Un dia un alumne em va preguntar per què coi servien les cookies aquestes que hem d’acceptar per navegar per la xarxa des de fa un temps i la meva resposta va ser: “Per espiar-nos”.

T’ha passat mai que estàs navegant amb l’ordinador i busques preus -per exemple- d’una cafetera? Cerques a diferents pàgines els models que més t’agraden i quan en trobes una busques la manera de trobar-la més bé de preu, oi? Després deixes de navegar perquè encara no t’has decidit i penses que potser ho tornaràs a mirar l’endemà o un altre dia que cookieset vagi més bé; la cafetera vella encara rutlla tot i que de vegades goteja una mica i fa un soroll que abans no feia. L’endemà al matí quan et lleves ja estàs mirant la pantalla del mòbil abans de fer un pipí i t’adones que el bàner de sota de la teva app preferida et mostra la cafetera que justament ahir t’havies mirat. Sí, allà, fantàstica, amb el teu color preferit i un preu imbatible amb lletres lluminoses. Ostres, crec que això és un senyal diví! M’he de comprar aquesta cafetera, m’és igual si la vella encara fa la feina, la vull, la necessito, si hi clico ara aquest mateix dimecres la tindré a casa i dijous de bon matí em farà aquell cafè de càpsules que anuncien per la tele.

Explicar aquestes coses als alumnes forma part de la millora de la competència digital, la competència social i ciutadana i la competència autonomia i iniciativa personal. O no ho veieu així?

S’estima que el 70% de les galetes virtuals tenen un ús publicitari.

El que no diuen els llibres de text

dijous, 14/04/2016

Fixeu-vos en el que no explica aquest -actual- llibre de text sobre la successió del general Franco: “es va establir una monarquia, amb el rei Joan Carles I com a cap d’Estat”. 14AEl que no diu és qui va decidir que aquell jove, que havia estat educat a la “cort” del franquisme i tractat com el fill que mai va tenir el dictador, va ser nomenat successor pel mateix Francisco Franco. Tampoc diu que el futur rei va jurar lleialtat als principis del Movimiento i a l’alçament feixista del juliol del 36 que va provocar la guerra civil.

Ja que els llibres de text porucs no s’hi atreveixen us deixo un parell de vídeos que podeu posar als vostres alumnes i que expliquen una mica millor aquesta història.



Referent a l’explicació del llibre de text sempre podem afegir:

“es va aprovar la Constitució, l’any 1978, que certifica que Espanya va seguir les directrius imposades pels feixistes tot i que el sistema de govern anterior al règim era una república votada a les urnes”.

Fa molts anys en aquest país hi havia places que es deien “14 d’abril” i avui sembla que ningú se’n recordi. No és polititzar, amics; és explicar la història.

Més informació.

Jo també vaig fer EGB (II)

dimecres, 6/04/2016

canariRetornant al passat avui us vull parlar d’una mestra de català d’aquelles que ja no en queden. Tenia una passió sincera per la llengua i així ens ho transmetia a cada sessió, el fet d’haver viscut la prohibició i la repressió del català en primera persona és una cosa que ha de marcar i suposo que el fet d’impartir llengua catalana havia de ser per ella alguna cosa semblant a una missió encarada a la supervivència d’una cultura i un sentiment. No cal dir que el seu vocabulari era ric i que no se li escapava ni un “bueno” o un “vale” i que era capaç de llegir els cinc-cents treballs presentats als Jocs Florals cada any a l’escola.

D’ella me’n recordo sempre que algun alumne meu diu “tinc que” fer això, o allò. L’altre dia, nostàlgic com sóc,  els en vaig parlar als meus alumnes i els vaig explicar un joc de paraules que ella sempre explicava en referència a l’incorrecte “tenir que”; deia així:

– Mestra, vull anar al lavabo.

– Ara no pot ser, espera’t una mica.

– És que se m’escapa, tinc que anar-hi.

– Què dius que tens un canari?

 

Foto: FlickrCC by jacilluch