Seguiré posant deures

dimecres, 28/09/2016

Darrerament el tema dels deures ha entrat a un debat que està desembocant a una radicalització sense precedents gràcies a les xarxes socials i campanyes com #Noalosdeberes impulsades per la CEAPA: Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres del Alumnado. Sí, la paraula que he usat és radicalització perquè fins i tot hi ha previstes mesures de boicot als deures per pressionar el professorat.

Amb un títol així val més que m’expliqui. No sóc un mestre a qui li agradi posar gaires deures però de tant en tant crec que, a certes edats, tenen una funció molt positiva per a l’assoliment de continguts per un costat i per a la pròpia gestió del temps i la responsabilitat per l’altre. deuresCrec que si posem deures amb suficient antelació i que es puguin fer amb poca estona estem col·laborant positivament al desenvolupament dels alumnes sense provocar una alteració de la vida quotidiana. A certes edats és bo que els nens comencin a agafar responsabilitats tant a casa com a l’escola i els deures formen part d’aquestes responsabilitats igual que altres tasques més domèstiques com fer-se el llit, endreçar-se les seves coses i ajudar els pares en el que se’ls demani. Estic molt d’acord amb els arguments de la campanya #Noalosdeberes com que els nens necessiten temps lliure per fer el que vulguin, fins i tot avorrir-se, però crec que si es gestiona bé, i aquí hi ha la clau, hi ha temps per a tot.

Com acostuma a passar aquests debats no vénen sols i jo crec que el tema principal està en l’horari laboral que tenim aquí i per això mateix necessitem una reforma horària ben feta que no provoqui, per exemple, que els entrenaments de determinats esports acabin a les 9 del vespre. Si avui passeu a treure el cap per qualsevol pista poliesportiva veureu que hi ha entrenaments ininterromputs fins a la nit i que sovint els esportistes són petits o molt joves. Amb una reforma horària seria qüestió de modificar l’horari laboral dels pares per estar més temps amb la mainada i no haver de “col·locar” els fills a extraescolars cada dia, activitats -diguem-ho clar- que en molts casos són escollides més per qüestions d’horaris que no pas per temes educatius.

És un tema candent i que crec que és bo que se’n parli obertament entre d’altres coses també perquè el professorat que per sistema posa massa deures també reflexioni sobre la seva idoneïtat, quantitat i temporalitat.

* La imatge que acompanya l’apunt és el cartell de la campanya esmentada.

Acabarem amb càmeres a les escoles

dilluns, 26/09/2016

Acabarem amb càmeres a les escoles, crec que és qüestió de temps.

Una amiga m’ensenya la seva filla a través del mòbil; la nena està a la llar d’infants i està jugant, menjant o dormint sota l’atenta mirada d’un circuit tancat (?) de televisió. Flipo. Un moment, em diu, “està plorant, què li deu passar? Ah, res, ja ha parat”. La hiperpaternitat elevada a la màxima potència que s’alimenta de primer món i de tecnologia. nineteen-eighty-four-1211494_960_720De veritat, a tots ens agradaria veure per un forat els nostres fills a l’escola i veure què fan, amb qui juguen, què mengen i per què no dir-ho, com es comporta la mestra però, no seria més fàcil preguntar-ho als propis infants o a la mestra una vegada acabada la jornada?

Em pregunto què passarà quan aquests pares que porten la mainada a aquestes guarderies* de luxe es trobin que a primària ja no hi ha càmeres per visualitzar què passa en temps real dins les parets de l’escola. M’imagino que, via grups de Whatsapp, s’organitzaran per demanar instal·lar càmeres al centre i al final ho aconseguiran perquè qui paga mana. Ho disfressaran inicialment com a una mesura de seguretat per evitar el bullying o alguna cosa per l’estil i finalment n’instal·laran alguna a un passadís comú per convertir després les escoles en espais orwelians a l’estil 1984.

No ens equivoquem, aquí hi ha dos temes: un és el comprensible desig de voler veure els fills a través d’un mòbil o tauleta en contextos que no controlem; l’altre, molt diferent, és el fet de veure què es fa a l’escola i si això que es fa està bé o malament des del nostre punt de vista, és clar.

Què en penseu? Veurem aviat càmeres a les escoles?

* No en diuen escola bressol ni llar d’infants, en diuen guarderies.

La inversió + rendible en 3m12s

dijous, 15/09/2016

Hi ha vídeos que diuen tantes coses -i totes positives- que seria imperdonable no compartir-los amb els nostres alumnes. Aquest vídeo, d’un canal britànic anomenat Channel 4, ho té tot: està molt ben fet, té ritme, té missatge, té màgia, té una música fabulosa, combina moments esportius amb moments quotidians i a sobre et deixa de bon humor. De veritat, feu-me cas (encara que només sigui aquesta vegada) i mostreu-lo als vostres alumnes* perquè els -ens- canviarà per sempre la concepció que poden tenir de les persones discapacitades.

Quin altre vídeo seria capaç d’aconseguir una cosa així en tant sols 3 minuts i 12 segons?


A sisè l’hem vist tres cops seguits i l’hem estat comentant una bona estona. Ha estat una experiència brutal.

* I a tothom.

 

Apunt relacionat: El medaller de la glòria

Expulsar mestres

dimecres, 14/09/2016

A l’escola de Pinell de Brai, un poblet de la Terra Alta, uns pares s’han organitzat per impedir que dues mestres hi facin classe. Sembla ser, almenys això entenc llegint les notícies i escoltant la ràdio, que estan descontents perquè aquestes dues professionals fan servir uns mètodes educatius que ells consideren insuficients.  Llegeixo que el Departament d’ensenyament ha intentat parlar-hi però el grup de pares no cedeix en les seves pretensions i exigeix que les substitutes de les mestres (que han demanat la baixa) s’hi estiguin tot el curs.

Em desconcerta que algú des de fora consideri que els mètodes educatius de dues mestres són insuficients; m’imagino que aquests mètodes deuen ser els que elles consideren adients tenint en compte el grup, la matèria, l’espai, les infraestructures que es disposen i les normes que regeixen una escola. Entendria que els pares s’enfadessin si hi hagués algun cas de maltractament físic o psicològic però -sembla ser que- no és així. Crec que aquest cas crea un precedent gens agradable per la tasca dels mestres que avui en dia tenim la certesa que si jardínels pares i l’escola treballem junts els bons resultats estan assegurats en tots els aspectes.

L’educació, en certa manera és com el futbol: tothom és entrenador i pot opinar encara que no es tinguin suficients coneixements. De veritat que m’agradaria conèixer més bé el cas de la Terra Alta per parlar-ne en aquest bloc* però crec que el tema principal no és aquest cas concret, el tema és la creixent manca de confiança cap al professorat. Hem d’entendre, i ara parlo com a pare, que no ens agradaran tots els mestres que tindran els nostres fills al llarg de l’escolarització de la mateixa manera que tenim bons records d’alguns mestres i mal records d’altres que ens van tocar a nosaltres. També hem d’entendre que és molt important que si no ens agrada un mestre això no ha d’arribar a l’infant perquè després li estem transmetent la nostra desconfiança; crec que no cal ser gaire espavilat per entendre això.

L’altre dia el cotxe em feia un soroll estrany i el vaig portar a l’Albert, el mecànic. Després de deixar-li el cotxe una tarda em va trucar perquè el passés a recollir ja que havia descobert d’on provenia i havia aconseguit posar-hi remei. Em va explicar que s’havia desprès una noséquè de noséon per allà sota el capó i que després de demanar un recanvi va col·locar-lo en un dit i fet.

– Gràcies Albert, ja m’ho passaràs pel banc. Adéu, que vagi bé.

 

*Els comentaris estan oberts, si algú coneix el cas de primera mà pot expressar-se. Òbviament podeu explicar altres casos si voleu.

10 frases cèlebres per fer pensar a CS (II)

dilluns, 5/09/2016

Després de la bona acollida que està tenint l’apunt sobre les frases cèlebres he pensat que en faria una segona part amb 10 frases més. Espero que en gaudiu i que les feu servir amb els vostres alumnes.

«La diferència entre l’estupidesa i la genialitat és que la genialitat té els seus límits» Albert Einstein

«Memòria selectiva per recordar les coses bones, prudència lògica per no arruïnar el present i optimisme desafiant per encarar el futur» Isabel Allende

«Si se’n riuen de mi perquè sóc diferent, jo me’n ric d’ells perquè són tots iguals» Kurt Cobain2cv vs Ferrari

«La majoria de les persones gasten més temps i energies en parlar dels problemes que en afrontar-los.» Henry Ford

«No es tracta d’on véns sinó on vas» Ella Fitzgerald

«Diga’m-ho i ho oblidaré. Explica’m-ho i ho entendré. Deixa’m fer-ho i ho aprendré» Benjamin Franklin

«Res ha de ser temut, només comprès. Ara és el moment per a comprendre més per témer menys» Marie Curie

«Mai s’hauria de gatejar quan es té l’instint de volar» Hellen Keller

«La primera vegada que m’enganyis serà culpa teva, la segona meva» Proverbi àrab

«Les actituds són més importants que les aptituds» Winston Churchill

10 frases cèlebres per fer pensar a CS

dilluns, 29/08/2016

tortugaUna professora d’institut m’advertia que a primària generalment es redacta poc i que es troben que quan els alumnes passen a l’ESO tenen mancances en aquest aspecte. A cicle superior vam pensar que estaria bé fer-los redactar cada setmana a partir d’una frase cèlebre que d’alguna manera també els fes pensar, interpretar les metàfores i activar el pensament crític.

El que més m’agrada d’aquestes activitats és la posada en comú que normalment desemboca en un debat a classe sobre les interpretacions que de vegades no són acceptades per a tothom; els alumnes més intrèpids fins i tot busquen la biografia dels autors per situar-se en un context. M’encanta quan això passa.

Aquí us deixo algunes de les frases que vam fer servir:

«Obriu escoles i es tancaran presons» Concepción Arenal

«Agraeix a la flama la seva llum, però no oblidis el peu del llum d’oli que pacient la sosté.» Tagore

«Si se’n riuen de mi perquè sóc diferent, jo me’n ric d’ells perquè són tots iguals» Kurt Cobain

«Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament.» Maria Montessori

«La poesia no vol adeptes, vol amants» Federico García Lorca

«Per viatjar lluny no hi ha millor nau que un llibre» Emily Dickinson

«No conec la clau de l’èxit, però la clau del fracàs és complaure a tothom.» Woody Allen

«Algunes persones volen que alguna cosa passi, altres somien que passarà, altres fan que passi.» Michael Jordan

«La major glòria no és mai caure, sinó aixecar-se sempre.» Nelson Mandela

«Si dónes peix a un home famolenc, el nodreix una jornada. Si li ensenyes a pescar, li nodrirà tota la vida.» Laozi

 

 

“Todo lo que parla lo hace en catalán”

dijous, 25/08/2016

S’ha fet viral a Twitter aquesta resposta a un tuit escrit en italià per part de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau.

ColauL’autora del tuit, una canària que es defineix al seu blog com a “Mujer, sagitario, cantante, miope y enamorada de la vida“, ha fet un ridícul espantós amb aquesta resposta tan miope en confondre l’italià amb el català. A Twitter ha protegit el seu compte i per tant ja no es pot comprovar que és una fan de l’Albert Rivera i de la seva formació Ciudadanos que, precisament, va néixer per confondre i dividir a la població en temes de llengua inventant-se una persecució del castellà a Catalunya.

De la resposta de l’Ainara ens ha de preocupar que no és un fet aïllat i que hi ha molta gent que té aquest rebuig tan gran cap a la llengua i la cultura catalana. Aquest odi, no es pot dir d’altra manera, té molts orígens i jo crec que es basa en el desconeixement. Diuen que viatjar ens cura de moltes coses i és cert que quan visites diferents llocs t’adones que molts prejudicis que tenies s’esvaeixen coneixent a la gent i tenint-hi converses. D’aquesta manera puc dir que la terra de l’Ainara, Tenerife, és un dels llocs on he trobat més gent amable i agradable.

Poc es parla de la manera de reduir aquests greuges a l’estat espanyol entre les diferents regions i nacionalitats que l’integren i aquí és on crec que l’escola hauria d’intervenir. Des dels anys setanta s’han fet no sé quantes reformes educatives i canvis en lleis orgàniques i cap ha intentat propagar la riquesa lingüística de l’estat. No interessa. No estic parlant de fer obligatoris tots els idiomes oficials a totes les escoles de l’estat però crec que introduir una assignatura de diversitat lingüística amb nocions bàsiques de cada llengua no faria mal a ningú i evitaria ridículs espantosos com el que ens ocupa.

I de pas -gràcies a això- potser hi hauria menys incomprensió i odi.

 

El medaller de la glòria

dilluns, 15/08/2016

Això dels Jocs Olímpics té un paral·lelisme força clar amb l’imperialisme més salvatge de fa uns quants segles. Avui en dia, per sort, a la majoria de països ja no es porta allò d’anar conquerint terres i aniquilant els seus habitants; avui l’èxit en els Jocs Olímpics és, en certa manera, una forma d’orgull nacional que pot substituir aquell imperialisme i que cal analitzar.

Si mirem una mica enrere recordarem el pam de nas que se li va quedar a l’Adolf Hitler quan en Jesse Owens li va fotre in the face unes quantes medalles al seu atleta ari entrenat per a aquest objectiu. Uns quants anys després els Jocs Olímpics van ser -més- polititzats en plena guerra freda desembocant en vergonyosos boicots i avui en dia encara tenim delegacions que recorren a les trampes del dòping per aconseguir les preuades medalles. La majoria d’estats també fan mans i mànigues burocràtiques per aconseguir que un esportista es nacionalitzi si té alguna opció de medalla, si no, no. Esportistes d’elit de països pobres aconsegueixen laplatja nacionalitat de països rics per la via ràpida mentre els seus familiars i amics han de fer llargues cues i complir uns requisits de vegades esperpèntics. I recordem, perquè s’ha de recordar, que aquell esportista d’esport minoritari que guanya una medalla i és portada a diaris esportius -i generalistes- és ignorat els quatre anys anteriors i posteriors als Jocs tot i no parar de competir.

I dic clarament que em sembla perfecte que la substitució esmentada a l’inici de l’apunt sigui en termes no bèl·lics però no acabo de veure clara la relació entre el medaller i l’honor o l’orgull de pertànyer a un estat. Potser ja va sent hora de canviar els valors per coses més col·lectives on l’esforç comú doni fruits a la comunitat en molts sentits.

A vosaltres us fa estar més orgullosos el fet de tenir un medaller ple en els Jocs Olímpics o en els Paralímpics? Un país que cuida bé els seus discapacitats, inverteix en la seva qualitat de vida i que els dóna eines per fer esport i competir crec que és molt més avançat que un país que no ho fa. A mi m’enorgulleix molt més.

De què serveix tenir un medaller ple si, per exemple, no tens dret a dir què penses i a manifestar-te lliurement?  De què serveix tenir un medaller ple si no pots casar-te amb qui estimes perquè és del teu sexe? De què serveix si no tens un estat del benestar amb sanitat i educació gratuïtes i de qualitat? De què serveix si els teus polítics són uns corruptes, la justícia no és igual per a tothom i es maltracten impunement els animals?

Amics lectors, que guanyi el millor als Jocs però les coses importants de veritat no es juguen a una piscina o a una pista d’atletisme i nosaltres, els ciutadans normals i corrents, amb els nostres petits actes som els que hem de fer sentir l’orgull de pertànyer a una comunitat a les generacions que vénen.

 

 

 

Samarretes de la Montessori

dimarts , 2/08/2016

L’altre dia em va arribar un d’aquests enllaços que criden l’atenció pel títol: “15 ideas para viajar con niños al estilo Montessori“. Al estilo Montessori, literal. D’entrada vaig pensar que explicaria com fer un viatge amb els anomenats materials Montessori o alguna cosa per l’estil però llegint l’article vaig veure que a casa meva, sense saber-ho, sempre hem viatjat a l’estil Montessori.

Segons l’article es tracta d’implicar la mainada en les diferents tasques que es fan des de la preparació, a la realització i a l’avaluació del viatge i això implica mirar mapes, buscar informació sobre els llocs a visitar, fer fotografies, preparar maletes i tenir algunes activitats per fer durant el viatge o les esperes. Si llegiu bé l’article veureu que tot és molt lògic, qualsevol família normal fa la majoria de les activitats sense posar-hi l’etiqueta Montessori. montessoriTambé és cert que hi ha famílies que quan viatgen “endollen” la canalla a un DVD portàtil, alguna consola o dispositiu mòbil perquè no molestin i és aleshores quan aquests nens i nenes no saben ni on han anat de vacances o si pel camí hi havia un desert, arbres fruiters o uns molins de vent gegants.

Navegant una mica amb la paraula Montessori he vist que hi ha un bon grapat de pàgines web i blogs que parlen del mètode i també uns quants espavilats que venen productes i pacs de material que porta el cognom d’aquesta gran dona -avançada al seu temps- que va obrir-se pas en una societat marcada pel masclisme. Penso que està bé que es parli de pedagogia, de mètodes d’ensenyament i que es donin idees per fer activitats; no cal ni dir que molts d’aquests blogs tenen milers de seguidors però no hem de caure en aquest màrqueting descarat i hem de buscar la nostra manera de fer. Recordo que fa deu anys quan vam tenir la primera filla hi havia gent que ens preguntava si fèiem el mètode Estivill o el del doctor González i la nostra resposta era que agafàvem el que ens agradava més de cada un i ho adaptàvem, fèiem el nostre propi mètode. I així amb tot a nivell familiar.

A nivell escolar em considero un mestre a qui li agrada molt educar amb humor. M’agrada jugar amb la ironia, amb els dobles sentits de les paraules i les bromes enmig de les meves sessions. Hi haurà qui dirà que faig el mètode Capdevila perquè en Carles Capdevila en les seves exitoses conferències parla d’educar amb humor però jo ja ho feia abans de sentir-ne a parlar.  Com a resum sempre dic que hem d’aplicar el que ens digui el sentit comú i si a sobre ens fa sentir bé ja tenim un #winwin.

El títol de l’apunt és per picar lectors de la mateixa manera que ho era el títol de l’apunt del blog del primer paràgraf, però; ja ha sortit l’ entrepreneur  que ven samarretes amb la cara de la Montessori. Es faran tan populars com les samarretes del Che Guevara? Pensem-hi.

 

Polèmica internàutica amb mentalitat del segle XX

dimecres, 27/07/2016

Ara fa uns dies que corre una polèmica sobre una sèrie de llibres que comencen amb un “75 consejos que.. ” i que estan adreçats a un públic entre pre-adolescent i adolescent, principalment del sexe femení. Ja sé se se n’ha parlat molt i d’altres blogs n’han fet bones dissertacions però tenia ganes de dir quatre coses.

D’entrada podeu llegir algunes de les coses que explica el llibre en un tuit de @YaraCobaain que s’ha fet viral amb més de 14.000 RTs:

 

He estat mirant una mica el perfil de l’autora del llibre i de l’editorial i s’han vist sorpresos per la repercussió que està tenint tot plegat. Es veu que les polèmiques ajuden a vendre productes però en aquest cas ho dubto, fins i tot els han muntat campanyes a change.org per retirar el llibre del mercat.

Desconec el número total de vendes que té aquesta al·legoria al PECD (Projecte Educatiu de Canal Disney) però us asseguro que el perill pels nostres adolescents no l’hem d’anar a buscar als llibres; el perill és el descontrol d’informació al que són sotmesos via Youtubers, discogràfiques que promulguen música estúpida, Tele5, publicitat agressiva amb target clar i sèries de Canal Disney i similars que donen un model social on han de créixer abans d’hora en l’abundància del primer món. Percentualment els llibres ocupen un % ridícul si ho comparem amb l’oci adolescent de fa tan sols dues dècades; avui hi ha coses molt més llamineres, ràpides, atractives, virals, divertides, “que ho peten”, compartibles i espectaculars al palmell de la mà en un mòbil de 5 polsades. I aquest mòbil els acompanya des que es lleven fins que se’n van a dormir.

Ens trobem amb nens i nenes sense infància perquè aquesta societat els dirigeix cap a on interessa que no és altre lloc que el consum. Tenim famílies desbordades que no saben què fer i em fa patir que l’escola no està preparada per ajudar a parar el cop o almenys a intentar fer-lo més suau.