Hi ha professions que s’exerceixen sempre de forma individual per a garantir la seva eficàcia (un taxista per exemple sol treballar en solitari tot i l’acompanyament del GPS). Solen ser individualistes també moltes professions de tipus artesanal que prioritzen una determinada eficàcia d’orfebreria pròpia del bon fer personal (un acurat sabater, un sastre personal, etc.). Hi ha d’altres que poden ser compartides amb algú més però que no necessàriament resulta imprescindible, depèn dels contextos o de les circumstàncies (un periodista pot entrevistar molt bé a algú o bé compartir amb un altre col·lega la mateixa entrevista perquè esdevingui més reeixida; un cirurgià pot compartir amb un altre una intervenció si aquesta comporta una determinada complexitat). Finalment, unes altres professions, si no es fan en grup o de forma col·lectiva, difícilment poder exercir-se amb garanties (els bombers, els policies… però també la majoria de músics per exemple; un director d’orquestra dirigeix sol però necessita tota l’orquestra per donar sentit a la seva feina).
I la professió docent? Un mestre, un professor ha de treballar sol? Suposo que tothom contestaria que no, que la seva feina també és d’equip o, millor, de diferents equips alhora (claustre, equip directiu, equips docents, departaments didàctics, comissions…). Però la part més fonamental de la professió, la docència d’aula, encara ara molt majoritàriament es continua exercint en solitari. Molt sovint amb la porta tancada de la classe. Tancada en sentit explícit i en el figurat. L’espai aula com l’escenari íntim de la docència. Una intimitat com a valor a preservar, com a litúrgia heretada de l’”art” de l’ensenyament.
Aquesta realitat està canviant i cada vegada comptem amb més experiències de codocència o de multidocència compartida. I això significa posar en crisi el model secular individualista de la professió docent, el tracte d’exclusivitat de la relació entre el professor i el seu grup d’alumnes. En les actuals circumstàncies dels nostres centres educatius s’imposa un canvi de paradigma educatiu en el qual, entre altres reorientacions, s’obre pas un altre estil d’exercir la docència que no passa per l’opció individual com a quasi l’única acceptada. Un docent sol davant un grup-classe s’hauria de mantenir exclusivament en espais temporals molt limitats (i no pensem només en els espais de tutoria perquè aquests també poden perfectament ser compartits).
Aquest canvi de model de la docència és ara possible sense modificar substancialment les ràtios actuals, donat que comptem amb uns suports digitals que permeten oferir activitats d’aprenentatge a diversos alumnes individualment, o en petit grup, de forma simultània i on el requeriment del professor només es dóna de forma puntual i intermitent. Al mateix temps –fins i tot compartint un mateix espai polivalent– un altre grup d’alumnes poden requerir l’atenció i dedicació d’un o dos professors que els atenen també intermitentment, o bé un d’ells de forma constant en una determinada activitat, i si hi ha un segon docent pot ocupar-se, també simultàniament, d’una altre grup d’alumnes de manera individual o en petit grup.
Estem convençuts que la professió docent del futur esdevindrà una professió a desenvolupar-se majoritàriament en equip; i a l’aula sent compartida per un o més docents. Això comportarà formar el professorat novell –però també al que ja es troba exercint– en la cultura de la docència compartida, amb tot el que això comporta (planificació conjunta, consens sobre mètodes didàctics i enfocaments metodològics; compartir la mateixa concepció de l’avaluació, de la tasca tutorial i orientadora, estratègies de coordinació de l’acció docent i educativa, etc.).
Les noves aules seran gestionades des de l’esperit d’un equip d’educadors que treballen junts en cada fase del procés docent i que gràcies a això comparteixen neguits, èxits i fracassos. En definitiva, que igual que els alumnes aprenen a estones sols, però en altres períodes aprenen sobretot dels altres, del propi aprenentatge dels altres i reclamen i es beneficien de l’acte d’ensenyar dels altres, de tots els altres, així també ho faran els docents en relació als seus companys de professió. Una professió, doncs, plenament compartida si vol esdevenir eficaç.
Doctor en Ciències de l’Educació per la UAB i professor titular del Departament de Pedagogia Sistemàtica i Social d’aquesta universitat. Ha exercit com a docent i com a psicopedagog en centres de primària i de secundaria, concertats i públics.
Montse
17/02/2012 22:11
Augmentar la feina de coordinació del professorat vol dir disminuir la de dedicació a l’alumnat. Si un professor de secundària porta 100 alumnes, 2 o 3 nivells diferents, té 12’30 hores per preparar-se el material, corregir, tractar els conflictes que sorgeixen amb els alumnes, etc. La coordinació amb altres professors és molt enriquidora però també és lenta i a vegades font de conflictes. S’ha d’anar alerta a complicar l’organització amb teories que estan molt bé però que a la pràctica es converteixen en inviables. Potser persones d’equips directius que tenen poques classes i moltes de permanència sí que ho poden fer, però s’ha de pensar en la majoria de professorat.
Antoni Perulles i Rull
11/11/2011 17:16
Passo a recomanar-la als estudiants de la Innovació curricular
Antoni Perulles i Rull
11/11/2011 17:12
Efectivament:
“Una professió, doncs, plenament compartida si vol esdevenir eficaç.”
Fardetot
30/10/2011 18:16
Roser Orquin: estic d’acord amb el teu parer. No volia donar aquesta imatge de “fart-de-tot” que he donat (tot i que el meu nick ja diu bastant del meu tarannà actual… Ho sento!). No tinc pressa per a tenir una plaça fixa, ni per a poder fer una substitució: la faré quan calgui i quan la meva contribució sigui útil i necessària. De moment no paro d’auto-formar-me, de llegir i de fer cursos de tot una mica. Continuo pensant que a les problemàtiques actuals (crisi en tots els camps humans), la millor arma amb què podem comptar som nosaltres mateixos, les persones.
Tanmateix, crec que, si és veritat que d’aquí a no molt ens demanaran als futurs docents un any d’experiència en pràctiques NO REMUNERADES en algun centre d’ensanyament públic (com si fos el pràcticum del CAP o del màster però de molta més durada), crec que estem perdent un temps d’or. I si a més hi afegim la contribució del professor Roca en aquest bloc sobre la multidocència com a futur de la docència, doncs em sembla a mi que estem no perdent temps, sinó que més aviat el que estem fent és marejar la perdiu: amb tot el capital humà que hi ha avui en dia en aquest país plegat de mans, crec que més d’un 10% dels docents a l’atur o en espera de ser cridats estaria disposat a col·laborar en tasques d’acompanyament docent, en centres amb certes particularitats (els que tinguin molts immigrants, els de més risc social, etc.), a canvi de cap sou i sí d’experiència i coneixements. I, evidentment, el que es podria fer és oferir a aquesta gent que hi col·labori l’opció de convertir aquesta experiència en punts per a sumar a la puntuació de la borsa.
Si no vaig errat, a part de les matèries troncals i de les competències (bàsiques, transversals i tota la parafernària), als alumnes també se’ls vol transmetre valors i actituds. Doncs penso que el món docent d’aquest país estem donant un molt mal exemple a les futures generacions en matèria d’auto-organització, pro-activitat i positivisme davant de les adversitats.
Roser Orquin
28/10/2011 19:33
@Fardetot
No tots els professors que estan treballant en els instituts són “de la vella escola”. Fa 4 anys (quasi 5!) que rodo instituts i n’he trobat uns quants que tant de bo que no es jubilin mai (i estan ben a punt). Al contrari, me n’he trobat uns quants que s’han fet professors perquè la crisi els impedeix treballar d’altres coses que sí que els agraden i que no es prenen seriosament la seva (nova) professió. Ni tots els nous sou meravellosos ni tots els vells són uns apalancats.
“En todas partes cuecen habas”: no tinguis pressa que ja t’arribarà el torn, però no et pensis que quan et toqui fer una substitució podràs fer les classes a la teva manera, perquè el millor per als alumnes és que el substitut no canviï gaire les metodologies, perquè es destaroten i perden més temps adaptant-se i desadaptant-se del que tu passaràs amb ells. Tens tota una carrera professional per endavant: aprofita les substitucions per aprendre el que no s’ensenya en una escola i quan tinguis la teva vacant (o si ets dels afortunats, la teva plaça de funcionari), ja podràs fer amb els alumnes… el que et permeti el teu departament docent (en aquest sentit, et desitjo la sort que jo ja he tingut).
Fardetot
26/10/2011 11:45
Plenament d’acord, però siguem realistes: quin professor/-a de l’”antiga escola” i de la no tan antiga voldrà que un passarell que té el número 60000 en amunt de la borsa d’interins el vingui a “ensenyar” com fer pedagogia i a ensenyar? És més: jo mateix, que és el meu primer any a la borsa d’interins, ja m’espero no poder realitzar experiències docents (solitàries, de ben segur) puntuals fins d’aquí una bona colla de mesos. I seran experiències motivades per substitucions per malaltia, per baixa temporal, o per altres motius. I em pregunto: no seria millor que, en lloc de mantenir-me parat i cremant-me les neurones, s’aprofités aquesta font humana per a donar suport (ni que sigui gratuïtament) en instituts i escoles en risc d’exclusió (que la geografia catalana n’està, malhauradament, infestada)? Ens estem perdent un munt d’experiències possitives per a l’educació (per a mestres i alumnes) i tot per les poques ganes i implicació de tots (administració, mestres en funció, mestres en espera de funció i alumnat). L’apatia és general, com la crisi.