ARA Mestres

Aquests dies la presidenta del Parlament ha estat titllada per un membre de la Cambra de mamarracha i de cosa. L’insult és una acció de rebaixament de l’oponent que no hauria d’escaure gens a la vida política. Insultar (del llatí insultare, ‘saltar al damunt’) implica una humiliació. Són moltes les expressions de lluita que comporten la idea d’un dalt i un baix: tirar-se-li a sobre (a algú), caure sobre l’enemic, caure-li al damunt (a algú). Un polític de nivell no pot saltar damunt el rival i trepitjar-lo. Ha de tenir la dignitat de mirar-lo a la cara, a nivell, i abraonar-s’hi amb la musculatura d’un argument racional.

Hi va haver una època que parlar de la línia vermella era fer-ho de Rocafort-Urgell-Universitat-Catalunya-Urquinaona-Arc de Triomf i enllà enllà fins al fondo (Fondo). Ara és moda dir que les retallades dels governants, dia sí dia també, ultrapassen línies vermelles, és a dir línies que mai no s’haurien d’haver traspassat. En la nostra llengua sempre hem fet coses que passaven de mida, o hi ha hagut qui es passava de rosca o qui passava de la ratlla (incolora). Quan algú s’excedeix, també diem que se li n’ha anat la mà (o que se li ha escapat la mà). Sigui vermella o no, amics i amigues, vigilem i mantinguem els de les tisores a ratlla.

L’èxit és saber trobar la porta d’una cambra d’aire viciat i sortir-ne. Èxit ve del llatí ĚXĪRE, que vol dir ‘eixir’, ‘sortir’, i hi ha moltes altres expressions en la nostra llengua per referir-se al triomf que comporten la idea de la sortida. Parlem de sortir airosos d’una situació complicada, de sortir del pas, de sortir-se (algú) amb la seva o, simplement, de sortir-se’n, quan les coses van bé. És curiosa aquesta associació que deixa els interiors, els espais coneguts, el nostre passat, en definitiva, com una zona declaradament en runes.

Les paraules fan la seva. De vegades ens sorprenen mots radicalment nous, però no és gens rar que altres visquin arredossats en algun àmbit específic de coneixement (el de l’economia o les assegurances, per exemple) i que en determinats moments saltin a la palestra i tinguin el seu moment de glòria entre el comú de la gent. El mot prima és vell (llegiu-ne la definició al DIEC2), ens ve del francès prime, que al seu torn ve de l’anglès premium (i, finalment, del llatí praemium, ‘premi’). Aquests darrers anys les primes han tingut moments de popularitat amb els casos de les primes úniques i ara han passat a primer pla les primes de risc. Perquè no les puguem trobar a faltar, però, al final de cada temporada esportiva ens visiten amb una fidelitat insubornable les primes als jugadors en partits clau i les sempre més discutibles primes a tercers.

Aquests dies els impagables clowns de la nostra vida política van de míting en míting a buscar el vot, que és temporada, seguint la gastadíssima litúrgia de les falses promeses, de les mitges mentides, de la desqualificació per se del contrari. Som molts els que fins que no canviïn aquestes formes obsoletes som ja irrecuperables per als seus interessos. Una de les fabuloses concrecions d’aquestes formes és la visita dels polítics als mercats: les abraçades efusives amb molsudes peixateres, les paraules de vol gallinaci que qui vol ser votat adreça al dependent que viu a l’altra banda d’una rècula de pollastres penjats (a casa pit millor que cuixa). I mentre els nostres polítics toquen mercat i s’impregnen de fortor d’embotit a la Boqueria, o al mercat de la Llibertat (també hi van al mercat de Calaf, o no els cal, perquè ja és el seu medi natural?), els altres mercats, els intangibles, màgics, incontrolables, globals i fluctuants mercats es veu que (ai las!) fan i desfan la nostra vida política.

La silvicultura es defineix com el “conreu dels boscos, especialment per a llur aprofitament racional” (DIEC2). Silva, que en llatí, significava ‘bosc’, ens ha deixat moltes traces a la nostra llengua, en paraules com ara silvestre, silvà, silvícola o silvicultor. També el mot selva hi té l’origen, paraula que en la nostra llengua i en altres té unes connotacions de caos, de desordre, de campi qui pugui. Adéu, Silvio, que rodi amb el teu cap la teva llei de la selva i que comenci, per fi, una nova cultura a Itàlia.

Aquests darrers dies hem vist en Gerard Deulofeu amb els grans del Barça. Avui, quan he sentit per ràdio que l’anomenaven D[a]ulofeu, he pensat de seguida que el periodista no entenia el cognom. Deulofeu vol dir Déu lo féu, Déu el va fer. Pel que sembla, era l’apel·latiu amb què segles enrere es designava la canalla nascuda de pare desconegut, a la qual es trobava un progenitor de màxim nivell. Deulofeu té maneres, sens dubte, però que no es faci il·lusions. L’únic Deulofeu que hi ha al Barça és Lionel Messi.

Avui vull parlar d’aquesta substància apegalosa anomenada pega grega o colofònia, que és una mena de resina obtinguda de diverses coníferes. Té múltiples aplicacions, sota diversos tractaments: en farmàcia, en l’elaboració de vernissos, en la pràctica musical (fa adherents els arcs dels instruments de corda), en la producció de laques, coles, xiclets i pneumàtics. Llegeixo a la Viquipèdia (d’on trec la imatge de l’apunt) que es fa servir també a l’escalada per aconseguir que les mans s’agafin més fàcilment a les roques i al cordam, i que els grups de dansa trepitgen pega grega si el terra on han d’actuar és massa relliscós. Avui l’autèntica pega dels grecs, però, és que ja no sembla que hi hagi gran cosa que els pugui adherir un minut més a Europa.

Les grans agències de qualificació de la solvència donen la triple A, la nota màxima, al fons de rescat europeu. El record de l’altra triple A (Alianza Anticomunista Argentina), l’organització parapolicial d’extrema dreta responsable de milers d’assassinats polítics ara fa quaranta anys, ens torna inevitablement a la memòria. Fóra bo que l’ús desacomplexat que fan els mitjans de l’expressió triple A no fos un símptoma d’amnèsia històrica allà on no és possible l’oblit.

La por de cap signe no pot ser la moneda corrent a cap societat democràtica, d’aquí que calgui celebrar que ETA hagi penjat definitivament els hàbits. Ara s’obre un moment de gestió complexa, de difícil reconciliació, en què caldrà que l’Espanya profunda (que és, amb tot, tan extensa i tan superficial) pengi l’hàbit de veure criminals en persones que tan sols tenen l’habitud de pensar, de tenir ideologia i de lluitar pacíficament per defensar-la.