Amnèsia

dissabte, 31/03/2012


El partit que governa l’Estat espanyol acaba d’anunciar una amnistia fiscal. El fet ens impressiona a tots els que no hem contret demència senil aquests darrers dos anys. La vida és un vaivé de memòries i desmemòries, de necessitat de record i necessitat d’oblit i perdó. Les grans operacions socials de record o oblit com ara les lleis de punt final, les amnisties de presos, les iniciatives per la memòria històrica, poden ser motiu de debat i argumentació. Tota amnistia és opinable, naturalment. El que no volem oblidar és una classe política caragirada i amnèsica. [Vegeu els vídeos de la primavera de 2010 amb les declaracions vehements de de Cospedal i Rajoy contra l'amnistia fiscal].

Canya

dissabte, 24/03/2012


Aquests dies es parla d’un poble que vol plantar cànnabis per sortir de la crisi. Cànnabis és una paraula que ens ve del llatí (i del grec, i de més enrere) que evoluciona en la nostra llengua cap a cànem (els camps plantats de cànem són els canemars o les canemeres). El cànnabis connecta amb la canya (la canna, en llatí), que retrobem al nostre llenguatge més col·loquial o argòtic en formes curioses com la canya de cervesa, cantar la canya a algú (‘dir-li la veritat, amb vehemència’) o fotre canya a algú (‘tractar amb duresa’). Un altre sentit de la canya se’n va cap a una característica física: per dir que algú és prim, el podem anomenar un canyiula, o afirmar que sembla una canya vestida. De tota aquesta família de paraules canyeres, la que m’agrada més és canemàs. Als amants de la construcció de xarxa, als que sentim que ens ha tocat viure un moment d’organització d’una societat radicalment nova la imatge del canemàs (la retícula, la base, el fonament, la guia) ens centra i ens estimula.

Mobilitat

dissabte, 17/03/2012


La mobilitat s’ha convertit aquests darrers anys en una característica que ens defineix. Viatgem físicament com mai, viatgem virtualment arreu, fem servir dispositius mòbils que ens capaciten per tenir-ho gairebé tot en qualsevol lloc. Les polítiques europees situen la mobilitat en un lloc privilegiat per a la construcció del vell continent. Moure’s amplia perspectives, ajuda a eliminar prejudicis, a veure altres maneres de fer i de ser i a eixamplar la competència intercultural. El moviment sol tenir una connotació positiva. Però no sempre. No és estrany trobar víctimes de la mobilitat, que reflecteixen determinades expressions de la llengua: persones que es queixen d’haver d’anar amunt i avall, d’un costat a l’altre o d’una banda a l’altra o d’haver de fer moltes anades i vingudes. També ens podem queixar que ens facin voltar com una baldufa o que ens facin anar com una pilota. O de trobar-nos en bucles de moviment que ens fan anar d’Herodes a Pilat. En el pitjor dels casos el moviment ens pot fer sortir del foc per caure a les brases. Ara que el Govern parla de traslladar els treballadors públics és un bon moment per sospesar els pros i els contres de la mobilitat.

Vehicular

dissabte, 10/03/2012


Aquests dies s’ha parlat de la llengua que ha de ser vehicle (del llatí vehĕre, ‘transportar’) de l’ensenyament. L’ensenyament és un altre vehicle. Un vehicle que pot avançar rabent cap a una societat que valora, ensenya i aprèn llengües constantment. Si hagués de definir l’escola catalana que vull, doblement vehicular envers la llengua, diria que ha de ser un vector vehement.

Ganes

divendres, 2/03/2012


Si Pep Guardiola tingués veritablement una bona cantera ingressaria, segur, en una agrupació coral del Bages. En la nostra llengua expressem les ganes de fer una activitat amb finals en -era. És així que parlem de tenir pixera, caguera, plorera o cantera i que per definir les persones que senten la pruïja de casar-se, encara és viva la forma tenir casera (res a veure amb la popular gasosa, naturalment). I és amb aquest sentit natural de la llengua pròpia (som així, què hi farem, i no ens acabem d’habituar, per exemple, a expressions com: Mourinho li tenia moltes ganes a Tito Vilanova) que sentim a parlar de l’aprovació d’un projecte d’una plantació de marihuana en el ple d’un Ajuntament i que, responent a un instint atàvic, ens ve gratera, perquè el nom del municipi transgressor no és altre que Rasquera. I la picor només se’ns apaivaga quan consultem l’Onomasticon i veiem que l’etimologia del topònim apunta cap a la forma RESCO- = ‘cingle’.

Arena

dissabte, 25/02/2012


M’agrada la força evocadora de la paraula arena. Suggereix la disgregació de la roca en partícules menudes i em fa pensar immediatament en la liquidació de la imatge del duc de Palma d’aquests darrers temps. Suggereix també un espai improductiu: parlem de llaurar en arena, de sembrar a l’arena o edificar sobre arena quan fem un treball que acabarà sense tenir resultats. I penso en els projectes sense fonaments del duc de Palma. L’arena també ens arrossega la ment cap a litorals paradisíacs i ens evoca plaers i ambicions màximes (voler la mar i les arenes significa ‘no estar assaciat mai’). I penso, de nou, en el duc de Palma. Que fa mesos va saltar a la palestra i ara és conduït a l’arena del judici (res a veure, segur, amb la sorra blanquíssima de les platges de Belize).

Voga

divendres, 24/02/2012


Diem que una una cosa està en voga quan gaudeix de l’acceptació general, del cop de rem social unànime que indica que tothom voga en sincronia. Ara està en voga, per exemple, demanar la renovació de Pep Guardiola com a entrenador del Barça. No és clar que arribin a estar ben bé en voga, en canvi, el suport a les vagues i el suport a Las Vegas.

Iaioflauta

dissabte, 18/02/2012


S’estén l’ús de iaioflauta, paraula creada a semblança de rastaflauta o perroflauta (en castellà), mots que designen, permeteu-me la drecera, el sector més ultrat i caricaturable del 15-M (aire hippy, despreocupat, vida al carrer, gosset, malabars, un flabiol i unes rastes). El iaioflauta és l’entranyable jubilat inconformista disposat a l’acció per demostrar que la lluita i la indignació no són patrimoni dels joves. El iaioflauta no fa servir les boles de petanca a la pista, sinó que les llança contra els aparadors de la societat capitalista; el iaioflauta protesta contra els banquers i, utòpic i inconformista, no sap què és el banc del si no fos; el iaioflauta s’emporta els néts que li han confiat en canguratge a perillosíssimes activitats d’acció directa; el iaioflauta ocupa ambulatoris (per si de cas) contra les retallades i envaeix autobusos per protestar sobre rodes per l’augment de les tarifes del transport públic. Un iaioflauta no és ben bé un perroflauta. El iaioflauta sol tenir un gos ben alimentat que, donat el cas, tindria forces per mossegar per la causa; el iaioflauta no es fa rastes perquè, ai, té la closca esclarissada. I alguns iaioflautes saben tocar, de debò, la flauta.

Birret

dissabte, 11/02/2012


La paraula birret designa el casquet quadrat amb borla propi dels doctors universitaris. Ve del llatí byrrus (‘mena de capa amb caputxa’) i té segurament origen cèltic. Els barrets i les barretines tenen la mateixa base etimològica. No he vist imatges de Francisco Camps, acabat de doctorar cum laude, amb la toga i el birret (els seus amics no han arribat a temps amb les peces de vestir?). Es veu que ja fa anys que escrivia la tesi i que li ha sortit rodona. Ca, barret!

Ad ignorantiam

divendres, 10/02/2012


“Si no hem trobat un soci inversor, és que no existia”. Amb aquestes paraules el conseller d’Economia s’ha referit darrerament a la impossibilitat de la Generalitat de trobar un suport per salvar la companyia aèria Spanair. Estem acostumats que els polítics ens serveixin arguments de tota mena, consistents i no consistents. Aquest no val. Tots estaríem d’acord, sense excepció, en la tesi (no han trobat un soci inversor), que en realitat és un fet. L’argument que la sosté hauria pogut ser un argument causal més o menys sòlid com ara “perquè no ho hem buscat prou bé”, “perquè és difícil en temps de crisi trobar aquesta mena de suports”, etc. Però la formulació de Mas-Colell abusa, perquè es fonamenta en un desconeixement. És un cas semblant al següent: “Els extraterrestres no existeixen, perquè ningú no n’ha vist mai cap”. Que ningú no n’hagi vist mai cap no vol dir, és clar, que no existeixin. Mentre no s’argumenti prou el contrari, hem de considerar que tal vegada s’hauria pogut trobar un soci inversor (sense haver de creuar l’espai aeri, de moment, de cap galàxia veïna).