
Aquests darrers dies hem vist en Gerard Deulofeu amb els grans del Barça. Avui, quan he sentit per ràdio que l’anomenaven D[a]ulofeu, he pensat de seguida que el periodista no entenia el cognom. Deulofeu vol dir Déu lo féu, Déu el va fer. Pel que sembla, era l’apel·latiu amb què segles enrere es designava la canalla nascuda de pare desconegut, a la qual es trobava un progenitor de màxim nivell. Deulofeu té maneres, sens dubte, però que no es faci il·lusions. L’únic Deulofeu que hi ha al Barça és Lionel Messi.
Aprendre llengües és la meva feina i la meva actitud vital: entenc la vida com un itinerari d’apropiació i comprensió progressives de les mil i una manifestacions lingüístiques que ens envolten.
eserra
17/11/2011 19:50
Bona aquesta! I jo sense saber-ho.
joan lluch
17/11/2011 14:06
El rector de la Parròquia del teu barri es diu Antoni Deulofeu, un cognom ben adequat a la seva professió, o vocacio?
enric serra
06/11/2011 21:08
Hola Norma,
Et recordo perfectament, malgrat les tres dècades. Les xarxes socials donen unes sorpreses majúscules. Gràcies pel missatge!
Enric
Norma Bosch
06/11/2011 18:36
Hola Enric !
m´ha sorprès retrobar-te, haviem coincidit en cert balneari tres dècades enrere. I m´ha fet gràcia, ja que dimecres passat li explicava l´origen d´aquest cognom a un amic georgià. Curiosament el twitter veneçolà n´anava ple intentant situar-lo, que si espanyol, que si francès. I es clar, ja s´hi podien anar trencant el cap!