
L’adjectiu magistral, que fa uns anys gaudia de tan bona reputació per designar qualsevol acció digna d’un mestre en un sentit ampli del mot, ha anat caient en desgràcia aplicat a l’activitat de l’aula fins a suggerir una mena d’acció quasi delictiva del docent. Si el magisteri equival al govern, el comandament, la conducció, la instrucció, la direcció (aquests són els sentits del mot originàriament), la reserva té un punt de motivació. Sempre m’ha agradat entendre la magistralitat d’una altra manera que la fa imprescindible: ser mestre és ser l’element clau damunt el qual es basteix una estructura complexa. Hi veig l’arrel mestra de les plantes, la vela mestra de les naus, la ploma mestra de l’ala d’un ocell, les parets o les bigues mestres d’un edifici que, mutatis mutandis, és el nostre edifici social.
Aprendre llengües és la meva feina i la meva actitud vital: entenc la vida com un itinerari d’apropiació i comprensió progressives de les mil i una manifestacions lingüístiques que ens envolten.
Raimon
17/10/2011 15:55
Avui en dia la paraula “mestre” amb prou feines designa aquelles persones que es dediquen a ensenyar nens i nenes; antigament, en el món dels oficis era corrent el seu ús: el “mestre de cases” vindria a ser un a mig camí entre arquitecte i paleta; el “mestre d’aixa” el que feia vaixells… Però el que no he sabut mai qui era és el “mestre tites”…