Autoexecutable

diumenge, 2/11/2014

exe
Es pot prohibir un software perniciós, sens dubte. La situació política catalana, però, ja no trafica amb objectes de contorns gaire definits, amb programes d’autor. La política catalana és un immens arxiu autoexecutable (un .exe) a punt d’instal·lació. Estès i perillós, perquè porta el virus del contagi.

Alçar la mà

diumenge, 4/05/2014


Alçar la mà sempre ha estat un gest molt lleig; constitueix una amenaça de pegar a una altra persona (aixecar la veu, aixecar el colze i aixecar la camisa tampoc no són gestos gaire nobles). Els dibuixos a mà alçada, en canvi, sense cap mena de recolzament, semblen el contrari, un exercici de noblesa, de virtuós joc net. I no diguem les votacions a mà alçada, en què qui alça la mà queda ben retratat. Parlant de retrats i d’alçar la mà, però, s’estén una nova forma social d’alçar la mà, més innòcua que alçar la mà a algú altre: alçar-se la mà a un mateix per fer-se una autofoto (els populars selfies), per assossegar algun brot de narcisisme digital.

Díscol

dissabte, 18/01/2014


Aquests dies l’adjectiu díscol ha saltat a la palestra. És una paraula comuna a diverses llengües romàniques com el català, el portuguès, el castellà o l’italià. Els sentits que trobo en la paraula grega originària de la qual la va prendre el llatí són els següents: ‘malhumorat’, ‘descontent’, ‘enfadat’, ‘de mal tracte’, ‘desfavorable’, ‘advers’, ‘difícil’ (la δυσκολία en grec expressa ‘descontentament’, ‘mal humor’, ‘dificultat’). L’etimologia de la praula és clara pel que fa al primer element (dis-, que en grec indica negació, dificultat), i no tant pel que fa al segon, que podria apuntar cap a l’arrel que expressa l’aliment en grec (díscol seria, si m’ho deixeu dir així, el qui no s’acontenta amb la menjadora que li posen al davant), o cap a una arrel que fa referència al govern (díscol seria, doncs, qui no es deixa governar, seguint aquesta hipòtesi). El sentit de díscol que recull avui dia el DIEC2 és ‘de mal governar, incorregible’. Els parlamentaris díscols, és clar, no han fet una rebequeria, de tan intractables que són. No són més que polítics que fan de molt mal governar… en un partit molt mal governat.

Rere

dissabte, 4/01/2014


Les paraules amb rere tenen un aire un punt retro i conviden a una certa compassió, fan un punt de tristesa, deprimeixen. Rerevera és un mot força desconegut recollit al diccionari normatiu que equival a tardor: la darrera verdor, podríem dir, abans de l’hivern i, de nou, dels primers brots verds (la primavera). La paraula rereduna designa la ‘zona deprimida que hi ha rere les dunes’. El mot rerecor es refereix al lloc, a les esglésies, que se situa darrere el cor. Es pot demanar més ocultació, menys presència, menys risc? La reressaga és el conjunt de persones que es van quedant enrere per un motiu o per un altre, grup del qual ningú no vol formar part. I ens queda la rereguarda. La rereguarda és el contrari de la primera línia, de l’avantguarda. El lloc on s’ha situat més que mai La Vanguardia.

Pendents

divendres, 3/01/2014

Pendents
Paradoxa: aquí mai no ens havíem sentit tan pendents, tan decantats. I allà mai no ens havien sentit tan pendientes, tan inalienablement lligats, tan suspesos. [In memoriam Joan Brossa]

Encaix

dijous, 12/09/2013


És curiós com les paraules poden arribar a identificar-nos. Un mot aparentment innocu com encaix (encaixar) tindrà aquests pròxims temps una força d’adscripció ideològica sensacional. Des de les actituds que es consideraran més avançades península enllà es parlarà eufemísticament de trobar l’encaix [de Catalunya a Espanya], perquè no s’acabaran de creure que el tsunami independentista vagi de debò. Si una cosa defineix el moviment sobiranista ara és la convicció profunda i decidida que ja no hi ha res a encaixar, la mirada enllà. És ben curiós que la paraula encaix, que el nacionalisme català ha fet servir al llarg de dues dècades mentre creia (encara) en l’Estat, ara passi a mans dels que han desencaixat irremissiblement Catalunya, mentre fan veure que estan oberts al diàleg. Un mot: dues èpoques, dos propietaris.

Fer setze

dijous, 5/09/2013


Fer setze és repugnant: es tracta de treure’s els mocs del nas sense l’ajut d’un mocador, amb una eina que ens resulta ben familiar, els dits. Així mateix ho defineixen els diccionaris. La consulta de 2014 és aquí, congestionant la vida política i demana un tractament adequat, delicat, sensible, de cotó fluix. A qui se li acut enviar-la a 2016?

Baró

dissabte, 13/07/2013


Quan semblaria que s’alliberés alguna resistència i els socialistes d’aquí i els d’allà podrien arribar a formular algun acord de mínims, algun plantejament prou ambigu que pogués arribar a satisfer a tothom i a ningú alhora, els baròmetres, els barògrafs i els barogrames són testimonis fidels d’un pes aclaparador que impedeix el moviment. És cosa dels barons, l’única feina dels quals és garantir que res no canvia, fer que no pugui baixar la pressió.

Ordinalitat

dissabte, 6/07/2013


Els punts cardinals són referents clars i unívocs. Ja sabem què volem dir quan afirmem que algú o algun projecte ha perdut el nord: que no sap on va, que està desorientat. I també sabem què volem dir quan afirmem que algú o alguna cosa és el nord d’algú. Ara que Catalunya té majoritàriament un nord, hi ha qui crea desesperadament punts cardinals alternatius, qui es passa el dia inventant la brúixola. El principi d’ordinalitat (que no és d’obligat compliment per part de l’Estat, en els termes de la sentència de l’Estatut de Catalunya) no és més que una obvietat completament superada. Ara el punt cardinal és un nou ordre i, si cal, la insubordinació.

Renfe

dimarts , 4/06/2013


Deixeu-me recrear l’escena: el president Mas ahir a París, francòfil com ell sol, proclamant davant el president de la principal companyia de ferrocarrils francesos que potser els seus trens podrien ser una bona opció per substituir els trens de rodalia i els regionals (ehem) catalans de Renfe. Ben tranquil, sense sortir de catenària. I aleshores, en un arravatament de francofonia pouada a les profunditats del Liceu Francès, de sobte, per explicar la magnitud de la tragèdia ferroviària quotidiana catalana, dient enèrgic: c’est l’enfer, mes amis, Renfe c’est l’enfer!