SGAE

diumenge, 3/07/2011


L’italià té paraules com sgambettare (‘fer la traveta’), sgambétto (‘traveta’), sgangherare (‘desballestar’, ‘desgavellar’, ‘desmuntar’) o sgangherato/a (‘desgavellat’), sgarbatézza (‘manca d’elegància’), sgarbato/a (‘desairós’, ‘sense gràcia’), sgarbo (‘desatenció’, ‘menyspreu’, ‘manca de gentilesa’). Per aquí tenim, amb tota aquesta riquesa de sentits i una fantàstica economia, sgae.

Locaut

divendres, 1/07/2011


Sembla que a la NBA no hi ha hagut acord entre els representants dels jugadors i els propietaris per al conveni col·lectiu de 2011-2012 i que es decreta un tancament patronal de la competició. Un locaut, de l’anglès to lock out o ‘acte de tancar la porta deixant fora algú’. Les primeres documentacions catalanes de la paraula són de 1921, d’un moment d’enormes convulsions socials, de vagues, terrorisme, magnicidis, repressió i llei de fugues. La breu entrada de Joan Coromines al seu diccionari etimològic sobre locaut no té rebuig: es tracta d’un exemple de prosa emotiva, plena de subjectivitat, que no esperaríem en un text científic, però que esquitxa aquí i allà els escrits del mestre: “1a doc. : 1921, en què els insaciables fabricants, induïts pel botxí militar Martínez Anido, cometeren a Barcelona el fatídic error, les conseqüències del qual sofreix encara la pàtria”. Déu n’hi do.

Patums

diumenge, 26/06/2011


El sentit metafòric de la paraula patum (“persona que frueix d’una gran consideració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits reals i presents”) va deixar de ser una incògnita fa un temps gràcies a un estudi d’Albert Rico (a Joan Solà. 10 textos d’homenatge. Empúries: 2010). Explica Rico que a principi de segle (Festa Major de Barcelona, 1902) es va prendre sinecdòquicament la paraula patum no pas per designar tota la comparsa de Berga (com sempre s’ha fet), sinó per referir-se a un dels seus elements (segurament la guita). De la sinècdoque es va passar a la metàfora i patum, en sentit figurat, va passar a designar inicialment la persona amb un prestigi més aparent que real que trobàvem a la definició inicial i, després, en un estovament total del sentit fins a perdre’n el matís més fortament pejoratiu, a identificar grans personalitats (no necessàriament sense mèrits), autèntics referents socials, veritables vaques sagrades.

Homenatge

dissabte, 25/06/2011


Fa vint-i-cinc anys que moria Pere Quart, fenomenal indignat avant la lettre i un dels literats més grans en la nostra llengua al segle XX. El diari arreplega avui algunes peces del seu popular Bestiari. En homenatge al poeta, quatre rodolins: “Si et mou l’ànsia de saber, carinyo, / pregunta els perquès a en Mourinho”; “Qui ha dit que el socialisme acaba? / No veus venir en Rubalcaba?”; “Ai, si l’indignat no fuig; / ja són aquí els nois d’en Puig!”; “Hi ha italiana que no entoni / el teu nom sense ai uix, Berlusconi?”. Un record per a Joan Oliver.

Orelles

dilluns, 20/06/2011


Ha arribat el moment de fer orelles. Després que la setmana passada els indignats fossin estigmatitzats, les manifestacions d’ahir obliguen a escoltar. No s’hi val a fer el desentès o no fer cas de les veus que s’alcen furioses, allò que en català diem amb expressions com escoltar amb orelles d’ase, fer orelles de marxant o fer orelles de cònsol. Ara és moment que la classe política pari l’orella, obri les orelles, presti l’orella, de debò, a l’expressió del malestar. És el moment que polítics i mitjans siguin tot orelles, o que estiguin amb un pam d’orelles o, dit d’una altra manera, que facin unes orelles de pam. Aquells als quals la indignació els ha entrat per una orella i els ha sortit per l’altra, o aquells que han aprofitat l’ocasió per deixar entreveure la intolerància al més mínim canvi d’ordre (una manera com una altra d’ensenyar l’orella), ara han de badar irremissiblement les orelles. No sé si m’he expressat amb claredat. Qui tingui orelles que escolti.

No ens representeu

divendres, 17/06/2011


El problema de la nostra classe política no és tant que no representi la ciutadania (una bona part l’ha votat), com la comèdia que representa. L’obra ho té tot: conspiracions, traïció, corrupció, engany, punyalades, passió, megalomanies, insolidaritat, personalismes, herois i antiherois (no hi ha pit i cuixa, però sí personatges que ensenyen el llautó a tota hora). I amb tots aquests ingredients, l’obra, ai las, no passa mai d’un tristíssim i obscè vodevil de teatre de patacada. Ja en tenim prou. Si ens voleu representar, atureu la representació.

Batlles

diumenge, 12/06/2011


Acaben de prendre possessió dels càrrecs els responsables de regir els municipis: alcaldes, paers, batlles. La paraula alcalde ve de l’àrab, per bé que en català s’aplicava en realitat als jutges dels moros i no és fins al segle XVIII que el mot entra a casa nostra a través del castellà per substituir el conseller, el jurat en cap, el batlle. Paer i batlle tenen origen en el llatí. El primer, aplicat a les terres lleidatanes, ve de la paraula PAX i l’associem a una necessària acció pacificadora. Batlle, en canvi, ve de BAJŬLUS, que no vol dir altra cosa que un bastaix, un camàlic. Un batlle es comparava, doncs, amb algú que traginava una càrrega feixuga. Els sentits retornen: més d’un batlle i d’una batllessa entomen avui el pes paradoxal de les arques buides, capaç de blegar qualsevol esquena.

Fent i desfent

divendres, 10/06/2011


El programa 1×1 d’ordinadors a les escoles no anirà endavant, ha estat aturat per la consellera d’ensenyament i quedarà a mig desenvolupar. Ja se sap que els polítics, un cop al poder, fan i desfan. És a dir, manen. Tant de bo aquest fer i desfer (‘tenir el poder per obrar’) fos més aviat fer que no desfer. El ciutadà indignat, sorprès per canvis continus de rumb (la sisena hora, la setmana blanca, l’1×1) veu que el que els uns fan amb el cap, els altres ho desfan amb la cua. A escola aquest fer i desfer no fa minvar pas el fracàs escolar, sinó que afegeix incertesa i inestabilitat al procés educatiu. Fent i desfent, en aquest cas, no aprèn l’aprenent.

Obrir la llauna

dilluns, 6/06/2011


Si una cosa ha caracteritzat fins avui mateix el president de l’Espanyol (aquest senyor que no parla com un llibre i molt menys com un llibre obert) és la seva capacitat de mantenir el càrrec en conserva, bevent oli esportiu regularment i nedant en juntes directives com tèrbols oceans d’escabetx. Sembla que ara (aquest any sí), finalment, farà allò que als seus jugadors els costa tant de fer: obrirà la llauna.

Al·lucinar cogombres

dimarts , 31/05/2011


Sembla que les autoritats sanitàries alemanyes es comencen a replantejar que els cogombres del sud (aquest lloc prehistòric on tothom fa la migdiada perpètuament i on tenen, ai Merkel, unes vacances llarguíssimes) siguin la causa del brot mortal del bacteri E. coli. Si es confirma l’error en les apreciacions tècniques caldrà alguna mena de reparació als camperols del ram del cogombre. La probable relliscada es pot anomenar de moltes maneres en la nostra llengua, en diversos registres: podem dir que les autoritats alemanyes desvariegen, o que flipen (o que flipen en colors), o que se’ls en va la bola (o la perola , o la pinça , o la castanya), o també que se’n van de l’olla. O que al·lucinen. El que no podem dir, però, normativament (i ve més de gust fer-ho que ingerir una saborosa amanida verda), és que les autoritats sanitàries alemanyes al·lucinen cogombres.