Allunyament

dissabte, 15/09/2012


Quan dos no s’entenen, és habitual que es distanciïn, que posin terra per enmig. Un dels dos, sovint, agafa el farcell, toca el dos, fot el camp. En el terreny de les parelles, quan s’han produït maltractaments, de vegades el jutge dicta una ordre d’allunyament. Entre països costa molt aconseguir ordres internacionals d’allunyament. L’allunyament, normalment, el dicta la voluntat popular expressada a les urnes.

Xantatge

dijous, 13/09/2012


Ahir ja se sentia la paraula a les tertúlies i farà forrolla aquests dies després de la manifestació de la Diada. Es veu que el president de Catalunya va llançar les masses al carrer, segons els contertulis de moltes emissores espanyoles, per fer xantatge al president del govern espanyol. Perquè ja se sap que els catalans sempre treuen partit del xantatge. La paraula xantatge ens ve del francès i té les arrels clavades en el mot chanter (‘cantar’), i devia apuntar, abans d’estendre’s a designar el tipus de coacció que avui coneixem (el blackmail, en anglès), a un tipus concret de pressió que consistiria a no revelar (cantar) públicament algun secret d’algú a canvi de rebre’n uns diners. Res més lluny que la situació d’ara: mai una situació no havia tingut tan poc secret.

Escombraries

dijous, 6/09/2012


Les escombraries, les deixalles, els fems, el rebuig, el repussall, no són exactament residuals. El planeta ja no sap què fer-ne i fa temps que condicionen decisions rellevants relacionades amb el medi ambient. M’impressiona la notícia que indica que el que els científics que analitzen el genoma havien anomenat fins ara l’ADN escombraries, que creien que no feia cap funció perquè eren els gens els únics que codificaven ordres, ara resulta que és fonamental. Semblava que ens governava una oligarquia de gens, i ara resulta que també mana el fins ara anomenat ADN escombraries, que ocupa el 95 % del genoma. Una senzilla metàfora del govern en època del descrèdit total dels qui pretenen representar-nos.

Liquiditat

dilluns, 3/09/2012


Ja fa temps que el que es porta és l’estat líquid. No ho dic perquè es desfaci més que mai el gel dels pols, ni perquè cada dia m’entrebanqui amb més gent suant ostensiblement la cansalada mentre corren fent esport pels carrers. Ara tot i tothom (amb el permís de Z. Bauman) vol ser líquid: les empreses, els negocis, les persones. Es tracta, senzillament, de participar de la modernitat líquida. Alguns s’hi han posat de valent, però altres hi han trobat tan sols un refugi fantàstic per poder continuar tenint opinions frèvoles i estantisses (per no haver de ser mai sòlids, al capdavall) i altres per continuar-se escorrent i poder continuar eludint les responsabilitats i les obligacions. Com sempre, però ara amb un aire de legitimitat insofrible. I mig país, amics i amigues, pot continuar fent la viu-viu sense tenir cap mena de consistència. Per no fluir, ni els fons de liquiditat a què recorren aquests dies els polítics no flueixen. I és que ja ho diu la dita: d’on no n’hi ha, no en raja.

Aprimar-se

dimarts , 21/08/2012


El treballador públic, pobret, ha fet com tothom: quan va sentir que s’acostava l’estiu, va pensar que com cada any li caldria exhibir carn a les piscines, i ja des del mes de maig va començar a planificar com deixar d’estar grassonet o, potser, com un toixó, com una vaca, o com una truja. El treballador públic de seguida va tenir bones idees per fer minvar substancialment els pernils i els palpissos: règims, dietes, abstinències. Ara: l’esforç de buidar-se com un calàpet, la lluita per deixar de ser un sac de carn i passar a ser un sac d’ossos, un veritable carquinyoli, ja es revela, a la darreria d’agost, inútil. El treballador públic, doncs, haurà d’esperar que els polítics aprimin encara més, com prometen, les administracions. I si li toca aquesta ruleta russa, mira per on, se li acabarà de cop tota traça d’obesitat.

Burilles

dimecres, 25/07/2012


Que les burilles tinguin dues significacions de vegades descol·loca i incomoda. Les primeres són les que es troben quan es busca petroli. També se’n diu píndoles o mandonguilles i no són pas un fenomen digne d’admiració. Les segones burilles són les puntes de les cigarretes. Amb aquestes, sense haver d’anar a buscar petroli, la combustió és segura. Una burilla d’aquest segon tipus despresa dels dits d’un desaprensiu pot abrusar tota una comarca en poques hores. Quin fàstic.

Interrupció

dilluns, 23/07/2012


El punt de vista del ministre de Justícia, Ruiz-Gallardón, sobre l’avortament en el sentit que no es pugui interrompre legalment una gestació pel fet de detectar-se malformacions en el fetus, embarassaria la possibilitat de decidir de moltes dones si es fes llei, com sembla que serà. És imprescindible que la formació que mana a Espanya recapaciti i interrompi el seu posicionament.

A mansalva

divendres, 13/07/2012


Digueu-los banquers, polítics, responsables del desgavell econòmic en què vivim. Digueu que viuen a mans salves (o a mansalva), sense risc, sense exposar-se a res, infligint les penes als que ja n’arrosseguen de tots colors (anomeneu-les hipoteques, partidisme cec i insalvable, gestió pèssima de la cosa pública). Però els que no tenim les mans salves no les tindrem tampoc lligades. No hi pot haver impunitat. [Imatge]

Magnat

dijous, 28/06/2012


Ja fa temps que veiem el magnat i alhora propietari de Las Vegas Sands Corporation, Mr. Adelson, ara a Madrid ara Barcelona, deixant-se seduir per una munió de polítics i tècnics que atrau com el més poderós dels imants. Que se li arrapen com llagastes. D’un imant en català se’n diu també un magnet. Vet aquí Mr. Adelson: el magnat magnet.

Reinventar-se

dilluns, 25/06/2012


Ara tothom ha agafat el costum de reinventar-se. No cal tenir-hi experiència ni dir-se da Vinci. N’hi ha prou si et sents una mica gastat pel temps o tocat per la crisi. Com que una reinvenció no és poca cosa, molts dels qui ampul·losament proclamen la seva acaben recalant tristament en formes ja inventades, en jos impropis d’un exigentíssim segle XXI que no està per provatures fallides. La llengua està preparada per descriure aquestes temptatives dramàtiques. Sempre ens hem referit a les invencions d’algú en un sentit despectiu, o solem parlar, també, de muntar-se una pel·lícula quan algú vol projectar-se una realitat inexistent. I quan la invenció no és tal cosa, per poc original, sempre hem dit que s’ha descobert la sopa d’all o que s’ha inventat la pólvora. O que s’ha inventat la roda (que no es pot dir, en rigor, que sigui més vella que anar a peu, però gairebé).