10 frases cèlebres per fer pensar a CS

dilluns, 29/08/2016

tortugaUna professora d’institut m’advertia que a primària generalment es redacta poc i que es troben que quan els alumnes passen a l’ESO tenen mancances en aquest aspecte. A cicle superior vam pensar que estaria bé fer-los redactar cada setmana a partir d’una frase cèlebre que d’alguna manera també els fes pensar, interpretar les metàfores i activar el pensament crític.

El que més m’agrada d’aquestes activitats és la posada en comú que normalment desemboca en un debat a classe sobre les interpretacions que de vegades no són acceptades per a tothom; els alumnes més intrèpids fins i tot busquen la biografia dels autors per situar-se en un context. M’encanta quan això passa.

Aquí us deixo algunes de les frases que vam fer servir:

«Obriu escoles i es tancaran presons» Concepción Arenal

«Agraeix a la flama la seva llum, però no oblidis el peu del llum d’oli que pacient la sosté.» Tagore

«Si se’n riuen de mi perquè sóc diferent, jo me’n ric d’ells perquè són tots iguals» Kurt Cobain

«Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament.» Maria Montessori

«La poesia no vol adeptes, vol amants» Federico García Lorca

«Per viatjar lluny no hi ha millor nau que un llibre» Emily Dickinson

«No conec la clau de l’èxit, però la clau del fracàs és complaure a tothom.» Woody Allen

«Algunes persones volen que alguna cosa passi, altres somien que passarà, altres fan que passi.» Michael Jordan

«La major glòria no és mai caure, sinó aixecar-se sempre.» Nelson Mandela

«Si dónes peix a un home famolenc, el nodreix una jornada. Si li ensenyes a pescar, li nodrirà tota la vida.» Laozi

 

 

“Todo lo que parla lo hace en catalán”

dijous, 25/08/2016

S’ha fet viral a Twitter aquesta resposta a un tuit escrit en italià per part de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau.

ColauL’autora del tuit, una canària que es defineix al seu blog com a “Mujer, sagitario, cantante, miope y enamorada de la vida“, ha fet un ridícul espantós amb aquesta resposta tan miope en confondre l’italià amb el català. A Twitter ha protegit el seu compte i per tant ja no es pot comprovar que és una fan de l’Albert Rivera i de la seva formació Ciudadanos que, precisament, va néixer per confondre i dividir a la població en temes de llengua inventant-se una persecució del castellà a Catalunya.

De la resposta de l’Ainara ens ha de preocupar que no és un fet aïllat i que hi ha molta gent que té aquest rebuig tan gran cap a la llengua i la cultura catalana. Aquest odi, no es pot dir d’altra manera, té molts orígens i jo crec que es basa en el desconeixement. Diuen que viatjar ens cura de moltes coses i és cert que quan visites diferents llocs t’adones que molts prejudicis que tenies s’esvaeixen coneixent a la gent i tenint-hi converses. D’aquesta manera puc dir que la terra de l’Ainara, Tenerife, és un dels llocs on he trobat més gent amable i agradable.

Poc es parla de la manera de reduir aquests greuges a l’estat espanyol entre les diferents regions i nacionalitats que l’integren i aquí és on crec que l’escola hauria d’intervenir. Des dels anys setanta s’han fet no sé quantes reformes educatives i canvis en lleis orgàniques i cap ha intentat propagar la riquesa lingüística de l’estat. No interessa. No estic parlant de fer obligatoris tots els idiomes oficials a totes les escoles de l’estat però crec que introduir una assignatura de diversitat lingüística amb nocions bàsiques de cada llengua no faria mal a ningú i evitaria ridículs espantosos com el que ens ocupa.

I de pas -gràcies a això- potser hi hauria menys incomprensió i odi.

 

El medaller de la glòria

dilluns, 15/08/2016

Això dels Jocs Olímpics té un paral·lelisme força clar amb l’imperialisme més salvatge de fa uns quants segles. Avui en dia, per sort, a la majoria de països ja no es porta allò d’anar conquerint terres i aniquilant els seus habitants; avui l’èxit en els Jocs Olímpics és, en certa manera, una forma d’orgull nacional que pot substituir aquell imperialisme i que cal analitzar.

Si mirem una mica enrere recordarem el pam de nas que se li va quedar a l’Adolf Hitler quan en Jesse Owens li va fotre in the face unes quantes medalles al seu atleta ari entrenat per a aquest objectiu. Uns quants anys després els Jocs Olímpics van ser -més- polititzats en plena guerra freda desembocant en vergonyosos boicots i avui en dia encara tenim delegacions que recorren a les trampes del dòping per aconseguir les preuades medalles. La majoria d’estats també fan mans i mànigues burocràtiques per aconseguir que un esportista es nacionalitzi si té alguna opció de medalla, si no, no. Esportistes d’elit de països pobres aconsegueixen laplatja nacionalitat de països rics per la via ràpida mentre els seus familiars i amics han de fer llargues cues i complir uns requisits de vegades esperpèntics. I recordem, perquè s’ha de recordar, que aquell esportista d’esport minoritari que guanya una medalla i és portada a diaris esportius -i generalistes- és ignorat els quatre anys anteriors i posteriors als Jocs tot i no parar de competir.

I dic clarament que em sembla perfecte que la substitució esmentada a l’inici de l’apunt sigui en termes no bèl·lics però no acabo de veure clara la relació entre el medaller i l’honor o l’orgull de pertànyer a un estat. Potser ja va sent hora de canviar els valors per coses més col·lectives on l’esforç comú doni fruits a la comunitat en molts sentits.

A vosaltres us fa estar més orgullosos el fet de tenir un medaller ple en els Jocs Olímpics o en els Paralímpics? Un país que cuida bé els seus discapacitats, inverteix en la seva qualitat de vida i que els dóna eines per fer esport i competir crec que és molt més avançat que un país que no ho fa. A mi m’enorgulleix molt més.

De què serveix tenir un medaller ple si, per exemple, no tens dret a dir què penses i a manifestar-te lliurement?  De què serveix tenir un medaller ple si no pots casar-te amb qui estimes perquè és del teu sexe? De què serveix si no tens un estat del benestar amb sanitat i educació gratuïtes i de qualitat? De què serveix si els teus polítics són uns corruptes, la justícia no és igual per a tothom i es maltracten impunement els animals?

Amics lectors, que guanyi el millor als Jocs però les coses importants de veritat no es juguen a una piscina o a una pista d’atletisme i nosaltres, els ciutadans normals i corrents, amb els nostres petits actes som els que hem de fer sentir l’orgull de pertànyer a una comunitat a les generacions que vénen.

 

 

 

Samarretes de la Montessori

dimarts , 2/08/2016

L’altre dia em va arribar un d’aquests enllaços que criden l’atenció pel títol: “15 ideas para viajar con niños al estilo Montessori“. Al estilo Montessori, literal. D’entrada vaig pensar que explicaria com fer un viatge amb els anomenats materials Montessori o alguna cosa per l’estil però llegint l’article vaig veure que a casa meva, sense saber-ho, sempre hem viatjat a l’estil Montessori.

Segons l’article es tracta d’implicar la mainada en les diferents tasques que es fan des de la preparació, a la realització i a l’avaluació del viatge i això implica mirar mapes, buscar informació sobre els llocs a visitar, fer fotografies, preparar maletes i tenir algunes activitats per fer durant el viatge o les esperes. Si llegiu bé l’article veureu que tot és molt lògic, qualsevol família normal fa la majoria de les activitats sense posar-hi l’etiqueta Montessori. montessoriTambé és cert que hi ha famílies que quan viatgen “endollen” la canalla a un DVD portàtil, alguna consola o dispositiu mòbil perquè no molestin i és aleshores quan aquests nens i nenes no saben ni on han anat de vacances o si pel camí hi havia un desert, arbres fruiters o uns molins de vent gegants.

Navegant una mica amb la paraula Montessori he vist que hi ha un bon grapat de pàgines web i blogs que parlen del mètode i també uns quants espavilats que venen productes i pacs de material que porta el cognom d’aquesta gran dona -avançada al seu temps- que va obrir-se pas en una societat marcada pel masclisme. Penso que està bé que es parli de pedagogia, de mètodes d’ensenyament i que es donin idees per fer activitats; no cal ni dir que molts d’aquests blogs tenen milers de seguidors però no hem de caure en aquest màrqueting descarat i hem de buscar la nostra manera de fer. Recordo que fa deu anys quan vam tenir la primera filla hi havia gent que ens preguntava si fèiem el mètode Estivill o el del doctor González i la nostra resposta era que agafàvem el que ens agradava més de cada un i ho adaptàvem, fèiem el nostre propi mètode. I així amb tot a nivell familiar.

A nivell escolar em considero un mestre a qui li agrada molt educar amb humor. M’agrada jugar amb la ironia, amb els dobles sentits de les paraules i les bromes enmig de les meves sessions. Hi haurà qui dirà que faig el mètode Capdevila perquè en Carles Capdevila en les seves exitoses conferències parla d’educar amb humor però jo ja ho feia abans de sentir-ne a parlar.  Com a resum sempre dic que hem d’aplicar el que ens digui el sentit comú i si a sobre ens fa sentir bé ja tenim un #winwin.

El títol de l’apunt és per picar lectors de la mateixa manera que ho era el títol de l’apunt del blog del primer paràgraf, però; ja ha sortit l’ entrepreneur  que ven samarretes amb la cara de la Montessori. Es faran tan populars com les samarretes del Che Guevara? Pensem-hi.

 

Polèmica internàutica amb mentalitat del segle XX

dimecres, 27/07/2016

Ara fa uns dies que corre una polèmica sobre una sèrie de llibres que comencen amb un “75 consejos que.. ” i que estan adreçats a un públic entre pre-adolescent i adolescent, principalment del sexe femení. Ja sé se se n’ha parlat molt i d’altres blogs n’han fet bones dissertacions però tenia ganes de dir quatre coses.

D’entrada podeu llegir algunes de les coses que explica el llibre en un tuit de @YaraCobaain que s’ha fet viral amb més de 14.000 RTs:

 

He estat mirant una mica el perfil de l’autora del llibre i de l’editorial i s’han vist sorpresos per la repercussió que està tenint tot plegat. Es veu que les polèmiques ajuden a vendre productes però en aquest cas ho dubto, fins i tot els han muntat campanyes a change.org per retirar el llibre del mercat.

Desconec el número total de vendes que té aquesta al·legoria al PECD (Projecte Educatiu de Canal Disney) però us asseguro que el perill pels nostres adolescents no l’hem d’anar a buscar als llibres; el perill és el descontrol d’informació al que són sotmesos via Youtubers, discogràfiques que promulguen música estúpida, Tele5, publicitat agressiva amb target clar i sèries de Canal Disney i similars que donen un model social on han de créixer abans d’hora en l’abundància del primer món. Percentualment els llibres ocupen un % ridícul si ho comparem amb l’oci adolescent de fa tan sols dues dècades; avui hi ha coses molt més llamineres, ràpides, atractives, virals, divertides, “que ho peten”, compartibles i espectaculars al palmell de la mà en un mòbil de 5 polsades. I aquest mòbil els acompanya des que es lleven fins que se’n van a dormir.

Ens trobem amb nens i nenes sense infància perquè aquesta societat els dirigeix cap a on interessa que no és altre lloc que el consum. Tenim famílies desbordades que no saben què fer i em fa patir que l’escola no està preparada per ajudar a parar el cop o almenys a intentar fer-lo més suau.

 

La Laia no parla bé el català

dissabte, 23/07/2016

L’altre dia vaig anar a una botiga sueca on hi ha molts prestatges, llums i espelmes a comprar quatre coses de noms impronunciables. A l’hora de pagar la dependenta em va atendre en castellà i jo li vaig respondre en català, tot seguit ella va tornar-hi en castellà i jo vaig continuar en català. Va ser així tres vegades, la treballadora es va negar a atendre al client amb la llengua oficial amb la que el client s’hi va adreçar. Vaig mirar el nom escrit a la camisa i es deia Laia. Sí, Laia. Es diu Laia i deu tenir vint-i-pocs anys. Dedueixo que quan va presentar el currículum devia especificar que entén i parla perfectament el català i dedueixo també que la política de l’emprelliscaresa deu ser atendre amb la llengua del client. Estem parlant doncs d’un cas de desobediència? De tantsemenfotisme potser?

Ja em vaig muntar la pel·lícula, no em costa gaire. La Laia* deu viure a un barri amb predomini lingüístic castellanoparlant i devia anar a una d’aquestes escoles on gran part dels mestres es dirigeixen als alumnes en castellà, on la immersió es compleix a mitges i on aquest fet s’ha anat donant des de fa dècades. Tot el seu entorn familiar i d’amics deu ser castellanoparlant així com l’oci mitjançant televisió, videojocs o cinema. A l’institut encara devia ser pitjor pel català i la Laia devia acabar l’escolarització obligatòria tenint poca fluïdesa oral en català; tot i això devia aprovar sense problemes, només faltaria. Ara, ja adulta, se sent molt més còmode parlant en castellà; és normal sentir-se més còmode parlant la llengua materna o la més utilitzada en el teu entorn però aquesta noia ha acabat l’escolaritat i no s’ha convertit en una catalana bilingüe en les dues llengües oficials i aquí és on alguna cosa ha fallat. Si la Laia volgués treballar en un lloc on realment fos requisit tenir un bon domini del català, com d’altra banda hauria de ser normal en qualsevol feina d’atenció al client a Catalunya, no se’n sortiria i aquest fet és una desigualtat, una desigualtat permesa, una veritat incòmoda.

* Aquí la Laia ja pot ser qualsevol nom.

Els pares volen que acabis els llibres

dimecres, 6/07/2016

Arran d’aquest tuit d’un pare d’alumne de 1r d’ESO crec que cal fer unes quantes reflexions sobre els llibres escolars:

Desconec a quin institut va el fill o filla d’aquest tuitaire i també desconec si aquest preu que esmenta és un preu normal o està per sota o sobre de la mitjana, en tot cas estem parlant d’una quantitat molt alta que en altres Comunidades Autónomas del Reino no recau en les famílies. Ara no vull entrar en l’etern debat sobre la idoneïtat dels llibres de text, em vull centrar en la pressió dels mestres i professors per acabar els llibres.

Fa força anys vaig entrar a treballar a una escola on la directora es va mostrar clarament contrària als llibres de text; em va dir: “No serveixen per a res”. Jo vaig agafar el meu grup i vaig anar fent activitats de les diferents assignatures guiant-me amb alguns aspectes dels llibres i d’altres de propis. Al final del curs diversos llibres i quaderns havien quedat amb moltes pàgines buides, eren activitats que jo havia considerat que no eren necessàries ja que en tenia d’altres d’alternatives o que simplement no havíem pogut fer per manca de temps. Aleshores la directora em va dir que molts pares s’havien queixat perquè els llibres no estaven acabats. Perfecte.

Estic segur que si els llibres no fossin tan cars -o fossin gratuïts- aquells pares no s’haguessin queixat i amb això vull dir que hi ha una pressió cap al professorat per acabar aquests llibres. També hi ha una visió d’escola tradicional al voltant del llibre de text que entén l’escola com un lloc on només es fa el que diuen els llibres, es van seguint fil per randa totes les activitats i s’arriba a final de curs amb tot acabat. Com sempre la solució passa pel bon diàleg i la bona relació entre la família i l’escola, si a principi de curs se’ls explica que els llibres són només guies de les quals en traurem continguts que ens interessa treballar potser no caldrà entrar en malentesos i pressions.

Regals a mestres

dilluns, 13/06/2016

Ara que s’acosta final de curs és possible que algú, via grup de WhatsApp de pares,  plantegi fer un regal conjunt a la mestra tutora* dels fills. I ja tenim el debat servit: cal regalar a la mestra alguna cosa per haver fet bé la seva feina? Hi haurà qui dirà que hom no hauria de rebre regals per fer la seva feina, un regidor d’urbanisme no rep regals per fer la seva feina, ai, mal exemple… vull dir, no se’ns passaria pel cap regalar res a la persona que s’encarrega que els carros del súper estiguin ben posats quan en necessitem un, oi? També és cert que la tutora potser passa més temps que nosaltres amb el nostre fill i que és diferent una feina amb persones que una feina que tingui com a objectiu -per exemple- fabricar algun producte. Cadascú pensarà el que voldrà. Hi haurà gent, la majoria diria jo, que veu l’estima que la criatura sent per la mestra i vol fer un detall perquè creu que s’ho mereix, així de senzill. Què en penseu vosaltres? Comentaris oberts.Spa

– I tu què, Jordi? Mulla’t!

Jo sóc del parer que no s’hauria de regalar res a la tutora però en el cas de fer-ho hauria de ser alguna cosa conjunta i quan s’acaba la relació de la tutora amb els alumnes, és a dir, després de dos cursos seguits d’haver-los tutoritzat. Un dels problemes dels grups de WhatsApp és que hi ha força pressió quan surt una d’aquestes propostes. No ets capaç de dir que no per no semblar que no te l’aprecies prou o per no quedar com un agarrat que no es vol gastar un duro. Obrir debats en grups de WhatsApp de pares tampoc seria una cosa que vingui massa de gust i per tant la tònica és que quan algú proposa alguna cosa així s’acabi fent acordant una petita quantitat cadascú i buscant a algú que es vulgui fer càrrec d’anar a comprar el regal. Després cal buscar un dia on la majoria pugui ser-hi per fer-li l’entrega amb les obligatòries fotos que seran penjades a les xarxes socials. Ja veieu que en tinc una mica d’experiència tot i no estar d’acord amb la idoneïtat de fer un regal.

Jo sóc més partidari de demostrar l’estima amb confiança, els tutors necessitem saber que tenim els pares al costat perquè sovint ens trobem en situacions molt complexes que es poden resoldre millor sabent qui juga al teu equip.

Repeteixo, hi ha els comentaris oberts, què hi dieu?

 

* No és que sigui de la CUP, he escrit tutora en femení per un simple tema de números, hi ha moltes més tutores que tutors.

Foto: Flickr CC Hotel Punta Diamante

Donar la vida per Espanya

dijous, 2/06/2016

El ministre de defensa en funcions, el senyor Pedro Morenés, ha perdut el senderi intentant justificar que en el Día de las Fuerzas Armadas un grup de militars deixés empunyar armes a menors d’edat per fer-se fotos en posició de franctirador. Com a pare i com a mestre em sembla escandalós que algú permeti que els seus fills agafin armes -fabricades per matar persones- i crec que avui en dia no hi ha justificació possible; tots sabem què passa de tant en tant als Estats Units amb aquests nens que van començar fent-se fotos tenyides de verd caqui .

En declaracions als mitjans el ministre diu que lleva biberócal inculcar els valors militars com la fraternitat i la llibertat però potser no sap que hi ha mil maneres de fer-ho a quilòmetres de qualsevol arma de foc i que a l’escola és un lloc on es treballen aquestes coses. Fa feredat que parli de llibertat en una disciplina, la militar, on no tens dret a opinar ja que has de complir les ordres que et mana el teu superior.

També diu, i aquí és quan treu la vena més nacionalista radical, que “no hi ha millor vocació que donar la vida per la defensa d’Espanya“. Donar la vida #WTF. Què coi vol dir donar la vida? Morir per la defensa d’Espanya? Morir amb honor? La defensa de què? Del territori, de la gent, de la cultura, de la unitat d’Espanya potser? Em preocupa que algú així tingui un càrrec tan important en un exèrcit avalat per l’article 8 de la Constitució Espanyola.

De veritat, no entenc com a l’any 2016 i en un estat democràtic algú pot parlar en aquests termes a les criatures. Donar la vida? La canalla no ha de donar la vida per res: ni per Espanya, ni per Catalunya, ni pel seu poble, ni pel suposat honor de res. L’honor en termes bèl·lics és un concepte totalment antagònic amb la lògica i el sentit comú. La canalla ha de jugar, estudiar i viure recopilant valors de convivència i pau perquè quan siguin adults siguin prou espavilats per construir-se una opinió de les coses i de pas allunyar-se dels radicalismes de gent com el senyor Morenés.

Ultra-èxit educatiu

diumenge, 22/05/2016

El debat sobre l’èxit d’un sistema educatiu cada vegada agafa més volada i les discrepàncies sobre què hem d’entendre per èxit també estan en plena actualitat. Els informes PISA es veuen sovint com a indicatius a l’hora d’avaluar un sistema i justament aquí és on s’agafen molts dels suposats experts tertulians de pa sucat amb oli per tirar pedres sobre la nostra pròpia teulada. A l’escola m’he trobat amb pares preocupats en aquest sentit, em pregunten en quin rànquing es troba l’escola, volen un número, voldrien veure la seva escola en un rànquing d’escoles per veure si anem bé o no, si pot ser voldrien veure la seva escola per sobre de l’escola dels fills d’aquells amics del poble del costat o d’aquell centre que els va fer dubtar abans de la inscripció a P3. Companys, no és això. Els indicatius te’ls fas tu mateix ultradertaobrint els ulls, preguntant i parlant amb els teus fills, per mi aquests són els que compten.
Com s’hauria d’avaluar el sistema per dir si té èxit o no? Amb un grau de felicitat òptim dels habitants potser? I com s’avalua això? La felicitat ve deu tenir a veure amb els valors de cadascú. Hi haurà qui serà plenament feliç tenint el cotxe dels seus somnis, hi haurà qui ho serà tenint bona salut o hi haurà qui voldrà una combinació de tot plegat. I l’èxit personal? Treballar del que t’agrada potser? No treballar i viure del sistema potser? Formar una família? Tenir una casa a la platja?

I com a país? Un bon PIB? Unes bones infraestructures? Un estat del benestar que funcioni? Un aire que es pugui respirar? Poc deute extern? Un índex de suïcidis baix? Una cultura no oprimida?

Es veu que a Finlàndia la ultradreta va obtenir un 19,1% dels vots en les darreres eleccions. Si això hagués passat aquí crec que l’escola, per variar, n’hauria rebut les patacades.