ARA Mestres

Avui el ritual polític ens convida a una gimnàstica de reconcentració, de replegament interior, a la pràctica de la reflexió. Ja fa dies que milers d’individus cerquen respostes al seu interior. Avui no interessa tant la curvatura de les consciències a la cerca d’una opció, sinó el grau d’inflexió de l’opció col·lectiva que omple les places. Avui és un bon dia per saber si la corba del canvi és ja prou pronunciada, si la inflexió és ja irreversible.

Els motius per indignar-se són pertot arreu. El llibret-pamflet de Hessel no ha fet més que insistir en una nota que ja sonava. Si alguna cosa demana la indignació és temperatura: les persones s’encenen d’ira quan estan indignades, bullen d’indignació, treuen foc pels queixals (o pels ulls), o els bull la sang (o els bull la sang a les venes). Sense inflamació no hi ha indignació. En la nostra llengua parlem fins i tot de ferides o nafres indignades, en un sentit físic i no moral, quan es troben irritades (tinc la ferida ben indignada). Avui la irritació és pertot: el cos social és més vermell que un indiot.

El director gerent del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, ha estat acusat aquestes darreres hores d’intent de violació. El fet obstaculitza greument la seva progressió cap a l’Elisi a les files del socialisme francès. L’acció, que s’ha de demostrar, ha estat arreu titllada d’escàndol. Diverses paraules que fem servir per referir-nos a lapsus morals es relacionen amb la idea d’una marxa interrompuda o interferida. Parlem de relliscades (‘faltes d’índole moral’), parlem dels escrúpols o dubtes de consciència (scrūpŭlus en llatí és la ‘pedra menuda que ens molesta dins el calçat’) i parlem d’escàndols. Escàndol ve també del llatí, scăndalum, i aquest del grec skándalon, mot que designava un ‘ensopegall, un obstacle que fa caure’, a partir del qual es va generar la significació ‘ensopegall moral, mal exemple’. Esperem que la justícia aclareixi els fets i ajudi determinar si Strauss-Khan ha estat un gegant amb peus de fang.

Aquests dies hem sentit a la boca de diversos polítics (socialistes i populars) la paraula coladero per referir-se als moments d’entrada de més immigració a l’Estat aquests darrers anys. Déu n’hi do. Me’ls imagino perfectament, ara que som en campanya, dient-nos en un míting que s’ha de posar tota la carn a la graella per guanyar les eleccions o que les municipals obriran la llauna de la victòria de la dreta. La cuina dóna de si a l’hora de no parlar de cuina. També en català. Ser un colador s’aplica sobretot a ‘algú que beu molt’; anar (o venir) amb embuts és ‘parlar amagant la veritat’; ser una olla o estar fet una olla vol dir ‘pensar o actuar de manera absurda’; ésser de l’olla significa ‘remenar les cireres, tallar el bacallà, manar’; ser una olla de grills, ‘haver-hi un gran desgavell’; passar el corró vol dir ‘aixafar’ figuradament. I ser una tapadora vol dir ‘protegir o servir d’excusa a algú’. Tenim mitja cuina, doncs, per expressar idees en la nostra llengua amb correcció. Hauríem d’evitar com fos, en la campanya de les municipals, que se sentís a parlar de Santa Coloma de Gramenet com un enorme coladero xino.

Aquests dies el president dels EUA dóna explicacions sobre l’hora curta que va comportar la liquidació física d’Ossama Bin Laden. Sense complexos, afirma que l’operació ha estat una bona feina, que se’n sent ben orgullós, i reparteix condecoracions verbals i metàl·liques. Els homes d’Obama van franquejar l’espai sobirà d’un altre país, el Pakistan, i van fer traspassar la ratlla sagrada de la vida a la mort a algú que hauria d’haver estat jutjat per un tribunal internacional. Ja ho diuen, que la feina ben feta no té fronteres.

Avui l’Església catòlica ha declarat beat Joan Pau II. Hi ha diverses maneres de ser beat. La més dura és la que comporta la beatificació, que s’aplica a cristians que han dut una vida de santedat un cop són, ai las, difunts. L’esglaó següent en l’escala de la canonització és ja pròpiament la santedat. Una altra manera de ser beat, menys sacrificada, consisteix a ser devot en extrem. Com que tots els excessos es paguen, la llengua té un munt d’expressions per referir-se a aquesta mena de beats. En català se’ls anomena culs d’església, culs de sagristia o rates de sagristia i també he vist aplicades a beats i beates les formes rosegaaltars i xarrupallànties, que palesen la profunda simbiosi del devot radical amb l’espai sagrat i els seus elements. També es diu dels beats, en la mateixa línia, que pixen aigua beneita. Hi ha una tercera beatitud (afortunadament tampoc no requereix ser difunt) que s’identifica amb la placidesa, la felicitat, la pau interior, la vida retirada i assossegada (la trobem, per exemple, al tòpic literari del beatus ille). Aquesta darrera fórmula, encara. Sempre que no ens hi encantem massa.

Aquests dies veiem més que mai que el govern espanyol no és bon pagador, o, com se sol dir, que no té bon diner. No sembla haver sentit mai les típiques formes catalanes reduplicades per expressar la idea que es paga quan toca (bitllo-bitllo, trinco-trinco, toquem i toquem) o les expressions ben col·loquials que construïm amb el verb afluixar. No afuixa la mosca, ni l’armilla, ni la bossa, ni la moma, ni els cordons (també es pot dir allargar els cordons amb el mateix sentit de ‘pagar’). Ara, això sí, els ministres són fluixos de boca: no perden cap ocasió per dir que no estan disposats a rebaixar els seus plantejaments severíssims, insisteixen a tota hora que no pensen afluixar la corda.

Un dels castellanismes fortament introduïts en el català, que pocs catalanoparlants solen esquivar, és la paraula soso, que se sol aplicar a les menges dessaborides, insulses, insípides, mancades de sal (o fins i tot de sucre). L’adjectiu fat/fada resol la situació: es parla també de la fadesa dels aliments, de fadejar, un plat (‘ésser fat’) o ser fadenc (‘que fadeja’). Si les persones poden ser sosas en castellà, en català també poden ser fades quan no tenen prou vivesa. Per fer minvar la fadesa els humans tenim múltiples opcions: ben sovint ens amanim amb algun granet de sal; ens esforcem a revestir-nos d’un aire nou vivificant en el Carnestoltes multicolor i ple de possibilitats que és la vida. La presidenta del Parlament, amb tot, n’ha fet un gra massa. [Imatge: entrevista al El País 24/04/2011]

Ahir, en l’esverament del triomf, al jugador del Madrid Sergio Ramos (un autèntic cromo) li va caure la copa del Rei a terra i l’autocar on anava l’equip la va aixafar; va quedar feta una truita. A ell, al noi, que hauria d’haver quedat fet una coca (expressió que s’aplica a persones), la circumstància potser li va fer gràcia i tot. L’esdeveniment va aixafar momentàniament la guitarra i la festa al madridisme eufòric i avui, en canvi, fa riure a un barcelonisme resignat. És moment de recordar que en català s’esclafeix el riure, o s’esclafeix a riure (fins i tot s’esclafa a riure, en algunes zones) i que quan ens morim de riure ho diem amb l’expressió aixafar-se de riure.

Avui a Mestalla un grapat de gent engegarà quatre crits a la llotja mentre sona l’hime que fa al cas. En català xiulem i escridassem per expressar la idea de reprovar o reprendre algú. Em fa gràcia, avui, rescatar l’expressió perdre el bel (escridassar algú, amb ràbia). Em fa gràcia perquè avui la cosa va de bels. Els bels són unitats de mesura de relació entre potències acústiques (de Graham Bell, conegut físic nord-americà, 1847-1922) i els decibels són la desena part d’un bel. Avui els uns perdran el bel i seran gairebé inaudibles sota un tsunami orquestrat de decibels. Ara: podran ofegar els xiulets, però no que els xiulin les orelles.