Sovint exposo als estudiants universitaris de les titulacions d’educació un reportatge que fa alguns anys oferí el programa 60 minuts de TV3 sobre la vida de tot un curs en una escola japonesa. El professor, T. Karamori, a banda de treballar a fons els continguts curriculars, oferia un exemple extraordinari de com tractar les emocions dels nens i nenes i com contribuir a una profunda educació dels sentiments. Es pot consultar, entre altres fonts, a: http://vimeo.com/12609462
Cada vegada que visiono el reportatge em pregunto com podem bastir a casa nostra relacions d’aula on hi entrin aquests aprenentatges tan vitals, necessaris i formatius per a l’evolució de la personalitat dels nois i noies. Com des de l’exigència de l’esforç per a l’aprenentatge acadèmic podrem fer compatible l’extrema sensibilitat envers els sentiments dels altres i d’un mateix. El professor Karamori indica que els infants han d’aprendre que en els seus cors, en els de cadascú, hi caben també els cors dels altres, dels companys, a condició que entre ells s’estableixen lligams forts, lligams de respecte, d’afecte, de tendresa, de consideració. Entendre els altres, pensar en els altres i fer que els altres visquin en el teu cor. Tota una recepta pedagògica i humana. I tota una lliçó de vida i de mestratge.
Al senyor Karamori se’l veu feliç a la feina entre els nens i les nenes. Manté aquest difícil equilibri entre respecte i afecte i ell ofereix exigència i escolta. Per això l’exposo com a exemple de mestre per a futurs mestres, professors de secundària o pedagogs. Ara bé, n’hi ha prou en “mostrar” l’exemple per a fer persones exemplars? Em temo que no, que necessitarem quelcom més profund, potser un canvi de mentalitat sobre les prioritats docents, curriculars i socials. En definitiva, l’eterna pregunta educativa: quin tipus de persona volem contribuir a formar des del sistema educatiu.
Els sentiments no es poden deixar a la porta de l’aula perquè la vida, la de cada noi i noia, no es pot aturar ni emmordassar i perquè les emocions i els sentiments esclaten quan esclaten i, en tot cas, no resulta gens sa obturar-los o negar-los. No hi ha res més ric pedagògicament que interrompre el programa establert per deixar aflorar el sentiment o sentiments que s’obren pas entre els alumnes en forma de prec, de plor, de crit, de tristesa o d’alegria. És clar, la vida és això, i qui diu que a classe, que a l’aula, no ha d’entrar la vida?
Doctor en Ciències de l’Educació per la UAB i professor titular del Departament de Pedagogia Sistemàtica i Social d’aquesta universitat. Ha exercit com a docent i com a psicopedagog en centres de primària i de secundaria, concertats i públics.
Fartdetot
10/03/2011 23:15
No coneixia el professor Karamori, i realment ha estat tota una troballa. Gràcies. M’he emocionat veient aquells nens i nenes que, més que aprendre continguts concrets de matèries concretes, aprenent una cosa molt més important i necessària a les nostres vides: escoltar, parlar davant dels altres, compartir, empatitzar amb les pors, tristesses o alegries dels demés, con-viure entre humans.
M’ha sobtat el fet que els nens i nenes parlin de la mort amb total naturalitat. Això ho trobo molt sà: vaig veure morir el meu pare als meus braços, i reconèc que mai a l’escola ni a la universitat em van preparar per a aquest moment. Tampoc considero que se n’hagi de fer un curs específic sobre la matèria, però que no es parli als nostres joves sobre dos puntals de la societat humana com és la vida i la mort, la veriat és que em sembla molt poc pedagògic. La mort la veiem com un tabú, quan realment és l’objectiu de les nostres vides: a ella hi anem i amb ella ens trobarem tard o d’hora. I caldria encaminar-nos sense por, sense ignorar-la ni sense evitar citar-la.
Un altre aspecte que trobo interessant és el fet que una societat com la japonesa ens pugui donar exemples com el del professor Karamori. Pensava que els japonesos eren uns llunàtics de la informàtica i que tenien les neurones menjades pels ordinadors i els video-jocs. Doncs bé, això serà a les grans ciutats, com ara Tòquio. I també a casa nostra, aquí, a Barcelona: tinc cinc nebots, i un parell d’ells es passen hores i hores davant de l’ordinador, i quan és hora de reunir-se amb la família no saben enraonar o mantenir una conversa sense perdre el fil, despistant-se per res, fent més cas al mòbil que no pas als ulls de la persona que tenen davant seu. Això és problemàtic, i si d’una cosa me n’alegro de la retallada del govern Mas en educació és pel que fa a la paralització del programa 1×1: més professors amb sentiments i no pas ordinadors, això és el que cal per a millorar l’educació (i la societat) d’aquest país!
Malhauradament, crec que en el pack de la retallada també bé la NO-contratació de nou professorat…
Mariola Bisbal i Capella
07/02/2011 23:12
Fantàstic el documental japonés. M’he emocionat força i m’ha recordat perquè un dia vaig voler ser mestra. La infància és el futur. Sense nens feliços, no tindrem res.
Gràcies per la recomació.
nuria aris
07/02/2011 21:52
..”aprendre des del cor…i que en els seus cors hi caben, també els cors dels altres, dels companys,”..
El sentit d’aquesta afirmació ens recorda que l”emoció constitueix un element essencial de les relacions i de la comunicació. De fet els nens, ja des de molt petits, entenen que els altres són éssers amb sentiments, creences i pensaments propis sobre les coses i els esdeveniments. Estem parlant d’un aprenentatge vivencial, que es forja en les experiències i en les relacions emocionals “inter i intra” subjectives del dia a dia de la persona.
Per això cal considerar el seu gran potencial en les dimensions educatives,
i molt especialment a l’E. Infantil i primària.
Cal que el mestre sigui la millor versió de si mateix, i aixi projectar un bon model de gestió emocional als seus alumnes.
Anna
07/02/2011 14:16
M’ha semblat interessant. Jo ja coneixia el mètode d’aquest mestre japonès i en tinc alguns vídeos. Sembla que tot conflueix oi?