Insubmissió #salvemelsdiacrítics

diumenge, 30/10/2016

Ja sé que a aquestes alçades ja s’ha escrit molt sobre el tema dels #diacrítics i que hi ha molta gent que n’està una mica farta però em ve de gust expressar la meva opinió ja que per alguna cosa tinc un blog.

D’entrada he de dir que no sóc expert lingüista ni cap de les dues coses per separat però el que tinc molt clar és que estimo molt la meva llengua. Sóc de les poques persones que intenta no fer faltes d’ortografia enlloc i em temo que d’aquests romàntics cada dia en quedem menys, només cal veure com escriu la majoria de gent a les xarxes socials o al Whatsapp per posar uns exemples. sancionsPer mi fer faltes per deixadesa és comparable a un fet incívic com no posar mai l’intermitent, tirar papers o burilles per terra o caminar amb un altaveu a tot volum pel carrer amb “música” regatón (o com s’escrigui aquella indecència humana). No, em nego a abandonar els diacrítics, em sentiria brut, em sentiria com un socialista que fa Rajoy president o com aquell futbolista que simula un penal. Accepto les noves paraules sense protestar i ja escric blog en comptes de bloc però em nego a abandonar aquelles paraules que han perdut una part que les feia diferents.

La nostra llengua perd qualitat dia a dia i tot i la immersió no té la supervivència assegurada; de veritat, no calia prendre aquestes mesures, eren innecessàries i les raons de l’Institut d’Estudis Catalans m’han semblat pobres, no entenc en què pot beneficiar la nostra llengua l’eliminació de tants diacrítics. No tindrem ni més parlants ni els parlants actuals escriuran millor. No calia.

Dit això em declaro insubmís. Aquest fet no aportarà res important a diferència de les fites dels veritables insubmisos que se la van jugar per acabar amb la mili però em sentiré millor actuant així en la meva vida quotidiana. Vénen temps difícils per la llengua i aquests que venen diccionaris no em faran passar pel sedàs.

INSUBMISSIÓ!

Amb més calés milloraríem?

diumenge, 9/10/2016

La pregunta del milió és aquesta: realment calen més diners per millorar l’escola catalana? Les dades del darrer informe de la fundació Bofill són clarificadores: la inversió en educació a Catalunya (2,8% del PIB) està a nivells de països en vies de desenvolupament com Perú, Laos o Guatemala tot i que la LEC ( Llei d’Educació de Catalunya) preveia que la inversió havia de ser del 7% pel proper 2017. Complicat per no dir impossible.extintor

M’imagino que les famílies que no porten els fills a escoles mimades per l’administració es pregunten si aquesta manca d’inversió afecta el dia a dia a les escoles públiques i em sap greu dir que sí, afecta el funcionament normal de les escoles. Òbviament us en posaré alguns exemples:

– Una mestra es casa i avisa del permís a l’administració amb suficient antelació. Arriba el dia del casament (Felicitats!) i l’administració no envia a cap substitut, es veu que ha de passar una setmana. Aquesta mestra és tutora i per tant els seus alumnes estaran veient com tots els mestres de l’escola passen a fer una sessió de substitució durant una setmana. També es trencaran desdoblaments i suports diversos per culpa d’aquest fet. Si hi ha una borsa de substituts extensa i hi ha molts dies d’antelació per programar-ho, per què el Departament no envia a una mestra per substituir el primer dia? Per estalviar uns quants Euros.

– Una escola ha de comprar ordinadors de segona mà per nodrir les dues aules d’informàtica. En tota l’escola de dues línies i 300 alumnes només hi ha una pissarra digital i és l’AMPA que amb molt d’esforç en compra dues per les aules de sisè. La resta d’aules segueixen amb pissarres de guix de tota la vida. Les escoles que no tenen la sort de tenir una AMPA que funcioni no tenen ni això; i potser a sobre han de fer classes en barracons. Per què? Per manca de diners. Ah, i les escoles d’elit extra-subvencionades gaudeixen d’infraestructures de primer nivell amb camps de futbol de gespa artificial o impressores 3D.

I ja ni parlo de les retallades de sou als mestres perquè no em vull deprimir més. Anem rescatant bancs i circuits de F1, només faltaria.

Un camí a Soria

dimarts , 4/10/2016

Fa uns dies sortia la notícia que una escola concertada de Soria superava amb escreix Finlàndia en l’informe PISA pel que fa a lectura i matemàtiques.

Llegint la notícia em vaig interessar per l’escola en concret i vaig trobar-ne fàcilment el lloc web. Allà hi vaig descobrir que van fer una roda de premsa per anunciar els resultats. Sí, ho heu llegit bé: van convocar una roda de premsa per anunciar els resultats als quatre vents. O sigui, una escola convoca a la premsa per explicar-los que els seus 39 alumnes de 15 anys han aconseguit resultats d’escàndol a l’informe PISA. Poc després gran part dels mitjans de comunicació estatals en van fer difusió. Curiós. O no.

Si l’escola hagués estat pública haurien convocat una roda de premsa i s’hi haurien presentat mitjans com la COPE, la SER, Onda Cero o RNE? Se n’hauria fet tant de ressò? Deixeu-me ser malpensat però no serà una estratègia de màrqueting molt ben feta?

SoriaEn tot cas, si els resultats són tan bons suposo que us interessa saber quina línia pedagògica segueixen i per sort al seu web ho deixen ben clar: “Los Escolapios seguimos la línea pedagógica propuesta por el sacerdote y pedagogo español José de Calasanz (Peralta de la Sal, 1557 – Roma, 1648).”

Veig que el que es porta no és actualitzar el llegat dels grans pedagogs del segle XX o impulsar noves polítiques educatives com s’està intentant al nostre país, el que es porta és la línia pedagògica del segle XVI i XVII.

Ara ja ho sabem, hi ha un camí que porta a Soria.

Notícia a la tele pública RTVE (minut 9:59)

Seguiré posant deures

dimecres, 28/09/2016

Darrerament el tema dels deures ha entrat a un debat que està desembocant a una radicalització sense precedents gràcies a les xarxes socials i campanyes com #Noalosdeberes impulsades per la CEAPA: Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres del Alumnado. Sí, la paraula que he usat és radicalització perquè fins i tot hi ha previstes mesures de boicot als deures per pressionar el professorat.

Amb un títol així val més que m’expliqui. No sóc un mestre a qui li agradi posar gaires deures però de tant en tant crec que, a certes edats, tenen una funció molt positiva per a l’assoliment de continguts per un costat i per a la pròpia gestió del temps i la responsabilitat per l’altre. deuresCrec que si posem deures amb suficient antelació i que es puguin fer amb poca estona estem col·laborant positivament al desenvolupament dels alumnes sense provocar una alteració de la vida quotidiana. A certes edats és bo que els nens comencin a agafar responsabilitats tant a casa com a l’escola i els deures formen part d’aquestes responsabilitats igual que altres tasques més domèstiques com fer-se el llit, endreçar-se les seves coses i ajudar els pares en el que se’ls demani. Estic molt d’acord amb els arguments de la campanya #Noalosdeberes com que els nens necessiten temps lliure per fer el que vulguin, fins i tot avorrir-se, però crec que si es gestiona bé, i aquí hi ha la clau, hi ha temps per a tot.

Com acostuma a passar aquests debats no vénen sols i jo crec que el tema principal està en l’horari laboral que tenim aquí i per això mateix necessitem una reforma horària ben feta que no provoqui, per exemple, que els entrenaments de determinats esports acabin a les 9 del vespre. Si avui passeu a treure el cap per qualsevol pista poliesportiva veureu que hi ha entrenaments ininterromputs fins a la nit i que sovint els esportistes són petits o molt joves. Amb una reforma horària seria qüestió de modificar l’horari laboral dels pares per estar més temps amb la mainada i no haver de “col·locar” els fills a extraescolars cada dia, activitats -diguem-ho clar- que en molts casos són escollides més per qüestions d’horaris que no pas per temes educatius.

És un tema candent i que crec que és bo que se’n parli obertament entre d’altres coses també perquè el professorat que per sistema posa massa deures també reflexioni sobre la seva idoneïtat, quantitat i temporalitat.

* La imatge que acompanya l’apunt és el cartell de la campanya esmentada.

Acabarem amb càmeres a les escoles

dilluns, 26/09/2016

Acabarem amb càmeres a les escoles, crec que és qüestió de temps.

Una amiga m’ensenya la seva filla a través del mòbil; la nena està a la llar d’infants i està jugant, menjant o dormint sota l’atenta mirada d’un circuit tancat (?) de televisió. Flipo. Un moment, em diu, “està plorant, què li deu passar? Ah, res, ja ha parat”. La hiperpaternitat elevada a la màxima potència que s’alimenta de primer món i de tecnologia. nineteen-eighty-four-1211494_960_720De veritat, a tots ens agradaria veure per un forat els nostres fills a l’escola i veure què fan, amb qui juguen, què mengen i per què no dir-ho, com es comporta la mestra però, no seria més fàcil preguntar-ho als propis infants o a la mestra una vegada acabada la jornada?

Em pregunto què passarà quan aquests pares que porten la mainada a aquestes guarderies* de luxe es trobin que a primària ja no hi ha càmeres per visualitzar què passa en temps real dins les parets de l’escola. M’imagino que, via grups de Whatsapp, s’organitzaran per demanar instal·lar càmeres al centre i al final ho aconseguiran perquè qui paga mana. Ho disfressaran inicialment com a una mesura de seguretat per evitar el bullying o alguna cosa per l’estil i finalment n’instal·laran alguna a un passadís comú per convertir després les escoles en espais orwelians a l’estil 1984.

No ens equivoquem, aquí hi ha dos temes: un és el comprensible desig de voler veure els fills a través d’un mòbil o tauleta en contextos que no controlem; l’altre, molt diferent, és el fet de veure què es fa a l’escola i si això que es fa està bé o malament des del nostre punt de vista, és clar.

Què en penseu? Veurem aviat càmeres a les escoles?

* No en diuen escola bressol ni llar d’infants, en diuen guarderies.

La inversió + rendible en 3m12s

dijous, 15/09/2016

Hi ha vídeos que diuen tantes coses -i totes positives- que seria imperdonable no compartir-los amb els nostres alumnes. Aquest vídeo, d’un canal britànic anomenat Channel 4, ho té tot: està molt ben fet, té ritme, té missatge, té màgia, té una música fabulosa, combina moments esportius amb moments quotidians i a sobre et deixa de bon humor. De veritat, feu-me cas (encara que només sigui aquesta vegada) i mostreu-lo als vostres alumnes* perquè els -ens- canviarà per sempre la concepció que poden tenir de les persones discapacitades.

Quin altre vídeo seria capaç d’aconseguir una cosa així en tant sols 3 minuts i 12 segons?


A sisè l’hem vist tres cops seguits i l’hem estat comentant una bona estona. Ha estat una experiència brutal.

* I a tothom.

 

Apunt relacionat: El medaller de la glòria

Expulsar mestres

dimecres, 14/09/2016

A l’escola de Pinell de Brai, un poblet de la Terra Alta, uns pares s’han organitzat per impedir que dues mestres hi facin classe. Sembla ser, almenys això entenc llegint les notícies i escoltant la ràdio, que estan descontents perquè aquestes dues professionals fan servir uns mètodes educatius que ells consideren insuficients.  Llegeixo que el Departament d’ensenyament ha intentat parlar-hi però el grup de pares no cedeix en les seves pretensions i exigeix que les substitutes de les mestres (que han demanat la baixa) s’hi estiguin tot el curs.

Em desconcerta que algú des de fora consideri que els mètodes educatius de dues mestres són insuficients; m’imagino que aquests mètodes deuen ser els que elles consideren adients tenint en compte el grup, la matèria, l’espai, les infraestructures que es disposen i les normes que regeixen una escola. Entendria que els pares s’enfadessin si hi hagués algun cas de maltractament físic o psicològic però -sembla ser que- no és així. Crec que aquest cas crea un precedent gens agradable per la tasca dels mestres que avui en dia tenim la certesa que si jardínels pares i l’escola treballem junts els bons resultats estan assegurats en tots els aspectes.

L’educació, en certa manera és com el futbol: tothom és entrenador i pot opinar encara que no es tinguin suficients coneixements. De veritat que m’agradaria conèixer més bé el cas de la Terra Alta per parlar-ne en aquest bloc* però crec que el tema principal no és aquest cas concret, el tema és la creixent manca de confiança cap al professorat. Hem d’entendre, i ara parlo com a pare, que no ens agradaran tots els mestres que tindran els nostres fills al llarg de l’escolarització de la mateixa manera que tenim bons records d’alguns mestres i mal records d’altres que ens van tocar a nosaltres. També hem d’entendre que és molt important que si no ens agrada un mestre això no ha d’arribar a l’infant perquè després li estem transmetent la nostra desconfiança; crec que no cal ser gaire espavilat per entendre això.

L’altre dia el cotxe em feia un soroll estrany i el vaig portar a l’Albert, el mecànic. Després de deixar-li el cotxe una tarda em va trucar perquè el passés a recollir ja que havia descobert d’on provenia i havia aconseguit posar-hi remei. Em va explicar que s’havia desprès una noséquè de noséon per allà sota el capó i que després de demanar un recanvi va col·locar-lo en un dit i fet.

– Gràcies Albert, ja m’ho passaràs pel banc. Adéu, que vagi bé.

 

*Els comentaris estan oberts, si algú coneix el cas de primera mà pot expressar-se. Òbviament podeu explicar altres casos si voleu.

10 frases cèlebres per fer pensar a CS (II)

dilluns, 5/09/2016

Després de la bona acollida que està tenint l’apunt sobre les frases cèlebres he pensat que en faria una segona part amb 10 frases més. Espero que en gaudiu i que les feu servir amb els vostres alumnes.

«La diferència entre l’estupidesa i la genialitat és que la genialitat té els seus límits» Albert Einstein

«Memòria selectiva per recordar les coses bones, prudència lògica per no arruïnar el present i optimisme desafiant per encarar el futur» Isabel Allende

«Si se’n riuen de mi perquè sóc diferent, jo me’n ric d’ells perquè són tots iguals» Kurt Cobain2cv vs Ferrari

«La majoria de les persones gasten més temps i energies en parlar dels problemes que en afrontar-los.» Henry Ford

«No es tracta d’on véns sinó on vas» Ella Fitzgerald

«Diga’m-ho i ho oblidaré. Explica’m-ho i ho entendré. Deixa’m fer-ho i ho aprendré» Benjamin Franklin

«Res ha de ser temut, només comprès. Ara és el moment per a comprendre més per témer menys» Marie Curie

«Mai s’hauria de gatejar quan es té l’instint de volar» Hellen Keller

«La primera vegada que m’enganyis serà culpa teva, la segona meva» Proverbi àrab

«Les actituds són més importants que les aptituds» Winston Churchill

10 frases cèlebres per fer pensar a CS

dilluns, 29/08/2016

tortugaUna professora d’institut m’advertia que a primària generalment es redacta poc i que es troben que quan els alumnes passen a l’ESO tenen mancances en aquest aspecte. A cicle superior vam pensar que estaria bé fer-los redactar cada setmana a partir d’una frase cèlebre que d’alguna manera també els fes pensar, interpretar les metàfores i activar el pensament crític.

El que més m’agrada d’aquestes activitats és la posada en comú que normalment desemboca en un debat a classe sobre les interpretacions que de vegades no són acceptades per a tothom; els alumnes més intrèpids fins i tot busquen la biografia dels autors per situar-se en un context. M’encanta quan això passa.

Aquí us deixo algunes de les frases que vam fer servir:

«Obriu escoles i es tancaran presons» Concepción Arenal

«Agraeix a la flama la seva llum, però no oblidis el peu del llum d’oli que pacient la sosté.» Tagore

«Si se’n riuen de mi perquè sóc diferent, jo me’n ric d’ells perquè són tots iguals» Kurt Cobain

«Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament.» Maria Montessori

«La poesia no vol adeptes, vol amants» Federico García Lorca

«Per viatjar lluny no hi ha millor nau que un llibre» Emily Dickinson

«No conec la clau de l’èxit, però la clau del fracàs és complaure a tothom.» Woody Allen

«Algunes persones volen que alguna cosa passi, altres somien que passarà, altres fan que passi.» Michael Jordan

«La major glòria no és mai caure, sinó aixecar-se sempre.» Nelson Mandela

«Si dónes peix a un home famolenc, el nodreix una jornada. Si li ensenyes a pescar, li nodrirà tota la vida.» Laozi

 

 

“Todo lo que parla lo hace en catalán”

dijous, 25/08/2016

S’ha fet viral a Twitter aquesta resposta a un tuit escrit en italià per part de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau.

ColauL’autora del tuit, una canària que es defineix al seu blog com a “Mujer, sagitario, cantante, miope y enamorada de la vida“, ha fet un ridícul espantós amb aquesta resposta tan miope en confondre l’italià amb el català. A Twitter ha protegit el seu compte i per tant ja no es pot comprovar que és una fan de l’Albert Rivera i de la seva formació Ciudadanos que, precisament, va néixer per confondre i dividir a la població en temes de llengua inventant-se una persecució del castellà a Catalunya.

De la resposta de l’Ainara ens ha de preocupar que no és un fet aïllat i que hi ha molta gent que té aquest rebuig tan gran cap a la llengua i la cultura catalana. Aquest odi, no es pot dir d’altra manera, té molts orígens i jo crec que es basa en el desconeixement. Diuen que viatjar ens cura de moltes coses i és cert que quan visites diferents llocs t’adones que molts prejudicis que tenies s’esvaeixen coneixent a la gent i tenint-hi converses. D’aquesta manera puc dir que la terra de l’Ainara, Tenerife, és un dels llocs on he trobat més gent amable i agradable.

Poc es parla de la manera de reduir aquests greuges a l’estat espanyol entre les diferents regions i nacionalitats que l’integren i aquí és on crec que l’escola hauria d’intervenir. Des dels anys setanta s’han fet no sé quantes reformes educatives i canvis en lleis orgàniques i cap ha intentat propagar la riquesa lingüística de l’estat. No interessa. No estic parlant de fer obligatoris tots els idiomes oficials a totes les escoles de l’estat però crec que introduir una assignatura de diversitat lingüística amb nocions bàsiques de cada llengua no faria mal a ningú i evitaria ridículs espantosos com el que ens ocupa.

I de pas -gràcies a això- potser hi hauria menys incomprensió i odi.