ARA Mestres

A l’anunci el noi despentinat diu que la festa és d’etiqueta però com que és un rebel es fot uns texans gastats, unes vambes brutes, una samarreta i un raig de colònia. Què collons li han de dir? Que no veuen que és un rebel? I així amb tot: amb el suc de fruites, amb el batut de cacau o fins i tot amb la companyia de telefonia mòbil mal imitant el moviment 15M. I és clar, tanta rebel·lia publicitària aflora entre la mainada que veuen que anar contra el sistema és el que més mola.

Fa uns quants anys això dels rebels era cosa d’instituts. L’adolescència trucava a la porta a l’edat que tocava i justament això coincidia amb l’institut. D’ençà de l’ESO i tot plegat sembla que tot s’ha avançat tant que ara els de sisè tenen l’actitud dels que abans feien 8è però òbviament amb dos anys menys i heus aquí on rau la diferència: mentre abans els de 8è es mostraven rebels perquè per edat els tocava, ara ens trobem amb rebels de només onze i dotze anys que no gestionen bé aquest rol.

I tot s’avança, és clar. I els grans de l’escola que per cert, són tan petits que ni tan sols tenen grans a la cara i canten sense fer galls, gallegen i naveguen per la xarxa hiperactivament a la recerca d’emocions desconegudes, noves tendències, vídeos de moda i/o qualsevol altra cosa que els diverteixi per uns segons. Ho deia l’anunci de pneumàtics: “La potència sense control no serveix de res” i passa el mateix amb la manca de reflexió -i pausa- en un mar d’informacions de tot tipus. No es poden passar nivells sense haver superat totes les pantalles i malauradament el que volen avui és passar nivells, ser grans abans d’hora, reduir la infància, passar a ser adolescents sense passar per prefixos.

I és precisament la rebel·lia mal portada dels menors la que porta a molts pares a deixar de controlar l’ús que els seus fills fan de la xarxa. És una barra lliure d’Internet perquè no molestin, perquè no es queixin, perquè deixin estar la tortura psicològica o perquè no vegin la seva mal entesa llibertat amenaçada pels seus progenitors. Tot plegat és incapacitat dels pares per entendre que controlar no és reprimir; controlar és ajudar, controlar és estar al cas del que els passa i del que senten i en definitiva també és guiar per passar les pantalles que toquen, en el moment òptim, junts.

Classe de matemàtiques a sisè: a la pissarra de guix escric “Màxim comú divisor” i començo a explicar el tema posant uns quants exemples. Una nena de les que no acostuma a dir gran cosa aixeca la mà.
- Digues.
- Jordi, això del màxim comú divisor de què ens servirà a la vida?
Patam! A l’aula es fa el que la Bibiana Ballvé en diria “el teu moment de silenci” i tots els alumnes, fins i tot els més despistats i displicents, esperen la meva resposta amb aquella impaciència barreja de curiositat però també de desafiament per si no me’n surto en les meves explicacions. Suposo que la cara de perplexitat s’apodera de mi, em quedo en blanc i se m’activa el recurs de fer un somriure d’aquells que volen guanyar temps.
- No serveix per res, oi?
- És clar que serveix per alguna cosa.
- Doncs va, digues.
Els explico que hi ha molts continguts que aparentment no tenen una utilitat a la vida quotidiana però que serveixen per aprendre altres coneixements més complexes. Els dic que a l’educació primària hem d’estudiar una mica de tot per tenir una base sòlida per afrontar l’ESO i s’escau el Batxillerat o altres estudis amb garanties. Crec que la resposta ha tingut acceptació, continuo la sessió.

Tornant amb el cotxe, que és un bon moment per reflexionar sobre com ha anat el dia, em vénen al cap altres moments en els quals els alumnes m’han fet sortir del guió establert i crec que això passa cada dia unes quantes vegades: des de P3 a sisè, cada edat amb les seves peculiaritats, obliguen els mestres a improvisar. Però no només els alumnes, també les eines que no funcionen, el temps o qualsevol altre percaç ens empeny a improvisar i el fet de sortir-se’n amb més o menys fortuna depèn força de la capacitat de comandament i en part també de l’experiència acumulada. És perillós, sobretot amb alumnes més grans, mostrar-se insegur o perdre l’autoritat perquè després és quan comença el compte enrere de la pèrdua del respecte.

Improvisar no és delicte, més aviat al contrari; una sessió pot sortir perfecta estirant un filó que ha sortit fruit de la casualitat, aleshores la programació canvia, s’adapta i esdevé profitosa per tots perquè els alumnes se’n senten partícips. Improvisar també és una qualitat dels mestres: un màxim comú i, com deia aquell, algú ho havia de dir perquè de vegades treballem presoners de les programacions i de la burocràcia.