
L’impagable Mourinho no para. No para de vessar-la cada vegada que obre la boca. Ara ha dit que el dit a l’ull no va estar bé, però també ha afirmat, en desgreuge, que ell “va actuar de manera natural”. Tot allò que és natural, al nostre món pol·luït i adulterat, sol tenir bona premsa. Un cert grau d’espontaneïtat, immergits com ens trobem en grans hipocresies i mentides que la campen pertot (l’economia, la política), potser pot fer una certa gràcia a algú. Ara: l’ésser humà civilitzat és precisament aquell capaç de controlar certes expansions naturals primitives. La fal·làcia de Mourinho (l’home menys natural que conec; és pura posa) és doble: consisteix a jugar amb la part de sentit que li convé del mot natural i a suplicar-nos ad misericordiam la comprensió per un acte, el seu, ai las, tan pur.
Aprendre llengües és la meva feina i la meva actitud vital: entenc la vida com un itinerari d’apropiació i comprensió progressives de les mil i una manifestacions lingüístiques que ens envolten.