ARA Mestres

Desenganyem-nos: una recepta mèdica vol dir que t’ha tocat el rebre (o de rebre). Que l’apotecari, temps enrere, et donava uns ingredients que el teu cos necessitava o, ara mateix, que el metge et dóna el veredicte escrit que no vas bé del tot, o gens. I cap a la farmàcia. Ja has rebut. No oblidem que recepta ve del llatí recĭpěre (‘rebre’). No puc evitar de veure això que s’ha anomenat l’euro per recepta com un episodi de pluja sobre mullat, com rebre pel fet d’haver rebut. I el que fa més por és que la recepta per a la crisi acabi sent sempre la mateixa (els funcionaris ho saben prou bé): que els que ja reben, rebin encara més.

Diuen que ens trobem en una situació de col·lapse. L’ús més estès i popular de la paraula col·lapse ens fa imaginar una situació de paràlisi (el trànsit estava col·lapsat; estàs col·lapsat, no pots pensar) que entenem generalment com a transitòria. El sentit bàsic de la paraula és, però, molt més contundent i dinàmic, i sovint no hi caiem. A l’origen de la paraula hi ha el mot llatí LABES (‘caiguda’, ‘esllavissada’) i estan emparentades amb el mot col·lapse les paraules allau (o llau), lava, làbil (‘caduc’, ’inestable’) o lapsus (‘error’, ‘caiguda’). Mentre anem fent cara de perfectes babaus, continua, més accelerada que mai, la velocíssima caiguda lliure.

Un dels problemes més greus que hi ha a la nostra societat actual és el de la falta de crèdit. El cas de l’economia, pel que fa a aquesta qüestió, és una fotesa comparat amb la globalitat del fenomen. Com més va més difícil és trobar res que inspiri crèdit, professionals en qui confiar, responsables les paraules dels o de les quals continguin més veritat que mentida, individus de solvència contrastada, amb solatge, que no siguin fatus pollastres de granja engreixats en quatre dies a canvi de submises actituds llagoteres. No parlo de la solvència econòmica, esclar, sinó sobretot de l’altra. Algú solvent és aquell que pot donar el que deu (el que se n’espera, allò a què el compromet el càrrec, allò que la comunitat a què serveix necessita). Avui ja costa massa trobar solvència i reputació enlloc, especialment en l’esfera de la cosa pública. Estem indignats, sí, per haver de viure en aquest miserable estat de descrèdit.

El nacionalisme català ha aconseguit que el ministre d’educació retirés del contingut de l’assignatura d’educació per a la ciutadania el concepte nacionalisme excloent, que apareixia al costat del terme terrorisme. La notícia ha caigut com una bomba en cercles del PP que havien apostat fort per aquesta denominació i que temen que el text pugui quedar desvirtuat si el nacionalisme continua excloent altres parts del text.

La final de la copa del rei que tindrà lloc a Madrid divendres promet ser un espectacle reconfortant. La societat civil s’organitza aquests dies per assistir-hi amb els símbols amb què s’identifica, per reivindicar-hi les seleccions nacionals i per suspendre-hi els representants oficials d’un estat en una crisi política completa. Un estat suspès. Esperanza Aguirre acaba de demanar que el partit de futbol es faci a porta tancada per impedir que la gent pugui manifestar l’oposició a determinats símbols intocables. La política s’ha convertit en el cadàver d’un equilibrista que va fer un doble mortal ja fa vint anys, s’hi va trencar coll i barres i jau encara inert i immutable. La punta d’intriga i d’interès, el dinamisme de voler anar més enllà, l’altre suspens, el del canvi, el donaran divendres els jugadors al camp. Sortiran al terreny de joc amb la il·lusió de transformar, de guanyar, amb la missió de fer possible l’impossible. Divendres els jugadors, els uns i els altres, ens recordaran que ells sí que ens representen.

Fa temps que se sent a parlar d’un possible corralito. La parauleta va ser inventada per Antonio Laje, periodista econòmic, ara fa onze anys, per referir-se a la limitació de la possibilitat de disposar de diners en efectiu dels bancs que va imposar el govern de la Rúa a l’Argentina a final de l’any 2001. Tinc curiositat per saber quin nom es farà servir per designar la situació quan s’esdevingui aquí o ja la tinguem al damunt. Perquè un corralet és un corral petit o un celobert (i no es veu gaire el cel obert). Arribem o no arribem al corralito, la situació actual és ben bé de corraló econòmic. Sempre m’ha agradat aquesta paraula, corraló, que fem servir per designar un carrer curt, estret i generalment sense sortida, un atzucac.

Ara que la xarxa ens permet expressar-nos i opinar arreu, és més comú que mai que la gent intervingui, que tothom vulgui ser-hi, prendre-hi part, dir-hi la seva en tal o tal altra qüestió. La intervenció és un fenomen amb matisos. Són intervencions poc oportunes ficar-se en tot, ficar el nas, o entrar pertot arreu com el pet del dimoni. I és senzillament diletant la que sintetitzaríem amb l’expressió ficar cullerada. La intervenció més greu, amb tot, és la que pren el verb intervenir com a transitiu. És la intervenció dels cirurgians, dels intervencionistes i dels interventors. És la intervenció que intervé pacients, comptes, béns o comunitats, entitats que han deixat de ser autònomes.

Hi ha unanimitat que els jugadors del Barça només han de fer una cosa a les pròximes hores, abans de rebre el Chelsea: canviar el xip o canviar de xip. Espero que sàpiguen fer-lo, el canvi, i que els surti bé. Altrament, tots els que tenim memòria ram suficient i coneixem la història del Barça començarem a témer els qui voldran fer un reset total que ens duria a canviar-ho tot, a pensar, potser, en un Barça 2.0. Ja anàvem bé: mantinguem, sisplau, tots plegats, el disc dur a lloc.

El Govern de l’Estat no paga els deutes a Catalunya. Abans romancejava o feia el ronsa i anava diferint la satisfacció dels compromisos. Ara que és època d’estalvi, d’eficiència i de poques raons, constatem directament que l’aixeta està tancada, que és mal pagador, que té mal diner, o que té paraula de rei, com se sol dir. Que no pensa pagar, vaja. Com que el procés es fa sense violència ni intimidació, sembla que hi encaixa l’expressió: fer la barba (a algú). Ens fan la barba. I no hi ha tampoc cap marge per al pagament amb espècies (un xic de respecte per la llengua, una branqueta de suport a l’autonomia, un pols de sensibilitat cap a allò que és divers). A puny estret, cap estret.

Els ossos són una peça clau del cos humà (de l’os coronal a l’os sacre). No és gens estrany, doncs, que apareguin en tantes expressions: tenir un os a l’esquena significa ‘ser un gandul’ i tenir un os a la panxa (o al ventre), ben semblants, ‘tenir mandra’. I no trencar-s’hi cap os, en una feina, vol dir allò que en llenguatge col·loquial en diríem no matar-s’hi. Per això l’artrosi, una afecció crònica de les articulacions, és una malaltia degenerativa perillosa. Ara que l’Espanya autonòmica es desvertebra, el monarca espanyol ha relliscat mentre caçava elefants a l’Àfrica (ben lluny dels seus tristos súbdits de carn i ossos) i ha esdevingut, de cop, la metàfora de l’Estat.