ARA Mestres

Fa temps que se sent a parlar d’un possible corralito. La parauleta va ser inventada per Antonio Laje, periodista econòmic, ara fa onze anys, per referir-se a la limitació de la possibilitat de disposar de diners en efectiu dels bancs que va imposar el govern de la Rúa a l’Argentina a final de l’any 2001. Tinc curiositat per saber quin nom es farà servir per designar la situació quan s’esdevingui aquí o ja la tinguem al damunt. Perquè un corralet és un corral petit o un celobert (i no es veu gaire el cel obert). Arribem o no arribem al corralito, la situació actual és ben bé de corraló econòmic. Sempre m’ha agradat aquesta paraula, corraló, que fem servir per designar un carrer curt, estret i generalment sense sortida, un atzucac.

Ara que la xarxa ens permet expressar-nos i opinar arreu, és més comú que mai que la gent intervingui, que tothom vulgui ser-hi, prendre-hi part, dir-hi la seva en tal o tal altra qüestió. La intervenció és un fenomen amb matisos. Són intervencions poc oportunes ficar-se en tot, ficar el nas, o entrar pertot arreu com el pet del dimoni. I és senzillament diletant la que sintetitzaríem amb l’expressió ficar cullerada. La intervenció més greu, amb tot, és la que pren el verb intervenir com a transitiu. És la intervenció dels cirurgians, dels intervencionistes i dels interventors. És la intervenció que intervé pacients, comptes, béns o comunitats, entitats que han deixat de ser autònomes.

Hi ha unanimitat que els jugadors del Barça només han de fer una cosa a les pròximes hores, abans de rebre el Chelsea: canviar el xip o canviar de xip. Espero que sàpiguen fer-lo, el canvi, i que els surti bé. Altrament, tots els que tenim memòria ram suficient i coneixem la història del Barça començarem a témer els qui voldran fer un reset total que ens duria a canviar-ho tot, a pensar, potser, en un Barça 2.0. Ja anàvem bé: mantinguem, sisplau, tots plegats, el disc dur a lloc.

El Govern de l’Estat no paga els deutes a Catalunya. Abans romancejava o feia el ronsa i anava diferint la satisfacció dels compromisos. Ara que és època d’estalvi, d’eficiència i de poques raons, constatem directament que l’aixeta està tancada, que és mal pagador, que té mal diner, o que té paraula de rei, com se sol dir. Que no pensa pagar, vaja. Com que el procés es fa sense violència ni intimidació, sembla que hi encaixa l’expressió: fer la barba (a algú). Ens fan la barba. I no hi ha tampoc cap marge per al pagament amb espècies (un xic de respecte per la llengua, una branqueta de suport a l’autonomia, un pols de sensibilitat cap a allò que és divers). A puny estret, cap estret.

Els ossos són una peça clau del cos humà (de l’os coronal a l’os sacre). No és gens estrany, doncs, que apareguin en tantes expressions: tenir un os a l’esquena significa ‘ser un gandul’ i tenir un os a la panxa (o al ventre), ben semblants, ‘tenir mandra’. I no trencar-s’hi cap os, en una feina, vol dir allò que en llenguatge col·loquial en diríem no matar-s’hi. Per això l’artrosi, una afecció crònica de les articulacions, és una malaltia degenerativa perillosa. Ara que l’Espanya autonòmica es desvertebra, el monarca espanyol ha relliscat mentre caçava elefants a l’Àfrica (ben lluny dels seus tristos súbdits de carn i ossos) i ha esdevingut, de cop, la metàfora de l’Estat.

La vicepresidenta del Govern s’ha referit al fet que si els pressupostos del govern no es rectifiquen seria un punt d’inflexió en la relació entre Catalunya i Espanya. Punt d’inflexió és una de les expressions típiques contemporitzadores que solen no tenir ni força ni conseqüències. Altres expressions similars són salt qualitatiu o passar la línia vermella. Totes indiquen que s’està anant més enllà del que es pot tolerar, però són formes tristament dèbils, que miren enrere. El moment reclama expressions fermes i perfectives, que no tinguin la vista posada a les contínues transicions inacceptables (la inflexió, la línia, el canvi qualitatiu). Volem sentir a dir als nostres polítics que s’ha girat la truita, que hem arribat al cap del carrer, que s’ha acabat el bròquil, que hem girat full, que hem donat carpetada, que les línies traspassades eren del color del no retorn.

El partit que governa l’Estat espanyol acaba d’anunciar una amnistia fiscal. El fet ens impressiona a tots els que no hem contret demència senil aquests darrers dos anys. La vida és un vaivé de memòries i desmemòries, de necessitat de record i necessitat d’oblit i perdó. Les grans operacions socials de record o oblit com ara les lleis de punt final, les amnisties de presos, les iniciatives per la memòria històrica, poden ser motiu de debat i argumentació. Tota amnistia és opinable, naturalment. El que no volem oblidar és una classe política caragirada i amnèsica. [Vegeu els vídeos de la primavera de 2010 amb les declaracions vehements de de Cospedal i Rajoy contra l'amnistia fiscal].

Aquests dies es parla d’un poble que vol plantar cànnabis per sortir de la crisi. Cànnabis és una paraula que ens ve del llatí (i del grec, i de més enrere) que evoluciona en la nostra llengua cap a cànem (els camps plantats de cànem són els canemars o les canemeres). El cànnabis connecta amb la canya (la canna, en llatí), que retrobem al nostre llenguatge més col·loquial o argòtic en formes curioses com la canya de cervesa, cantar la canya a algú (‘dir-li la veritat, amb vehemència’) o fotre canya a algú (‘tractar amb duresa’). Un altre sentit de la canya se’n va cap a una característica física: per dir que algú és prim, el podem anomenar un canyiula, o afirmar que sembla una canya vestida. De tota aquesta família de paraules canyeres, la que m’agrada més és canemàs. Als amants de la construcció de xarxa, als que sentim que ens ha tocat viure un moment d’organització d’una societat radicalment nova la imatge del canemàs (la retícula, la base, el fonament, la guia) ens centra i ens estimula.

La mobilitat s’ha convertit aquests darrers anys en una característica que ens defineix. Viatgem físicament com mai, viatgem virtualment arreu, fem servir dispositius mòbils que ens capaciten per tenir-ho gairebé tot en qualsevol lloc. Les polítiques europees situen la mobilitat en un lloc privilegiat per a la construcció del vell continent. Moure’s amplia perspectives, ajuda a eliminar prejudicis, a veure altres maneres de fer i de ser i a eixamplar la competència intercultural. El moviment sol tenir una connotació positiva. Però no sempre. No és estrany trobar víctimes de la mobilitat, que reflecteixen determinades expressions de la llengua: persones que es queixen d’haver d’anar amunt i avall, d’un costat a l’altre o d’una banda a l’altra o d’haver de fer moltes anades i vingudes. També ens podem queixar que ens facin voltar com una baldufa o que ens facin anar com una pilota. O de trobar-nos en bucles de moviment que ens fan anar d’Herodes a Pilat. En el pitjor dels casos el moviment ens pot fer sortir del foc per caure a les brases. Ara que el Govern parla de traslladar els treballadors públics és un bon moment per sospesar els pros i els contres de la mobilitat.

Aquests dies s’ha parlat de la llengua que ha de ser vehicle (del llatí vehĕre, ‘transportar’) de l’ensenyament. L’ensenyament és un altre vehicle. Un vehicle que pot avançar rabent cap a una societat que valora, ensenya i aprèn llengües constantment. Si hagués de definir l’escola catalana que vull, doblement vehicular envers la llengua, diria que ha de ser un vector vehement.