Arxiu del divendres, 22/07/2011

El moment de pensar

divendres, 22/07/2011

Quan s’acaba un nou curs, quan les vacances prometen uns dies relaxats, sense gaire a fer, amb estones llargues per a la conversa, la migdiada, la lectura, etc. potser caldria que ens reservéssim també unes estones per a pensar. Pensar sobre tot, sobre nosaltres mateixos i també sobre la nostra feina. Pensar-hi sense obsessions, mantenint la distància que possibilita la manca d’urgència i de la immediatesa del recomençar. Pensem el que hem fet bé i el que potser no tant. No ho deixem pels últims dies això de pensar sobre la nostra feina, no sigui que el neguit ens impedeixi ser lúcids i creatius.

Als mestres i professors ens cal un exercici d’autoreflexió profunda. Per salut mental i per imperatiu de responsabilitat professional. La nostra tasca no es caracteritza per aplicar receptes, fórmules, procediments o habilitats predeterminades i fixades en un cànon professional indiscutible. En la nostra feina cal saber adaptar-se a situacions sempre canviants i mai iguals. Ja sé que això no és exclusiu dels ensenyants, però en el nostre cas aquesta circumstància resulta definitòria, perquè si no som capaços de fer un bon diagnòstic previ de les característiques del grup d’estudiants que tenim al davant, i també de cadascun dels alumnes, tindrem molts números perquè la feina no esdevingui reeixida.

Aquesta necessitat d’adaptar el nostre quefer professional a una realitat que sempre amaga sorpreses i elements d’exigència diferents, ens obliga a no partir de pressupòsits estàtics, repetitius, basats en la inèrcia del passat (que per dissimular en diem experiència). Els nostres alumnes, cada any, són nous; constitueixen un repte a descobrir. Exigeixen, per tant, un educador al davant obert a la sorpresa, amb la seguretat que dóna la feina feta i continuada, però predisposat al canvi, a una certa improvisació si és necessària però, sobretot, capaç de planificar accions d’ensenyament i aprenentatge des de diferents punts de vista metodològics per adaptar-se a realitats diverses, canviants i, a voltes, no esperades. Necessitem imbuir-nos d’una professionalitat plàstica, adaptativa i polifuncional.

Per això resulta convenient pensar-hi abans. Pensar com farem nou el que ja sabem fer. Pensar com descobrirem de nou als nous alumnes. Pensar com ens poden tornar a sorprendre i, sobretot, com deixar-nos sorprendre per a poder il·lusionar-nos en aquesta meravellosa tasca d’ajudar a educar als altres tot educant-nos alhora. Pensar, planificar, innovar, proposar alternatives didàctiques i metodològiques, cercar instruments nous que ens ajudin a fonamentar els nostres continguts d’ensenyament. Pensar en com arribar més i millor a cada alumne, com descobrir en cadascun d’ells les dreceres motivacionals i emocionals que ens portin a poder influir en el seu desvetllament envers les ganes d’aprendre, d’aprendre-ho tot, d’aprendre el món. I nosaltres al seu costat. I nosaltres aprenent –també amb ells– el món. Un món nou cada any, cada curs. Pensem-hi. Sobretot pensem en innovar, en no repetir, en no repetir-nos. La nostra és també una feina per a creadors. Ens ho creiem?