Fer-se preguntes

Fer-se preguntes. Vet aquí allò fonamental. La capacitat, la voluntat, l’hàbit de fer-se preguntes. Des de l’educació infantil fins la universitat, el món professional o el personal. Anhel de continuar fent-se preguntes. De cercar les respostes. Moltes d’elles fallides, per descomptat. Però l’oportunitat de seguir aprenent gràcies a les errades, a les falles, a la manca de troballes satisfactòries.

Només continuaré fent-me preguntes si m’han permès fer-les a casa i a l’escola, amb els amics i en solitud. Oportunitats per a fer preguntes en classe, en quasi qualsevol moment. I saber esperar. Saber romandre amb el desig de preguntar, de saber, d’escoltar atentament la resposta del professor, del llibre, del company, del google… I no confiar massa en les respostes. Saber-les aproximatives, incertes, hipotètiques… Trobar l’errada, la imperfecció, la inexactitud, l’exageració. I descobrir la candidesa de moltes respostes purament aproximatives, escadusseres.

I trobar la resposta, La que ens ho sembla o, almenys, la que ho serà durant un temps. Aquell que faci falta per aconseguir una de millor. Gaudir de la resposta trobada, de la immensa satisfacció que dóna el descobriment després de l’esforç, del dubte i del neguit de l’espera, de la cerca, de la feina d’informació i de cognició. Perquè cal pensar, i tenir temps per pensar, i pensar per a comprendre, per a no satisfer-nos amb la primera resposta fàcil. Saber, intuir, que l’encert es troba després de les dificultats, de l’estudi, de l’esforç comprensiu, del fer-se més i més preguntes. D’escriure les possibles respostes, de dibuixar-les, d’esquematitzar-les, de descontruir les primeres hipòtesis.

Saber-se vulnerable amb les fites assolides; descobrir el propi coneixement com a fràgil, feble, purament inicial però, això sí, d’un camí infinit. El coneixement no té fi, no s’acaba mai. Tampoc la voluntat, les ànsies per saber, per descobrir, per a preguntar-nos, per a respondre-nos.

Llegir, rellegir, buscar significats, establir relacions, transferir allò assolit parcialment, provisionalment… I anar acumulant, relacionant fins que de cop, ens descobrim comprensius, el món se’ns comença a aparèixer sota dominis de la comprensió. I aquesta, poc a poc, guanya la partida a la ignorància, a la desconfiança, al propi menysteniment. Podem comprendre i també (oh fantàstic!) ho podem mostrar, podem intentar que altres comprenguin des de la nostra comprensió. I llavors esdevé el millor. Trobem encara més satisfacció en l’esclat de comprensió de l’altre, mercès a la pròpia intermediació, que no pas a la nostra conquesta comprensiva.

Només s’educa des de la satisfacció quan s’ajuda els altres a comprendre. I quan es fa a partir de fer-se preguntes plegats i quan ens atrevim a aventurar possibles respostes.

L’escola ha d’esdevenir propiciadora de preguntes i de temps per a respondre-les i per a no encertar les respostes a la primera, ni potser a la segona… No hi fa res, el camí és aprenentatge.

5 comentaris

  • Maria jose

    16/06/2011 1:54

    Reflexions com aquestes fan que educadors dels claustres que creiem en el canvi no es desencoratgem i continuem.
    A vegades penso que ara el que ens caldria és formació per transmetre , per moure, per engrescar als claustres poc a poc. Es una tasca dura, que pot cremar i desgastar molt. Necessitaríem assessorament per sentir-tnos segurs , al menys jo ho necessitaria.

  • Oscar Navarro

    03/04/2011 8:58

    Molt bona reflexió! Hi estic completament d’acord. Crec que aquest és un dels camins per reflexionar sobre què estem fent a les aules i com millorar els nostres resultats. Les preguntes han de ser sinceres, tant dels professors i mestres com dels alumnes, i permetre la participació -real- de l’alumnat. Ens hem d’oblidar que els docents ho sabem tot i que l’alumnat és una caixa buida que hem d’omplir, visió molt present en les nostres aules actualment (i molt més a Secundària).

  • nuria aris

    01/04/2011 23:21

    Molt bona reflexió! Fer-se preguntes, com a font d’experiència, de recerca, origen de la creativitat i essència de la superació humana . Però tot això no surt per generació espontània. Cal fer arrelar en els nostres nens l’hàbit de fer-se preguntes i la necessitat de trobar respostes, i això únicament s’aconsegueix implicat l’emoció i els sentiments. Sentir l’inquietud d’un “ per que” es el motor de la possible resposta.

  • Elisabet Fonts

    31/03/2011 21:19

    M’ha encantat. Crec que el problema és quan no ens fem preguntes, quan la ment està relaxada i no pensem, perquè ens ho donen tot mastegat.
    A l’educació també s’hauria de fomentar saber raonar i pensar per ells mateixos. Fer-se preguntes és essencial per créixer com a persones

  • Roser Orquin

    29/03/2011 17:39

    Preciós. Poètic. Mercès per compartir-ho.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús